Mostrando entradas con la etiqueta Antonio Calvo. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Antonio Calvo. Mostrar todas las entradas


Fuente: Javier Molina (elpais.com)
¿Qué es más difícil, desnudar el cuerpo o el alma? Un monstruo de siete cabezas arranca una alocada respuesta coral:
-¿El alma? Yo eso no sé dónde está.
-Pues yo prefiero unas porras.
-No, no, es mucho más fácil el cuerpo, porque…
-¡Serás guarra!
-Pues chica, yo mejor desnudo el alma, porque soy una chica de-cen-te.
-Claro, es que tienes educación judeo-cris-tia-na.
-¡Los que van a salir desnudos van a ser los espectadores!
Entre las risas y las alborotadas réplicas se crea tal bullicio que es difícil percibir qué boca emite cada frase. Son las protagonistas de Las Chicas del calendario, la obra que representarán en los Teatros del Canal de Madrid del 2 al 28 de abril. Las siete protagonistas mantienen la misma química traviesa y campechana tanto dentro como fuera del escenario. Los ensayos transcurren en una inmensa sala blanca contigua al teatro en la que se ha reunido todo el elenco y el equipo técnico. Las escenas esbozadas prometen una comedia emocional con un mensaje positivo y solidario que tiene como telón de fondo la lucha contra el cáncer. “Contamos una historia real que demuestra, una vez más, que un pequeño gesto puede cambiar el mundo”, resume el director Antonio Calvo.
Todo comenzó en 1999 en un pequeño pueblo de Yorkshire, al norte de Inglaterra. Un grupo de mujeres maduras pertenecientes a una asociación femenina comenzaron a idear propuestas con el objetivo de recaudar fondos para la investigación contra el cáncer, la enfermedad que acabaría con la vida de John Baker, el marido de una de ellas. Durante su padecimiento, Baker se aficionó a cultivar girasoles que regalaba a familiares y amigos con la esperanza de que ya estaría curado cuando floreciesen. Para él, los últimos días de vida de una flor eran los más bellos. Desdichadamente, la enfermedad acabó con su vida, pero la madura belleza del girasol se convirtió en el símbolo de las mujeres que honrarían su memoria con una idea peculiar y solidaria destinada a tener un éxito descomunal:aparecer desnudas en un calendario benéfico.
El proyecto alcanzó fama mundial y el calendario fue reditado año tras año marcando un antes y un después en las campañas solidarias de todo el mundo. En los años posteriores se vendieron más de 88.000 copias. Hasta la fecha, la venta de este tipo de calendarios ha conseguido recaudar más de tres millones de libras para la investigación de tratamientos contra la leucemia.
En 2002 El dramaturgo británico Tim Firth llevó esta historia a la pantalla grande en una versión titulada Calendar Girls, protagonizada por Helen Mirren y Julie Walters. La película fue uno de los éxitos más grandes del cine inglés de los últimos años. Tanto que, seis años después, se adaptó al teatro y pronto fue estrenada en el West End, donde el bombazo del celuloide se trasladó a la platea. En la versión española, adaptada por Marc Rosich y dirigida por Antonio Calvo (de la compañía Anexa), veremos a caras conocidas de la televisión y la cartelera teatral nacional como Beatriz Carvajal, una actriz con una dilatada trayectoria en teatro y televisión; María Garralón, a la que conocemos por su participación en algunas de las series nacionales más paradigmáticas, como Verano Azul y Farmacia de guardia; Berta Ojea, ganadora del premio de la Unión de Actores  por su papel en La señora y Asunción Balaguer, que ha actuado en decenas de películas y obras de teatro desde los años cincuenta.
El mundo del desnudo tuvo un antes y un después del estreno de la película The Full Monty (1997). La comedia, dirigida por Peter Cattaneo y protagonizada por Robert Carlyle, retrata el drama de un grupo de hombres desempleados que organizan un espectáculo de estriptis musical poco convencional para hacer frente a sus problemas económicos. El éxito de este filme fue fulminante, tanto para la crítica como para el público: recaudó 200 millones de euros en todo el mundo y fue nominada a cuatro Oscars (ganó el de mejor banda sonora). En España el triunfo se repitió: percibió más de 12 millones de euros en taquilla y se hizo con el Goya a mejor producción extranjera. Hoy está considerada como una de las mejores comedias británicas de todos los tiempos y uno de los mayores ejemplos de que todo ser humano puede desnudarse sin prejuicios, aunque no luzca las dimensiones áureas de la belleza griega.
Dos años después del fenómeno Full Monty estas mujeres decidieron seguir derrumbando modelos eróticos. Y ahora, tras 14 años de espera, la historia se españoliza. Mejor tarde que nunca. “El cuerpo de una mujer madura es muy bonito. Incluso con nuestras lorzas, hay algo hermoso en el desnudo”, comenta Beatriz Carvajal. “Además en nuestros desnudos no hay nada de morbo, todo es muy emocional”, añade Soledad Mallol. “¿Cómo que no hay morbo? Morbo no lo tendrás tú”, le recrimina Carmen Esteban. "¡Cuanto divismo hay aquí!", critica Catalina Solivellas. Y de nuevo comienzan las bromas y el buen rollo. Y las sonrisas se dibujan en los rostros de todos los presentes.
“Queremos que el espectador salga del teatro emocionado y viendo el mundo como un lugar mejor”, comenta el director Antonio Calvo. Aunque la comedia está escrita siguiendo las pautas del humor inglés, Calvo reivindica el mensaje universal implícito en el argumento: “Hay que salirse de la idea de que el valor de la obra es que sea británica. Lo interesante que tenemos aquí es el hecho extraordinario de que mujeres con una edad avanzada logren tener tanto éxito con un mensaje solidario. Ellas demuestran que todo es posible. Que se puede hacer, y mucho”.
A raíz del ejemplo de las chicas del calendario son muchos los que se han apuntado a la formula: desnudo, humor y solidaridad. Incluso en España: el 28 de diciembre de 2012las madres de un colegio de la población valenciana de Montserrat lograron recaudar fondos para mantener el autobús escolar de sus hijos gracias a la mima iniciativa. Aquellas mujeres decidieron emular a las chicas de Yorkshire y se exhibieron en ropa interior para hacer frente a la retirada del transporte escolar por parte de la Consejería de Educación. La noticia impactó a los medios de España e incluso interesó a diarios argentinos y estadounidenses. Uno más de los ejemplos que demuestran que, a veces, la mejor forma de hacer frente a la crisis surge de la creatividad, la imaginación y el sentido del humor.
Entonces, ¿Esta historia de cuerpos y almas desnudas puede tener utilidad en estos tiempos de crisis? Y de nuevo, ese travieso y desmesurado monstruo de siete cabezas se arranca.
-¡Oye oye! Que nuestra obra no habla de la crisis. Solo de como hacer frente al sufrimiento con alegría.
- Si, y además contamos un ejemplo de compañerismo que demuestra que las mujeres tenemos la sartén por el mango. ¡La unión hace la fuerza!
-Ahora con la subida del IVA hay que tener más ganas de hacer cosas que nunca.
-Nosotras decimos: No nos pagarán, pero no nos pararán.
-¡Que bajen el IVA leches! Que eso si que nos está jorobando el cuerpo...
-¡Y el alma!
-Eso mismo, el cuerpo y el alma.

TEXT: PHILIP RIDLEY
TRADUCCIÓ i ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: OSCAR BOSCH, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, JOSE PEDRO GARCÍA BALADA, PEP GARCÍA-PASCUAL, ARIADNA MATAS i SANTI MONREAL
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: PARKING SHAKESPEARE
FABRA i COATS

Senyors, l'hivern ha arribat i la companyia Parking Shakespeare deixa les comèdies per quan els raigs de sol ens tornen a acariciar la cara i es fica en un drama d'aquells que estaries pensant setmanes i setmanes. El canvi de to, també ve acompanyant de l'abandó momentani de Shakespeare i el seu primer text no shakesperià.

He de reconèixer que no coneixia res de l'autor i que el text és un petit delit pels sentits. Potser les gairebé dues hores de duració juguen a la contra de la història, una retallada d'algunes escenes que es repeteixen, ajudaria a imprimir un cert ritme que li manca sobre tot en els darrers vint minuts.

Tots els intèrprets estan per treure's el barret, però potser la gran sorpresa la posa l'Ariadna Matas amb el seu personatge Naz, el més desvalgut i innocent de tots i que l'actriu aconsegueix donar-li força i fer que el públic tingui una sensació estranya entre la culpabilitat i les ganes de protegir-la.

L'Antonio Calvo ha decidit que tots els espectadors estiguem a nivell de terra, enlloc de en graderies. Gran error de l'espectacle, tots els espectadors més enllà de la tercera fila no crec que vegin les escenes amb poca il·luminació del principi o totes aquelles que ocorren al sofà de la foto. Tot una llàstima no haver concebut l'espai amb l'escenari a dues bandes sobre graderies.

Malgrat haver tingut una part de l'obra com teatre radiat, més que visualitzat, Pell de Mercuri em va posar els pèls de punta. La lleugeresa dels primers minuts es converteix en un viatge cap a la foscor, que cada espectador viurà a la seva manera, però tots en sortiran tocats. Cap butterfly serà capaç de curar el que Pell de Mercuri ha deixat gravat en els nostres subconscients. 

PELL DE MERCURI

by on 16:55
TEXT: PHILIP RIDLEY TRADUCCIÓ i ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: OSCAR BOSCH, ESTER CORT, ADRIÀ DÍAZ, JO...

TEXT: TIM FIRTH
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, CARME BALAGUER, EVA BARCELÓ, IMMA COLOMER, ISABEL ROCATTI, CATALINA SOLIVELLAS, TERESA VALLICROSA
DURADA:2h 20min
PRODUCCIÓ: ANEXA
TEATRE POLIORAMA

Un grup de dones es despulla per fer una calendari benèfic. L'objectiu recaptar fons per comprar un sofà per la sala d'espera d'un hospital local. Història coneguda la de Noies de calendari, però que segueix fent riure i emocionant al públic nit rere nit. L'adaptació del Marc Rosich funciona a la perfecció, malgrat que la durada pugui semblar excessiva en un primer moment. 

Protagonisme dividit entre el joc escenogràfic, en un puja i baixa continu de mobles i parets. Sebastià Brosa aconsegueix dibuixar a la perfecció cadascuna de les estades del muntatge i ha dissenyat una escenografia realista fins al darrer detall. 

L'altre protagonisme del muntatge són les set protagonistes, en una obra molt coral on només es destaca per l'experiència i el savoir fair d'algunes d'elles en l'art de fer riure. Sobre tot, em refereixo a una gran Imma Colomer que broda amb fil d'or el seu paper i que desperta riallades notòries entre el públic. Fantàstiques també l'Anna Azcona, en el seu paper de "chica sexy, la Catalina Solivellas, qui té un paper que va del drama a la comèdia pràcticament en segons i la Teresa Vallicrosa, amb un paper que està de "vuelta de todo".

Una bona història, amb un bon text, bones interpretacions i una bona posada en escena. No veig cap motiu perquè Noies de calendari no es converteixi en un dels gran muntatges de la tardor. Tot això, si el públic ho vol, per descomptat.

NOIES DE CALENDARI

by on 18:23
TEXT: TIM FIRTH ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: ANNA AZCONA, CARME BALAGUER, EVA BARCELÓ, IMMA COLOMER,...

TEXT: NOËL COWARD
ADAPTACIÓ: MARC ROSICH
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INÈRPRETS: MERCÈ COMES, CARLES MARTÍNEZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, GRETEL STUYCK, PEP SAIS i MIRIAM ALAMANY
PRODUCCIÓ: ANEXA
TEATRE BORRÀS


Una cosa és no respectar les clàssics i d'altra posar un nom allà on no toca, com és el cas. Un fantasma a casa no té de Noël Coward ni el títol. Marc Rosich ha agafat l'estructura de l'obra original i ha emplenat la resta. Res de la classista societat anglesa dels anys 40, al Borràs ens trobarem la moderna societat catalana actual que té una segona residència a Sant Pere de Ribes. Rosich també ha volgut anar més enllà de la comèdia i convertir a Un fantasma a casa en un vodevil de riures forçats.

Quan la història deixa de ser important perquè només cal que el públic rigui, les interpretacions agafen el pes de fer-te entrar en el joc o deixar-te fora. Carles Martínez i Mercè Comes se submergeixen en el seu histrionisme per tornar-los uns personatges buits i pesats. Alícia González Laá desplega el seu catàleg de cares, gestos i moviments còmics però la majoria dels cops no desperten el riure perquè està clar que s'ha forçat massa la màquina. 

El súmmum de l'obra arriba quan entra Elvira (Gretel Stuyck), el fantasme, vestit amb un biquini blanc i parlant en castellà (Rosich sabrà perquè), realment l'obra de Coward no es mereixia una imatge cabaretera com aquesta. La millor del repartiment, malgrat que els seus moments còmics es repeteixen molt i deixant de fer gràcia, és Míriam Alamany, més continguda que en altres muntatges i en aquesta el seu to de veu característic encaixa a la perfecció amb la desmesurada sèrie d'exageracions de l'obra.

Escenogràficament molt carregada de mobiliari, molt lluny de l'escenografia que demana l'original, i amb sorpresa final inclosa, només serveix com a fons de la tragèdia. Malgrat tot, a Un fantasma a casa la gent riu, perquè després de dues hores i quart d'insubstancialitat manifesta i de certa presa del pèl, millor riure que no plorar.

UN FANTASMA A CASA

by on 14:20
TEXT: NOËL COWARD ADAPTACIÓ: MARC ROSICH DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INÈRPRETS: MERCÈ COMES, CARLES MARTÍNEZ, ALÍCIA GONZÁLEZ LAÁ, GRE...

DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRETS: MERCÈ SAMPIETRO i ERNEST INIESTA
PRODUCCIÓ: ABRIL TEATRE
SALA MUNTANER


Estem a Barcelona, però per uns minuts recorrerem tot el Mediterrani, amb música i paraula, farem petites excursions a Madrid o a Espanya, la que parla en castellà, la que escolta les seves paraules, no aquella que només viu en la seva pròpia bombolla. Un espai buit, amb tres faristols que suporten milers de paraules. A la dreta un conjunt de guitarres, molts estils. S'alça un teló imaginari de llums sensuals i un llum destaca només el rostre de la Sampietro i que ens llença "A tu, qui siguis", començament del poema homònim del Joan Brossa.

A partir d'aquí tenim una cita amb Ángel González, Gil de Biedma, Enric Casasses, Antonio Gamoneda, Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit, Marià Manent, Pedro Salinas, Rosa Leveroni, Gabriel Ferrater, Maria Mercè Marçal, García Lorca, Joan Vinyoli, Estel Solé i Juan José Millás. Un ampli ventall de poesia concentrat en un hora i trencant silencis la música i veu cantada de Eduard Iniesta.

Poema darrera poema en una successió imparable i perfectament encadenada, la veu de Mercè Sampietro es una crida a la vida més enllà d'edats preestablertes. Una crida a la sensualitat humana, tot un menjar d'emocions. No és aparent ni forçada la complicitat amb l'Eduard Iniesta. I queda bé, com si fos una sensualitat més dintre del calaix que les aglutina totes.

L'ambient de la sala engresca a gaudir, llums tènues, canvis de ritme, barreja de estils i un denominador comú, la paraula. Un espectacle complert al que no li sobra res, i al que li manca una més llarga durada. "T'invito/a trobar les coses amb/la trascendental bellesa, /com jo les trobo, i tindràs el/ poema".

SENSUALITATS

by on 14:40
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO INTÈRPRETS: MERCÈ SAMPIETRO i ERNEST INIESTA PRODUCCIÓ: ABRIL TEATRE SALA MUNTANER Estem a Barcelona, ...

FITXA ARTÍSTICA

TEXT: Marc Rosich

DIRECCIÓ: Antonio Calvo

INTÈRPRETS: Alicia González Laá, Jordi Andujar, Cristina Gámiz, Nies Jaime, Sandra Monclús i Quimet Pla.

PRODUCCIÓ: TEATRE OBLIGATORI i SALA BECKETT

SALA BECKETT



“Yo no tengo la culpa de ser una mujer convencional. De tener la misma poca gracia que todo el mundo. De haber nacido en un piso Núñez y Navarro como todo el mundo. Con sus ascensores lacados en rojo restaurante chino y esos bambúes pintados por doquier. Nací en un piso Núñez y Navarro y quiero... necesito saber que mi vida está bien archivada, encasillada en un cuarto primera o en un quinto cuarta. Algo que me dé sentido de pertenencia a algo. Algo que me haga sentir algo. Algo. Ni más clara ni concreta puedo ser. Ni más precisa. Algo” (Núria)


La Núria i el Nacho, una parella de més de trenta anys, acaben d'hipotecar la seva vida en la compra d'un pis a un barri cèntric de Barcelona. La Núria hi ha aportat els estalvis de la seva ‘cuenta vivienda’. La mare del Nacho, que l'ha hagut de suportar a casa fins passada la trentena, els ha fet l'aval. És l'ocasió perfecta per muntar una celebració en tota regla, i per què no, per bastir una comèdia de portes, terra de parquet o rajola, i parets pintades, empaperades o alicatades.

Una comèdia que amaga un drama. El drama que viuen a diari milers de parelles joves que observen impotents com els seus estalvis i els seus sous no els arriben per a comprar un pis, i han de fer veritables esforços per aconseguir-lo.

Amb una escenografia senzilla sense gaires artificis, que fa que l’espectador imagini amb les quatre parets i un terra pintat on estaria les estances de la casa transcorre tota l’escena. Els canvis de lloc, al principi perceptibles i ben dibuixats pels actors, després deixen de ser-ho, per a convertir-se en un únic lloc per on transitar. Les llums, que serveixen per donar o treure protagonisme als actors, no juguen un gran paper durant la peça.

Gran pes per cadascú dels actors damunt de l’escenari. Genials les seves interpretacions. Molt bona l’opció de trencar l’obra quan Núria, Nacho, Nadia, Noe i Nati deixen els seus personatges aparcat i surten d’escena i es mostren al públic com Alicia González Laá, Jordi Andújar, Cristina Gámiz, Nies Jaume i Sandra Monclús.

No estem gaire acostumats a que un text ens mostri com parla la gent, sense estridències literàries i paraules que sonen bé però que realment no diuen res, ni aporten gairebé res a l’obra. Aquest text és així, natural. En les dues llengües que parlen habitualment, català i castellà, barrejades, sense cap problema entre d’elles. Naturalitat i normalitat.

Una comèdia fresca i divertida per adonar-los que malgrat que el seu contingut sigui un problema més habitual del que ens agradaria, es pot tenir una visió amable d’ell. La segona visió, l’amenaça de desallotjament de la Sala Beckett, de la seva ubicació actual, per la immobiliària, Núñez y Navarro, per convertir-la, com tantes altres espais teatrals, en pisos, es quedi només en això, una amenaça i que visqui el teatre per fer obres tan bones com aquesta, per molts anys!

“Jo vull que el meu fill neixi en un xamfrà. Vull el millor per al meu fill. I no tinc cap dubte que el millor és un xamfrà. Perquè creixi amb una perspectiva oberta, una visió d’àguila sobre el món... Cap presa se li escapa a una àguila. Cap presa se t’escapa des d’un xamfrà.
Ara en aquest moments per un xamfrà seria capaç de matar. Tot pel futur del meu fill. I, escolteu-me bé, no seré ni la primera ni l’última que mati per un xamfrà. Rius de sang, han corregut per aquest tema.” (Nati)

N&N (NÚRIA i NACHO)

by on 1:06
FITXA ARTÍSTICA TEXT: Marc Rosich DIRECCIÓ: Antonio Calvo INTÈRPRETS: Alicia González Laá, Jordi Andujar, Cristina Gámiz, Nies Jaime, ...



FITXA ARTÍTICA
TEXT: JORDI SILVA
DIRECCIÓ: ANTONIO CALVO
INTÈRPRET: Jordi Andújar, Pep Ferrer, Cristina Gàmiz, Pep Anton Muñoz i Neus Quimasó.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

“Què fan els morts quan no poden dormir?...comptar ovelles?”

De dites populars en circulen centenars. Sovint són sentències sàvies, però no sempre. Una de les més desafortunades és, sense dubte, aquella que proclama que hom, abans de morir, hauria de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Algú, en un temps llunyà, s’empescà la frase i es queda tan ample. Ara, Pep, Maria, Elisabet i Antoni viuen atrapats, de molt diverses maneres, en la rotunda sentència d’aquell il·luminat. Mentrestant, Amadeu, escriptor d’èxit mort fa uns anys, s’ho mira tot plegat des del seu jardí-purgatori particular, tenint cura dels seus bonsais amb la parsimònia de qui ja només li queda viure en el record d’aquells que el van conèixer.
Un fill, un llibre, un arbre és una comèdia sobre la reconsagrada mania que els humans tenim de decidir què necessitem per sentir-nos realitzats; un combat entre els somnis i la vida real, entre les frustracions finals i els finals feliços.
Amadeu té un fill, Pep, que vol ser pare per damunt de tot; Maria sent terror de ser mare; Bet necessita tenir un fill; Antoni, tot i voler-ho, ho té ben complicat; Amadeu és un escriptor d’èxit; Maria anhela ser-ho; Antoni és un escriptor frustrat; Bet es guanya la vida com a editora; a Pep tant li fa el món editorial però té a la mà un best seller inèdit. I a cap d’ells no li importa quants arbrers s’han de talar perquè la indústria literària subsisteix.

“Dedica cinc minuts a pensar en el teu present i no en el teu futur”

Un gran text per a uns grans actors, des del primer fins a l’últim i encara que pugui semblar que el Pep Anton Muñoz tingui un paper protagonista, és una obra molt coral. Pep Anton broda el seu paper, amb moments autèntics hilarants, però tots a la seva manera i dintre del seu personatge tenen moments brillants com un en que la Bet, la Neus Quimasó, ens recorda que no només Meg Ryan podia fingir un orgasme a la ficció o l’Antoni, Pep Ferrer, en un àtac de ràbia o de bogeria davant de tot plegat.
L’escenari situat en mig de la sala amb seients a tres bandes és un cúmul de sorpreses, ja que en un moment de l’obra canvia i ens sopren tot el que pot albergar. Genial l’escenografia modernista, amb caixes de begudes que es fan servir com escales i els mobles de colors molt vius que s’accentuen amb un gran joc de llums, mòbils de colors que juguem amb l’espectador per donar protagonisme a uns actors o d’altres i fer un canvi d’escena ràpida, pel que l’espectador ha d’estar molt pendent.
S’està posant de moda al TNC portar micròfons, sempre he sigut contrària a això, i no sé ben bé perquè el Pep Anton Muñoz en porta d’un, ja que en té de sobres una veu suficientment potent per omplir la sala Tallers, que no es massa gran.
Un fill, un llibre i un arbre és una comèdia que ens fa replantejar-nos que cadascú té molt clar que ha de fer per ser feliç. Una bona estona de riures, perquè de vegades ja n’hi ha prou de riure’ns de la vida per una estona. Ja tindrem temps de patir. Deixem els fantasmes en el passat i posant-nos a viure el present, que de moment és l’únic que tenim.

“Què difícil és matar a un mort!”