"La majoria d'actors són tímids davant la càmera"




El seu pare era poeta i escriptor; el seu oncle, un prestigiós restaurador que durant la Guerra Civil va amagar molts quadres a casa seva. "Vaig néixer a Barcelona als anys quaranta, com el meu bon amic Raimon", em diu sense voler confessar l'edat. Gens supersticiós, el seu color preferit és el groc. Per a directors d'escena com Lluís Pasqual, Patrice Chérau, Mario Gas, Georges Lavaudant i Gerardo Vera, Ros Ribas és una figura imprescindible.
Amb aquesta exposició tornes a casa.
Quan es va fundar el Lliure vaig tenir la sort de ser-hi. Vaig començar al Grup d'Estudis Teatrals d'Horta, amb el Muntanyès, que dirigia; el Pasqual, que feia d'actor, i el Xavi Clot, que il·luminava. Jo encara pintava, i pensava: no seré mai actor perquè no serveixo. Què puc fer per estar amb ells i no ser un intrús?
I vas decidir fer fotos?
Sí, per poder ser als assaigs i veure com un actor es va convertint en un personatge, com va avançant i creixent el muntatge. Fer fotos és saber mirar i emportar-te la imatge no a la càmera sinó al cap.
Així que vas abandonar la pintura?
A Sant Gervasi hi tenia una botiga de fotografia amb el meu germà. No vaig estudiar fotografia, sinó belles arts. Però em vaig adonar que el teatre era l'art total. Entre un teatre i la Sala Parés vaig triar el teatre. No hi pot haver cap quadre millor que un escenari.
Què busques quan fas una foto?
Sempre fotografio la persona, la figura, l'expressió, el sentiment, el que et comunica. De fet, no fotografio persones sinó personatges, així t'hi pots apropar sense violentar-los perquè no són reals.
I quan es desvesteixen del seu personatge, tenen pudor davant la càmera?
Tots, tots! Molt pocs saben posar quan fan d'ells. Potser Antonio Banderas ho sap fer, un noi supersimpàtic i entranyable, amb aquella gràcia andalusa. Un actor ho té molt difícil per saber com és ell. La majoria d'actors són tímids davant la càmera.
Quin és el procés ideal per fotografiar un muntatge?
Que a la primera lectura el fotògraf ja hi sigui, com hi és l'escenògraf o l'il·luminador. Allà el director explica per què ha triat aquest text i què vol potenciar. Amb el Patrice Chérau o amb el Pasqual hi sóc des del principi, és bàsic. El que m'agrada del teatre és que formem una família en què parlem molt, en què s'expliquen les coses. Els actors s'acostumen a veure't des del començament, no ets un estrany. El Lluís Pasqual diu que sóc invisible, i no és que ho sigui, és que la companyia ja em té incorporat. No els faig nosa, hi sóc sempre. Ara això es va perdent perquè no hi ha temps i no hi ha pressupost.
Què han de saber els fotògrafs d'escena?
És important que tinguin en compte que les seves fotos després les veurà molta gent, i que, amb els anys, hi haurà més gent que veurà les fotos que no pas el muntatge. I que són una colla de professionals que han treballat una obra durant dos mesos. No pot ser que un fotògraf hi vagi i en mitja hora pretengui copsar l'esperit del muntatge: no podrà. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que ensenyaràs després.
Quina exposició t'agradaria fer?
Un dia m'agradaria fer una exposició sobre fotos d'assaig, escenes que després s'han eliminat o que han estat una altra cosa. El director, quan té fotos d'assaigs, sovint va ensenyant als actors el gest, l'actitud que vol aconseguir, com un storyboard. Per exemple, tinc fotos del Fabià Puigserver provant la passarel·la de Terra baixa.
A favor de la digitalització?
Estic a favor del digital però en contra de la rapidesa. Amb el digital he pogut fer fotos que abans no podia fer. Hi ha la foto retocada de Camí de nit, que eren tres fotos, i també he retocat digitalment la d'El Público.
Tot són avantatges?
Tenim una pega amb la digitalització. Els que no viuen el muntatge des de dins et diuen: vull la foto demà per enviar-la al Japó. I això no pot ser! La foto s'ha de treballar, també s'ha d'assajar. Cap foto meva és com surt de la càmera: es mira, es retoca, se li dóna el color, se li dóna relleu, se li dóna el clima.
Mai has volgut dedicar-te al mestratge?
Jo no he fet mai de mestre de ningú, però sí que tinc dos mestres que m'han ensenyat a veure el teatre i fins i tot a fer fotos de teatre: el Fabià Puigserver i el Lluís Pasqual. El Pasqual té més paciència. El Fabià t'ho deia tot amb quatre paraules, no en necessitava més. El Pasqual és el mestre més pròxim perquè em va deixar que el seguís al CDN, a Madrid i després a l'Odéon de París.
La nissaga continua?
Tinc tres fills, el Pau, el Joan i la Nora. El Pau és fotògraf i la Nora, que té onze anys, encara no sap què vol ser quan sigui gran ni jo vull que ho sàpiga. Però ja fa fotos, vam fer una exposició junts.
Quin fotògraf admires?
Admiro Cartier-Bresson. La gent no posava per a ell, estaven vius!
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario