Mostrando entradas con la etiqueta Pol López. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pol López. Mostrar todas las entradas


de MARTIN MCDONAGH
traducción y adaptación de PAU GENER sobre la idea de IVAN MORALES
dirección IVAN MORALES
intérpretes POL LÓPEZ, MARTA MILLÀ, ORIOL PLA y XAVI SÁEZ
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS
LA VILLARROEL

Entro en la sala con el pie cambiado, ya que pensaba que venía a ver un drama y minutos antes me entero que es una comedia. Gajes del oficio, no querer saber demasiado antes de verla para no ser contaminada. 

La calavera de Connemara nos translada a la Irlanda (oeste) verde, apática y alcohólica donde la vida es lo que pasa entre trago y trago. En el dossier de prensa, Ivan Morales la describe como una comedia negra de amor y huesos. Humor hay, a radaules, amor poco y huesos muchos, algunos todavía conservan su abrigo de piel.

Ivan Morales ha jugado con amplificar la comedia, tanto que a veces el espectador puede pensar que le están poniendo (excesivamente) en bandeja. Está claro que el protagonismo recae en los dos magos de la nueva generación cómica del país, Pol López y Oriol Pla.



Aunque los momentos más cómicos los protagoniza Mairtin Hanlon (Oriol Pla), ha llevado su personaje tan al límite que en muchos casos ha superado la delgada línea roja del histrionismo. Hay algo de su interpretación que chirría, sus momentos de "garrulo" por ejemplo son cansinos y repetitivos.

Todo lo contrario que Mick Dowd (Pol López) que ha sabido jugar con la justa medida de sus movimientos y gestualidad. Los momentos donde podía estar más pasado de vueltas, como por ejemplo en sus estados de ebriedad nos regala una interpretación contenida y llena de matices pero sin sobrepasar ninguna línea.



Justamente es Mick Dowd quien nos regala los mejores momentos de la noche cuando aparece acompañado de Maryjohnny Rafferty (Marta Milà), una brillante secundaria, cuyas apariciones en escena son como un soplo de aire nuevo entre tanta miseria humana. Completa el reparto Thomas Hanlon (Xavi Sáez) un detective que aspira a triunfar.

El diseño de movimiento de David Climent (Los Corderos) es una pieza clave en la obra, sobre todo en un momento mágico protagonizado por el Nothing compares to you de Sinead O'Connor. Sin duda el momento más mágico y quizás, el que dentro de un tiempo recordaremos de la obra.



Otro de los puntos fuerte es la escenografía firmada por Marc Salicrú, que por fin ha salido de su espiral de burbujas y esta vez nos sumerge en la campiña irlandesa con una puesta en escena magnífica.

La  trama de La calavera de Connemara no da para mucho, pero Ivan Morales, con algún que otro pero, ha sabido conseguir sacar oro entre tanto calcio. Eso sí, es una oportunidad, esperemos que no única, para ver a un reparto magnífico en escena.

PS. Un último apunte en forma de deseo. Durante buena parte de la obra estaba pensando lo genial que sería una obra sin texto protagonizada por Pol López y Oriol Pla. Como se ha demostrado en La Calavera de Connemara, el texto es secundario, su magia se puede sentir en mute. 
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,
Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Cuando los focos se apagan, las plateas se vuelven desiertas y las persianas anuncian un "Cerrado por Vacaciones" es hora de hacer balance de la temporada teatral que ya ha terminado. Este año por circunstancias personales y laborales no he podido asistir con tanta regularidad a las salas, tan sólo en poco más de 100 ocasiones, contando la maratón que con mucho gusto me he pegado con el Festival Grec.

Esta ha sido una temporada floja, se presentó como la temporada de la recuperación y hemos acabado con ocupaciones tras la Semana Santa que a penas alcanzaban al 40%, es verdad que cuando sale el sol, la playa tira más que las salas teatrales, pero son números preocupantes para un sector ya de por sí afectado por diversas políticas culturales.

Pese a todo hay vencedores que se han llevado el gato al agua y que han visto sus plateas a rebosar. Comencemos con dos nombres y apellidos que por una u otra razón han destacado esta temporada. Ernesto Collado, que parecía que tenía vetado la exhibición de sus espectáculos en Barcelona, esta temporada ha conseguido que deseemos ver más tras Montaldo (La Seca) y Constructivo (Hiroshima). Nuevos lenguajes escénicos, una apuesta clara por incluir al público en la pieza escénica y una experiencia muy recomendable para aquellos que no se conforman con sentarse en una butaca y disfrutar. Volviendo al teatro más clásico y convencional, esta ha sido la temporada de Lluís Homar que ha maravillado con su Terra Baixa (que volverá al Borràs del 23 de septiembre al 25 de octubre tras agotar localidades en su primera temporada) y con la dirección de L'art de la comèdia de Eduardo de Filippo en la Sala Gran del TNC y que después pudimos ver "paso a paso" en el programa Teatral del Canal 33.

De los nombres y apellidos pasamos a las salas. Destacaré tres, una por su nacimiento, la otra porque aunque llevaba ya un tiempo entre nosotros, este año ha consolidado su presencia, quizás no tanto para el gran público que busca un teatro más comercial, pero sí para los teatreros que buscamos otro tipo de emociones y por último la consagración de una sala/compañía que el año pasado dejó el listón muy alto y éste ha vuelto a superarlo. 
Hace apenas cuatro meses nacía la Sala Hiroshima, venía a ocupar una parcela poco explorada en Barcelona como es el teatro experimental, la performance, la danza, los géneros híbridos... Pegadita al Paral·lel, cuna de los grandes teatros comerciales, este proyecto huía de los neones para mostrarnos otro tipo de propuestas, que poco a poco van ganando adeptos entre el público teatral. He podido asistir en dos ocasiones y tengo ganas de más. En unos días os explicaré una avanzadilla de su nueva temporada. Estad atentos! 
Y siguiendo en Poble Sec, en lo alto de la Montaña de Montjuïc nos encontramos con La Vilella, hervidero de pequeñas propuestas. En ella se horneó una de las joyitas de la temporada, Et vindré a tapar, que más tarde, ya en verano ha recalado en La Seca. Tanto una como otra han conseguido participar en el Festival Grec de este año, una buena señal de que dejan el anonimato para entrar en el circuito. 
Finalizamos en el centro, sorteando guiris, para refugiarnos en el anteriormente conocido como Círcol Maldà, que a partir de esta nueva temporada se llamará El Maldà. Entre los múltiples estrenos de esta temporada, dos montajes me han sorprendido. La producción de esta temporada de la compañía, Els Pirates Teatre, que han versionado con su estilo, Nit de Reis de Shakespeare. Disfrutada de obra donde la música volvió a tener protagonismo y El llarg dinar de Nadal, que agotó entradas y volvió fuera de Navidad, para regalarnos una ambiente cuidado con una puesta en escena sublime y unas interpretaciones que dejan la boca abierta. Esta Navidad vuelven. No se la pierdan.

En el último tramo de temporada nos aguardaba una de las sorpresas que nos ha tenido en vilo durante dos meses y con la que hemos disfrutado enormemente, tanto que nos hemos quedado con ganas de más. La responsable es la compañía La Brutal con David Selvas y Julio Manrique a la cabeza que han creado una especie de teatro seriado y con su ciclo Tot pels diners ha conseguido llenar el Espai Lliure de mentes despiertas con ganas de ver una serie de montajes diferentes. Mammon, Cleopatra y L'onzena plaga nos ha convencido y hecho adictos a montajes que no acaban en los aplausos.

Y acabamos con fuegos artificiales, para el que es sin duda el montaje de la temporada. Y aunque algunos digan que es un melodrama (si Shakespeare levantara la cabeza...), lo cierto es que tuvo las entradas agotadas antes de estrenarse y nos hizo soñar con lo que puede conseguir un director, Julio Manrique, con los recursos limitados, con algo más de imaginación. Sí, estoy hablando de El Curiós Incident del Gos a mitjanit que se pudo ver al Lliure de Gràcia y que la temporada que viene se podrá ver al Lliure de Montjuïc. Después de ver el de Barcelona fui a Londres, y vale que allá tienen más dinero y escenográficamente es espectacular pero les falta Pol López, inconmensurable la interpretación de unos de los grandes de la escena catalana actual. Las entradas volarán, de eso tampoco hay duda.

