Veronese, Mario Gas i el teatre de la gent normal



Es veuen i s'abracen. Mario Gas recorda que es van conèixer seient l'un al costat de l'altre en una funció d'Extinció del director Krystian Lupa al Festival de Otoño de Madrid del 2007. L'obra va durar cinc hores. "Va ser una meravella", coincideixen. Després, el 2009, Mario Gas va convidar Daniel Veronese a dirigir Glengarry Glenn Ross de David Mamet al Teatro Español. Ara es retroben a Barcelona perquè hi acaben d'estrenar, amb pocs dies de diferència, dues obres del mateix autor, Edward Albee. Gas dirigeix Un fràgil equilibri(1966, premi Pulitzer) al Lliure de Montjuïc. Veronese, Qui té por de Virginia Woolf? (1961)al Romea.
Els encàrrecs teatrals
Les obres que dirigeixen vénen d'encàrrecs. S'encaren diferent que les produccions pròpies?
Mario Gas.La frontera de què és un encàrrec és molt difusa. D'una oferta neix un desig. Edward Albee és un gran autor i hi ha textos que et donen voltes pel cap fins que arriben les circumstàncies per fer-los.
Daniel Veronese.A mi em van oferir un text que tenia a la carpeta. És estrany que t'ofereixin un text desconegut i diguis: "Oh, és meravellós". Tant de bo!
M.G.Ell s'ha hagut de fiar d'una gent que li ha fet el repartiment, perquè no coneix el medi, però és igual perquè té un elenc espectacular [Emma Vilarasau, Pere Arquillué, Mireie Aixalà i Ivan Benet].
D.V.Les propostes d'Espanya sempre són molt interessants, en l'aspecte econòmic i de producció. El teatre té rigor i els actors són molt bons.
M.G.Són bons, entusiastes i els agrada molt abordar diferents maneres de treballar. Com més talent, més bona predisposició, ingenuïtat, ganes de treballar, aprendre i aportar coses. Quan algú posa per davant la seva presumpció de genialitat per sobre dels altres, falla alguna cosa.
El gran teatre d'Albee
Quina casualitat que coincideixin amb dos textos d'Albee! Què els atreu de la seva escriptura?
M.G.És un gran autor perquè explica coses que ens afecten d'una manera molt convincent i profunda. És un dramaturg atent a la peripècia de l'ésser humà en unes societats occidentals determinades. Són dos textos culminants i similars.Qui té por... és un text molt explosiu iUn fràgil equilibriés més de corrent soterrat fins que explota tot. Però totes dues giren al voltant dels anhels, la pèrdua, els somnis trencats, la incomunicació...
D.V.Aquesta realitat tan degradada i molesta em fascina. Jo veigQui té por...i penso: això li pot passar a tothom que estimi o hagi estimat. Albee mostra un costat exacerbat? Jo crec que no. En una parella està tot permès. Quan vaig veureLa cabraamb en Josep Maria Pou, jo creia que era veritat quan deia que estava enamorat d'una cabra! I era terrible, perquè parla de les hipocresies, de les baixeses, deixa les regles socials de banda.
M.G.Com aUn fràgil equilibri: tot el que estava al voltant dels personatges i era real, agradable i còmode es torna aterrador, angoixant, es desfà. I tens molta raó: són gent normal.
D.V.Mostra com som quan tanquem la porta de casa nostra, les facetes ocultes que tenim...
M.G.Ai de les persones normals! Potser és el més terrorífic que hi ha!
D.V.Em rellegiréUn fràgil equilibriper fer-la a l'Argentina...
M.G.És interessant i especial: ve de la tradició del realisme americà d'O'Neil, però té un punt de teatre de l'absurd pinterià. L'entrada d'uns estranys descol·loca tothom.
D.V.A totes passa el mateix: quan algú de l'exterior entra en un món tancat, es desferma tot.
La família és el gran tema?
M.G.El gran teatre, sigui del gènere que sigui, sempre planteja tres coses: què és l'home en relació amb ell mateix, amb la societat que li ha tocat viure i amb el més enllà.
D.V.El que el fa "gran teatre" és que mostra a l'espectador una cosa que potser ell no vol veure. Perquè no és maniqueu: mai dóna una solució. Són portes d'entrada a algun lloc, no ports d'arribada.
I on queda, llavors, el teatre d'entreteniment?
M.G.El teatre és entreteniment, no es tracta de renunciar-hi. De teatre n'hi ha de bo i de dolent. Caldria discernir què és teatre d'entreteniment, teatre comercial i què és una fàbrica de fer teatre com mitjons.
D.V.El que es considera teatre d'evasió, lleuger i divertit, també conté un aprenentatge i dóna una experiència a l'espectador. Una bona comèdia a mi em fa sortir feliç.
M.G.I les comèdies també poden ser corrosives, i parlen de l'ésser humà. Jo em referia a una estructura, a un teatre que fa productes rendibles i comprables.
La llum al final de la crisiEn temps de crisi el teatre sembla que s'hagi de justificar.
M.G.La cultura la justifiquen els mals polítics, que la defensen en un moment determinat perquè pensen que ven però no hi creuen. Però el teatre existeix: tindrà més diners o menys i serà més dependent o menys...
D.V.A l'Argentina, a l'època del corralito, quan la gent tenia un cupó de 250 pesos, el teatre independent en valia 10 i el comercial 40, i la gent venia sense tenir diners per comprar res. Les errades de la política fan que la gent busqui una altra veritat poètica, que no intenti convence'ls, sinó que mostri que alguna cosa pot canviar.
El teatre pot salvar d'alguna cosa? És políticament útil?
D.V.Intento no fer-me aquesta pregunta, per si de cas. No crec que sigui un lloc on es puguin canviar consciències massivament, perquè el teatre no és massiu com altres mitjans de comunicació. Però hi ha una petita consciència que es pot fer vibrar.
M.G.És ingenu pensar que un text pot modificar l'estructura política i provocar un canvi radical. Però produeix una llum... La comunió laica del teatre és importantíssima i revolucionària. Però no canviaràs el món.
D.V.Potser per això encara no ens han vingut a marejar a nosaltres.
M.G.[Riu.] Bé, alguna vegada sí...
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario