N&N (NÚRIA i NACHO)


FITXA ARTÍSTICA

TEXT: Marc Rosich

DIRECCIÓ: Antonio Calvo

INTÈRPRETS: Alicia González Laá, Jordi Andujar, Cristina Gámiz, Nies Jaime, Sandra Monclús i Quimet Pla.

PRODUCCIÓ: TEATRE OBLIGATORI i SALA BECKETT

SALA BECKETT



“Yo no tengo la culpa de ser una mujer convencional. De tener la misma poca gracia que todo el mundo. De haber nacido en un piso Núñez y Navarro como todo el mundo. Con sus ascensores lacados en rojo restaurante chino y esos bambúes pintados por doquier. Nací en un piso Núñez y Navarro y quiero... necesito saber que mi vida está bien archivada, encasillada en un cuarto primera o en un quinto cuarta. Algo que me dé sentido de pertenencia a algo. Algo que me haga sentir algo. Algo. Ni más clara ni concreta puedo ser. Ni más precisa. Algo” (Núria)


La Núria i el Nacho, una parella de més de trenta anys, acaben d'hipotecar la seva vida en la compra d'un pis a un barri cèntric de Barcelona. La Núria hi ha aportat els estalvis de la seva ‘cuenta vivienda’. La mare del Nacho, que l'ha hagut de suportar a casa fins passada la trentena, els ha fet l'aval. És l'ocasió perfecta per muntar una celebració en tota regla, i per què no, per bastir una comèdia de portes, terra de parquet o rajola, i parets pintades, empaperades o alicatades.

Una comèdia que amaga un drama. El drama que viuen a diari milers de parelles joves que observen impotents com els seus estalvis i els seus sous no els arriben per a comprar un pis, i han de fer veritables esforços per aconseguir-lo.

Amb una escenografia senzilla sense gaires artificis, que fa que l’espectador imagini amb les quatre parets i un terra pintat on estaria les estances de la casa transcorre tota l’escena. Els canvis de lloc, al principi perceptibles i ben dibuixats pels actors, després deixen de ser-ho, per a convertir-se en un únic lloc per on transitar. Les llums, que serveixen per donar o treure protagonisme als actors, no juguen un gran paper durant la peça.

Gran pes per cadascú dels actors damunt de l’escenari. Genials les seves interpretacions. Molt bona l’opció de trencar l’obra quan Núria, Nacho, Nadia, Noe i Nati deixen els seus personatges aparcat i surten d’escena i es mostren al públic com Alicia González Laá, Jordi Andújar, Cristina Gámiz, Nies Jaume i Sandra Monclús.

No estem gaire acostumats a que un text ens mostri com parla la gent, sense estridències literàries i paraules que sonen bé però que realment no diuen res, ni aporten gairebé res a l’obra. Aquest text és així, natural. En les dues llengües que parlen habitualment, català i castellà, barrejades, sense cap problema entre d’elles. Naturalitat i normalitat.

Una comèdia fresca i divertida per adonar-los que malgrat que el seu contingut sigui un problema més habitual del que ens agradaria, es pot tenir una visió amable d’ell. La segona visió, l’amenaça de desallotjament de la Sala Beckett, de la seva ubicació actual, per la immobiliària, Núñez y Navarro, per convertir-la, com tantes altres espais teatrals, en pisos, es quedi només en això, una amenaça i que visqui el teatre per fer obres tan bones com aquesta, per molts anys!

“Jo vull que el meu fill neixi en un xamfrà. Vull el millor per al meu fill. I no tinc cap dubte que el millor és un xamfrà. Perquè creixi amb una perspectiva oberta, una visió d’àguila sobre el món... Cap presa se li escapa a una àguila. Cap presa se t’escapa des d’un xamfrà.
Ara en aquest moments per un xamfrà seria capaç de matar. Tot pel futur del meu fill. I, escolteu-me bé, no seré ni la primera ni l’última que mati per un xamfrà. Rius de sang, han corregut per aquest tema.” (Nati)

No hay comentarios:

Publicar un comentario