Mostrando entradas con la etiqueta TGB. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta TGB. Mostrar todas las entradas


LIBRETO y LETRAS: STEVEN SATER
MÚSICA: DUCAN SHEIK
ADAPTACIÓN: DAVID PINTÓ
DIRECTOR: MARC VILAVELLA
COREOGRAFÍA: ARIADNA PEYA
INTÉRPRETES: ELISABET MOLET, MARC FLYNN, ELOI GÓMEZ, LAURA BAZA, JANA GÓMEZ, DÍDAC FLORES, MARC UDINA, ÀLEX SANZ, CLARA SOLÉ, MIREIA COMA, ROC BERNARDÍ, BITTOR FERNÁNDEZ, CLARA GISPERT, MINGO RÀFOLS y ROSA VILA
DURACIÓN: 2h 30min
PRODUCCIÓN: ORIGEN PRODUCCIONS
TEATRE GAUDÍ

Bien dicen que la buena confitura se encuentra en los tarros pequeños. El despertar de la primavera es sin duda el musical de la temporada. Y aunque, en un primer momento, al leer la sinopsis pensemos en que estamos delante de un espectáculo destinado al público adolescente, nada más lejos de la realidad. Sí que es verdad que el despertar sexual es un problema de esta edad, pero los temas secundarios son mucho más interesantes que el principal: la incompresión, la falta de diálogo, el sometimiento de la razón a los dictamines de la religión, la amistad, los sueños... en definitivamente los principales problemas a los que se enfrenta el ser humano independientemente de cuál sea su edad.

Con un elenco de jóvenes promesas del teatro musical catalán, entre los que destacan: Elisabet Molet, la ingenua protagonista de la historia principal, una mezcla de inocencia y de ganas de vivir. Impresionante la capacidad de recursos interpretativos que se despliegan con sólo una mirada. Elisabet otorga a su personaje una ternura inusitada que despierta en el público empatía al instante. De la misma manera que lo hace Eloi Gómez con su personaje Moritz, quizás la historia más potente de los "secundarios". Brillante interpretación de un personaje que es un caramelo con esquinas afiladas. Más en la sombra pero emitiendo una potente luz propia, Dídac Flores como Hanschen, que imprime la energía suficiente para levantar las escenas más pausadas. Fantásticos también, aunque las tablas se notan en la manera de pisar el escenario, un divertidísimo Mingo Ràfols y una sobria Rosa Vila.

El escenario del Teatre Gaudí se queda pequeño por momentos. Demasiados actores que comparten un espacio que ha sido milimetrado especialmente para cada movimiento. Sufrimiento en determinades escenas a los "afortunados" que se encuentran en primera fila. Ariadna Peya firma una coreografía precisa, imaginativa y que, ayudada por el potente diseño de iluminación de Dani Gener nos regala una excelente puesta en escena. Nada que envidiar a los espectáculos que se realizan en escenarios el doble de grandes. Guión, crítica, y quizás espectáculo, aparte necesitaría la teclista, "directora de orquestra", quizás excesivamente entregada a su trabajo, un espectáculo en sí misma. El despertar de la primavera es un rato de buen rollo magnífico. Hasta el 12 de febrero!



IDEA ORIGINAL: CLARA PEYA, ARIADNA PEYA y MÍRIAM ESCURRIOLA (L'ERA DE LES IMPUXIBLES)
TEXTO y CANCIONES: MARC ROSICH
A partir de escritos de MIGUEL MISSÉ y POL GALOFRÉ
DIRECCIÓN ESCÉNICA: MÍRIAM ESCURRIOLA
DIRECCIÓN MUSICAL: CLARA PEYA
INTÉRPRETES: MARIONA CASTILLO, TATIANA MONELLS, ARIADNA PEYA, CLARA PEYA
DURACIÓN: 1h 05min
PRODUCCIÓN: TEATRE GAUDI
TEATRE GAUDI

Me da igual que Berta se haya convertido en Albert, me importa la persona. Este es un discurso tan manido como cualquier otro, porque en el fondo siempre vemos antes que nada la forma. Y quizás, quien vea Limbo se dé cuenta lo poco que cuenta la nada para el todo.

Un aeropuerto, un pasaporte equivocado, un ser en tránsito. Inicio de porqués sin responder, inicio y final de no hace falta ser respondidos. Y quiero ser, y soy y cómo me ven los que me rodean, como soy o como quiero ser, y cómo quieren ellos que sea, y yo quiero ser como quiero o me dejaré influir por lo que ellos quieran. Soy más importante por lo que soy o por lo que otros quieran que sea. Porque ya se quien soy, ¿no?

Limbo es el tránsito hacia ese YO, una amalgama de pensamientos, de voces, en medio de un espectáculo multidisciplinar: dramaturgia, canciones, música de piano, audiovisual, danza. Y si esto fuera un crítica al uso diría que todo fluye, que todo tiene un porqué, que me he dejado llevar por un torrente emocional de canciones, que se me ha puesto la piel de gallina al escuchar el piano en directo tocado por Clara Peya, que los momentos de danza ayudan a potenciar lo que no se dice. Pero lejos de esto o aquello no ves partes, ahora toca cantar ahora toca bailar, ves un sólo grito de un ser que busca desligar cadenas y SER.

Un espectáculo íntimo a tres bandas, donde el público es un elemento importante. Un público diverso que no es activo ya que directamente no se le pide nada, pero tiene que respirar el espectáculo en directo y en mi sesión se consiguió, esa comunión bestial en la que por un momento todos somos Albert.

A veces nos perdemos para encontrarnos y Albert se encuentra pero se vuelve a perder y entra en una espiral de esas en las que uno tiene que salir solo. Pero no es solo Albert el que se pierde, si al salir de la sala no te has perdido un poquito, quizás debas volver a entrar para aprender a perderte. Encontrémonos, pues en el Teatre Gaudí antes del 1 de marzo, tengo ganas de volver a transitar mi reencuentro.

LIMBO

by on 16:49
IDEA ORIGINAL: CLARA PEYA, ARIADNA PEYA y MÍRIAM ESCURRIOLA (L'ERA DE LES IMPUXIBLES) TEXTO y CANCIONES: MARC ROSICH A partir ...

Font: Ana Maestre (ara.cat)
Limbo és la història de l’Albert, que abans era la Berta. Les vicissituds d’un trànsit que comença amb la prohibició de pujar a l’avió que l’ha de dur a operar-se perquè al seu carnet d’identitat hi apareixen el rostre i el nom d’una noia. Aquesta terra de ningú és el punt de partida des d’on la companyia L’Era de les Impuxibles, que aterra al Teatre Gaudí del 5 de febrer al 3 de març, planteja els reptes, personals i socials, que suposa enfrontar-se a un canvi de sexe.
L’espectacle, dirigit per Míriam Escurriola, s’endinsa en el territori de la dansa-teatre a través de la música en directe de la pianista Clara Peya que pretén que el públic entri en els mateixos llimbs en què es troba el protagonista. “Volíem remoure el cor de tothom. Però no des d’un vessant discursiu ni adoctrinant, sinó suggeridor”, explica la pianista. A més, el muntatge s’ha nodrit dels textos de Miguel Missé i Pol Galofré, dos nois que han viscut en primera persona la realitat de la transsexualitat, reelaborats pel dramaturg Marc Rosich. “La transsexualitat és un tema desconegut i fa plantejar molts dubtes. A més, el Miguel i el Pol tenen una visió molt particular dins la particularitat”, diu Rosich sobre la decisió dels dos de no sotmetre’s a cap operació.
Però l’espectacle no només parla de la transsexualitat, sinó que també planteja com la societat topa amb els seus propis prejudicis. “Ho portem a un lloc que aborda la insatisfacció que tots podem tenir en algun moment. Què passa si estic en un lloc que no es pot etiquetar i què passa si tu no ho entens?”, planteja Mariona Castillo, que dóna vida a l’Albert. També hi actuen Tatiana Monells i la coreògrafa Ariadna Peya. Tot i que hi predomina la crítica i la reflexió, Limbo també està esquitxat d’humor i ironia. La companyia vol que aquesta petita història sigui universal. Un relat que podria començar amb la pregunta: ¿si tu estàs convençut, a qui has de convèncer?


AUTOR: PAUL AUSTER
TRADUCCIÓN: ALBERT NOLLA
ADAPTACIÓN Y DIRECCIÓN: IVAN PADILLA
INTÉRPRETES: DANI LEDESMA, BÀRBARA ROIG, RAMON BONVEHÍ, LARA DÍEZ, FRANCESCA VADELL, MARIA CLAUSÓ e IVAN PADILLA
DURACIÓN: 1h 30min
PRODUCCIÓN: TEATRE GAUDI
TEATRE GAUDI

Reto difícil el que se ha propuesto la compañía Retret Teatre, adaptar por primera vez una novela de Paul Auster al teatro. Según comentaba Ivan Padilla no tan sólo es la primera vez que se hace en Cataluña, sino que tampoco es consciente que se haya adaptado en otro país del mundo.

A pesar de la juventud de los intérpretes, que parecen lejos de la treintena, la obra fluye. Las descripciones características de las novelas de Paul Auster quedan suplantadas por unos diálogos y escenas curtas y ágiles que no dejan que decaiga el ritmo dramático.

Pese a ello, y después de asistir a la rueda de premsa de presentación del espectáculo, Ivan Padilla había insistido en el aspecto social de la obra. Cinco treinteañeros viven juntos en una casa ocupada de Brooklyn mientras deciden qué harán con sus vidas. Jóvenes de hoy en día sin sueños, ni futuro. Pero lejos de ver un discurso formado y fundamentado en las vicisitudes diarias por las que atraviesan, el montaje se centra en las individualidades, en las vidas personales de cada uno de los personajes. Y aunque uno de ellos ya nos deja claro que él no pertenece a ningún partido político o movimiento social, no queda demasiado definido si es okupa por ideología, por obligación (dadas las circunstancias de empleo que vive). Sea lo que fuere, se echa de menos un discurso más allá de los problemas del día a día de los jóvenes.

Los personajes femeninos destacan por encima de los masculinos. Las tablas de Bàrbara Roig ganan la partida a la del resto de sus compañeros de reparto. Frescura, vitalidad y ganas de vivir inundan las réplicas de Pilar, una joven huérfana que vive bajo el cuidado de sus hermanas y que tiene ganas de comerse el mundo. Y quizás porque el resto de los personajes ya han visto cómo es el mundo y viven en medio de un dejar que el tiempo pase a ver si las cosas se cambian por sí solas.

Espectacular escenografía construida completamente con cartón. Unos muebles de diseño industrial que dibujan a la perfección el ambiente de casa okupa donde viven los protagonistas de la obra. Sunset Park es una obra social light donde el discurso social queda relegado a un segundo plano por un Carpe Diem muy presente.

SUNSET PARK

by on 17:52
AUTOR: PAUL AUSTER TRADUCCIÓN: ALBERT NOLLA ADAPTACIÓN Y DIRECCIÓN: IVAN PADILLA INTÉRPRETES: DANI LEDESMA, BÀRBARA ROIG, RAMON ...


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Inicio de temporada para los teatros de la ciudad, como es el caso del Teatre Gaudí y del Versus Teatre. Después de una temporada 12-13 donde las cuentas han dado un balance negativo de más de 60.000€, y con la temporada 13-14 todavía no cerrada, porque son dos teatros que no cierran ni hacen vacaciones. El 2014-15 se presenta como un año de recuperación, pero por el contrario que otros escenarios de Barcelona, Gaudí y Versus optan por no abandonar la lucha y no venderse al teatro comercial.

De alguna manera u otra, ambos teatros siempre han apostado por una programación joven y social, pero quizás esta sea la temporada, donde los seis primeros meses estén casi exclusivamente dedicados al teatro de este tipo, donde el carácter social se note más. Según el propio Ever Blanchet: "El teatro social no sólo se basa en causas económicas, sino que también esconde otros intereses: revueltas urbanísticas, segregación por raza, sexo o condición sexual, maltrato físico. Las revoluciones en contra se tienen que convertir en revoluciones a favor".

Después de las premisas iniciales, los responsables de las tres obras que inaugurarán la temporada hicieron hincapié en la propuesta de teatro social en sus discursos. El Versus Teatre abrirá con VERSUS del dramaturgo y director José Pascual Abellán que ya conoce el escenario porque ha estado todo el mes de agosto con Las cosas que faltan sobre la adopción homosexual. Ahora, cambia de escenario social para adentrarse en el mundo de la libertad y de las prisiones. Versus explica la vida de dos hermanas, una de las cuales está en prisión por haber matado a un hombre. Pero quizás la que esté encerrada goce de más libertad que la que se supone vivir libre sin "ataduras". Versus estará en cartelera del 3 al 28 de septiembre (el día 11 no hay función).

El Teatre Gaudí iniciará la temporada con una adaptación de la novela, SUNSET PARK del célebre escritor norteamericano Paul Auster del 5 de septiembre al 12 de octubre (el 11 de septiembre no hay función). Ivan Padilla adapta y dirige el montaje que aborda alguna de las consecuencias de la crisis devastadora en la que todavía vivimos sumergidos. Cuatro jóvenes deciden ocupar una casa abandonada en Nueva York. Como bien explica el propio Padilla, lo de menos es donde sucede la acción, Nueva York o Barcelona todos habremos visto, vivido o escuchado situaciones muy similares a la de estos jóvenes. Sunset Park viene de la mano de la misma compañía que el año pasado presentó en Versus-Gaudí Oceà de Alessandro Baricco. Ambas muy separadas en cuanto a temática, pero que tienen una cosa en común, la música en directo.

Y para que no nos deprimamos nada más comenzada la temporada, una comedia alocada bajo la batuta de Daniel J. Meyer. Juventud, ganas de pasárselo bien, la compañía "La Pepo Teatre" nos presentan TOTHOM DIU QUE ESTÀ BÉ, un texto de Dani Amor, en el cual tres amigos, deciden irse a vivir a Barcelona, donde se encontraran con tres amigas de su infancia. La obra narra los tres años posteriores y que hará a los espectadores que sean cómplices de sus ilusiones, y miedos sobre el amor, la amistad, el sexo, las dudas existenciales y las diferencias entre los puntos de vista masculinos y femeninos. Del 10 al 28 de septiembre (el día 11 no hay función).

Fuera de este inicio prometedor de temporada nos encontramos un buen número de interesantes propuesta hasta febrero:


ELS CÒMICS D'UNA NIT D'ESTIU. Hasta el 12 de octubre. Una adaptación cómica y alocada de "Sueño de una noche de verano" de William Shakespeare. 

HIVERN. Del 15 de octubre al 2 de noviembre. Un texto de unos de los autores contemporáneos más relevantes y al que se considera el Ibsen de nuestros tiempos, Jon Fosse. Un hombre, un banco de un parque, conoce a una mujer, se la lleva al hotel donde se aloja, pero todo queda olvidado. A partir de aquí el misterio, que el espectador resolverá durante la función.

OSOS EN EL AGUA. Del 17 de octubre al 9 de noviembre. Partiendo de la premisa de que para realizar un cambio de verdad, hay que tocar fondo, Labuena Compañía se reintenta a así misma a través del texto, la danza, la performance, el vídeo o la música en su nueva propuesta.

MAGGIE&MAGGIE. Del 12 de noviembre al 7 de diciembre. De la que sólo sabemos que estará dirigida por la multidisciplinar actriz, dramaturga y directora, Cristina Gàmiz.

NO ENS FA FALTA TENIR POR (Una historia de superheroínas). Del 19 de noviembre al 7 de diciembre. Teniendo en cuenta que todos somos superhéroes de nuestro día a día, pero un día nos quedamos encerrados en el ascensor y comenzamos a pensar todo aquello que hacemos por la sociedad cuando en esta hay tanto hijo de su madre. Entonces, algo está cambiando, ya no tenemos miedo.


ANPHITRION. Del 1 al 12 de octubre. Un montaje de Producciones Imperdibles, que está vez adapta el clásico de Plauto.

LA GENT MOLESTA (UN BARRI DIGNE). Del 15 de octubre al 9 de noviembre. La nueva dramaturgia y dirección de Carles Mallol. Un joven inocente decide comprarse un piso en una de las zonas acomodada de la ciudad, de esas donde la crisis ha llegado pero no se nota porque sus habitantes harían lo que fuera por mantener la apariencia de ello. El público, nada más entrar en la sala, se verá inmerso en una Asamblea Extraordinaria que se ha organizado en el barrio, y los espectadores serán los vecinos en esta peculiar asamblea.

CAMBÓ-COMPANYS. Del 5 al 23 de noviembre. Estrenado en 1988 en el Teatre Condal, vuelve a los escenarios bajo la dirección de su mismo autor, Frederic Roda, en un año y en un mes donde el futuro de Catalunya puede cambiar para siempre. Dos discursos de dos personajes históricos que empleaban la oratoria de manera excepcional.

PORTER PARADÍS. Del 3 de diciembre al 11 de enero. Recuperación de la obra de Ever Blanchet estrenada en 2003 en el Versus Teatre en la que se abordan los sentimientos y emociones universales a través de canciones de Cole Porter como Night and Day, Begin the Beguine o I've got you under my skin.

1 HORA Y 1/2 DE RETRASO. Del 14 de enero al 1 de febrero. Tras 30 años de convivencia, una pareja, a punto de salir a cenar, empieza a hablar del hecho de ser abuelos próximamente, de una inminente jubilación, de las ilusiones perdidas, de la sexualidad, de la infidelidad, de los hábitos de convivencia... Humor, ternura y proximidad con el espectador, son los elementos que promete tener esta comedia, donde nadie saldrá como entró.

1 2 TERESA. Del 16 de enero al 8 de febrero. De José Luis Alonso de Santo y producción del Teatre Gaudí.

LIMBO. Del 4 de febrero al 1 de marzo. Con dramaturgia de Marc Rosich y con la música de Clara Peya.  

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al Teatre Gaudí Barcelona amb temporada tancada, fins al 31 d'agost. Són 20 actors i 5 músics que han embrancat tot un equip de professionals, Daniel Anglès al capdavant, en aquesta aventura d'entusiasme. Per sobre de totes les coses és la il·lusió que aquests intèrprets (molts pràcticament debuten) i també l'emoció d'aquest jove personatge que es reconeix homosexual en un internat catòlic i nota com la seva parella és incapaç d'afrontar la seva condició, per por de perdre el futur que ja imaginen els pares: universitat, família, progrés. Aquesta setmana també arrenquen les funcions de Los miserables, que Stage Entertainment presenten al Liceu (del divendres fins al 3 d'agost) i va fent darreres funcions (fins diumenge, si no hi ha pròrroga) d'un dels títols més desinhibits d'aquest Grec: Merda d'artista, al Poliorama. I, en un ambient molt més íntim, el grup Els Pirates signen, fins a l'1 g'agost, Les golfes del Maldà, al Círcol Maldà.
Anglès ho deia des de bon començament. Aquesta obra és inviable perquè hauria de tenir un pressupost de 600.000 euros. I com que el director només la imagina en un espai de proximitat (i, per tant, un aforament no superior als 200 espectadors) resulta pràcticament impossible cobrir despeses. És inviable però es fa pel concepte de “teatre de trinxera”. Anglès s'ha afegit a la iniciativa perquè hi veia l'entusiasme, “però això només és una flamarada si al darrere no hi ha determinació”. El fre del cost no els ha rendit.
Bare (l'original que ha traduït amb prou encert Marc Gómez (Deudeveu i Un cau de mil secrets) és una òpera-pop del 1991. Anglès ha mantingut l'època i ha obviat els telèfons mòbils. Les trucades amb el fix de casa i les notes amagades tenen tot el pes en una obra de secret, de pensaments controvertits entre la creença catòlica i el descobriment de la sexualitat personal. Com a La llamada (després d'un any voltant per Madrid va fer provatura de tres funcions al Barts, al juny) la religió és un punt clau en la trama de la peça. Però es presenten uns personatges ambigus per no judicar res. De fet, a Per sobre de totes les coses, la monja (Lucy Lummys, Los productoresChicago) canta un Déu ho fa tot bé per justificar l'amor entre dos nois mentre el mossèn de l'internat (Eduard Doncos, Germans de sang) prefereix amagar la controvèrsia de la sexualitat, que acabarà resultant fatal. Els papers principals són per a Marc Flynn (Un cau de mil secretsGerónimo Stilton), en el paper de Peter; Jan Forrellat en el paper de Jason (que ha estat la descoberta del càsting i que consta la peça com el seu debut) i Anna Herebia (La flauta màgica-Variacions Dei Furbi) fent d'Ivy. També destaca Ester Bartomeu (ChicagoOff BroadwayMerrily we roll allong), que és la mare de Peter, que també mira d'obviar l'homosexualitat del fill perquè veu que el farà patir. L'obra, tot i poder-se considerar un musical de culte pel col·lectiu homosexual, i que també podria ser la comèdia romàntica de Smiley de Guillem Clua, en realitat és per a molts més públics. Perquè hi ha la mare que pateix; els companys que són fidels, al final de tot; la noia que s'enamora; la que no té mai la resposta que voldria dels pares i de la colla: en definitiva, personatges que es troben en el creuament de camins de l'adolescència.
Ben diferent és Los Miserables. Va ser al BTM on es va fer el debut internacional de la nova posada en escena del musical del productor Cameron Mackintosh, quan feia 25 anys de l'estrena. En la nova versió s'hi s'incorporaven il·lustracions del propi Víctor Hugo com a decorat de fons. Stage Entertainment deebuta al Gran Teatre del Liceu. La gran productora de musicals internacional, torna a Barcelona, tot i que sigui només per uns dies, després de la seva època al BTM, on sí que va aconseguir triomfar amb Mamma mia i La Bella y la bestiaLos miserables és la peça més ben acabada que ja parteix d'un original tràgic i controvertit, que es complementa amb una partitura èpica i romàntica.
I diferents són també els dos últims casos d'uns musicals que ja tanquen la seva estada a Barcelona. Per una banda, hi ha Merda d'artista, al Poliorama, que aguantarà fins al 27 de juliol. Creada pels impulsors dePegados (una parella es queda enganxada fent l'amor i han d'anar a urgències perquè els deslliurin), en aquest nou títol parteixen del fet real de Piero Manzoni, un artista conceptual que es va fer famós venent llaunes amb els seus propis excrements. La peça, hilarant i desbarrada, és intel·ligent quan manté el diàleg entre el músic i els personatges. El Círcol Maldà proposa una obra amb música dels anys 50 presentant un cabaret estival (cançons, coreografies, crítica, humor i striptease) amb la presència de tres actrius, un actor i una pianista. També auguren sorpreses diàries amb l'aparició d'artistes convidats.

Afamats de musicals

by on 17:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al...
Font: ara.cat
La relació amb els pares, l'acceptació del físic, l'amor o la descoberta de l'homosexualitat són algunes de les experiències extrapolables als adolescents de qualsevol part del món. Això ho vol demostrar l'actor i director Daniel Anglès, que estrena 'Per sobre de totes les coses'. Aquest espectacle de teatre musical en català és una adaptació de l'original 'Bare', una obra no massa coneguda al circuit català però que és considerada una peça de culte i que s'ha representat en més de 100 produccions arreu del món, des de la seva estrena l'any 2000. El text parla dels dubtes i les recerques personals d'uns joves que resideixen a un internat catòlic a principis dels anys 90.
De la producció, Anglès explica que el que han aconseguit és "impossible" ja que, econòmicament, és un projecte "absolutament inviable i on perdrem diners funció rere funció". Si ho ha tirat endavant tot i les dificultats i sense subvencions, és per la connexió que ha sentit amb el text. "Tots recordem els anys d'institut de forma molt intensa, amb records bons i dolents, però no és una època innòcua per a ningú". Aquesta és la producció més propera i de format més reduït que Anglès ha dirigit recentment, que ara mateix està al càrrec de la gira espanyola d'Els Miserables'.
Sobre l'escenari hi haurà un munt d'actors joves, tot i que amb molta trajectòria. Quan Anglès parla d'Anna Herebia, una de les actrius protagonistes, diu que ha estat com dirigir l'Anne Hathaway pàtria. Dins l'equip de 19 actors, també hi trobarem els ja coneguts Eduard Lacueva, Ester Bartomeu, Lucy Lummis i Eduard Doncos, que interpreten els personatges adults. La producció té 30 números amb música pop que interpreta una banda de 5 músics en directe.

Font: Laura Serra (ara.cat)
Avui l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) farà públiques les xifres d'espectadors de la temporada passada. Al marge de resultats apocalíptics, les sales petites i alternatives aixequen el teló de la nova temporada. La capacitat d'adaptació a la crisi d'estructures petites i tan habituades a la precarietat és un punt important a favor seu. Un altre, el treball incansable al costat del talent artístic del país. I un tercer, la relació de proximitat incomparable que s'obté en aquests espais, niu de petits fenòmens teatrals els últims anys. Oferim una tria d'espectacles que caldrà tenir en compte enguany i que ja pengen de les programacions -encara en construcció- de les sales petites.
Sala Beckett
Carta blanca a la Cia. Obskené
Amb voluntat d'apuntar el focus sobre companyies catalanes que tenen un llenguatge propi, la Sala Beckett torna a cedir el teatre a un col·lectiu creatiu -com va fer amb Indi Gest o La Guapa Teatre- perquè exhibeixi diversos espectacles que té en cartera. Obskené ha arrencat el cicle amb una estrena, Este no es un lugar adequado para morir , que explora la hipocresia, la por i la necessitat de viure en comunitat, amb actors com Pepo Blasco, Rosa Cadafalch i Oriol Genís. Fins al 6 d'octubre es veuran entre Gràcia i el Poblenou diverses peces com Trossos , L'ogret , Buenos Aires i Redaliz .
Trobar la inspiració al col·legi
En comptes de fer una residència en un país exòtic, Cristina Clemente la va fer en una escola de Gràcia, on va treballar amb alumnes en una obra de teatre. D'aquell germen en surt aquest Consell familiar, que dirigirà Jordi Casanovas primer a Temporada Alta i després a la Sala Beckett. Què passa en una llar on funciona la democràcia quan hi apareix un petit dictador?
Sala Muntaner
Un duel que dilapida una amistat
Lluís Soler i Xavier Boada donen vida a dos vells amics que comencen una discussió anodina que acabarà embrancada i amb postures irreconciliables. Ramon Simó dirigirà al gener aquest duel. Com diu el proverbi xinès, a la vida només hi ha tres coses que no tenen marxa enrere: la fletxa llançada, la paraula pronunciada i l'oportunitat perduda.
L'obra americana de Guillem Clua
Abans d'estrenar Marburg al TNC i de l'èxit de la comèdia Smiley , Guillem Clua, instal·lat als EUA, va escriure Gust de cendra . Amb una ambiciosa mirada als conflictes mundials, l'obra situa tres turistes nord-americans a Jerusalem i els creua amb dos palestins sense res a perdre. Josep Sala dirigeix l'obra, estrenada l'any passat, i que acull a l'abril la Muntaner.
Tantarantana
El Pont Flotant es vol avorrir
Després de convidar-nos a un arròs i a conèixer els seus pares, ara els integrants d'El Pont Flotant ens volen presentar un artista plàstic amic seu que la companyia valenciana admira: "Jo de major vull ser Fermín Jiménez. Vull estar sempre content i donar tan bon rotllo com ell", diuen. I aquest és el títol de l'obra. Una oda a gaudir de la vida, dels amics, de la família, de les aficions i del que ens omple, més enllà de treballar.
Flors per al 'Capullito de alelí'
És imprevisible el que pot passar quan Marta Carrasco agafi les flors delCapullito de alelí i les llanci a l'aire. Irònica, crítica i irreverent, la coreògrafa torna amb el seu equip i les tintes carregades. Després de Temporada Alta i el CAET aterra al Tantarantana.
La Seca
La revelació mallorquina
L'obra de Toni Gomila tornarà a fer temporada a La Seca el mes vinent, després d'exhaurir localitats per allà on ha passat: l'últim fenomen teatral mallorquí ha rebut una desena de premis i 10.000 espectadors. La tradicional matança del porc serveix per parlar de la memòria, de la identitat, de la desaparició de tot un món i de la pròpia comunitat.
Ombres rere el mite burgès
" La dama de les camèlies és, sens dubte, un dels grans mites burgesos. El més popular. Una història d'amor atrapada, però, per un altre dels seus preceptes: els diners, el valor del mercat i de la compravenda", escriu Hermann Bonnín. Dirigirà al març una nova mirada sobre aquell personatge novel·lat per Alexandre Dumas que uneix vici i virtut.
Aire a les noves dramatúrgies
Compromesa amb les noves dramatúrgies, La Seca acollirà espectacles que en altres temps serien radicals lliures . Hi actuarà la Societat Doctor Alonso (Club Fernando Pessoa ) i LosCorderos faran al juny la primera temporada llarga a Barcelona, on presentaran el vell projecte El hombre visible . També s'estrenarà al maig El tiempo inmóvil, d'Alejo Levis, un xou audiovisual amb un personatge a escena (Anna Alarcón).
Versus Teatre
Un mort i qui el vetlla cantant
El trio Les Cot (Anna Ponces, Maria Viñas, Elia Corral amb Òscar Peñarroya al piano) signa el seu primer espectacle, un petit musical còmic al voltant d'una cuina i un mort. Van passar pel Círcol Maldà i faran temporada al Versus el mes que ve.
Teatre Gaudí Barcelona
Desnonar els tres porquets
Música i teatre també es troben en una proposta satírica i surrealista que dirigeix Hugo Guzmán. La dramatúrgia adapta els poemes irònics de Dino Lanti, que converteix els personatges de contes clàssics en protagonistes de l'avui (els set nans estan a l'atur i l'Alícia és drogoaddicta). El quartet de corda V.O.Quartet toca i actua en un muntatge que torna a les sessions noctàmbules.
Com plantar cara a la crisi
Mentidera Teatre desconstrueix la idea d'espectacle i escampa pel Gaudí una obra feta d'escenes breus i monòlegs escrits per Matías Feldman, Carol López, Jaume Policarpo i Rosa M. Sardà. Cristina Cervià, David Planas, Mercè Pons i Meritxell Yanes són els intèrprets que acosten al públic una experiència Mgogoro , un cant optimista en temps foscos.
SAT! Sant Andreu Teatre
Estimar-se fins a l'eternitat, o no
Després d'arrencar temporada amb el projecte internacional Dancing partners , el SAT! -que consolida l'especialització en dansa i públic familiar- acollirà For ever & a day . Sense perdre l'humor, el nou espectacle de dansa-teatre de Mar Gómez es dirigeix a adults i explora el sexe, la frustració, la convivència, l'amor.


Font: Laura Serra (ara.cat)
Quan acabi el festival Grec aquest dimecres, els espectadors de teatre es podran agafar vacances gairebé del tot. La majoria de sales ja han posat el cartell de tancat aquest cap de setmana passat, i les que queden ho faran el vinent. Els teatres públics ho van fer fins i tot al juny. Només alguns resistents mantindran el teló aixecat en plena canícula. L'aprimament de la cartellera encara és més acusat després d'un Grec excessiu, que ha programat 70 obres en 32 nits. A partir de l'agost hi haurà un desert amb ben pocs oasis on calmar la set de teatre.
Però si un productor mira pel retrovisor ha d'admetre que l'agost no ha sigut pas un mes tan nefast. Amb les xifres del 2012 a la mà, es van arribar a recaptar 950.000 euros, cosa que representa un increment d'un 107% respecte a l'estiu anterior. L'oferta, l'any passat, va ser una de les més àmplies de les últimes temporades. Només un lustre enrere, l'estiu del 2007, hi havia menys de la meitat d'aforament disponible. L'ocupació a l'agost, a més, s'ha mantingut sempre vora el 40% tot i que hagi crescut l'oferta -això sí, per sota de la mitjana anual, que supera el 50%.
L'any passat, l'aposta per obrir a l'agost es va voler escenificar públicament. L'Associació d'Empreses de Teatre (Adetca) va convocar fins i tot una multitudinària trobada d'artistes a la plaça Catalunya. Semblava que el creixement sostingut de públic faria que es consolidés la tònica dels teatres oberts a l'agost. No serà així. El sector s'ha estalviat anunciar males notícies, però el cicle de dansa Dansalona s'ha anul·lat i de la dotzena d'espais que obrien l'any passat, enguany en queden la meitat a la cartellera.
La crisi i la caiguda del consum s'han acarnissat amb el teatre -al setembre farà un any que ha assumit l'augment de l'IVA-. El juny i sobretot el juliol, mesos tradicionalment de bona recaptació, enguany han sigut nefastos: es tancarà el mes amb una caiguda del 50% del calaix respecte al 2012. "Ha sigut una temporada difícil i estem més conservadors -explica César Martínez de Obregón, cap de comunicació de Focus-. No hi ha un flux equilibrat, no saps quines èpoques són bones i quines no. La gent compra a última hora i és impossible avançar-te". Aquesta poca planificació, que Martínez de Obregón atribueix a "carteres més justes", fa que per exemple allarguin l'estada al Teatre Goya de l'obra Venus in fursetmana a setmana. Mentre el públic respongui, seguirà (per ara, fins aquest diumenge).
Les dificultats de programar
Aquest any, Focus és una de les empreses privades que s'han retirat. Tampoc programen els teatres de Balañá ( Toc Toc al Borràs també s'acomiada diumenge). Sense l'excusa del Dansalona i en ple any de resistència, han optat per guardar energies i pressupost per al setembre.
Les companyies que han tingut un gran èxit, com el 28 i mig de La Perla, també pleguen veles. "El nostre públic i la nostra manera de treballar necessiten descans", diu Oriol Broggi, després d'una temporada d'èxits. "En un moment difícil, en què ho dónes tot o no vas enlloc, en què la gent nota si vas a totes, ara no ens queden energies". Fins i tot s'assaja poc, a l'agost. Les companyies prefereixen fer-ho al juliol i reprendre l'obra al setembre. Per això sovint el primer espectacle de la temporada és una producció convidada al teatre, quan no s'obre directament a finals de setembre, per la Mercè. "Ara ja fins i tot és difícil trobar produccions. Tens un forat i costa d'omplir", afirma Martínez.
Són l'excepció els tres teatres del Teatreneu o els dos que dirigeix Ever Blanchett, el Teatre Gaudí i el Versus, que farà 13 anys que obre a l'agost. "Per a nosaltres és la millor taquilla de l'any -assegura-. No perquè hi hagi més públic sinó perquè hi ha menys descomptes. I no sabem jugar d'una altra manera. Que tancar ens pot anar millor per quadrar els números no ho penso mai".
El públic turista no compta
L'oferta dels que obren són sobretot les comèdies (Teatre Gaudí), els monòlegs i la màgia (Teatreneu, Alexandra, Llantiol), però també hi ha espai per a petites tragicomèdies (al nou Aquitània), per a la dansa-teatre (Tantarantana), per acollir obres foranes (el gamberro Urbanitaz al Versus) i per donar l'oportunitat a una jove companyia per posar en escena l'obra d'Alessandro Baricco Oceà (Versus).
El teatre sembla haver donat per perdut el públic turista. Les grans produccions musicals que han aparcat a la ciutat, com Los Miserables , no han tingut mai els rèdits esperats, i les produccions catalanes a l'agost tampoc han arrasat. "El turista no és públic, per a nosaltres -diuen a Focus-. O ofereixes flamenc o un producte molt exclusiu o no funciona". Només en casos comptats, com el Poliorama i el Teatre Gaudí, han contractat els serveis de Turisme de Barcelona per promocionar-se en hotels, guies i capitals estrangeres. La programació de Le llaman copla al Gaudí i la gala Ópera y flamenco al Poliorama intenten caçar els estrangers que es volen refugiar en una sala. Però és significatiu que fins i tot El Molino tanqui a l'agost.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: ENRIC CAMBRAY
INTÈRPRETS: DAVID ANGUERA, RICARD FARRÉ, MARTÍ SALVAT i ENRIC CAMBRAY
DURADA: 1h 30min
TEATRE GAUDÍ

Cada vegada hi ha menys dubte que el món és pels que s'arrisquen, pels que no es conformen amb el que tenen i busquen més enllà. Un clar cas el tenim en el fins ara actor multidisciplinar, l'Enric Cambray, ja se li ha quedat petit el traje d'actor i ara s'arrisca com a dramaturg i director de teatre.

Els guapos són els raros tenen un target molt determinat, un públic jove, urbà i si són fans dels Manel millor. Una servidora, no ho és, i també va entendre i vaig entrar al joc. Divertida, enginyosa i irònica la primera hora, que perd una mica de força els darrers 30 minuts. Potser és el primer error de l'òpera prima que aspira a allargar-se quan amb 20 minuts menys hagués estat més que suficient.

Tres actors joves, però suficientment preparats per captivar el públic i ficar-se'l a la butxaca des dels primers minuts. El mateix Enric Cambray també interpreta, i es noten les tablas, es troba com peix a l'aigua i ens regala uns 15 minuts d'interpretació d'autèntic luxe.

Cultura actual però amb un viatge al passat, els noranta van marcar a tota una generació i Cambray ha volgut fer-los un petit homenatge. Els guapos són els raros et deixa una sensació de positivisme power després d'haver vist una barreja entre Salvados por la Campana i Verano Azul. Això sí, crec que després de veure-la, els ous Kinder han passat a tenir una dimensió desconeguda. Beneïts els que s'arrisquen i ens demostren que el teatre sempre tindrà futur.


Font: Laura Serra (ara.cat)
La fundació del Teatre Lliure el 1976 per part d'un col·lectiu d'artistes pluridisciplinari que es van esllomar per poder fer a Catalunya el teatre que els agradava -una cooperativa que durant anys va treballar per amor a l'art: tots pintaven la sala, tots cobraven el mateix- és avui el referent mític de tota una generació que admira l'època en què les companyies independents van protagonitzar la recuperació del teatre català. Gairebé quaranta anys després, amb un ecosistema teatral radicalment diferent, aquell esperit rebel i creatiu que tant s'ha reconegut es pot trobar de nou i en abundància en les múltiples companyies que mantenen viu i efervescent el teixit teatral català.
Saber inventar-se la feina
La companyia és un cau de llibertat i d'inspiració

"L'actor o està neura o està treballant", diu mig seriosament i mig de broma Ever Blanchett, director del Teatre Gaudí. Així, val més que treballi. Aquesta és una de les premisses bàsiques dels artistes que han apostat per crear una companyia: inventar-se la seva pròpia feina. L'obertura de petites sales en els últims anys -la FlyHard i l'Atrium en són els exemples més visibles, però també locals com Porta4 o el que està enllestint el col·lectiu IndiGest- i l'èxit d'algunes companyies -des d'EgosTeatre fins a Prisamata- han demostrat que l'esforç té el suport del públic. "Als anys 90 s'havia perdut aquesta feina. Excepte casos puntuals -diu Toni Casares, director de la Beckett-, no hi havia discursos estilístics col·lectius, que és la gràcia de les companyies"
"Tenir companyia et manté ocupat", afirma Jordi Oriol, d'IndiGest. Però, sobretot, garanteix llibertat i impedeix acomodar-se. "Hi vas amb l'esperit de fer el que t'agrada, no esperes que ningú ho compri. Si entres en un cicle en què treballes per encàrrec t'oblides d'experimentar. La companyia va bé per trencar rutines, t'obliga a pensar... Ens incentivem els uns als altres". Ivan Morales, de la Cia. Prisamata, que van fer la premiada Sé de un lugar amb 40 euros, deia que s'hi van posar perquè és una cosa que els fa "tenir ganes de viure" i "ser millors persones". "És així de hippie" .
Les sales alternatives han apostat tradicionalment pel talent emergent, però, ara més que mai, en una època en què els seus pressupostos i ajuts públic són molt magres, troben en les produccions de les companyies independents una bona sortida. D'una banda, perquè els és més econòmic -hi ha teatres on els artistes van a risc, però també n'hi ha que, com el Teatre Gaudí, se suma a la producció i paga el caixet dels actors- i, de l'altra, i no menys important, perquè necessiten la seva entrega i creativitat.
Estrenar a les alternatives
L'aposta de la Muntaner, el Gaudí, la Beckett i el Tantarantana

Coincideixen a la cartellera quatre estrenes de companyies joves que responen a un esperit indie però a la vegada professional. Al Teatre Gaudí s'hi estrena Els guapos són els raros , "una comèdia americana adolescent cinematogràfica a la catalana i per a tots els públics", diu l'autor, Enric Cambray. Amb el reclam d'un títol que remet a Manel, una cançó original de The Mamzelles i "un llenguatge que enganxa", volen portar els adolescents al teatre. "Hi ha més companyies joves que joves al teatre", assegura Cambray.
Al Tantarantana, una altre grup d'actors joves hi acaba d'estrenar el primer èxit de Mark Ravenhill, la sòrdida i dura Shopping & Fucking. La Sala Beckett defensa Solfatara , un muntatge de la companyia Atresbandes que va espavilar-se per obtenir beques i residències a Madrid i Birmingham, va guanyar premis a l'estranger i va fer una trentena de bolos a Europa abans d'estrenar l'espectacle a casa. L'obra retrata una parella. "Un dia et lleves, esmorzes i no tens res a dir-te. Creix un abisme entre l'un i l'altre difícil de controlar", explica Miquel Segovia. Ells han escenificat la por de la parella com un personatge més que actua "com un terrorista posant-los bombes". La Muntaner confia en Les Antonietes, una companyia que adapta textos clàssics i ara estrena Stockmann , una versió lliure d' Un enemic del poble de Henrik Ibsen.
Entusiasme i compromís
Una forma de lluita col·lectiva a favor de la professió i la cultura

Com admet Julio Álvarez, director del Tantarantana, les companyies joves s'ocupen elles mateixes de gestionar les xarxes socials i buscar-se el seu públic. Aixequen l'espectacle amb recursos propis i ajuden a omplir les sales. És el cas d' Els guapos són els raros. "No volia fer un Verkami perquè al final el paga la mama. He rascat molt i hem aconseguit ajut de l'empresa privada. Ens han donat rajoles per a l'escenografia, ens han cedit un local per assajar...", diu d'exemple Enric Cambray.
També coincideixen els artistes en el fet que la feina en una companyia és la seva manera de lluitar per la professió. "No som aquí per l'èxit sinó pel procés. I no coneixem l'època de les vaques grasses", diu la companyia del Gaudí. "M'ensumo la creació d'una companyia de companyies -avança Oriol-. IndiGest estem en contacte amb grups com Prisamata, Solitària, La Virgueria, i veus que no estàs sol lluitant contra el món. Estem treballant en el que podem fer nosaltres per arribar a la gent, per tenir una cultura pública". "Som la generació sí-sí ", afirma Cambray.

TEXT: ANDREW LIPPA
ADAPTACIÓ: ROGER BATALLA
DIRECCIÓ: ANNA VALLDENEU
DIRECCIÓ MUSICAL: FILIPPO FANÒ
INTÈRPRETS: XÈNIA GARCÍA, XAVI DUCH, ROGER BERRUEZO, MARÍA SANTALLUSIA, ISA MATEU, FERRAN GUIU, LAURA PRATS, ROGER BATALLA, CARLES GARCÍA, LINO DI GIORGIO JR, ARNAU GOL, IVETTE NOVELL, ZUHAITZ SAN BUENAVENTURA, LAURA DAZA, BERTA PEÑALVER, MARINA SCHIAFFINO, JOAN GALO i els músics: FILIPPO FANÒ, BARTOLOMEO BARENGHI, BERNAT HERNÁNDEZ i JOSÉ MANUEL MARTÍN
DURADA: 2h 15min
PRODUCCIÓ: VOCAL FACTORY i TEATRE GAUDÍ
TEATRE GAUDI

Inusual veure un musical com The Wild Party en la cartellera de Barcelona, no només per la seva qualitat sinó per la quantitat d'intèrprets. 13 actors i quatre músics abarroten la petita sala del Teatre Gaudí, mai haureu vist tants actors damunt d'un escenari tan petit. Malgrat tot tenen espai per cantar, ballar i interpretar.

Ens situem als EUA dels anys 20 en un vodevil on tot està punt per celebrar una festa salvatge per pagar amb el mateix preu a un dels seus convidats, el Burrs, genialment interpretat per Xavi Duch. Però com la majoria de vegades, l'alcohol, la passió i el sexe sumiran als nostres protagonistes en una nit de descontrol que acabarà per escapar-se-les de les mans.

The Wild Party compta amb quatre caps de cartell força coneguts entre els amants dels petits grans musicals com són Xènia García, una brillant Queeni; el ja esmenat Xavi Duch, un millorable Roger Berruezo, que no està a l'alçada dels seus companys, una veritable llàstima; i una vibrant Maria Santallusia que enamora i entabana com Kate. Menció especial remarcable per la interpretació de l'actriu que interpretava a Madelaine, que no és la mateixa (em sembla) que apareix al programa de mà, el seu solo reivindicant la seva condició de dona i lesbiana per emmarcar.

Com tot musical on llueix més són els números de grup i The Wild Party no és una excepció. Brillants 'Cridem tots junts' o 'Que salvatge la nostra festa', interpretacions, veus i coreografies que en un espai tant petit i a una distancia tan propera fa que et submergeixis totalment en el seu joc.

Dues hores que es passen volant i que et deixen amb ganes de més. Coneguda és la meva poca afició al gènere musical, però he de dir que The Wild Party és el musical perfecte per crear addictes al gènere. No us ho perdeu! Val la pena veure que encara hi ha gent que arrisca, encara que sigui per amor a l'art.

THE WILD PARTY

by on 23:07
TEXT: ANDREW LIPPA ADAPTACIÓ: ROGER BATALLA DIRECCIÓ: ANNA VALLDENEU DIRECCIÓ MUSICAL: FILIPPO FANÒ INTÈRPRETS: XÈNIA GARCÍA, XA...

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)

Talent i imaginació, a escena. Si fa set anys el filó de Grease va desencadenar la febre per les grans produccions musicals, la majoria franquícies -Mamma mia!, La bella i la bèstia, Spamalot, Chicago...,- en aquest moment es necessiten altres fórmules per aconseguir fer quadrar els números. El menys és més, amb la proximitat del públic com a principal carta, s'imposa i són les sales alternatives les que en aquest moment porten la veu cantant amb propostes que han captivat els espectadors.


Trobem, aplaudit per crítica i públic, Over the moon,un musical de butxaca amb quatre cantants-actors -Elena Gadel, Ivan Labanda, Víctor Estévez i Patrícia Paisal-; un pianista i director musical-Xavier Torras- i un director -David Pintó. L'escenografia: una vintena de cadires i una espelma. Res més, talent a part, han necessitat per seduir la petita sala de l'Almeria Teatre amb un gran espectacle concebut a partir de les cançons de Jonathan Larson, l'autor de Rent iTick... tick... boom!
De dijous a diumenge, un centenar d'ànimes, disposades a tres bandes, viuen un «viatge emocional que els remou», afirma Paisal. «Estem tan pròxims a la gent, que l'emoció els toca», subratlla Víctor Estévez. L'ordre de les cançons embasta una dramatúrgia que s'inicia parlant d'un salt al buit que simbolitza el mèrit del muntatge, propiciat per la il·lusió d'uns professionals que es resisteixen a «acabar al Mercadona»«Calarriscar-se. Si no ens movem, la cultura desapareixerà. Nosaltres tenim el nostre art i les ganes de mostrar-lo, aquesta és la nostra millor arma».
Lamenten que els productors no apostin pel petit format. «Fins i tot tenint els diners, s'aboquen al que és més fàcil, busquen l'entreteniment sense anar més enllà», diu un Ivan Labanda crític amb les superproduccions del gènere. «Les franquícies ensopeixen l'art».
Tant ell com Paisal no van dubtar a abandonar el musical Los miserables i fer aquest salt al buit a la recerca de la realització personal. «Volíem fer coses nostres, que ens apassionen», diuen. Els musicals «superficials» no els satisfan. «Over the moon té missatge, tracta qüestions amb les quals ens identifiquem», addueix Labanda. Preguntes com: ¿per què seguim líders que no fan res?; ¿Per què, per no dormir sols, continuem vivint amb una parella que no estimem?... es deixen veure en melodies, adaptades al català, com Seasons of love, La vie boheme, No day but today Therapy, que interpreten mirant de tu a tu l'espectador. D'aquesta manera «senten com si els cantéssim a cada un d'ells».
La mateixa proximitat es respira en un Teatre Gaudí, habitual defensor del gènere, que ha trencat tots els esquemes amb la celebrada festa salvatge d'Andrew Lippi: The wild party. Una vintena d'artistes envaeixen l'exigu escenari sota l'excel·lent batuta coreogràfica de Lino di Giorgio. La seductora partitura de Lippi, quatre magnífics músics i l'oportunitat de sentir l'alè d'actors habituals de les grans produccions, com Roger Berruezo o Xavier Duch, són prou reclam per a aquesta orgia musical cridada a fer el salt a platees més grans. «La crisi del gran format ens porta a les petites sales, però és molt gratificant actuar tan a prop de la gent», diu Berruezo.
La sala d'Ever Blanchet completa l'oferta amb un altre èxit cantat: els irreverents Cuentos cruentos.Duch, Mariona Ginès i Joan Rigat entonen, al fil del text de Dino Lanti, les vicissituds de protagonistes de conegudes faules: els set nans estan a l'atur; els tres porquets no troben una casa digna; la ventafocs és obesa i l'Alícia es perd, enterbolida per les pastilles, al país de les meravelles.
Altres propostes, amb fugues a altres gèneres, mostren les possibilitats del musical de petit format. A ritme de cabaret s'ha instal·lat a la Sala Muntaner una sàtira sobre els poderosos del món: Bilderberg Club Cabaret. A La Seca Espai Brossa, la companyia Dei Furbi ha versionat l'òpera de Mozart La flauta màgica. Els intèrprets, en un bon exemple d'adaptació a uns temps en els quals l'«enginyeria financera roba el protagonisme a la humanitat», fan els arranjaments musicals a cappella. El missatge de Mozart encaixa com un guant en el present: gràcies al poder de la música (de l'art), els personatges podran travessar alegres la fosca nit de la por.

Musicals en la intimitat

by on 15:50
Font: Imma Fernández ( elperiodico.cat ) Talent i imaginació, a escena. Si fa set anys el filó de  Grease  va desencadenar la febre ...


Font: EFE via ara.cat
La versió catalana del musical 'The Wild Party' arriba al Teatre Gaudí el pròxim 22 de febrer. 'The Wild Party' és la versió catalana de l'èxit de Broadway de fa tretze anys, protagonitzat per Roger Berruezo, Xènia García, Xavi Duch i Maria Santallusia.
'The Wild Party' és una obra d'Andrew Lippa, l'autor de 'The Addams Family', que narra la tòrrida i turbulenta història d'amor d'una reina de vodevil dels anys vint i un clown. La història està ambientada a Nova York i és una explosió de sexe i passió que acaba amb una sòrdida i decadent festa plena d'excessos i baixes passions.
L'obra, que compta amb 17 intèrprets i quatre músics en la versió barcelonina,reflecteix "el joc de la dependència, d'allò prohibit, allò violent i íntim, en un món ple d'aparences i segones intencions", ha explicat la directora del muntatge, Anna Valldeneu. "És un caramel", ha afegit la directora, que ha recordat que la història està basada en un poema de Moncure March del mateix títol, que també va donar lloc a un altre musical de LaChiusa. Valldeneu creu que la versió de Lippa "és més encertada que la de LaChiusa" perquè "va encertar l'essència del poema de Moncure March i va captar l'ambient tòrrid".
L'adaptació i la traducció al català ha anat a càrrec de Roger Batalla i el muntatge ha estat possible gràcies a Vocal Factory Bcn, que l'any passat va organitzar un taller sobre aquest musical.

TEXT: TONI CABRÉ
DIRECCIÓ: MARC MOLINA
INTÈRPRETS: ROSER DE CASTRO i ANDREU SANS
DURADA: 1h 20 min
PRODUCCIÓ: FACTEA CREACIONS i PRODUCCIONS TEATRALS
TEATRE GAUDÍ

Dues personatges es coneixen per atzar a Internet. Estableixen una relació íntima d'amistat. I els problemes sorgeixen quan decideixen deixar de ser virtuals i donen el pas a conèixer en persona. A partir d'aquí comença un joc que en un principi pot semblar innocent però que s'acaba convertir en un malson.

Com a idea de partida és interessant, però dramatúrgicament no funciona. Un cop passats els primers quinze minuts, el text es perd entre una i mil voltes incomprensibles que al final de l'obra no aconsegueixen aclarir res del que ha passat en escena a l'espectador. Si em pregunten si he entès el final diré que no, que no hi ha final, que l'espectacle s'acaba en el nus. Tot una decepció després de seguir una història que no porta enlloc.

Un altre dels problemes del text és que no dibuixa als personatges. Llavors, tota aquesta responsabilitat recau en la Roser de Castro i l'Andreu Sans. Roser de Castro fa veritables esforços per aixecar del no res al seu personatge, llàstima d'alguns moments de sobreactuació que no ha sabut cuidar la direcció.

L'escenografia resulta més simbòlica que efectiva. La multitud d'ampolles amb líquid blau per simbolitzar que l'únic que sembla que uneix aquesta parella sigui els còctels que es preparen en les seves trobades, realment és més decorativa que no pas útil.

Navegants és teatre de petit format, creat del no res i amb poques pretensions, per això sap greu sortir del teatre amb la sensació del que has vist no t'ha agradat com ho hauria d'haver fet. Una tristesa immensa.

NAVEGANTS

by on 16:55
TEXT: TONI CABRÉ DIRECCIÓ: MARC MOLINA INTÈRPRETS: ROSER DE CASTRO i ANDREU SANS DURADA: 1h 20 min PRODUCCIÓ: FACTEA CREACIONS i ...