Mostrando entradas con la etiqueta David Verdaguer. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta David Verdaguer. Mostrar todas las entradas
de OSCAR WILDE
traducción CRISTINA GENEBAT
versión DAVID SELVAS y CRISTINA GENEBAT
dirección DAVID SELVAS
intérpretes MIKI ESPARBÉ, DAVID VERDAGUER, NORBERT MARTÍNEZ, LAURA CONEJERO, PAULA MALIA, PAULA JORNET y MIA ESTEVE
duración 1h 45min
fotografías FELIPE MENA
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y LA BRUTAL
SALA PETITA (TNC)

Lleno absoluto en la sala, entradas agotadas antes de su estreno y temporada veraniega en el Poliorama. La Brutal lo ha vuelto a hacer, magia o lo que es lo mismo encontrar la fórmula perfecta que entusiasme a público y a crítica a partes iguales.

Partiendo de un clásico, en este caso de Oscar Wilde, sacarle el polvo, una comedia británica que mezcla los enredos amorosos con una dura crítica a la sociedad burguesa y que se convierte en todo un placer para los sentidos.

Jose Novoa ha diseñado una escenografía perfecta que lo mismo nos traslada a la sala de estar de una lujosa casa de Londres como nos hace viajar al pueblo, eso sí previo a un singular baile de plantas.



Hay ocho personajes en esta función, más allá de los siete originales de carne y hueso, la música compuesta por Paula Jornet bajo la dirección musical y arreglos de Pere Jou y Aurora Bauzà es una gran sorpresa en la función, le otorga una vitalidad, un ritmo vibrante y unas ganas imparables de bailar. No se puede decir que la obra se haya convertido en un musical, pero las piezas musicales están perfectamente integradas en la dramaturgia y son luz y descanso entre tanto enredo amoroso. De lo que no hay duda es que el buenrollismo se apodera de la escena y no lo abandonará hasta el final.



Aunque el drama amoroso se centra en los personajes de Miki Esparbé, John Worthing, David Verdaguer, Algernon Moncrieff, Paula Malia, Gwendolen Fairfax y Paula Jornet, Cecily Cardew, las miradas se centran en Lady Bracknell, una sensacional Laura Conejero, el personaje con las mejores réplicas cómicas y con un fuerte gusto por resaltar lo estrafalario de los gustos y costumbres de la alta sociedad inglesa. Después de unas temporadas excesivamente centrada en los roles dramáticos, la Conejero vuelve a ponerse el vestido que mejor le sienta, la comedia. Con un papel que lleva escrito su nombre, el recital interpretativo que despliega es de high level. Magistral.



Uno de los signos característicos de La Brutal es la creación de pequeñas familias teatrales en cada producción. En este caso, quizás por la naturaleza de la obra, esa sensación traspasa los límites del escenario y, desde platea se puede palpar que el buenrollismo de la obra ha calado fondo en sus intérpretes. Cuánto más disfrutan ellos, nosotros, como público, mejor nos lo pasamos.

Con julio a tocar, más de uno ya debería tener un pie puesto en el Poliorama. Si como dice el propio David Selvas al programa "Wilde escribió un obra con una gran sabiduría e inteligencia vital", la  versión del propio Selvas y Cristina Genebat bajo la batuta del primer ha acabado de rondear con gran maestría y acierto la pieza

Vete. No te la pierdas. No te arrepentirás. Bravo!

DE WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER
MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I. HERB BROWN
ADAPTACIÓN DE LAS CANCIONES: MARC ARTIGAU y MANU GUIX
DIRECCIÓN: ÀNGEL LLÀCER
DIRECCIÓN MUSICAL: MANU GUIX
INTÉRPRETES: JORDI COLL, ALBERT TRIOLA, MARC POCIELLO, DAVID VERDAGUER, VICTÒRIA PAGÈS, ORIOL BURÉS, ENRIC CAMBRAY, ÒSCAR MUÑOZ, AIDA OSET, BEA SEGURA, LLOL BELTRAN, CLARA ALTARRIBA, BERNAT COT, ALBERT MORA, ÀNGEL LLÀCER
DURACIÓN: 1h 25min + 20 min de entreacto + 45 min 
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Según las propias palabras de Àngel Llàcer en el programa de mano, la primera consigna que dio a su equipo desde el primer día fue hacer a la gente feliz. Pues bien, lo han conseguido, al menos durante las poco más de dos horas y media que dura la función y que pasan tan volando que a más de uno, una servidora incluida, no nos hubiera importado quedarnos un poco más cantando y bailando.

Sonrisas a la entrada, sonrisas a la salida y unas ganas de bailar impresionantes como hacía tiempo que no tenía después de ver un musical, y la última vez fue en Londres. Y es que esta ciudad europea está en el pensamiento general después de ver el espectáculo, ya que por una u otra razón aquí (Catalunya) no estamos acostumbrados a ver un musical donde la escenografía sea tan impresionante como en Molt soroll per no res y donde además se combine con una magnífica selección de canciones, brillantemente acompañadas por coreografías.  Es posible que los intérpretes canten y bailen a la vez. No, no estamos acostumbrados a que nos lo den todo, y no sólo una parte.

Sin duda haber escogido la ambientación de los años 50 es otro de los aciertos del montaje. Los colores, los estilos, la música es perfecta para acompañar un texto recortado de Shakespeare, donde sólo queda la esencia, de los líos amorosos, alguna traición por el medio, pero todo queda, como en cualquier buen musical, supeditado a la parte vocal. 

Quizás lo que más shock provoca es ver algún que otro actor, no excesivamente acostumbrado a cantar/bailar, "dándolo todo" en el escenario. Y, sin bien es verdad, que tenemos mejores intérpretes vocales, se les llega a perdonar que alguno de ellos no llegue con suficiente precisión al tono que le tocaría. Maravillosos: Victòria Pagès, Albert Triola, Llol Beltran, Enric Cambray o David Verdaguer, pero reglón a parte necesario para Bea Segura y Aida Oset, dos sirenas que llenan el escenario de una luz muy especial.

Àngel Llàcer, Manu Guix y Marc Artigau firman una excelente comedia musical, y sin temor a equivocarme el que será el mejor espectáculo de la primera mitad de temporada y uno de los mejores musicales de producción y factura catalana (por no cogerme los dedos y decir el mejor) que hayamos visto. 

Impresionante fiesta para una Sala Gran llena hasta la bandera, hacía tiempo que no la veía al completo e impresiona, más aún ver muchas caras jóvenes. Este no es un Shakespeare corriente, y por eso esto es un grito a que llenen la sala, a que no muera en tan sólo un mes y medio. Si en Londres las producciones saltan de lo público a lo privado, quizás... "Fem-ho". Sea como fuere Molt soroll per no res necesita ser visto y disfrutado. La sonrisa y el disfrute te están esperando. Corre! 

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 18:41
DE WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: MARC ARTIGAU y ÀNGEL LLÀCER MÚSICA: COLE PORTER, IRVING BERLÍN y I....

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA ILLAMOLA, POL LÓPEZ, ARNAU PUIG, BERNAT QUINTANA, MIMA RIERA y DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 1h 35min
PRODUCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Soñar es gratis y Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle.

Somni Americà es un puzzle emocional de personajes que vagan, de historias no tan lejanas, reconocibles en mayor o menor medida. Un patchwork de autores John Steinbeck, Tennessee Williams, Arthur Miller, O'Neill... que Oriol Tarrason teje con sumo cuidado para que el resultado no se le noten las costuras. Lejos de si las palabras las escribió uno u otro, lo importante es el significado, no vale la pena ofuscarse en buscar el autor.

Y soñando seguimos porque la unión de la Kompanyia con Les Antonietes deja interpretaciones brillantes y alguna que otra sombra. Una vez más, y nos tiene mal acostumbrados, Pep Ambrós, la mejor valía encima de escenario, nos regala una interpretación memorable. Bajo su misma luz se escuentran Pol López, Paula Blanco, Annabel Castán o Mireia Illamola. Las cuerdas del violín de Laura Aubert siguen afinadísimas y al reciente Premi Gaudí, David Verdaguer el champán no se le ha subido a la cabeza.

Dejen paso porque aquí hay riesgo, hay creatividad y lejos de ser un experimento, Somni Americà, convierte a Oriol Tarrason en uno de los "nuevos" directores/dramaturgos de los que queremos empezar a visualizar el nuevo reto, porque tengo ganas de soñar. ¡Felices Sueños!

SOMNI AMERICÀ

by on 17:34
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA IL...

