Mostrando entradas con la etiqueta Bernat Quintana. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Bernat Quintana. Mostrar todas las entradas

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA ILLAMOLA, POL LÓPEZ, ARNAU PUIG, BERNAT QUINTANA, MIMA RIERA y DAVID VERDAGUER
DURACIÓN: 1h 35min
PRODUCIÓN: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (GRÀCIA)

Soñar es gratis y Les Antonietes han tenido un sueño lleno de pequeñas miserias humanas, llenas de emoción, que son trozos de vida suspendidos en un ambiente etéreo e inhóspito. Paso a paso, esta compañía ha pasado de producciones de andar por casa, a llenar de trastos la sala del Lliure de Gràcia. Un salto cuantitativo pero también cualitativo, que dependen mucho del paladar con el que se disfrute.

Al inicio ya te avisan que no hay nudo, ni trama ni desenlace, y quizás este desconcierto hace que para los que no estén acostumbrados a no tener historia, les resulte pesado, pero lejos de eso hay que dejarse impresionar, es un montaje para ir paladeando los gajos de la naranja ácida que estamos a punto de abrir.

Ante nuestros ojos personajes singulares, como dirían las abuelas lo mejor de cada casa, pero todos con un punto de encuentro, son perdedores en una vida que quizás el único tren que podían coger hace tiempo que dejó la estación. Hoy yacen el suelo árido, inertes, esperando a que algo pase, pero evidentemente no pasa nada más que el tiempo, que todo lo engulle.

Somni Americà es un puzzle emocional de personajes que vagan, de historias no tan lejanas, reconocibles en mayor o menor medida. Un patchwork de autores John Steinbeck, Tennessee Williams, Arthur Miller, O'Neill... que Oriol Tarrason teje con sumo cuidado para que el resultado no se le noten las costuras. Lejos de si las palabras las escribió uno u otro, lo importante es el significado, no vale la pena ofuscarse en buscar el autor.

Y soñando seguimos porque la unión de la Kompanyia con Les Antonietes deja interpretaciones brillantes y alguna que otra sombra. Una vez más, y nos tiene mal acostumbrados, Pep Ambrós, la mejor valía encima de escenario, nos regala una interpretación memorable. Bajo su misma luz se escuentran Pol López, Paula Blanco, Annabel Castán o Mireia Illamola. Las cuerdas del violín de Laura Aubert siguen afinadísimas y al reciente Premi Gaudí, David Verdaguer el champán no se le ha subido a la cabeza.

Dejen paso porque aquí hay riesgo, hay creatividad y lejos de ser un experimento, Somni Americà, convierte a Oriol Tarrason en uno de los "nuevos" directores/dramaturgos de los que queremos empezar a visualizar el nuevo reto, porque tengo ganas de soñar. ¡Felices Sueños!

SOMNI AMERICÀ

by on 17:34
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, LAURA AUBERT, PAULA BLANCO, JAVIER BELTRÁN, ANNABEL CASTAN, MIREIA IL...

TEXTO: ANTON CHÉJOV
ADAPTACIÓN: ORIOL TARRASON
INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTÁN, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG i BERNAT QUINTANA
DURACIÓN: 1h 40min
PRODUCCIÓN: LES ANTONIETES amb el suport de TEATRE LLIURE i la NAU IVANOW
ESPAI LLIURE

Desde 2009 y aquel El mal de la joventud ha pasado algo más que cinco años, Les Antonietes se han hecho grandes, pero no de edad (aunque también) sino de público y de reconocimientos. Todavía recuerdo que cuando la fui a ver, sólo unas treinta personas ocupaban sus butacas en la Muntaner, hoy el Espai Lliure se les ha quedado pequeño, por lo que han tenido que ampliar una semana más de funciones para que el público pueda seguir disfrutando de esta maravilla teatral.

Conocemos las obras de Chéjov como un autor pesimista, oscuro, obras con un ritmo pausado donde los personajes ven transcurrir el paso del tiempo sentados, sin ideas de cómo cambiar su destino. Olvídense de ese Chéjov porque Les Antonietes son todo luz. Vitalidad, ganas de vivir, asqueados por la vida que llevan, por lo que se están convirtiendo y por querer descubrir lo que hay fuera, lejos de donde se encuentran.

Hay libros que vuelan, hay vodka, hay fiestas, hablan, se ríen, todo a un ritmo vertiginoso que no estamos acostumbrados a ver en un montaje de Chéjov. Hay ganas de vivir, ganas de cambio, ganas de disfrutar de la vida. Algunos personajes saldrán mejor parados que otros, pero el viaje es apasionante. 

Genialmente adaptada y dirigida por Oriol Tarrason y como ya pasara con Stockmann el mayo de 2013 en la Muntaner, Pep Ambrós nos regala un brillante interpretación, tanto sobrio como borracho, consigue que los espectadores, o al menos una servidora, empaticemos con su sufrimiento, con sus ganas de salir de esa miseria interna. Cautivadora Mireia Illamola, su interpretación seduce al público que se deja engañar (o no) por su larga melena rubia que acompaña con ojos de no haber roto ningún plato. Y vaya si los rompe (por supuesto, en escena). Annabel Castan le vuelve a tocar el papel de sufridora y lo clava, sufrimos y mucho hasta el final. Pero para aliviar tanto sufrimiento, el papel de bufón le ha tocado a Arnau Puig que no hace soltar una risotada de vez en cuando.

