Mostrando entradas con la etiqueta Carme Elías. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Carme Elías. Mostrar todas las entradas

de JOSEP MARIA MIRÓ
dirección XAVIER ALBERTÍ
intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MARINA GATELL, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, MÍRIAM ISCLA, LAIA MANZANARES, MALCOLM McCARTHY
duración 1h 20 min + 20min de entreacto + 55 min
fotografía MAY ZIRCUS
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

No tendría que ser noticia, pero lo es, que una dramaturgo catalán (en masculino, voy a tirar cohetes cuando lo conjugue en femenino) estrene obra en la Sala Gran del teatro más importante del país. Ya por eso la sala debería estar abarrotada para en vez de ver el clásico de turno, admirar una obra contemporánea sobre un tema con el que desayunamos, comemos y nos vamos a dormir.

El todopoderoso miedo. A romper el orden establecido, a lo extranjero, a lo desconocido. Todo empieza con unas pintadas que amenazan a las mujeres de barrio, "Tornarem per violar a les vostres dones" (Volveremos para violar a vuestras mujeres). Todo al mismo tiempo que llega un (o dos) nuevo miembro a la comunidad, la Tau (Laia Manzanares), nieta de una de las vecinas.



Toda la acción pasa entorno a una comunidad de vecinos, donde unos empiezan a sospechar de los otros hasta el punto de querer cambiar todas y cada una de sus rutinas por culpa de este miedo atroz. Y, como siempre, las víctimas son las mujeres, y sus compañeros querrán decidir qué han de hacer, en una especie de paternalismo demodé, excesivamente cansino pero más actual que nunca. Al que se le une un racismo extremo de culpar los fallos propios siempre a los que vienen de fuera en vez de mirarse más el ombligo.



Temps salvatge es un montaje concebido bajo un suspense de hechos muy peculiar por lo que la parte técnica se iguala en importancia a la parte más artística. Con una escenografía imponente de Lluc Castells, una iluminación de Ignasi Camprodon que resalta aún más el clima de agobio constante al que se ve sometido el espectador y un diseño sonoro de Jordi Bonet que corta el aliento y consigue que no puedas apartar ni un segundo la vista de lo que pasa en escena. Brutal. Una combinación perfecta que hace "sufrir" y disfrutar al público al mismo tiempo.



La parte artística la comanda una encantadora y fascinante Laia Manzanares, de la que es imposible no caer rendida a sus pies. Desde el primer minuto su mirada inocente y sus inquietantes acciones atrapan al espectador que espera con ansia cada nueva aparición en escena. De entre los más veteranos destaca Míriam Iscla, que retrata a la perfección un mujer que se niega a dejarse llevar por el miedo y que opta por salvarse a base de coraje y agallas.

Josep Maria Miró es todo un especialista en desgranar los miedos, la estructura de Temps salvatge nos recuerda a una de sus obras más elogiadas y representadas, El principi d'Arquimedes donde la amenaza era un beso. Sea como fuere, Temps salvatge es una obra para ir a verla por muchos motivos, pero sin miedo. Al fin y al cabo todo es mentira, ¿o no?

TEMPS SALVATGE

by on 19:23
de JOSEP MARIA MIRÓ dirección XAVIER ALBERTÍ intérpretes MANEL BARCELÓ, CARME ELIAS, SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, EDUARD FARELO, MA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,
@Elisa Díez

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Fotos: Teatre Akadèmia

Después de la repentina despedida de Mercè Managuerra el pasado mes de abril, Guido Torlonia recoge la dirección artística del Teatre Akadèmia y presenta la temporada 17-18, una temporada de transición, mezcla de las dos direcciones artísticas.

Bajo el lema de uno de los espectáculos Sin fronteras, Guido Torlonia pretende que el Akadèmia se abra al mundo y su marca sea conocida internacionalmente. Formado en el Piccolo Teatro, Guido coge prestada la inscripción del teatro profesional más pequeño de Italia, el Teatro de la Concordia: "la civilización no se mide por metro cuadrado ni tampoco por sus metros cúbicos". Una frase que entiende el teatro como fundamento de la cultura sin límites y barreras. Toda una primera declaración de intenciones que choca con los tiempos que corren.

Sin embargo tendremos que esperar a saber quién tomará el mando de Guido, la mecenas del Akadèmia, Elsa Peretti, por boca de su portavoz, ha lanzado una llamada a la nueva generación teatral de jóvenes para que se postulen para dirigir el Teatro Akadèmia y se acabe, así el periodo de transición.

La temporada 17-18 estará dedicada al gran maestro de la escena Giorgio Strehler. Que según palabras de Carme Elias, "siempre ha sido un referente, desde la época de Fabio Puigserver. Hoy en día, sigue siendo el espejo donde mirarnos". El Akadèmia sigue apostando por el relevo generacional y por mezcla generaciones, mezclando los clásicos, con nuevas dramaturgias y explorando nuevos lenguajes.

Subimos el telón...


  • OKLAHOMA (Del 20/09 al 15/10). La nueva propuesta de la compañía Dei Furbi que ya se estrenó bajo el paraguas del Grec 2017 y que toma la versión más clásica del mundo como un teatro. Oklahoma es el último capítulo de la obra póstuma de Kafka y será su presencia una de las centrales de la obra, pero también encontraremos textos de Lewis Caroll, Luigi Pirandello o Calderon de la Barca. Todo un patchwork escénico que según su directora, Gemma Beltran "tiene un punto abstracto" pero regado con el humor que acostumbra a destilar los espectáculos de Dei Furbi. 


  • YES, POTSER (Del 25/10 al 19/11). La compañía que ganó el Festival Mikro Teatre cuyo premio era estrenar una obra en la temporada siguiente presenta esta tragicomedia surrealista de Marguerite Duras que no enfrenta con nuestras miserias. Según su directora, Andrea Segura "es una crítica contra el imperialismo norteaméricano, que nunca pasa de moda". Estará protagonizada por Alícia González Laá, Anna Casas y Txabi Grass.


  • SIN FRONTERAS (Del 29/11 al 10/12) que es el resultado de creación del programa Workcenter Studio in Residence iniciado en marzo de 2016 y dirigido por Thomas Richards, sucesor de Jerezy Grotowski, una de las personalidades del teatro más influyentes del siglo pasado, que con sus teorías/método revolucionó el teatro contemporáneo. Nos trasladará al terremoto de Chile de 2010 donde un grupo de voluntarios de una ONG trata de ayudar a las víctimas del desastre. El montaje reflexiona sobre las fisuras que se obren en la sociedad y en los individuos que la componen después de una catástrofe natural, poniendo en evidencia la precaria estabilidad de nuestra civilización.

 

  • CARO MAESTRO! Recordant Strehler (Del 14 al 30/12). Cuando se cumplen 20 años de su muerte, el Teatre Akadèmia le hará un homenaje en forma de lectura dramatizada. Bajo la dirección del mismo Guido Torlonia, tres parejas de actores de primera línea leerán su obra: Carme Elias & Mario Gas (en catalán, del 14 al 17 de diciembre); Marisa Paredes & Mario Gas (en castellano, del 20 al 23 de diciembre) y Carlota Olcina & Pol López (en catalán, del 27 al 30 de diciembre).


  • YERMA (Del 10/01 al 04/02). El que fue, sin duda, uno de los éxitos de la temporada pasada, vuelve con el mismo equipo artístico pero con "más experiencia, para seguir creciendo, no para vender más entradas. Lorca respira de nuevo cada vez que pronuncias sus palabras", afirma su director Marc Chornet al frente de la compañía Projecte Ingenu.


  • ESPECTRES (Del 9/02 al 04/03). La companyia La Salamandra, residente en el Akadèmia, busca repetir el éxito de No èxit de la temporada pasada con este clásico contemporáneo de Henrik Ibsen. Protagonizada por Montse Guallar, Marc Garcia Coté, Víctor Pi, Pep Jové i María García Vera, Espectres es una vuelta de tuerca a las relaciones familiares con una nueva visión contemporánea como afirma su directora, Loredana Volpe. Además nos avanza una de las primeras líneas sobre las que está trabajando "estoy con la figura del sol de Olafur Eliasson, el sol que brilla y busca esa luz que le falta a los personajes noruegos, atrapados en una niebla".


