Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Ricart. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Xavier Ricart. Mostrar todas las entradas

A PARTIR DE LA NOVELA HOMÓNIMA DE MARK HADDON
ADAPTACIÓN: SIMON STEPHENS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CARME FORTUNY, CRISTINA GENEBAT, POL LÓPEZ, MARTA MARCO, NORBERT MARTÍNEZ y XAVIER RICART
FOTO: ROS RIBAS
DURACIÓN: 1h 10min + 15 min entreacto + 1h
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

No sé si es una buena o mala adaptación de la novela porque no la he leído, así que dejo para los fans ese juicio. No me llamó la atención en su momento y, ahora con la adaptación teatral preferí dejarla para después, para no verme condicionada. Eso sí, sabía a retazos de lo que iba, y la verdad es que no hace falta nada más.

Todas las entradas agotadas, hasta para la prorroga, ya nos anuncia que estamos delante de un fenómeno, del que bien seguro tendremos noticias la temporada que viene, y del que quizás tendría que estar meses en la cartelera, como pasaría en otras ciudades europeas. Pero de momento, unos afortunados hemos podido disfrutar del montaje.

Desde hace algún tiempo ya, hay un nombre que me hace ir a ciegas a ver una obra y ese es Pol López. Haga lo que haga, me da igual, pero el hecho de leer su nombre entre los intérpretes es sinónimo de "Hay que ir". El curiós incident del gos a mitjanit no hubiera sido posible sin él. No veo a ningún actor más interpretando a Christopher. Sin duda es su mejor interpretación hasta la fecha por la cantidad de matices que requiere el personaje y por la naturalidad de la interpretación de este niño de 15 años con algunas características del síndrome de Asperger. Muchos se preguntan, después de esto ¿qué? No dudo que el techo de Pol López está demasiado lejos de ser alcanzado.

Christopher desprende ternura, una característica que en mayor o menos medida impregna a la obra. Durante la cual, en cierto momentos, vemos como se tiñe de violencia y cómo es gestionada antes de volver a la situación de calma. En el montaje domina la imaginación simbólica, un cerebro difícil de controlar, el del Christopher, que va más allá de lo que todos piensan.

Y aunque el peso de la historia recae en Pol López, está rodeado de unos secundarios de lujo. Ivan Benet, Ed, el padre de Christopher; Marta Marco, Siobhan, profesora y voz en off de los pensamientos de Christopher; pero quizás la interpretación que más me sorprende es la de Cristina Genebat como Judy, la madre de Christopher, principalmente en sus momentos tiernos y de gran carga emotiva cuando lee sus propias cartas.

Lluc Castells firma una escenografía mágica, de esas que al entrar en la sala eres incapaz de imaginarte todo lo que dará de sí. Quizás solo lo sentí yo, pero entre que el público era una mezcla de adultos y niños y la magia y la ternura que desprende el montaje, parece como si nos hubiéramos teletransportado a Londres, en uno de esos espectáculos para toda la familia. Sea como fuere, es el mejor espectáculo que he visto en las últimas temporadas. De esos para el recuerdo, que se te quedan dentro durante mucho tiempo. Lástima que el ritmo de la cartelera te haga pasar tan rápido al siguiente. Christopher, Christopher!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,