Un clásico, sí, pero diferente. 1h y 40 minutos demasiado cortos que nos dejan ganas de más. En mayo vuelven a la Muntaner. Esta temporada nos hemos portado demasiado bien y nos han recompensado con doble ración de Les Antonietes. ¡Que lo disfruten!

VÀNIA

by on 18:53
TEXTO: ANTON CHÉJOV ADAPTACIÓN: ORIOL TARRASON INTÉRPRETES: PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTÁN, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG i BERNAT QUINTAN...

TEXT: HENRIK IBSEN
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTERPRETACIÓ: ANNABEL CASTÁN, BERNAT QUINATANA, PEP AMBRÓS, MIREIA ILLAMOLA, ARNAU PUIG
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER

Ja s'ha convertit en tradició. Què presentaran al maig Les Antonietes a la Sala Muntaner? Quin clàssic adaptaran aquesta temporada? I realment ens dóna igual, perquè tots són meravellosos i sempre sortim de la sala volent més, volent que aquesta companyia segueixi el seu camí i ningú l'aturi.

Aquest cop li ha tocat el torn a Ibsen i el seu Enemic del poble que ells han fet seu sota el nom de Stockmann. Una escenografia minimalista amb tants cadires com protagonistes i plena de copes de coctel plenes, una gran pissarra de fons és tot el que necessiten per crear màgia. I comença a sonar de Look of Love i a moure'ns per l'escenari, en cinc minuts tot s'aturarà i la verborrea dels protagonistes ocuparà l'espai on abans només hi havia música.

El poder, la política, la corrupció, les mentides, la llibertat de premsa, la llibertat d'expressió, els poders fàctics, les tretes per aconseguir que allò que ha de sortir a la llum no surti, seguir els teus propis ideals o vendre's al millor postor, tot això concentrat en 75 minuts és una bomba a punt d'esclatar-li a l'espectador que es mira atònit però que ben sap que allò que li estan explicant és el pa de cada dia.

Interpretacions tant impactants com la posada en escena on sobresurten l'Arnau Puig, la Mireia Illamola, però sobretot agrada i emprenya per moments un sensacional alcalde interpretant per Pep Ambrós. Un actor que poc a poc es va obrint pas i que espera el seu esclat final per pujar més enllà dels núvols. Magnífica la seva interpretació.

Stockmann acaba demà el seu periple per la Sala Muntaner. Llàstima que ens haurem d'esperar un any per la propera sorpresa de Les Antonietes, on ens sorprendran abans? Sigui com sigui ho esperarem amb candeletes. 

STOCKMANN

by on 21:34
TEXT: HENRIK IBSEN ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTERPRETACIÓ: ANNABEL CASTÁN, BERNAT QUINATANA, PEP AMBRÓS, MIREIA ILLAMOLA...


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
“En el teatre català i a l'Estat espanyol en general no es presta gaire atenció al text teatral, i per a mi és exactament igual que una partitura musical, que s'ha d'interpretar. Aquest és l'únic país d'Europa en què les companyies de teatre no tenen assessors de llengua”, afirma el poeta, filòleg i traductor Salvador Oliva (Banyoles, 1942), que demà debutarà com a director teatral –en una direcció compartida amb els actors– amb Heroïnes i herois de William Shakespeare (18 h i 21 h, amb les entrades gairebé exhaurides per a la segona sessió; 6 euros), un recital construït a partir de monòlegs i diàlegs de diferents obres de Shakespeare en què “s'han cuidat sobretot la dicció i els fonaments de la interpretació”.
L'obra, la primera d'Els Bardòlatres, una companyia creada per a l'ocasió però que vol continuar treballant amb el gran repertori shakespearià, forma part de Temporada Alta i de la Proposta de Poesia del premi Casero.
Els tres actors que han assumit el repte d'Oliva per “donar un toc d'atenció sobre la dicció” són Sergi Mateu, Gemma Reguant i Bernat Quintana. “L'experiència els ha interessat molt perquè mai no havien treballat un text amb tanta profunditat, i ho han fet pràcticament per amor a l'art”, diu Oliva, conegut sobradament com a traductor de tot el teatre i tots els sonets de Shakespeare al català –“Aquesta feina m'ha fet brutalment feliç. Ara estic traduint els poemes narratius, començant per La violació de Lucrècia”–, i que, per tant, és també el traductor dels fragments de les vuit obres del Bard triades per a l'espectacle: Al vostre gustNit de ReisHamletRicard IIEnric IV,MacbethCoriolà i Timó d'Atenes.
“La partitura teatral es pot representar de maneres diferents: com una lectura; com un recital; com una representació de l'obra, i també com una representació sobreactuada, que és el que jo en dic teiatru.” El que es veurà demà a La Planeta serà un recital “amb una mica d'interpretació” i a les antípodes del teiatru. Oliva s'ha encarregat també de la dicció i de seleccionar uns textos majoritàriament en vers –excepte una escena còmica, al principi de l'espectacle– que fossin “difícils de recitar”, per incrementar les dimensions del repte i l'ambició del projecte. No hi ha atrezzo ni decorat, i els actors, sempre en escena, vesteixen de negre i gris. Sí que hi ha un cert fil dramàtic, que comença amb escenes més lleugeres i divertides i es va posant més i més seriós, fins a arribar a Timó d'Atenes.
Durant els quatre mesos d'assajos bisetmanals, la nova companyia ha rebut la visita de professionals del teatre com ara Paco Azorín, Iago Pericot, Mercè Mas i Coralina Colom, històrica professora de dicció a l'Institut del Teatre. “Tots ens han dit que el text arriba”, diu Oliva. “Estic esperant amb candeletes la reacció de la gent”, hi afegeix.
Els Bardòlatres faran un altre recital, titulat Àries de Shakespeare, abans d'escenificar la seva primera obra del Bard. “Si mai fem una obra, jo no vull dirigir-la. M'agradaria que ho fes un director que sintonitzés amb mi com ara Paco Azorín: som ànimes bessones.”


TEXT: EDMOND ROSTAND
TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA
DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI
INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTANA, RAMON VILA, JORDI FIGUERAS, BABOU CHAM, ISAAC MORERA, PAU VINYALS, ANDREA PORTELLA, EMMA ARQUILLUÉ
PRODUCCIÓ: LA PERLA 29
BIBLIOTECA DE CATALUNYA


Cyrano és màgia, la que envolta qualsevol espectacle de la Biblioteca, aquell petit espai ple de sorra que s’ha convertit en una de les millors sales teatrals de Barcelona. Cyrano ha deixat el dramatisme que regia muntatges anteriors i s’ha passat a la comèdia, i funciona, fins i tot millor que el drama. Malgrat que l’escena més espectacular de totes estigui més propera al drama. I em refereixo quan Cyrano ajuda a Cristià a conquistar a Rosaura en sota d’aquella finestra, convertida en torre per l’ocasió.

Màgia és també el joc de llums i ombres que ens proposa un cop més un muntatge de la companyia LaPerla29, però en aquest cas accentuat fins arribar a l’extrem. Hi ha moments que ni tans sols es percep la cara dels actors i quedem a expenses de la sonoritat de les paraules.

Tenint en compte que no puc comparar aquest Cyrano amb el del Flotats ja que no el vaig veure, el Pere Arquillué brilla entre les ombres de la Biblioteca. Mesurat, còmic, enginyós, totes les necessitats que durant dos hores i mitja de funció requereix el personatge, ell se les aporta. Llàstima que la seva partenaire, Marta Betriu (Rosaura) no sàpiga aprofitar-les i convertir-les en llum també pel seu personatge, al que li manca força i li sobra delicadesa.

Deixat de banda l’anècdota del nas, al que tots els periodistes s’han agafat per titular crònica rera crònica, el Cyrano de l’Arquillué ja ha passat a la història. I és, sense dubte, un dels muntatge més ben aconseguits de la temporada. Perquè un cop més es demostra que una bona història, un bon repartiment i la màgia del teatre es suficient per meravellar a públic i crítica. Però no us quedeu enlluernats i aneu a viure-la en directe a la Biblioteca. Molt millor!

CYRANO DE BERGERAC

by on 16:18
TEXT: EDMOND ROSTAND TRADUCCIÓ: XAVIER BRU DE SALA DIRECCIÓ: ORIOL BROGGI INTÈRPRETS: PERE ARQUILLUÉ, MARTA BETRIU, BERNAT QUINTA...


Va debutar a Pedra de tartera. Ara sap que vol ser actriu. Agraeix haver conegut actors que l'han ajudat i li han fet veure les possibles dificultats de la carrera.
Debuta el 2009, amb Nao Albet i Marcel Borràs. Hi torna el 2011 a Hamle.t.3 (a la foto). “Seré actor o entraré a Gran Hermano per guanyar-me la vida”, diu provocador.
Va debutar als 14 anys amb el musical A little night music que dirigia el seu pare, Mario Gas. Reconeix que la família de dues generacions d'artistes “hi té tot a veure”. Alterna Madrid (on viu) amb Barcelona. A la foto, a El comte Arnau, del TNC.
Deia Alfred Hitchcock que temia treballar amb animals i amb nens. La naturalitat i la frescor no són amigues de la mecanització de moviments. En teatre, generalment, en els repartiments s'eviten els papers de menors, o s'intenta que els interpreti algun adult amb veu aflautada. Tot i així, són molts els nens que havent provat el teatre professional com si fos un joc, acaben sent actors en potència. És el planter d'enamorats del teatre.
No és el mateix gravar una seqüència un cap de setmana, que fer temporada cada nit. Per això la legislació és molt rigorosa i exigeix que els papers dels menors de 16 anys es reparteixin entre tres nens, cosa que multiplica dificultats. Cal que les famílies estiguin molt conscienciades i, potser per això, es prodiguen les aparicions de fills d'actors i directors en repartiments. Evidentment, tothom té clar que només és possible el teatre quan no suposa un obstacle per als estudis.
La directora de Pedra de tartera, Lurdes Barba, va pensar en la seva néta Marta Vidal, nascuda el 2001. També es va sumara la troupe la veïna i amiga familiar Júlia Pedra (2000). Totes dues tenen un gran record d'aquesta experiència. La Júlia pensava ser artista, ara parla de ser actriu. La Marta, en canvi, pensa que pot ser actriu o mestra. Les dues amigues es van veure un cop des del públic. La Marta recorda que va ser en una funció a Tremp. La Júlia comenta que la va sorprendre perquè “fèiem el mateix però de manera diferent”. I sí, ja els havien comentat els actors que sabien de les diferents maneres de fer i que ells s'hi adaptaven. La Júlia, de fet, es va trobar com la seva germana petita, dient les rèpliques de la Marta (el seu paper) a platea. Com diu la mare de la Júlia, Elo Santos, l'afició de la Júlia va condicionar l'agenda de tota la família, quan hi havia bolos. Però tots hi han anat contents. “A vegades ens ha suposat més despeses que beneficis”, adverteix. Conviure de prop amb actors els ha fet veure les dificultats del dia a dia d'aquest art.
L'actriu Marta Marco (Badalona, 1976) recorda que en els seus inicis no hi havia competència entre els companys de promoció de l'Institut del Teatre. Tot i que ella és filla de l'actor Lluís Marco, no va debutar fins als 19 anys, ja estudiant teatre, en unes funcions de commedia dell'arte al Mercat de les Flors. El seu debut és el de Fashion Feeling Music, l'any 2000, al Lliure. Admet que hi ha molta gent que és bona, i molts són els que es queden pel camí. Se sorprèn quan joves li pregunten com ho han de fer per sortir a la tele. Ells, a la seva edat, no anaven tan estressats. Recorda que tota la promoció es va voler presentar al càsting deLa verbena de la Paloma (1997) de Bieito, “tant els que cantaven com els que ho intentàvem”, riu. Efectivament, la promoció de Marco coincideix amb l'explosió de les sèries de televisió, cosa que els ha catapultat en la popularitat. Són actors com ara Julio Manrique, Clara Segura i Helena Fortuny; ara, que l'actriu jove que es va fer lloc a l'escena a través de Poblenou va ser Gemma Brió. Marco, fa poc, ha recuperat complicitat amb Clara Segura arran de L'espera, un preciós treball que viatja de la comèdia al dolor magistralment.
Jaume Ulled, nascut el 1979, va arrencar amb un familiar al TNC: Les aventures d'en Massagran (2005). Es va fer veure al costat del director Josep Maria Pou a Els nois d'història, una obra en què es va donar l'oportunitat a molts joves sortits de l'Institut del Teatre. Després repetiria amb Su seguro servidor, Orson Welles (Grec, 2008). Ulled no té cap antecedent artístic familiar. La vocació li va venir arran del docudrama de La granja, que es feia abans de La vida en un xip, a TV3. Els pares encara ara lamenten els inconvenients de la inestabilitat d'aquesta professió. Ara es planteja preparar una peça ell mateix, estalviar-se l'espera de la trucada al mòbil per a una nova feina.
Shang Ye, nascuda el 1991, i que va arribar a Barcelona als 14 anys, ha debutat fa pocs mesos amb La monja enterrada en vida, ben acomboiada per Marcel Borràs i Nao Albet. I per Jordi Figueras, veí de Sants que sabia que ella havia fet publicitat. Els directors buscaven una noia oriental. Ella s'ho ha passat molt bé. I ho té clar: “M'agrada actuar”, indistintament si és per a teatre o per a televisió. A l'obra, ella es defensa amb claus d'arts marcials davant d'uns desconeguts. Una estratègia per traslladar aquesta peça de grand guignol del segle XIX al manga i el Bola de drac d'aquest segle XXI. En sap? No, “són còpia d'una coreografia que vam trobar a Youtube”.
El coordinador artístic del TNC, Ignasi Camprodon, ha seguit de prop totes les incorporacions de la canalla en els repartiments del teatre públic de Les Glòries. Hi ha molta prevenció per assegurar-se que no hi hagi cap ombra d'explotació laboral infantil per part dels familiars, que són els que cobren el sou dels menors de 16 anys. Al TNC recorren a un coach específic, un equip que els acull, els entrena i els cuida seguint les indicacions de direcció. Són gent que són mestres de teatre i també pares, cosa que garanteix un tracte proper i mesurat amb l'edat de cada actor: “Fan de pares d'actors, no de cangurs”, exemplifica Camprodon.
Per buscar els candidats, recorren a les agències de càsting i també a les escoles de teatre infantil, que és on troben els actors amb més coneixement de la disciplina necessària per a assajos i funcions. Els repartiments dobles impliquen que alguns joves actors se'n surtin millor que els altres (“tenen més talent”): es tracta de protegir-los tots.
Vida fora de l'escena
No tots els que han disfrutat de petits en un paper decideixen continuar. Un exemple típic d'això és el de David Bosch, nascut el 1986 i fill de Gilbert Bosch, ànima de Grappa Teatre. David va compartir escena amb Bernat Quintana a El criptograma. Abans ja havia treballat amb Grappa, “va ser una experiència molt grata”, i havia debutat també en televisió. Tot i així, ara està estudiant el doctorat en geofísica i no descarta tornar a escena.
Debuta a Plastilina, el 2009. Ara comparteix escenari amb Josep Maria Pou i Roser Camía Celobert. Respon a l'entrevista als camerinos mentre espera la nova sortida a escena.
BERNAT QUINTANA (ESPLUGUES, 1985)

“Abans era més inconscient, ara pateixo”


El 1995 ja actuava al Teatre del Sol de Sabadell, interpretava L'home, la bèstia i la virtut. Era un joc que va continuar el 1999 a El criptograma, al TNC. Dels 12 als 18 va treballar molt, però després va decidir parar i provar coses noves: Va començar filosofia. Va ser als 21, que va reprendre la carrera. Accedeix a l'Institut del Teatre. Torna a escena amb la trilogia de BúfalsLleons i Girafes, de Pau Miró, el 2008. També Manuel Dueso és un director que l'ha iniciat: el va triar perquè fes de nen a J.R.S. (2003), una complicada història sobre l'abús a menors, i a Dublin Carol (2008). Recorda: ”Quan era més petit era més inconscient, tot i que sempre m'hi implicava; ara pateixo més. No hauria de ser, caldria que pogués conservar aquella vessant de joc” del principi. Aquests mesos fa de galant al Cyrano que planteja Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya.
NAO ALBET (BARCELONA, 1990)