  • LINK LINK CIRCUS (Del 14-25/03). La gran sorpresa de la temporada, el Teatre Akadèmia acogerá la estrena mundial de este texto escrito e interpretado por Isabella Rossellini y dirigido por el mismo Guido Torlonia. Un monólogo inspirado en el mundo animal y su relación con la especie humana, basado en datos científicos pero con una visión cómica (no hace falta más que ver el vídeo de presentación). Un espectáculo en italiano pero con sobretítulos. 


  • SIS ESCENES D'UN MATRIMONI (Del 4 al 29/04). Marta Gil por fin ha conseguido dirigir esta obra que lleva tras ella desde 2011. Una radiografía del mundo de la pareja protagonizada por Anna Sabater y Jacob Torres. La psicología de los personajes y el modo de describirla de Ingmar Bergman es la característica más notable de este clásico. Gil quiere apostar por "la contención emocional y la expresión de esta ceguera en el lenguaje corporal". Una nueva dramaturgia más personal y contemporánea.


  • AIR DE PRINTEMPS (Del 5/05 al 03/06). Si la temporada pasada se apostaba por las arias italianas (Aria di PRIMAVERA), ésta el viaje será hacia el teatro francés: El desig de capbussar-se, al voltant de Butes de Pascal Quignard (del 10-13/05); Allons François de la Patrie (del 17-27/05) y Réparer les vivants de CDN de Normandie-Rouen (del 31/05-3/06).


  • FESTIVAL DE MIKRO TEATRE (14-22/06). La segunda edición de este festival que esta temporada se celebrará en junio (la temporada pasada fue en septiembre). Doce mikros competirán por dos premios: 'Premio del público' que servirá para representar durante 3 días la pieza. 'Premio Teatre Akadèmia' (jurado profesional) que conseguirá una Residencia al Teatre Akadèmia.

+ INFORMACIÓ DEL TEATRE AKADÈMIA AQUÍ
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: David Ruano
Quan el director Ramon Simó ha de parlar de Purga -obra que dirigeix al TNC del 10 d'abril al 3 de maig- comença inevitablement per desgranar l’argument enrevessat, fragmentari i tràgic que ressegueix la vida de la protagonista de l’obra de Sofi Oksanen. La brutal història de l’Aliide és resultat indestriable de l’època que li va tocar viure, l’ocupació russa d’Estònia. La política marcarà la pell d’aquesta dona, que es veu obligada a prendre decisions vitals, qüestionables i censurables, per poder sobreviure i mantenir l’esperança de l’amor.
Les ferides d’una ja vella Aliide es reobren quan apareix al pati de casa seva la Zara, una jove maltractada que fuig de les màfies de proxenetes (Andrea Portella). És el 1992, després de la independència d’Estònia, i resulta que aquella noia que està sent carn de canó és la néta de la germana de l’Aliide. S’obre el bagul dels records. Un gran flash-back conduirà l’espectador als sis anys fatídics que van del 1947 al 1953: de la primera tortura que va patir la dona a mans del poder soviètic -que el 1944 havia envaït, militaritzat i russificat el país després de l’ocupació nazi- fins a la mort de Stalin i les posteriors mesures de desestalinització implantades per Nikita Khrusxov.
Carme Elias interpreta l’Aliide vella que rememora el martiri que va viure en el passat. Maria Molins és aquella Aliide jove que no només va ser torturada i obligada a torturar -unes imatges que apareixeran projectades de manera poètica o bé seran narrades en passat per les víctimes- sinó que va haver de casar-se amb un antic comunista que li garantís la seguretat (Santi Ricart) i, a sobre, la va empènyer a declarar perquè deportessin la seva germana amb la seva filla a Sibèria. Ho va fer per “treure’s el dolor i la vergonya del davant”, explica Simó, per “tornar-se a sentir una persona normal” i perquè “es pensava que l’amor la salvaria”, afegeix. L’Aliide estimava el seu cunyat, un guerriller de la milícia anomenada Germans del Bosc que combatia contra l’Exèrcit Roig i que mantenien ocult en un zulo (Ernest Villegas). Quan la persecució es tornarà més dura, però, la història d’amor també tindrà un final tràgic. I, amb tot això, Molins planteja la gran pregunta: “Com pot sobreviure al dia a dia algú que ha viscut el terror, que té l’infern a dins?”
El mirall de totes les guerres
Sofi Oksanen, de pare finès i mare estoniana, va ficar el dit a totes les llagues, amb Purga, que va ser un text teatral abans de convertir-se en una novel·la de gran èxit a tot Europa a partir del 2008 (aquí editada per La Magrana el 2011), després en pel·lícula i en òpera. L’obra obliga a revisar el passat del continent, però també els fonaments sobre els quals s’ha construït la democràcia actual a Europa. “La Zara arriba a l’únic racó del món on creu que la poden ajudar”, afirma Simó, perquè la persegueixen dos mafiosos que simbolitzen tant la vella Rússia (un veterà agent del KGB interpretat per Jordi Martínez) com els sequaços que pretenen fer negoci amb la democràcia (Pep Ambrós). “El tràfic de persones de l’URSS és una realitat i una metàfora dura de la seva desintegració”, diu el director, que adverteix que l’obra té un final diferent del llibre, per decisió de l’autora. “És més dur i conseqüent, menys efectista i heroic”.
Per Ramon Simó l’obra ha de servir per rellegir “des d’un punt de vista crític la segona meitat del segle XX, perquè hi ha coses que encara no les hem estudiat, i aquest text n’és una interpretació possible”. A tot l’equip de l’obra, el text els ha remès a la situació que han viscut més de prop: la Guerra Civil. “És una obra sobre la violència exercida contra les dones però també és una obra sobre com el poder et fa fer coses que no faries. Hi ha una frase a la peça que diu: «Només qui té el poder et farà sentir segur». Si l’apliquem a la nostra societat, entenem que es voti segons què. La por fa prendre decisions estranyes i que ens acomodem a certes situacions”, adverteix el director.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

AUTORES: MARK HAMPTON y MARY LOUISE WILSON
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
DIRECCIÓN: GUIDO TORLONIA
INTERPRETACIÓN: CARME ELIAS
DURACIÓN: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE AKADÈMIA
TEATRE AKADÈMIA

Fue visto y no visto. Antes de que se produjera el boca a boca, las entradas se agotaron. Y gracias a la reposición, nada más iniciada la nueva temporada, he podido rescatar esta pequeña joyita. El mundo de la moda me atrapa a la vez que lo siento lejano, pero por un momento, como si estuviera sentada en medio de su suntuoso salón, escucho maravillada las peripecias de Diana Vreeland, que como toda diva venida a menos, no acepta que su tiempo ya ha pasado.

Una escenografía donde el rojo reina, muy parisina nos acompaña en las desventuras de la que fue editora de Vogue hasta 1971. Todo un paseo por la historia de la moda y del mundo, de boca de una de las personas más influyentes de la época. A lo largo de noventa minutos de visitamos Nueva York, Londres, Paris, y por un segundo tenemos a tocar lo que el glamour y el lujo no nos deja ver, nos olvidamos de lo que se muestra de cara a la galería y entramos directamente en los entresijos del poder.

Carme Elias parece que ha nacido para interpretar a Diana Vreeland, derrochando estilo, glamour y saber estar. El traje le sienta de maravilla y después, de los primeros instantes más indecisos, nos olvidamos de la peluca y el naturalismo se apodera de la escena. Sus idas y venidas continuas, sus continuos cambios de opinión, cautivan al espectador de una manera que una vez que el telón cae, y abandonas la sala el personaje sigue dentro de ti. Lo primero que quise hacer es leer más, saber más sobre esta mujer.

Tiranía aparte, Al Galop explica la historia de una mujer que, como otras muchas, tuvo que hacerse valer en este mundo de hombres, y que dejó su nombre escrito en la historia de la moda. Quizás no sea para tanto, pero chapeau para ella, para una brillante Carme Elias y para el Teatre Akadèmia por recuperar su memoria. "Un petit toc de mal gust tothom el necesita. Estic en contra de l'absència de gust". ¡Qué vaya de gusto, señores!

