Mostrando entradas con la etiqueta Carles mArtínez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Carles mArtínez. Mostrar todas las entradas
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

El Teatro Condal empieza su lavado de cara con sorpresas, como la del inicio de temporada. Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez y Anna Barrachina son los intérpretes de Caiguts del cel del francés Sébastian Thiéry y dirigidos por Sergi Belbel que inicia funciones el 4 de septiembre. Pero tranquilidad porque el género de la comedia no forma parte de ese cambio de personalidad del mítico teatro del Paral·lel.

La vida tranquila y feliz de una familia pequeño burguesa de mediana edad se ve trastocada bruscamente cuando un buen día, sin motivo ni explicación aparente, comienzan a aparecer dinero en el comedor de su casa. La situación se complica cuando se ven implicados la señora de la limpieza extrajera de la pareja y un peculiar vecino muy inquietante. Y todo, parar llegar a un final absolutamente sorprendente que ningún espectador tendría que revelar. Caiguts del cel es una comedia para llorar de risa. Y al mismo tiempo es una metáfora del sistema capitalista y un retrato ácido y divertidísimo de uno de los vicios que parece que nunca pase de moda: la codicia.

Sébastian Thiéry es un actor y dramaturgo francés que escribe teatro desde el 2005 cuando debutó con Sense ascensor al Théâtre du Rond-Point, dirigida por Jean-Michel Ribes. En el 2009 ganó el Premio Molière a la Mejor Comedia por Conillets d'Indies, dirigida por Patrick Chesnais. En 2014 repitió premio por Dos homes nus como mejor autor, precisamente subió a recoger el premio completamente desnudo para denunciar la precariedad que viven los autores franceses, los cuales no tienen derecho a recibir la prestación de paro. Durante su discurso hizo referencia a su desnudez de la siguiente manera: "Se puede hacer un teatro sin disfraces para entretener al público, sin vestuario pero nunca sin autores".


TEXTO: HAROLD PINTER
TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL
DURACIÓN: 1h 20 min
PRODUCCIÓN: SALA BECKETT/OBRADOR INTERNACIONAL DE DRAMATÚRGIA i el GREC 2014 FESTIVAL DE BARCELONA
SALA BECKETT

Tercer montaje de un texto de Harold Pinter de la temporada, tras Terra de ningú (TNC), L'Encarregat (Lliure), ahora nos llega Vells Temps (S. Beckett). Si en los dos anteriores por circunstancias ajenas al texto no habían acabado de atraparme, Vells Temps lo ha conseguido. Quizás los enigmas por los que transcurre la dramaturgia que dejan al espectador a la espera de más, de arañar los minutos para que le expliquen qué está pasando realmente por la mente de los personajes, han ayudado a mi hechizo.

Magnífica traducción, como ya es costumbre del gran Joan Sellent, que deja en manos de Sergi Belbel un bombón envenenado. Una dirección que mantiene la pulsión del misterio que guarda el texto hasta los minutos finales, pero que a su vez muestra ciertos desajustes, el más simbólico dejar a los personajes a espaldas del público en algunas escenas, donde nos gustaría estar al otro lado para ver las reacciones.

Pero el gran misterio de la obra, ya no es ni lo que se dice ni lo que no se dice, sino como Max Graenzel ha concebido la puesta en escena. Aturdidos nada más entrar en la sala, un teatro que publicita la cercanía con el público, la relación entre intérpretes y espectador, y que en esta obra ha decidido poner una pared invisible y alejar la obra del espectador. Más allá de conseguir ampliar la capacidad de la Sala Beckett, no encuentro justificación a un escenario demasiado alzado y alargado que provoca que el espectador intente abarcar toda la acción en repetidos golpes de cuello, sin realmente conseguirlo.

Ha ayudado sin embargo que los intérpretes asuman el juego escénico a la perfección. Después de asistir a una primera función con público, puedo asegurar que los tics que normalmente acompañan a los tres actores han desaparecido por arte de la magia de la dirección de Sergi Belbel. El más sorprendente es Carles Martínez que nos hace olvidar sus habituales ademanes y nos regala a Deeley, con templanza, calma y la comicidad justa y necesaria cuando el texto lo requiere sin estridencias. Sin embargo, Silvia Bel necesitaría, en algunos momentos calmar el happy flower que desprende una felicidad que no acaba de encajar con el texto y la situación. Míriam Alamany va con altos y bajos metiéndose en la piel de un personaje al que le hace falta más empaque y más capas interpretativas.

Más allá de la comicidad o de la puesta en escena, Vells Temps es un montaje que entra, con el que ríes, y del que algunas de las preguntas que se te van formulando, quizás o no tengan contestación antes de que baje el telón. Las teorías son tan infinitas como las opiniones y todas están como flotando a la deriva.

VELLS TEMPS

by on 8:39
TEXTO: HAROLD PINTER TRADUCCIÓN: JOAN SELLENT DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTÉRPRETES: CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY y SÍLVIA BEL ...


Fuente: Europa Press

El director de la compañía teatral La Perla29, Oriol Broggi, ha señalado que el grupo ha dado un "salto estético hacia adelante" con 'Cels', basada en un texto de Wajdi Mouawad.

Según ha explicado Broggi este miércoles en rueda de prensa, 'Cels' --que podrá verse en la Biblioteca de Catalunya del 18 de junio al 27 de julio-- es el epílogo de la teatralogía teatral 'La sangre de las promesas', de Mouawad, que contiene 'Litoral', 'Incendis' y 'Boscos', y que se viste con una estética diferente de estas piezas.

"Los temas son los mismos de siempre porque tiene un carácter universal", ha explicado, pero la diferencia radica en que el embalaje es muy moderno, con mucha tecnología de por medio y sin música en directo, por lo que la estética de la compañía se verá renovada.

La obra transcurre en un 'bunker' secreto de una agencia internacional de inteligencia, y donde las personas que allí trabajan intentan descodificar pistas que puedan ayudarles a evitar un ataque terrorista inminente a escala mundial.

"Los terroristas son personas de entre 20 y 35 años que están cansadas de que no se les escuche", ha explicado Broggi, y que quieren cambiar el mundo mediante este ataque.

"Hay una crítica social muy evidente", ha comentado, en la que, como es habitual en el autor, relaciona las dos caras más polarizadas del ser humano, como la brutalidad de un acto terrorista con la belleza del arte, la poesía y las matemáticas, ya que se descubre que la clave para entender los mensajes cifrados de los jóvenes terroristas se encuentra en un cuadro de Tintoretto.

En este thriller de dos horas, los actores --Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduardo Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas, Carles Martínez y Enric Auter-- darán vida a personajes con profundos problemas emocionales que apenas se hablan entre ellos y que desprenden mucha tristeza, "imagen de la postmodernidad" según Broggi, pero que la acción no avanzará hasta que no aparezca su parte más humana.

A través de los diálogos entre los personajes, que "llevan implícita una carga filosófica muy grande", el público viajará con los actores hasta culminar la historia en cuatro o cinco catarsis que se enlazan entre ellas, ha explicado el director.

WAJDI MOUAWAD


Según ha explicado el actor Xavier Ricart, la obra de Mouawad es tan grande que se lleva a los actores por delante; "el argumento está tan bien tramado que deja heladas y pensativas a las personas".

La compañía teatral de Broggi ha interpretado todas las obras de la tetratolgía teatral 'La sangre de las promesas', excepto 'Bosques', una producción que se han saltado porque "sería muy cara de producir y el mundo de la cultura no está en su mejor momento".

En referencia al autor de la tetralogía, Broggi ha explicado que a pesar de que vive relativamente cerca de Barcelona y que visita a menudo la ciudad, no se prevé que se acerque al estreno, ya que "no le gusta ver sus propias obras".

ACTIVIDADES PARALELAS


'Cels' irá acompañada de actividades paralelas gratuitas para reflexionar sobre los conceptos que aparecen en la pieza, como un coloquio entre el economista Arcadi Oliveres, la filósofa Marina Garcés y el propio Broggi --el 4 de julio--, una charla sobre nuevas tecnologías con el diseñador de interactivos Carles Sora, el diseñador de vídeos Francesc Isern --el 14 de julio-- y un coloquio entre actores y espectadores --el 27 de julio--.

Como iniciativa promocional, las entradas para la función podrán adquirirse a 15 euros si se compran antes del estreno de la obra.

Font: Jordi Bordes (El Punt/Avui)
Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un altre que treballa lluny. Són uns protagonistes que remeten a un món prou actual, tot i que hagin passat quasi cinquanta anys des que es va escriure la història. La fórmula amb què Harold Pinter va saber sacsejar la condició humana ja es pot intuir aL'encarregat, un text estrenat el 1960. Des d'avui i fins al 16 de març Xicu Masó (en clau de director) el puja a escena amb la complicitat de Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez a l'Espai Lliure. El director insisteix que l'humor del dramaturg britànic (que rebria el premi Nobel de literatura el 2005) sempre ha estat present però que en aquesta peça primerenca respira amb més claredat. Per fer-lo pròxim, s'han vist forçats a traslladar-ho a Barcelona i variar la teranyina geogràfica que Pinter teixia amb barris característics de l'entorn de Londres. Tot i que es demani un públic actiu per discernir “què és veritat i què és mentida” del que diuen els personatges, la posada en escena és prou clara i no deixa ningú despenjat (en clara al·lusió al Terra de ningú, presentat amb molt d'èxit de públic al TNC fa uns mesos).
Per Masó, Pinter escriu mirant un microscopi. En un espai estable, hi incorpora una nova cèl·lula i contempla com tot esclata. És la seva particular manera d'escoltar una conversa i imaginar els buits d'informació. Però Pinter no admet una interpretació naturalista, “t'estimbes”, diu rotund Masó. Albert Pérez afirma que el seu personatge (un sense sostre que rep la invitació de passar una nit en una casa d'un desconegut) cal afinar-lo perquè si es fa massa realista, cau “en un Tennessee Williams que no té interès”, i si se'l fa massa exagerat, cau en la pallassada buida. Per Masó, un dels mèrits d'aquest text és que presenta una mirada políticament incorrecta dels sense sostre, una gent que “pot crear una certa empatia” perquè avui ningú s'atreveix a assegurar que no podria caure en la misèria. A L'encarregat, el sense sostre “pot ser el més mesquí de tots tres”.
L'obra, d'una aparent facilitat, (tot i que s'ha de respectar una partitura complexa”, segons el director) juga amb continus girs que sorprenen l'espectador. És probable que fos el mateix Pinter (“es nota que s'ho va passar bé mentre ho escrivia”, diu Masó) el sorprès. Perquè, com comenta Carles Martínez, Pinter sempre deia que deixava un text a mitges per anar a comprar tabac i quan tornava els personatges havien fet vida pròpia. Aquests girs li donen un cert aire de thriller però que no pot exprimir-se a fons: “si fem un thrillernegre no funciona. Cal donar-li un aire de Simenon, una línia fina”, conclou Martínez.
L'encarregat es representa a l'Espai Lliure. “Era el lloc idoni”, afirma Lluís Pasqual. L'anterior director del Lliure, Àlex Rigola, va haver de renunciar a programar en aquesta sala per aconseguir que es financés la reforma de Gràcia. Pasqual sempre ha dit que aquell acord ell no el va signar, tot i que habitualment cedeix la sala a companyies per presentar les seves peces dins del programa Aixopluc.

Rialla fosca de Pinter

by on 14:51
Font: Jordi Bordes ( El Punt/Avui ) Eren dos germans i arriba un tercer personatge. Hi ha un sense sostre, un home que treballa i un a...

TEXT: CARLO GOLDONI
TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL
INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, XISCU MASÓ, ROSA RENOM, BORIS RUIZ, i ROSA VILA
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Wow! Ha passat dues setmanes i encara cada vegada que ho recordo se'm desperta el somriure i em quedo amb la boca oberta. No vaig viure èpoques passades del Lliure, com molts altres comparen aquest muntatge amb elles. Simplement fa temps que no vivia un experiència semblant.

No seré qui desvetlli els secrets que amaga el muntatge. Però és un tiovivo des de que comença fins que acaba. Mai havia vist la Sala Puigserver així, tant bé aprofitada, nua i a la vegada tan plena. Els Feréstecs és tot un carnaval pels sentits, l'alegria de viure i poder gaudir de noranta minuts on la màgia del teatre està més present que mai.

El text traduït pel mateix Pasqual és la peça clau d'aquesta brillantor. Com també ho són els actors, un repartiment d'alçada, però malgrat els gran noms hi ha un que no sonava gaire abans i que ara està en boca de tothom Laura Aubert. Increïble, magnètica, colpidora, empàtica, majestuosa Llucieta que ens ha robat el cor.

Queda poca temporada 12-13, no sé si algun muntatge dels que queden superaran això, i molt em temo que passarà molt de temps fins que els meus ulls tornin a veure alguna cosa semblant. Només cal dir que després de la funció del dissabte a la tarda, hagués tornat a entrar a la de la nit, sense pensar-m'ho dues vegades. Sense dubte: imprescindible.

ELS FERÉSTECS

by on 18:27
TEXT: CARLO GOLDONI TRADUCCIÓ i DIRECCIÓ: LLUÍS PASQUAL INTÈRPRETS: LAURA AUBERT, ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, LAURA CONEJERO, POL LÓ...


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d'I rusteghi. De fet, el director, que n'ha fet la traducció, s'atreveix a dotar-los de parles dels diversos Països Catalans (ha eliminat l'“avorrit” català central, segons el mateix Pasqual). Carlo Goldoni era un enamorat de la parla de Catalunya. Quan tornava de França a Itàlia, baixava fins a Biarritz per tornar per la Jonquera. Advertia en els catalans els mateixos vicis i virtuts que en els venecians. La proposta se situa en els mesos de llibertat de la II República, perquè “els moments de llibertat provoquen moviments de reacció”. Aquest és el camp en què s'ha situat aquests quatre personatges feréstecs masclistes i involucionistes. Els feréstecs es representa des de demà i fins al 19 de maig a la sala Fabià Puigserver, a Montjuïc, amb un aiguafort que evoca uns follets rondinaires.
Pasqual, efectivament, troba semblances entre la manera de fer veneciana i la catalana. Per exemple, aquell costum de no molestar quan s'és convidat: “Si et diuen què vols berenar, digues que no tens gana”, li deien a Pasqual de petit. Un dels feréstecs també clama: “No vull anar a menjar els estalvis de ningú.”
La trama és ben simple: dos patriarques acorden casar els seus fills i decideixen que no es coneixeran fins al moment de les núpcies. Les colles de carnaval, que passaven a cantar per les cases (“com a les caramelles”, comenta Pasqual), és l'oportunitat perquè el noi es disfressi de dona i, cobert amb una màscara, trenqui aquesta prohibició. L'obra retrata 90 minuts de temps real. Per Pasqual, aquesta peça seria una farsa, però Goldoni (tot i partir d'uns personatges de la commedia dell'arte, molt caricaturitzats) “aconsegueix que siguin persones”. Estrenada el 1760, els personatges parlaven en dialectes diferents, un fet que ha motivat Pasqual a utilitzar variants del català, sense cap ànim d'ofendre: “Espero que tothom tingui prou sentit de l'humor, s'ha fet amb gran estima envers aquestes maneres de parlar.”
Els feréstecs té un repartiment notable: Andreu Benito, Jordi Bosch, Xicu Masó i Boris Ruiz són els quatre reaccionaris. Al seu voltant, Carles Martínez (vingut de la capital espanyola) admira l'escena com a antropòleg de circumstàncies. Laura Conejero, Rosa Renom i Rosa Vila proven de torçar els plans dels homes. Les víctimes les interpreten Laura Aubert i Pol López (el futur matrimoni). Masó adverteix que els personatges no tenen psicologia. No tenen temps de pensar, “tot passa massa de pressa”.
El director treballa ‘per encàrrec'

Divendres, Pasqual deia irònicament que va entendre que havia de dirigir un Goldoni quan ja li havien fet la proposta “com a mínim disset cops”. “En el descans de les obres em venia gent i em deia: «Quan tornaràs a fer un Goldoni?»”
En realitat, Pasqual només n'ha pujat dos a escena: el 1985, amb Jordi Bosch al repartiment i Xicu Masó d'ajudant de direcció, (els únics que repeteixen amb Pasqual)van fer un molt celebrat Un dels últims vespres de carnaval, que va tenir una llarga gira i molt bon record. Ja a Venècia, com a director de la Biennal de Teatre, va fer el segon treball: La famiglia dell'antiquario (2007), que es va veure al Romea, dins del Grec d'aquella temporada. Ho va fer amb un repartiment íntegrament venecià. Pasqual, ja el 1985, entenia que el millor text és el que presenta ara. No el va fer abans perquè no tenia un repartiment d'actors prou madur per bastir Els feréstecs. Tot i que pugui semblar estrany, només Pasqual ha portat Carlo Goldoni al Teatre Lliure. Sí que hi ha moltes més referències de Molière, l'autor amb què el venecià es va inspirar per donar un tomb a la commedia dell'arte hegemònica fins llavors a casa seva.

Follets rondinaires

by on 20:55
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Pasqual posa barretina als personatges reaccionaris venecians d' I rusteghi . De fet,...


Font: ACN via ara.cat
'I rusteghi' és considerada una de les obres mestres de Carlo Goldoni, estrenada l'any 1760. El director Lluís Pasqual ha decidit portar al Teatre Lliure de Montjuïc aquest "disbarat" i "bogeria" d'obra del 10 d'abril al 19 de maig. El muntatge, que Pasqual ha situat als Països Catalans –els personatges parlen lleidatà, valencià, mallorquí i garrotxí– i a la Primera República, tracta sobre quatre feréstecs conservadors, contraris a la vitalitat dels joves. És "teatre per a nens grans, per adults que encara són nens", ha dit Pasqual.
L'obra tracta sobre uns feréstecs que han acordat el matrimoni dels seus fills i ho volen fer sense que els joves es vegin i es coneguin. Les intencions dels feréstecs hauran de fer front a la intel·ligència i perspicàcia de les dones i dels joves. "És una obra tremendament revolucionaria d'un to estilístic molt difícil perquè és el moment que el Goldoni treu les màscares, però encara els actors recorden a les màscares", ha destacat. 
El director del muntatge ha dit que en moments de llibertat sempre provoquen moviments de reacció: "Com més llibertat, hi ha més fatxes que surten amb moviments d'intolerància forta. Aquests són els que estan caricaturitzats en aquest muntatge", ha assenyalat Pasqual. L'obra compta amb un repartiment de luxe amb Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila.

TEXT: DAVID HIRSON
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: SERGI BELBEL
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES MARTÍNEZ, MÍRIAM ALAMANY, ABEL FOLK, GEMMA MARTÍNEZ, ANNA BRIANSÓ i QUERALT CASASAYAS
DURADA: 1h (primera part) / 20 minuts (entreacte) / 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA i BITÒ PRODUCCIONS
SALA GRAN (TNC)

Malauradament, La Bête s'ha fet esperar, però que totes les esperes siguin com aquesta. Sergi Belbel ha aconseguit el que volia, acabar la seva direcció del TNC i sortir per la porta gran. La Bête és un homenatge al teatre, posant en escena les contradiccions que s'amaguen darrera del teatre culte si el comparem amb el teatre popular o comercial.

Si bé és cert que aquesta Bête té un protagonista destacat, el Valere, magistralment interpretat pel Jordi Bosch i més si es pensa que s'ha hagut de fer amb el personatge en poc menys de tres setmanes. Sense restar-li cap mèrit a tan sorprenent feta, el veritable protagonista de La Bête és Joan Sellent, el seu traductor. La sonoritat d'aquests versos alexandrins catalans no deuen distar molt de la seva versió anglesa i són tot un gust a les orelles dels espectadors. No hi ha res impossible pel Sellent, i una vegada més demostra que és el millor traductor de textos anglesos que tenim.

La parella perfecta pel Valere, l'actor de carrer que està acostumat a treballar sol, i que ell mateix fa tot l'espectacle (text, vestuari, escenografia i interpretació) és l'Elomire (anagrama dedicat a Molière, com la resta de l'obra), genialment interpretat pel Jordi Boixaderas, un autor que viu amb la seva companyia al palau del Príncep Conti (Abel Folk) i que s'ha acomodat i les seves obres ja no interessen a ningú. 

Magnífic el primer acte de La Bête, amb protagonisme gairebé absolut pel Jordi Bosch que destil·la mestratge en el seu soliloqui de més de mitja hora que aconsegueix al·lucinar al públic i deixar-li bocadabat. Després de l'entreacte, arriba l'acció, s'explica la història i es deixa una mica de banda els discursos. Es dóna importància als personatges secundaris que durant la primera part actuen de mera comparsa.

Imponent, un cop més l'escenografia del Max Graenzel que converteix aquest "templete" en una mena de vaixell a la deriva, com un a companyia que necessita de sàvia nova per sobreviure. L'escenari de la Sala Gran del TNC s'acaba obrint i ensenyant-nos les seves entranyes mentres observen marxar els intèrprets. Millor final impossible a l'etapa de Bebel. Punt i seguit.

LA BÊTE

by on 18:02
TEXT: DAVID HIRSON TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: SERGI BELBEL INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, PEPO BLASCO, JORDI BOSCH, CARLES M...


El Grec comença aquest any una relació amb el Premi Quim Masó programant l'obra guanyadora d'aquest any, Molly Sweeney, de l'irlandès Brian Friel i dirigida per Miquel Gorriz. Són tres monòlegs que teixeixen una història dramàtica sobre una dona cega des de la infància, interpretada per Miriam Alamany, que s'ha acostumat a viure una vida rica i satisfactòria en la foscor.
Moments d'"emoció, conflicte i drama" convergeixen en aquest cas real que el neuròleg Oliver Sacks va descriure a Un antropòleg a Mar i que Friel va convertir en un "poema dramàtic", segons el presentava el director, que també l'ha definit com la història de la destrucció d'una identitat, en què hi prenen part el marit de Molly (Carles Martínez), entossudit que la seva dona recuperi la visió, i un oftalmòleg (Xicu Masó) que veu en aquesta pacient l'oportunitat de recuperar el prestigi perdut.
Molly Sweeney és "la destrucció d'una identitat personal", que per al director és extrapolable a la destrucció d'un territori. Fent aquesta comparativa, Gorriz s'imagina la Molly com un espai natural verge, que és víctima d'uns depredadors que l'urbanitzen, i "una vegada urbanitzada la Molly es perd en aquesta urbanització", reflexiona.
Font: ACN/L.S. (www.ara.cat)


Brian Friel (Dansa d'agost) va partir d'un relat del neuròleg Oliver Sacks (Despertar-se), inclòs en el recull Un antropòleg a Mart (Anagrama), per construir la història de Molly Sweeney, una dona cega de naixement, que viu una vida rica i plena, recentment casada amb Frank, un home a l'atur, idealista i defensor de grans causes, fins que l'efervescència de la passió ha de deixar pas a la constància i la perseverança, punt en què l'objectiu original es desdibuixa. Frank coneix el doctor Rice, cirurgià oftalmòleg amb un passat brillant, però immers en un imparable procés de decadència. Frank, guiat per la seva passió pel que és aparentment una bona causa, i el doctor Rice, que veu la possibilitat de rehabilitar-se socialment i recuperar part de l'esplendor perdut, convencen Molly per tal que se sotmeti a una operació que li ha de permetre de veure-hi. La intervenció serà un èxit i, després d'un moment inicial d'èxtasi, Molly s'adona que s'ha de construir un món nou partint de zero.
Molly Sweeney, que s'estrenarà demà (21h) a la sala La Planeta, va guanyar el 5è premi Quim Masó a projectes de producció teatral. La peça té una estructura poc convencional, ja que els tres personatges, Molly (Míriam Alamany), Frank (Carles Martínez) i el doctor Rice (Xicu Masó) adrecen al públic un monòleg cadascun, la seva veritat, de manera que l'espectador ha d'anar encaixant les peces per obtenir una visió global d'una realitat que és polièdrica. Miquel Górriz va explicar el dia de la presentació de l'obra que aquesta estructura és “un al·licient dramàtic”, i que la peça planteja molts temes: “La difícil relació entre allò diferent i l'homogeneïtat; el debat de la relació entre veure i entendre... hi ha reflexions en molts àmbits de la nostra vida”, com ara, també, les implicacions ètiques de la ciència, o la manera d'entendre el món i la identitat individual, conflictes ètics i morals profunds. I tot això amb un llenguatge de la densitat poètica característica de Friel, que ha traduït Jordi Fité.
Miquel Górriz assegura que han treballat la peça “com si es tractés d'una obra plàstica, física, de manera que partim des d'un punt de vista físic, emocional”.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

TEXT: NOËL COWARD
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INÈRPRETS: MERCÈ COMES, CARLES MARTÍNEZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, GRETEL STUYCK, PEP SAIS i MIRIAM ALAMANY
PRODUCCIÓ: ANEXA
TEATRE BORRÀS


Una cosa és no respectar les clàssics i d'altra posar un nom allà on no toca, com és el cas. Un fantasma a casa no té de Noël Coward ni el títol. Marc Rosich ha agafat l'estructura de l'obra original i ha emplenat la resta. Res de la classista societat anglesa dels anys 40, al Borràs ens trobarem la moderna societat catalana actual que té una segona residència a Sant Pere de Ribes. Rosich també ha volgut anar més enllà de la comèdia i convertir a Un fantasma a casa en un vodevil de riures forçats.

Quan la història deixa de ser important perquè només cal que el públic rigui, les interpretacions agafen el pes de fer-te entrar en el joc o deixar-te fora. Carles Martínez i Mercè Comes se submergeixen en el seu histrionisme per tornar-los uns personatges buits i pesats. Alícia González Laá desplega el seu catàleg de cares, gestos i moviments còmics però la majoria dels cops no desperten el riure perquè està clar que s'ha forçat massa la màquina. 

