Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Novell. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rosa Novell. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat)
El que ningú volia creure i ningú gosava pronunciar en veu alta ha acabat passant. El maleït càncer s’ha endut, després d’una digníssima batalla, una de les grans dames de l’escena catalana. La Novell, un nom que es pronuncia només amb l’article, un privilegi que tenen reservat les actrius majúscules -la Lizaran, la Sardà, l’Espert-. Una dona amb un talent natural, una vocació de ferro i una formació intel·lectual amb què havia portat a l’escenari els grans conflictes de la humanitat. L’actriu Rosa Novell (Barcelona, 1953-2015) va morir ahir després de gairebé dos anys combatent una malaltia, un càncer de pulmó, que també l’havia deixat cega però que ni així li havia fet perdre les ganes de tornar als escenaris.
I hi havia tornat. “Aquí sóc feliç”, deia fa quatre mesos al camerino del Teatre Romea. “No em vull convertir en un llibre d’autoajuda”, avisava. Senzillament, volia tornar a sentir-se actriu. Sabia que sempre més seria diferent de la Rosa Novell segura, forta, exigent, altiva i seductora que havia trepitjat tots els escenaris al llarg de 40 anys. La nova Rosa era menuda, dolça, carinyosa, valenta i encara presumida. Tornava a ser una actriu. L’última trobada, de Sándor Márai, serà la carta de comiat. L’espectador recordarà la seva dicció inconfusible -aquelles esses- i el moviment de la mà seguint el ritme de la Polonesa fantasia de Chopin. Deixa una obra pòstuma: un documental sobre la nova vida en la foscor que havia rodat Agustí Villaronga. Havia d’haver interpretat El testamento de María a les ordres d’aquest director. La malaltia l’hi va impedir, però la volia fer en català. 
Rosa Novell es va llicenciar en literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Sempre seguiria vinculada als amics de joventut, a l’entorn universitari i també a la literatura -tant a través del teatre com del seu company a la vida, l’escriptor Eduardo Mendoza-, però va acabar dedicant-se a la interpretació després de passar per l’Institut del Teatre. Era el 1974 quan debutava amb un clàssic grec, Les troianes d’Eurípides, dirigida per Joan Lluís Bozzo (amb Anna Rosa Cisquella i Isona Passola al repartiment). El seu paper d’Hècuba, una mare que perd desenes de fills a la guerra, li va donar una visió tràgica del destí que no s’espolsaria fins una dècada després. Havia nascut una actriu dramàtica. 
Compromís i llibertat
Els anys de la represa Novell els recordava com un erm on tot s’havia de replantar. Compaginava altres feines amb les actuacions al teatre o amb programes d’aquella televisió en blanc i negre ( Gran teatre, Taller de comèdies ). No va formar part de cap de les companyies independents que llavors es fundarien, però hi va treballar. Tampoc no va marxar a fer carrera a Madrid, per compromís amb la cultura del país. Sempre va anar per lliure, cosa que li va fer guanyar una certa aura d’actriu difícil, quan ella defensava que és que li interessava qüestionar-ho tot. Exigia i s’entregava a parts iguals.
Els títols inicials del seu currículum no deixen espai a minúcies i trivialitats (Brossa, Genet, Shakespeare, Strindberg, Beckett). Sempre seria així. Solia triar l’opció difícil, l’aproximació intel·lectual. A vegades havia hagut de recordar que podia “plorar i riure, i fer plorar i fer riure, a l’escenari”. La marquesa Rosalinda, de Valle-Inclán, i Elsa Schneider, de Sergi Belbel, en què interpretava Romy Schneider, li van valdre el Premi Nacional d’Interpretació el 1988. Després vindrien tres obres que, per a la crítica, la situarien al cim: Restauració, d’Eduardo Mendoza (1990); La Senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda (1995), i, sobretot, La nit de Molly Bloom (2000), un monòleg a partir de l’Ulisses de Joyce de José Sanchis Sinisterra, que ja l’havia convertit en una memorable Winnie a Oh, els bons dies!
No calia parlar-ne més: Rosa Novell ja era laNovell i ho demostrava a cada nova ocasió, en mans de Mario Gas, Georges Lavaudant, Josep Maria M. Mestres o Ricard Salvat (al rodorerià Un dia. Mirall trencat ). La seva presència i tècnica vocal, i una vasta cultura, la feien una gran rapsoda. Va recitar des d’Espriu fins a Maragall, des de Sagarra fins a l’epistolari Toldrà-Clausells (el seu avi), al costat del seu germà, Queco Novell.
Somnis per complicar-se la vida
Però Novell no en tenia prou sent bona actriu. “Un es complica la vida per realitzar-se: un artista ha d’anar sempre més endavant, mai ha d’estar content amb el que té, sempre ha de voler ser millor”. El 1997 es va llançar a la direcció amb obres de Guimerà i Brossa, i després autors universals com Molière, Racine, Beckett, Pinter. La literatura d’alta volada era la matèria primera. 
I, esclar, Eduardo Mendoza. “Treballar junts és una manera d’estar junts”, explicava Novell. Una mostra més que, per a ella, feina era sinònim de vida. A vegades lamentava haver-s’ho jugat tot a una carta i, per exemple, no haver tingut fills. Mendoza li va regalar Restauració i li va adaptar La dona justa de Sándor Márai (2010), un autor pel qual sentia devoció i que repetiria a L’última trobada. “Mercè Rodoreda i Sándor Márai són dels pocs escriptors que tenen l’habilitat d’arribar al cor directe. La paraula és com un dard”, deia. Novell també va dirigir Greus qüestions (2004) i Sin noticias de Gurb (2006). L’últim text que Mendoza li va escriure, sobre la Transició, es va estrenar al Círcol Maldà el 2012. 
Malgrat el seu bagatge i renom, a Novell no li resultava fàcil aixecar cada nou projecte. “M’he passat la vida lluitant per aconseguir les coses, res no m’ha vingut donat. Envejo la gent que té aquesta sort, però és cert que també m’hi he acostumat”. Deia, convençuda, que el teatre l’hi havia donat tot però també l’hi havia pres tot, fins i tot referint-se a l’origen de la seva malaltia, que atribuïa a angoixes professionals. La realitat és que va notar el primer dolor al pit en un camerino al Lliure, va dirigir La història d’un soldat, de Stravinski, al Festival de Pollença quan ja estava en tractament i va mantenir-se a l’escenari fins que va resistir. 
Així com al teatre va poder explotar poc la vis còmica, malgrat el seu sentit de l’humor, el cinema tampoc no va explotar-la prou. Les últimes pel·lícules van ser Rastres de sàndal, de Maria Ripoll, i Stella cadente, de Lluís Miñarro. Abans havia treballat amb Ventura Pons ( El perquè de tot plegat ), Bigas Luna ( Lola ), Jaime Camino ( El largo invierno ), Jesús Garay (La banyera ) o Jaime Chávarri (El año del diluvio ). El seu rostre també es va fer popular gràcies a sèries i serials de TV3 -Nissaga de poder, Crims, La Mari i El cor de la ciutat, entre d’altres. 
El que no se li van resistir van ser els premis. Li encantava rebre’n. Notar l’amor, l’admiració. La resposta a tant d’esforç. Ho havia viscut els últims mesos, en el seu retorn. “Us aviso, no em traureu d’aquí!”, exclamava al novembre, emocionada, als premis Butaca. Rosa Novell no es mourà d’aquí: seguirà viva en la història del teatre català.

Fins aviat, Rosa Novell

by on 14:04
Font: Laura Serra ( ara.cat ) El que ningú volia creure i ningú gosava pronunciar en veu alta ha acabat passant. El maleït càncer s’ha...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Elisa Díez (Butaques i Somnis)

20 años y se ha vuelto a comprobar que este año tampoco he de jugar a la lotería de navidad porque mis métodos adivinatorios no dan buen resultado. Aquí lo únicos que hacen pleno son la compañía La Perla 29 que año tras año se llevan un puñado de premios para sus estanterías. 

En una gala light tanto por el guión, del cual algunos tuiteros se quejaban de chabacanerías varias, como por la presentación, 19 butacas del tirón, menos mal que el honorífico a Rosa Renom y los merecidísimos a Gemma Brió por Llibert nos dejaban un poco de respiro.

Los gritos de unos y otros y el micrófono al que algunos parecían tenerle miedo y otros ni lo miraron, hicieron que desde platea los presentes tuviéramos que intuir los premios hasta que el afortunado subiera al escenario, o nueva modalidad (la tecnología avanza) subiera en modo iphone telefónico. Como se escuchaba más al del teléfono que al de carne y hueso, el año que viene que todos entren por esta modalidad y ya los fans que se dediquen a gritar.

El que no gritó ni se le oyó fue el señor Mascarell, que llegó tarde para descontento de los gráficos y que descubrió que lejos de dar el premio a mejor montaje teatral, el último de todos, fue reemplazado, por lo que hizo doblete quedándose sin foto y sin video. In extremis alguien le concedió unos minutos después para hablar de cultura.

A parte de premios y premiados, yo propongo que para el año que viene presenten los  Premios Butaca la memorable pareja Albert Triola, Clara Segura, que se vistan de lo que quieran, pero que nos hagan reír como esta noche. No sé si abrir un verkami o una campaña en change.org.

Pocas veces la gran favorita Un aire de família con 7 nominaciones se ha ido a casa con las manos vacías, por contra El clan dels Zhao de sus 6 nominaciones se ha llevado seis, la cara y la cruz de estos Butaca. Eso sí, una tiene sus debilidades y para mí esta es la noche de Llibert, ese pequeño gran espectáculo que no dio de comer a sus creadores pero que a muchos nos llegó al alma y en esta noche al oír doblemente su nombre se nos ha puesto una vez más la piel de gallina. Gracias y mil gracias, Gemma Brió and cía!

Que veinte años no es nada... que dice la canción y el año que viene 21, la mayoría de edad en los EEUU... y vamos creciendo y vamos aprendiendo, pero seguiremos y esperemos que todos los que nos hemos reunido hoy en presencia y en ausencia... con trabajo, ése será nuestro GRAN PREMIO!

Ganadores de los XX Premios Butaca de teatre de catalunya

MUNTAJE TEATRAL
L’orfe del clan dels Zhao (La Perla 29)

PEQUEÑO FORMATO
Llibert (Cia. Les Llibertàries)

DIRECCIÓN
Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao)

MUSICAL
Germans de Sang (Germans de Sang)

DANZA
Capricis (Àngels Margarit/Cia. Mudances/Grec’13)

PARA PÚBLICO FAMILIAR
Moby Dick, un viatge pel teatre (T.Lliure)

ACTOR TEATRAL
Julio Manrique (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ TEATRAL
Clara Segura (La rosa tatuada)

ACTOR DE REPARTO
Pablo Derqui (L’orfe del clan dels Zhao)

ACTRIZ DE REPARTO
Mar Ulldemolins (El joc de l’amor i de l’atzar)

ACTOR DE MUSICAL
Benjamí Conesa (Germans de Sang)

ACTRIZ DE MUSICAL
Mone Teruel (Marry Me a Little)

ESCENOGRAFIA
Jordi Queralt (Informe per a una Acadèmia)

ILUMINACIÓN
Pep Barcons (L’orfe del clan dels Zhao)

VESTUARIO
Berta Riera (L’orfe del clan dels Zhao)

CARACTERIZACIÓN
Núria Llunell (Doña Rosita la Soltera)

DISEÑO ESPACIO SONORO
Roc Mateu (El caballero de Olmedo)

TEXTO TEATRAL
Llibert (Gemma Brió)

COMPOSICIÓN MUSICAL
Sílvia Perez Cruz (Informe per a una Acadèmia)

BUTACA HONORÍFICA ANNA LIZARAN
Rosa Novell
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

Rosa Novell sempre s'ha considerat una franctiradora, que ha tingut massa pressa per quedar-se a l'esguard d'alguna de les companyies que es van anar consolidant en la dècada dels setanta i dels vuitanta. Sempre volia fer més coses. Ahir va acabar una temporada d'èxit al Teatre Romea amb L'última trobada, de Sándor Marai. Està contenta perquè veu que hi haurà gira. El trasbals de l'últim any amb la salut (que l'ha deixada pràcticament cega) l'obliga a mirar-se la vida d'una altra manera: “Sóc una altra Rosa”, diu ara. Li agraden els premis i el reconeixement. No se n'amaga. La seva vitalitat dringa igual que sempre, tot i que estigui més privada per la “logística”.
Avui és nit de premis a Barcelona. Li donen el Butaca d'honor Anna Lizaran. Felicitats.
Em fa molta il·lusió, és veritat. En Sagarra em diu: “A tu, sempre t'agraden els premis.”
Li concedeixen el Butaca d'Honor a la seva fidelitat amb el teatre.
És veritat que ha plogut molt i hi ha nevat des de Les troianes del 1974. Però em sembla que fos ahir. I és que el sento molt proper, el meu paper d'Hècuba. Isona Passola [directora de l'Acadèmia del Cinema Català] feia de Cassandra, era una de les meves filles, i Anna Rosa Cisquella [membre de Dagoll Dagom] era Helena de Troia. Joan Lluís Bozzo va dirigir l'obra. Ara entenc millor la mare quan diu que tot va tan ràpid. Sempre he estat insaciable i he volgut encabir més feina d'interpretació. Ara, que, per a mi, el millor lloc és l'escenari.
Primer es va voler quedar a Barcelona, quan altres companys feien carrera artística a Madrid.
Molts van decidir marxar, i em sembla bé. Però vaig voler quedar-me per treballar a favor de la cultura i la llengua. Després em va passar que, per haver-me quedat, no em feien el mateix cas que als altres que triomfaven. Jo em vaig quedar com un acte de patriotisme els primers anys. Més endavant, quan la llengua i la cultura ja s'havien fet un lloc, sí que vaig marxar a Madrid. Però tampoc va ser tan fàcil triomfar, perquè hi havia una gran competència. Avui tot està bastant més normalitzat.
A Madrid va fer temporada en algun any del Guardiola en el Barça, oi?
El Barça havia guanyat un títol i ho vaig voler celebrar. La veritat és que em van castigar perquè em van fer seure en una cadira trencada. Vaig entendre la lliçó que, quan ets fora de casa i ets minoria t'has de moure amb discreció i fent adaptació al medi. A Madrid també hi ha teatres fantàstics que fan bona olor, com els antics de Barcelona. La fusta del teatre fa molt bona olor, però una altra cosa és que siguin confortables. A tots els teatres de Barcelona, a excepció dels del TNC i el Lliure, els hombros (els laterals de l'escenari) són llocs inhòspits on has de vigilar de no ensopegar. Cal estar-se esperant amb la concentració adequada per entrar quan ho demana el text.
Més d'una anècdota hi ha entre caixes en derbis de futbol, precisament.
Habitualment, som gent seriosa. Jo penso que si hi ha espectadors el dia d'un gran partit és que no els deu agradar el futbol...
Es pot fer una radiografia d'aquests 40 anys de teatre. Quin teatre hi havia el 1974?
Quan vam començar no hi havia res. Ni quasi televisió. No es cobrava ni hi havia subvencions. Sí que hi havia ja les primeres companyies, com ara Joglars i Comediants, però en general tot estava per fer, era com si fessis amateur. D'entrada, t'havies de fer un carnet de cartó dur en què hi havia imprès el jou i les fletxes. Calia fer la cua amb els toreros i fer tot un any de meritoratge. El 1976 es produeix el gran canvi amb la mort de Franco. Es fa el primer Grec amb dos duros. Apareixien companyies que s'autogestionaven: es descarregaven camionetes i s'actuava. Tots cobràvem el mateix. Després els professionals es van dividir en dos fronts: els de l'Associació d'Actors i directors que s'agermanaven amb el PSUC i l'Assemblea de treballadors que érem els anarquistes, entre els quals també hi havia Mario Gas, Vicky Peña... Als vuitanta comença el Centre Dramàtic de la Generalitat, que és molt important per a la llengua, la cultura, els actors i els directors...
El director Ricard Salvat va ser un dels grans damnificats quan es va començar a institucionalitzar el teatre...
Hi penso molt, en ell. Jo en tinc un bon record. Vaig treballar en el seu darrer muntatge,Mirall trencat, de Rodoreda. La història és molt ràpida i no sempre per molt que tinguis la raó, te la donen. Quan van donar les direccions artístiques del Lliure a Àlex Rigola i del TNC a Sergi Belbel vaig pensar que havien saltat la nostra generació. Aquell era el moment per a Mario Gas. Nosaltres hem estat els més perjudicats. La generació més jove ens va descavalcar. El teatre sempre ha estat molt artesanal. El Lliure, que venia del 1977 de ser una petita companyia, va fer un creixement espectacular. Jo vaig tenir la sort de treballar-hi; m'hauria agradat quedar-m'hi a viure. Comediants o Els Joglars eren companyies més tancades que se'ls respectava però que no s'hi comptava entrar. Jo sempre he anat de franctiradora, sense pertànyer a cap grup. En realitat, necessitava ser més lliure, i això em va marcar i no vaig entrar en les capelletes.
Sembla que des de fa uns anys hi ha una voluntat dels més joves de tornar al format de companyia.
Ho celebro. També ho vam fer nosaltres. Diuen que no cobren. Nosaltres tampoc ho fèiem. Jo treballava de secretària i d'infermera de dentista mentre actuava. Ara, de manera natural, s'ha format una base de gent esplèndida.
Segueix la cartellera?
Ara és més complicat. Però la veritat és que m'agrada fer i també anar al teatre.
Tot just acaba la temporada al Romea, ara [l'entrevista es va fer divendres].
Sabem que hi haurà gira el 2015. Hi ha algun bolo pel desembre, però no gaires, perquè són dates en què la gent se'ls gasta anant a esquiar o a comprar. Ara, la funció llisca molt més que al començament. Hem tingut temps per treballar el to del text. Ara paladejo cada paraula. El que passa amb Sándor Marai és que ho diu tot tan bé que voldries explicar-ho tot. Però en teatre no tens el temps d'explicar les imatges literàries. A La dona justa,de Marai, que també vaig intervenir-hi, ens passava el mateix. Marai té una virtut semblant a la de Rodoreda: entren al cor de la gent molt ràpidament, són directes, van com un dard i l'encerten sempre al centre de l'emoció.
El seu paper és el d'una persona que regeix un castell. Però en comptes de rigorositat el que transmet és lluminositat...
A la novel·la hi és, però no s'ha inclòs en l'adaptació. Tinc aparicions breus però no hi ha papers petits, sinó grans actors. Em feia il·lusió poder pujar a l'escenari. A la llum que transmet el personatge se li afegeix la fragilitat real. Jo hi veia una relació molt de mare. Em converteixo com en una nena petita, perquè la gent en fer-se molt gran torna a tenir dificultats de parla i de mobilitat.
I ara, què?
Com que ha vingut públic m'agradaria continuar al Romea un mes més. Però els compromisos del calendari no ho permeten. Jo he canviat. La Rosa d'abans no és la Rosa d'ara. Ara ja no anticipo res. La vida és cada dia. Necessito molta ajuda, encara, molta logística. En aquesta obra, que sembla que pot tenir llarga vida, la tinc.
Tenia pendent adaptar El testament de Maria, no?
Conec l'obra des del 2012[abans de la malaltia]. Vaig haver de deixar el projecte de l'Agustí, que el va acabar estrenant en castellà al Festival Grec [i que farà estada al Teatre Lliure pròximament amb Blanca Portillo d'actriu protagonista]. Encara tenim el projecte per fer-la en català. Mentrestant, però, hem estat rodant amb Villaronga una mena de documental sobre el meu cas. Estem molt contents de com està quedant. El film mostra com una actriu que no hi veu memoritza un text. La traducció és d'Anna Soler-Horta.
Se sent recompensada, ara?
Després de la funció de dijous, l'actriu Marisa Paredes em va dir que ara estava rebent tot l'amor del públic que havia dedicat al teatre durant tants anys. “Ho has aconseguit, ja t'ho estan donant”, em deia. Hi ha altres actors que també s'ho valien i no ho van rebre mai. Aquest agraïment de la gent, que t'estima, és com una onada suau amb molta energia que t'omple. És meravellós.
Ha dedicat la vida al teatre. El teatre li ha tornat la il·lusió per la vida?
Un dia deia a una amiga meva: “El teatre, mata”,i ella em va respondre: “Potser mata però t'ha donat la vida; agafa-t'hi una altra vegada, te la tornarà.” Vaig pensar que tenia raó.
Per cert, durant uns dies heu combatut a la cartellera els dos germans. Queco Novell, que fa de Rajoy en el Polònia, el musical.
Hem coincidit dues setmanes. No li pregunto com els va,
d'èxit, ja ho sé. M'agrada que faci un teatre més popular. Polònia, però, no és tant humor blanc com sembla. Cal riure's d'un mateix. Un dia el voldria fitxar perquè fes de galant madur en algun muntatge dramàtic. Ara que, fa poc, estava el Queco al Viena i va veure unes senyores que se'l miraven. Al final s'hi van atansar i li van dir: “Avui no el venim a veure a vostè, sinó a la seva germana!”
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,

Fuente: Jacinto Anton (elpais.com)
Cuando al final de la representación en el teatro Romea se apagan los focos y se hace la oscuridad en el escenario hay una persona que se siente en casa. Rosa Novell (Barcelona, 1953), que se ha quedado ciega a causa de un cáncer, actúa cada noche en L'última trobada, de Christopher Hampton, adaptación teatral de la novela de Sándor Márai que dirige Abel Folk. Cuando entran los espectadores, la actriz se encuentra ya en escena mientras ella y Folk, que también actúa, ultiman los preparativos de vestuario y maquillaje a la vista del público. Novell pide que desconecten los teléfonos móviles y bromea al respecto. Comienza la función.
Cuando a los pocos minutos abandona —acompañada— el escenario, al que no regresará en un buen rato, la espero en los camerinos. Entra apoyada en el brazo de la regidora, Maria. La ayudo a ponerse una bata y a sentarse en una silla. Nos quedamos solos. Estamos muy juntos, rozándonos las rodillas, y me coge la mano. Estudio su rostro con total impunidad. Tiene el cabello muy corto, cano, una suave sonrisa en los labios finos. No se le aprecia nada extraño en los ojos, quizá la pupila más dilatada de lo normal. Los cierra a menudo o mira hacia abajo. Tardas en caer en la cuenta de que no los usa. Irradia una mezcla de fragilidad y dignidad, una extraña grandeza. A fuerza de escrutar sus facciones descubres que está hermosa.
“Te voy tocando y cogiendo la mano porque es mi mirada”, dice. Le pregunto cómo lo vive. “Con estupor y temblores como decían en aquella novela. Es algo que no te lo imaginas, y menos que te pase a ti. Me propuse no quejarme, o quejarme poco, el mínimo, y pensar que cada día es un día más. Me encuentro bien, me encuentro bien, aunque tengo este handicap, este daño colateral”, ríe con risa de gorrión.
No habla con ningún dramatismo —incluso bromea con que se parece a Jean Seberg—, su voz es la de la Rosa Novell de siempre, aunque con algo nuevo indefinible, un timbre más cristalino. “Me levanto cada mañana recordando que he soñado que veo, y entonces pienso: ‘Ya estoy’. Pero es un sueño. Abro los ojos y todo está oscuro. ‘Otro día’, piensas. ¿Cómo lo vivo? No me quiero quejar, solo tirar adelante. Y seré a partir de ahora otra. La Rosa que conocías ya está. La actriz que conocías es otra. Ahora soy esta Rosa Novell que no ve”. Me suelta la mano y mueve las suyas, bonitas y de dedos finos frente a su cara. Luego las deja caer en el regazo como dos palomas cansadas.
Explica que ya ha ido a la ONCE. “Pero me ha costado mucho. Ir y decir ‘no veo, ayudadme’. Has de dejarte querer y eso me ha costado”. Aquí sentados, aislados del mundo, mientras afuera continúa la representación, es fácil perder la noción del tiempo. La noche parece plegarse alrededor como un biombo oscuro. “Que te hayan de duchar…”, prosigue la actriz. “Empiezo a valerme sola, moverme, ir al baño. ¡Siempre he sido una mujer independiente! Una noche, por querer ir demasiado rápido, me caí, me rompí varias costillas. Fue un disparate. Te asustas. Cogí miedo”.
El papel que le ofreció Abel Folk fue muy importante para ella. “Pensaba: ‘si tuviera un objetivo’, algo que me propusieran, algo muy sencillo, que hubiera una luz. Me haría ir adelante. Antes de que me pasara esto Abel me había propuesto el papel, era de vieja, ¡pero a mí me encantan las viejecitas! Entonces, después, me lo volvió a ofrecer. ‘Sigues siendo una actriz’, me dijo. Allá arriba, si no ves no te distrae nada, vives completamente en ese mundo de la representación. Captas de otra manera al público. No sé dónde están, pero ahora es así. No pienso desesperarme. A veces pienso: ‘no veré nunca más la cara de mi último sobrino-nieto’. No me gusta que me compadezcan”.
Le pregunto cómo fue el proceso de quedarse ciega. “Estaba cansada. El teatro me ha dado mucho pero también me ha hecho sufrir mucho. En un momento me desilusioné un poco. Estaba sin trabajo, eso me tocó. Luego hice una obra, Els missatgers no arriban mai, de Biel Mesquida, a finales del 2012, en La Seca. Un gran esfuerzo. Y luego una cosa en el Lliure, con mi hermano Queco, las cartas de Eduard Toldrà al abuelo Clausells, en mayo de 2013. Notaba un pinchazo aquí” —se señala el pecho—. “Me hicieron unas placas y apareció. Había sufrido una embolia pulmonar en el Lliure. Ya no me dejaron salir del hospital, pruebas, y el tumor, pequeño. Había que operar. Me lo hizo el doctor Rosell. ‘Eduardo’, le había dicho yo a mi pareja” (el escritor Eduardo Mendoza) “quiero el mejor’, y resultó que el mejor era de Manresa. Siento una gran admiración por los médicos y los científicos que ayudan a salvar vidas. Entonces empezó aquello que todos te explican, la quimio, etcétera”, —hace un gesto como para apartar el recuerdo— . “Lo llevé bien, en enero de este año me dijeron que la enfermedad estaba controlada. En febrero fui al gimnasio. En marzo me apareció una catarata. El efecto de la quimio o la radio. Luego me salió en el otro ojo. Fue muy difícil, no tuve tiempo de prepararme. Miraba a Eduardo muy de cerca. ‘¿Qué haces?’, me preguntaba él. Y yo pensaba: ‘Para acordarme”.
La regidora viene a buscar a la actriz. Ayudo a quitarle la bata. Se alisa el elegante vestido negro con las manos. Se coge de mi brazo y del de María y la acompañamos hasta la puerta que conduce al escenario. Desde allí siguen solas.
Cuando regresa y vuelve a tomar asiento le pregunto por Sándor Márai, del que ya hizo en teatro otra novela La dona justa. “Márai, como Rodoreda, tienen la habilidad, el talento de llegar directos al lector, y al espectador”. Le pido que explique más sus nuevas sensaciones en el escenario. “Me ofuscaba al principio porque Abel ha colocado público en el escenario, en una grada. El problema es de orientación. Tienes que asumir el espacio, es algo que no haces contando pasos, es algo más abstracto. Aún es pronto para caminar sola. Me dice mi profe que es lo que más cuesta. Allá arriba… siento las voces de los otros, de los compañeros, me orientan. Me es igual no saber cómo es la escenografía. Me dicen que hay hojas en el suelo. Las veo. Con la mirada interior. Da lo mismo que no sean las que hay de verdad. A ti te veo porque recuerdo tu cara”. No encuentro qué decir. Y pienso que si no hablo es como si no existiera y eso me llena de una tristeza que me hace más difícil aún decir nada.
“No me siento diferente. Estoy muy concentrada en mí misma. Es la gente la que me ve diferente. Como actriz también. Quizás he mejorado” —alza la mirada con un gesto de coquetería—; “me gustaría” —deja caer la cabeza otra vez. “Lo que me gustaría es volver a ver”. Rosa Novell explica que está trabajando en una película con Agustí Villaronga. Es un documental, “una cosa que nos hemos inventado, sobre una actriz en mis condiciones, estudiando un texto, El testamento de María, de Colm Tóibín, que habíamos proyectado hacer juntos y no pude hacer” (el director estrenó la obra, su primera puesta en escena, este verano, con Blanca Portillo). La actriz explica que tiene otras propuestas. “No de hacer de cieguita”, advierte, y entonces hablamos de papeles como los de Max Estrella, Lear, Edipo. Y sonríe.
¿Qué es lo que más echa a faltar? Suspira. “Leer un libro. Leer. Y sobre todo la independencia. Eso es lo peor. Y no poder conducir. Me gustaba mucho. La música en cambio ha crecido mucho en mí. Ahora me gustaría ir a más conciertos, al teatro menos”. Dicen que los sentidos se desplazan, aventuro. “El tacto son los ojos”. ¿Ha ganado algo como actriz, en su nueva situación? “Aún es pronto. Temo que ahora es un efecto que ve la gente. Intento hacer lo mismo. Creo que he ganado en concentración. En este personaje, Nini, busco mi propia fragilidad. Antes buscaba cosas más externas”.
“Me gustaría no bajar del escenario, pero no quiero que se convierta en una obsesión, eso antes me ha perjudicado. Ahora hay otras cosas que han pasado a primer término, la gente que me quiere y a la que quiero, los amigos, mi pareja, he recibido un amor tan grande… El teatro está bien, pero…”. La actriz vuelve a hablar de lo que siente en escena: “Una pureza nueva, hay más luz, más fuerza. Me gusta mucho ser actriz, toda la vida me ha gustado meterme en otros personajes. Y el teatro ¡me da hambre! Que es algo muy bueno ahora en mi estado”.
¿Tiene miedo? “Sí, porque me caí, y no sabía dónde estaba”. No dice más de los temores de la oscuridad esta mujer valerosa. Otra vez vienen a buscarla, para la última escena. Me abraza con fuerza y se me hace un nudo en la garganta. Soy yo quien no puede dar un paso y acompañarla y me alegra que no me pueda ver mientras se marcha hacia el escenario y la luz.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
Arriba al Teatre Romea de bracet de l’Abel Folk i amb el somriure posat. Ens asseiem cara a cara en una taula del camerino. Em pregunta quanta estona necessito per si puc tirar curt, però m’acaba regalant una hora de conversa, mentre no arriba la maquilladora. Rosa Novell ha tornat al seu hàbitat natural, els escenaris, amb L’última trobada de Sándor Márai, després de patir una greu malaltia que li ha fet perdre la visió. 
En primer lloc, com està?
Bé, contenta, al teatre. A tothom li agrada l’obra i jo sóc feliç aquí, dalt de l’escenari. 
¿Es fa difícil parlar dels canvis que ha viscut en els últims temps?
No és tabú, però no vull convertir-me en un llibre d’autoajuda, perquè no estic preparada per a això. Si puc ajudar algú ho faré amb la meva actitud, però... no vull estar tota l’estona parlant d’això. 
Tornar al teatre era una prioritat? Sí. Jo pensava: necessito com una llumeta en algun lloc que em tibi. No volia un paper llarg ni la responsabilitat que solia tenir, però sí poder passejar-me per allà dalt de l’escenari. I es va complir el meu somni. 
Com va ser el procés, des que l’Abel Folk li va oferir el paper fins a muntar l’obra?
Me’n moria de ganes. Sabia les meves dificultats, en aquell moment, però pensava que si tenia un projecte no gaire complicat m’agafarien més energia i ganes de sortir de casa. I em van proposar aquest. Però després va venir el segon tsunami. El procés de pèrdua de visió ha sigut molt ràpid. I és molt difícil d’assumir i tirar endavant. Em sembla que encara no ho he aconseguit, tot i que espero fer-ho. Llavors els vaig dir que estava així i que entendria que busquessin una altra persona, però l’Abel em va dir que em volia. I jo sempre pensava en positiu: la faré, la faré, la faré. Costa molt. Però tot costa. Sempre m’he passat la vida lluitant per aconseguir les coses, res no m’ha vingut donat. És cert que també m’hi he acostumat i que una es complica la vida per realitzar-se: un artista ha d’anar sempre més endavant, no ha d’estar mai content, ha de voler ser millor. Perquè cada vegada conec més el que desconec. 
Sándor Márai era la millor opció.
Sí, perquè conec l’autor, m’agrada molt i ja vaig ser La dona justa. (2010). Sándor Márai, com Mercè Rodoreda, és dels pocs escriptors que tenen l’habilitat d’arribar al cor directe. Ho noto. La paraula és com un dard al cor. 
L’última trobada planteja una traïció amorosa que és tan dolorosa perquè trenca una amistat profunda entre dos homes.
Sándor Márai ho explica des d’una mirada de principis del segle XX que ve d’una tradició, des dels grecs, i per això arriba a tothom. Jo m’identifico amb els dos homes i el que expressen, tot i que a les dones ens van educar d’una manera més competitiva i hi vam arribar més tard. L’amistat, per a la majoria de gent i per a mi, és sagrada. Sobretot de jove, quan t’estàs formant, els amics són el primer. Pertanyo a una generació que no volíem el poder, no volíem normes, però sí que crèiem en l’amistat. Era la nostra família. Vivíem junts, lluitàvem junts, estudiàvem junts. Et passes mitja vida buscant amics, i l’altra mitja traient-te’ls de sobre i que en quedin pocs, perquè no pots estar per tots! 
Amb els anys canvies.
En fer-te gran ets menys orgullós i és més fàcil el perdó. I a mi m’agrada ser així. Perdonar, als amics o a mi mateixa. No em culpabilitzo tant com abans. La maduresa et porta a la reflexió i la reflexió a admetre els teus errors i la possibilitat de cometre’n. La vida t’ensenya moltes coses. Jo sempre intento veure el got mig ple. 
A l’obra Márai diu que cadascú és responsable del seu destí i que a la fatalitat li obrim la porta.
No ho comparteixo gaire. En tot cas, no conscientment. ¿Responsables dels nostres destins? Jo crec que hi ha un gran tant per cent de probabilitats de sort, d’atzar. Però un cop tens les teves cartes repartides, has de saber jugar-hi. 
“No hi ha res pitjor que no voler ser qui ets”, es diu a L’última trobada . 
L’obra parla d’uns valors que tenien importància en la primera meitat del segle XX: l’amistat, l’amor, la paraula... Ara tot s’ha tornat molt superficial, el més important és ser famós i tenir diners. És difícil donar consells, en aquest moment, però tothom hauria de tenir la força de voluntat de dirigir la seva vida cap a on vulgui. Tira endavant, fes que sigui assumible i conseqüent, i la vida serà millor. 
Estem en un moment de canvi estructural, en què els partits més horitzontals estan guanyant terreny.
Ho celebro. Ho necessitàvem. La meva generació va lluitar per la democràcia i el canvi. I sempre se’ns ha dit que nosaltres havíem tingut contra què lluitar. Doncs ara ho teniu vosaltres. Què fareu? Arregleu-ho o cremeu-ho, però no em demanis que em torni a posar a primera fila. Lluita per tirar endavant com tu vulguis! Jo crec, però, que el canvi serà lent. I està bé ser prudent. 
Els aplaudiments al final de cada funció són molt emocionants.
Reps el que has donat. No vull que la salutació sigui una cosa mecànica, sinó que sento l’energia de la gent com arriba... i els hi torno.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
                                                                                                                       
Fuente: Albert Lladó (lavanguardia.com) | Foto: Jordi Folk

El actor y director Abel Folk lleva al Teatre Romea 'El último encuentro', la adaptación de la mítica novela del húngaro Sándor Márai (1900-1989) que disecciona la lealtad, la pasión como motor de vida o la importancia redentora de la verdad. Un estreno que se suma a la recuperación en los últimos años de la obra de este escritor que representa como pocos el espíritu de la Europa del siglo XX

Vallromanes, un pueblo a poco más de veinte kilómetros de Barcelona. Suena de fondo algo de música. ¿Es Chopin? Abre la puerta del teatro municipal Abel Folk, que luce una noble perilla y un traje de raya diplomática. Le acompaña en el ensayo Jordi Brau, quien será su compañero de escenario en la puesta de largo de L'última trobada. Poco a poco va llegando el resto del equipo. Pep Planas es el ayudante de dirección y Paco Azorín se encarga de la minimalista escenografía. María Araujo será la responsable de trasladarnos, a través del vestuario, al mundo de Sándor Márai (Kassa, 1900-California, 1989). Y Rosa Novell. Novell, con un papel breve pero preciso, emocionará a muchos. 

Abel Folk (Montesquiu, Osona, 1959) ha combinado su trabajo en varios medios. Tras una larga trayectoria como actor teatral (El ventall de lady Windermere, Agost), y de cine (El coronel Macià), ha dirigido y producido teatro (Pels pèls, Mentiders, Els 39 esglaons) y recientemente ha dirigido, junto con Joan Riedweg, las TV movies Xtrems (premiada en el Festival de Houston, seleccionada en los de Londres y Quebec y con once nominaciones en los premios Gaudí) y Desclassificats. 

Llevaba años Folk con ganas de trasladar a escena El último encuentro, la novela del escritor húngaro en la que dos hombres, amigos desde la infancia, se vuelven a ver después de 41 años. Henrik, rico, aristócrata, y representante de una vieja Europa en decadencia, no se ha movido de su castillo. Konrád, de origen humilde, y con gran sensibilidad para la música, ha vivido en los trópicos. Un día abandonó el imperio austrohúngaro sin previo aviso. ¿Cuál es el secreto que han de confesarse durante esa noche? ¿Qué necesitan resolver antes de morir?

"Hay pocas novelas que te dejen una huella en la memoria tan localizada", sostiene Folk, quien pasará texto por tercera vez esta tarde, consciente de la importancia del tono en el personaje protagonista que interpreta.

Márai es de esos autores que, gracias al milagro de la literatura, ha logrado tener una segunda vida. Se suicidó en Estados Unidos, cuando poco podía imaginar que sus obras volverían a enganchar a miles de lectores en los años noventa. Una amiga de Folk le pasó la novela y el actor quedó entusiasmado. Mucho después, se la volvieron a regalar. Y una vez más, hasta tres. Desde el principio, el director sabía que allí había una obra de teatro. De hecho, Christopher Hampton le dio el papel del viejo Henrik a Jeremy Irons y, bajo el título de Embers, se convirtió en un éxito de la escena londinense.

"No quería hacer una reconstrucción historicista. No me interesa. El teatro necesita otro tipo de comunicación". 

La propuesta de Folk, coproducida por Focus, se podrá ver en el Teatre Romea hasta el 23 de noviembre. Se trata de la versión de Hampton, pero el catalán ha querido ir más allá del propio texto y sugiere romper algunos de los códigos para que el público se meta en la obra desde el primer segundo. Ficción y no ficción irán de la mano como si estuviéramos, en realidad, en otro ensayo.

La fuerza de las palabras
Folk no quiere que el espectador se distancie. La obra es una auténtica ametralladora de frases que no dejan de abofetearnos. Respiramos brevemente, y el tsunami entra de nuevo, con toda la fuerza. No importa la parafernalia. La acción está sumergida en la palabra misma, ese es el pacto de verosimilitud. El público se siente como un intruso, un voyeur, alguien que se ha metido en la intimidad de un grupo de actores que, además de luchar con el texto, lo hacen con los condicionantes de la sala. ¿En qué momento nos habla el actor y en qué momento lo hace el personaje?

"Márai tuvo el talento de escribir lo que muchos pensamos sobre la vida. Por eso estamos trabajando la complejidad. Al espectador le asaltan constantemente sentimientos contradictorios. Son sentimientos simultáneos."

El actor se maquilla ante el público. Prueba los focos. Y, en determinados momentos de la pieza, mira fíjame a los espectadores, subrayando algunos de los temas claves que están tatuados en El último encuentro. 

La novela ya ofrece grandes monólogos a los que el intérprete de Henrik se enfrenta con una concentración máxima. Tampoco lo tiene fácil Jordi Brau, el partenaire que le da las réplicas con inquietantes silencios, con gestos de sorpresa o incomodidad. Uno representa al hombre de honor, al soldado que ha luchado por su patria, y el otro se ha convertido en un delicado viajero, pariente de Chopin y con un carácter peculiar que escondió durante toda su juventud a través de una máscara. Uno responde a una ética militar y el otro a sus pulsiones artísticas. Pero cada cual es responsable de su destino, eso es lo que nos dice Márai.

El anciano recibe a su viejo amigo reproduciendo exactamente la última cena que tuvieron en aquel comedor. Los mismos candelabros, las mismas sillas... pero hay una ausencia que, por su fuerza, se convierte en una figura tan presente -con su butaca vacía- como la de los dos hombres. Krisztina, la mujer de Henrik, muerta hace años, acaba de cerrar un triángulo lleno de sobreentendidos, un secreto jamás abordado y una supuesta doble traición. Sin embargo, y ahí radica la originalidad del texto, no hay reproches. 

"Si se hubieran encontrado al día siguiente de lo que pasó en la cacería, seguramente se hubieran matado y estaríamos hablando de una tragedia. Pero en 41 años, la cólera ha desaparecido", defiende Abel Folk, que sigue mirando el escenario vacío, pensando en los últimos detalles. 

Es, pues, un discurso desde la pasión (la pasión, sin duda, como motor de la vida), pero una pasión hecha brasas, nada trivial ni inmediata, que ha ido dejando poso en ambos. Es un fuego de largo recorrido en el que el gran interrogante no es en qué ha fallado el otro, sino uno mismo. Incluso hay sitio para la ironía. Ambos personajes son autocríticos. Pero en el telón de fondo hay preguntas abismales. ¿Qué es la amistad? ¿Para qué sirve la verdad? ¿En qué dimensión situamos la lealtad?

Márai, que lanza réplicas como si fueran aforismos, reconoce que hay una verdad que se basa en los hechos, pero los hechos a veces "no son nada más que consecuencias deplorables". No hay verdad sin comprensión de la intencionalidad. Henrik intuye, siempre cree haberlo sabido, lo que pasó la víspera de la huida de Konrád. Lo que no ha logrado comprender es cómo se gestó en él esa drástica decisión. Reclama la verdad ofreciendo la verdad. Y en ese cuadrilátero, que durará toda una velada, se sitúa la tensión del diálogo, como un arco.

Amistad y erotismo
Los dos ancianos son, por encima de todo, amigos. Amigos desinteresados. Lo fueron desde muy pequeños, cuando se conocieron en la academia, y lo siguen siendo mientras, después de tanto tiempo y tantas especulaciones, cenan juntos en un ala del castillo. ¿Qué hay, pues, detrás de la amistad? ¿No hay quizás un punto de erotismo en el fondo de todas las relaciones humanas?, se pregunta el general. Un erotismo, matiza, que no necesita del cuerpo, que nada tiene que ver con la atracción sexual. Pero la amistad no puede ser únicamente la coincidencia de gustos y aficiones. Hay una complicidad que trasciende actos, reflejos y circunstancias.

"Es el mejor tratado sobre la amistad que yo conozco. El que con menos palabras es capaz de ser más exacto, más profundo", afirma Folk, tocándose su perilla austrohúngara.

También hay algo de esperanza, por muy remota que sea. ¿Y si realmente el amigo no le traicionó? ¿Y si todo ha sido producto de su imaginación? Sería tan fácil escuchar la negación de Konrád... También podría abrir el diario de terciopelo donde su esposa, Krisztina, apuntaba sus sentimientos. Ahí podría encontrar todas las claves. Pero necesita la palabra del amigo. La importancia de la palabra y de su lealtad.

La novela está contextualizada entre las dos guerras mundiales. No cuesta ver, entonces, en medio de ese diálogo a corazón abierto, metáforas sobre las infidelidades entre pueblos antes unidos y ahora enfrentados. Resulta obvio decir que la guerra es terrorífica, repasar los números, las cifras de muertos. Pero la cuestión, otra vez, es ir a la matriz, saber cómo se ha llegado hasta allí.

Nexos
Al mismo tiempo, nos encontramos dos paisajes simbólicamente opuestos: el bosque como espacio ancestral, refugio del general desolado, frente al orden del ejército. Existe un puente, un nexo, casi indestructible entre ambos lugares, y también un cordón umbilical que une el paso del tiempo. Se trata de Nini, la nodriza, que ha acompañado desde su nacimiento a Henrik (ahí está, contenida, firme y delicada al mismo tiempo Novell, que ya hizo un Márai en el 2010 -La dona justa- con versión teatral de Eduardo Mendoza). "Es la columna de su castillo. Lo sabe todo. Sabe qué hacer para estabilizar al general. Él es un tipo efervescente, tiene tendencia a la depresión y a la euforia. Y ella supone la protección. La verdadera compañía. No es una subordinada. Es el símbolo de la casa", comenta Folk poco después de repasar el texto junto a Novell.

Y es que Nini, muy al principio de la obra, le dice al general que todos perdemos a las personas que queremos. "Si no eres capaz de soportarlo, es que eres un fracasado como ser humano", sentencia. Vivir con las secuelas, sobrevivir pese a lo ocurrido, es otra de las lecciones de El último encuentro.

Abel Folk se cambia de ropa y, ya en la terraza del bar del casal cultural, reflexiona: "Henrik ve la música como un peligro porque es un mundo que no le pertenece. Es el mundo de Konrád. El mundo de su madre o de su mujer. Impenetrable para él".

Aprovecha Jordi Brau para preguntar si finalmente incluirán en la obra la Polonaise-Fantaisie de Chopin. Todos callamos dibujando mentalmente la melodía. Ya parece que suene en el escenario del Romea.

Último encuentro sobre la escena

by on 14:40
                                                                                                                        Fuente: Albert Ll...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: J.B. (elpuntavui.cat)
L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carrió, un flirteig per la correspondència privada d'artistes. Un moment d'intimitat, a cop de faristol, que apropaven actors i espectadors. Ara, tot i que haguessin pogut fer una nova sèrie de correspondència privada, s'han decantat per explicar la història d'Europa a través dels artistes. Des de Georg Büchner, que dóna veu al somni i desengany de la Revolució Francesa, fins a Peter Weiss, que mimetitza fragments dels judicis contra els nazis a Nuremberg. També aquest cicle recull l'estroncament cultural a la Catalunya de la República a través de cartes (és l'excepció) entre Eduard Toldrà i el promotor cultural Manuel Clausells. El quart autor en discòrdia és August Strindberg, precursor del naturalisme a escena, que traslladava el conflicte a l'individu, a l'espectador. El cicle, que arrenca aquest dimecres i dura fins al 4 de juny, tindrà els actors que mantenen assaigs i funcions a la temporada del Lliure. Totes les funcions comencen a dos quarts de nou del vespre i es programen al Lliure de Gràcia. Moltes sessions són dobles, de manera que es fa un espectre molt més ampli dels autors i es garanteix que les sessions seran de més d'1 hora de durada. Això també permet que en un dia un actor interpreti dos papers diferents.
Dimecres i dissabte vinent és el torn de Strindberg. Es llegeix La tempesta (dirigit per Juan Carlos Martel), La casa cremada (Lluís Pasqual): un fill torna a casa després d'anys que ha patit un incendi i descobreix que tot allò que l'apartava de la família era mentida. Dissabte, La sonata dels espectres (Pau Carrió), amb banda amb un Elvis particular que formarà el mateix Carrió, Pau Miró i Jordi Oriol. També El pelicà revisada per Miró: “Una tragèdia, per ridícula pot ser comèdia.”
David Selvas i Miró (19 i 20 de febrer) fan una fusió de Woyzeck, La mort de Danton i El correu de Hessen jugant a un fals documental amb una posada en escena entre discursiva i lúdica. Carme Portaceli aproparà La indagació (un oratori en onze cants) de Peter Weiss, el 23 i 24 de febrer, amb dramatúrgia de Miró. L'autor va acudir als judicis d'Auschwitz com a testimoni. Miró diu que, tot i ser un tema molt tractat, “cada vegada que el llegeixo em deixa tocat”: una mostra de la crueltat humana directa a la vena de l'espectador, sense cap filtre dramatúrgic.
Finalment, Rosa i Queco Novell presenten el 28 de maig i el 3 i 4 de juny Fragments de converses (epistolari Eduard Toldrà i Manuel Clausells). Toldrà va ser un músic que va haver de sobreviure tocant cada nit en un local. Clausells, avui desconegut, va ser un activista que buscava reptes artístics. En les seves cartes, que van des de l'època de la dictadura de Primo de Rivera al 1935 retraten, sense saber-ho, els elements que provocarien la Guerra Civil. Clausells, avi dels Novell, va ser assassinat l'any 1937. Els néts l'han descobert reordenant les cartes. Fins llavors, era un dolor silenciat al cor de la seva mare.

Una lupa per a Europa

by on 16:41
Font: J.B. ( elpuntavui.cat ) L'any passat, el director del Lliure, Lluís Pasqual, es va inventar amb la complicitat de Pau Carri...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXT: BIEL MESQUIDA
DIRECCIÓ I DRAMATÚRGIA: ROSA NOVELL
INTÈRPRETS: PEPA LÓPEZ, ROSA NOVELL i ANNA YCOBALZETA
DURADA: 1h 30 min
PRODUCCIÓ: BOHEMIA'S
LA SECA-ESPAI BROSSA

Prometia molt al llegir el programa de mà. Tres personatges clàssics, eterns secundaris, d'aquells que serveixen per fer avançar la història: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, dona del rei Agamèmnon i Ismene, germana d'Antígona. Però el muntatge no m'ha acabat de convéncer. 

El muntatge parteix d'una bona idea, dones secundàries que normalment acostumen tenir poques línies de text, ara tindran el protagonisme perdut. Rosa Novell, a més, ha concebut el muntatge com un assaig, on un grup d'actrius s'asseuen en una taula a comentar com fer el seu personatge. Parlen de personatges i de vida, del món actoral, d'experiències. És la millor part de tota l'obra, malgrat que pel meu gust es fa una mica llarga.

Vint minuts després comencen els monòlegs. Obre foc, Enona, Pepa López i sembla mastegar a tota presa les paraules. No recita, ni parla, agafa una metralleta i les dispara. Tota una llàstima perquè el seu monòleg és el més sentimental, el que amaga més ràbia i el que té un text lo suficientment punyent per fer-te sortir del teu insomni en el que et fica lentament la primera part.

Després li toca el torno a Clitemnestra, un bombó de personatge, que la Rosa Novell fa insofrible. Totalment sobreactuada, li dóna un modo altiu que no cal, es desganyita per dir-nos el text, en un fals sentimentalisme que no es necessari i que converteix en massa llargs els seus vint minuts de protagonisme.

Per últim, Ismene per l'Anna Ycobalzeta. La millor part de tot està al final. Es podria dir que salva els mobles. El seu paper és el més tendre, innocent i dolç de tots. El públic ho sent perquè ella ho transmet. Sap com dir el text, com moure'ns per l'escenografia, amb només una olivera al mig, sap actuar i fa que et creguis que Ismene viu dins seu.

Els missatgers no arriben mai és un text interessant que amb altres protagonistes hagués brillat. Aquí només falta una mica de seny interpretatiu. Tota una llàstima que un bon text no acabi de quallar per la part interpretativa. Una altra vegada serà.
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , ,

AUTORS: EDUARDO MENDOZA, MIQUEL DE PALOL, JULIO WALOVITS, FLAVIA COMPANY, MÒNIKA ZGUSTOVA
DIRECTORS: ROSA NOVELL, XAVIER ALBERTÍ, EDUARD FERNÁNDEZ, JAUME MALLOFRÉ, EVELYN ARÉVALO, ADRIÀ AUBERT
INTÈRPRETS: CHISCO AMADO, BELEN BOUSO, VICTOR PI, MONTSE PÉREZ, MIREIA SANMARTÍN, MANEL SANS, ASSUN PLANAS, ARNAU VILARDEBÒ
DURADA: 1h 40 min
PRODUCCIÓ: CÍRCOL MALDÀ
CÍRCOL MALDÀ

Ambiciosa producció la que dóna tret de sortida a la que sembla ser la darrera temporada d'aquesta petita sala barcelonina. Cinc textos amb el denominador comú de Barcelona que representen un repàs des dels anys 70 fins als nostres dies. Cadascú signat per una ploma diferent i amb un estil força diferenciat.

Vint minuts per peça que en algunes ocasions se'n fan massa llargs i d'altres es quedem amb ganes de saber més coses dels seus protagonistes. El millor text, des del punt de vista dramatúrgic és el dels anys 80 escrit per la Flavia Company que es trasllada a la Barcelona de dos joves drogoaddictes que sembla que no veuen més enllà del seu següent "pico", però que estableixen  una conversa futurista, a vint anys vista. 

Per contra, el text al que més li costa agafar el vol és el darrer, amb dramatúrgia de l'Eduardo Mendoza i dirigit per la Rosa Novell que explica la situació per engegar un projecte cultural en els nostres dies, en aquest cas una pel·lícula sobre la vida de Gaudí. Li falta ritme al text, vol abastar molt pels escassos vint minuts de durada i la direcció i posada en escena són incapaços de salvar-lo.

Però Un dia d'aquests amaga unes grans interpretacions, i descobriments com el de la Belen Bouso, que durant la primera escena, als anys 70 no aconsegueix fer gaire creïble el seu paper, però que broda el de jove toxicòmana dels anys 80.

Posada es escena simple, però on realment tot s'aconsegueix amb un pujar/baixar unes cortines, que funcionen perfectament en cadascuna dels ambients de les cinc històries. Tota una llàstima que projectes tant interessants i que funcionen s'hagin de buscar una altra sala a partir de la propera temporada.

UN DIA D'AQUESTS

by on 18:39
AUTORS: EDUARDO MENDOZA, MIQUEL DE PALOL, JULIO WALOVITS, FLAVIA COMPANY, MÒNIKA ZGUSTOVA DIRECTORS: ROSA NOVELL, XAVIER ALBERTÍ, EDUA...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Font: L.S. (ara.cat)

 Agamèmnon, Antígona i Fedra. Tres grans noms de la mitologia grega, tres figures que els clàssics van fixar en tragèdies que parlaven de la dimensió de l'ésser humà i que encara avui ressonen, ben vives, als teatres. El mallorquí Biel Mesquida va voler reivindicar la Grècia "que els poderosos, els banquers i els alemanys s'estan carregant" quan va seleccionar els personatges protagonistes d' Els missatgers no arriben mai . "Com Costa i Llobera, crec que Grècia som nosaltres. M'agrada la Grècia sense repressions, d'Homer, Èsquil, Sòfocles, Aristòtil, Plató, dels grans mestres que ens han fet", assegura.
Per això quan Rosa Novell i Pepa López li van proposar que els escrivís una obra de teatre -cosa que no feia des dels anys 70 perquè ningú l'hi havia demanat- ell va optar per recórrer a tres grans dames de la tragèdia. Tot i que no són les més tòpiques: "Són personatges secundaris, el mirador més privilegiat sobre el mite i la història, perquè permeten veure un nou angle i noves perspectives de lluita, de vida, de sentiments", diu l'autor. Així doncs, les insòlites protagonistes aquí són Clitemnestra (Rosa Novell), la dona que va assassinar Agamèmnon; Ismene (Anna Ycobalzeta), la germana d'Antígona, i Enona (Pepa López), la dida i cuidadora de Fedra.
Aquest vespre a La Seca s'estrena una obra que "defensa el lliure pensament", assegura, encès, Mesquida. "En un país on ens amenacen amb F-18, on el conseller de les Illes Balears diu que els professors han de ser objectes de l'ordenament jurídic, on ens volen dirigir la vida com si fóssim xifres, pitjor que un ramat, pitjor que el nazisme, aquestes dones conviden l'espectador a pensar lliurement. Si no ho fem, serem esclaus", lamenta.
Entre els déus i els humans
"Biel Mesquida ha fet una catedral, una prosa poètica que ens situa a les actrius entre els déus i els humans", diu Novell, actriu i directora. Ella ha decidit convertir Els missatgers no arriben mai en una obra de teatre dins el teatre. L'espectador es cola en un assaig d'una companyia en què tres actrius preparen tres monòlegs clàssics. Això els permet introduir els personatges a l'espectador no avesat als clàssics i alhora dóna un to essencialista a l'espectacle. "La paraula i l'actor són suficients si hi ha aquest text", diu Novell. L'escenografia és molt conceptual i el vestuari es construeix a base de peces que són com atributs.
Les tres dones reviuen i recorden les històries que les acompanyaran tota la vida. "Tenen un sentiment tràgic, de culpa, perquè potser podrien haver evitat la tragèdia, però hi ha el fat, el destí, que les obliga a tirar endavant amb el dolor de l'absència", apunta Novell. L'espectador segueix el seus pensaments, que són construccions no lineals i contradictòries: "Veiem com funciona el seu cervell", il·lustra la directora.
Anna Ycobalzeta reivindica la poesia de Mesquida, al costat de Shakespeare: "Espero que l'obra desperti el gust per la cultura i permeti retrobar els clàssics. Només la cultura ens pot salvar en temps tan hostils".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,