AL GALOP

by on 17:07
AUTORES: MARK HAMPTON y MARY LOUISE WILSON TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT DIRECCIÓN: GUIDO TORLONIA INTERPRETACIÓN: CARME ELIAS DURACI...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,

Fuente: Belén Ginart (ara.cat)
Reprens una obra que era un repte, perquè mai havies fet un monòleg. Prova superada?
Van ser poques funcions i encara no és suficient. Un monòleg es va construint en cada representació, i més aquest, en què hi ha molta interrelació amb el públic.
T’agrada la intimitat amb l’espectador d’un teatre petit com l’Akadèmia?
Ara adoro la sala, és preciosa, però al principi l’odiava. M’ha costat, això d’estar sola a l’escenari. I a més aquest és un text endimoniat, que em va ser molt difícil de memoritzar. És un paper complicat perquè el personatge ha d’atendre les accions del moment, pròpies dels preparatius per a un sopar a casa seva, ha d’estar pendent del servei, de les trucades dels amics, i al mateix temps va explicant la seva vida al públic, el seu pensament va contínuament endavant i endarrere.
Per què el vas acceptar?
Moltes vegades una història t’arriba molt i no saps per què. Jo com a actriu em deixo portar molt per la primera intuïció, i vaig sentir que entenia perfectament el moment vital d’aquesta dona, la manera que tenia d’afrontar-lo, el seu caràcter, la seva gosadia.
Quin tipus d’interpretació demana el personatge?
Ella és exuberant, d’expressió és molt contundent, però la interpretació està molt interioritzada. Hem volgut buscar l’essència del seu esperit, la seva personalitat. Em vesteixo i em pentino com ella, però només perquè això m’ajuda: em remet a una època, una etapa, una edat i un estil. No hem volgut fer cap imitació del personatge.
Al galop! presenta Diana Vreeland en un moment de crisi.
És una dona ja amb una certa edat que se sobreposa a totes les adversitats. Acaba de perdre la seva feina a la revista Vogue, i davant d’això, en lloc de suïcidar-se, com va fer la seva antecessora, o deprimir-se, se’n va a fer un gran viatge i torna decidida a refer la seva vida.
I és capaç de sortir-se’n.
Al principi de l’obra la trobem intentant remuntar aquest moment, i al final veiem com acaba sortint-li bé. Em fascina com encara la vida, amb una joventut i una gosadia que a vegades no és pròpia ni de la gent més jove. La Diana Vreeland és una gran lliçó de vida, especialment en uns moments com aquests.
Uns moments que estan resultant molt difícils per al món de la cultura.
És terrible. La veritat és que hi ha gent que ho està passant molt malament, perquè la caiguda de projectes va acompanyada d’una baixada de sous espectacular, i els actors ho estem patint molt. Menys feina i menys sou vol dir que pots viure menys temps de la teva professió, que sempre és inestable.
En el teu cas, encara hi ha nous reptes que voldries assumir o ja ho has fet tot?
Cada vegada que començo un projecte sóc com una nena de primària que no sap res. Em sento verge, despullada. Suposo que m’agrada estar molt oberta i neta, i això fa que els recursos no em vinguin a la mà de manera immediata. M’agrada investigar, provar moltes opcions. Això em fa estar molt desperta, a l’expectativa i a la recerca d’alguna cosa genuïna, tot i que no vol dir que ho aconsegueixi sempre. 
'Al galop!' de Mark Hampton i Mary Louise Wilson. Direcció: Guido Torlonia. Amb Carme Elias Teatre Akadèmia (Buenos Aires, 47-49, Barcelona). Fins al 5 d’octubre
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN: JOAN OLLÉ
INTÉRPRETES: NORA NAVAS, MERCÈ ARÀNEGA, CARME ELIAS, LAURA GUITERAS, MARTA BETRIU, MIREIA LLUNELL, VICTÒRIA PAGÈS, ALBA PUJOL, CANDELA SERRAT, ENRIC MAJO, ALBERT TRIOLA, JOAN ANGERA, ORIOL GENÍS i ENRIC CAMBRAY
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Quizás sí, quizás no entendí Lorca, aunque lleve leyendo sus páginas hace muchos años. Quizás tampoco sea su mejor obra, pero el montaje de Joan Ollé desmonta cualquier signo de alegría que en la lectura del original le pudiera quedar al lector. Este devenir, sacado de las páginas de chejovianas, este aguantar, ver la vida pasar y ni inmutarse es lo que más me entristece, porque Lorca es vida, incluso en obras como La casa de Bernarda Alba o en Yerma y aquí Ollé marchita el capullo.

De no funcionar la adaptación o el aire que Joan Ollé ha querido impregnar en ella, se podía pensar que las interpretaciones tiraran del carro, pero la cuerda se rompe, y no hace falta esperar mucho para comprobarlo. Interpretaciones planas, incluso en el caso de la Nora Navas, personalmente admirada, que no convence y que en el tercer acto parece levantar el vuelo pero simplemente es un espejismo. Muchos han destacado el papel de Mercè Arànega, quizás porque le va como anillo al dedo, y sí son los mejores momentos de toda la obra, cuando su desparpajo y su maestría invaden el escenario y te animan a pensar "venga, va que ahora vendrá lo mejor".

La blancura escenográfica, como si se quisiera abrazar Andalucía, esa Granada de Lorca en un sólo vistazo. Perfecto, pero falta algo, hay demasiado vacío, demasiados instantes donde sientes que no hay conexión entre textos, actores y puesta en escena.

Las flores están cortadas, han dejado de crecer y se han marchitado demasiado pronto. Joan Ollé ha intentado repetir la jugada que también le salió con A la ville de Barcelona, pero esta vez el veredicto no le ha otorgado ninguna medalla.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ
INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN
DURACIÓN: 1h 45min
PRODUCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÓ PRODUCCIONS
SALA PETITA (TNC)

Gran decepción de este enero. Fum se ha quedado en eso, prometía mucho pero no nos ha regalado nada. Admiradora de la dramaturgia de algunas de las obras de Josep Maria Miró como El principi d'Arquimedes, no me acabo d'explicar el esquema dramatúrgico de esta.

Empecemos, se presenta como un thriller, lo cual ya me hizo la idea de que todo lo que pasara había de tener el ritmo del género. Error, hay escenas cortas, que se van sucediendo, pero una detrás de otra no aportan nada. Sobre la mitad de la obra te preguntas qué está pasando, qué nos viene a explicar el autor con esto. En un thriller los acontecimientos se precipitan, pero aquí no hay nada que precipitarse, porque no pasa nada.

Sí, dos parejas encerradas en un hotel mientras las revueltas en la calle no les permiten salir, cada una está allá por motivos distintos. El personaje de la Carme Elías inicia un juego, todos se verán implicados, pero ya está. Así nos pasamos 1h y 45 minutos, largos muy largos porque falta argumento, porque el ritmo es lento, porque no se nos explica nada.

Carme Elías está magnífica haciendo de mujer manipuladora, como quien mueve marionetas, pero no hay más. El resto deambula por las habitaciones del hotel y por el salón. La puesta es escena es magnífica, es el Nacional no esperábamos menos, el continente genial para un contenido inexistente que se diluye en media hora.

Y para rematar la tarde me fui a ver La dona que perdia tots els avions a la Tallers, actividad complementaria de Fum. Si su lectura hace un par de años, me dejó aburrida en la butaca, su puesta en escena no ha sido para menos. No sé si  el humo no me ha dejado ver los aviones o simplemente fue una tarde de sábado perdida en el Nacional.

FUM

by on 18:18
DRAMATURGIA y DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MIRÓ INTÉRPRETES: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCOS, CARME ELÍAS i ANNA SAHUN DURACIÓN: 1h 45min PRO...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
Font: Pere Vall (ara.cat)

 Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre i Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CASTELL, CARME ELIAS, GABRIELA FLORES, LLORENÇ GONZÁLEZ, PEPA LÓPEZ i ALBERT PÉREZ
MÚSICS: DANI NEL·LO, JORDI PRATS, ANTON JARL, MIQUEL ÀNGEL CORDERO
PRODUCCIÓ: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i FACTORIA ESCÈNICA, INTERNACIONAL
TEATRE GREC


El Festival Grec d'enguany va obrir per primer cop les portes a una dona. Després de gairebé trenta cinc edicions això es considera una fet extraordinari. No obstant això, el Festival continua amb la seva maledicció de l'espectacle d'obertura any rere any. Aquest Prometeu prometia trencar-la, però no ha estat possible. Les crítiques "oficials" han acabat amb l'esperança que els seus creadors havien dipositat en ell.