Font: Belen Ginart (ara.cat)
Cels és l’última part de la tetralogia de Wajdi Mouawad La sang de les promeses. Ja heu muntat Litorals i Incendis, però us heu saltat Boscos. Per què?
Perquè Cels és extraordinària, i Boscos és una mica complicada, excessiva. I ara, amb els diners que tenim, el que fem és intentar gastar-los en el millor que ens passa per davant.
Com lliga amb la tetralogia?
N’és l’epíleg, amb una estètica molt diferent de les altres, però amb els mateixos temes: la vida, la mort, l’amistat, les passions, des d’una perspectiva hipermoderna, amb molta tecnologia.
De què parla l’obra?
És un thriller que desperta una curiositat tremenda pel que s’ha d’esdevenir. Parla de com la generació que té entre 20 i 35 anys paeix el món que ha heretat. És una generació desubicada, trista. Volen canviar el món. L’obra se centra en una cèdula hipersecreta d’una organització mundial que té la missió d’impedir un gran atemptat.
Com s’equilibra aquesta presència de les tecnologies amb la importància de la paraula?
Tota l’estona hi ha pantalles immenses, plànols de ciutats que poden ser atacades, zooms, Google Earths, molts missatges que arriben a l’ordinador, però finalment tot això ho sustenten els actors. El treball dels actors i el director és el mateix de sempre.
Dius al programa de mà que Cels és una obra complexa. Per què no ens l’hauríem de perdre?
Perquè Cels, i ara no parlo del nostre muntatge sinó de l’obra en general, és ideal per estimar el teatre. És teatre total, és una obra que t’arrossega. Et fa vibrar d’una manera molt especial.
Com es lliga que sigui una obra complexa i per a tots els públics?
És una obra que entra per la panxa. És molt intel·lectual, però no en fa ostentació i fa que quan la vas escoltant et sentis molt intel·ligent perquè l’entens. Les persones que són menys intel·lectuals o que fan anar menys el coco perquè el seu dia a dia no els ho permet es poden emocionar més perquè van més directes a les emocions. És una obra molt difícil de muntar, però quan la vas fent va esdevenint molt fàcil.
Com evolucionen els personatges en aquesta macrohistòria?
El retrat dels personatges és extraordinari i potentíssim. El que té de bo és que en cap moment es para la història per explicar-te els personatges, sinó que explicant-te la història vas entenent-los. I finalment l’espectador s’hi identifica.
Són unes persones que han de salvar el món, però ells també estan en crisi. ¿La mirada és molt negativa i depriment?
Sí. Però acaba amb un naixement. En aquest sentit, l’obra és extraordinària: et va ficant en la misèria, et va parlant del desastre que està a punt d’haver-hi al món i l’enllaça amb el desastre dels personatges, però hi ha un crit a la vida.
És el quart gran muntatge de La Perla 29 aquesta temporada, i dieu que esteu cansats. ¿Cansats de tanta feina, o de les condicions per fer-la?
Som una empresa grossa, ara molt grossa, que està en primera línia del sistema teatral i en ocasions és la que fa més produccions a Catalunya. Som capaços de fer quatre grans produccions a l’any, amb un pressupost molt gran, del qual el 22% és públic. Quan em reuneixo amb els polítics els dic que hem de trobar la manera de donar-hi una mica més de suport o això s’acabarà. Ja hem arribat al sostre de La Perla petita, podem fer-nos una miqueta més grans o ens cansarem i començarem a tirar una mica enrere, i serà una llàstima.
Quina resposta esteu rebent?
La resposta està sent molt bona, el departament i la regidoria de Cultura fan una bona feina, administren bé els recursos que tenen, el cas és si no haurien de disposar de més recursos.
I quin seria l’horitzó ideal?
Crec que l’horitzó natural de La Perla 29 seria consolidar el seu creixement, convertir-se en el que és, un teatre públic de Barcelona, gros, que en molts aspectes no és comercial, amb una associació d’espectadors... No es tracta d’incrementar el percentatge de diners públics. Si vénen més diners, jo puc fabricar més diners, molta més feina. Però ara els polítics no poden fer un pas endavant gran. I per tant l’horitzó real serà que l’any que ve haurem de recular una mica, amb el perill que això es pugui morir.
‘Cels’, de Wajdi Mouawad Direcció: Oriol Broggi Biblioteca de Catalunya (BCN). Del 18/6 fins al 27/7. Amb Eduard Farelo, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Xavier Ricart i Ernest Villegas
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,
Fuente: EP via lavanguardia.com

El Teatre Lliure ha programado A casa (Kabul) --del 2 al 20 de abril-- e Informe per a una acadèmia --del 8 al 25 de mayo-- en substitución de Una sèrie de teatre, que se ha cancelado "por decisión del director" Jordi Casanovas, según ha informado el teatro en un comunicado.

A casa (Kabul), un montaje de Mario Gas, es la primera parte del díptico Homebody/Kabul de Tony Kushner, un monólogo interpretado por Vicky Peña por el que recibió los premios Max 2008 --a la mejor actriz-- y Mayte 2009. Homebody/Kabul fue escrita antes del 11-S, aunque se estrenó después con gran polémica, y está formado por el monólogo de la primera parte, en el que una mujer en Londres lee una guía turística de Kabul, y la segunda, que se construye con escenas que tienen lugar en Afganistán.

Informe per a una acadèmia --dirigido por Xavier Ricart e Ivan Benet y protagonizado por éste-- es un cuento amargo de Franz Kafka sobre la vida de un simio que se convierte en humano y triunfa en el mundo del espectáculo.

El monólogo, que contiene música original de Sílvia Pérez Cruz, narra los primeros recuerdos de la transformación del simio, que empieza en su estado natural hasta ser capaz de dar conferencias ante académicos.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IVAN BENET, MARIA RODRIGUEZ, XAVIER BOADA, ROSA GÀMIZ, XAVIER RICART i ORIOL GUINART
DURACIÓN: 1h 50min
PRODUCCIÓN: TEATRE ROMEA i TEATRE ESPAÑOL
TEATRO ROMEA

Sí ya se ha estrenado una de las obras que más prometía esta temporada. Y yo he sido de esas personas que hemos ido al Romea con ganas, con muchas ganas de descubrirla y a la salida nos hemos dado cuenta que no era para tanto. Y me da pena, mucha pena.

Personalmente, la dramaturgia de Koltès no dejan de ser un conjunto de frases, titulares, sorprendentes, sin duda, pero a las que quizás les falte un nexo. El espectador asiste impávido a una manera de explicar la historia diferente, no hay narrativa, sólo son frases, largas eso sí, pero pedazos de lo que quizás fuera una historia más larga con cuerpo, con forma.

Julio Manrique ha optado por la majestuosidad de una escenografía que recuerda demasiado al European House de Rigola) que interfiere más que ayuda al texto. Al tener paredes y estar tan sumamente encajonado en el espacio escénico perjudicamente seriamente la escucha en determinadas escenas. Además, dependiendo en que localidad te encuentres situado podrás ver algunas escenas o no. Se ha de reconocer que la escenografía no está concebida para ser vista desde las filas laterales y los anfiteatros. Los espectadores de estas localidades se pierden buena parte de la función. 

Pablo Derqui está sensacional, está claro que Manrique le ha regalado un caramelo de papel y el ha sabido sacarle gusto. Del resto del reparto destacaría a Rosa Gàmiz especialmente en su segundo papel de madre y Maria Rodríguez que papel tras papel consigue ganarse el aplauso del público. Otro de los habituales de Manrique es Oriol Guinart, que otra vez hace de mujer, y que, personalmente, me gustaría que en el próximo montaje verlo en un papel más protagonista, no necesariamente femenino.

Como si de una metáfora se tratara, y si se atiende a la construcción escenográfica, parece que el Romea se le ha quedado pequeño a Julio Manrique y su teatro necesita airearse un poco y salir a buscar nuevos horizontes más grandes. Pese a lo cual, y sin tener la visión nublada por el famoso montaje de Lluís Pasqual, Julio Manrique despierta de nuevo a Roberto Zucco a las nuevas generaciones, acentuando excesivamente el carácter de mito.

ROBERTO ZUCCO

by on 17:34
TEXTO: BERNARD-MARIE KOLTÈS TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: PABLO DERQUI, CRISTINA GENEBAT, IV...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (ara.cat)
"És una de les obres més difícils i fascinants de la història de la dramatúrgia contemporània", afirma Julio Manrique sobre Roberto Zucco , el text de Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) que avui estrena al Teatre Romea. L'obra està revestida d'una aura mítica pel seu voltatge poètic i comporta tot un repte per als directors que s'hi enfronten: Koltès la va escriure pocs mesos abans de morir prematurament de sida, "mirant la mort molt de cara", diu el director, i aquesta tragèdia d'alta volada literària s'estavella amb la realitat més dura, perquè està inspirada en un personatge real, l'assassí en sèrie italià Roberto Succo. El 1981 Succo va commocionar el país després d'assassinar els seus pares als dinou anys. Va fugir de la presó el 1986 i va deixar un reguitzell de morts i violacions a França i Suïssa fins que va ser capturat a prop de casa dels pares, el 1988. La seva llegenda literària va començar quan Koltès va veure la seva fotografia en un cartell de la policia en una estació de metro. Succo es va suïcidar en una presó italiana el 1988, als 26 anys. "Koltès escriu l'obra per preguntar-se qui era Roberto Succo. El seu comportament no responia a cap pauta, a cap motiu. La fatalitat i la desgràcia de vegades no tenen un perquè. L'obra és molt directa, té una urgència, una intensitat i una cruesa que la fan commovedora", diu Manrique, que vol fer arribar la història als espectadors i que "no jutgin el criminal".
A Roberto Zucco , Koltès també va apuntar el dit cap a "la família, l'ordre social i la infantesa", explica el director, a través dels personatges corrents que es creuen amb el protagonista. "L'obra ensenya la part miserable que hi ha en la normalitat", afegeix Cristina Genebat, que a més de participar en el muntatge com a actriu ha adaptat l'obra. "Traduir Roberto Zucco ha sigut com fer un sudoku dels més difícils", explica. Els personatges de Roberto Zucco"parlen llarg perquè no troben la paraula justa, com deia Koltès", subratlla Genebat, i la poesia del text els revesteix amb la "dignitat d'un heroi de tragèdia", afirma Manrique. "En aquesta obra la bellesa és una manera de restituir la justícia", diu el director del Teatre Romea.
Roberto Zucco també representa un repte per a l'actor que es posa dins la pell del protagonista. El personatge requereix "exigència i entrenament actoral" per fer arribar la història al públic, diu Manrique, que admet que li hauria agradat interpretar el paper. "Però si ho hagués fet, ara no l'hauria dirigit", reconeix. L'actor que ha triat és Pablo Derqui, per a qui el personatge és "un regal i una responsabilitat molt forta". "Roberto Zucco és un Hamlet modern, un forat negre, un mirall de tothom. És com un globus sonda de la societat i a la vegada està fora de tota moral. Quan et sembla que el tens, se t'escapa. No li dóna la gana ser atrapat en cap clixé, ni en el de rebel", afirma l'actor.
Derqui és l'únic dels intèrprets del muntatge que no fa més d'un paper. La vintena de personatges que l'obra té en total -persones corrents, anodines, que es poden trobar als suburbis de qualsevol gran ciutat- se'ls reparteixen Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart.
La família i altres presons
" Roberto Zucco és el testament literari de Koltès, l'obra potser està inacabada o li falta alguna revisió final, Koltès era un autor molt disciplinat", explica Manrique, que va quedar impactat pel mític muntatge que Pasqual va dirigir al Palau de l'Agricultura, la posterior seu del Lliure, l'any 1993, amb Eduard Fernández com a protagonista. "A partir de Roberto Succo, Koltès genera una faula, una creació poètica, un mite que li serveix de mirall. L'assassí és el poeta, el lúcid, el visionari", assegura el director. La veu literària de Koltès, explica Manrique, "només s'assembla a si mateix". Va escriure el seu últim text "amb ansietat i una mala llet molt forta; estava enfadat amb tot", diu.
La família és un altre tema important dins Roberto Zucco . La representen els conflictes que una de les protagonistes té amb els seus pares i germans per la seva relació amb Zucco. "L'obra parla de les presons físiques i metafòriques. La família s'hi pot convertir", conclou Manrique.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Roberto Zucco és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie Koltès, conscient que la sida li retallava dràsticament la vida, decideix escriure una peça a partir d'un criminal que s'escapa de la presó i amplia la seva empremta de delinqüència entre el Mediterrani i les muntanyes de Savoia. El director, Julio Manrique, que es va enamorar d'aquesta peça arran de la posada en escena de Lluís Pasqual al Parc de l'Agricultura, el 1993, creu que Koltès plasma el seu desig de ràbia i revolta en Zucco (Pablo Derqui), un criminal que sembra el terror sense un mòbil clar, i també amb la germana petita d'una família (María Rodríguez), un altre personatge que es vol escapar de l'esclavitud familiar. L'obra comença funcions el 19 de febrer, s'estrena el 21 i estarà en cartell al Romea fins al 21 d'abril.
Koltès (1948-1989) era un gran contador d'històries i, alhora, un poeta, per la rigorositat amb què jugava amb el llenguatge. Per això, Manrique dóna per bona la definició de thriller poètic. Koltès, com el Zucco del muntatge, se situa en un terreny fora de la moral, des d'on qüestiona tant les accions violentes denunciades per la societat com els comportaments miserables consentits per la mateixa societat. L'autor dinamita la família, l'ordre social (protegit per la policia i per la justícia) i també la infància, tres estaments clau per a la convivència.
Manrique feia anys que tenia aquest muntatge al cap. Si li haguessin proposat interpretar-lo com a actor, diu, no l'hauria pogut afrontar com a director. També té clar que Derqui és l'actor que pot interpretar més bé aquest Zucco “escapista”. La producció al Romea disposa d'un repartiment de vuit actors, tot i que molts d'ells es doblen i tripliquen fent altres personatges. Això, segons Rosa Gàmiz, que interpreta fins a cinc personatges, és també un regal, perquè exigeix un treball que dóna molta recompensa a escena. Manrique admet que entrar en el joc teatral, en el fet que els actors multipliquin personatges sense amagar-se, és una fórmula que admira d'Oriol Broggi. El repartiment és de gran complicitat: el completen Cristina Genebat (que ha tornat a fer la traducció de l'obra), Ivan Benet, Xavier Boada, Xavier Ricart i Oriol Guinart.

Focus coproduirà amb l'Ajuntament de Madrid

L'empresa Focus ha signat un acord de col·laboració amb els teatres de l'Ajuntament de Madrid per coproduir espectacles. D'entrada, a principis de març, es representarà Cielo abierto (Celobert) al Teatro Español, amb Josep Maria Pou en el repartiment. També a l'octubre, però a la sala 1 del Matadero, farà estada la producció de Roberto Zucco dirigida per Manrique. El director celebrava ahir aquest privilegi de poder representar un text gens amable (i que pot costar que triomfi a la taquilla) amb el suport del Romea i, ara també, de l'Ajuntament de Madrid.
El president de Focus, Daniel Martínez, entén que el teatre privat i el públic han de treballar conjuntament sempre, més enllà que ara hi obliguin les restriccions econòmiques. El nou director del Teatro Español, Natalio Grueso, té clar que cal facilitar la connexió de la creativitat entre Barcelona i Madrid. Com que té menys oportunitats de produir espectacles, dóna la possibilitat a l'exhibició de muntatges que seria difícil veure en gira. Martínez, efectivament, ha comprovat que les gires gairebé han desaparegut a l'Estat i les estades als teatres de Madrid impliquen un elevat risc que és bo provar de reduir.
Focus manté el teatre de La Latina, que dirigeix artísticament Josep Maria Pou. L'Ajuntament decidirà quines obres de Focus vol assumir amb temporada a Madrid. Només si els directors artístics del Romea, la Villarroel i el Goya els sembla oportú, alguna producció podria fer estada en les sales de Barcelona. Daniel Martínez confessava irònic que els miraria de persuadir pel bé de les finances de Focus.

Un ‘thriller' poètic

by on 15:25
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Roberto Zucco  és una tragèdia èpica que parteix d'un fet real. El dramaturg Bernard-Marie...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


Quien niegue que alguna vez no hubiera deseado poder perforar un pequeño agujero por el que espiar las situaciones ajenas sin ser visto probablemente miente. En Cosas que hoy decíamos, que se estrena el 25 de abril en el Teatro Abadía de Madrid (donde se mantendrá hasta el 13 de mayo), lo ponen aun más fácil que todo eso: solo hace falta asistir a la función para poder –pongámoslo sin paños calientes- cotillear las reacciones y aspavientos de tres parejas en plena crisis sentimental. Porque de dónde mejor se puede aprender, que de los errores (de otros, claro).
Concebidas como tres relatos independientes, tragicómicos, las escenas tienen en común el contexto: todas se desarrollan en sendos restaurantes, en público. Tras un cristal, el decorado cambia de un límpido comedor japonés, a una asfixiante taberna mexicana, a una refinada brasserie francesa. Y al otro lado, los espectadores observan a sus anchas cómo las relaciones de los protagonistas se desmoronan.
Escrita por el dramaturgo y cineasta estadounidense Neil LaBute, autor de funciones como En un bosque, oscuro y profundo y películas comoUn funeral de muerte, la obra llega a Madrid de la mano del director Julio Manrique, que ya la representó en 2010 en la Sala Beckett y el Festival Grec de Barcelona. Las tres piezas sobre las que se articula la función, cuenta Manrique, giran en torno “al amor, la fidelidad y la lealtad, pero desde un punto de vista único, en el que LaBute juega con el mecanismo de la crueldad, con la mala leche”.
La primera de ellas, Romance, “ocurre probablemente en Tokio, probablemente en una noche lluviosa, con una pareja gai que hace tiempo que no se ve”. Las furias, la segunda, “es una pieza más chillona, más almodovariana, insólita, en torno a una chica que quiere romper su relación con un chico tan inseguro que aparece a la cita con su hermana”. La última, Helter Skelter (una expresión que describe un estado de caos y confusión y que, como el título Cosas que hoy decíamos, hace referencia a una canción de los Beatles), “se desarrolla en un restorán muy elegante y chic, con una pareja burguesa que descubre algo que les va a hacer pasar un mal rato”. 
El origen del proyecto, según explica el director, se remonta a un taller que se celebró hace tres años en el Obrador, un espacio de la Beckett en el que participaba el LaBute. Allí, el autor se topó con Cristina Genebat, que había traducido y actuado en varias de sus obras (y que es también actriz en esta, que igualmente ha trasladado del inglés tanto al catalán como al castellano). Impresionado al ver a alguien tan involucrado con su trabajo, le envió, “con gran generosidad”, varios textos cortos, que se sumaron a otro que había escrito en el taller del Obrador. “Cuando Cristina me enseñó los textos, nos pusimos a pensar en la manera de convertirlos en una obra que no fuera una muestra de teatro breve, sino una pieza completa”, explica Manrique. “Entonces nos dimos cuenta de que todas las situaciones transcurren en un espacio público, y ahí es donde se nos ocurrió la idea de enmarcarlas en restaurantes”.
Con siete actores sobre el escenario -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Ivan Benet, Xavier Ricart, Andrew Tarbet y Ernest Villegas-, que participan alternativamente en las tres historias, bien como protagonistas o bien como secundarios, la función compone, señala el director, una “comedia muy amarga, con zonas oscuras e incómodas, con las que cualquiera de nosotros puede identificarse”. Quizá ahí resida el interés: en que, a través del agujero, lo que uno vea sea el reflejo de sí mismo. “Hay obras y autores como LaBute que se dedican a hacerte pasar un mal rato, que te hacen reírte hasta de tu sombra. Pero eso es algo que es siempre positivo. Y útil”.
Fuente: Silvia Hernando (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,

TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE
DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE
INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUINART, XAVIER RICART, MARC RODRÍGUEZ i ANDREW TARBET
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Julio Manrique enceta la seva primera producció al Romea, amb un text escrit i dirigit per ell mateix. Es llença a la piscina i per sort ha trobat aigua. I molta. El fantasme de Xirgu serveix d'excusa per construir tota una tragicomèdia, amb molta més comèdia que drama, en torn als fantasmes interiors personals, a totes aquelles coses que no volem reconèixer que tenim però que hi són.

Una companyia d'actors assaja un obra quan es crema el teatre, el Romea, el dia de l'estrena i fem un salt de set anys i comencem a descobrir què ha estat de les seves vides en aquest període de temps. L'escenògraf, Sebastià Brossa, i la il·luminació del Jaume Ventura aconsegueix crear un ambient de calidesa, però amb un punt d'autodestrucció visible en cadascuna de les escenes. La part final és la més representativa i la millor aconseguida de tota la funció amb un joc perfecte entre llums i ombres. Per un altre banda, l'espai sonor de Damien Bazin sobresurt com element imprescindible d'un muntatge on és igual d'important el que es diu, el que no es diu i el que sona de fons.

La companyia, ja consolidada després de unes quantes obres junts destil·len una enorme complicitat dalt de l'escenari i això fa que l'obra flueix per sí mateixa. Malgrat que tota la companyia manté un notable interpretatiu, cal destacar la feina de la Mireia Aixelà, molt superior i amb molta més força i frescor que en altres muntatges i la Cristina Genebat amb una seguretat de paraula i de cos també molt superior a anteriors ocasions. Totes dues comparteixen un dels moments més emotius del muntatge, mentres sona 'Into my arms'. 

Malgrat que Manrique iniciï la seva carrera com a director artístic del Romea, cremant-lo en la ficció, cap superstició podrà parar aquesta nova etapa que ha començat amb molt bon peu i amb uns espectadors que li demanen que mantingui la mateixa qualitat d'aquest Llum de guàrdia o la superi. De moment hem agafat un bon camí de partida. I seguim caminant, fins a la propera parada, Dogville a l'octubre.

LLUM DE GUÀRDIA

by on 14:30
TEXT: SERGI POMPERMAYER i JULIO MANRIQUE DIRECCIÓ: JULIO MANRIQUE INTÈRPRETS: MIREIA AIXALÀ, IVAN BENET, CRISTINA GENEBAT, ORIOL GUI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,