Mostrando entradas con la etiqueta Grec2014. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Grec2014. Mostrar todas las entradas


TEXTO: CONOR MCPHERSON
DIRECCIÓN: XICU MASÓ
AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART
INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: IRIA PRODUCCIONES S.L.
ESPAI LLIURE (GREC 2014) | LA SECA ESPAI BROSSA (2015)

Hace dos años escribí una crítica sobre este espectáculo, hace un mes por motivos de trabajo he vuelto a ver un espectáculo que si no me lo juran en nada tiene que ver con el que había visto anteriormente. Por eso, como no siempre se tiene la oportunidad de rectificar, porque pocas veces vemos más de una vez los montajes, y cuando lo hacemos, es porque frikis de nosotros nos ha encantado. Dos críticas, para que veáis la diferencia. Hoy se despide de La Seca, pero espero que la gira sea larga, lladre!

 Noviembre 2015: "A veces el trabajo te lleva a situaciones incómodas, pero es de agradecer que algunas de esas sean placenteras. Josep Julien ha conseguido hacerse suyo al personaje, dominarlo, dejarle su cuerpo, su voz y regalarnos un montaje delicioso. De esos que dan igual lo que duren porque cada segundo es oro, un regalo para los oídos, para la vista. Un pobre perdedor, lleno de matices, que poco a poco, minuto a minuto nos va robando el corazón.

 Una atmósfera íntima, destartalada, llena de trastos inútiles, un vertedero de recuerdos, de emociones, entre las cajas aparece él, vestido de una manera desastrosa, un chandal y una chupa de cuero. Se sienta en un sofá tan destartalado como incómodo y empieza la narración de una vida rota, un puzzle de situaciones, un círculo vicioso del que nuestros protagonista parece no encontrar la salida.

 El bon lladre combina con una gran sabiduría un thriller preciso, milimétrico, con la mejor comedia, no aquella que busca la carcajada, pero sí aquella que tras una narración de la tragedia te invita a reír de la mala suerte del protagonista. Además las tablas de tener a un personaje sabido y requetesabido, permite a Josep Julien unas licencias que en otro caso le estarían prohibidas.

 Josep Julien es el bon lladre o el bon lladre es Josep Julien no sé diferenciar bien bien porque la maestría, la lección de interpretación es digna de admirar y aplaudir con las manos bien abiertas y sin parar de gritar Bravo de pie."
Julio de 2014: "Malditas expectativas aquellas que te ponen el caramelo en la boca pero después no tiene el sabor deseado. Conor McPherson son palabras mayores, dramatúrgicamente hablando. Y lejos de que su texto resulte banal o carente de interés quizás el problema, a mi entender se halle dado más en el montaje en sí que en lo previamente escrito. No nos especifican quien es el traductor, pero sin duda lejos de ser un texto fácil,  ha dejado ver alguna literalidad de un lenguaje cercano pero que de manera repetitiva llega a desenganchar al espectador de su atención. Bien explicada la historia, tienes la sensación de que si una persona cercana te la estuviera explicando no utilizaría esas palabras.

Más allá del texto, y aunque a la salida del estreno, algunas voces han señalado que hayan percibido un cierto toque de spin-off de la anterior dirección de Xicu Masó, L'encarregat, el hecho de que estemos delante de un monólogo le hace alejarse de tal premisa. Un estreno difícil, con algunos problemas técnicos que no sólo han fundido a negro la sala antes de lo esperado sino han producido que Josep Julien haya tenido que salvar la situación como sólo alguien con muchas tablas sabe hacer, siguiendo con el espectáculo contra viento y marea.

Una vez recuperada la visión de los hechos, el ritmo siguió su curso, pero quizás aquí, en ese ritmo se encuentre mi problema de conexión con la historia, mis idas y venidas. El estilo road-movie sin ningún apoyo audiovisual, ni tecnológico, simplemente la palabra del actor y la imaginación del espectador no ha servido para que el monólogo, que al final puede verse como una simple anécdota, discurra en unos tempos adecuados que permitan mantener la atención, enterarte de todos los derroteros y no acabar extenuada en el asiento como si hubieras presenciado una carrera de fondo.

Con un inicio que crea deseos de ver avanzar la historia, pero sobre todo con unos quince minutos finales que te reconcilian con el montaje, Josep Julien construye un personaje lleno de desgracias, un pringado que no se sabe atener a las consecuencias de unos actos que no controla y vive la vida (o al menos la que nos explica) dando tumbos. En ciertos momentos, los más irónicos, aunque vigilen la ironía que esconde un profundo sentimiento de tristeza, el espectador se siente cómplice de la historia, hay empatía. Hay otros, que quizás por la lejanía del texto o que quizás Josep Julien no ha conseguido que me los crea. He visto la trampa y me he quedado con el cartón.

El problema de la mayoría de los festivales es que no permitan que espectáculos como El bon ladre se relajen, tomen cuerpo y el rodaje suficiente para que en unos días la crítica se dé la vuelta y salga entusiasmada de la sala. Permitidme darle una segunda oportunidad. Se la merece."

EL BON LLADRE

by on 19:57
TEXTO: CONOR MCPHERSON DIRECCIÓN: XICU MASÓ AYUDANTÍA DE DIRECCIÓN: ANNA MARIA RICART INTÉRPRETE: JOSEP JULIEN DURACIÓN: 75min ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Apassionat conversador i director teatral, el francès Sylvain Creuzevault ha tingut la gosadia de portar El capital de Karl Marx -l'obra més influent, a part de La Bíblia- als escenaris. Però, i heus aquí el ganxo, en clau còmica. D'entrada, explica Creuzevault, cal oblidar-se del concepte d'«avorriment i llauna» que desperta en l'imaginari qualsevol referència al text de Marx. «He volgut desdramatitzar la seva imatge seriosa», aclareix. «A França li hem canviat el títol i ara és El capital i el seu mono de repetició». El capital que es presenta al Teatre Lliure, del 24 al 26 de juliol, és una comèdia, una farsa, que desemmascara, això sí, el gran vampir de la societat actual. La interpreten en francès 13 actors de la companyia D'ores et déjà, que malgrat que solen treballar molt la improvisació, s'han hagut de cenyir al text pels sobretítols en català.
Explica el jove director que el concepte que li va interessar més tractar, més enllà de la lluita de classes, és «el fetitxisme de la mercaderia». «Tot al món és mercaderia, ha esdevingut un déu. Els béns valen més que les persones que els produeixen. Els productors se sotmeten a les seves pròpies produccions». L'obra porta al terreny de la comèdia de l'art, al riure sardònic, els «progressos de l'alienació social obtinguts pel sistema de producció capitalista».
L'acció se situa al París del maig del 1848. Al Club dels Amics del Poble, que va fundar François-Vincent Raspail després de la revolució que va acabar amb la monarquia de Lluís Felip I de França. Els personatges tornen de la primera manifestació organitzada després de la reunió de la nova assemblea constituent, escollida per sufragi universal masculí, que proclama la Segona República. En aquest context el poble vetlla perquè no li confisquin el moviment revolucionari durant el qual la qüestió social del treball s'ha situat en l'esfera política.
Creuzevault ha fugit de la voluntat didàctica i historicista en una obra que connecta directament amb l'hecatombe d'aquest convuls segle XXI. En la seva ficció, convoca pensadors com Freud, Brecht o Foucault en aquest club fraternal que es converteix en un vesper de discussions i baralles. Alguns comencen a desconfiar del sufragi universal, aparentment un fet democràtic, però que a la pràctica condueix a la confiscació del moviment per part de la representació política. Els que decideixen passar a l'acció, acabaran detinguts i portats a judici.
«Vivim dependents d'un munt de coses que no podem controlar. El capitalisme ha portat a l'al·lucinant auge del desig de submissió a l'Estat per part de la societat. Com més consumista i dependent de l'economia, més requereix un Estat fort», es lamenta Creuzevault, que ha preferit portar la qüestió a debat abans de formalitzar alguna solució. «Tot és tan confús que necessito molt més temps d'observació». El que té ben clar és que l'únic que ens uneix en aquest món és el mercantilisme. S'acomiada amb una última reflexió: «En la manera de producció capitalista tots sabem el text que hem de seguir però no hi ha autor. Aquest és el misteri».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al Teatre Gaudí Barcelona amb temporada tancada, fins al 31 d'agost. Són 20 actors i 5 músics que han embrancat tot un equip de professionals, Daniel Anglès al capdavant, en aquesta aventura d'entusiasme. Per sobre de totes les coses és la il·lusió que aquests intèrprets (molts pràcticament debuten) i també l'emoció d'aquest jove personatge que es reconeix homosexual en un internat catòlic i nota com la seva parella és incapaç d'afrontar la seva condició, per por de perdre el futur que ja imaginen els pares: universitat, família, progrés. Aquesta setmana també arrenquen les funcions de Los miserables, que Stage Entertainment presenten al Liceu (del divendres fins al 3 d'agost) i va fent darreres funcions (fins diumenge, si no hi ha pròrroga) d'un dels títols més desinhibits d'aquest Grec: Merda d'artista, al Poliorama. I, en un ambient molt més íntim, el grup Els Pirates signen, fins a l'1 g'agost, Les golfes del Maldà, al Círcol Maldà.
Anglès ho deia des de bon començament. Aquesta obra és inviable perquè hauria de tenir un pressupost de 600.000 euros. I com que el director només la imagina en un espai de proximitat (i, per tant, un aforament no superior als 200 espectadors) resulta pràcticament impossible cobrir despeses. És inviable però es fa pel concepte de “teatre de trinxera”. Anglès s'ha afegit a la iniciativa perquè hi veia l'entusiasme, “però això només és una flamarada si al darrere no hi ha determinació”. El fre del cost no els ha rendit.
Bare (l'original que ha traduït amb prou encert Marc Gómez (Deudeveu i Un cau de mil secrets) és una òpera-pop del 1991. Anglès ha mantingut l'època i ha obviat els telèfons mòbils. Les trucades amb el fix de casa i les notes amagades tenen tot el pes en una obra de secret, de pensaments controvertits entre la creença catòlica i el descobriment de la sexualitat personal. Com a La llamada (després d'un any voltant per Madrid va fer provatura de tres funcions al Barts, al juny) la religió és un punt clau en la trama de la peça. Però es presenten uns personatges ambigus per no judicar res. De fet, a Per sobre de totes les coses, la monja (Lucy Lummys, Los productores, Chicago) canta un Déu ho fa tot bé per justificar l'amor entre dos nois mentre el mossèn de l'internat (Eduard Doncos, Germans de sang) prefereix amagar la controvèrsia de la sexualitat, que acabarà resultant fatal. Els papers principals són per a Marc Flynn (Un cau de mil secrets, Gerónimo Stilton), en el paper de Peter; Jan Forrellat en el paper de Jason (que ha estat la descoberta del càsting i que consta la peça com el seu debut) i Anna Herebia (La flauta màgica-Variacions Dei Furbi) fent d'Ivy. També destaca Ester Bartomeu (Chicago, Off Broadway, Merrily we roll allong), que és la mare de Peter, que també mira d'obviar l'homosexualitat del fill perquè veu que el farà patir. L'obra, tot i poder-se considerar un musical de culte pel col·lectiu homosexual, i que també podria ser la comèdia romàntica de Smiley de Guillem Clua, en realitat és per a molts més públics. Perquè hi ha la mare que pateix; els companys que són fidels, al final de tot; la noia que s'enamora; la que no té mai la resposta que voldria dels pares i de la colla: en definitiva, personatges que es troben en el creuament de camins de l'adolescència.
Ben diferent és Los Miserables. Va ser al BTM on es va fer el debut internacional de la nova posada en escena del musical del productor Cameron Mackintosh, quan feia 25 anys de l'estrena. En la nova versió s'hi s'incorporaven il·lustracions del propi Víctor Hugo com a decorat de fons. Stage Entertainment deebuta al Gran Teatre del Liceu. La gran productora de musicals internacional, torna a Barcelona, tot i que sigui només per uns dies, després de la seva època al BTM, on sí que va aconseguir triomfar amb Mamma mia i La Bella y la bestia. Los miserables és la peça més ben acabada que ja parteix d'un original tràgic i controvertit, que es complementa amb una partitura èpica i romàntica.
I diferents són també els dos últims casos d'uns musicals que ja tanquen la seva estada a Barcelona. Per una banda, hi ha Merda d'artista, al Poliorama, que aguantarà fins al 27 de juliol. Creada pels impulsors dePegados (una parella es queda enganxada fent l'amor i han d'anar a urgències perquè els deslliurin), en aquest nou títol parteixen del fet real de Piero Manzoni, un artista conceptual que es va fer famós venent llaunes amb els seus propis excrements. La peça, hilarant i desbarrada, és intel·ligent quan manté el diàleg entre el músic i els personatges. El Círcol Maldà proposa una obra amb música dels anys 50 presentant un cabaret estival (cançons, coreografies, crítica, humor i striptease) amb la presència de tres actrius, un actor i una pianista. També auguren sorpreses diàries amb l'aparició d'artistes convidats.

Afamats de musicals

by on 17:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) En tenien ganes. I per això, després de tres anys de tossuderia, presenten espectacle musical al...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXTO: ALFRED JARRY
DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: DECLAN DONNELLAN
INTÉRPRETES: XAVIER BOIFFIER, CAMILLE CAYOL, VINCENT DE BOUARD, CHRISTOPHE GRÉGOIRE, CÉCILE LETERME y SYLVAIN LEVITTE
DURACIÓN: 1h 55min
PRODUCCIÓN: CHEEK BY JOWL en coproducción con el BARBICAN (LONDRES), LES GÉMEAUX/SCEAUX/SCÈNE NATIONALE y LA COMÉDIE DE BÉTHUNE-CENTRE DRAMATIQUE NATIONAL DU NORD-PAS-DE-CALAIS
LLIURE MONTJUÏC (GREC 2014)

Si me preguntaran qué pasó durante la primera hora de función, no estaría demasiado segura que responderles. Lo que sí puedo asegurar es que me mantuve impávida en mi asiento intentando buscarle uno o mil significados a lo que estaba presenciando. No sé si fui la única que no entendía nada en ese punto. Pero de pronto BOOM, algo estalló, algo como si hubiera permanecido ciega durante una hora y ahora algo o alguien me permitiera ver lo que estaba realmente pasando.

Lo que se nos presenta como un simple cena de una familia burguesa, esconde todo un juego de tiranía, conspiración y asesinatos del reino Ubú con unos instrumentos de aplicar justicia poco comunes pero con un cierto paralelismo a algunos reales. El poder, la codicia, la nula falta de respeto por el valor de la vida humana, quiénes son los enemigos, quiénes son los inocentes y quiénes los que los juzgan.

Como meros voyagers, el público asiste impasible a lo que se nos da para "comer", hasta que en un momento la cuarta pared se rompe, y nos convertimos en jueces de lo que está sucediendo, maravilloso momento, a partir del cual todo se ralentiza y juzgar no es un simple juego de niños. La utilización del audiovisual es sorprendente, como lejos de perdernos el backstage somos partícipes de todo cuanto ocurre. A veces, incluso, no querríamos llegar a visualizarlo y nos bastaría con usar la imaginación.

Ubu Roi es cruel y no se esconde, imágenes y sonidos se nos muestran de una manera excesivamente real. Aquí no hay medias tintas, está pasando, lo estás viendo. Por mucho que cierres los ojos, la imaginación es igual de poderosa.

Todo el espectáculo pero sobre todo la parte final, que nos desvelaré guarda un pequeño homenaje a la película Funny Games de Haneke. Todo parece como una broma macabra, todo parece muy real.

Espectacular puesta en escena de Nick Ormerod que junto con el diseño de luces de Pascal Noël otorga a Ubu Roi un aspecto de pesadilla, de la que muchos no pudimos despegar la vista y de la que tampoco queríamos salir. Bravo.

UBU ROI

by on 19:00
TEXTO: ALFRED JARRY DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: DECLAN DONNELLAN INTÉRPRETES: XAVIER BOIFFIER, CAMILLE CAYOL, VINCENT DE BOUARD, CHRIST...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
Els espectacles de dansa i circ que s’estrenen demà i dijous dins el festival Grec revelen entre ells un encaix curiós, tot i les diferents procedències i bagatges dels seus autors. Des de les Terres de l’Ebre fins a Sud-àfrica, passant per Dinamarca, Barcelona i Israel, aquests muntatges tenen en comú el fet de reflexionar sobre el fet creatiu, tant en solitari com de manera col·lectiva, i la figura de l’artista. També parlen des de les poètiques particulars del món actual, tant de la intimitat de les persones com de problemàtiques polítiques i econòmiques.
L’efecte del colonialisme
La companyia de Hofesh Shechter porta ‘Sun’ al teatre Grec
El colonialisme és el pal de paller de Sun, l’espectacle que l’artista israelià Hofesh Shechter presenta demà i dijous al Teatre Grec amb la companyia que porta el seu nom, formada per catorze ballarins. El seu objectiu és generar confusió en el públic -“encara més confusió”, va dir ahir Shechter- i que a la sortida del teatre els espectadors es preguntin qui paga el preu del seu confort i com els vencedors acaben definint les idees del bé i el mal. “ Sun és una peça estèticament molt bonica. La superfície de la peça té una capa de bellesa que hauria de ser perfecta, però a sota hi ha alguna cosa molt incòmoda, gairebé malaltissa, que comença a aflorar”, explica Shechter sobre com l’harmonia s’acaba convertint en violència al llarg de l’espectacle. Aquesta deriva, a més, està subratllada per la banda sonora, del mateix Shechter i també amb fragments d’obres de Richard Wagner i Irving Berlin.
Per bastir el seu discurs, Hofesh Shechter s’ha remuntat al Renaixement, “un moment en què països com França, Anglaterra i Espanya van tenir molt èxit visitant altres països del món”, va ironitzar l’artista. Shechter ha prescindit del mur semicircular de l’escenografia per aprofitar l’imponent marc natural del Teatre Grec i ha enregistrat en català els fragments de text que es poden sentir al començament i al final de l’espectacle.
La recerca més íntima
Roberto Olivan i Gregory Maqoma es retroben al Mercat
El sud-africà Gregory Maqoma i el tortosí Roberto Olivan, guardonat aquest any amb el Premi Nacional de Cultura, es van conèixer fa prop de quinze anys a PARTS, el centre de creació de la coreògrafa belga Anne Teresa De Keersmaeker, i tenien l’assignatura pendent de realitzar un muntatge junts. “Hi ha un cert paral·lelisme entre les nostres carreres, tant com a artistes com en el nostre vessant d’activistes -explica Olivan-. Tots dos fem coses de cara al nostre entorn”. El resultat de la trobada és Lonely together, que es podrà veure al Mercat de les Flors dimecres i dijous. El títol fa referència a com en la societat actual “estem molt connectats però a la vegada fragmentats i amb un sentiment de solitud”. Els artistes es mouen pels terrenys més íntims dels interrogants sobre la pròpia identitat, la creativitat i els processos artístics des de punts de partida molts diversos. “L’espectacle representa un moment de reflexió -diu Maqoma-. Hem intentat recordar quins desitjos ens mouen i submergir-nos amb profunditat en les nostres consciències per veure què hi trobem i compartir-ho amb el públic”, explica.
Al llarg del procés de creació s’han observat l’un a l’altre per treballar amb la fisicalitat i la teatralitat que tenen els seus llenguatges i per subratllar el que els diferencia. “També hem volgut trobar la nostra identitat com a duet -conclou Olivan-. Tots dos ens vam formar a Bèlgica i amb Lonely together he volgut explorar què vol dir ser un ciutadà del sud, d’Àfrica i de Catalunya, i de trobar una veu més instintiva”.
Un solo autobiogràfic
Toni Mira torna al Grec amb un misteriós monòlit
Toni Mira, coreògraf, ballarí i fundador de Nats Nus, també reflexiona sobre la pròpia trajectòria, el procés creatiu i les influències que ha rebut dels altres artistes amb qui ha treballat al llarg dels anys. Ho fa a Monòlit, un espectacle que Mira considera “molt autobiogràfic” i que passarà per l’Espai Lliure del Teatre Lliure del 10 al 12 de juliol. Monòlités el nou solo que fa al Grec després d’onze anys. Hi ha text, cançons de Lou Reed i Sílvia Pérez Cruz i peces del desaparegut compositor Joan Saura, a qui dedica el muntatge. “Sóc força com una esponja”, diu Mira. El pesat monòlit amb el qual interactua durant l’espectacle és “una metàfora”, el significat del qual no vol revelar.
La “musicrobàcia”
Karl Stets transforma instruments en malabars
Des del terreny del circ, l’espectacle Disbarat! / Disparate!, de la companyia Cacophonic Pictures Orkestar i una coproducció del festival i La Central del Circ, també reflecteix el procés de creació col·lectiva d’un espectacle que el director del Grec, Ramon Simó, descriu com a “musicrobàcia” perquè, a més de sonar, els instruments es converteixen en objectes circenses. “Tenia ganes de fer un espectacle amb molta música”, explica l’artista danès Karl Stets. Les composicions que van sorgir al llarg dels tres mesos i mig de creació són el fil conductor d’un muntatge ple de “circ i excentricitats”, que s’estrena dimecres i serà al Mercat de les Flors fins dissabte.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

AUTOR: JEAN GENET
DIRECCIÓN: DO WAN IM
DRAMATURGIA: KYU CHOI
INTÉRPRETES: MEE-RYEONG KIM, EUN-YOUNG JOUNG i EUN-JU LEE
DURACIÓN: 70min
PRODUCCIÓN: ASIANOW PRODUCTIONS
SALA OM (GREC2014)

Tengo la impresión de haber visto numerosas adaptaciones del texto de Genet, pero sólo una vez el texto original representado. Quizás sea una de las obras que más juego dé a la hora de ser versionada. En el caso que nos atañe, con una puesta en escena a través del teatre físico y de objetos que captura la atención del espectador desde el inicio de la obra hasta el final. Es como un rayo, no hay descanso, sin separar la vista de lo que está pasando en escena, cuando todo se funde a negro todavía te quedan ganas de que sus cabecitas vuelvan a salir del armario para seguir cautivándonos.

El método teatral de Jacques Lecoq y la danza tradicional coreana son los puntales en las que Sadari Movement Laboratory basan su trabajo. En las promociones de la obra aseguraban al público, sobre todo aquel que pudiera temer al coreano con sobretítulos, que con su trabajo de teatro físico y la puesta en escena el espectador no necesitaría leer los sobretítulos. Si bien es cierto que su fuerza reside en esos elementos, leer, hay que leer. Simplemente por la versión condensada de Les Criades o por el temor a que la versión hubiese cambiado por completo la esencia del texto.

El conjunto de puesta en escena y adaptación es notable y consigue enganchar, pero a la salida piensas que algo falla. Si el texto está de acuerdo a lo esperado, la puesta en escena e interpretaciones te han impactado y te las has creído, ¿qué falta? Corea del Sur no es lo mismo que Catalunya. Son dos culturas diferentes y bastante alejadas la una de la otra. Y esa distancia se nota en el montaje. Fuera del teatro gestual, cuando el texto domina, el montaje se aleja, espectadores lectores y entonaciones con una fuerza sorprendente pero que poco cambian de la risa a la furia, todo tiene un mismo ritmo, y al no entender ni una palabra de coreano, ni de su manera de hablar, entonar, vocalizar hace que te falte ese algo para que el espectáculo sea del todo imprescindible.

Pero para eso somos theatre lovers, para ver de todo. Es mi primer montaje coreano, si poco a poco nos vamos introduciendo en su cultura, seguro que muy pronto sabremos diferenciar aquello que diferencia su cultura de la nuestra. Eso sí, con la ayuda de programadores que nos ayuden a llevarlo a cabo. Sea como fuere, estas criadas coreanas merecen mucho la pena ser vistas, disfrutadas y al salir de sala debatidas. Gracias al Grec 2014 por permitírnoslo. 

LES CRIADES

by on 14:05
AUTOR: JEAN GENET DIRECCIÓN: DO WAN IM DRAMATURGIA: KYU CHOI INTÉRPRETES: MEE-RYEONG KIM, EUN-YOUNG JOUNG i EUN-JU LEE DURACIÓN:...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXTO: AYN RAND
TRADUCCIÓN: JAN VAN RHEENEN y ERICA VAN RIJSEWIJK
VERSIÓN/ADAPTACIÓN: KOEN TACHELET
DRAMATURGIA: PETER VAN KRAAIJ
INTERPRETACIÓN: TAMAR VAN DEN DOP, AUS GREIDANUS JR, ROBERT DE HOOG, HANS KESTING, HUGO FRIEDA PITTOORS, HALINA REIJN y BART SLEGERS
DURACIÓN: 240min (con entreacto)
PRODUCCIÓN: TONEELGROEP AMSTERDAM
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC, GREC 2014)

Ha pasado un año desde que aterrizarán unos desconocidos que venían a presentar las Tragedias Romanas de Shakespeare en un formato totalmente alucinante y novedoso. Entonces, una servidora no pudo ir, y las críticas y comentarios han hecho crecer durante todo este tiempo su leyenda. Hace poco más de un mes cuando Ramon Simó presentó el Grec 2014 y nos anunció que volverían con su nuevo espectáculo, todos (los que habían visto las Tragedias y los que no) sucumbimos a la necesidad de ver The Fountainhead.

"Se tenía que ver" es la conclusión que te queda después de más de cuatro horas de espectáculo, del agotamiento de estar sentado en tu butaca y de lo mucho o poco que te haya podido gustar. Las leyendas hacen daño. Y, aunque todos éramos conscientes de que nada sería como las Tragedias, quizás sí nos hubiera gustado que conservara alguno de sus elementos.

Para empezar Ayn Rand no tiene que ver con Shakespeare. La autora americana de bestsellers expone los hechos a través de titulares y sin profundizar en los mismos. No son temas novedosos el individualismo, el poder de las masas, el proceso creativo, los egos, la integridad del creador subyugado por el mercado o el dinero... Todo pasa en la superficie, demasiado plana, y para finalizar nos deja un monólogo plagado de moralejas que, después de un texto bastante repetitivo, es del todo accesorio y nos sobra.

He escuchado tanto de las interpretaciones de esta compañía holandesa que me esperaba algo sorprendente. Evidentemente me he quedado con las ganas. Ya la trama de la obra ofrece ciertos tintes de culebrón de sobremesa y las interpretaciones son frías, planas, lejanas, no hay trasfondo. Al igual que el texto es lo que ves, no hay más, las interpretaciones siguen el mismo patrón. No hay definición de personajes, hablan, se entrecruzan pero nada les define, todo es más de lo mismo.

La escenografía puede llegar a sorprender en algunos momentos. Desde luego es lo mejor del montaje con diferencia. El uso de los audiovisuales, que a los creadores locales tanto les cuesta usar correctamente, el Toneelgroep Amsterdam lo domina a la perfección y una vez más, aunque en menor escala que en las Tragedias, lo demuestran.

Vista para sentencia. Y, una vez recuperada de las cuatro horas en las que ha habido de todo, y en las que algún espectador ha desistido y ha dejado su butaca. Los que hemos aguantado, a la salida comentábamos "vale, vista, pero tampoco es para tanto". Si se hubiera hecho aquí con actores de aquí no hubiera habido bravos ni gente de pie, pero es lo de siempre y nunca se podrá cambiar. Y, a pesar de la decepción de The Fountainhead, que quizás en un año se la hayamos perdonado, cuando nos presenten un nuevo montaje, y volvamos a estar deseosos de ocupar las butacas del Lliure para olvidarnos de todo y ponernos a disfrutar. 

THE FOUNTAINHEAD

by on 13:11
TEXTO: AYN RAND TRADUCCIÓN: JAN VAN RHEENEN y ERICA VAN RIJSEWIJK VERSIÓN/ADAPTACIÓN: KOEN TACHELET DRAMATURGIA: PETER VAN KRAAIJ ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

TEXTO: HAROLD PINTER
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL
DURACIÓN: 1h 20 min
PRODUCCIÓN: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA i el GREC 2014 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT

Tercer montaje de un texto de Harold Pinter de la temporada, tras Terra de ningú (TNC), L'Encarregat (Lliure), ahora nos llega Vells Temps (S. Beckett). Si en los dos anteriores por circunstancias ajenas al texto no habían acabado de atraparme, Vells Temps lo ha conseguido. Quizás los enigmas por los que transcurre la dramaturgia que dejan al espectador a la espera de más, de arañar los minutos para que le expliquen qué está pasando realmente por la mente de los personajes, han ayudado a mi hechizo.

Magnífica traducción, como ya es costumbre del gran Joan Sellent, que deja en manos de Sergi Belbel un bombón envenenado. Una dirección que mantiene la pulsión del misterio que guarda el texto hasta los minutos finales, pero que a su vez muestra ciertos desajustes, el más simbólico dejar a los personajes a espaldas del público en algunas escenas, donde nos gustaría estar al otro lado para ver las reacciones.

Pero el gran misterio de la obra, ya no es ni lo que se dice ni lo que no se dice, sino como Max Graenzel ha concebido la puesta en escena. Aturdidos nada más entrar en la sala, un teatro que publicita la cercanía con el público, la relación entre intérpretes y espectador, y que en esta obra ha decidido poner una pared invisible y alejar la obra del espectador. Más allá de conseguir ampliar la capacidad de la Sala Beckett, no encuentro justificación a un escenario demasiado alzado y alargado que provoca que el espectador intente abarcar toda la acción en repetidos golpes de cuello, sin realmente conseguirlo.

Ha ayudado sin embargo que los intérpretes asuman el juego escénico a la perfección. Después de asistir a una primera función con público, puedo asegurar que los tics que normalmente acompañan a los tres actores han desaparecido por arte de la magia de la dirección de Sergi Belbel. El más sorprendente es Carles Martínez que nos hace olvidar sus habituales ademanes y nos regala a Deeley, con templanza, calma y la comicidad justa y necesaria cuando el texto lo requiere sin estridencias. Sin embargo, Silvia Bel necesitaría, en algunos momentos calmar el happy flower que desprende una felicidad que no acaba de encajar con el texto y la situación. Míriam Alamany va con altos y bajos metiéndose en la piel de un personaje al que le hace falta más empaque y más capas interpretativas.

Más allá de la comicidad o de la puesta en escena, Vells Temps es un montaje que entra, con el que ríes, y del que algunas de las preguntas que se te van formulando, quizás o no tengan contestación antes de que baje el telón. Las teorías son tan infinitas como las opiniones y todas están como flotando a la deriva.

VELLS TEMPS

by on 8:39
TEXTO: HAROLD PINTER TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL ...
Publicado por en 9 comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Fuente: Albert Lladó (lavanguardia.com)

Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) es uno de los dramaturgos catalanes más representados, y uno de los más galardonados (ha obtenido los premios Born, Boira o el Quim Masó). Autor de obras como El Principi d’Arquimedes, Fum o Nerium Park (que se podrá ver en el Festival Grec), acaba de estrenar en La Seca Estripar la terra. ¿Hay un lugar donde escapar del pasado? ¿Cómo vivir bajo sospecha? ¿La precariedad laboral es una explicación o una excusa? Estos y otros interrogantes son los que el también director aborda en una propuesta que supone el debut de La Padrina, la compañía integrada por los actores Ricard Farré, David Marcé y Arnau Puig.

La expresión Estripar la terra, utilizada por los payeses cuando remueven sin profundidad el campo, da título a la obra. Es toda una metáfora de lo que veremos en escena.

Cómo llegan los títulos es un proceso muy extraño. A veces lo tienes desde el inicio, a veces viene luego… A veces te lo regalan. Como en el caso de El Principi d'Arquimedes, que fue una propuesta de Xavier Albertí. Eso sí, tengo que tener claro previamente qué quiero explicar y cómo. Por eso, cuando tengo la primera réplica quiere decir que ya puedo comenzar a escribir. Rara vez cambio una primera frase. La expresión Estripar la terra la tengo muy asimilada porque soy de pueblo. Significa la acción de airear la tierra para que se pueda cultivar y sea fértil. Pero al estripar no todo lo que aparece es necesariamente positivo.

La acción transcurre en la Casa de Cultura de un pueblo rural. Parece que la cultura tenga que representar siempre una especie de oasis, pero encontramos las mismas miserias que en otros ambientes.

La agresividad, la puñalada, no sólo está en el ADN del yuppie. Hay un poco de cliché en esto. Tenía ganas de hablar de algo que me preocupa, que son los ámbitos de trabajo que por naturaleza deberían ser comprometidos y que no siempre lo son. Hay algo salvaje en el capitalismo, y en las crisis, cuando el individualismo pasa por encima de nuestros propios principios. Lo he querido explicar desde un lugar humano. Entendible.

Los personajes están organizando un festival al que acudirá todo el pueblo. Pero la idea de comunidad es muy frágil…

Nos hemos vuelto muy políticamente correctos. Tener contento a todo el mundo es muy complicado, y hemos de encontrar puntos en común en el que se respeten las diferencias. Hay que mojarse. Le moleste a quien le moleste. Somos muy hipócritas cuando sólo queremos mostrar las ideas ya consensuadas.

Desde el sector cultural somos muy críticos. Normalmente, con los demás.

Lanzamos ideas para convencidos. Todos sabemos que algunas políticas culturales son terribles, como el aumento del IVA, pero de repente hay otros aspectos que no abordamos. La precariedad, la falta de compromiso al hacer teatro… De esto no se habla tanto.

Usted también ha trabajado como periodista. Un sector que puede caer en la misma inercia.

Nosotros éramos los primeros en denunciar un ERO, o causas injustas, pero las propias situaciones... Éramos capaces, incluso, de silenciarlas.

Los dos personajes principales, Lluís y Raül, se han salvado de los despidos.

Y eso ha hecho que se conviertan en piezas de un sistema perverso. Han dejado de ser amigos para convertirse en rivales.

Entonces, además, aparece un elemento externo, un voluntario que les ayuda a organizar el espectáculo.

El elemento externo siempre es visto como un peligro. Miquel representa esa figura tan contemporánea que, de forma altruista, pone en evidencia el modelo.

Aunque de manera distinta, vuelve a utilizar el flashback como en El Principi d'Arquimedes.

Allí, los saltos al pasado funcionaban como una especie de puzle a través del cual el espectador tenía la oportunidad de ver la misma situación varias veces. En Estripar la terra hay una conversación central para mostrar otras conversaciones, como si fueran muñecas rusas, que se abren y se cierran. Lo que sí había en El Principi d'Arquimedes era un gesto de ternura de un niño hacia un adulto, y aquí lo que hay es un gesto de violencia. Es un guiño.

También hay una interrogación sobre la formación. El educador puede tanto “salvar” a un adolescente problemático como acabar de hundirlo si le estigmatiza.

El tema me inquieta. La figura del educador es clave, y políticamente la están desmantelando. Ya sea en la escuela o en el entorno social. El magisterio, por ejemplo, es una carrera devaluada, y es una profesión tan importante como la de un médico.

El ser humano es conservador por naturaleza. La obra muestra cómo la crisis, además de causar la precariedad que hay que combatir, fomenta un cierto victimismo. Y lo que es aún peor: la pérdida de entusiasmo.

La precariedad no legitima trabajar mal. Ni actuar desde un lugar deshonesto. Como todo está hecho una mierda, mi grado de individuo político se reduce. La precariedad laboral también nos ha precarizado como individuos. Nos hemos quitado la energía aceptando unas reglas del juego determinadas. Es muy triste ver chavales de 30 años, agotados, que tienen la sensación de haber fracasado… Es muy difícil no erosionarse.

En el Grec presenta Nerium Park, donde de alguna manera también aborda la crisis.

Aunque la temática es muy diferente, con una escena por cada mes del año, hablamos de cómo la crisis afecta a un núcleo tan pequeño como lo es una pareja.

Cuando escribió Estripar la terra no había aparecido la resolución de la Unión Europea sobre el llamado “derecho al olvido”. Pero la obra se pregunta exactamente por estas cuestiones.

No era consciente del todo. Apareció la noticia justo cuando estábamos ensayando. Pero el teatro, como el periodismo, tiene una voluntad de mirar el mundo para describirlo, aunque no tengas respuestas cerradas. Me costaría mucho escribir teatro sin abrir interrogantes sobre el mundo que me ha tocado vivir. De lo que sí era consciente es de la exposición de nuestra privacidad a través de las redes sociales. Dejamos una cantidad enorme de rastros. Una información que debería caducar no lo hace en internet, y puede causar mucho daño.

Es una obra, pues, sobre las segundas oportunidades.

Todos deberíamos poder comenzar de nuevo. La gente tiene derecho a tener secretos, y a no ser juzgado por ello.

No perdonamos los errores del pasado.

Hemos asumido como natural investigar al otro. Los nuevos mecanismos hacen que nosotros mismos seamos los que nos exponemos. Supongo que de aquí a una década los utilizaremos mejor. Es un tema nuevo y apasionante.

A veces usamos el conocimiento como chantaje.

La información es un arma. Y los protagonistas, en un momento complicado, se amenazan.

Ha realizado estudios de doctorado en Literatura Catalana. ¿El teatro se ha alejado demasiado de lo poético para acercarse al lenguaje televisivo?

Los creadores tenemos influencias diversas. Pueden ser la televisión, la novela, el cine… Todas son positivas, pero creo que no deberíamos olvidar que el teatro es teatro, y que tiene unas posibilidades que no tienen otras disciplinas. Lo que es preocupante es la utilización de la lengua. A veces la situación parece estar por encima. Y la lengua genera pensamiento. Pero hay espacio para todo tipo de teatro. Lo importante es la heterogeneidad.

La Comédie Française ha programado una lectura dramatizada de El Principi d'Arquimedes, y durante los últimos dos años no ha parado de estrenar por todo el mundo.

He tenido la suerte de ver muchos montajes. Yo tengo dos espacios de trabajo: el íntimo, como autor, y el externo, que hago como director con los actores. Lo emocionante ha sido ver la obra, por ejemplo, en México. Y darse cuenta de cómo otros creadores pueden levantar el material desde miradas distintas. Compruebas cómo un público con una tradición teatral diferente a la nuestra, con una situación vital también diferente, conecta profundamente con la obra. Ahí está el milagro.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La directora Carme Portaceli feia dos anys que perseguia la manera d'estrenar Krum (la crosta) en català. L'obra de l'autor israelià més controvertit, Hanoch Levin, parla de personatges perdedors que remeten als còmics de Makinavaja, a la qual cosa s'ha de sumar “l'alçada poètica de Txékhov”, comenta la directora. Avui s'estrena al Mercat de les Flors. S'hi estarà fins dissabte. Afortunadament, aquesta peça, protagonitzada per Pere Arquillué i amb una desena d'actors contrastats acompanyant-lo, farà estada al Lliure, el curs vinent. És la mateixa operació d'un altre drama sublim que va defensar Portaceli: La nostra classe, del polonès Tadeusz Slobodzianek (Grec, 2011).
Per la directora, l'autor, que va morir als 55 anys amb 75 obres escrites, és un “Lorca israelià”. Tot i això, els personatges són universals. No apareix per enlloc el rerefons polític tan marcat entre palestins i israelians. Es parla d'un escriptor frustrat que no aconsegueix publicar el primer llibre. El Crosta torna a casa per mirar d'explicar la història de la seva vida. No ha fet res de bo durant anys. I tot sembla indicar que els seus companys de barri tampoc han millorat, ni hi ha indicis de canvi. Aclaparadorament nihilista. La peça imagina que el retrobament es produeix al cap del Crosta.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
La dramatúrgia irlandesa té algun paral·lelisme amb el tremendisme culer: ni a punt de guanyar la lliga els personatges patidors estan prou segurs de les seves possibilitats. Des d'avui, i només fins diumenge, l'actor Josep Julien és “el bon lladre”, un gàngster que explica al públic un cas que l'ha traumatitzat: quan era un professional del crim de tercera fila li van encarregar un assumpte que el superava de totes totes. El teatre irlandès, tan amarat d'explicar històries, aconsegueix superar la depressió amb el sarcasme “amb aroma de whisky”, comenta Xicu Masó.
El bon lladre és una peça que, fins ara, mai s'havia estrenat en una llengua que no fos l'anglès. Masó i Julien han dut el personatge i la situació al món més essencial. De fet, per Masó, aquest és el gran mèrit del teatre irlandès: saber explicar històries a persones que escolten. Ells són grans oradors perquè, abans, han sabut aprendre'n escoltant. Des de fa anys la dramatúrgia irlandesa sovinteja en la programació catalana. Sense anar més lluny, enguany s'ha estrenat amb gran èxit Traduccions/Translations, a la Biblioteca de Catalunya, de Brian Friel.
També amb un aire evident de violència irromp la programació de l'Antic Teatre. Agnés Mateus debuta com a creadora amb Hostiando a M. (fins diumenge), una peça que li permet escopir en primera persona totes les violències. Les físiques però també les ambientals (com, per exemple, el turisme que acapara la capital catalana).
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El germen de l’adaptació de The Fountainhead (La deu), el nou espectacle que el director Ivo van Hove i la Toneelgroep d’Amsterdam estrenen aquesta nit en una de les cites majúscules del Grec, es troba precisament en les Tragèdies romanesque van enlluernar el públic català l’any passat. L’assistent de Van Hove li va regalar el bestseller del 1943 d’Ayn Rand, de 750 pàgines, i li va fer una dedicatòria: “L’has de llegir ara”. Ell es pensava que se n’atiparia aviat, perquè la novel·la no és el seu fort, i va succeir el contrari.
“Ho vaig llegir com un nen, sense saber-ne res, i immediatament me’n vaig enamorar i vaig pensar que podia ser una obra”. Però els drets del llibre estaven bloquejats. Des del 2008 va estar sol·licitant-los cada tres mesos. Després va descobrir que Angelina Jolie tenia entre mans l’adaptació de l’altra gran novel·la de Rand, Atlas Shrugged, i que Brad Pitt pretenia fer The Fountainhead amb Oliver Stone. El fracàs de la primera va fer que alliberessin els drets de la segona fa dos anys, quan Van Hove es va posar a treballar.
Una guerra d’idees
The Fountainhead és una altra gran producció de la Toneelgroep. No només per les quatre hores d’espectacle, ni per l’escenografia d’un atelier amb pantalles on es projecten dissenys d’edificis, ni per la música en directe, ni pels deu actors que hi actuen, sinó sobretot per la magnitud, universalitat i oportunisme de les idees que exposa. Al Teatre Lliure, d’avui a divendres, hi faran les primeres funcions fora d’Holanda, just abans d’anar a Avinyó.
Situada als fascinants anys vint, una època en què emergeix la modernitat i que va “aportar una nova visió en l’estètica i en la manera com vivim”, diu Van Hove, The Fountainheadcontraposa les visions de dos arquitectes joves amb talent: la de l’idealista Howard Roark (Ramsey Nasr), que creu que un edifici no ha de complaure per la bellesa exterior sinó per la funcionalitat, i la de Peter Keating, que és bo escoltant el client i donant-li el que vulgui.
“És teatre d’idees, una guerra d’idees”, afirma el director belga, al qual també s’hi afegeix un drama passional brutal amb una femme fatale. L’obra planteja la dicotomia entre “l’idealisme i l’oportunisme” però sobretot posa l’accent en la lluita entre “l’individualisme i la societat”. “Roark no creu que la societat sigui important. I diu: per què he de pagar impostos? Per què he de pagar per beneficiar algú altre? És el liberalisme i l’individualisme extrems. Es tracta d’un debat obert avui a Europa”, observa Van Hove. Al contrari de la novel·la, la seva producció es manté imparcial en la guerra perquè cadascú prengui partit. “No sóc un director immoral sinó amoral. No vull dir el que el públic ha de pensar”.
Però el dilema, esclar, també es pot portar al terreny de l’art: ¿l’artista ha de seguir els seus ideals o servir el mercat? Roark és capaç de demolir un complex d’habitatges perquè no és com ell volia. Quan li demanen a Van Hove que es posicioni, manté l’ambivalència: “Com a artista, defenso l’individualisme i que has de seguir les teves idees fins al final. Com a ciutadà, estic a favor de la societat, de tenir cura dels altres, i d’un el sistema al qual pago el 52% del meu salari”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Wonderland fa un clam a la manera d'actuar en massa de la societat. Ahir, l'amfiteatre Grec arrencava amb una coreografia contrastada de la companyia Gallim Dance. L'opinió va ser d'aprovació. Fa uns anys, inaugurar amb dansa era considerat arriscat. Avui (tot i que la programació d'aquesta disciplina a la majoria dels teatres de la cartellera segueixi sent residual) ja no estranya a ningú. Mirant el mig got buit, sembla que, pas a pas, l'educació cultural va avançant. El Grec ho certifica.
L'estiu a Barcelona començava sempre a l'entorn del solstici d'estiu amb la inauguració del Festival Grec. En aquesta sessió, s'hi congreguen també enguany tant autoritats polítiques (de caire municipal o nacional) com també artistes i gestors culturals d'arreu del territori. Des que Ramon Simó en va assumir la direcció, l'estiu triga una setmana a arribar. Perquè la inauguració és l'1 de juliol. No ho fa per servir menys espectacles, sinó per concentrar-los més en pocs dies. Això obliga l'espectador a triar i, paral·lelament, a fer que hi hagi més ciutadans disposats a provar alguna proposta del Grec.
La festa va començar amb una xiulada de la junta i comitès de l'Ajuntament de Barcelona a la porta del Grec tot reclamant amb un cartell que posava: “Trias, compleix la sentència. L'1 per cent és nostre.”
L'espectacle de Wonderland aboca molta energia tot alternant la plasticitat amb el ritme, la dansa més subtil amb el cabaret més còmic. La virtuositat dels ballarins no aconsegueix mantenir la tensió al llarg de la coreografia.
La trobada a l'amfiteatre és una festa que pocs es perden. Ahir la inauguració la van presidir l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. També figuraven en la corona baixa de l'amfiteatre el tinent d'alcalde de Cultura i Coneixement, Jaume Ciurana, així com els membres de govern Sònia Recasens, Antoni Vives i Joaquim Forn; Joan Puigdollers, el portaveu de CiU a l'Ajuntament de Barcelona; els regidors Isabel Ribas (ICV); el regidor republicà Jordi Portabella, que s'acomiadava perquè ja ha descartat participar a les primàries d'ERC de l'11 de juliol; Gabriel Colomé (PSC); Ángeles Esteller (PP). De la Diputació, el seu president, Salvador Esteve, i el diputat de cultura, Joan Carles Garcia Cañizares. Altres autoritats i directors de festivals com Jordi Duran (Fira Tàrrega), Salvador Sunyer (Temporada Alta) i representants d'institucions culturals com Joan Carles Duarte (president del Conca), Isona Passola (presidenta de l'Acadèmia de Cinema de Catalunya), o Joan Maria Gual (Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya) o Xavier Marcé (nou president d'Adetca), després del relleu que va propiciar Daniel Martínez (que manté el càrrec de president de Focus i tampoc va faltar a la tradicional cita).
Sense poder diferenciar el discurs, tot és molt manipulable. El director del festival, Ramon Simó, es referia a la presentació d'Eufòrics que “se'n pot fer un bon o un mal ús de la cultura i de la solidaritat: quan es destria el bo del mal ús s'evita ser manipulat”. Doncs, així mateix cal mirar el Grec que dilluns a la nit va obrir la Fura dels Baus amb un espectacle que parteix d'una idea ambiciosa però que no ha tingut temps per créixer. Traslladar el discurs de caos i amenaça i que situa l'espectador en un lloc vulnerable als mòbils és un bon recurs però cal enfortir la dramatúrgia, les aplicacions interactives i també garantir que un nombre amplíssim d'espectadors no es quedaran amb la frustració de tenir un aparell que és incompatible amb la versió que es demana. La Fura dels Baus celebra 35 anys mirant de fer un canvi de pell, una transmutació que demana més temps de reflexió dins del ventre matern.
Explosió d'estrenes
La segona jornada del Grec preveu 10 estrenes. A més de Vells temps(el tercer Pinter de la temporada, ara dirigit per Sergi Belbel i que es programa a la Sala Beckett); l'òpera L'eclipsi (que fa metàfora del poder de la corrupció i la manipulació amb el casament en un cementiri amb peripècies pròpies d'un romanticisme encès); el musical Merda d'artista (que partiex de la trama real d'un artista wue va enllaunar la seva pròpia merda i la va enaltir a obra d'art); el thriller La partida (amb direcció de Julio Manrique que traspassa la vida derrotada dels personatges a una timba de pòquer iniciàtica) també arrenca temporada oficialment Els eufòrics a la Sala Muntaner (una comèdia que caricaturitza una Organització No Governamental convertida en una empresa per pagar sous i favors als seus socis) o el I Congrés Femení de Supervivència que produeix El Terrat i inclou Barts als escenaris del festival d'estiu. Ramon Simó dóna visibilitat als 88 infinitsd'Arnau Vilardebò, que ha fet més de 300 funcions en dos anys: en l'obra, 40 espectadors privilegiats trien algunes de les 88 històries vinculades a l'astronomia amb cúpula estel·lar projectada inclosa.
De les estrenes d'avui, hi ha molta expectació per la dramatúrgia d'Ivo Van Hove (director de Tragèdies romanes, una maratoniana sessió de 9 hores en què ajuntava una trilogia de lluites de Shakespeare, que va ser la sorpresa del 2013) sobre The Fointainhead (La deu), una novel·la de Ayn Rand que explora en la consciència d'un creador que es debat entrre mantenir-se fidel als seus ideals o perseguir la moda per assegurar-se l'èxit.
El Jamboree s'integra al Grec amb el concert deMigdalia Hechavarría & El Tosco. També és estrenaL'ombra de Pinotxo dins del MiniGrec, i s'engeguen les Converses a les Biblioteques així com les Nits d'estiual Caixafòrum.

El Grec, d'un en un

by on 15:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Wonderland  fa un clam a la manera d'actuar en massa de la societat. Ahir, l'amfiteatre ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Font: Jacinto Antón (elpais.com)
Arrenca el Grec. La gran cita artística barcelonina de l’estiu ja és aquí, una altra vegada —tan fidel com la calor, la tovallola i l’anunci indie de cervesa Damm—, carregada de propostes irresistibles. Comença el festival dilluns vinent amb un preludi aparentment sensacional, M.U.R.S., la nova producció de La Fura dels Baus, feta sota el doble segell de la tecnologia i la commemoració de 1714, una visió aclaparadora sobre els setges des de la perspectiva contemporània i furera. L’espectacle, dirigit a l’uníson per quatre veterans de la formació original, Pep Gatell, Jürgen Müller, Carles Padrisa i Pere Tantiñà (fot-li canya!), tindrà com a escenari insòlit el Castell de Montjuïc (22 hores). La funció del dilluns és gratuïta (vegeu les condicions a www.bcn.cat/Grec) i les següents, fins al 5 de juliol, costen 18 euros. Després d’aquesta “obertura”, que promet ser sonada, la inauguració oficial tindrà lloc l’endemà, el dimarts 1 de juliol, a l’amfiteatre, amb un espectacle de dansa, Wonderland, de la novaiorquesa Gallim Dance Company, que malgrat el seu virtuosisme coreogràfic no deixa de vehicular una reflexió política.
A partir d’aquí, un tobogan d’un mes d’emocions en els més variats formats: música, teatre, dansa, circ, titelles... fins a un total de 79 propostes, inclòs un cicle infantil, el MiniGrec.
És obligatori destacar en teatre The Fountainhead (La deu), una versió escènica de la novel·la d’Ayn Rad de 1943 que molta gent coneix per la plasmació cinematogràfica de 1949 dirigida per King Vidor i amb Gary Cooper com un arquitecte que es nega a trair els principis ètics i estètics de la seva professió. Una profunda reflexió sobre l’art, la creació i la integritat portada al teatre per la companyia que va triomfar l’any passat amb el seu genial popurri de tragèdies romanes de Shakespeare.
En dansa, amb un gran component teatral, un altre espectacle que no s’ha de deixar escapar: Vader (Pare), d’una altra companyia que va desbordar l’entusiasme dels espectadors en un Grec anterior, en aquest cas el del 2012, Peeping Tom. Si llavors van poblar els nostres somnis amb les imatges inoblidables d’aquella estranya col·lectivitat de 32 rue Vandenbranden, ara ens traslladen amb tota la seva poètica fascinant a un asil, per mostrar-nos l’odissea espiritual d’un home abocat a la vellesa.
En dansa-teatre, també una altra gran proposta, Tauberbach, d’Alain Platel i Les Ballets C de la B, amb la bellesa del moviment i la música de Bach i Mozart al servei de la història real d’una dona que viu en un abocador.
Àmplia programació musical, amb cites tan interessants com la japonesa Hiroimi, Eels, Joe Satriani, Josh Rouse, Anoushka Shankar —intèrpret de sitar com el seu famós pare—, Ólafur Arnalds, Bobby McFerrin, Adrià Puntí, Mayte Martín, o Els Amics de les Arts.
Propostes que arriben al cor com Rhum, l’espectacle en què treballava el pallasso Monti abans de morir l’any passat i que el Grec posa en escena com a homenatge a un personatge inoblidable. I d’interessant fusió, com Romance de Curro ‘el Palmo’, que barreja dansa, música i teatre, a partir de la cançó de Joan Manuel Serrat, amb interpretació d’Antonio Canales.
Moltes més coses que provoquen el calfred de l’entusiasme anticipat. UnUbu Roi dirigit per Declan Donnellan al capdavant de l’elenc francès de Cheek by Jowl, o la posada en escena de la provocadora El testamento de María de Colm Tóibín, en el primer muntatge teatral del cineasta Agustí Villaronga, amb Blanca Portillo com a protagonista i escenografia de Frederic Amat. Hi ha molt més: Les criades de Genet pels japonesos de Sadari Movement Laboratory i una versió escènica d’El capital de Marx.
Cal destacar especialment la gran representació del teatre d’aquí, amb espectacles com Vells temps, un Pinter a càrrec de Sergi Belbel; La partida, de Patrick Marber, amb direcció de Julio Manrique i un repartiment de categoria que inclou Ramon Madaula, Andreu Benito i Joan Carreras; Mata’m, de Manuel Dueso, dirigida per ell mateix; Krum, de Hanoch Levin, per Carme Portaceli; Victòria d’Enric V, amb Pau Carrió rellegint Shakespeare per la jove Kompanyia Lliure...
Vells, admirats (i tan joves!) mestres amb propostes suculentes: elBartolomé encadenado de Sanchis Sinisterra, amb Lluís Soler, i la rotunda Guillotina de l’iconoclasta Iago Pericot.
Moltíssimes coses més, en una programació en què ningú deixarà de trobar alguna cosa que l’interpel·li i que val la pena consultar a fons al web del festival.
I a més, en el marc del Grec, una festa d’aniversari, la de Dagoll Dagom, que fa 40 anys amb temes musicals de la seva història al Pavelló Mies van Der Rohe i un espectacle de la Font Màgica de Montjuïc. Gaudim-ne!

Tots al Grec!

by on 15:40
Font: Jacinto Antón ( elpais.com ) Arrenca el Grec. La gran cita artística barcelonina de l’estiu ja és aquí, una altra vegada —tan fi...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,