El súmmum de l'obra arriba quan entra Elvira (Gretel Stuyck), el fantasme, vestit amb un biquini blanc i parlant en castellà (Rosich sabrà perquè), realment l'obra de Coward no es mereixia una imatge cabaretera com aquesta. La millor del repartiment, malgrat que els seus moments còmics es repeteixen molt i deixant de fer gràcia, és Míriam Alamany, més continguda que en altres muntatges i en aquesta el seu to de veu característic encaixa a la perfecció amb la desmesurada sèrie d'exageracions de l'obra.

Escenogràficament molt carregada de mobiliari, molt lluny de l'escenografia que demana l'original, i amb sorpresa final inclosa, només serveix com a fons de la tragèdia. Malgrat tot, a Un fantasma a casa la gent riu, perquè després de dues hores i quart d'insubstancialitat manifesta i de certa presa del pèl, millor riure que no plorar.

UN FANTASMA A CASA

by on 14:20
TEXT: NOËL COWARD ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INÈRPRETS: MERCÈ COMES, CARLES MARTÍNEZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, GRE...

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS
DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ
INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BORRÀS, NAO ALBET, BERNAT QUINTANA, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, AMPARO FERNÁNDEZ, MANEL BARCELÓ, MÍRIAM ALAMANY, IVAN MORALES, CARLES GILABERT, XAVI SÁEZ i LLUÍS CARTES (música)
PRODUCCIÓN: VANIA PRODUCCIONS i GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRO COLISSEUM


Todo buen festival de verano, necesita un Shakespeare y el Grec 2011 no podía ser menos. Entramos en el Teatro Coliseum a ver Julieta & Romeo, por aquello de que las mujeres primero. Marc Martínez necesitaba poner en su currículum que había dirigido un Shakespeare, ya saben por aquello que todo "buen" director ha de haber dirigido un Shakespeare, un Chéjov y un Ibsen durante su carrera. Pero las carreras son de fondo y empezar por el Rey del teatro no es lo más aconsejable.

Pero ya es tarde para consejos, la obra ha sido estrenada. Un imponente escenario casi vacío, sólo dos enormes andamiajes, que permiten que los actores aprovechen las tres horas de función para ejercitar sus cuerpos. La historia es conocida, por eso resulta chocante la pobre puesta en escena del montaje. Con obras donde la historia se explica por sí sola, se echa de menos una potente escenografía que convierta la adaptación en memorable. Los andamios dan juego pero no convencen, ¿dónde está Verona?, ¿dónde están los lujos de las dos familias más importantes de la ciudad? Sí, entre barrotes de acero.

Si falla la escenografía y la dramaturgia, ¿la interpretación puede salvar el montaje? En este caso, no. Un cartel con grandes nombres no siempre es sinónimo de éxito asegurado. Bingo! Pero quizás es la parte más delicada del montaje, donde la mayoría hace lo que puede con lo que le han dado. Algunos como Nao Albet destacan cada vez que aparecen en escena. La pareja protagonista Marcel Borràs y Carlota Olcina fallan en los momentos más álgidos de intensidad interpretativa, a los dos se les nota una deficiencia de experiencia y de tablas.

Se echa de menos un ajuste del texto, más allá de la adaptación, al montaje le sobra media hora larga. No era necesario todas las escenas de espadas, de sobra es conocida la rivalidad entre los Capuleto y los Montesco. No hay ningún la ley escrita que prohiba recortar texto de las obras de Shakespeare.

Leyes aparte, a Marc Martínez, esta vez, le ha venido grande el traje de dirigir un Shakespeare. Para escalar montañas, antes hay que saber qué elementos son necesarios en la subida. Quizás un Chejov o un Ibsen hubiese sido una primera toma de contacto ideal con las obras clásicas. Pero nunca lo sabremos, porque a todos nos gusta escalar las cumbres imposibles. Y se ha demostrado que de momento, para Marc Martínez Shakespeare es inalcanzable.

JULIETA & ROMEO

by on 14:55
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BOR...


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...

TEXT: IVAN TURGUÉNEV
TRADUCCIÓ: MIQUEL CABAL GUARRO
VERSIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, DIANA TORNÉ, CARME SANSA, MÍRIAM ALAMANY, HANS RICHTER, JOSEP MANEL CASANY, ROBERT GONZÁLEZ, JOAN RAJA, CARLES MARTÍNEZ, DAVID SEGÚ, TILDA ESPLUGA, IRENEU TRANIS, ALBA VALLDAURA, ORIOL AGELL/MAX JIMÉNEZ/ ADRIÀ ROCA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del TNC torna a obrir les seves portes, aquest cop només amb una llotja a una comèdia de saló, dirigida per Josep Maria Mestres, especialista en el gènere. Ivan Turguénev va ser precursor del teatre que més tard desenvoluparia Txékhov i ja retrata en Un mes al camp aquesta decadència i l'ociositat de la noblesa russa.

