Mostrando entradas con la etiqueta Marc Rodríguez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marc Rodríguez. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CIRO ZORZOLI
INTÉRPRETES: IVAN BENET, MAMEN DUCH, CAROLINA MORRO, MARTA PÉREZ, CARME PLA, ALBERT RIBALTA, JORDI RICO, ÀGATA ROCA y MARC RODRÍGUEZ
DURACIÓN: 85 min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, T DE TEATRE y TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC (GREC 2015)

A muchos teatreros nos gustaría vivir todo el proceso de creación de un espectáculo. Ver como nace de la nada y se va desarrollando con la ayuda de todas las personas implicadas. T de Teatre nos ofrece esa mirilla para ser parte de unos ejercicios interpretativos para conseguir el virtuosismo en las actuaciones. Durante casi 90 minutos observaremos desde el más mínimo detalle o gesto hasta los ensayos posteriores de la obra.

Con la Sala Fabià Puigserver con una desnudez poco habitual, nos sumergimos en una sala de ensayo. Vestidos de época, porque los ensayos de la obra nos trasladan a la vida de pagés del finales de siglo pasado. Teatro dentro de teatro, donde se busca la verdad, hacer que el espectador no sienta que todo es ficción por lo que no hay cuarta pared, el público es a la vez público dentro de público. Demasía al cuadrado todo junto.

Como la idea de actores interpretando a actores no es nueva, se busca rizar el rizo con una farsa de la profesión actoral. Ni virtuosos ni perfectos, como simples monigotes los actores buscan forzar la risa, pero las continuas repeticiones y un humor excesivamente histriónico produce más agotamiento que diversión. La obra funciona a trancas y barrancas durante la primera parte de ejercicios, 45 minutos (aprox.), a partir de lo cual el ritmo empieza a decaer y las miradas al reloj se vuelven cada vez más frecuentes.

A nivel de interpretación todo queda demasiado forzado, el querer agradar llega a límites imposibles. Los gags no acaban de funcionar del todo y el histrionismo se apodera de la escena. Es evidente que le falta recorrido, ha salido demasiado verde de la sala de ensayos directamente al estreno. Todo se puede justificar, aunque pienso que la idea inicial ha sido estirada demasiado para un espectáculo de 90 minutos. Tiene que pasar alguna cosas más allá de ver a los actores ensayando y perfeccionando la técnica, porque aunque en un momento un actor asegura que hay intérpretes que no nacen con talento, pero les salva la técnica, en Premis i Càstigs ni eso. A la salida me siento más castigada que premiada, lo cual me entristece, pero sé que si no hay verdad la técnica no nos salvará.

PREMIS I CÀSTIGS

by on 16:45
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: CIRO ZORZOLI INTÉRPRETES: IVAN BENET, MAMEN DUCH, CAROLINA MORRO, MARTA PÉREZ, CARME PLA, ALBERT RIBALTA, JOR...

Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui)
Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un altre que treballa lluny. Són uns protagonistes que remeten a un món prou actual, tot i que hagin passat quasi cinquanta anys des que es va escriure la història. La fórmula amb què Harold Pinter va saber sacsejar la condició humana ja es pot intuir aL'encarregat, un text estrenat el 1960. Des d'avui i fins al 16 de març Xicu Masó (en clau de director) el puja a escena amb la complicitat de Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez a l'Espai Lliure. El director insisteix que l'humor del dramaturg britànic (que rebria el premi Nobel de literatura el 2005) sempre ha estat present però que en aquesta peça primerenca respira amb més claredat. Per fer-lo pròxim, s'han vist forçats a traslladar-ho a Barcelona i variar la teranyina geogràfica que Pinter teixia amb barris característics de l'entorn de Londres. Tot i que es demani un públic actiu per discernir “què és veritat i què és mentida” del que diuen els personatges, la posada en escena és prou clara i no deixa ningú despenjat (en clara al·lusió al Terra de ningú, presentat amb molt d'èxit de públic al TNC fa uns mesos).
Per Masó, Pinter escriu mirant un microscopi. En un espai estable, hi incorpora una nova cèl·lula i contempla com tot esclata. És la seva particular manera d'escoltar una conversa i imaginar els buits d'informació. Però Pinter no admet una interpretació naturalista, “t'estimbes”, diu rotund Masó. Albert Pérez afirma que el seu personatge (un sense sostre que rep la invitació de passar una nit en una casa d'un desconegut) cal afinar-lo perquè si es fa massa realista, cau “en un Tennessee Williams que no té interès”, i si se'l fa massa exagerat, cau en la pallassada buida. Per Masó, un dels mèrits d'aquest text és que presenta una mirada políticament incorrecta dels sense sostre, una gent que “pot crear una certa empatia” perquè avui ningú s'atreveix a assegurar que no podria caure en la misèria. A L'encarregat, el sense sostre “pot ser el més mesquí de tots tres”.
L'obra, d'una aparent facilitat, (tot i que s'ha de respectar una partitura complexa”, segons el director) juga amb continus girs que sorprenen l'espectador. És probable que fos el mateix Pinter (“es nota que s'ho va passar bé mentre ho escrivia”, diu Masó) el sorprès. Perquè, com comenta Carles Martínez, Pinter sempre deia que deixava un text a mitges per anar a comprar tabac i quan tornava els personatges havien fet vida pròpia. Aquests girs li donen un cert aire de thriller però que no pot exprimir-se a fons: “si fem un thrillernegre no funciona. Cal donar-li un aire de Simenon, una línia fina”, conclou Martínez.
L'encarregat es representa a l'Espai Lliure. “Era el lloc idoni”, afirma Lluís Pasqual. L'anterior director del Lliure, Àlex Rigola, va haver de renunciar a programar en aquesta sala per aconseguir que es financés la reforma de Gràcia. Pasqual sempre ha dit que aquell acord ell no el va signar, tot i que habitualment cedeix la sala a companyies per presentar les seves peces dins del programa Aixopluc.

Rialla fosca de Pinter

by on 14:51
Font: Jordi Bordes ( El Punt/Avui ) Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un a...

DRAMATURGIA: ÀLEIX AGUILÀ
DIRECCIÓN: JÚLIA BARCELÓ
INTÉRPRETES: MARC RODRIGUEZ, PAU VINYALS, MAGDA PUIG i el COR BOLXEVIC
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: COMPANYIA SOLITÀRIA
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Estamos de enhorabuena, la Cia Solitària ha vuelto! Esta vez, el dramaturgo Aleix Aguilà ha dejado de lado los dramas personales y se ha atrevido con una tragicomedia con un marcado acento político y social. Los miembros de un movimiento antisistema que se reúnen o se encierran en una capilla para planear sus próximas acciones. A lo largo del montaje veremos como el grupo pasa por varias fases y como la relación de sus miembros va modificándose. 

Buscaban una capilla, un lugar no convencional, a poder ser no una sala de teatro. Un día, viendo una representación en la Biblioteca de Catalunya se les ocurrió que podían representarla en el bar. Pero Oriol Broggi creyó en el proyecto y han acabado en la sala grande. Eso sí, ahora tienen más espacio que en las terrazas por donde giró Nòmades, pero no han perdido nada de su espíritu experimental del principio. Si bien es cierto, sus textos han dejado aparcada la familia de momento y han tomado un cáliz más político.

Una mesa, sillas, Chewbacca y un texto lleno de continuas referencias a la realidad de nuevos movimientos sociales que buscan la justicia para todos y nos sólo para unos pocos, pero a los que le falta cohesión y objetivos comunes. Aleix Aguilà ha elaborado un tragicomedia cotidiana que toca muchos aspectos, se hace muchas preguntas pero ninguna tiene respuesta. El espectador ya se encargará a la salida de debatir consigo mismo o en grupo qué le han querido decir.

La solemnidad del espacio se ve reforzada en esta ocasión por un coro formado por alumnos del Institut del Teatre que son parte de este grupo en la sombra. Pau Vinyals nos deja absolutamente maravillados con su personaje, aportándole una gran cantidad de matices para que escena tras escena nos sorprenda. Cabe destacar también la gran interpretación de una, para mi, desconocida Magda Puig que me atrapó con su mirada y con su fuerza escénica.

Júlia Barceló firma la dirección de Bolxevics que tendrían que adecuar su tono de voz a la maravillosa sonoridad de la sala. El mensaje nos ha llegado, quizás demasiado alto. De momento sólo quedan dos funciones, el próximo sábado y domingo. Todavía no es demasiado tarde para recomendarles que vayan a deleitarse con un teatro necesario y que no les dejará indiferentes.

BOLXEVICS

by on 20:30
DRAMATURGIA: ÀLEIX AGUILÀ DIRECCIÓN: JÚLIA BARCELÓ INTÉRPRETES: MARC RODRIGUEZ, PAU VINYALS, MAGDA PUIG i el COR BOLXEVIC DURACIÓN...

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)

El Teatre Romea confia amb la regla de tres: si va agradar al públic Incendis, també ha de funcionar Litoral, que pertany a la mateixa trilogia sobre la identitat de l'autor libanès i quebequès Wajdi Mouawad. L'obra, dirigida ara per Raimon Molins en la primera producció d'Atrium fora de la seva sala de l'Eixample, coincideix a buscar la veritat dels personatges i donar-los profunditat. L'obra s'estrena aquest dilluns que ve i estarà en cartell fins al 9 de juny.

Set actors es desdoblen en uns 32 personatges. Lluís Marco és el pare mort, que viatja acompanyant el fill (Marc Rodríguez) al costat del cavaller imaginari (Xavier Ruano). El jove protagonista fa un viatge iniciàtic al seu país d'infància per poder enterrar el pare, resoldre els enigmes familiars i, en definitiva, saber qui és ell mateix. David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza i Pepo Blasco completen el cartell. Marco s'ha reconciliat amb el teatre comprovant l'energia que posen aquests joves actors en els seus personatges (“mai havia vist plorar tant en uns assajos”). Però no per això la peça té un fort component còmic. I és que la notícia de la mort del pare la rep per telèfon el noi en un moment d'extrema intimitat amb la seva parella. Càustic.

Raimon Molins admet que aquesta obra exigeix ser interpretada des d'un compromís humà, des d'una veritat que fereix i allibera alhora. És la fórmula per aconseguir que s'activin els ressorts emocionals amb què poder desenvolupar la riquesa de temes i de mirades poètiques.

‘Incendis' ‘vs'. ‘Litoral'

Les comparacions són possibles amb Incendis? Té por el director Raimon Molins de presentar Litoraldesprés de l'èxit, durant dues temporades? Ell creu que, al contrari, té tots els avantatges. Marc Rodríguez celebra que s'ampliï l'exposició de la trilogia. Marco opina que “el teatre pot ser fet des de l'honradesa o des de la vanitat, però que mai es pot comparar”. Xavier Ruano (que ha participat en tots dos títols) està orgullós de tots dos treballs, de veure “com dos talents aixequen l'obra: té el mateix traç, el mateix color, però és una peça més de la mateixa sèrie”. I és que el director artístic del Romea, Julio Manrique (que també és protagonista a Incendis) entén que s'ha de mirar tota la trilogia de La sang de les promeses com si fos una retrospectiva d'un pintor.

Poètica, tràgica i còmica

En aquest sentit,Litoral manté la mateixa poètica i inquietud per descobrir-se a un mateix. És la constant de la trilogia La sang de les promeses (que, posteriorment, tancaria amb una quarta peça). Molins opina que és la més autobiogràfica de totes, en ser la primera de la sèrie. Aporta un punt còmic en la primera part (amb temes com ara la burocràcia de la mort a Occident) però excessivament tràgica en la segona (que transcorre al seu Líban natal.

Julio Manrique no amaga el desig de poder presentar el tercer treball, Boscos, la temporada vinent. Entén que és un autor molt ric que ha connectat amb el públic de Barcelona. Però caldrà comprovar la fidelitat de l'audiència en aquests temps d'apatia i de crisi (agreujada amb l'increment de l'IVA, des de setembre).

Per Molins, Litoral és la més utòpica i coincideix amb un públic militant, enèrgic, adolescent. Marco ho relativitza, perquè l'adolescència occidental d'avui va “dels 12 als 35 anys”. És una peça en què hi ha molts emmirallaments amb la joventut. Litoral també fa disfrutar del viatge, que dura tres hores, amb l'entreacte.

Marea d'emocions

by on 16:01
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) El Teatre Romea confia amb la regla de tres: si va agradar al públic Incendis, també ha de fun...


Font: Laura Serra (ara.cat)
El Teatre Romea estrena demà 'Litoral', una obra de Wajdi Mowawad que és la primera peça de la tetralogia 'La sang de les promeses', en la qual s'inscriu 'Incendis' –que va dirigir al mateix teatre Oriol Broggi l'any passat–. La companyia insisteix que no són comparables, però 'Litoral' té una forta connexió amb 'Incendis'. En primer lloc, perquè l'èxit de la primera ha fet que es pogués aixecar aquesta segona amb bones perspectives quant a la recepció del públic. I en segon lloc, perquè formen part d'una mateixa temàtica que vertebra la tetralogia de Mowawad –la recerca dels orígens, la necessitat d'explicar històries, la mirada a la mort–. I en tercer lloc, comparteixen "l'emoció", "la transcendència", diu Raimon Molins, director del muntatge. 
'Litoral' és la primera, "més jove i lluminosa", diu Julio Manrique, director de la sala. L'argument també parteix de la mort del pare, que obliga a un adolescent a mirar enrere, buscar d'on ve "i a partir d'aquí poder reconstruir-se", diu Molins. El protagonista és Marc Rodríguez, però l'acompanyen en l'odissea el pare mort (Lluís Marco) i un heroi imaginari (Xavier Ruano). El viatge del noi va d'occident a orient, del Quebec al Líban, suposa la companyia, resseguint el periple personal de l'autor. "És autobiogràfica", asseguren.
L'equip es completa amb Pepo Blasco, David Verdaguer, Mireia Trias i Patrícia Mendoza. Aquesta és una producció de la Sala Atrium, un petit teatre de l'Eixample que Julio Manrique ha convidat a créixer a l'escenari del Romea. 


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, MÍRIAM ISCLA, MARC RODRÍGUEZ
DURADA: 65 min, 20 d'entreacte, 22 min
PRODUCCIÓ: TNC, EL CANAL. CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA PETITA (TNC)

Tot i ser molt fan de l'Àlex Rigola he de conèixer que aquest MCBTH és un despropòsit de principi a fi. La jugada li va sortir bé amb Coriolà l'any passat, però Macbeth, l'original és un drama dels de treure mocador, i a la seva versió el text queda minvat i la posada en escena s'ho menja tot: text i interpretacions. 

Li ha tocat a Shakespeare com li podia haver tocat a un altre clàssic qualsevol, li ha despullat de la seva essència i ha bolcat tota la seva imaginació de sèries i pel·lícules per construir un món que res té a veure amb el que Shakespeare va descriure. Els boscos, amb caseta inclosa, de Twin Peaks, les caretes de Mickey Mouse, les samarretes de Celtic, tot sobra, quan el veritable protagonisme hauria de ser el text i es troba en 'busca i captura'.

La interpretació és freda, plana, sense ritme. No estic segura si reciten, llegeixen d'un autocue imaginari o les paraules les són xiulades a cau d'orella, però no arriben, amb i sense careta. Els actors passen per un text, ferit de mort amb tanta retallada, sense tocar-lo, ni sentir-lo. Sembla més aviat que escupen les paraules. L'única que en els seus dos monòlegs sembla sentir alguna cosa per dins és l'Alícia Pérez.

Estem a la Sala Petita i els micros molesten, no sé si tan o més que parlar darrera d'una careta de Mickey Mouse, però els sons es tornen ininteligibles i passem bona part del muntatge intentant entendre aquests ratolins.

Sense dubte, Àlex Rigola dirigeix millor obres contemporanis que clàssics. Estem desitjant que aviat torni a Stoppard, Mamet, Dresser... I espero que Shakespeare perdoni a Rigola per aquest MCBTH. If not, fire walk with me. 

MBCTH

by on 13:34
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA VERSIÓ I DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: JOAN CARRERAS, LLUÍS MARCO, ORIOL ...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Nit de vestit i corbata, la d'ahir a Salt. No només s'inaugurava el festival Temporada Alta, el certamen que ha posat al mapa teatral Catalunya, sinó que polítics -des del conseller de Cultura, passant pels alcaldes de Girona i Salt, secretaris generals, membres del CoNCA, etcètera- i gent de totes les famílies del teatre -Sílvia Munt, Julio Manrique, Oriol Broggi, Hermann Bonnin, Ramon Simó, Toni Casares- van assistir a l'estrena del nou teatre d'El Canal a l'antiga fàbrica Coma Cros.
Àlex Rigola s'hi deu haver sentit com a casa, tenint en compte el seu últim artefacte, MCBTH , rigolià cent per cent. Mentre Macbeth i Lady Macbeth (Joan Carreras i Alícia Pérez) es petonejaven, sonava pels altaveus un missatge que cridava a la mobilització en contra de l'IVA cultural. Després, dues hores d'un Shakespeare que el director també plantejava com un pols de ressonàncies polítiques: fins on arriba l'ambició per arribar a trair l'ètica, com els fets desencadenen desgràcies -"la sang vol sang"- i com els remordiments es poden menjar fins i tot un rei -"el que està fet no es pot desfer"-. Els Macbeth s'embruten les mans de sang. Rigola no s'ho ha pres a la lleugera.
L'espectacle, que va ser acollit amb aplaudiments tebis, és gairebé una instal·lació plàstica. El vers shakespearià rep tot el protagonisme sobretot a l'inici, amb els personatges estàtics, tots sempre presents a escena interpretats per només sis actors (Lluís Marco és Duncan i Míriam Iscla, Oriol Guinart i Marc Rodríguez es reparteixen la resta de papers). Però el traç del director es va fent gruixut. Les bruixes del bosc aquí s'han convertit en Mickey Mouse, l'exèrcit va vestit del Celtic de Glasgow, els boscos són arbres de plàstic i el castell una caseta de fusta dels tres porquets que Macbeth intenta tirar a terra bufant. La traïció de Macbeth al seu rei tirà, la fúria de l'ambició, la il·lustra amb un Carreras convertit en un impecable Gollum d' El senyor dels anells: "Mi tesoro, mi anillo ". Rigola s'endú Shakespeare al seu terreny sense pudor.
Cada nou mort l'acompanya una nova amenaça. I a cada amenaça li ha de seguir un mort. Quan Macbeth és coronat i és conscient de la seva condemna, sap que ha de seguir el camí marcat. Rigola ha situat aquí un entreacte per fer un canvi radical d'escenari. Dels boscos tenebrosos de Twin Peaks a l'escena plastificada, blanca i tacada de sang d'un quiròfan o una pel·lícula de la màfia. Lady Macbeth és la primera a precipitar-se a la taca de sang, morta de remordiments. Ell accepta seguir-la. Puf.
Font: Laura Serra (ara.cat)

A Àlex Rigola, una de les grans tragèdies de Shakespeare, la famosa Macbeth , el porta a recordar una sèrie de culte dels anys 90, Twin Peaks. Al cap i a la fi, hi ha un cadàver inicial, una tensió constant, molts mòbils i personatges estranys. Però en comptes d'investigar qui va matar Laura Palmer, Rigola se centra a saber per què hi ha hagut el primer mort i quines conseqüències comporta. "Macbeth és un thriller: hi ha la preparació d'un assassinat, el crim, les conseqüències i els passos per sortir-se'n", diu el director. Això, amb la banda sonora i el misteriós bosc aterridor de la sèrie és l'embolcall de MCBTH . Uns avets de plàstic i una caseta de Leroy Merlin ocuparan l'escenari del nou teatre d'El Canal - Centre d'Arts Escèniques de Girona/Salt. L'espectacle inaugura aquesta nova sala i alhora el festival Temporada Alta aquest dijous. Després de tres funcions, es representarà a partir de l'11 d'octubre a la Sala Petita del Teatre Nacional.
Rigola torna a Shakespeare (després de Coriolà , Ricard III , Juli Cèsar i Titus Andrònic) amb un text que ha esporgat dramatúrgicament ell mateix a partir de la impecable traducció de Salvador Oliva. Del vers no n'ha tocat ni una coma, però n'ha retallat fragments per despullar l'essència de l'obra i per reduir els personatges als sis actors de què disposava. "És una obligatorietat del low cost que no era la idea original però de la qual ara m'alegro", diu Rigola. Per això ha titulat l'obra amb el breu MCBTH. "És Macbeth en essència", diu Rigola.
"És convenient que avui es posi en escena aquesta obra, quan veiem la demostració dels governs que l'ètica no els incumbeix, la seva disponibilitat a la mentida i el poc rubor que tenen. No podem mostrar els polítics als nostres fills com a models -afirma Rigola-. Macbeth mostra la relació entre desig i ètica, i quines línies vermelles estem disposats a creuar per aconseguir el que volem". Macbeth arriba a assassinar per respondre a la humiliació i a l'esclavatge -també sexual- a què els sotmet el rei d'Escòcia, però també ho fa per l'ambició d'arribar a tenir el poder del monarca, com li han anunciat les bruixes.
"Tots creuem línies vermelles. La qüestió és que les accions comporten conseqüències, i algunes acaben en tragèdia -diu Rigola-. Hi ha un moment en què ja no pots tornar a ser igual que abans". Per això una història del segle XVII continua sent tan vigent ara i aquí. L'escenografia de Max Glaenzel, conceptual, no situa ni èpoques ni regions, però sí que identifica els personatges: reis, dames, generals, nobles, hereus i bruixes.
La caseta del sexe sense límit
La relació sexual del rei d'Escòcia amb la dona de Macbeth és el gran eix d'aquest MCBTH , que en altres versions sol quedar en segon terme. El director s'imagina la caseta que ha instal·lat al bosc com la casa de Hansel i Gretel, on en comptes de llaminadures il·limitades hi ha sexe dur. Una temptació. "Duncan passa per sobre les línies ètiques pel desig de Lady Macbeth i pel dret a cuixa, però Macbeth també ho permet per mantenir l'estatus", reflexiona Rigola, absolutament absorbit per una obra que considera magistral, i un muntatge que assegura que li "quedarà".
El director ha comptat amb el seu dream team habitual: Joan Carreras, Lluís Marco i Alícia Perez en el triangle amorós protagonista i Marc Rodríguez, Míriam Iscla i Oriol Guinart en els papers secundaris.
Quan no hi ha marxa enrere
Per l'exdirector del Teatre Lliure, els personatges de Macbeth accepten una espècie de "prostitució mental". "Macbeth s'adona que el que ha fet ja no li permetrà ser feliç, que se li ha acabat la il·lusió", explica Rigola. No podrà oblidar-ho mai: Duncan continua a escena fins i tot després de mort, en aquest MCBTH . Un assassinat portarà lligats altres morts per intentar tancar el cas. "D'això Macbeth n'és conscient, però Lady Macbeth l'anima des de la inconsciència del que vindrà després. Per això se sorprèn, i fa el salt a la bogeria", diu Rigola.
El protagonista, Joan Carreras, s'ha encarat a la "contundència del vers" i a la "puresa de les emocions", explica l'actor. "Macbeth és un tio que fa un viatge lisèrgic, obre portes que es pensava que no existien i quan veu que no hi ha marxa enrere, opta per la fugida endavant", resumeix.

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

CORIOLÀ

by on 17:40
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, ...

TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MARC RODRÍGUEZ i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Julio Manrique enceta la seva primera producció al Romea, amb un text escrit i dirigit per ell mateix. Es llença a la piscina i per sort ha trobat aigua. I molta. El fantasme de Xirgu serveix d'excusa per construir tota una tragicomèdia, amb molta més comèdia que drama, en torn als fantasmes interiors personals, a totes aquelles coses que no volem reconèixer que tenim però que hi són.

Una companyia d'actors assaja un obra quan es crema el teatre, el Romea, el dia de l'estrena i fem un salt de set anys i comencem a descobrir què ha estat de les seves vides en aquest període de temps. L'escenògraf, Sebastià Brossa, i la il·luminació del Jaume Ventura aconsegueix crear un ambient de calidesa, però amb un punt d'autodestrucció visible en cadascuna de les escenes. La part final és la més representativa i la millor aconseguida de tota la funció amb un joc perfecte entre llums i ombres. Per un altre banda, l'espai sonor de Damien Bazin sobresurt com element imprescindible d'un muntatge on és igual d'important el que es diu, el que no es diu i el que sona de fons.

La companyia, ja consolidada després de unes quantes obres junts destil·len una enorme complicitat dalt de l'escenari i això fa que l'obra flueix per sí mateixa. Malgrat que tota la companyia manté un notable interpretatiu, cal destacar la feina de la Mireia Aixelà, molt superior i amb molta més força i frescor que en altres muntatges i la Cristina Genebat amb una seguretat de paraula i de cos també molt superior a anteriors ocasions. Totes dues comparteixen un dels moments més emotius del muntatge, mentres sona 'Into my arms'. 

Malgrat que Manrique iniciï la seva carrera com a director artístic del Romea, cremant-lo en la ficció, cap superstició podrà parar aquesta nova etapa que ha començat amb molt bon peu i amb uns espectadors que li demanen que mantingui la mateixa qualitat d'aquest Llum de guàrdia o la superi. De moment hem agafat un bon camí de partida. I seguim caminant, fins a la propera parada, Dogville a l'octubre.

LLUM DE GUÀRDIA

by on 14:30
TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUI...



TEXT: DAVID MAMET
TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: IVAN BENET, POL LÓPEZ i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


David Mamet, un dels referents del teatre contemporani torna a ser protagonista de la cartellera barcelonina. American Buffalo és un comèdia, no a l'estil hil·lirant amb que ens té acostumat el dramaturg nord-americà, sinó amb un humor molt més interior. Ivan Benet, Marc Rodríguez i el fins ara desconegut Pol López signen aquesta meravellosa experiència. Un cop més Julio Manrique pren les rendes de la direcció amb absolut mestratge.

Escenografia a tres bandes, plena d'artilugis de tota mena, uns dels escenaris més plagats de mobiliari. Don Dubrow (Ivan Benet) obre la seva botiga plena d'andròmines velles, objectes per a bojos col·leccionistes, un sofà rovellat i un vell transitor des del que ens arriben els sons de l'època, una mena de finestra a l'exterior d'aquest submon.

Una historia d'antiherois, de continus perdedors que fan de les seves derrotes el seu camp de cultiu de la seva experiència existencial. Una vegada i un altra intenten sortir de la "merda de sempre", però també troben els problemes de sempre.

Ivan Benet és un Don brillant, en cada cop de paraula se'ns mostra perdut i distant. Marc Rodríguez, en un dels seus millors papers fins ara ens presenta un Teach capaç de jugar amb el seu mal geni i convertir-lo a ulls dels espectadors en només un pobre desgraciat. Pol López, que no podia ni somniar en una millor estrena professional, ens dibuixa un Freaks que ens deixa sense paraules des de la primera escena.

Ple absolut a l'Espai Lliure, amb totes les entrades exhaurides des de fa dies. Un cop més es demostra que el bon teatre omple els teatres, sense cap necessistat de caure en retorçades propostes. Ara només ens queda que s'agafin les bones propostes i s'allarguin una miqueta més per a que puguin arribar a més gent. Un mes se'ns fa curt.

AMERICAN BUFFALO

by on 20:28
TEXT: DAVID MAMET TRADUCCIÓ: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: IVAN BENET, POL LÓPEZ i MARC RODRÍGUEZ PROD...


TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: JULIO MANRIQUE, CARME PLA, RAMON VILA, CARLES MARTÍNEZ, MARC RODRÍGUEZ, AIDA DE LA CRUZ i JORDI RICO
PRODUCCIÓ: LA PERLA29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Quart Hamlet de la temporada, després dels de Diego Botto, Ostermeier, Pandur. Per mi és el primer, aquesta temporada. Així que no puc comparar-lo amb cap. Oriol Broggi ens presenta un Hamlet sense addictius, no intenta recrear-lo, ni posar-li màscares que no li pertanyen, ni modernitzar-lo fins a fer-lo irrecognoscible. Aquest és un Hamlet autèntic.

Oriol Broggi comença amb avantatge. La Biblioteca de Catalunya té un aire màgic, que ja he comentat més d'una vegada. Els seus arcs gòtics i el seu terra ple de sorra fa que totes les obres allà representades són diferents a les que puguem veure en un teatre convencional. Aquesta és una altre meravellós exemple d'això. També juga a cap segur, al triar com traductor, al magnífic Joan Sellent, que un cop més demostra una claretat formal, respectant la pulsació rítmica, les pautes mètriques i les cadències del vers. I tot això sense una gran escenografia, reduint la utilleria al mínim i deixant el protagonisme a la paraula.

Julio Manrique per fi surt del paper de canalla i representa al príncep de Dinamarca apassionat, d'esperit burlesc, intel·ligent, furiós però capaç de controlar la seva fúria donant-la un ingredient de bogeria. Es d'agrair que els seus monòlegs no estiguin declamats, com ho acostumen a fer la resta de Hamlet que he vist al llarg de la meva vida; a Manrique li brollen les paraules directament de la seva boca en aquell mateix moment.

Un altra de les sorpreses, Carme Pla, Gertrudis, potser perquè estem massa acostumats a veure-la fent comèdia i descobrint aquí una magnífica actriu dramàtica. Aida de la Cruz, que emociona fent d'Ofèlia, no només convenç en tot moment sinó que ens mostra la seva fortalesa com actriu, malgrat la seva joventut, de principi a fi. I així podríem seguir nomenant a la resta del repartiment, tots i cadascú demostra que està a l'altura de Shakespeare.

Llums i ombres invaïxen un cop més la Biblioteca de Catalunya amb aquest nou muntatge d'Oriol Broggi. Antígona, El Rei Lear i ara Hamlet, avalen la trajectòria d'aquest jove imparable director. Mentrestant esperem la propera obra, gaudeixen d'aquesta. Si us plau, no se la perdin, no es penediran. Queden avisats.

HAMLET

by on 21:19
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: JULIO MANRIQUE, CARME PLA, RAMON VILA, CARLE...

FITXA ARTÍSTICA
TEXT: RICHARD DRESSER
DIRECCIÓ: ÁLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: ERNESTO ARIAS, IRENE ESCOLAR, LINO FERREIRA, ANA OTERO, TOMÁS POZZI y MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRO DE LA ABADÍA, TEMPORADA ALTA y CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES DE REUS
TEATRE LLIURE



Imagínense un salon-comedor donde quedan pocos muebles, un sofa, una cocina más fregadero, una tele y una mesa con sillas. Todo muy sucio, todo muy ‘tirado’. No hay dinero, la fábrica donde trabajaban los protagonistas ha cerrado, su barrio ha sido invadido por perros vagabundos hambrientos y hace frío, mucho frío. Ahora ponga su televisor y miren el noticiero que quieran. La diferencia es que ‘Días Mejores’ podía ser el futuro de un presente que hoy se vislumbra negro.
‘Días Mejores’ que el dramaturgo norteamericano Richard Dresser escribió a finales de los 80 vuelve a estar de plena actualidad. A pesar de que toda la obra está teñida de grandes dosis de exageración y surrealismo no deja lugar a dudas que la imaginación nunca está de más para mantenernos con los pies en el suelo.
Los personajes de Dresser han de recurrir a la picaresca, no siempre dentro del ámbito legal, para salir del pozo en el que se encuentran sus vidas. Primero, venden todos sus muebles, televisión incluida, hasta que no les quedan más de dos salidas, la espiritual, clásica búsqueda de un ser superior que les ayude, y una más pragmática, quemar coches, edificios para cobrar los seguros.
Con una estética que algunos podrían considerar de mal gusto, y lo único que pretende es acentuar la decadencia del todo en general, Àlex Rigola vuelve a demostrar que es uno de los directores que mejor resultado consigue en la dirección actoral. Sin grandes artificios técnicos, Rigola vuelve a mostrarnos que para conseguir un buen montaje lo principal es el texto, la dirección de actores y todo ello nos lleva a obtener un ritmo ágil con una interpretación excelente.
Probablemente no tendríamos que reirnos de nuestras propias desgracias, pero parafraseando a Dresser "Ahora sólo nos queda la realidad. Vendrán días mejores."

DÍAS MEJORES

by on 15:51
FITXA ARTÍSTICA TEXT: RICHARD DRESSER DIRECCIÓ: ÁLEX RIGOLA INTÈRPRETS: ERNESTO ARIAS, IRENE ESCOLAR, LINO FERREIRA, ANA OTERO, TOMÁ...