Mostrando entradas con la etiqueta Ramon Madaula. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Ramon Madaula. Mostrar todas las entradas

autor RAMON MADAULA
dirección JORDI CASANOVAS
intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GUILLEM BALART
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS y MOLA PRODUCCIONS
TEATRE ROMEA

Afirma Ramon Madaula que tenía ganas de escribir una obra sobre una familia normal, en la que no hubiera personajes extraños y que no estuviera desestructurada. La respuesta más obvia es que en todas partes cuecen habas. La familia de Adossats normal, normal no sería, eso sí encontramos pequeñas pinceladas de lo que cada uno tenemos en casa.

Los problemas a los que se enfronta esta familia son claramente reconocibles: la incomunicación entre hermanos y también con el padre, la falta de comprensión entre todos, la soledad, la insatisfacción vital y profesional, etc. La obra pasa en 24h, más concretamente durante el día de Sant Jordi (23 de abril) y casualidad tres de los protagonistas se llaman así (Jordi Bosch es Jordi, Carles Canut es Jordi avi y Guillem Balart es Jordi petit).




La Carme (Rosa Renom) y el Jordi viven en una casa adosada a las afueras de una ciudad del cinturón de Barcelona y reciben a comer a Joan (Ramon Madaula), hermano de Jordi y renombrado escultor; Jordi avi y Deisy (Marieta Sánchez), la cuidadora de Jordi avi. Y como si fuera la comida de Navidad todo estalla. Eso tan catalán de amagar la merda sota la catifa (esconder la mierda debajo de la alfombra) deja de funcionar desde el minuto uno y los platos se pondrán encima la mesa.

Ramon Madaula y la dirección de Jordi Casanovas han optado por forzar los mecanismos de la comedia, y a veces se le va el tiro. Adossats es una de esas comedias de tinte comercial que juega con alargar las anécdotas, por sacar punta al lápiz y aunque en determinados momentos no acaban de cuajar, el conjunto resulta divertido.




El gran acierto de la función está en la elección de sus intérpretes. La aclamada vis cómica de Jordi Bosch, el que dicen que es el mejor actor de comedia de Catalunya. En Adossats vuelve a demostrar el porqué del título. Pero para los que ya llevamos muchas de sus comedias a las espaldas no resulta más que un refuerzo de los ya aprendido. La zona de confort le funciona y su personaje en Adossats parece escrito para él. El traje le sienta de maravilla.

Del resto de intérpretes destaca una sensacional Rosa Renom que funciona estupendamente como el contrapunto ideal a las embestidas léxicas del personaje del Jordi Bosch. Por su parte, Marieta Sánchez, pese a tener un personaje bastante estereotipado consigue sacarle algo de jugo.




La escenografía de Joan Sabaté es funcional y consigue reproducir fielmente el jardín y el living de la casa adosada. También cabe destacar un más que significativo espacio sonoro de Jordi Agut, elemento muy destacado y con cierta importancia durante toda la obra. Se deja notar.

Adossats es una comedia fácil, que entra, que hace reír y de las que tiene un público muy específico, esa burguesía catalana de urbana que busca pasar un buen rato sin darle demasiadas vueltas a la cabeza. En plena Navidad es una buena opción para deleitar después de un abundante ágape navideño ya que dejará la sensación que tu familia tampoco está tan mal. Hay que mirar la vida con optimismo dicen. ¡Sed felices!

ADOSSATS

by on 11:39
autor RAMON MADAULA dirección JORDI CASANOVAS intérpretes ROSA RENOM, JORDI BOSCH, RAMON MADAULA, MARIETA SÁNCHEZ, CARLES CANUT y GU...


TEXTO: DONALD MARGULIES
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, RAMON MADAULA y MIMA RIERA
DURACIÓN: 1h 45min
FOTO: GUILLERMO A. CHAIA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL, LA VILLARROEL y BITÒ
LA VILLARROEL

Hay pocas historias donde sean las mujeres las que muevan los hilos. Un personaje que parece hecho por y para el lucimiento, una vez más de Clara Segura. La Segura que entra renqueante en escena, pero que al mismo ritmo que su personaje consigue sobreponerse de los varapalos que le otorga un texto irregular y se vuelve a meter al público en el bolsillo. 

La otra delícia de personaje lo interpreta Mima Riera, que como nos quiere la cosa, dibuja una delicada, tierna y cómica Mandy Bloom. Con un punto de naïf que condimenta cada una de sus intervenciones, poco a poco su inocencia se hace estimar y deseas que vuelva a aparecer por la puerta. En La Treva los personajes masculinos son secundarios, están, son presentes, pero al compararlos con los femeninos llevan todas las de perder. 

Cesc Calafell ha construido una escenografia a dos bandas, un precioso loft donde vuelve una derrotada fotoperiodista de guerra después de ser abatida. Un impás, una tregua, en su carrera que le lleva a preguntarse porqué hace lo que hace. No hay respuesta, quien vive con las ganas de aventuras en la sangre poco le puede decir volver a su "aburrida" vida de Brooklyn. 

La Sarah dispara preguntas contra el público, algunas, no sin cierta controversia que desde el principio de los tiempos del fotoperiodismo se repiten, ¿hacer una foto les ayuda a salvarse? ¿Dejar la cámara o continuar disparando? Cuestiones con una cierta pátina ética que contrasta con la distendida comedia que nos había atrapado hasta entonces. Un cierta manera de intentar hacer profunda una historia, que quizás se tenía que haber quedado simplemente en la decidión de abandonar una pasión para hacer lo que la sociedad espera de ti cuando alcanzas cierta edad.

La Treva es una comedia que se digiere muy bien. A veces tan naïf como la Mandy, a veces que busca volar más alto que sus globos, pero se queda a medio camino, porque eso no era su verdadero fin y no le llegan los medios. Teatro comercial para pasar la tarde resguardada del frío o de la lluvia. A la salida, compruebas que la vida sigue su curso.

LA TREVA

by on 20:13
TEXTO: DONALD MARGULIES TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, ...

Font: Belén Ginart (ara.cat)
Jordi Casanovas tenia clar que us volia a tu i al Ramon Madaula com a protagonistes d’ Idiota.
Quan m’ho van proposar, ja d’entrada, la meva predisposició era total justament perquè l’autor és el Jordi i tenia moltes ganes de treballar amb ell. M’agraden molt els seus espectacles i tenia moltes ganes de jugar a les seves propostes.
Què en destacaries?
La barreja de gèneres que fa em sembla un joc molt interessant. En el cas d’aquesta obra no saps si és un thriller o una comèdia. Quan vaig llegir Idiota em va interessar la història i em va atrapar la manera com està escrita.
Vau estrenar a Viladecans i ja heu fet una vintena de bolos. Ara que saps com treballa, repetiries amb el Jordi?
Sí, i tant! És algú molt proper, et posa les coses molt fàcils, si t’encalles en algun lloc intenta resoldre-ho amb tu. Té una gran sensibilitat a l’hora de tractar amb els actors, que som uns bitxets una mica especials.
Idiota parla d’un home endeutat en temps de crisi que es presta a un experiment psicològic molt ben remunerat. Com és la psicòloga que interpretes?
És un personatge interessant, inquietant, que es mou per l’interès professional que té per aconseguir el seu objectiu, el de confirmar una hipòtesi molt important sobre la conducta humana. És molt freda, professional, ambiciosa, i gens empàtica.
Ella dirigeix l’experiment, ¿això vol dir que porta les regnes de l’acció?
Sí, ella és la que mana, el meu personatge reparteix molt joc, és el que acciona els diferents passos per on passarà l’home que participa en l’experiment.
¿T’ha plantejat algun repte?
Més que pel personatge, un dels grans reptes que m’ha plantejat Idiota és interpretar una obra de dos, no ho havia fet mai, i a més és una obra en un sol acte en què no pots abandonar l’escena. Aquest duel, aquesta partida de ping-pong, m’ha exigit aguditzar la concentració a l’escenari.
En quin sentit?
Quan fas obres en què entres i surts, sempre tens l’ on i l’ off : saps que quan surts d’escena tens aquest moment de relax momentani. Aquí no. I hi ha molts factors biològics, com un esternut, que et piqui l’esquena o tenir set, que has d’aprendre a canalitzar allà mateix.
Quin tipus de company és el Ramon Madaula sobre l’escenari?
És molt generós, i això suposa un gran confort perquè sé que si ho necessito em donarà un cop de mà. També és molt exigent, no deixa passar res que no entengui, planteja molta discussió entorn del text. I és algú que juga molt, amb ganes de trobar coses noves cada dia, i això és molt gratificant. M’ho passo molt bé en escena.
Parlaves de barreges de gènere, però quin és el regust principal que deixa aquesta obra?
Al final tot té més regust de comèdia. El Jordi no pretenia que la gent sortís atemorida. Però és una comèdia que es va enfosquint en algun moment, i fins i tot els més predisposats a riure també van caient en l’abisme del personatge. Passes per una muntanya russa, però surts del túnel i veus el sol.
El thriller com el jugueu?
És un thriller psicològic. No hi ha efectes especials. L’obra es pot fer en qualsevol lloc sense necessitat de grans artefactes. L’únic element que utilitzem és una pantalla de fons on passen coses que inquieten, que formen part del vessant més de thriller de l’obra.
Idiota, la crisi és un teló de fons molt important. Tu com has viscut la crisi?
Des d’un lloc molt privilegiat, ho reconec, perquè tinc molts companys que s’ho estan passant malament. El principi de la crisi em va enganxar fent una sèrie de televisió amb el que això representa: un sou fix, una cosa bastant inaudita per a un actor. |
'Idiota'. Autor i director: Jordi Casanovas. Amb Ramon Madaula i Anna Sahun. Sala Muntaner (Barcelona). Més informació: www.salamuntaner.com Fins al 14 de juny

S.M. |Per què vas començar a estudiar interpretació?
R.M. |Per error. Jo em pensava que això de ser actor era una cosa molt bonica i no ho havia fet mai. Vaig començar pel glamur dels actors. Després em vaig adonar de la realitat i ja no vaig poder fer marxa enrere perquè vaig tenir la gran sort de treballar. Va ser més per l'aparença que no pel fet de ser actor, perquè jo no sabia el que era.
¿Si ara poguessis tornar a començar faries el mateix?
No, no faria el mateix. Faria una carrera científica, que penso que realment és la meva vocació, el que no sé és si seria més feliç.
¿T'agrada que et dirigeixi la teva parella?
M'agrada en part, per la complicitat. Perquè un actor sempre busca del director complicitat, i és difícil: normalment al director li costa cedir complicitat en els actors. L'inconvenient seria que hi ha excessiva confiança.
¿Creus que la cultura és una cosa important a la vida?
Potser per mi és més important l'educació que la cultura. Una persona amb coneixement és una persona lliure que pot decidir sobre la seva vida. Esclar que l'educació és cultura i la cultura és educació. Però crec més en una persona preparada que en una persona culta.
Dubtes?
Sí, molt. Buf, 12 de les 24 hores del dia. Dubto cada nit de nou a dos quarts d'onze al teatre Poliorama. Va d'això, de l'important que és dubtar, perquè ens obliguen a tenir certeses, cada vegada més. ¿El que toca és pensar això? Doncs no, dubtaré sobre això, penso que és un exercici sa, que és el que planteja l'obra que estem fent.
Quin moment de plaer has tingut en aquest ofici?
La cervesa de després de la funció. No, a veure... Quan un dia et surt bé la funció, que passa poc, aquell dia és un gran plaer. Diria que això passa un cop a l'any. Jo en la professió d'actor sempre repartiria 50% de plaer i 50 % de patiment.
Per què sempre tens calor al llit?
I tu per què sempre tens fred? Jo crec que tinc el termòstat més ajustat que tu.