Y claro que hay cosas negativas, espectáculos que me han decepcionado, ha sido una temporada como muchas otras, donde sales corriendo de una sala porque si alguien te pregunta qué te ha parecido se te va a notar que no te ha gustado demasiado tirando para nada, pero eso en agosto se te olvida nada más poner un pie en la arena, ni te acuerdas de las listas que has podido hacer en una platea por estar aburrida o no conectar con el mensaje. En septiembre vuelves descansada, con un montón de kilos de más... en la maleta y con ganas de sumergirte en más historias, con nuevos personajes, mientras la página en blanco te sigue esperando para que la rellenes con una y mil reflexiones. Este agosto, el blog sigue, te esperan una serie de artículos para que la vuelta a la rutina sea más liviana porque estés deseoso de iniciar la temporada teatral con una y mil propuestas. Esto es tan sólo un punto y seguido... Continuará.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo Rey, Medea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cristina Calderer
Què és L’onzena plaga?
És un text de Victora Szpunberg inserit dins la trilogia Tot pels diners, un cicle on es parla de la relació que tenim amb els diners. Mammón era una reflexió sobre els diners i l’art, Cleòpatra sobre els diners i les relacions, i L’onzena plaga és una reflexió sobre els diners i el model de societat que volem.
En quin context se situa?
És un futurible, podria passar perfectament l’any 2015. La crisi ja s’ha instaurat, i hi ha una parella protagonista que no pot separar-se pels condicionants econòmics.
La plaga del títol és real o metafòrica?
Hi ha una plaga real de rates. Els personatges viuen en una casa de la zona alta que està en decadència i que limita amb diferents parcs. A causa de la crisi, l’Ajuntament ha deixat d’invertir en el manteniment d’aquests espais, i les rates han prosperat.
Quins són els altres personatges?
Hi ha una noia a qui la parella protagonista té rellogada una habitació, i pràcticament viuen del que ella els paga; també el fill dels propietaris, a qui el seu pare ha encarregat que els faci fora però que s’acaba posant de part seva i vivint amb ells; hi ha també una dona d’una empresa privada que vol combatre les plagues, una científica boja que els acaba oferint una cúpula de vidre per tapar el jardí.
I hi ha també el Dylan, el personatge que surt a les tres obres.
Aquí el Dylan treballa dins de l’Ajuntament en el servei antiplagues. El seu personatge permet a la resta entendre que la invasió de rates en el fons és el menys important, que tenim al davant moltes merdes que no volem veure. L’obra parla també de com amb diners es poden comprar coses que semblava impensable poder adquirir.
Ets l’ideòleg del cicle i el vau impulsar amb La Brutal, la productora de la qual ets fundador i codirector amb Julio Manrique. ¿La idea de parlar dels diners també va ser teva?
No, el tema el vam decidir entre tots durant el procés de treball. A mi el que em semblava interessant era reunir uns dramaturgs que són un bon compendi de tres mons diferents. Perquè el món de la Victoria Szpunberg no té res a veure amb el del Nao Albet i el Marcel Borràs (Mammón) ni amb el de l’Iván Morales (autor de Cleòpatra).
Per què volies reunir aquestes veus tan contrastades?
La intenció és apel·lar a un públic jove que s’està a casa veient sèries de la HBO i atreure’l cap al teatre amb una història que li pugui interessar pel tractament i pel tema. I fer-ho amb tres veus completament diferents.
Quin és el to de l’obra?
Té un cert to de faula. I també hi ha elements de terror psicològic. La Victoria té un món que lliga molt amb el teatre argentí de Daulte i Spregelburd, amb una teatralitat molt potent, que li serveix per parlar de coses molt serioses, però amb una comicitat molt bèstia.
Tu ets actor i director de la peça. ¿Com es porta la duplicitat de tasques?
Sempre és complicat. Té alguna cosa de repte. I també té a veure amb la vocació d’experimentar. Som a l’Espai Lliure, i en un teatre públic t’has de poder arriscar. M’ha ajudat el fet que el meu paper és petit, només surto en tres de les onze escenes.
Quina vocació teniu amb la productora La Brutal?
Som una productora privada, però tenim una certa vocació pública. En el fons som generadors de continguts. Esclar que ens agradaria guanyar diners amb el que fem, però la nostra vocació no és fer pasta, el que ens mou és pensar què ens agradaria veure als escenaris i no veiem, a quin públic ens agradaria mobilitzar, amb qui voldríem treballar.
La productora us aixopluga de la crisi?
No, perquè fa molts anys que piquem pedra, i sense la productora també tenim accés a espais com el Lliure o el Nacional. El que ens permet La Brutal és muntar les nostres pròpies propostes.
Com concilies el teatre i la televisió?
Tinc molt clar que la possibilitat de perdre diners amb la productora, que és una possibilitat molt real, me la puc permetre perquè des de fa cinc anys tinc la seguretat de la tele. Els que no hem de patir per la feina som uns afortunats, i això ens dóna la responsabilitat de generar coses. |
'L’onzena plaga', de Victoria Szpunberg. Direcció: David Selvas. Amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López. Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona). Del 4 al 21 de juny
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

A PARTIR DE LA NOVELA HOMÓNIMA DE MARK HADDON
ADAPTACIÓN: SIMON STEPHENS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CARME FORTUNY, CRISTINA GENEBAT, POL LÓPEZ, MARTA MARCO, NORBERT MARTÍNEZ y XAVIER RICART
FOTO: ROS RIBAS
DURACIÓN: 1h 10min + 15 min entreacto + 1h
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

No sé si es una buena o mala adaptación de la novela porque no la he leído, así que dejo para los fans ese juicio. No me llamó la atención en su momento y, ahora con la adaptación teatral preferí dejarla para después, para no verme condicionada. Eso sí, sabía a retazos de lo que iba, y la verdad es que no hace falta nada más.

Todas las entradas agotadas, hasta para la prorroga, ya nos anuncia que estamos delante de un fenómeno, del que bien seguro tendremos noticias la temporada que viene, y del que quizás tendría que estar meses en la cartelera, como pasaría en otras ciudades europeas. Pero de momento, unos afortunados hemos podido disfrutar del montaje.

Desde hace algún tiempo ya, hay un nombre que me hace ir a ciegas a ver una obra y ese es Pol López. Haga lo que haga, me da igual, pero el hecho de leer su nombre entre los intérpretes es sinónimo de "Hay que ir". El curiós incident del gos a mitjanit no hubiera sido posible sin él. No veo a ningún actor más interpretando a Christopher. Sin duda es su mejor interpretación hasta la fecha por la cantidad de matices que requiere el personaje y por la naturalidad de la interpretación de este niño de 15 años con algunas características del síndrome de Asperger. Muchos se preguntan, después de esto ¿qué? No dudo que el techo de Pol López está demasiado lejos de ser alcanzado.

Christopher desprende ternura, una característica que en mayor o menos medida impregna a la obra. Durante la cual, en cierto momentos, vemos como se tiñe de violencia y cómo es gestionada antes de volver a la situación de calma. En el montaje domina la imaginación simbólica, un cerebro difícil de controlar, el del Christopher, que va más allá de lo que todos piensan.

Y aunque el peso de la historia recae en Pol López, está rodeado de unos secundarios de lujo. Ivan Benet, Ed, el padre de Christopher; Marta Marco, Siobhan, profesora y voz en off de los pensamientos de Christopher; pero quizás la interpretación que más me sorprende es la de Cristina Genebat como Judy, la madre de Christopher, principalmente en sus momentos tiernos y de gran carga emotiva cuando lee sus propias cartas.

Lluc Castells firma una escenografía mágica, de esas que al entrar en la sala eres incapaz de imaginarte todo lo que dará de sí. Quizás solo lo sentí yo, pero entre que el público era una mezcla de adultos y niños y la magia y la ternura que desprende el montaje, parece como si nos hubiéramos teletransportado a Londres, en uno de esos espectáculos para toda la familia. Sea como fuere, es el mejor espectáculo que he visto en las últimas temporadas. De esos para el recuerdo, que se te quedan dentro durante mucho tiempo. Lástima que el ritmo de la cartelera te haga pasar tan rápido al siguiente. Christopher, Christopher!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Ruth Marigot
¿Com és el Christopher, el teu personatge a El curiós incident del gos a mitjanit?
És un noi de quinze anys, tres mesos i tres dies, que no entén el món dels adults. Té les seves manies, que vénen determinades per la síndrome d’Asperger que pateix. No li agrada que el toquin ni li diguin què ha de fer, i quan ho fan, ell reacciona físicament i d’una manera hostil.
Quin tipus de coses no entén?
La psicologia de la gent, ni tampoc la ironia. S’ho pren tot literalment, i això genera uns equívocs molt divertits i a la vegada catastròfics.
I què entén més que la resta?
Té predisposició a entendre certes coses molt abstractes i complexes, com la formació de l’univers, les matemàtiques… I a més, sense adonar-se’n, posa de manifest tota la poesia que hi ha en la ciència.
¿És complicat interpretar un adolescent?
Jo m’he plantejat interpretar un jove, no un adolescent, tot i que el fet que sigui adolescent és important, perquè l’adolescència és el moment de fer canvis i ell, dins de la seva síndrome, s’atreveix a fer coses que abans no havia fet i per això és capaç d’emprendre una investigació personal per saber qui ha matat el gos de la veïna i fins i tot d’anar sol en tren a Londres, a una hora i mitja d’on viu.
El director és Julio Manrique, amb qui has treballat diverses vegades i que és qui et va donar el teu primer paper professional a American Buffalo. Què té de bo i de dolent que us conegueu tant?
Només té coses bones. Hi ha confiança, bon rotllo i química, pots dialogar clarament sobre la teva visió del personatge i la seva per arribar, entre els dos, a un lloc millor.
Per preparar el Christopher has vist documentals, has parlat amb psicòlegs i pacients, has llegit. ¿Ets molt obsessiu amb la feina?
Bastant. Aquesta és una feina en la qual no pots deixar de pensar perquè contínuament has de resoldre conflictes sobre el personatge, l’has d’anar encaixant per tenir una cosa sòlida, i això és molt laboriós. Però també genera molt plaer, jo m’ho passo molt bé treballant a casa, a la biblioteca o a la sala d’assaig.
Per què vas triar aquesta feina?
Des de petit m’ha agradat interpretar, imitar, fer veus. Llavors era una cosa molt intuïtiva, però amb el temps hi he trobat una correlació intel·lectual, perquè aquesta feina em permet aprofundir en la complexitat de l’ésser humà. Per exemple, ara entenc l’Asperger d’una manera més profunda que si l’hagués estudiat.
Els crítics destaquen la teva versatilitat, en la comèdia i en el drama. ¿On et trobes més còmode?
Són preguntes que no m’he fet mai. A mi el que m’agrada són les obres i els personatges, m’agrada interpretar-los. A més, en el teatre contemporani els gèneres es barregen. Aquesta obra és una comèdia, però també és tragicòmica, i és un drama, i és un relat poètic…
Tu compagines la feina en una estructura estable com el Lliure, on formes part de la Kompanyia, i el treball amb un grup independent, la Companyia Solitària de Teatre. ¿Com veus els contrastos entre els dos mons?
No tenen res a veure, esclar. La vida de la companyia alternativa, que comença, és complicadíssima. No hi ha diners i l’Estat ho posa molt difícil amb el 21% de l’IVA i amb la poca escolta cap a l’art.
Què t’aporta la Companyia Solitària de Teatre, on has fet de director?
Som gent que ens coneixem molt, pertanyem a la mateixa generació, i ens ofereix un lloc on provar coses i fer-nos preguntes sobre el teatre i sobre la societat. Però s’ha de combinar amb feines que et permetin menjar.
Això si tens la sort de poder combinar les dues coses.
Sí, però és que aquesta és una feina molt vocacional, forma part de la teva vida. I aquí hi ha el conflicte més existencial, perquè no et ve de gust treballar en una altra cosa.
Aviat s’acabaran les teves dues temporades com a membre de la Kompanyia. Fa vertigen?
A veure si hi ha alguna cosa després, espero que sí. Però no m’agrada pensar en això. Ara estic fent aquesta obra, m’ho estic passant molt bé. |
‘El curiós incident del gos a mitjanit’. Dir.: Julio Manrique. Amb Pol López, Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Ivan Benet, Cristina Genebat. Teatre Lliure de Gràcia (BCN). Fins al 10 de maig
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,
Fuente: Núria Cuadrado (lavanguardia.com)

