Font: Magí Miras (lavanguardia.com)
Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) s’ha convertit en el traductor de referència de l’escena catalana. El seu nom en un programa de mà és garantia de qualitat, com a 'Traduccions', de Brian Friel, que La Perla 29 representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya.
L'obra parla de l'escola tradicional irlandesa, d'expressió gaèlica, i l'enfronta a l'exèrcit imperial, que dibuixa mapes de la contrada i hi canvia el nom dels llocs per fixar-los en anglès.
Precisament perquè es tracta de traduccions, val la pena que ens acostem al traductor, que acostuma a romandre en la penombra de la cuina literària, i que en aquesta ocasió ha hagut de fer una filigrana. Sellent parla de la seva feina amb entusiasme contingut, i amb la humilitat de l’orfebre experimentat.
A 'Traduccions' hi ha irlandesos que parlen gaèlic i anglesos que parlen anglès, però a l’obra de Friel tots parlen anglès. Com resol això en la traducció?
A l’original ja hi ha una convenció i cal que l’espectador la cregui des del començament: és la suspensió de la incredulitat. La companyia de topògrafs parla un anglès estàndard. Al contrast s’hi arriba per com parlen els del poble, els irlandesos. En la traducció es perd l’accent i l’entonació.
I com s’ho ha fet?
Amb un català estàndard i un registre popular. És un català que parteix de la meva memòria de parlant: vaig activar records, com el de la gent jugant a cartes al cafè del poble, vigilant no passar-me de la ratlla fins al punt que el lector pensés que no eren irlandesos. És un català popular, com ara posar una te al final del 'màpat', com la fem a 'llàpits' o 'col·lègit'. Són fenòmens que no tenen res a veure amb el castellà. Montse Morillo situa molt bé l’espectador a l’entrada. Diu que només sap tres paraules en anglès: “Terra, que vol dir terra; foc, que vol dir foc; i aigua, que vol dir 'aiga'”.
Algun exemple més?
'Radere', 'dematí', 'goita'... Em va fer gràcia fer-ho així perquè també hi ha un punt de reivindicació d’un català popular que no és incorrecte, però que les autoritats lingüístiques han estigmatitzat.
I no va considerar fer servir per al joc lingüístic dialectes territorials?
No. Altres autors potser ho haurien fet, però és un criteri que no comparteixo, perquè produeix un element de distorsió. La convenció ja l’acceptem quan veiem una pel·lícula doblada o una novel·la traduïda. Si entremig fiquem un tercer element, com ara que uns parlen català central i els altres mallorquí, què té a veure Mallorca amb Irlanda?
I fer-ho en català i castellà?
Vam tenir-ne la temptació, perquè és fàcil trobar-hi paral·lelismes: que els militars que arriben parlin castellà i els del terròs parlin català. Jo rebutjo aquesta opció perquè no respecta ni l’autor ni l’espectador, perquè li estem dient: “Eh, has de fer aquesta lectura”. I li donem mastegat.
Perquè l’autor és neutral.
Això es va explicar quan es va estrenar l’obra, als anys vuitanta. “Jo no prenc partit, jo constato els fets històrics”, deia l’autor. És una obra sobre llengua i comunicació, les dificultats d’entendre’s encara que parlis la mateixa llengua. Els sectors irlandesos patriòtics van considerar l’obra massa tova, poc patriota, i els sectors unionistes, tot el contrari. “Ni una cosa ni una altra”. Hi apareix el caràcter i la personalitat dels irlandesos. L’obra parla del que es perd quan es perd una llengua.
La ràpida substitució del gaèlic per l’anglès és sorprenent.
Sí, però els irlandesos tenen una identitat tan forta que, tot i que parlen formalment anglès, té un substrat d’expressions gaèliques, l’accent, que a un anglès li pot costar d’entendre’ls.
El joc lingüístic és el mateix que en anglès. Creu que l’espectador l’entendrà bé?
Penso que sí. Hi ha coses que es perden: el pintoresquisme dels irlandesos queda rebaixat. Sí que parlen de poble, però l’accent irlandès és tan distintiu... Vaig arribar a pensar que experimentessin a parlar amb la cantarella irlandesa, que hauria quedat un nyap, però com a experiment, encara hi penso.
Quins paral·lelismes veu amb el català?
Hi ha paral·lelismes i d’altres coses oposades. L’acció passa el 1833, que és justament el començament de la Renaixença. Uns quants dels personatges estan contents que facin una escola nova on tot ho ensenyin en anglès i enraonin en anglés.
Font: Magí Miras ( lavanguardia.com ) Joan Sellent (Castellar del Vallès, 1948) s’ha convertit en el traductor de referència de l’esc...