“Vull estar en el ‘show business' però no sé si d'actor o què”


Va debutar, amb 10 anys, en el Full Monty de Mario Gas. Tot va ser perquè el fill del director (Orestes Gas) l'havia vist fent el pallasso pel poble. Després va venir Rigola (arrenca amb Juli Cèsar, el 2002, i després amb Santa Joana dels escorxadors, 2004), Rodrigo García, Bieito (Tirant lo Blanc, 2007), Roger Bernat (Tot és perfecte, 2005)... Coneix Marcel Borràs i engeguen, sense gairebé ni plantejar-s'ho, una carrera de directors i dramaturgs. Ja han fet cinc títols (el darrer, La monja enterrada en vida, 2012). També és actor ara a L'habitació blava, al Romea, en una adaptació de David Selvas. No té clar si seguirà d'actor o quin paper, sigui en arts en viu o a través d'una càmera: “Vull estar en el show business.” Això ho té molt clar.

La Generalitat vetlla pels menors


La direcció general de Relacions Laborals del Departament de Treball vetlla pel menor que participa en un espectacle professional. El contracte, que ell no pot signar, el signen els pares. Els estudis, la possible afectació psicològica i el descans són elements clau per rebre el vistiplau de Treball. Samuel Rubin recorda que a Hamle.t.3, dos dies abans de l'estrena, Treball va provar de retirar el seu personatge. Tot era perquè Albet i Borràs interpretaven una escena sexual de dos avis en un porxo. Va ser necessària la intervenció dels pares per desbloquejar l'atzucac, es lamenta. Actors, directors i família procuren que la canalla disfruti de l'experiència, com si fos un joc. Sense pressió.
CARLOTA OLCINA (SABADELL, 1983)

“Va ser una intuïció que es va anar corroborant”


Va debutar amb 13 anys a Els Pastorets Superestel del Regina. El seu primer gran paper va ser al TNC, aBernardeta xoc. Tenia justos 16 anys. Quan actuava se sentia feliç. Per això volia repetir, aquella “intuïció es va anar corroborant”. A més de la sort, considera que hi ha molts factors que intervenen a l'hora de guanyar-se la confiança dels productors. Una de notable és “el treball de cada dia”. Sigui a l'escenari o per a la televisió. Tot i que s'ha fet molt popular a escala estatal treballant en la sèrie Amar en tiempos revueltos, no ha deixat el teatre i ha participat en altres produccions al TNC (Panorama des del pont, 2006), a més de debutar en el primer treball de Factoria Escènica Internacional de Carme Portaceli a la Nau Ivanow (L'agressor, 2006). Darrerament ha estat protagonista a Julieta & Romeo, una adaptació del clàssic de Shakespeare de Marc Martínez, i també va entrar en la gira de La nostra classe (2011). Ha acabat el batxillerat i prou. No descarta estudiar, més endavant, antropologia o filosofia, “més per gust personal que per dedicar-m'hi”, assegura.

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

El planter del teatre

by on 14:44
Va debutar a  Pedra de tartera . Ara sap que vol ser actriu. Agraeix haver conegut actors que l'han ajudat i li han fet veure les ...
Torna a Barcelona el nas més imponent del teatre universal: Cyrano de Bergerac . El text que Edmond Rostand va estrenar al Théâtre de la Renaissance el 1897 ha estat adaptat per La Perla 29 i arriba aquest dimecres a la Biblioteca de Catalunya. Un nou repte per a la companyia i per al seu director, Oriol Broggi, després d'aconseguir l'èxit de la temporada teatral al Teatre Romea amb Incendis, del libanès Wajdi Mouawad.


El retorn d'aquest poeta heroic arriba 28 anys després que Josep Maria Flotats l'encarnés al Teatre Poliorama i deixés "una forta empremta que ha marcat el teatre català en els últims 25 anys", segons Broggi. Aquest cop Pere Arquillué és l'encarregat d'interpretar un personatge "molt ampli" que li ha suposat "un repte i una il·lusió molt importants". Tot i el llistó de Flotats, Broggi s'ha vist seduït per un Cyrano "commovedor i encisador", fort i àgil amb l'espasa i el vers però conscient i esclau dels seus defectes. "La jugada de l'autor és magnífica perquè el nas és la mostra visible de la imperfecció", afirma el director. Arquillué, que actua amb un prominent nas fet a partir d'un motlle del seu, ha buscat la part fosca de Cyrano furgant precisament en la contradicció "d'un esperit lliure" acomplexat per la seva fisonomia.
Estimar sense ser estimat
Cyrano de Bergerac és un cavaller que barreja valentia, fortalesa i integritat amb el romanticisme i la sensibilitat del seu amor cap a Rosaura, que interpreta Marta Betriu. Ell és conscient que no la mereix i que ella no el correspondrà mai perquè està enamorada del jove i atractiu Cristià, a qui dóna vida l'actor Bernat Quintana. Tot i així, escriu versos seductors que Cristià recitarà a Rosaura. "És el primer personatge del teatre universal que és conscient que no mereix ser estimat, però tot i així no pot evitar estimar de manera tremendament generosa", segons Xavier Bru de Sala, traductor de la versió que va protagonitzar Flotats i que Broggi ha tornat a escollit.
El repartiment de l'obra el completen veterans com Ramon Vila, Jordi Figueras i Isaac Morera i joves intèrprets com Babou Cham, Pau Vinyals, Andrea Portella i Emma Arquillué. Són personatges "de caràcter fort que aconsegueixen no deixar sol Cyrano a l'escenari", en paraules d'un Broggi que ha volgut donar llibertat als actors a l'hora d'adaptar el text. Marta Betriu ha trobat l'actualitat en el caràcter de Rosaura, l'amor impossible de Cyrano: "Són dos personatges amb una actitud rebel que avui existeix en altres formes", assegura.
Les parets de pedra de la Biblioteca Nacional de Catalunya "es converteixen en cada lloc pretèrit que exigeix l'obra", explicava Broggi. La sorra, de nou, és el decorat d'un muntatge que ha crescut de "manera artesanal i agradable, fent del teatre més que un espai físic", agraeix Arquillué. Cyrano de Bergerac és, en definitiva, un home virtuós que veu en un tret tan banal com un nas gros els límits al seu amor. Una contradicció pròpia de la condició humana, que arriba a l'espectador amb els versos esmolats de Rostand.
Font: Pau Dachs (www.ara.cat)


La Biblioteca de Catalunya té fantasmes, diu el director Oriol Broggi. Del 23 de maig al 22 de juliol, l'ànima de Cyrano es presentarà en la primera producció de La Perla 29 des que la companyia disposa d'un acord per establir-s'hi els pròxims anys. Pere Arquillué interpreta un paper que és recordat, fins ara, per la interpretació de Josep Maria Flotats al Teatre Poliorama. És un record tan potent que ningú s'ha atrevit a fer-ne una versió professional ambiciosa. Fins ara.
Com evitar que Flotats els faci ombra? La nova producció juga amb l'espai de la Biblioteca de Catalunya. Les parets, nues, es poden convertir en abadia, sala d'entrenament de cadets, balcons romàntics i també en el teatre on arrenca la peripècia: Cyrano, un home lleial, valent, astut i intrèpid ataca i caricaturitza els enemics sigui a través de l'espasa, sigui per mitjà de les sagetes de les paraules rimades. És un mestre que tothom admira, amb un particular taló d'Aquil·les: un nas espantós palplantat al mig del rostre que l'avergonyeix a l'hora d'enamorar la seva cosina Rosaura. Si Broggi va ser capaç de convertir els diversos espais de Luces de bohemia o la recent Incendis en una coreografia de taules que canviaven de lloc, ara el públic també disposa d'un mirador privilegiat des del qual s'endevina un natural moviment de cortines per donar amplitud i varietat a l'espai. La peça té una durada de dues hores i mitja, incloent-hi un entreacte.
Broggi ha provat de donar més gruix als personatges secundaris, eliminant-ne alguns i dotant de més credibilitat els altres. Cristià (Bernat Quintana) no és només el “guapo i tontot”. Marta Betriu (Rosaura) busca la manera de fer actual aquest personatge d'època: “Ella i Cyrano són inconformistes.” Arquillué, que debuta com a actor amb La Perla 29 estava eufòric ahir. Deia que s'havia retrobat amb el gaudi de l'ofici artesanal del teatre, i havia comprovat com tot es va fent, i refent, i superant els tràngols de la manera més natural possible. I el respecte pel vers. S'ha adaptat la versió de Xavier Bru de Sala, saltant alguna rima –la qual cosa dóna més vivacitat al text–. El vers parteix de la dicció acadèmica perquè, al final, “cadascú hi trobi la seva manera de dir-lo, que voli”, apunta Arquillué.
Cyrano és, en efecte, una aventura romàntica de capa i espasa. La versió de Broggi no la rebaixa. Disposa d'Isaac Morera a l'escenari. Aquest actor i mestre d'armes creu que l'obra d'època d'Edmond Rostand és una de les peces que està escrita pensant en la lluita: “Els moviments no estan escrits però hi són latents”. Les espases són una clau perquè public i actors s'atreveixin a jugar i donin a l'espectacle un aire de sessió de tarda per a “nens de 8 a 90 anys”, segons Broggi.

Flotats: “Ho has de fer anar ‘in crescendo', o no rutlla”


Dir Cyrano a Barcelona és parlar de la versió de Josep Maria Flotats, el 1985. Ara fa 27 anys. Per Pere Arquillué és tot un repte assumir el personatge que va impressionar-lo, com a espectador. Flotats, amb qui Arquillué va treballar un parell d'anys i segons l'actor és “un mestre i un amic”, li ha recomanat atenció al soliloqui: “Ho has de fer anar in crescendo, si no, no rutlla; t'ho dic de debò!” Li ho va explicar, generós, ahir a la ràdio.
El protagonista de la producció de la Biblioteca celebra poder presentar una obra que “els menors de 45 anys” no hauran vist mai. És un privilegi poder integrar-se en un històric d'actors que han interpretat Cyrano: “Em sento orgullós de ser el de després de Flotats.” Arquillué defensa el seu Cyrano un cop comprovat que el nas –imprescindible per fer evident la desgràcia del poeta espadatxí– es converteix en una “màscara fantàstica que permet fer-ho molt natural”. El nas és un signe del que tothom té, “de manera externa o interna”. La lletjor el condemna a no ser estimat, però Cyrano s'atorga la capacitat d'estimar en silenci. Coneix la seva limitació i revela la dels altres, fent-ne mofa.
Font: Text: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)/ Foto: www.elpais.com

L'esperit de ‘Cyrano'

by on 14:02
La Biblioteca de Catalunya té fantasmes, diu el director Oriol Broggi. Del 23 de maig al 22 de juliol, l'ànima de  Cyrano  es pres...


L'actor Pere Arquillué interpretarà a Cyrano de Bergerac, en la nova obra que està preparant Oriol Broggi i que s'estrenarà el 23 de maig a la Biblioteca de Catalunya. Hi participaran actors com Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueres, Babou Cham, Isaac Morera, Andrea Portella i Oriol Broggi.
Broggi ha assenyalat que l'obra "parla de la mort, de la vida i de l'amor, com totes les obres'. Tot i que encara estan en una fase molt prèvia, el 'Cyrano', produït per La Perla 29, tenen clar que serà "poc glamurós, molt sincer, tranquil i de base, amb pocs plomalls, cintes i llacets i el màxim de directe". L'autor també ha avançat que la posada en escena serà d'època, tot i que ha recordat que l'obra tracta sobre un època anterior a la que va ser escrita. "Les obres han d'intentar ser totes tremendes", ha afegit. El director teatral ha ressaltat que li fa molta il·lusió les coses que són el màxim de fortes i 'Cyrano de Bergerac' és "una obra tremenda, contundent i complerta, que arriba molt lluny".
El 26 de febrer de 1985 Josep Maria Flotats va estrenar el 'Cyrano', una obra que s'ha convertit en un mite. Broggi ha reconegut que inevitablement es faran comparacions perquè va ser un muntatge que va marcar molt i va ser molt important. Tot i això, ha assegurat que no tindran complexes i faran la seva feina amb "tota la simpatia i barra del món". 
Font: ACN via www.ara.cat

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS
DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ
INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BORRÀS, NAO ALBET, BERNAT QUINTANA, POL LÓPEZ, CARLES MARTÍNEZ, AMPARO FERNÁNDEZ, MANEL BARCELÓ, MÍRIAM ALAMANY, IVAN MORALES, CARLES GILABERT, XAVI SÁEZ i LLUÍS CARTES (música)
PRODUCCIÓN: VANIA PRODUCCIONS i GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA
TEATRO COLISSEUM


Todo buen festival de verano, necesita un Shakespeare y el Grec 2011 no podía ser menos. Entramos en el Teatro Coliseum a ver Julieta & Romeo, por aquello de que las mujeres primero. Marc Martínez necesitaba poner en su currículum que había dirigido un Shakespeare, ya saben por aquello que todo "buen" director ha de haber dirigido un Shakespeare, un Chéjov y un Ibsen durante su carrera. Pero las carreras son de fondo y empezar por el Rey del teatro no es lo más aconsejable.

Pero ya es tarde para consejos, la obra ha sido estrenada. Un imponente escenario casi vacío, sólo dos enormes andamiajes, que permiten que los actores aprovechen las tres horas de función para ejercitar sus cuerpos. La historia es conocida, por eso resulta chocante la pobre puesta en escena del montaje. Con obras donde la historia se explica por sí sola, se echa de menos una potente escenografía que convierta la adaptación en memorable. Los andamios dan juego pero no convencen, ¿dónde está Verona?, ¿dónde están los lujos de las dos familias más importantes de la ciudad? Sí, entre barrotes de acero.

Si falla la escenografía y la dramaturgia, ¿la interpretación puede salvar el montaje? En este caso, no. Un cartel con grandes nombres no siempre es sinónimo de éxito asegurado. Bingo! Pero quizás es la parte más delicada del montaje, donde la mayoría hace lo que puede con lo que le han dado. Algunos como Nao Albet destacan cada vez que aparecen en escena. La pareja protagonista Marcel Borràs y Carlota Olcina fallan en los momentos más álgidos de intensidad interpretativa, a los dos se les nota una deficiencia de experiencia y de tablas.

Se echa de menos un ajuste del texto, más allá de la adaptación, al montaje le sobra media hora larga. No era necesario todas las escenas de espadas, de sobra es conocida la rivalidad entre los Capuleto y los Montesco. No hay ningún la ley escrita que prohiba recortar texto de las obras de Shakespeare.

Leyes aparte, a Marc Martínez, esta vez, le ha venido grande el traje de dirigir un Shakespeare. Para escalar montañas, antes hay que saber qué elementos son necesarios en la subida. Quizás un Chejov o un Ibsen hubiese sido una primera toma de contacto ideal con las obras clásicas. Pero nunca lo sabremos, porque a todos nos gusta escalar las cumbres imposibles. Y se ha demostrado que de momento, para Marc Martínez Shakespeare es inalcanzable.

JULIETA & ROMEO

by on 14:55
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE ADAPTACIÓN: MARC MARTÍNEZ y MARTÍ TORRAS DIRECCIÓ: MARC MARTÍNEZ INTÉRPRETES: CARLOTA OLCINA, MARCEL BOR...

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA
DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTAN, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, SERGI TORRECILLA, MIREIA ILLAMOLA, MARC NAYA i MARIA IBARS
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER


La companyia de Les Antonietes ha fet un gir de 180º i aquesta vegada ens presenten una eixelebrada comèdia de Shakespeariana sobre els problemes sentimentals. Si amb El mal de la joventut van fer diana, ara tornen a encertar-la presentant aquesta obra com si es tractés d'un simple assaig.

Diuen que qui millor parla d'amor és Shakespeare i aquesta funció és ideal per entretenir al públic des del primer minut. Encertada elecció i encertada posada en escena, que recorda insistentment a l'espectador que gràcies a ell la funció és possible. No s'obliden però de fer certes referències al món actual, una tele, un mòbil i per un altra banda conserven la tradició del transvestisme de l'època, sense importar si el personatge és home o dona.

L'alegria es desborda dintre i fora de l'escenari i això es nota. Damunt de l'escenari hi ha actors que gaudeixen de la seva feina i que volen transmetre això al seu públic. Amb la majoria d'interpretacions de notable, hi ha algunes que en certs moments estan descompensades però que es contraresten els uns als altres.

L'escenografia gairebé buida de mobles, només els necessaris, centra tot el protagonisme en la història, la paraula i deixa als actors a mercè de la seva vàlua àmpliament demostrada com intèrprets. S'agraeix una proposta de teatre fresc, divertit amb un ritme trepidant que serveix per renovar una cartellera conservadora, massa enfocada al tradicionalisme teatral.

MOLT SOROLL PER NO RES

by on 16:14
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: SALVADOR OLIVA DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, PEP AMBRÓS, ANNABEL CASTAN...

TEXT: ANTON TXÉKHOV
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO, VICTOR PI, ALBA PUJOL, BERNAT QUINTANA, XAVIER RUANO, ANNA SAHUN i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC


Carlota Subirós culmina la seva estada en el Lliure amb un Txékhov sense floritures. Ens trobem amb una escenografia molt nua, amb els mobles imprescindibles que requereix l'acció. Res de vestits d'època, tampoc moderns, els personatges vesteixen de manera simple perquè aquí ho més important és la paraula.

Subirós condensa en dues hores tota l'acció, lluny d'altres versions i el·liminant totes les parts i personatges superfluos. Tot el que hi ha és perquè ha d'estar, sense més. Una versió molt clàssica, amb els actes perfectamente delimitats amb la "caiguda" de teló inclosa però que malgrat tot agafa un ritme massa lent en algunes escenes.

Repartiment de luxe encapçalat per Mia Esteve, Roser Camí i Alba Pujol com les tres germanes, i amb uns secundaris excepcionals com Pepo Blasco, Eduard Farelo o Victor Pi. Petites però significatives actuacions de Bernat Quintana, Jordi Collet i Anna Sahun.

I entre ells, la música que acentua el desig de totes les germanes, però sobre tot la Irina (Alba Pujol), la més petita, de marxar cap a Moscou, el seu paradís, cap a una vida millor. Un text ple d'actualitat que per sort o per desgràcia s'ha complert, nosaltres som aquells que Txékhov veia com a esperança d'una vida millor i estem més o menys com fa 100 anys.

LES TRES GERMANES

by on 18:08
TEXT: ANTON TXÉKHOV ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO...

TEXT: FERDINARD BRÜCKNER
DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN
INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, SERGI TORRECILLA, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, MIREIA ILLAMOLA, ANNABEL CASTAN i MARIA IBARS
PRODUCCIÓ: LES ANTONIETES TEATRE
SALA MUNTANER


Set joves despullen la seva ànima damunt l'escenari. L'autor ha escrit set maneres diferents d'enfrontar-se a la vida. Les seves desil·lusions amb la societat de la postguerra alemanya i el seu rebuig a la burguesia formen el context de l'obra.

Són joves, i tan en aquella època com en l'actual', busquen la felicitat per diferents vies, però la societat en la qual viuen dia a dia els demostra que no es poy viure de la simple il·lusió, i que al créixer tot aquell que es pensava que era d'una manera, és d'una altra.

Un repartiment de set actors joves, alguns d'ells promeses ja consagrades i altres als quals encara no se els ha donat la gran empenta per a brillar conformen un elenc amb tot el necessari per a no sofrir el mal de la joventut. Això sí, alguns d'ells haurien de prendre aire i respirar, i no només damunt l'escenari.

EL MAL DE LA JOVENTUT

by on 18:44
TEXT: FERDINARD BRÜCKNER DIRECCIÓ: ORIOL TARRASÓN INTÈRPRETS: BERNAT QUINTANA, SERGI TORRECILLA, GUILLEM GEFAELL, BÀRBARA ROIG, MIREIA...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: PAU MIRÓ
DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: VICTOR PI, ÀNGELS POCH, ANNA ALARCÓN, ÓSCAR MUÑOZ i BERNAT QUINTANA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)
De Búfals a Lleons. La cosa va d'animals i encara ens queden les Girafes. Malgrat que siguin històries independents, totes dues es desenvolupen en una bugaderia. Sempre hi ha roba bruta per rentar.
Les relacions familiars, aquesta vegada localitzades al barri del Raval de Barcelona, l'amistat, l'amor, la confiança conviuen en hora i mitja de funció.
Un noi, Bernat Quintana, entra a una bugaderia amb una camisa de marca tacada de sang i un ganivet. A partir d'aquest simple fet de voler rentar la camisa es desenvolupa tota la història.
Al mateix que Búfals, els Lleons també estan tenyits d'elements surrealistes, màgics, però sempre amb un fi toc d'humor.
Aquest increïble argument es veu reforçat per la gran direcció de Pau Miró que sap treure suc a cadascú dels personatges que ell mateix crea. I per si fos poc, compta amb un espectacular i meravellós cartell interpretatiu dels més veterans Àngels Poch i Victor Pi a Òscar Muñoz, Anna Alarcón i Bernat Quintana.
Amb una mica menys de violència física, aquestos 'Lleons' juguen més a atacar el costat psicològic dels personatges i dels espectadors.
Ara només ens queda esperar les Girafes per a que la dramatúrgia de Pau Miró ens torni a sorprendre agradablement els nostres sentits.

LLEONS

by on 9:37
FITXA ARTÍSTICA TEXT: PAU MIRÓ DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: VICTOR PI, ÀNGELS POCH, ANNA ALARCÓN, ÓSCAR MUÑOZ i BERNAT QUINTANA...