El problema de Prometeu no s'ha de buscar fora del muntatge, és intrínsec a ell mateix. Una primera part on transcorre el que seria la acció dramàtica narrada a l'obra d'Èsquil, els personatges es mostren dèbils davant dels deus que els atemoreixen constantment durant cadascuna de les seves accions. El repartiment, encapçalat per una Carme Elias menys brillant del que ens té acostumats, nerviós i fred no convenç en cap moment i deixa que el text es quedi nu davant d'unes interpretacions plenes d'inseguretat dels que no saben com sortir-se d'embolic on s'han ficat.

La segona part de l'obra, un afegit signat per Pablo Ley i Carme Portaceli ens presenta als protagonistes d'una comèdia musical, tan popular a les nostres petites pantalles, cantant Over the rainbow i fent-nos creure, sense aconseguir-lo, que malgrat que els deus dominen les nostres accions, som tan fantàsticament capaços de per una estona oblidar totes les nostres preocupacions i cantar que tot és meravellós. El cant general era més si calia modernitzar un text amb la suficient força perquè no facin falta afegits sense sentit d'última hora per arribar al timing adequat.

Després de La Nora... i L'Auca del senyor Esteve, dos dels darrers muntatges de Carme Portaceli tothom s'esperava més d'aquest Prometeu, en una nit de diumenge de mitjans juny on no només ens va deixar freds l'aire de muntanya que bufava. Esperem que no es compleixi allò de "Qui mal comença, mal acaba" i després d'una ensopegada inicial, el Festival es vagi reconduint per camins més reeixits.

PROMETEU

by on 17:58
TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CAST...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓ: JUAN MAYORGA
DIRECCIÓ: GERARDO VEGA
INTERPRÈTS: Alfredo Alcón, Chisco Amado, Luis Bermejo, Juanjo Cabrera, Carme Elías, Antonio de la Fuente Arjona, Miryam Gallego, Marc García Cloté, Alberto Huici, Cristina Marcos, Tino Martínez, Ignacio Medina, Pablo Menasanch, Juli Mira, Jesús Noguero, Humerto Orozco, Víctor Pi, Andres Ruiz, Chema Ruiz, Sergio Sánchez, Juan Pedro Schwartz, Albert Triola, Abel Viton.
PRODUCCIÓ: CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

“Rey Lear”, la història d’un sobirà ancià que deixa el govern del seu regne a mans de les seves tres filles i que pateix les conseqüències de la lluita acarnissada pel poder. La tragèdia del Rei Lear és una enciclopèdia de l’humà. Les passions més grans i les més baixes, les formes més lluminoses de l’amor i les més obscures de l’egoisme, tots els nostres desigs i les nostres pors, el que somniem i allò que ens assalta en els malsons, tot l’humà està en el microcosmos que construeix Shakespeare en la més bella i terrible de les seves peces.
Aquesta obra també és una enciclopèdia del teatre, ja que aglutina tot el ventall de gèneres i estils que existeixen. És una barreja de totes les edats de l’art escènic, les que van passar abans de Shakespeare i les de després. Ell tot ho hereta i tot ho anticipa.
Gran muntatge del Centro Dramático Nacional, amb una moderna i acurada escenografia i un gran ventall d’actors damunt de l’escenari. L’obra suposa la reaparició davant del públic d’Alfredo Alarcón, encarnant al Rei Lear. Un gran Rei Lear de principi a fi. També cal destacar la feina de la ja incommensurable Carme Elías, com sempre una interpretació magistral de la primogènita del rei. I Juli Mira, en un dels papers més tràgics de tota la peça, que fa que els espectadors pateixen el seu dolor, de l’abandonament, de la traïció en les seves pròpies carns.
Gran efectes escèniques, per a una gran sala, la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, que ens mostra una vegada més la seva capacitat de reinventar-se a si mateixa. Efectes de llum, que juga perfectament amb un escenari fosc, negre i el qual permet uns moments d’intimitat amb els personatges a mitja llum.
Tot això acompanyat de fum, que permanentment entra pel costat esquerra de l’escenari per carregar més, si encara és possible, la tragèdia.
L’última obra de la temporada del TNC, que tanca així una de les millors temporades de la seva història amb una de les grans obres d’aquest any.

EL REY LEAR

by on 13:16
FITXA ARTÍSTICA TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓ: JUAN MAYORGA DIRECCIÓ: GERARDO VEGA INTERPRÈTS: Alfredo Alcón, Chisco Amado...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , ,