Font: Laura Serra (ara.cat)
Els hem batejat com la Generació P. P de precarietat. Però també P de passió. Són les dues constants que defineixen els integrants de la nova fornada de dramaturgs que s’escampa per les sales alternatives. “Què comparteix la meva generació? -es planteja el dramaturg Llàtzer Garcia-. Que som uns pringats!”, etziba una mica en broma i molt seriosament. Ja tenim les tres P.
Les austeres condicions en què es treballa al teatre alternatiu no són retòrica. Els dramaturgs joves ara ja superen la trentena i no veuen sortida al seu ofici: “No estem cobrant. Fins i tot omplint la sala, no guanyem ni el mínim. No és que sigui precari, és que treballem d’una manera amateur”, lamenta la dramaturga i actriu Gemma Brió. La precarietat no és territori exclusiu dels autors, esclar, però ells són víctimes dobles: perquè “el dramaturg no té la seguretat que estrenarà l’obra que està escrivint, mentre que un actor quan es posa a assajar té certa garantia”, explica Alberto Ramos, i perquè la majoria de vegades no cobra per escriure, sinó només el 10% de drets d’autor.
Debutar, i després què?
Elisenda Guiu, guionista veterena però debutant al teatre, opina que avui hi ha un “esclat d’ocasions” per a autors si es compara amb dècades enrere. Quan s’ha tret el cap al circuit, és més fàcil quedar-s’hi, “per inèrcia”, diu Ramos. Però tot i tenir teatre, la majoria de vegades les companyies no reben ajut econòmic per fer la producció, sinó que s’enduen un percentatge de taquilla (prop del 50%). “Així és fàcil que et programi un teatre”, diu Garcia.
A la joventut i als debuts, la humilitat se li suposa. L’autèntica dificultat és fer el salt: la professionalització, les sales més grans. Fins a la crisi, la dramatúrgia estava en expansió i va cristal·litzar en la generació de Jordi Casanovas, Marta Buchaca i Cristina Clemente (aglutinats en el projecte T6 en l’edició 2009-2011). Hi va haver un cert boom, diu Ever Blancehtt, del Versus, un teatre que històricament ha donat primeres oportunitats : “Tothom feia autors joves, tots buscàvem el mateix, tothom feia de Versus”. Els autors T6, Pere Riera, Marc Crehuet, Pau Miró, Guillem Clua i Josep Maria Miró, entre d’altres, són noms consolidats, com a mínim de sala mitjana.
Portes que es tanquen
No ha passat el mateix amb els autors posteriors. Se’ls han tancat diverses portes alhora: ha desaparegut el projecte d’autoria T6 al TNC, el Teatre Lliure ara aposta per prioritzar els actors, ja no hi ha els Assajos Oberts, les subvencions per companyia han caigut -“I no saps quan te la pagaran”, diu Garcia-, i sales com la Beckett, gran impulsora de l’autoria catalana, les estan passant magres amb les retallades i no poden tirar del carro.
I, malgrat tot, la dramatúrgia catalana segueix regenerant-se -ho demostra el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta- i segueix omplint sales petites. “Rebem un fotimer d’obres. Fem 400 funcions a l’any, al Versus, i encara no arribem a tot”, diu Blanchett. Als autors joves -com els 10 que hem seleccionat- els empeny la necessitat, les ganes. S’hi juguen la vida. Estel Solé va impulsar Animals de companyia al marge del circuit convencional, actuant en cases particulars. Els actors van fer una inversió econòmica i vital, i la van recuperar. “No podem viure d’això, però com a mínim ara no hi perdem diners”. El ressò obtingut els ha convertit en una “esperança” per als companys: “Hem demostrat que productors i programadors no poden estar tancats als despatxos”.
La crisi fa sortir el talent?
Tanmateix, en un ecosistema teatral sa, la seva aposta hauria de ser excepció, i no exemple. “Hi ha més gent que no treballa i més gent que treballa de manera voluntarista -afirma Daniel Martínez, de Focus-. Per dos motius: la capacitat d’inversió de les empreses ha disminuït un 25% i l’exhibició al territori català ha caigut un 40%, i això ha afectat les companyies de mitjà i petit format, perquè era la seva única possibilitat de supervivència”. Fa temps que es parla de l’ argentinització del teatre català. S’admira l’efervescència creativa de Buenos Aires, amb teatrets que proliferen a les cases, i s’oblida la misèria que duu implícita. “Hi ha qui diu que la precarietat afavoreix la sortida del talent. És una falsedat que em posa de mala lluna. El talent, amb recursos, millora”, sentencia Martínez.
ALBERTO RAMOS
Aquest és l’any d’Alberto Ramos. Amb poques setmanes de diferència estrena Infecte (en cartell al Versus), Pep Talk (s’estrena el dia 24 a La Seca), Només un anunci (ha passat per la FlyHard) i té en gira Pau I el Conqueridor. Va ser un cop de sort. Jordi Casanovas va trobar a través d’internet el text Els últims dies de Clark K que Ramos havia publicat “per fetitxisme” i li va proposar d’estrenar-lo el 2011 a la Sala FlyHard. Va ser una sorpresa que continua portant-li sort. Aquest cap de setmana la reestrenen a Lima. Escriu comèdies amb tocs de thriller o terror, o viceversa: “Som una generació que tenim referents cinematogràfics i televisius. Els referents s’han de buscar a fora, a la vida, a la tele, al teatre...”. Per ell, que no es vegin més obres d’autors catalans “depèn de l’oferta”: “De públic sí que n’hi ha, no crec que hi hagi saturació. Els autors som molt diferents”.
MARC ARTIGAU
Marc Artigau escriu poesia, contes, és traductor i fa teatre. L’última dramatúrgia pròpia és Un mosquit petit, un espectacle que es va poder veure tres minsos dies al Teatre Nacional, però que va explotar un pèl més l’Almeria. Un thriller molt ben parit. Artigau observa “els vincles, la necessitat, les pulsions d’un costat més aviat fosc”, diu el seu amic i padrí Josep Maria Miró. Ha guanyat premis literaris per les obres Ushuaia, Les sense ànima i Caixes, i és un dels dramaturgs que ha pogut passar pels cicles dedicats als emergents de La Cuina del Grec, els Assajos Oberts i el seu substitut, l’Aixopluc del Lliure, i el torneig del Temporada Alta. Té en cartell l’adaptació de L’orfe del clan dels Zhao, amb Oriol Broggi.
ESTEL SOLÉ
Estel Solé va enviar el seu primer text teatral a tres sales petites, per provar sort. Dues no van ni respondre. La tercera, dos mesos després, va donar un no. Solé i companyia van decidir tirar endavant igualment el projecte recorrent espais insòlits no teatrals. Fins ara han tingut bolos en més d’una trentena de cases catalanes i residències com la que avui tanquen al taller de cuina Columbus. “Ens hem adonat que no podem ser només actors -diu Solé-. Fem de regidors, tècnics, muntem i desmuntem, sóc community manager, cap de premsa, gestionem les entrades... i després actuem. És esgotador però hem crescut molt en l’aspecte personal. Més val que ho hàgim après ràpid”, augura, suposant que no vindran temps millors. El més curiós és que els dos teatres que els havien dit que no, ara els han trucat per acollir-los. “Hi ha un problema de falta de risc i de voluntat de conèixer gent. Les sales s’esperen massa a tenir garanties. Nosaltres ens hem buscat el públic”.
JOAN YAGO
“Escriu teatre contemporani a canvi de menjar”, diu al seu compte de Twitter. El nom de Joan Yago va sorprendre darrere de l’estrambòtic títol de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina, el 2011, un experiment tragicòmic, històric i grotesc que encara fa alguna funció de gira. És un dels exemples de dramaturg que té companyia, La Calòrica, amb la qual van entusiasmar amb el berlusconià L’Edditto Bulgaro, van seguir amb l’al·legoria generacional La nau dels bojos i preparen Bluf. A més d’altres textos que s’han estrenat ara a la Nau Ivanow, ara a l’Àtic 22, Yago fa d’ajudant de direcció o adaptacions textuals com ara la de Translations, que va tenir grans crítiques, a la Biblioteca de Catalunya.
ALEIX AGUILÀ
Bolxevics va ser la posada de llarg de la Companyia Solitària, el novembre passat a la Biblioteca. La crítica de Santi Fondevila destacava el sentit de l’humor i l’escriptura d’Aleix Aguilà, “potent, culta, d’algú observador”, que recorda “el teatre de Javier Daulte, de qui pren el joc de l’enigma i dels diàlegs entretallats”. Aquella ja era la cinquena obra d’aquesta companyia itinerant, formada per actors com Pol López i Pau Vinyals, que ha presentatNòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Conceben la companyia com un lloc de reflexió i un camp de proves d’idees estètiques, teatrals i polítiques.
LLÀTZER GARCIA
La pols és l’espectacle en cartell de la SalaFlyHard, és l’última estrena de Llàtzer Garcia amb la companyia Arcàdia i banda sonora original de The New Raemon, i ja s’ensuma com un altre dels èxits d’aquest teatre de Sants -com tots, un èxit limitat a les 50 localitats de l’espai-. Garcia ha escrit una dotzena de textos, alguns dels quals han estat premiats i alguns dels quals van ser encàrrecs remunerats. Ara ja no passa. “Hem anat a pitjor”, diu, en aquest sentit. Però té un pla. Amb La pols han fet un muntatge de petit format perquè, si qualla, pugui viatjar fàcilment i fer bolos cobrant caixet. Així farien guardiola per estrenar, “potser el 2025”, bromeja, la tercera part de la seva trilogia familiar, que seria “una superproducció”.
GEMMA BRIÓ
“Un artista mai es planteja escriure des del punt de vista racional. Escrius des de la necessitat de dir alguna cosa”, afirma l’actriu i autora Gemma Brió. Llibert va néixer, gairebé per casualitat, a raig, recopilant material escrit sobre el drama personal de viure el naixement d’un fill i haver d’acceptar-ne la mort al cap de quinze dies. “Volia fer un teatre social, fugint del pamflet, per parlar de com en una situació límit agafes tanta distància de les coses que no t’afecta el que passa al teu voltant. Això et dóna una mirada privilegiada”, explica. Brió va presentar el projecte de Llibert -comptava amb un equip potent ja tancat- a alguns teatres. Va tenir bona rebuda però cap suport material. Així que van obrir un Verkami i van aconseguir el doble del que demanaven (van superar els 6.000 euros). L’estrena a l’Almeria Teatre i l’impacte del text i la posada en escena van generar un petit fenomen boca-orella. Ara han tornat a la Biblioteca de Catalunya. “No podem viure d’això. I com nosaltres, la majoria de gent de teatre, no només a les alternatives”, afirma. Però està satisfeta: ha sigut un projecte catàrtic, que “empatitza amb el públic” i li ha permès trobar el seu estil, “una veu pròpia”.
BLANCA BARDAGIL
Encara no s’havia llicenciat a l’Institut del Teatre i l’autora vigatana estrenava l’existencialSatisfaction i la comèdia negra L’ànima de la nit a la Sala FlyHard gràcies a l’olfacte afinat de qui llavors n’era director, Jordi Casanovas. Bardagil -que aquesta temporada acaba de coadaptar i dirigir Ferran Rañé a Estúpids, a La Seca- va esquitxant amb petits textos totes les sales que pot: El dia que coneixeré en Ryan Gosling a l’Aixopluc del Lliure, Café solo al Microteatro de Madrid. “Estic escrivint un parell d’obres de teatre, que encara no sé quan veuran la llum dels escenaris”, diu, tota idees. Només avança que està codirigint un projecte amb Joaquim Oristrell.
CARLES ALGUÉ
Pau Miró va ser l’instigador d’aquest espectacle. El seu univers es respira en el text de Carles Algué, un actor que debuta com a dramaturg fent temporada al Versus, a partir d’aquest dimarts, amb un thriller dramàtic de dos personatges marginals. Algué va escriure l’obra fa més d’un any i s’ha pogut estrenar gràcies a la confiança i les ganes dels intèrprets, Elisabet Vallès i Jacob Torres. “Hi ha portes per estrenar sí, però hi ha possibilitats perquè tots els treballadors hem rebaixat les nostres condicions sota mínims”, afirma.
ALEIX FAURÓ
Fauró va debutar amb Diòptria, però es declara “sobretot membre de La Virgueria”, que dirigeix i per a la qual ha escrit cinc espectacles en tàndem amb Isis Martín. La Virgueria aposta per un teatre amb una poesia i una plàstica singulars, que combina alhora amb un debat social. A El pes de plom, fan un viatge per l’entramat armamentístic. Estrenen per Sant Jordi a la Beckett.
Font: Laura Serra ( ara.cat ) Els hem batejat com la Generació P. P de precarietat. Però també P de passió. Són les dues constants que...