La vida dels protagonistes consisteix en jugar a les cartes, en llegir, en passejar pel camp i Natàlia (Sílvia Bel), la protagonista, totes aquestes divertiments l'avorreixen. El seu marit, Arkadi (Xavier Boada) sempre està ocupat i el seu etern pretendent, Rakitin (Josep Manel Casany) ja no li fa massa cas. Fins que arriba a la casa el nou professor del seu fill, Aleksei (Robert González) Natàlia perdre el cap per ell.

Com passa amb Txékhov darrera d'aquesta calma es brollen uns forts sentiments i anhels dels seus protagonistes per aconseguir allò que desitgen. Gairebé dues hores i mitja, massa llargues per a dictaminar i acabar de desentramar els embolics que la pròpia protagonista s'encarrega de formar. Entremig d'una història de gelosia inesperada i totalment simple en contra de la seva pupil·la Verotxka (Diana Torné) pel suposat amor de Aleksei.

Una obra irregular, massa llarga per explicar una història amb una clara manca de substància. L'escenografia de Pep Duran és massa previsible del que estem acostumats a veure a la Sala Gran del TNC. Sílvia Bel i Carles Martínez destaquen entre un repartiment força irregular, amb cares noves que suporten gran pes de l'obra com és el cas de la jove Diana Torné que se'n surt amb més o menys gràcia.

Un mes al camp sembla una obra de farciment dintre d'una temporada de crisi teatral que malgrat tot ha demostrat que amb el que hi ha es pot sortir airosa amb exemples com Agost o Pedra de Tartera. Deixarem passar aquest mes al camp, i esperarem tornar a l'èxit amb el clàssic de Molière, El Misatrop, la propera estrena.

UN MES AL CAMP

by on 14:10
TEXT: IVAN TURGUÉNEV TRADUCCIÓ: MIQUEL CABAL GUARRO VERSIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: JOSEP MARIA MESTRES INTÈRPRETS: X...

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARLES MARTÍNEZ, LLUÍS SOLER, PEP ANTON MUÑOZ, XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, ALBERT AUSELLÉ, ISAAC ALCAYDE, MANEL SANS, SERGI MISAS, CONXITA SESÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es converteix durant mes i mig en una platja. Un dels grans coneixedors d'aquesta sala, Josep Maria Mestres, es torna a aliar amb Alfons Flores, dissenyador escenogràfic, per transformar un espai inhumà com aquest en un teatre més proper i íntim.

Un altre cop Joan Sellent torna a traduir al català les paraules shakesperianes amb total mestratge i sense sortir-se del vers. Tot un expert en matèria, que signa amb brillantor una excel·lent adaptació.

Els perills d'aquesta sala són ben coneguts per tots els mortals que algun cop a la seva vida l'han trepitjada, però aquesta vegada el so és clar, i els miralls que conformen part de l'escenografia no deixen gaires espais on l'ull de l'espectador no arribi. Un impressionat espai escenogràfic, clar, sense gaires mobles, unes quantes cadires de xiringuito de platja per jugar i algun altre cop amagat, dintre de la mateixa escenografia, permeten que ho important sigui que els actors juguen amb la força paraula.

El millor d'aquest joc, Quimet Pla, que dintre de la seva obligada borratxera permanent, cuida al detall cadascuna de les seves intervencions. Li acompanyen en les seves marxes, un magnífic Carles Martínez i una notable Mercè Comes. Anna Ycobaltzeta mostra una cara diferent a la típica rossa maca i presumida dels seus últims treballs. Sílvia Bel dibuixa una transformació de dona que es converteix en home, sense histrionismes ni altres patologies estranyes i pròpies d'aquestes transformacions. Pep Anton Muñoz, Lluís Soler, Pep Planas i Isaac Alcayde fan allò que millor saben fer i ho fan molt bé, tots sota un meravellós guió.

Desprès de El ventall de Lady Windermere i La casa dels cors trencats, Josep Maria Mestres demostra amb Nit de Reis que avui en dia és el millor director per omplir de rialles de qualitat tota la immensa platea de la Sala Gran del TNC.

NIT DE REIS

by on 22:00
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARL...