Mostrando entradas con la etiqueta Clara Segura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Clara Segura. Mostrar todas las entradas


TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI
CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA
INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CASTELLS, NORA NAVAS, PAU ROCA, CLARA SEGURA, MONTSE VELLVEHÍ y JUGUETÓN
MÚSICS: JOAN GARRIGA, MARIÀ ROCH y MARC SERRA
DURACIÓN: 1h 50min
FOTOGRAFIA: BITO CELS
PRODUCCIÓN: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Tercero y último Lorca de la temporada. Reparto de lujo y una obra que quien más quien menos pone los pelos de punta. Quizás sea una de las obras que más ha sufrido el paso del tiempo, a nadie le debería escandalizar el adulterio ni las rivalidades entre familias, pero lo que sí escandaliza, o al menos debería, el profundo machismo que destila. Oriol Broggi ha sido muy fiel al texto, lo ha vuelto a llevar a su terreno, a esa Biblioteca de Catalunya, a esa tierra, a esa Andalucía.

Con la platea a cuatro bandas, hay que aprovechar todo el espacio para colocar una silla más, las entradas han volado, mi situación de privilegio, bien aconsejada, en la segunda fila de una de las gradas paralelas. Juguetón camina, trota pero tengo la suficiente distancia para que lo vea como si tuviera delante una pantalla. Una concesión de la obra, más allá del titular, la presencia de una caballo vivo en directo no aporta nada más que la incertidumbre de saber si estará bien domado o no. Una simple proyección, espacio sonoro o incluso realidad aumentada hubieran hecho el mismo efecto.

El cartel encabezado por Clara Segura y Nora Navas ya promete. Dos de las grandes en escena, y la verdad es que es todo un gustazo ver cómo desgranan las frases de Lorca, poesía pura. Lo que no logro entender es el cambio de personajes de la primera escena, quizás en busca de un lucimiento de la Clara Segura, ya desde bien empezada la obra, pero a tenor por la cantidad de escenas de las que es protagonista, no haría faltar despistar al espectador.

Al mano a mano de damas, le acompaña un excepcional Leonardo, interpretado por Ivan Benet, brillante en cada réplica pero que alcanza su culmen con el duelo poético que mantiene con la Novia, Clara Segura. Montse Vellvehí nos regala los momentos con más comicidad de la pieza dramática en su papel de criada.

Uno de los elementos por los que guardaremos estas Bodas de Sangre en la memoria es por el espacio sonoro de Damien Bazin y por la estupenda banda sonora de Joan Garriga. Todo un viaje, sin movernos del asiento (nuevos por cierto, pero igual de incómodos) a esa Andalucía de sueños, de cuentos y de algunos tópicos. No entiendo, pero la inclusión del catalán en una de sus letras, demasiado hermanamiento. 

Pero sin duda el elemento más flojo de la función es la iluminación firmada por Pep Barcons, no es que la Biblioteca de Catalunya sea un lugar fácil de iluminar y menos con una poco acertada disposición del espacio escénico a cuatro bandas, realmente parece que sería más propicio hacerlo a dos, a tenor por la cantidad de sombras con las que se “alumbran” los personajes. Demasiados momentos a oscuras, el ambiente sonoro es importante, pero Bodas de Sangre es una obra de piel, y la piel te la da una mirada, una expresión.

Y mientras la sangre es derramada, me doy cuenta de que no se me han puesto los pelos de punta, de que ha faltado no sé qué que me erizara la piel, ese sentimiento de haber visto una obra maestra, inolvidable. Se agradece el viaje a Andalucía, ver un reparto interpretar con una naturalidad aplastante la difícil poética lorquiana pero esta vez el duende no me ha embrujado.

BODAS DE SANGRE

by on 19:11
TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA DIRECCIÓN y ESPACIO: ORIOL BROGGI CREACIÓN MUSICAL: JOAN GARRIGA INTÉRPRETES: IVAN BENET, ANNA CA...


TEXTO: DONALD MARGULIES
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, RAMON MADAULA y MIMA RIERA
DURACIÓN: 1h 45min
FOTO: GUILLERMO A. CHAIA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL, LA VILLARROEL y BITÒ
LA VILLARROEL

Hay pocas historias donde sean las mujeres las que muevan los hilos. Un personaje que parece hecho por y para el lucimiento, una vez más de Clara Segura. La Segura que entra renqueante en escena, pero que al mismo ritmo que su personaje consigue sobreponerse de los varapalos que le otorga un texto irregular y se vuelve a meter al público en el bolsillo. 

La otra delícia de personaje lo interpreta Mima Riera, que como nos quiere la cosa, dibuja una delicada, tierna y cómica Mandy Bloom. Con un punto de naïf que condimenta cada una de sus intervenciones, poco a poco su inocencia se hace estimar y deseas que vuelva a aparecer por la puerta. En La Treva los personajes masculinos son secundarios, están, son presentes, pero al compararlos con los femeninos llevan todas las de perder. 

Cesc Calafell ha construido una escenografia a dos bandas, un precioso loft donde vuelve una derrotada fotoperiodista de guerra después de ser abatida. Un impás, una tregua, en su carrera que le lleva a preguntarse porqué hace lo que hace. No hay respuesta, quien vive con las ganas de aventuras en la sangre poco le puede decir volver a su "aburrida" vida de Brooklyn. 

La Sarah dispara preguntas contra el público, algunas, no sin cierta controversia que desde el principio de los tiempos del fotoperiodismo se repiten, ¿hacer una foto les ayuda a salvarse? ¿Dejar la cámara o continuar disparando? Cuestiones con una cierta pátina ética que contrasta con la distendida comedia que nos había atrapado hasta entonces. Un cierta manera de intentar hacer profunda una historia, que quizás se tenía que haber quedado simplemente en la decidión de abandonar una pasión para hacer lo que la sociedad espera de ti cuando alcanzas cierta edad.

La Treva es una comedia que se digiere muy bien. A veces tan naïf como la Mandy, a veces que busca volar más alto que sus globos, pero se queda a medio camino, porque eso no era su verdadero fin y no le llegan los medios. Teatro comercial para pasar la tarde resguardada del frío o de la lluvia. A la salida, compruebas que la vida sigue su curso.

LA TREVA

by on 20:13
TEXTO: DONALD MARGULIES TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, ...


UN ESPECTÁCULO DE RICARD FERRÉ y ENRIC CAMBRAY
DRAMATURGIA: LLUÍS HANSEN
ASESORIA ESCÉNICA: CLARA SEGURA/ JÚLIA BARCELÓ
AYUDANTE DE DIRECCIÓN: JÚLIA BONJOCH
DURACIÓN: 70min
FOTOGRAFÍA: MAY ZIRCUS
EL MALDÀ

Se veía venir, estaba cantado que este espectáculo sería un éxito, lo gritaba a los cuatro vientos el cartel promocional y así ha sido. Entradas a punto de agotarse y aplausos y vítores para dar y tomar. Y es que Enric Cambray y Ricard Farré sacan oro líquido de cualquier texto y han construido unas "dones sàvies" a su imagen y semejanza. Personajes que huyen del estereotipo y se nos vuelven cercanos al mismo tiempo que cómicamente tan perversos que es imposible que no salte la risotada a la mínima.

Entretener enseñando, que más allá del clásico, recortado, se puede construir una magnífica versión libre que convence hasta al más rígido purista. No hay versos, thank god!, pero el uso y el juego de un más que correcto catalán suple la falta de coordinación lingüísticamente hablando. Y es el mismo lenguaje es el que nos regala sin duda los mejores momentos del montaje, ese Pompeu i Fabre, esas tertulias comandadas por el tan reconocible señor Cunill, ríete tú del debate de los diacrítics. Nunca la gramática estuvo tan en boca de todos.

Tanto Cambray como Farré dominan a la perfección el arte de hacernos reír sin parar. Una dramaturgia que sumada a un ritmo vertiginoso de cambios impossibles de personajes, provocan que aunque el continúo salto de escena en escena, no te puedes desenganchar de la risa, perenne en las bocas de los espectadores, que vitorean sin parar los excesos que se muestran en el escenario.

Escenografía donde, en un principio, se esconde más de lo que se muestra, pero que una vez que se despliega del todo, la bomba teatral ya ha explotado y el público se aúna con el espectáculo y se producen los momentos más hilarantes de los sesenta minutos de duración, escasos porque nos hubiéramos quedado horas. Tanto el espacio escénico de Enric Romaní, como el vestuario de Marc Udina sirven para "un roto y un descosío".

Si Pompeu levantara la cabeza estaría maravillado y se uniría a la fiesta. Nunca Les dones sàvies enseñaron tanto en tan poco. Sin duda, ya es uno de los espectáculos de temporada. Para quitarse el sombrero. Quina delícia! Bravo. 

LES DONES SÀVIES

by on 19:44
UN ESPECTÁCULO DE RICARD FERRÉ y ENRIC CAMBRAY DRAMATURGIA: LLUÍS HANSEN ASESORIA ESCÉNICA: CLARA SEGURA/ JÚLIA BARCELÓ ...


Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Sí, vuelve ser agosto y muchos cambiamos las plateas por las playa para hacer borrón y cuenta nueva de cara a septiembre, a finales de agosto para los que no se puedan esperar y necesiten comenzar con esta "droga" legal llamada teatro. Pero antes de ir a buscar las olas hagamos memoria de lo que ha dado de sí esta temporada en la que la recuperación de las plateas se ha notado, más para unos que para otros, y el que siempre sale ganando, el señor Montoro y compañía, porque, y aunque no sea 21 de mes todavía, ahí sigue día a día, machando la cultura.

La temporada 15-16 ha sido sensacional en números para el Teatre Lliure y para el Teatre Nacional de Catalunya, que ha dado un salto de público importantísimo. Ambas dos han presentado unas temporadas 16-17 que a los teatreros se nos hace la boca agua. En lo referente a las obras ha habido de todo como en botica. Ya se nos han olvidado las decepciones, soy de olvido fácil.

Empezamos la temporada con una joyita, André y Dorine (Teatro Poliorama) nos robó el corazón con una historia emotiva, que al más duro le hizo llorar y una de las pocas veces que la máscara no era importante porque la humanidad que destilaban los muñecos la hacía desaparecer desde el minuto uno. FiraTàrrega nos regaló un montaje que ha estado en boca de todos durante toda la temporada, Las Gallinas, como popularmente de le conoce a Most of all, you've got to hide it from the chicks, Carla Rovira nos convirtió en niños y nos quitó el miedo a hablar de cualquier cosa, aunque sólo fuera durante lo que duró el espectáculo.

Es la temporada de los monólogos protagonizados por mujeres, y aunque hay uno que ha sobresalido por encima del resto, no nos olvidemos de la tremenda interpretación de Anna Alarcón que va devolver a la vida de manera magistral a Sarah Kane en Psicosi 4.48 y Míriam Iscla hizo lo propio con Anna Politkóvskaia en su Dona no reeducable. Bravo a las dos!

Personalmente, ha sido la temporada de la reconciliación con la dramaturgia de Jordi Casanovas, después de algunos montajes con los que no había acabo de conectar, Vilafranca (Teatre Lliure) me devolvió a sus primeras dramaturgias tras su boom. Más tarde, en el Grec, Port Arthur consiguió mantener una tensión similar a la que viví en los primeros montajes de la Sala FlyHard.

Los buenos números de TNC empezaron a notarse con el sold out de Molt Soroll per no res, que en la próxima temporada regresa con un reparto renovado y que consiguió ganarse a adultos y jóvenes. Nunca Shakespeare había sido tan divertido ni había sonado tan bien. Una que yo sé ya tiene fecha y hora para repetir.

Al novembre un nombre acaparó todos los titulares habidos y por haber, Clara Segura, sin duda la actriz del año, conseguia dejarnos ojipláticos con su magnífica interpretación de una madre 24/7 y su Conillet (Teatre Lliure- Romea) que aún hoy sigue teniendo pilas. Y no había acabado el mes y nos llegó una maravilla, Top Girls (Teatre Akademia), magníficamente dirigido e interpretado por la compañía Projecto Ingenu, sin duda la compañía teatral del año. Top Girls, Hamlet (Sala Atrium) y Romeu i Julieta (La Seca Espai Brossa) dan buena muestra de ello.

Mención especial lo que consiguió Àlex Rigola en la Sala Gran del TNC con El Público, una de las obras más difíciles de representar de Federico García Lorca y como si fuera magia, consiguió trasladarnos al universo de Lorca con un magnífico montaje del que sólo pudimos disfrutar poco más de diez días.

Y no hay que olvidarse tampoco de Xavier Bobés y su mini espectáculo lleno de magia, Cosas que se olvidan fácilmente, donde sólo 5 afortunados espectadores por función se dejan llevar por un sinfín de sorpresas. Esta temporada, la magia continua, no te olvides!

Temporada de clásicos como viene siendo habitual, destacar uno, Fuenteovejuna de la companyia Obskené en una Seca completamente desconocida y con una adaptación que se olvida del aburrimiento de este tipo de obras y sumerge al espectador en una fiesta para los sentidos.

Otro de los nombres propios que suena y resuena es Oriol Pla, su Ragazzo (Teatre Eòlia) que la temporada que viene se podrá volver a ver al Lliure fue uno de los éxitos del boca-oreja. Y por si teníamos poco, nos regaló un espectáculo indescriptible lleno de música, clown, teatro físico, Be god is donde queda claro que es uno de los nombres imprescindibles de la nueva hornada de actores.

Y la Sala Beckett abandonó Gràcia... Y al septiembre será una de las programaciones, que falta por descubrir, que con más ganas se esperan. La Beckett, Temporada Alta, el Festival TNT... Y en poco más de un mes el maratón teatral de la temporada comienza irremediablemente en FiraTàrrega. Agendas listas y maletas preparadas, que esto no ha hecho más que empezar. Feliz agosto!

A PARTIR DE "EL CONEJITO DEL TAMBOR DE DURACELL" DE MARTA GALAN
ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: MARC MARTÍNEZ
INTÉRPRETE: CLARA SEGURA
DURACIÓN: 1h 20min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: BITÓ PRODUCCIONS y TEATRE LLIURE
ESPAI LLIURE (LLIURE MONTJUÏC)

No soy madre, pero soy mujer y lo del multitasking debe ir en los genes, aunque la vida de esta madre y mujer parezca que tenga más horas que la de ninguna otra. Nada más entrar en la sala nos recibe una eléctrica Clara Segura, cuya electricidad le durará hasta el final, a tenor por el non-stop de un monólogo que no da tregua y el cual no sólo pide espectadores despiertos y atentos a cuanto allá suceda, sino ávidos a seguir el ritmo con la protagonista.

Una enorme boca de vertedero se ha instalado en un habitual íntimo Espai Lliure. Escena a tres bandas, pero desde el inicio todo desaparece y como si estuvieras hipnotizada no puedes dejar de mirarla, de mirarle. Con un lenguaje directo, de aquel que se habla a la calle, empiezan a brotar pensamientos, miedos, sensibilidad, lloros, deseos, una felicidad que nos deja exhaustos.

Una mujer de una fortaleza inenarrable que lo que sería una simple anécdota provoca que su perfecto castillo de naipes se derrumbe y le comiencen a brotar todos los miedos que tiene escondido tras esa armadura social de aparente placidez. 1440 minutos de un día que dan para mucho, vida profesional, privada e íntima pasan delante de los ojos y los oídos de un espectador atónito ante las explicaciones sin pausa de la carga que supone ser mujer y madre en la actualidad, por las esperanzas que nos y otros tienen depositadas en ti.

Sólo le faltaba el monólogo, Clara Segura nos había dejado boquiabiertos con sus anteriores papeles, en lo dramático sufriendo con cada palabra y entre risas con sus papeles cómicos, ahora su energía nos enloquece, nos maravilla, nos hipnotiza, porque en el fondo ya hace tiempo que sus interpretaciones nos tiene ganados. No busquen más, la ACTRIZ de CATALUÑA tiene nombre, CLARA SEGURA. A sus pies. Inmensa. Bravo! 

CONILLET

by on 18:05
A PARTIR DE "EL CONEJITO DEL TAMBOR DE DURACELL" DE MARTA GALAN ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: MARC MARTÍNEZ INTÉRPRETE: CLARA SE...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo ReyMedea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Francesc Melcion
Véns de l’atmosfera turbulenta de l’homenatge a Lou Reed Desde Berlín. Amb quina actitud has agafat Una giornata particolare?
És un canvi molt radical i això ha fet que l’agafés amb una certa por però a la vegada també amb moltes ganes. Sempre he tingut tendència a entrar en papers més temperamentals, més viscerals, que aprofundeixen molt més en la part obscura de les persones.
Com és el teu personatge en aquesta obra?
És molt més càndid, tot i que, com tota persona, també té les seves esquerdes i això és el que el fa interessant. Però és una persona pausada i tranquil·la, un tipus de personatge que jo encara no havia fet.
¿Has tingut present la pel·lícula d’Ettore Scola, ambientada en la Itàlia feixista del 1938, d’on surt l’espectacle?
La vaig veure fa molt i ara no he volgut tornar a veure-la. Però, parlant-ho amb l’Oriol Broggi, hem entès que no té sentit defugir-la, perquè el referent és molt gran. El que fem és homenatjar-la. Això no és una obra de teatre, és un guió cinematogràfic que hem adaptat al teatre.
Com l’heu fet?
Utilitzem una mica la pel·lícula per introduir l’obra. No podem defugir-la pels dos referents actorals que la van interpretar [Marcello Mastroianni i Sofia Loren] i perquè està en l’imaginari cultural del món. Però ens l’hem de fer nostra, és la manera més genuïna d’homenatjar-la. Perquè el Marcello és el Marcello i jo sóc diferent, ell era més vell i era més bo que jo. I la Clara Segura és molt millor que la Sofia Loren.
Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabrielle, els dos personatges que feu?
Ell és fràgil, l’han fet fora de la feina i està esperant que el desterrin per la seva homosexualitat, com han fet amb la seva parella. I ella és una dona també molt menystinguda, mare de sis fills, subordinada al marit, sexualment explotada, té una relació marcial amb la família, i no s’adona que això no és normal.
Què els uneix?
Es coneixen, tots dos estan febles, i es fan companyia. Ell sent tendresa per ella, la veu molt necessitada d’amor i molt inculta. Ella veu una persona que la tracta amb normalitat i descobreix un món.
On et porta l’Oriol quan dirigeix?
Ell s’envolta de persones que sap que s’esforçaran per ells mateixos perquè els preocupa la feina; per tant, tria un bon equip i delega molt. Té les coses clares, però treballa des de la tranquil·litat i la consciència que les coses es fan a poc a poc. T’acompanya, i m’agraden els directors que treballen així: sense que te n’adonis, et porten on volen. I com que tu creus que hi has arribat per tu mateix, és més genuí.
Abans d’estudiar a l’Institut del Teatre vas fer humanitats. ¿No tenies clara la vocació?
No. A mi la vida m’ha portat cap aquí. Vaig fer humanitats perquè era el que menys em desagradava. Des de petit m’havia agradat muntar números, fer imitacions, a l’escola havia fet teatre i semblava que a la gent li agradava el que feia. A la facultat també vaig trepitjar els escenaris, principalment amb grups de música. No concebia que actuar pogués ser una professió i ara no sabria fer una altra cosa.
Què et dóna l’escenari?
La sensació de sentir-me realitzat, i la de ser una mena de mèdium d’una litúrgia. El teatre té una part de ritual molt maca. Quan l’espectador hi entra mira d’una altra manera, està projectant coses en tu, hi ha l’espai, la llum i tu fent la teva feina i donant sentit a la feina dels altres: el dramaturg, el director…
Deu ser una sensació molt poderosa.
Tota aquesta combinació d’elements genera una màgia, és art, és una conjugació de tensions, i ser dins d’això em fa sentir més ple, més viu, em reconforta, em reconcilia amb la vida.
Ser actor també té una part de procés en solitari. Com l’afrontes?
Al principi era més compulsiu. Amb el temps aprens que ets una peça d’un engranatge que té una dinàmica processual i depèn dels companys, del director, de l’escenografia que arriba o no arriba… Vas veient que és com cuinar: per molt que posis el foc a tota hòstia, l’arròs s’ha de fer a foc lent. Ara sóc més pacient, vaig seguint el temps que es va imposant i vaig veient com el personatge m’apareix. 
‘Una giornata particolare’, d’Ettore Scola i Ruggero Maccari. Dir.: Oriol Broggi. Amb Clara Segura, Pablo Derqui, Màrcia Cisteró. Biblioteca de Catalunya (Barcelona). De l’11 de març al 3 de maig

Font: Xavier Cervantes (ara.cat) | Foto: David Ruano
Sophia Loren i Marcello Mastroianni van compartir una de les interpretacions més delicades del cinema italià dels anys 70. Sota la direcció d’Ettore Scola, van protagonitzar Una giornata particolare(1977), estrenada aquí amb el títol Una jornada particular, tot i que tenia més a veure amb “una jornada especial”. Oriol Broggi manté el títol en italià en l’adaptació teatral que estrenarà a la Biblioteca de Catalunya l’11 de març perquè és “una pel·lícula molt especial”. També vol que ho sigui l’obra protagonitzada per Clara Segura i Pablo Derqui. “Tot depèn dels petits gestos, del que diuen i del que estan a punt de dir, de l’artesania de l’actor”, explica Broggi.
Una giornata particolare està ambientada a Roma l’any 1938, el dia que la ciutat es prepara per rebre la visita de Hitler. En un bloc de pisos, tots els veïns surten al carrer per veure la desfilada organitzada per Mussolini. Bé, tothom no. L’Antonietta, una mare de família nombrosa, es queda a casa. “Ella és feixista, però no hi va perquè prou feina té a casa”, precisa Broggi. Tampoc participa en “l’exaltació feixista” el Gabriele, un treballador de la ràdio pública italiana represaliat per ser homosexual i que no sap si serà desterrat o empresonat. “Ell no hi va perquè no encaixa; el feixisme l’ha exclòs”, afegeix el director. I encara hi ha un tercer personatge, la portera de l’edifici interpretada per Màrcia Cisteró, la societat que controla i jutja els protagonistes.
“Matar els pares” 
Clara Segura no amaga que l’ombra de Sophia Loren i Marcello Mastroianni és molt poderosa. “Els referents són molt grans i al principi han sigut com uns pares que ens han acompanyat, però després hem sentit la necessitat d’alliberar-nos-en, de matar els pares”, diu Segura. “No podem defugir el referent cinematogràfic, però és millor si interpretem des de nosaltres. Jo no em puc comparar amb el Marcello”, explica Pablo Derqui.
Un dels reptes del muntatge de la companyia La Perla 29 és conseqüència de la seva naturalesa com a adaptació d’una pel·lícula en què el que no es diu és tan important com el que es diu i la planificació juga un paper dramàtic determinant a l’hora de comunicar la intensitat emocional darrere cada petit gest dels actors. En canvi, “al teatre el primer pla el fa l’espectador”, recorda Segura, i la relació entre “aquestes dues persones solitàries” està molt poc verbalitzada. Tanmateix, es tracta de comunicar “l’amor i la compassió” entre dos veïns que es fan amics i que, segons Broggi, “van a parar al sexe des de la tendresa”. La interpretació, afegeix Segura, té “un risc emocional”.
El context històric d’ Una giornata particolare, la violència també existencial del feixisme, no és el mateix que el del 2015. “Avui no es tanquen els homosexuals en camps de concentració, però el feixisme, aquell context que estava aniquilant el Gabriele, ressona avui perquè encara hi ha prejudicis”, diu Derqui. “El feixisme és a l’aire. La part més evident no, però vivim en una societat en què les regles econòmiques i de poder que ens regeixen recorden el feixisme. No vivim en una democràcia plena i feliç. El nostre model no està funcionant”, assegura Broggi.
‘Incendis’ torna a Barcelona 
Una giornata particolare farà dos mesos de temporada a la Biblioteca, i després sortirà de gira. L’activitat de La Perla 29 seguirà al juny amb el retorn a Barcelona d’ Incendis, l’èxit de Wajdi Mouawad dirigit per Broggi i protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique. “La tornarem a estrenar el 18 de juny per acabar la temporada de la companyia a la Biblioteca”, diu Broggi.
La intimitat de Loren i Mastroianni
Ettor Scola i el guionista Ruggero Maccari van explicar el feixisme des de la intimitat d’ Una jornada particular (1977). La pel·lícula reflecteix el pes del totalitarisme. Sophia Loren apareix com l’estereotip de dona que projectava el feixisme, mare de família i sense eines culturals d’emancipació. Marcello Mastroianni és el marginat, que així i tot es qüestiona els seus valors. Tots dos van signar una interpretació memorable, com ho va ser la de Josep Maria Flotats i Anna Lizaran en l’adaptació teatral que van dur al Poliorama el 1984.
Elisa Díez (Butaques i Somnis)

20 años y se ha vuelto a comprobar que este año tampoco he de jugar a la lotería de navidad porque mis métodos adivinatorios no dan buen resultado. Aquí lo únicos que hacen pleno son la compañía La Perla 29 que año tras año se llevan un puñado de premios para sus estanterías. 

En una gala light tanto por el guión, del cual algunos tuiteros se quejaban de chabacanerías varias, como por la presentación, 19 butacas del tirón, menos mal que el honorífico a Rosa Renom y los merecidísimos a Gemma Brió por Llibert nos dejaban un poco de respiro.

Los gritos de unos y otros y el micrófono al que algunos parecían tenerle miedo y otros ni lo miraron, hicieron que desde platea los presentes tuviéramos que intuir los premios hasta que el afortunado subiera al escenario, o nueva modalidad (la tecnología avanza) subiera en modo iphone telefónico. Como se escuchaba más al del teléfono que al de carne y hueso, el año que viene que todos entren por esta modalidad y ya los fans que se dediquen a gritar.

El que no gritó ni se le oyó fue el señor Mascarell, que llegó tarde para descontento de los gráficos y que descubrió que lejos de dar el premio a mejor montaje teatral, el último de todos, fue reemplazado, por lo que hizo doblete quedándose sin foto y sin video. In extremis alguien le concedió unos minutos después para hablar de cultura.

A parte de premios y premiados, yo propongo que para el año que viene presenten los  Premios Butaca la memorable pareja Albert Triola, Clara Segura, que se vistan de lo que quieran, pero que nos hagan reír como esta noche. No sé si abrir un verkami o una campaña en change.org.

Pocas veces la gran favorita Un aire de família con 7 nominaciones se ha ido a casa con las manos vacías, por contra El clan dels Zhao de sus 6 nominaciones se ha llevado seis, la cara y la cruz de estos Butaca. Eso sí, una tiene sus debilidades y para mí esta es la noche de Llibert, ese pequeño gran espectáculo que no dio de comer a sus creadores pero que a muchos nos llegó al alma y en esta noche al oír doblemente su nombre se nos ha puesto una vez más la piel de gallina. Gracias y mil gracias, Gemma Brió and cía!

Que veinte años no es nada... que dice la canción y el año que viene 21, la mayoría de edad en los EEUU... y vamos creciendo y vamos aprendiendo, pero seguiremos y esperemos que todos los que nos hemos reunido hoy en presencia y en ausencia... con trabajo, ése será nuestro GRAN PREMIO!

Ganadores de los XX Premios Butaca de teatre de catalunya

MUNTAJE TEATRAL
L’orfe del clan dels Zhao (La Perla 29)

PEQUEÑO FORMATO
Llibert (Cia. Les Llibertàries)

DIRECCIÓN
Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao)

MUSICAL
Germans de Sang (Germans de Sang)

DANZA
Capricis (Àngels Margarit/Cia. Mudances/Grec’13)

PARA PÚBLICO FAMILIAR
Moby Dick, un viatge pel teatre (T.Lliure)

ACTOR TEATRAL
Julio Manrique (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ TEATRAL
Clara Segura (La rosa tatuada)

ACTOR DE REPARTO
Pablo Derqui (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ DE REPARTO
Mar Ulldemolins (El joc de l’amor i de l’atzar)

ACTOR DE MUSICAL
Benjamí Conesa (Germans de Sang)

ACTRIZ DE MUSICAL
Mone Teruel (Marry Me a Little)

ESCENOGRAFIA
Jordi Queralt (Informe per a una Acadèmia)

ILUMINACIÓN
Pep Barcons (L’orfe del clan dels Zhao)

VESTUARIO
Berta Riera (L’orfe del clan dels Zhao)

CARACTERIZACIÓN
Núria Llunell (Doña Rosita la Soltera)

DISEÑO ESPACIO SONORO
Roc Mateu (El caballero de Olmedo)

TEXTO TEATRAL
Llibert (Gemma Brió)

COMPOSICIÓN MUSICAL
Sílvia Perez Cruz (Informe per a una Acadèmia)

BUTACA HONORÍFICA ANNA LIZARAN
Rosa Novell

Font: ACN via ara.cat
La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi han presentat aquest dilluns la nova temporada teatral de la companyia i les obres que acollirà la Biblioteca de Catalunya. Entre d'altres destaquen 'Timó d'Atenes' de William Shakespeare, que es podrà veure del 4 al 30 de novembre en el marc del Festival Shakespeare i està dirigida per David Selvas, i 'Una giornata particolare' d'Ettore Scola, amb els actors Clara Segura i Pablo Derqui, que dirigirà el mateix Broggi. El director de La Perla 29 ha afirmat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves coses, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.
'Una giornata particolare', que Scola va dur al teatre adaptant la pel·lícula protagonitzada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni que ell mateix havia dirigit, s'estrenarà al març del 2105, encara falta completar-ne el repartiment. L'obra se centra en una conversa entre dues persones. L'Antonella es dirigeix amb la seva família a veure una marxa militar organitzada per Mussolini amb la presència de Hitler. Al pis del costat, descobrirà un home que viu angoixat la resistència al règim. Comencen a parlar i ella descobrirà que la vida pot tenir moltes contradiccions i que pot anar més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa.
Fins al 19 d'octubre, seguirà a la Biblioteca de Catalunya 'Cels', la producció de La Perla 29, dirigida per Broggi i escrita per Wajdi Mouawad, i que va ser un èxit al final de la temporada anterior. 'Cels' és la darrera obra de la tetralogia 'La sang de les promeses', de la qual formen part 'Litoral', 'Incendis' i 'Boscos'. Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Ernest Villegas i Xavier Ricart en són els actors protagonistes.
El Festival Shakespeare se celebrarà del 23 de setembre al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. David Selvas hi dirigirà 'Timó d'Atenes' de Shakespeare del 4 al 30 de novembre. Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán i Felix Pons són els actors d'aquesta coproducció de La Bruta i el Festival Shakespeare.
Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29 van presentar a mitjans de juliol a Barcelona l'espectacle musical 'El Petit Príncep'. L'obra s'estrenarà el 5 de desembre a la Sala Barts de Barcelona i es podrà veure fins a l'11 de gener de 2015. L'escenografia visual, el so, la música per a tots els públics i l'equip artístic amb intèrprets com Xavi Duch, Elena Gadel, Marc Pociello i el mateix director de l'obra Àngel Llàcer, són algunes de les claus de l'espectacle. El director musical, Manu Guix, va destacar en la roda de premsa de presentació que "aquest és un musical molt fantàstic en el que el Petit Príncep viatja per molts planetes i parla de sentiments molt reials i molt profunds".
Les obres que faran gira són 'TRANSLATIONS / TRADUCCIONS', de Brian Friel i dirigida per Ferran Utzet que girarà fins al novembre; 'Cels', que girarà d'octubre fins a desembre, i 'L'orfe del clan dels Zhao', que ho farà de gener a març de l'any que ve.
Petit marge per augmentar la programació
En el dossier de la temporada, Broggi ha explicat que els agradaria presentar tota la temporada ben grossa, ben tancada i poder-la cridar ben alt, però ha admès que no ho poden fer del tot perquè encara tenen "dubtes i incògnites pressupostàries". Així mateix, s'han reservat "un petit marge per poder anar programant coses o decidint nous projectes a mesura que avancen els mesos". Broggi ha manifestat que és possible que durant el camí vagin sorgint noves propostes, noves produccions o propostes que acullin a la Biblioteca de Catalunya.

ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ
DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PABLO DERQUI, POL LÓPEZ, ANNA MADUEÑO, CLARA SEGURA, ERNEST VILLEGAS i MONTSE VELLVEHÍ
DURADA: 2h 10min
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Per un cop oblideu-nos del text, de la història, del que ens volen explicar i, ens hem de submergir en el món de les emocions, tenir els ulls ben oberts i deixar-se portar. No hi ha història, o potser sí, però tan subtil que passen d'escena en escena sense que importi gaire, només en un estat d'addició cap a la següent, preguntant-nos què veuran els nostres ulls.

Un homenatge al cinema i al teatre en uns moments difícils on les sales estan més buides que mai i que convida a la gent a omplir-les, perquè a dins hi ha vida, a dins hi ha tot un món. Un homenatge a Itàlia i el seu cinema, però sobretot un homenatge a Fellini i ja em perdonaran que no faci un tractat, però una és força analfabeta cinematogràfica i després d'aquestes dues hores hauria de començar a instruir-se una miqueta en el setè art.

Ningú com l'Oriol Broggi per omplir la Biblioteca de Catalunya d'imatges cinematogràfiques. La direcció d'actors i la construcció de l'espai és majestuosa, un meravellós viatge pels sentits que de vegades, poques, es perd en una dramatúrgia no del tot encarrilada amb moments més vigorosos i d'altres que necessiten un cop d'efecte rítmic.

Plantel de luxe interpretatiu en el que destaquen Pol López, tendra i satírica l'escena del pintor; Marcia Cisteró, una sorprenent titellaire. I capítol apart per la gran Clara Segura que obté un altre bombó de personatges per demostrar que es mou com peix a l'aigua en els moments còmics com en els dramàtics.

Cortines, projeccions, saltimbanquis i altres sorpreses variopintas completen una posada en escena de matrícula d'honor, per un muntatge que sense dubte és un pas endavant en la reeixida trajectòria de la companyia de La Perla 29. Com deia aquell: "Com es fa per ser feliç?", aneu a veure muntatges com aquest i ho descobríreu. 

28 i MIG

by on 0:30
ADAPTACIONS i TREBALL DE TEXT: JERONI RUBIÓ DIRECCIÓ i ESPAI: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: TOMEU AMER, XAVIER BOADA, MARCIA CISTERÓ, PAB...
Font: Pere Vall (ara.cat)

Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrprets, amb magnetisme, carisma i facultats de sobres, mai no han estat o no seran unes estrelles? Molts. La majoria. Ni que sigui per un tema de selecció natural de les espècies, les estrelles del cinema formen un grup d'escollits, una minoria selecta que treballa més que els seus companys, té més bons papers i oportunitats, és més popular i, per rematar-ho, cobra més. Això últim, fins i tot en aquests temps crítics de rebaixes salarials i brutals reajustaments pressupostaris. Per un dia, però, deixem-nos de misèries; tornem a somiar en luxe, glamur, lluentons, focus, gran espectacle i catifes vermelles, i parlem de star system. Del nostre, del català, més modest que el de Hollywood i, per descomptat, que el del Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. ¡Els premis Gaudí ens ho demanen!
Si fins ara ha quedat clar (espero) que una estrella no és més bon actor o actriu que un que no ho és (afegim-hi el factor sort), també s'ha de dir que un dels principals responsables de crear stars han estat els directors. De tota la vida. La seva predilecció i insistència per uns determinats actors acaba convertint-los en estrelles. En aquest sentit, és indiscutible el paper de Ventura Pons a l'hora de posar els fonaments de l'actual star system català. Sense ell, les carreres al cinema de Rosa Maria Sardà, Josep Maria Pou, Núria Espert o la desapareguda Anna Lizaran no haurien arribat tan lluny. Quan ja eren unes figures indiscutibles del teatre, Pons els va donar una continuïtat al setè art.
En l'altre extrem, per joventut i per formació, una part important de les nostres estrelles d'ara no arriben als 20 anys i no vénen del teatre, sinó del cinema i, sobretot, de la tele: Àlex Munner, Marina Comas, Nil Cardoner, Marc Balaguer, Mikel Iglesias... El fenomen Polseres vermelles i pel·lícules com Pa negre Els nens salvatges han engendrat una nova generació d'estrelles que potser encara no són capaces de recitar Shakespeare (però sí Albert Espinosa!), però deixem-los que madurin i quallin. Tranquils, tenim un bon planter.
Un planter que, tard o d'hora, compartirà escenes, si és que encara no ho ha fet, amb estrelles sòlides i indiscutibles del calibre de Lluís Homar, Sergi López, Joel Joan, Eduard Fernández, Clara Segura, Emma Vilarasau, Àlex Casanovas, Nora Navas, Ramon Madaula, Candela Peña, Leticia Dolera o Laia Marull. Quantes coses bones del món de l'actuació es poden aprendre al costat de Mercè Sampietro, Sergi Mateu, Montserrat Carulla o Carme Elias? Infinites.
Per cert, apuntem també el nom de Cesc Gay com a creador i pigmalió d'estrelles. Al realitzador de Ficció i de la recent Una pistola en cada mano li agraden els actors, i no ho pot dissimular: disfruta dirigint-los, treballant amb ells, creant frec a frec les seqüències, les situacions, l'emoció. Eduard Fernández, per exemple, ha fet algunes de les seves millors interpretacions cinematogràfiques amb ell. També són fans dels actors (i són estrelles en el seu gremi) directors com ara Isabel Coixet, J.A. Bayona, Agustí Villaronga, Joaquim Oristrell, Eduard Cortés, Jaume Balagueró, Paco Plaza o la realitzadora i actriu Sílvia Munt. Saben treure els sentiments del seu interior i fer-los brillar. I que ens comuniquin la veritat dels seus personatges sense embussos, curtcircuits ni interrupcions.
Finalment, tenim el cas de joves estrelles que sí que han tingut l'ocasió de trepitjar el teatre (professional): són Quim Gutiérrez (quantes pel·lícules estrenarà i rodarà aquest 2013?), Álvaro Cervantes, Àlex Brendemühl, Aina Clotet, Oriol Vila, Úrsula Corberó, Pau Roca o Jordi Vilches. I què me'n dieu dels actors que, a més, estan treballant tant a Hollywood com en altres cinematografies? La llista l'encapçalarien Jordi Mollà, Ariadna Gil, Assumpta Serna, Ivana Baquero i Íngrid Rubio.
Habemus star system? Sí, és evident, però... Estrelles o no estrelles, del que ens hem d'alegrar, per sobre de qualsevol consideració, és de tenir en la nostra indústria del cinema gent molt capacitada, creativa i amb empenta. Un gran patrimoni.

'Habemus star system'?

by on 13:50
Font: Pere Vall ( ara.cat ) Quina és la diferència bàsica entre un actor i una estrella? El talent? Esclar que no. Quants grans intèrpr...