Font: Marta Cervera (elperiodico.cat) | Foto: Ros Ribas
El repte era gran. Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes, va rebre l'encàrrec de fer un muntatge en el qual havien de participar tant els seus actors com els de la Kompanyia del Lliure, integrada per joves valors del teatre. Davant la dificultat de trobar una obra on tots ells tinguessin el mateix protagonisme, Tarrasón va optar per crear un nou text, Somni americà. Aquesta obra coral que demà s'estrena al Lliure de Gràcia posa en qüestió la validesa d'aquell model de felicitat del somni americà. El marc escollit per l'autor són els anys 30 dels Estats Units, en plena gran depressió, una època que en opinió de Tarrasón manté molts punts en comú amb la crisi actual.
L'acció transcorre en un drugstore situat enmig del desert, on coincideixen tota mena de personatges extrets de la literatura nord-americana. Una dona embarassada, una soldat, una prostituta, un venedor de diaris, un home amb pinta d'inspector, un artista amb ganes de triomfar i un vagabund, entre altres, confrontaran les seves pors i els seus somnis i esperances. «El text està construït a partir d'estereotips de personatges de llibres d'Erskine Caldwell, Arthur Miller, Eugene O'Neill, Ben Reitman, William Saroyan, John Steinbeck i Tennessee Williams», explica Tarrasón. «També inclou un text del músic Woody Guthrie que parla de la falta de terres per a la gent i de com aquestes estan en mans dels bancs. Ho hauria pogut escriure jo, de tan actual que arriba a ser», va afegir.
Qualifica de «patchwork» la feina de seleccionar i donar nova forma a idees extretes de 18 obres i novel·les centrades en la dura crisi que els EUA van travessar entre els anys 30 i 40 del segle passat. Annabel Castán, per exemple, interpreta Blanche, un homenatge al personatge de Blanche Dubois, la protagonista d'Un tramvia anomenat desig. Però no tots els personatges són tan reconeixibles, sinó al contrari. «Els actors utilitzem els universos dels personatges que interpretem per crear-ne un de nou», va destacar Laura Aubert, que encarna Harry, una actriu còmica que toca el violí.

Missatge esperançador

«¿Què passa amb tots aquells que queden al marge del somni americà, que reneguen de l'èxit individual i persegueixen un somni més petit i col·lectiu?» es pregunta Tarrasón en el programa de mà. Malgrat el descoratjador panorama en el qual viuen els protagonistes de Somni americà, l'obra intenta transmetre un missatge d'esperança. «No volia parlar d'una forma depressiva, l'obra parla d'amor i de fraternitat», comenta el director. «Si tots ens cuidéssim més els uns als altres, com diu un personatge, estaríem més protegits davant d'un món exterior hostil».
L'obra, «que ha posat damunt de l'escenari sis premis Pulitzer i dos premis Nobel de Literatura», recorda Tarrasón, oscil·la entre la comèdia i el drama. «No és naïf, té una part amarga forta. És una obra amable però no pas tendra»,precisa David Verdaguer (10.000 KM). Ell interpreta Joe, un irlandès que fa grans reflexions.
Tant per a Verdaguer com per a la resta d'actors, estar en escena durant tota la funció interactuant els uns amb els altres ha estat tota una experiència. El director volia amb això «crear una energia molt especial i directa», afirma, tot i que admet que és impossible fixar-se en tots ells. Assegura que fins i tot ell, que ha vist tots els assajos, encara segueix descobrint coses noves cada dia.

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU CARRIÓ, POL LÓPEZ, ALBERT PRAT, MIMA RIERA, MARÍA RODRÍGUEZ i DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 100min
PRODUCCIÓN: GREC FESTIVAL DE BARCELONA 2014 y TEATRE LLIURE
LLIURE DE GRÀCIA (GREC 2014)

Sorpresa mayúscula en el Lliure de Gràcia. Lo que podía haberse quedado en una adaptación más de las muchas que se realizan temporada tras temporada en los teatros de aquí y de allá, sorprende y de qué manera. Pau Carrió, que recordemos ya deslumbró a espectadores y a crítica con Iván i els gossos, dirige su primer clásico con una maestría que no es propia de una persona tan joven.

Por mucho que nos repitan hasta la saciedad que Shakespeare trata los temas universales de una manera actual, no deja de ser un clásico escrito hace unos cuantos siglos. Para muchos el lenguaje de Shakespeare aleja al espectador de la platea, es preciosista sí, pero hoy en día no se habla así. Actualizada pero sin perder la esencia, Victòria d'Enric V permite entrar al público en la cabeza de este rey que se mete en una guerra que sabe que no puede ganar.

La disposición a tres bandas acerca la obra a l'espectador. Además gran acierto de dirección es que los actores realicen referencias al público, bajen de su pedestal y se acerquen a centímetros para decirte casi al oído su réplica. El mismo Pau Carrió no sólo dirige sino que también se atreve a interpretar e incluso es uno de los músicos de una estupenda banda sonora que ayuda a hacer imperceptibles los cambios de escena.

La joven Kompanyia del Lliure pone el resto y convierte a Victòria d'Enric V en una obra alocada, cómica y con una conexión con el público inmejorable. Laura Aubert vuelve a demostrar su gran versatilidad, aunque si bien es cierto nadie le gana en las partes cómicas. Pep Ambrós sigue demostrando papel a papel que es uno de los grandes actores de su generación. Mientras que Pol López repite sabiduría escénica y resuelve notablemente a medio camino entre la ternura y la rabia su papel.

Se agradece ver una platea tan llena de jóvenes atentos a todo lo que acontece en escena. Esta versión consigue lo que muy pocas atraer tanto a un público joven como a uno más crecido, seguro que unos y otros tendrán dos versiones muy diferentes de lo que han visto a la salida, pero todos habrán vivido juntos el momento mágico llamado teatro. Si te has perdido la ocasión de gran disfrute estarán en octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!

VICTÒRIA D'ENRIC V

by on 17:00
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE VERSIÓN y DIRECCIÓN: PAU CARRIÓ INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, JAVIER BELTRÁN, PAULA BLANCO, PAU ...

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.com)

Per la incertesa hi deu navegar la veritat. El segle XXI ha rebutjat les raons absolutes i, bona mostra d'això, són dos títols que coincideixen aquest vespre al Festival Grec. Per una banda, el coreògraf israelià, resident al Regne Unit, relativitza l'escalf del sol a Sun (9 i 10 de juliol al Teatre Grec). També Pau Carrió presenta una dramatúrgia titulada Victòria d'Enric V, en la qual també integra la mirada que Shakespeare va projectar sobre el personatge a Enric IV. L'obra es podrà veure només del 9 a l'11 de juliol al Lliure de Gràcia i obrirà la temporada amb una explotació de l'1 al 26 d'octubre.
Carrió compta amb els actors de la Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López, Mima Riera i David Verdaguer) completat amb Pep Ambrós, Albert Prat, Maria Rodríguez, el propi director que fa de narrador i el bateria dels Manel, Arnau Vallvé. El director pretén qüestionar el pes de la victòria: la necessitat de ser competitius implica un guanyador i molts perdedors. Fins i tot la mateixa victòria no és tan satisfactòria com sembla. I ho exemplifica amb el to pensatiu d'un personatge que canta “Mai hem tornat més feliços a Anglaterra”.
Efectivament, el triomf d'Enric V era impensable. Perquè, fins que el van coronar no es va interessar gens pels afers d'estat. I perquè heretava un país ben pobre i que va abocar a un litigi amb França. Pol López és aquest rei que, per una banda pot imprimir l'ambient distès de festa (durant el regnat d'Enric IV) i “que pot fer por” quan agafa el poder. Carrió i López ja van protagonitzar un monòleg preciós, Ivan i els gossos (Lliure, 2011). La posada en escena se centra en la paraula, la música i moviment (puntual). Situar l'acció al Lliure de Gràcia remet als condicionants de The globe en què tot l'escenari s'havia d'imaginar i que la proximitat dels actors és a tocar. Per Carrió, en Shakespeare “trobo les preguntes que busco, a diferència de la Bíblia”.
Hofesh Shechter presenta Sun, una peça estrenada fa sis mesos. S'ha estalviat el fons d'escenari perquè ja troba la bellesa en la pedrera que tanca l'amfiteatre. A Sun evoca una visió molt bonica però que l'espectador trobarà la cara incòmoda, que anirà sortint a la superfície. El propi Schechter pronuncia les veus en off en català. De fet, Sun evoca un colonialisme (històric o actual) triomfant, amb una música “celebratòria” i escrita pel mateix coreògraf i músic, i també amb una invitació a Wagner.
També crític amb el poder és l'incorruptible Iago Pericot. Ell ha ideat una guillotina, que es troba al vestíbul del Mercat de les Flors fins al 12 de juliol. En aquest aparell es podrà tallar el cap de tot allò que es voldria eliminar. Siguin personals o impersonals. En realitat, no hi ha cap mena de violència i sí, en canvi, un notable valor catàrtic. L'experiència també permet descarregar-se l'aplicació de l'espectacle, pels propietaris d'un Smartphone. L'aforament és limitat i lexperiència dura només 15 minuts.Ja Xicu Masó i Carles Martínezx van fer servir un joc similar a Els folls de Shakespeare (Temporada Alta, 2013) incitant el públic a què digués espontàniament tot allò qiue caldria extirpar.
Olivan i Maqoma
Per últim, cal sumar a les estrenes d'avui la coreografia de retrobament de Roberto Olivan (Premi Nacional de Cultura 2014) i Gregory Maqoma: Lonely together. tots dos es van conèixer a Brussel·les estudiant amb Anna Teresa de Keersmaeker. Quinze anys després es retroben i, sense les respectives companyies, decideixen investigar els punts en comú d'uns ballarins del sud que han sabut implicar-se amb les seves comunitats (Olivan signant el Deltebre dansa) i Maqoma implicant-se en la comunitat de dansa de Johannesburg. A la coreografia se subratllen també les diferències amb un llenguatge molt físic i música en directe.


Lluís Pasqual només tenia 25 anys quan va cofundar el Teatre Lliure a Gràcia, amb Fabià Puigserver, Pere Planella, Carlota Soldevila i una quinzena de professionals del teatre independent català. Es va inaugurar el 1976 -amb Camí de nit, 1854, un text escrit i dirigit per ell mateix- un espai escènic que seria fonamental per al teatre català que llavors es desplegava. 37 anys després, i de nou amb Pasqual comandant el vaixell del Lliure, el teatre tornarà a la seva essència fundacional i tindrà una jove companyia estable, segons ha pogut saber l'ARA.
Sis joves intèrprets de l'escena catalana formaran aquest nou grup. El teatre va convocar un càsting per obrir les portes a actors i actrius joves, independentment de la seva experiència. Entre els escollits n'hi ha que ja s'associen al planter del Lliure, com Pol López (que hi és en cartell amb Els feréstecs), però també altres hi han actuat poc o gens, com Paula Blanco, David Verdaguer i Mima Riera. La companyia serà tan jove com ho era Pasqual en el seu debut al Lliure: són intèrprets que no superen la trentena.
El desig de tornar a crear una companyia estable ha sigut una constant en el si del Teatre Lliure. Que un col·lectiu estable de treball dóna més bons fruits teatrals és una opinió que comparteixen la majoria de directors escènics, de Mario Gas a José Luis Gómez. Es guanya en complicitat, millora la qualitat, es rendibilitza la feina, se singularitza el teatre, permet forjar carreres i augmenta el compromís, la cohesió.
Per contra, hi ha l'opinió dels exclosos, que ho consideren un gueto. Però el principal handicap a l'hora de crear una companyia és econòmic: els actors passen a formar part de la nòmina del teatre i, per tant, és cara de mantenir, sobretot si es compta amb estrelles veteranes. A l'Estat hi ha pocs exemples de companyies estables públiques (la Compañía Nacional de Teatro Clásico), però a Europa és el més habitual, sobretot en centres com els alemanys, que ofereixen teatre de repertori. Aquí el que fan la majoria de teatres públics és tenir un col·lectiu afí amb el qual treballen habitualment. Rigola ja tenia de factouna companyia d'actors al Lliure amb qui signava la majoria de muntatges.
Pasqual, però, farà un pas més i segellerà aquest vincle amb contractes de llarga durada amb els sis joves. El fitxatge garanteix al teatre poder disposar dels actors a jornada completa i, per tant, podran encadenar muntatges i assajos sense haver d'abonar constants altes i baixes laborals. L'operació no perjudica el pressupost del teatre perquè, com assenyala el conveni col·lectiu vigent, els contractes de llarga durada que garanteixen estabilitat a l'actor tenen retribucions més baixes.
El precedent del TNC
El Teatre Nacional també ha tingut una companyia estable. Sergi Belbel la va anunciar el 2009. Eren nou actors d'edats molt diferents que durant dues temporades van participar en tot el procés de creació de les obres del Projecte T6 d'impuls de la dramatúrgia contemporània. Belbel va defensar els bons resultats d'aquest treball de creació -les obres del T6 van tenir uns percentatges d'ocupació molt per sobre de la mitjana- i va allargar la companyia dues temporades més. El pròxim director del TNC, Xavier Albertí, encara no ha ensenyat les cartes de la seva programació, però ja ha advertit que el Projecte T6 s'ha de reformular, deu anys després de la seva creació. Tot fa preveure que s'extingeix la companyia estable. El Lliure li prendrà el relleu.


Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Romea estrena demà 'Litoral', una obra de Wajdi Mowawad que és la primera peça de la tetralogia 'La sang de les promeses', en la qual s'inscriu 'Incendis' –que va dirigir al mateix teatre Oriol Broggi l'any passat–. La companyia insisteix que no són comparables, però 'Litoral' té una forta connexió amb 'Incendis'. En primer lloc, perquè l'èxit de la primera ha fet que es pogués aixecar aquesta segona amb bones perspectives quant a la recepció del públic. I en segon lloc, perquè formen part d'una mateixa temàtica que vertebra la tetralogia de Mowawad –la recerca dels orígens, la necessitat d'explicar històries, la mirada a la mort–. I en tercer lloc, comparteixen "l'emoció", "la transcendència", diu Raimon Molins, director del muntatge. 
'Litoral' és la primera, "més jove i lluminosa", diu Julio Manrique, director de la sala. L'argument també parteix de la mort del pare, que obliga a un adolescent a mirar enrere, buscar d'on ve "i a partir d'aquí poder reconstruir-se", diu Molins. El protagonista és Marc Rodríguez, però l'acompanyen en l'odissea el pare mort (Lluís Marco) i un heroi imaginari (Xavier Ruano). El viatge del noi va d'occident a orient, del Quebec al Líban, suposa la companyia, resseguint el periple personal de l'autor. "És autobiogràfica", asseguren.
L'equip es completa amb Pepo Blasco, David Verdaguer, Mireia Trias i Patrícia Mendoza. Aquesta és una producció de la Sala Atrium, un petit teatre de l'Eixample que Julio Manrique ha convidat a créixer a l'escenari del Romea. 

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA
INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER
PRODUCCIÓ: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
ESPAI LLIURE

La factoria de la Flyhard no para de fer èxits un darrere un altre. Al juliol passat en plena voràgine del Grec ens trobaven aquesta petita joia que ha tingut una segona oportunitat al recuperat Espai Lliure. Ben és cert que passar d'una sala com la Flyhard de gairebé 40 butaques a l'Espai Lliure amb més de cent, l'obra perd proximitat i el grau d'angoixa es veu minvat. Però Litus segueix funcionant i emocionant als espectadors.

La majoria del públic és jove, fet positiu que al menys un cert tipus de teatre convoqui a part de la nova generació d'espectadors. Ho cert és que és una obra força generacional, ideal pels Peter Pan que s'aproximen als trenta o que ja visquin en aquesta dècada. Segur que hi ha persones majors que l'entenen, però a d'altres que no comparteixen univers els pot xocar.

El germà del Litus reuneix als 5 amics per entregar-les una carta que el seu germà va deixar-li abans de morir. A partir d'aquí l'espectacle serà una muntanya russa emocional que passa del riure al plor en qüestió de segons i que no deixa a cap espectador indiferent. Havent vist les dues versions, a la Flyhard amb l'Anna Alarcon enlloc de la Sara Espígul i el Jacob Torres enlloc del Sergi Torrecilla es poden observar els canvis que ha tingut el muntatge. A la versió Flyhard tot era més intens, també perquè l'Anna Alarcón és més intensa que la Sara Espígul que és més dramàtica però des d'una aparent tranquil·litat. El mateix succeïx amb el Sergi Torrecilla que resulta un personatge més introvertit que el Jacob Torres.

L'escenografia és la mateix, però amb més amplitud que aporta aquest espai. El text ha canviat, perquè a la Flyhard els moments de riure estaven concentrats al principi del muntatge. A l'Espai Lliure el text s'ha destensat i es pot riure ben bé fins a gairebé el final de l'obra. Tots els personatges aporten a l'obra un toc de comicitat però sense dubte el millor és el David Verdaguer, que arrenca les riallades més grans.

Marta Buchaca s'ha posat el llistó molt alt per la seva propera obra i ha entrat amb pas ferm com una de les dramaturges que cal seguir de ben a prop. Ens cal més teatre com aquest: proper, honest, amb un bon text i uns bons actors que el sàpiguen defensar. Ni més ni menys.

LITUS

by on 16:52
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARTA BUCHACA INTÈRPRETS: SARA ESPÍGUL, BORJA ESPINOSA, JOSEP SOBREVALS, SERGI TORRECILLA i DAVID VERDAGUER ...

TEXT: RAY COONEY
TRADUCCIÓ: JORDI PRAT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: ÀNGEL LLÀCER
INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ, DAVID VERDAGUER, CRISTINA SOLÀ, MARIA RIBERA, SUSANNA GARACHANA, PAU FERRAN, ÒSCAR MUÑOZ i ENRIC BOIXADERA
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE CONDAL

Volia riure i he rigut. I molt amb una de les parelles còmiques més potents de la nova temporada teatral de Barcelona, Joan Negrié i David Verdaguer. Els bojos dels bisturí és una comèdia d'embolics, un vodevil, fet única i exclusivament perquè el públic gaudeix. Segons el seu director, l'Àngel Llàcer, a la vida ja tenim prous maldecaps com que a l'asseure'ns a una butaca ens facin veure més. De tant en tant està bé riure, encara que les situacions que se'ns presentin sigui del més absurd.

La història gira sobre la conferència que ha de pronunciar el doctor Guillem Salgado i que només en té una hora per acabar d'enllestir. Evidentment, un munt de personatges estranys se li creuran pel camí per evitar que ho faci posant-lo en les situacions més absurdes del món. Entre ells, el Robert Bonet (David Verdaguer) un altre metge de l'hospital i el millor amic del Guillem. La Joana Melón (Cristina Solà), una antiga infermera del centre, amb qui el doctor Salgado compartirà una de les escenes més còmiques de l'espectacle. L'Amanda (Maria Ribera), la dona del Salgado o la infermera -cap (Susanna Garachana), que pateix episodis de narcolèpsia en els moments més inoportuns.

Com defineix l'estil del vodevil, a Els Bojos del bisturí les portes s'obren i es tanquen a gran velocitat, els embolics per ocultar una infidelitat portaran a les situacions còmiques més absurdes, però algunes, fins i tot, molt forçades. Llàcer ha optat per adaptar l'obra i fer-la totalment catalana. El centre hospitalari és l'Hospital del Mar de la Barceloneta, el personal assaja una obra per Sant Jordi, amb senyera i drac, quan s'obren les persianes apareix l'skyline de Barcelona, fins i tot s'adaptat els acudits per fer-los aptes a casa nostra.

La comèdia funciona, el públic riu, s'oblida durant dues hores que portes fora no hi queden gaires coses de les que riure. L'objectiu que es proposava l'Àngel Llàcer s'ha complert. Venia a riure i he rigut, no es pot demanar més.

ELS BOJOS DEL BISTURÍ

by on 14:18
TEXT: RAY COONEY TRADUCCIÓ: JORDI PRAT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: ÀNGEL LLÀCER INTÈRPRETS: JOAN NEGRIÉ, DAVID VERDAGUER, CRISTINA SOL...

TEXT: JEAN PAUL SARTRE
TRADUCCIÓ: MANUEL DE PEDROLO
DIRECCIÓ: RAIMON MOLINS
INTÈRPRETS: MIQUEL BARCELONA, DAVID VERDAGUER, ANNA ALARCÓN i PATRÍCIA MENDOZA
PRODUCCIÓ: ATRIUM PRODUCCIÓ
SALA ATRIUM


Una altra sala obre les portes per ampliar l'oferta teatral de Barcelona. La Sala Atrium comença la temporada amb una reflexió existencialista de la mà de Jean Paul Sartre i dirigida per Raimon Molins. Dos dones i un home són tancats en una habitació que representa l'infern per a la resta de les seves vides. Un servent els farà parlar, confrontar-se amb els seus propis egos i preocupar-se per la resta de l'enernitat sobre el què diran.

David Verdaguer interpreta a Garcin un periodista al que van afusellar per la seva defensa del pacifisme i es creu un heroi. Anna Alarcón es Inès, una antiga treballadora de correus, lesbiana, que va fer trencar la parella de la seva millor amiga i que es va matar asfixiada pel gas. Patrícia Mendoza és Estelle, la dona d'un home ric, rossa, que es va casar pels diners i va enganyar al seu marit a un home més jove. Va matar a un nen i va morir de pneumònia. Miquel Barcelona és el criat, mut i que s'expressa a través de la dansa.

Totes quatre interpretacions acurades i força creïbles, la proximitat entre l'espectador i l'escenari fan que no es pugui amagar res. Interessant la posada en escena escollida per Raimon Molins, el joc entre paraula, silenci i dansa.

Una escenografia angoixant, però freda, lluny de tots els tòpics històrics sobre el foc i la calor. Una barreja entre dansa i teatre, en una obra per asseure i escoltar. Les paraules de Sartre resulten molt properes al públic, vistes amb ulls de la situació econòmica i social actual.

Fora de l'anàlisi de l'obra hi ha un però, força important al tractar-se d'una sala nova, i és primordial no només oferir espectacles de qualitat sinó fer que l'espectador es senti com a casa i aquest cas fallen els seients, que durant la hora i escaig que dura la representació la comoditat i atenció de l'espectador es veu minvada. De totes maneres, l'esforç val la pena.



TEXT i DIRECCIÓ: JOAN GALLART
INTÈRPRETS: DAVID VERDAGUER, XEVI GÓMEZ i AIDA OSET
PRODUCCIÓ: AGM PRODUCCIONS i CIA. DONSAMI MAGRADAT
VERSUS TEATRE


La síndrome Bucay explica la història d'un portalliteres que està enamorat de la Rosa, una noia amb qui coincideix al bus i que llegeix un llibre del Bucay. En Santi té una concepció romàntica de l'amor, tot el contrari que el seu company de feina, en Robert, un gran aficionat als westerns. Una història simple, que s'anirà complicant per moments i amb un final previsible però que no per això deixa sorprès a més d'un.

Una comèdia feta de coincidències, apta pels amants dels llibres de Bucay, pels que no han llegit ni una ratlla d'aquest autor i fins i tot per als que saben que no li agraden aquest tipus de llibres. Perquè a la vida no tot és el que sembla i aquí tampoc.

Una bona història, un bon text, unes interpretacions força convincents i una comèdia que no va deixar a ningú indiferent. El però com sempre es troba a la curta duració en el temps de les obres als teatres alternatius barcelonins.

LA SÍNDROME DE BUCAY

by on 19:31
TEXT i DIRECCIÓ: JOAN GALLART INTÈRPRETS: DAVID VERDAGUER, XEVI GÓMEZ i AIDA OSET PRODUCCIÓ: AGM PRODUCCIONS i CIA. DONSAMI MAGRADAT...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: TENNESSE WILLIAMS
TRADUCCIÓ: AINA TUR
DIRECCIÓ: ESTER NADAL
INTÈRPRETS: PEPA PLANA, JORGE PICÓ, HANS RICHTER, IRINA ROBLES, SERGI VALLÉS i DAVID VERDAGUER
MÚSICS: LLUÍS CARTES, PEDRO CORNAGO i MARC PRAT
PRODUCCIÓ: ESCENA NACIONAL D'ANDORRA
SALA MUNTANER

Sorpresa, incredulitat i atreviment, això és ho que provoca veure la Blanche Dubois de Pepa Plana. Pallassa, sí Blanche Dubois és una pallassa amb nas inclòs. La proposta comandada per l'Ester Nadal és arriscada i potser en alguns moments es pot considerar encertada, però la resta del temps es queda més en un inoportú atreviment que en una 'vuelta de tuerca' del clàssic de Tennesse Williams.
Tots hi recordem la memorable feina de l'Emma Vilarasau al teatre Romea al 2000 i contra això poques paraules calen. La Blanche Dubois de Pepa Plana necessita força actoral, vitalitat, una empenta i un cert punt de bogeria. No només es sortir a escena amb el nas de pallasso i fer unes quantes ganyotes al públic. A aquestes mancances hi ha que afegir la buidor de l'escenografia, un parell de cortines i uns quants mobles.
El tramvia de l'Ester Nadal intenta ser transgresor però només es queda en un intent. Li manquen molts peròs que normalment s'acostumen a solucionar amb una miqueta d'experiència en la dramatúrgia. De moment seguirem recordant a la Blanche Dubois Vilarasau.