No deja que nadie le toque, pero todo lo que él toca lo convierte en oro. Y no, no es mentira. Ni tan siquiera es una exageración. Porque Christopher Boone ni sabe, ni puede, ni quiere mentir; como mucho, y en caso de extrema necesidad (como averiguar quién mató a Wellington, el perro), se permite ocultar alguna parte de la verdad. 

Christopher John Francis Boone sedujo a millones de lectores desde las páginas de la primera novela del británico Mark Haddon, El curioso incidente del perro a medianoche (2003). Después, su aplastante lógica vital (esa que le impide mentir, pero que también le veta querer) llegó al National Theatre de Londres en el 2012 gracias a la adaptación de Simon Stephens y, de nuevo, enamoró: acaparó siete premios Olivier. Y, ahora, es Julio Manrique quien se ha dejado capturar por su red de verdades, que subirá al escenario del Lliure de Gràcia con la ayuda del actor Pol López. Julio Manrique (1973), que hasta el año pasado fue director del Romea, compagina trabajos como actor (es habitual en los montajes de Àlex Rigola y últimamente también en los de Oriol Broggi) y director, faceta en la que ha demostrado querencia por autores como David Mamet, Neil LaBute y Bernard Marie-Koltés (triunfó hace un par de años con Roberto Zucco).

Christopher Boone, un adolescente autista (seguramente afectado por el síndrome de Asperger, un trastorno que padecen cuatro de cada mil niños), vive bajo las férreas (y lógicas) normas que su enfermedad ordena: no se deja tocar; si se pone nervioso, se concentra en el cálculo de números primos; sueña con ser astronauta; no se separa de Toby, su rata doméstica; y carece de la menor empatía para entender ni los sentimientos (sean propios o ajenos) ni las emociones. 

"Christopher tiene una gran capacidad para la lógica y las matemáticas, pero no puede comprender las metáforas, los subtextos, la forma en que las personas se comportan, las emociones humanas y, sobre todo, las mentiras", describe Manrique a este personaje que le atrapó cuando, hace una década, se adentró en la novela de Haddon por recomendación del dramaturgo argentino Javier Daulte. "Me encandiló la fuerza del personaje de Christopher y una historia, muy humana, que tiene un punto de autosuperación. Me conmovió. Me llegó al alma. Me gustó. Y mucho. Pero nunca imaginé que podía convertirse en una obra de teatro". Así que Manrique lo aparcó en el montón de libros que habían cambiado, aunque fuera ligeramente, su manera de contemplar el mundo; e incluyó a Christopher en su pequeño catálogo de héroes de cabecera.

Y ahí estuvieron, durante años. Hasta que el actor y director tuvo noticia de que la novela se había hecho teatro. Y de que quien lo había conseguido era un dramaturgo al que admira, Simon Stephens (dos de sus monólogos, Paret Marina y T5, se presentaron en la Sala Beckett en el 2011, dirigidos por Marta Angelat). "Me sorprendió -admite Manrique- que fuera Stephens, un autor ligado al Royal Court, con una obra potente y atrevida, quien se hubiera interesado por adaptar al teatro una novela que se había convertido en un best seller inesperado y que parecía estar escrita para llegar a todos los públicos". 

Julio leyó la adaptación. Viajó a Londres para ver el montaje. Y decidió convencer a Lluís Pasqual no sólo para que lo programara sino para que lo hiciera en el Lliure de Gràcia, una sala mucho más pequeña que la de Montjuïc que le proporcionaría una proximidad con los espectadores que intuía necesaria. De igual manera, Manrique sabía que era imprescindible dar con el actor indicado para interpretar al complejo adolescente: "Sin Pol López este montaje no hubiera sido posible", concluye el director, que ha completado el reparto con Mireia Aixalà, Carme Fortuny, Ivan Benet, Cristina Genebat (que también firma la traducción al catalán), Marta Marco, Norbert Martínez y Xavier Ricart. 

Haddon construyó El curioso incidente del perro a medianoche en forma de diarios, los que Christopher va escribiendo de acuerdo a las indicaciones de su tutora del centro educativo, Siobhan. Y Stephens, para poder subirlos al escenario, decidió convertirlos en la obra de fin de curso apostando por la fórmula del teatro dentro del teatro. "Se trata de un juego muy teatral, porque el teatro cuenta mentiras para tratar de explorar una cierta verdad", apunta Manrique, que no es ajeno a la paradoja de que sea a través de las mentiras (lo que Christopher más detesta en el mundo, aunque sean las mentiras del teatro) que se den a conocer las verdades dolorosas y doloridas de este adolescente tan especial.

"Es una historia sobre la familia. Sobre cómo criar a un hijo, sobre cómo ser padres, sobre cómo tener padres...", explicó Simon Stephens la novela. Y la apreciación de Manrique no difiere en exceso: "Claro que habla de Christopher y de cómo afronta su vida, pero también habla de todos nosotros: de aquellos que se piensan normales pero que también tienen problemas para relacionarse; de cómo todos, a veces, nos dejamos enredar por las mentiras; de si sabemos cómo asumir nuestro trabajo de padres...".

La adaptación de Stephens da pocas indicaciones (más allá de que los ocho actores, que interpretan más de un papel, tienen que estar continuamente en escena...) y deja mucho margen de maniobra al director. Así que Manrique, pese a conocer la puesta en escena del National y su espectacularidad, ha decidido tomar un camino diferente. "Es cierto que el texto de Stephens, en algunos momentos, precisa de una cierta espectacularidad porque, por ejemplo, superpone las voces de distintos personajes... Pero nosotros hemos optado por un espectáculo que se va abriendo, de igual manera que lo hace la mente de Christopher en ese viaje iniciático que se ve obligado a emprender para descubrir quién mató al perro de la vecina", explica Manrique, que ha trabajado la escenografía con Lluc Castells y que incorpora música en directo, compuesta por Marco Mezquida.

Manrique ha decidido que sean los recursos artesanales que podrían utilizar Cristopher y sus profesores en un montaje de fin de curso los que suben al escenario del Lliure en la primera parte del montaje. Por eso, en la sala de ensayo conviven las pizarras (que servirán para que Christopher dé cuenta de infinitas fórmulas matemáticas, pero también para delimitar diferentes espacios escénicos) con telas pintadas que trasladarán al espectador a los lejanos confines del espacio y una batería que marcará el frenético ritmo de sus pensamientos. Pero así será sólo el principio; después, cuando Christopher descubra que el mundo es mucho más grande que el trecho que separa su casa de su colegio, se revelará sobre el escenario una nueva manera de representar ese universo que poco a poco está descubriendo.

La apuesta escénica de Manrique también ha implicado un complicado trabajo para la composición del personaje de Christopher, que ha llevado al equipo barcelonés (como antes lo hizo el británico, como lo hizo también Stephens) a familiarizarse con esta enfermedad que Mark Haddon conocía perfectamente porque trabajó durante un tiempo con personas aquejadas de discapacidades físicas y mentales. "Siempre me han interesado esas personas a las que consideramos diferentes", admite Manrique. Otra cosa es decidir dónde está la línea que marca la diferencia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA ILLAMOLA, POL LÓPEZ, ARNAU PUIG, BERNAT QUINTANA, MIMA RIERA y DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 1h 35min
PRODUCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Soñar es gratis y Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle.

Somni Americà es un puzzle emocional de personajes que vagan, de historias no tan lejanas, reconocibles en mayor o menor medida. Un patchwork de autores John Steinbeck, Tennessee Williams, Arthur Miller, O'Neill... que Oriol Tarrason teje con sumo cuidado para que el resultado no se le noten las costuras. Lejos de si las palabras las escribió uno u otro, lo importante es el significado, no vale la pena ofuscarse en buscar el autor.

Y soñando seguimos porque la unión de la Kompanyia con Les Antonietes deja interpretaciones brillantes y alguna que otra sombra. Una vez más, y nos tiene mal acostumbrados, Pep Ambrós, la mejor valía encima de escenario, nos regala una interpretación memorable. Bajo su misma luz se escuentran Pol López, Paula Blanco, Annabel Castán o Mireia Illamola. Las cuerdas del violín de Laura Aubert siguen afinadísimas y al reciente Premi Gaudí, David Verdaguer el champán no se le ha subido a la cabeza.

Dejen paso porque aquí hay riesgo, hay creatividad y lejos de ser un experimento, Somni Americà, convierte a Oriol Tarrason en uno de los "nuevos" directores/dramaturgos de los que queremos empezar a visualizar el nuevo reto, porque tengo ganas de soñar. ¡Felices Sueños!

SOMNI AMERICÀ

by on 17:34
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA IL...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)

Per la incertesa hi deu navegar la veritat. El segle XXI ha rebutjat les raons absolutes i, bona mostra d'això, són dos títols que coincideixen aquest vespre al Festival Grec. Per una banda, el coreògraf israelià, resident al Regne Unit, relativitza l'escalf del sol a Sun (9 i 10 de juliol al Teatre Grec). També Pau Carrió presenta una dramatúrgia titulada Victòria d'Enric V, en la qual també integra la mirada que Shakespeare va projectar sobre el personatge a Enric IV. L'obra es podrà veure només del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Gràcia i obrirà la temporada amb una explotació de l'1 al 26 d'octubre.
Carrió compta amb els actors de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) completat amb Pep Ambrós, Albert Prat, Maria Rodríguez, el propi director que fa de narrador i el bateria dels Manel, Arnau Vallvé. El director pretén qüestionar el pes de la victòria: la necessitat de ser competitius implica un guanyador i molts perdedors. Fins i tot la mateixa victòria no és tan satisfactòria com sembla. I ho exemplifica amb el to pensatiu d'un personatge que canta “Mai hem tornat més feliços a Anglaterra”.
Efectivament, el triomf d'Enric V era impensable. Perquè, fins que el van coronar no es va interessar gens pels afers d'estat. I perquè heretava un país ben pobre i que va abocar a un litigi amb França. Pol López és aquest rei que, per una banda pot imprimir l'ambient distès de festa (durant el regnat d'Enric IV) i “que pot fer por” quan agafa el poder. Carrió i López ja van protagonitzar un monòleg preciós, Ivan i els gossos (Lliure, 2011). La posada en escena se centra en la paraula, la música i moviment (puntual). Situar l'acció al Lliure de Gràcia remet als condicionants de The globe en què tot l'escenari s'havia d'imaginar i que la proximitat dels actors és a tocar. Per Carrió, en Shakespeare “trobo les preguntes que busco, a diferència de la Bíblia”.
Hofesh Shechter presenta Sun, una peça estrenada fa sis mesos. S'ha estalviat el fons d'escenari perquè ja troba la bellesa en la pedrera que tanca l'amfiteatre. A Sun evoca una visió molt bonica però que l'espectador trobarà la cara incòmoda, que anirà sortint a la superfície. El propi Schechter pronuncia les veus en off en català. De fet, Sun evoca un colonialisme (històric o actual) triomfant, amb una música “celebratòria” i escrita pel mateix coreògraf i músic, i també amb una invitació a Wagner.
També crític amb el poder és l'incorruptible Iago Pericot. Ell ha ideat una guillotina, que es troba al vestíbul del Mercat de les Flors fins al 12 de juliol. En aquest aparell es podrà tallar el cap de tot allò que es voldria eliminar. Siguin personals o impersonals. En realitat, no hi ha cap mena de violència i sí, en canvi, un notable valor catàrtic. L'experiència també permet descarregar-se l'aplicació de l'espectacle, pels propietaris d'un Smartphone. L'aforament és limitat i lexperiència dura només 15 minuts.Ja Xicu Masó i Carles Martínezx van fer servir un joc similar a Els folls de Shakespeare (Temporada Alta, 2013) incitant el públic a què digués espontàniament tot allò qiue caldria extirpar.
Olivan i Maqoma
Per últim, cal sumar a les estrenes d'avui la coreografia de retrobament de Roberto Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) i Gregory Maqoma: Lonely together. tots dos es van conèixer a Brussel·les estudiant amb Anna Teresa de Keersmaeker. Quinze anys després es retroben i, sense les respectives companyies, decideixen investigar els punts en comú d'uns ballarins del sud que han sabut implicar-se amb les seves comunitats (Olivan signant el Deltebre dansa) i Maqoma implicant-se en la comunitat de dansa de Johannesburg. A la coreografia se subratllen també les diferències amb un llenguatge molt físic i música en directe.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , , ,


Lluís Pasqual només tenia 25 anys quan va cofundar el Teatre Lliure a Gràcia, amb Fabià Puigserver, Pere Planella, Carlota Soldevila i una quinzena de professionals del teatre independent català. Es va inaugurar el 1976 -amb Camí de nit, 1854, un text escrit i dirigit per ell mateix- un espai escènic que seria fonamental per al teatre català que llavors es desplegava. 37 anys després, i de nou amb Pasqual comandant el vaixell del Lliure, el teatre tornarà a la seva essència fundacional i tindrà una jove companyia estable, segons ha pogut saber l'ARA.
Sis joves intèrprets de l'escena catalana formaran aquest nou grup. El teatre va convocar un càsting per obrir les portes a actors i actrius joves, independentment de la seva experiència. Entre els escollits n'hi ha que ja s'associen al planter del Lliure, com Pol López (que hi és en cartell amb Els feréstecs), però també altres hi han actuat poc o gens, com Paula Blanco, David Verdaguer i Mima Riera. La companyia serà tan jove com ho era Pasqual en el seu debut al Lliure: són intèrprets que no superen la trentena.
El desig de tornar a crear una companyia estable ha sigut una constant en el si del Teatre Lliure. Que un col·lectiu estable de treball dóna més bons fruits teatrals és una opinió que comparteixen la majoria de directors escènics, de Mario Gas a José Luis Gómez. Es guanya en complicitat, millora la qualitat, es rendibilitza la feina, se singularitza el teatre, permet forjar carreres i augmenta el compromís, la cohesió.
Per contra, hi ha l'opinió dels exclosos, que ho consideren un gueto. Però el principal handicap a l'hora de crear una companyia és econòmic: els actors passen a formar part de la nòmina del teatre i, per tant, és cara de mantenir, sobretot si es compta amb estrelles veteranes. A l'Estat hi ha pocs exemples de companyies estables públiques (la Compañía Nacional de Teatro Clásico), però a Europa és el més habitual, sobretot en centres com els alemanys, que ofereixen teatre de repertori. Aquí el que fan la majoria de teatres públics és tenir un col·lectiu afí amb el qual treballen habitualment. Rigola ja tenia de factouna companyia d'actors al Lliure amb qui signava la majoria de muntatges.
Pasqual, però, farà un pas més i segellerà aquest vincle amb contractes de llarga durada amb els sis joves. El fitxatge garanteix al teatre poder disposar dels actors a jornada completa i, per tant, podran encadenar muntatges i assajos sense haver d'abonar constants altes i baixes laborals. L'operació no perjudica el pressupost del teatre perquè, com assenyala el conveni col·lectiu vigent, els contractes de llarga durada que garanteixen estabilitat a l'actor tenen retribucions més baixes.
El precedent del TNC
El Teatre Nacional també ha tingut una companyia estable. Sergi Belbel la va anunciar el 2009. Eren nou actors d'edats molt diferents que durant dues temporades van participar en tot el procés de creació de les obres del Projecte T6 d'impuls de la dramatúrgia contemporània. Belbel va defensar els bons resultats d'aquest treball de creació -les obres del T6 van tenir uns percentatges d'ocupació molt per sobre de la mitjana- i va allargar la companyia dues temporades més. El pròxim director del TNC, Xavier Albertí, encara no ha ensenyat les cartes de la seva programació, però ja ha advertit que el Projecte T6 s'ha de reformular, deu anys després de la seva creació. Tot fa preveure que s'extingeix la companyia estable. El Lliure li prendrà el relleu.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,