Què és el que et preocupa en aquests moments?
Tenir la capacitat de ser lliure i tenir l'autonomia suficient física, psíquica i econòmica per prendre les decisions que jo vulgui: ser lliure. Cada vegada és més complicat això. Primer perquè et vas fent gran, la salut cada vegada està més fotuda i econòmicament tot està molt complicat. Tenir autosuficiència a tots els nivells em preocupa molt perquè per a mi és bàsic.
A banda de ser parella, Ramon Madaula i Sílvia Munt també treballen junts. Per exemple, a Dubte, de John Patrick Shanley, que s'ha pogut tornar a veure recentment al Poliorama (Barcelona)
R.M. |Què sents dirigint la teva parella?
S.M. |És una barreja de molta responsabilitat, perquè per convence't a tu he de tenir encara més arguments que per convèncer els altres actors. Perquè ens coneixem molt, perquè ets una persona que porta molts anys en aquest ofici. Tot i així, tenim una manera d'entendre la interpretació i l'escena que s'assembla molt.

Sincerament, tu creus que Dubte és un bon espectacle?
Penso que sí. És un espectacle molt honrat. No sé si és bo o dolent, crec que això és molt subjectiu. Jo crec que és un espectacle que explica el que m'interessa, que està ben explicat, que és honrat amb el plantejament, amb el que vol explicar l'autor.

Quan et tornarem a veure als escenaris?
Com a actriu no ho sé. És una de les preguntes que em faig contínuament. Fa uns 12 o 13 anys em va interessar molt més i em va ajudar com a persona a sentir-me coherent i lliure, a escriure les coses que jo pensava, a dirigir tant cinema com teatre. Fer allò que saps que tens a dins i que vols transmetre. Sempre que m'oferien alguna cosa com a actriu, sobretot de teatre, que sempre et fa falta molt de temps, doncs sempre tenia una altra cosa que m'interessava més o que m'ho sentia més meu. Però no m'agradaria no tornar mai més al teatre. Ara em fa por, fa molts anys que no faig teatre, hi ha una espècie de gran respecte.

¿T'imagines 21 anys més al meu costat?
Esclar que m'imagino 21 anys més al teu costat.
¿T'agrada més la Barcelona d'ara o la de quan eres petita?
Jo sóc una barcelonina nata. M'agrada molt Barcelona. I quan t'enamores d'algú t'agrada encara que tingui molts defectes. Crec que Barcelona de petita era una cosa, d'adolescent n'era una altra, però jo sempre me la sento molt meva. Em sento molt d'aquí. També la critico molt i crec que és veritat que s'ha venut al turisme. Tot i que en molts aspectes ha millorat, s'ha perdut aquella cosa autèntica que tenia i que hem escombrat massa vegades per fer un disseny i un urbanisme excessivament prefabricats.
Si haguessis de retallar, ¿què seria el primer que retallaries?
Retallaria els sous de la gent dels bancs, que és repugnant el que cobren. Retallaria les seves jubilacions milionàries. Intentaria que Hisenda funcionés amb els rics, que el que han de pagar a Hisenda els rics es recuperés i ràpid. Retallaria privilegis i intentaria tornar a donar tot el que s'ha retallat dels diners públics.
Font: Pere Vall (ara.cat)

Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...
Font: Carles Capdevila (ara.cat)

Encara et posen nerviós les estrenes?
Cada vegada tinc més sentit de la responsabilitat i això em mata. Saps que hi ha gent que ve allà, que paga una entrada i que espera passar una estona agradable. Quan ningú em coneixia, en això ni hi pensava. Però ara posen el teu nom allà i sé com costa que la gent surti de casa. I amb tanta oferta gratuïta com hi ha em sembla un miracle que vinguin al teatre, i em sento responsable que aquella gent que han fet un esforç per venir se'n vagin contents.
T'atabalen les expectatives que generes.
Exacte. Hi ha algú que està esperant alguna cosa de tu. A més, al teatre tinc la sensació que a vegades no tractem bé l'espectador. És una cosa que m'obsessiona. Donem per fet que a l'espectador li podem fer el que vulguem, fins i tot insultar-lo, esquitxar-lo o avorrir-lo. Moltes vegades no s'entén res. Primer hem de fer que ho entengui, que no és fàcil. Després que passi una bona estona, que s'emocioni una mica, i si a més pensa, què més vols. A vegades sembla que els teatrers ens en oblidem i fem coses perquè es parli de nosaltres més que no per fer un servei. Això no vol dir fotre-li només comedietes ni vodevils, que també estan molt bé. També els pots fer una obra molt intel·lectual, però que en surtin satisfets.
Oleanna, com és?
És un text molt, molt potent, polèmic, del David Mamet, una gran història, molt actual, d'una alumna que ha suspès i necessita que el professor l'aprovi perquè la matrícula val 40.000 euros, i a més creu que el suspens és injust. Amb aquesta situació comença l'obra i es va embolicant. Parla del poder, de l'assetjament sexual, de les prerrogatives que es prenen els professors a les universitats, de l'alumne que es torna revolucionari i va contra el sistema.
Dubte sortia la pederàstia, aquí l'assetjament sexual...
És que de vegades els que tenim pinta de bones persones podem ser els més fills de puta. Per això ara em donen aquests papers. Sempre m'havien donat papers de bon noi.
Ets fàcil de dirigir?
D'entrada, com a actor desconfio dels directors. Penso que tenen un xec en blanc. El director d'escena és un invent del segle XX, abans no existia. Hi havia l'autor i l'empresari, que acostumava a ser el primer actor i feia les seves obres. I això del director d'escena va anar agafant pes i és la figura important i pot fer el que vulgui amb un Shakespeare, amb un Mamet, i jo penso que no. El director és un intèrpret com nosaltres i està obligat a explicar aquella història. I si no li agrada que n'escrigui una. Hi ha grans directors com el Boadella, com els Comediants, com La Fura dels Baus, que s'han inventat ells les històries. Ara bé, si tu fas un Shakespeare o un Mamet l'espectador ve a veure aquella obra, no les teves parides.
La teva crítica als directors inclou la Sílvia Munt, la teva parella, que et va dirigir a Dubte?
Un actor sempre busca complicitat amb el director, i com que amb la meva parella hi ha complicitat, ens va molt bé. Tant de bo féssim més coses junts. Confio en ella artísticament perquè va molt a favor de la història. I després, m'agrada el seu món, la seva sensibilitat, és un plaer.
"No sé interpretar un personatge si no me'l crec"
¿La teva empatia amb el personatge que fas fins on arriba? ¿T'és fàcil entendre'ls a tots?
És fàcil. És despertar les teves parts obscures. Jo no sé interpretar un personatge si no l'entenc, sóc un actor limitat. Hi ha actors que ho poden fer sense entendre-ho. Jo, si no l'entenc, si no sé per què aquella persona fa allò, no sé fer-ho. M'he de posar en el lloc d'aquest professor a qui s'acusa d'assetjament sexual, i tiro de molta imaginació. Sempre trobes dins teu primera matèria, perquè l'ésser humà és contradictori.
Noteu que el públic té dificultats per concentrar-se en les obres de teatre?
Cada vegada noto més un neguit, és evident. La gent silencia el mòbil, però continua connectada, vas veient les pantalletes que es van obrint. Això és una falta de respecte, no només per a nosaltres, sinó per al que tens al costat, i denota aquesta ansietat col·lectiva de sempre estar pendent de si t'han enviat un missatge. La culpa també pot ser nostra, perquè potser no els estem oferint una cosa prou interessant perquè s'oblidin del Twitter. Les dues parts hem de fer un esforç.
Dalt de l'escenari perceps sempre si hi ha connexió amb el públic?
De seguida sé si hi són o no hi són. A mi això m'importa més que si aplaudeixen més o menys, saber si estan pendents, si hi ha silenci a la sala. Es nota molt.
"La pujada de l'IVA del teatre és un cop baix"
Està en crisi el teatre?
Les primeres xifres diuen que està començant la pitjor temporada de la història del teatre a Barcelona dels últims 10 o 20 anys. Pinta molt malament. És per aquesta por que tenen tots de gastar i perquè les entrades han pujat tres o quatre euros amb l'increment de l'IVA. I, esclar, per 30 euros la gent s'ho pensa. Fins fa poc l'aficionat anava un cop al mes o cada dos mesos al teatre, potser ara hi anirà un cop a l'any o dos. I triarà allò que li diu tothom que s'ha de veure. I això és el que s'està notant. I tothom està molt preocupat. Aquest IVA és un cop baix, però molt baix.
Malgrat tot al teatre és on estàs més còmode.
M'agrada molt fer televisió també. L'avantatge del teatre és que els guions escrits pel Shakespeare, pel Mamet, són un material molt bo. I això és el que a mi m'apassiona del teatre, que tens uns materials que són alta literatura, clàssics. A la tele a vegades et trobes amb uns guions escrits de pressa i corrents.
De moment, amb aquest to teu tan amable ja han rebut els directors de teatre i els guionistes.
No, els directors de teatre més que els guionistes. Els directors de teatre tenen temps, els guionistes de televisió han d'escriure d'avui per demà. I, és clar, allà ni hi cap la reflexió, no hi cap la distància. Tot i que hi ha grans guionistes a la televisió, amics meus, i ells ho admeten.
El vostre sector va enrere?
D'entrada jo cobro un 50% menys que fa cinc anys. Les produccions abans es feien dos o tres mesos i ara tres o quatre setmanes. Nosaltres estarem dos mesos fent el Mamet però és una excepció, perquè som dos actors, perquè si fóssim quatre actors hi estaríem quatre setmanes. L'actor cobra quan estrena, quan assaja pràcticament no et paguen res. Aquest any he fet 3 produccions: un Mercader de Venècia al Nacional sis setmanes, el Dubte a l'estiu al Grec quatre setmanes i ara el Mamet al Romea vuit setmanes, i amb totes tres no hauré pogut viure del teatre. I sé que sóc un actor superprivilegiat. Això abans no era així. Les produccions eren més llargues, es feien gires, hi havia moltes més produccions audiovisuals. Però això està passant en tots els sectors. Ens hem de reinventar, despertar l'interès de la gent amb coses molt econòmiques.
Quanta gent t'ha aturat pel carrer avui?
Ningú, ningú. A algú li sona la teva cara, algú sap com et dius, però poca gent. Barcelona és una ciutat molt cosmopolita i a més hi ha molta gent que no veu TV3, que és potser on més he sortit. Potser quan vas a zones de Catalunya que es veu més TV3, allà sí que la gent et coneix més. I quan et coneixen la gent és molt amable i normalment la poca fama l'únic que et porta són avantatges, cap molèstia.
Al novembre fas cinquanta anys.
Sóc dels que diuen que com més anys he tingut més content estic amb mi mateix i amb la vida, i no enyoro res del passat. Però potser d'aquí deu anys això ja no ho diré.
Estàs bé amb tu mateix?
No, bé amb mi no. Em fotria d'hòsties a vegades. Però ja saps quines són les teves limitacions i potser no t'exigeixes tant a tu mateix. Estàs més tranquil. Per exemple, creus més en les teves capacitats com a persona, tens un criteri, una manera de pensar i t'atreveixes a compartir amb la gent el teu criteri. Jo abans era dels que callaven i els altres eren els que en sabien. I ara veig que els que em pensava que en sabien potser no en saben tant i jo potser en sé una mica més del que em pensava.
"M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho"
Et mullaràs més, per tant.
Sí, ara toca. M'acabo d'afiliar al PSC. I em fa il·lusió dir-ho. Sempre he votat socialista però una mica a desgana, i en aquest moment, amb tot el que està passant, que és emocionant, trobo que s'ha de fer un referèndum, importantíssim, però estic en contra de la independència i estic a favor de l'estat federal. I com que el PSC ho ha dit molt clarament m'hi vaig afiliar automàticament, perquè en aquests dos mesos cadascú ha de donar la cara, dir el que pensa i debatre, sense posar-nos nerviosos. Estic intentant, de veritat, asseure'm en una taula i que un independentista em convenci i que jo me'l cregui. Ho estic desitjant, perquè jo penso just el contrari i no per una qüestió econòmica ni d'identitats, que en això podria compartir coses, sinó per una qüestió cultural. Per a mi si un dia la cultura espanyola és l'estranger em tallen un braç. M'encanta Carner, Rodoreda i Machado i Miguel Hernández, i m'agrada la Bernarda de Utrera i m'agrada el Lluís Llach i m'agrada la Maite Martín. Per això no sóc independentista, per una qüestió cultural, políticament ho podria ser. El dia que Miguel Hernández no sigui un poeta meu em sentiré molt trist.
I creus que l'independentisme porta a això?
El Rimbaud és un poeta estranger, no és un poeta meu, i el Baudelaire és un poeta estranger. I el dia que el Miguel Hernández o el Machado siguin poetes estrangers a mi em sabrà molt de greu. O el Lorca o el Valle Inclán. Perquè me'ls estimo tant com la Rodoreda, el Pla i el Carner. I no hi vull haver de renunciar, i per això sóc antiindependentista i ho diré ben clar. I si algú em convenç que no passarà res i que seguirà tot igual, doncs encantat, perquè hi ha moltes coses en què estic d'acord amb els independentistes.
I coneixes federalistes espanyols?
N'hi ha pocs, a Espanya. Però he viscut dos anys a Madrid i no ens veuen tan malament com ens pensem. Hi ha una gent que sí, que ens utilitzen, la caverna ja ho sabem, però hi ha molta manipulació. Molta. Jo crec que està una mica amplificat.
Però la teva aposta, l'Espanya federal, la veus possible?
Home, ho veig difícil. Però confio que amb el Pere Navarro i la gent que són poden fer una bona feina per convèncer Rubalcaba i companyia perquè això sigui possible. Hi confio, però costarà molt.
El moviment dels indignats com el vas viure?
Tinc una filla que hi anava i parlava amb ella, i també puc hi compartir moltes coses, però la meva resposta és que es presentin a les eleccions. El sistema de partits està obsolet, ja ho sabem. Però l'única manera de canviar-ho és des de dins.
Què et contestava la filla?
Que no. Que el que s'ha de fer és un altre sistema, que no creu en els partits, que s'ha de fer un altre tipus de democràcia. El debat que es creava era molt interessant.
De jove en què creies?
Jo vaig estar a l'11 de setembre del 77 amb la meva iaia. Ho recordaré tota la vida. La meva iaia, que era molt catalanista, em va dir: "Ramon, vols venir a la mani?" Jo tenia 14 o 15 anys. I tant, vaig anar-hi i era molt catalanista en la meva adolescència. Crec que ho continuo sent, però moderadament. Ara també veig la part que no m'agrada quan s'utilitza el catalanisme per fins que ja no comparteixo tant. En aquella època era un catalanisme pur i justificadíssim.
Tu que vas treballar al Digui, digui als inicis de TV3, dónes el català per normalitzat?
És una llengua feble i s'ha de continuar cuidant, mimant i protegint, per sobre del castellà. Amb això estem tots d'acord. Jo estic molt content que les meves filles hagin estudiat en català, parlen bé el castellà, escriuen bé el castellà. Jo en aquest tema crec que la cosa està bastant bé, no cal tocar-la gaire.
El teu vici és la Fórmula 1?
En sóc un gran aficionat. El futbol m'agradaria que m'agradés però no m'agrada. Veig els Barça-Madrid, però no en sóc gens aficionat, m'avorreixo. De petit sempre he tingut una gran passió pel motor, sóc dels que em comprava el Solo Moto i anava a les carreres.
Quin és el teu pilot preferit?
Em fa il·lusió que guanyi l'Alonso, però també sóc molt de Webber. Però m'agrada veure les estratègies i, a més, a la retransmissió que fan per TV3 ho expliquen molt bé, i disfrutes.
A l'adolescència de les teves filles t'ha sortit el pare carca?
El que he fet és tenir molta memòria del que feia jo a la seva edat i pensar què és el que a mi m'hauria agradat que em diguessin i no em van dir. O que no em diguessin i em van dir. No he anat de col·lega, però tampoc he sigut corcó, em sembla. El que sí que em posa una mica nerviós de la joventut és el tema de l'alcohol. Van a beure, no van a divertir-se. Jo anava a divertir-me, el beure era secundari. A més, quedàvem a les 10 de la nit. Ara queden a les dues de la matinada i van a beure, i amb això sí que m'he hagut de posar una mica seriós.
L'assignatura de pare la dónes per aprovada?
No està bé que ho digui jo, però és de les coses de les quals més orgullós em sento a la vida. De les que puc dir que em sembla que he fet bé. He tingut un gran avantatge, que és tenir una professió en què tens molt temps lliure i uns horaris molt especials: jo podia portar cada dia al col·legi les meves filles, anar-les a buscar, passar les tardes amb elles fent deures. Els hem pogut dedicar molt de temps, la Sílvia i jo. Penso que això és el més essencial. Estic molt orgullós de les filles que tinc.

TEXT: DAVID MAMET
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: DAVID SELVAS
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA i CARLOTA OLCINA
DURADA: 1h 10 min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Angoixant, punyent, com si et donessin un cop a l'estòmac i un altre, i no paressin durant setanta minuts, això és Olenna. El Mamet autèntic, sense versions i amb dos grans de l'escena catalana, l'èxit està assegurat.

L'obra juga amb l'equívoc de posicionar-te a favor o en contra d'un personatge. L'espectador es troba tota l'estona incòmode sense saber qui té la veritat absoluta, sense saber qui diu la veritat i qui menteix. Tal com diu el mateix David Mamet: "Prenguis partit per qui prenguis partit t'equivocaràs". I tots sortim equivocats.

Amb una escenografia convincent que el mateix serveix per fer de despatx que d'aula, Oleanna transcorre amb un ritme trepidant. Poc important és l'embolcall en aquesta història, sinó les paraules i com són dites. Amb una entrega absoluta al personatge de la Carol, la Carlota Olcina torna a casa amb una de les seves millors interpretacions fins a la data aconseguint capturar a l'espectador i convèncer-lo a estones de ser un pobre víctima de l'opressor. Aquest interpretat pel Ramon Madaula, que modula un professor d'universitat, John, que lluita per no repetir els errors dels seus companys però que cau en les mans del conformisme i de la bona i estable vida.

La direcció de David Selvas deixa volar el text. Aquesta vegada a preferit contar la història, centrar-se en els personatges i oblidar-se de complicar-se la vida en l'escenografia o amanir l'obra amb altres elements totalment innecessaris.

Oleanna es un muntatge que sacseja a l'espectador per dins. Ningú es pot quedar impassible davant del que se li està explicant. Hi haurà dubtes sobre qui té raó i qui no. Per això, existeix el #postfunció, potser no arribarem a saber la resposta, però motiva que avui en dia ens siguem fent preguntes, malgrat que no sempre se'ns donin les respostes.

OLEANNA

by on 17:27
TEXT: DAVID MAMET TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: DAVID SELVAS INTÈRPRETS: RAMON MADAULA i CARLOTA OLCINA DURADA: 1h 10 mi...


Font: Jacinto Antón (elpais.com)
De sacerdot sospitós de pederàstia a professor acusat d’assetjament sexual, poca broma. Ramon Madaula ha passat en poques setmanes —amb parada de vacances a Formentera— d’un personatge molt complex i tèrbol a un altre que no ho és menys. L’obra del sacerdot, Dubte, que dirigia la seva dona, Sílvia Munt, va ser un dels èxits de l’últim festival Grec i tornarà aquesta temporada als escenaris, mentre que la del professor, una posada en escena de la cèlebre i controvertida Oleanna, de David Mamet, que firma David Selvas, arrenca al teatre Romea la setmana que ve. Madaula és, a més, notícia per un tercer personatge, menys recargolat, Gonzalo Chacón y Martínez del Castillo,contador mayor de Castilla, mestre-sala i mentor d’Isabel la Catòlica, a qui personifica a la sèrie televisiva sobre la reina. Li deixo anar així d’entrada que una amiga m’ha dit que està irresistible en el paper i reacciona amb aclaparada incredulitat, desconcertat i tancant l’assumpte amb un gest amb la mà. No es considera guapo, carai!
 “Les sèries en general no m’entusiasmen, però aquesta té rigor, i mira quina contradicció en aquests moments confusos: la sèrie sobre la gran reina espanyola és en bona mesura un producte molt català, amb la direcció i la meitat del repartiment, inclosa la sobirana (la barcelonina Michelle Jenner), catalanes”. Apunto que és una mica com Els Tudor però ambientada a Castella. Fa que sí amb el cap. “I amb quatre peles, però els guions són molt rigorosos històricament i, tenint en compte, l’escàs pressupost està molt bé”.
Sembla que a Oleanna han optat per disminuir la càrrega sexual de la peça. “Pensem que és secundària. És al que s’aferra ella, l’alumna, per tenir poder sobre el professor. Però l’assetjament no és el tema”. Mossèn pederasta, professor assetjador... “Sí, ho vaig pensar de seguida, el que m’agrada d’ells és que són personatges ambivalents i ambigus. Però a Dubte era important saber si hi havia hagut o no alguna cosa i aquí és només un pretext per explicar com dues persones no es poden entendre. De fet, tot el que passa entre ells i és motiu de denúncia de l’alumna ho veu l’espectador en escena. Realment, el que ella no suporta és l’abús de poder”.
Li comento a l’actor que sembla que està en un moment dolç de la seva carrera. “No, no, estàs equivocat, a Catalunya i a Espa-nya el sostre d’un actor és poder viure d’això, del teatre. Això és l’èxit. I és impossible. Jo en realitat no puc. Vaig tirant, com tants, ara va bé però pots passar a estar sis mesos sense que ningú no et truqui. Aquesta és la vida dels actors d’aquest país. D’una gran fragilitat. S’ha de viure d’altres coses, de la televisió. No estàs mai en el moment que ja ho has aconseguit, que ja va endavant. A Catalunya només Paco Morán i Pepe Rubianes vivien del teatre. Per aquesta por del buit, consubstancial a la professió jo sempre intento impulsar projectes, obres que m’agraden”.
Li pregunto quina classe d’actor és. Durant un instant mira l’infinit i els ulls d’un blau sorprenent semblen reflectir l’aigua del mar a Es Còdol Foradat, el seu paradís formenterenc. “A mi aquesta feina em costa molt. Però no ho dic per falsa modèstia, la feina dels actors als qui els surt tot amb facilitat no m’interessa gaire. Pateixo molt. Però és que aixecar un personatge és una feina d’atleta. Has d’ensopegar, tornar-te a posar de peu, dedicar-li molt d’esforç i moltes hores. Aspiro que es vegi una persona a l’escenari, no un actor interpretant-la. És una feina difícil, dura i pesada. Comparable en molts sentits a l’esport professional”. Dels seus papers preferits diu que tant li fa el drama, la comèdia o els clàssics, el que li cal és entendre el que està fent, “si empatitzo amb el personatge surt el millor de mi”.
Madaula ha fet poc Shakespeare. “Només un, El mercader de Venèciaal Teatre Nacional de Catalunya (TNC), la temporada passada, en el paper de Shylock. Bé, de fet, vaig fer de Romeu en un Romeu i Julietaque va muntar Joan Ollé fa molts anys, quan jo encara estudiava”. Li agradaria fer-ne més? “Depèn més de amb qui que l’obra en si. El meu autor preferit realment és Txèkhov, el que més m’emociona. Aquí mai he sabut fer-ho del tot bé. Saps què té d’extraordinari, el teatre?”, diu de sobte agitant les mans sobre el marbre de la taula. “Els guions sempre són boníssims; és clar, com els guionistes són Shakespeare, Txèkhov, Mamet... defensar històries així és el que m’apassiona”.
Treballar en sèries de TV-3 de gran audiència com Ventdelplà l’ha convertit en una cara popular. Famós? “Deixem-ho en famoset, la fama és Messi. De fet, això del star system català és una de les ximpleries més grans que he sentit mai. Una estrella és algú que produeix i mou diners i aquí no hi ha res de tot això”.
De treballar amb la parella, una cosa que s’estila en l’escena catalana (funcionen molt bé els tàndems Calixto Bieito-Roser Camí o Julio Manrique-Cristina Genebat), considera que “és perfecte; si no et dediques al mateix l’empatia és difícil. Treballar amb la parella facilita les coses. La Sílvia sap el que passo jo i viceversa. Ens agrada treballar junts. No em sembla tan especial: Catalunya és plena de negocis en què treballen marit i muller i a ningú no li sorprèn”.

Graduat amb la Lloll

Ramon Madaula (Sabadell, 1962) es va graduar en Interpretació a l’Institut del Teatre el 1984. A la mateixa promoció pertanyia Lloll Beltran, amb qui recorda un taller en què interpretaven una escena d’El graduado, on la Lloll feia de Mrs. Robinson.
De treballar amb Flotats, al Cyrano i Àngels a Amèrica, en destaca que va ser una “experiència forta” i que en va aprendre molt.
Tot i que ha fet pel·lícules i treballa en la pròxima de Jordi Cadena, diu que considera el cinema com una assignatura pendent.
No ressalta especialment cap dels seus treballs, sinó més aviat moments i funcions concretes en què “notes on tot flueix”. S’emociona quan parla deDansa d’agost (l’any 1993 al Lliure), i de la presència en el repartiment del desaparegut Josep Montanyès.


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Mamet no et deixa respirar", avisa David Selvas. Agafa dos personatges amb raonaments contraposats, els posa cara a cara i encén la metxa. Les seves explosions han donat títols com Un matrimoni de Boston , Glengarry Glen Ross , Perversitat sexual a Chicago , American Buffalo i l'Oleanna que estrena Selvas al Teatre Romea el 6 d'octubre. L'obra arrenca amb una situació senzilla: una alumna va al despatx del seu mestre perquè, simplement, l'aprovi. L'actor Ramon Madaula interpreta el professor de pedagogia i Carlota Olcina és l'alumna que passa per la universitat com a tràmit per tenir un títol i accedir a una bona feina. Però ni ell és un catedràtic convencional ni ella una mosca morta. "Aquest senyor és un punk, vol replantejar-s'ho tot, el sistema. Per això hi ha una connexió molt forta amb l'ara i l'aquí -explica Selvas-. Planteja que potser l'educació és pensar que ens estan enganyant i obligant a anar un lloc on creiem que hem d'anar però on realment no volem anar. Potser l'educació és fer que pensem per nosaltres mateixos i no fem el que toca".
El debat educatiu s'eleva a un nivell ètic, polític i ideològic quan, en un gir d'intriga, la noia denuncia per abús sexual el professor. Això els situa en un pla d'igualtat. I el mestre progre que pregonava a favor de la llibertat de pensament, veu perillar la seva plaça fixa. Selvas ho veu com un alter ego del dramaturg, a través del qual deixa anar les seves idees antisistema i, alhora, s'enriu d'ell mateix: "Són personatges contradictoris, com som a la vida".
Un Shakespeare destil·lat
L'enigmàtic títol de l'obra, Oleanna , es refereix a un lloc idíl·lic, un poble nord-americà que va fundar un colonitzador holandès el segle XVI, en el qual va voler instaurar una nova estructura de poder. La idea va fracassar, esclar, i només en queda una cançó folk "horrible", diu Selvas, per recordar-ho. Mamet col·loca, amb la mala bava habitual, la guerra dialèctica sota el paraigua de la utopia. Utilitzant els recursos dramàtics del thriller , comença un pols entre "dues persones que no s'entenen", resumeix Madaula. "Però el més trist, el que et dóna una coça a l'estómac, és que totes dues tenen raó. Però ni així no s'entenen, i la cosa acaba molt malament", diu.
" Oleanna passarà a la història perquè agafa els grans temes i els tanca en una caixa. Hi ha monòlegs èpics. És com un Shakespeare destil·lat. Parla del poder, de la llibertat, de qui som i on anem. I és més reconeixible perquè no són reis o ducs, sinó persones d'aquí", defensa el director. Estèticament, Selvas també n'ha fet un artefacte explosiu, viu i contemporani.
El text de David Mamet posa l'espectador entre l'espasa i la paret: li dóna arguments perquè simpatitzi amb els dos protagonistes, però no en fa cap de més bo que l'altre. Carlota Olcina en destacava "l'ambigüitat": "Mamet diu que si et posiciones, t'equivocaràs". Segons Madaula, que acaba d'interpretar un altre professor en entredit a l'obra Dubte , " Oleanna mostra les mil cares de la veritat. La gent ha de sortir sense saber de qui està a favor", diu Madaula.
Cristina Genebat, que s'ha encarregat de la traducció en català, defensa l'estratègia de l'autor: "Si et posiciones, deixes de pensar. Per això ens obliguen a posicionar-nos tan sovint. Si no et posiciones, quan surts de l'obra segueixes pensant". I Julio Manrique, el director del Romea, hi afegeix: "A més, Mamet no escriu per salvar-se, ni per caure simpàtic, perquè prediquin coses excel·lents i virtuoses d'ell. Per això després l'acusen de misogin..."


Tot i que va estudiar deu anys als Salesians de Sabadell, Ramon Madaula mai havia interpretat un capellà. A Dubte serà la primera vegada que fa de mossèn, però encarnarà un home sota sospita: el religiós està acusat de pederàstia. Sílvia Munt va descobrir aquest text de John Patrick Shanley fa anys. Es va estrenar el 2004 i el seu èxit va ser devastador: l'autor va guanyar el Pulitzer i l'obra es va endur un premi Tony, entre d'altres. El toc de gràcia va ser, el 2008, l'adaptació cinematogràfica dirigida pel mateix autor, amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman, que va estar nominada a cinc Oscars. Després d'anys "enamorada com mai" del text, Sílvia Munt el portarà a escena al Teatre Poliorama -a partir de demà i fins al 29 de juliol dins el festival Grec- amb "quatre monstres de l'escena": Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà, Nora Navas i Mar Ulldemolins.
L'espectacle se situa en una escola catòlica del Bronx novaiorquès als anys 60. És l'època posterior al renovador Concili Vaticà II. Un dels capellans de l'escola defensa aquesta Església no dogmàtica, que no sigui emissària de Roma, una Església progressista. I precisament ell és qui és acusat d'apreciar en excés precisament el primer nen negre que entra a estudiar a l'escola. Navas interpreta la mare del nen, Sardà és la monja que dirigeix amb mà de ferro l'escola i Ulldemolins és la monja jove i innocent que encarna el dubte: és una dona bona a qui aconsellen ser més desconfiada i que, quan obre els ulls, no sap què pensar. És el mateix que li ha de passar a l'espectador. "L'obra no parla de la pederàstia ni de l'Església -diu Munt-. És una excusa per explicar que la realitat té mil cares, tantes com personatges hi ha a l'obra. Tots poden ser bons i dolents. L'obra és un text intel·ligent, fi, arriscat, difícil... Una bateria de preguntes sense respostes. Com deia Josep Pla, el més fàcil és tenir una opinió, però el més difícil és descriure la veritat. L'obra deixa l'espectador en una subjectivitat insòlita perquè prengui la seva decisió".
Sardà, amb la seva sornegueria habitual -"a mi tant me fot tot en aquesta vida, per lògica natural osteoporòsica", deixa anar-, fa un avís als espectadors encara més explícit: no es tracta d'una obra sobre monges i capellans, ni anticlerical ni espiritual. "L'obra és una paràbola. No m'interessa el que diu, sinó el que vol dir. Hem d'anar amb compte de no confondre. Per mi, la gent que es disfressa, que té una vida antinatural, que vol tenir la raó i que ens diuen com hem de viure, sempre seran sospitosos. Són personatges foscos", va afirmar. Ella tampoc havia fet mai de monja, en 50 anys de carrera.
L'obra es basa en una escola i uns personatges reals. Fins i tot John Patrick Shanley dedica el text a les monges del seu col·legi del Bronx, del qual té un gran record. "Just al contrari del que podríem pensar. Una mostra més de l'ambigüitat de l'ànima humana. És difícil parlar del bé i del mal", apunta Munt. I Madaula ho firma: "Per mi, l'autor el que vol dir és que quan un ésser humà dubta, és quan és més persona. Quan tenim certeses és quan som menys intel·ligents. Que la pederàstia és reprovable és evident, es condemna sola. L'autor parteix d'un cas i mostra com els éssers humans ens posicionem al respecte d'això. Mai no sabrem la veritat, però la gent sortirà del teatre sent més persona", promet.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: RAFEL DURAN
INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MARTA DOMINGO, PEP SAIS, ANNA YCOLBAZETA, MARGALIDA GRIMALT-REYNÉS, ALBERT AUSELLÉ, JOAN VALENTÍ, PERE EUGENI FONT, ÀLVAR TRIAY, SANTI PONS, MARTA BETRIU, PEP AMBRÒS, JOAN DÍEZ, JORDI LLOVET, DAVID ORTEGA,ORIOL RUIZ, JOSEP SOBREVALS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Aquest Mercader no ven i com a espectadora no compro. Hi ha decisions errònies que fan insalvable el conjunt final. La primera i més òbvia que no sé per quina raó s'ha decidit fer una adaptació a l'època actual sense tocar el text. Per tant ens estan parlant de vaixells del 1600 vestits d'Armani del 2012. Incongruències a part, no és normal que s'hagi optat per aquesta decisió, deixant tot el muntatge sense cap tipus de credibilitat.

És una comèdia de 2 hores i mitja a un total de dos rialles petites. No és la millor obra del mestre Shakespeare, però el muntatge tampoc ajuda a fer-la digerible. Segon error: la escenografia. Una espècie de mur de les lamentacions que dóna un estatisme contraproduent a l'obra. Joc de llums i foscors, personatges que entren i surten amb Segway (monopatins elèctrics) i algun element amagat, però tot el conjunt massa inútil per fer entendre la història.

Gran interpretació de Shylock a càrrec de Ramon Madaula, sobretot a la primera part, i d'un inspirat Pep Ambròs com Lancelot Lobbo. La resta d'interpretacions queden diluïdes pel ritme del muntatge i algunes com la de l'Anna Ycolbalzeta arriba a tal grau d'histrionisme que la fa insuportable. Tant o més com el moment drag queen (som moderns, hem de tenir una quota gai) ballant a ritme de l'Amy Winehouse, del tot prescindible i absurd.

Volem ser moderns, creatius, saber que qualsevol text sigui de l'època que sigui és adaptable als temps actuals, però després ens oblidem que un muntatge no només són els focs artificials que puguin sortir d'escena, sinó que la base que tot ho suporta és el text i la seva conjugació amb la posada en escena. I aquí fallen tots dos elements, i el teló cau per alliberar-nos del suplici. Molts més ganivets necessitem per fer complir el tracte de: 'Així mai més'.

EL MERCADER DE VENÈCIA

by on 19:35
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: RAFEL DURAN INTÈRPRETS: RAMON MADAULA, ÀLEX CASANOVAS, ROGER COMA, MAR...