ENSAM
FITXA ARTÍSTICA
TEXT: AUGUST STRINDBERG
DIRECCIÓ: TERESA VILARDELL
INTÈRPRETS: Pere Arquillué, Tamara Cunill i Ferran Vilajosana.
PRODUCCIÓ: VÀNIA PRODUCCIONS i EL GREC’08 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
Ensam (1903) no és una peça escrita per a ser representada. Ensam és un narració concebuda després d’un llarg període de crisi psicopàtica quan l’autor enceta la cinquantena, després d’haver fet un itinerari vital farcit d´èxits i crisis profundes. El pes vivencial de les seves paraules prové d’aquest viatge essencial que pot emmirallar-se en el nostre propi jo. Strindberg depassa la literatura narcisista del memorialisme o del dietarisme per tal d’abraçar tota l’experiència humana: l’assoliment de la maduresa passejant pel llarg camí de la contemplació solitària de la vida de tots. Aquest itinerari manifesta la dimensió real i simbòlica de la psique contemporània.
La veu d’Ensam és una veu a mig camí entre el dietari intimista i la reflexió estètica i filosòfica. És el relat de la recerca i de la reconstrucció del jo, és la crònica d’un pacte amb un mateix. És, també, una veu immediata, aclaparadora. Una veu que recorre els camins reals o ficticis del passat per fer una recapitulació testamentària d’unes dimensions només abastables per una ment que ha sentit i pensat molt intensament.
Pere Arquillué és l’epicentre de la construcció contemporània d’aquesta identitat serena, madura, i a trams convulsa, en un exercici actoral de gran potència, al voltant del qual orbiten la figura enigmàtica i poderosa de la Dona en les seves múltiples facetes: la Parca, la dona lligada al jou familiar, la guia, la mare, l´amor... En definitiva, un ésser odiat, temut i paradoxalment tan desitjat per Strindberg, representat per Tamara Cunill; i també, la joventut roent d’un pianista, Ferran Vilajosana. El joc de miralls del calidoscopi de l’Strindberg madur necessita aquests tres vidres per tal de pintar la màgia de l’espai interior de l´ànima humana.
L’espai escènic creat per Alfons Flores i il·luminat per Lluís Martí, és la representació simbòlica del recorregut que fa el personatge durant la representació que va des de l’elecció de la soledat com a mètode de introspecció curativa fins a la sortida final d’aquesta cambra simbòlica i de joventut que mercè a l’acció dramàtica es va creant en el transcurs de la representació.
L’escenografia, la il·luminació i la posada en escena piquen l’ull a l’univers que Strindberg construeix al llarg de la seva producció literària més simbolista: les cambres com a representació dels estats de la ment i els colors. Així doncs, per exemple, una cambra rosa, és per Strindberg una “sala” de tortures. El color de la tortura. El vermell mercè al seu llibre “L´habitació roja”, és el paisatge de la revolució social, etc.
L’obra sorprèn més que pel contingut dramàtic i artístic que poden aportar per l’escenografia. El públic és troba amb un espai gairebé buit, ja que pot contemplar en tota la seva plenitud l’amplitud de la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. El joc de llums i el significat que per a l’autor tenen els colors, dóna significança a l’obra més enllà del text. Aquest massa narratiu, on l’actor Pere Arquillué fa un recital de les seves armes d’intèrpret per treure tot el seu suc.
Una de les millores propostes que fins ara ens ha ofert aquest Grec, buit de grans noms, però que de tant en tant es deixa unes pinzellades de magistralitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario