Mostrando entradas con la etiqueta Àngels Poch. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Àngels Poch. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: David Ruano
Aquesta matinada de dimarts ha mort Àngels Poch (Terrassa, 1948 - Barcelona, 2015), actriu amb una intensa trajectòria al teatre i la televisió, víctima d'un càncer. Formava part de la companyia d'actors del T6, cosa que va fer que treballés els darrers anys interpretant obres de dramaturgs catalans contemporanis al Teatre Nacional. L'últim espectacle on va actuar va ser 'No parlis amb estranys', dirigida per Helena Tornero i estrenada l'abril del 2013. Després, la malaltia la va apartar dels escenaris.
Tanmateix, és molt probable que el primer record que el gran públic tingui d'ella sigui d''Estació d'enllaç'. Àngels Poch va ser del 1994 al 1999 la Teresa Solsona, la dona de Josep Maria Pou darrere de la barra del bar. Després vindrien altres sèries tan populars com 'La memòria dels cargols', 'Temps de silenci' o 'Porca misèria'. Al cinema va participar a 'La casita Blanca. La ciudad oculta', 'Platillos volants' i 'Fènix 11.23' i en diverses tv-movies.
Si a la petita pantalla va tenir un protagonisme coral, també va ser així al teatre, tant amb la companyia T6 com amb altres repartiments. Destacava per la seva solvència i veritat, per adaptar-se a la perfecció a tots els personatges, si bé poques vegades li va tocar interpretar papers protagonistes.
Àngels Poch es va iniciar en el món de la interpretació teatral amb la companyia terrassenca El Globus. Va estudiar art dramàtic i interpretació a l'Institut del Teatre del Vallès Occidental. Va treballar amb directors com Calixto Bieito, Pau Miró, Pep Cruz, Lluís Homar, Ariel García-Valdés, Oriol Broggi i Joan Ollé. Va rebre nombrosos guardons, entre els quals destaca el Premi de la Crítica la temporada 1994-95, el Premi Butaca l'any 1995 i Premi Memorial Margarida Xirgu de la temporada 1997-98.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO
INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CASELLAS, DAVID VERT i ÀNGELS POCH
DURADA: 1h 45min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Primera víctima del tancament de la Sala Tallers. S'havia de representar un mes en la sala tancada, a la petita només uns pocs afortunats que van comprar l'entrada amb temps (100% d'ocupació) van poder gaudir d'una gran dramatúrgia, d'unes petites grans històries.

A toro passat és molt fàcil fer una crítica, ja que no l'importa a ningú. Ja no cal posar espectadors a les butaques, per això he decidit fer-la, però no com la resta. L'obra provaria l'examen, malgrat alguns girs en la dramatúrgia, el resultat ratlla l'excel·lent dels nivells de T6. Però m'agradaria centrar la meva atenció en dos fets: l'aparador de cares noves i aire fresc que aporta Helena Tornero i dos, el preu reduït de les entrades.

Si comencem pel principi, tot T6 compta amb uns actors fixos, la companyia T6 i altres que cada director/dramaturg incorpora en cada muntatge. Pel que portem d'història poques vegades havien coincidit tantes cares "desconegudes" en una mateixa obra: Núria Legarda, Mireia Gubianes, Olga Cercós i Maria Casellas. Aire nou, a un TNC que en el darrers anys ha descobert poques promeses i s'ha dedicat a enaltir a vells coneguts. Per això, l'Helena Tornero té el més sonor dels meus aplaudiments.

D'altra banda, bona part de l'èxit de l'obra, sense menysprear en qualsevol cas a la dramatúrgia i a la interpretació radica en el preu de les entrades. Acostumats a pagar a la Sala Petita una mitjana de 20-25€. No parlis amb estranys ha optat pels 9-15€ com preu. Resultat, sala a vessar. 

Nova dramatúrgia, noves cares, preus assequibles = sala plena. Acabo de veure que per Barcelona, propera estrena a la Sala Gran, d'un altre dramaturg català contemporani, Pere Riera. Preus de 15-38€. Omplirà? Continuarà...

NO PARLIS AMB ESTRANYS

by on 18:12
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: HELENA TORNERO INTÈRPRETS: ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, NÚRIA LEGARDA, MIREIA GUBIANAS, OLGA CERCÓS, MARIA CA...


Font: Laura Serra (ara.cat)
"Si les seqüeles són al present, és un tema del present". Aquesta és la categòrica resposta d'Helena Tornero sobre el perquè de la seva última obra, que deixa anar fins i tot abans que l'hi demanin. Durant els anys de documentació ha vist tantes reticències per remoure el fang de la memòria històrica que té l'artilleria a punt. El seu espectacle, No parlis amb estranys, que estrena dimecres al Teatre Nacional, és un collage de personatges i situacions que se situen en l'avui però remeten al passat recent del país: a la Guerra Civil, les tortures, la repressió, la mort i les seves víctimes al llarg de generacions. "També parla del genocidi, una paraula que fa molta por de dir per descriure què va passar, i dels camps de concentració, perquè n'hi va haver 400 de franquistes a Espanya, i es van aconseguir amagar", hi afegeix.
L'origen del muntatge eren els nens perduts del franquisme, els fills dels republicans que van arrencar dels seus pares perquè no els transmetessin les idees esquerranoses, però a mesura que anava recollint testimonis escrits i orals, va optar per no explicar una història lineal, sinó històries fragmentades: "Sempre hi ha un punt en què no t'atreveixes a preguntar més a on no trobes respostes. Hi ha molts buits a la nostra història", diu l'autora. Amb una estructura de microtrames, Tornero va teixint un collage de personatges i situacions: una noia que vol ser cantant als anys 60, uns germans que descobreixen el seu passat familiar, descripcions de fotografies que serveixen de teatre-document, una peça on desfilen diferents generacions i, fins i tot, textos literals del metge Antonio Vallejo-Nájera, que volia demostrar que el marxisme era una malaltia.
L'espectacle abraça temes poc tractats a les classes d'història "com la política racial franquista, que sembla que només existia a l'Alemanya nazi, i la transmissió del trauma generacional, que significa que les seqüeles arriben fins a la quarta generació, amb símptomes com la toxicomania -explica l'actor Oriol Genís-; no en tenia ni idea". Per Helena Tornero, aquesta última és una mostra més de "com ens afecta el passat". "Després de la guerra, el silenci el van imposar els vencedors. I crec que encara dura. Ells són els que diuen que s'han de tancar les ferides, que s'ha de mirar al futur. Però una ferida tapada s'infecta", opina. Una de les frases que més li han repetit, "molt típica de la segona generació", diu, és: "No n'hi ha per a tant". "Els vencedors van escriure la història i van banalitzar el que va passar. I a això s'hi suma la cultura de la impunitat que s'ha anat transmetent. Mentre no hi hagi xifres, no es pot parlar de genocidi. Per això no es volen dades oficials", explica.
Un espectacle mutilat
L'autora, que debuta en la direcció amb aquest espectacle, ha tingut la mala fortuna de ser una de les dues grans víctimes de les retallades generalitzades a la cartellera del Teatre Nacional. No parlis amb estranys forma part del projecte de promoció de l'autoria catalana T6, que ha quedat coix: a punt de començar els assajos, la direcció del teatre els va anunciar que comptaven amb la meitat de pressupost, de dates d'assaig i d'exhibició (del 3 al 14 d'abril). Tot i això, l'equip va seguir intacte. Els vuit actors -entre els quals hi ha Oriol Genís, Àngels Poch, David Verd, Mireia Gubianas i Nuria Legarda, la meitat dels quals són part de la companyia del T6- van defensar un projecte "molt personal" per a Tornero i, creu, "necessari".
Legarda hi coincideix: "El procés de documentació ha sigut important, per mi, per veure les poques coses que sabia. I encara estem igual, però tot molt més ben maquillat i, per tant, més maquiavèl·lic". L'impuls que han sentit els actors de remenar els seus orígens és el que Tornero vol transmetre a l'espectador. "Vull remoure la memòria del públic, que surtin de l'obra i vulguin fer preguntes als seus avis", diu. Prou mentides, prou silencis, prou soledat. "La guerra va ser terrible per a tots, però uns van poder fer el dol i els altres no. D'aquí ve el trauma. Per això encara hi ha gent que té por de parlar", conclou.

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano


L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.
L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.
El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.
Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.
Una companyia que creix
Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET
INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH, PAUL BERRONDO, ALBERTO DÍAZ i TIMOTHY FERRYS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Després de la caiguda en picat del primer T6 de la temporada, Marc Angelet ha decidit pujar-nos a l'espai amb el seu, i l'experiment funciona. El muntatge en l'aventura que va significar l'enviament de les naus Voyager a l'espai en 1977 que contenien un resum de què és la Terra i de qui l'habita. A partir d'aquest fet comencem a teixir la història de les relacions humanes i la dificultat que en la major part dels casos existeix per a comunicar-se. Com volem comunicar-nos amb altres planetes o éssers si a la Terra som incapaços de comunicar-nos entre nosaltres.

Amb una escenografia gairebé buida, on els mobles entren i surten i amb el fons negre per recrear un espai estavellat un sense fi de personatges es donen cita i ens expliquen una part de la seva vida, les seves pors i com els agradaria ser recordats. Les interpretacions força convincents, però al muntatge li sobren personatges, és una obra massa coral per la història que intenta explicar.

El text ple de simbologia pels amants de l'astronomia, li manca una mica de tensió dramàtica, és massa lineal, no hi ha sorpreses, tot es força esperat i la col·laboració històrica del Timothy Ferrys com narrador en anglès és massa llarga i en certs moments es fa pesada.

Aquest T6, millora notablement el T-error del Jordi Oriol, però ens fa desitjar el que sembla que serà el millor de tota la temporada, L'ombra al meu costat de la Marilia Samper. Esperem que puguem salvar el vaixell dels T6 d'aquesta temporada.


VOYAGER

by on 13:09
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: MARC ANGELET INTÈRPRETS: DAVID VERT, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, REG WILSON, SANDRA MOSCLÚS, ANNA MOLINER, À...

Ciència i teatre es donen la mà a Voyager, la nova obra de Marc Angelet que arriba a la Sala Tallers del Teatre Nacional Catalunya dins del projecte T-6 de suport a nous dramaturgs. La peça es basa en un fet científic real, l'enviament de les sondes Voyager 1 i Voyager 2 a l'espai el 1977 per encàrrec de la NASA. A l'interior portaven dos discos amb informació que pretenien ser una carta de presentació de la Terra. En aquells anys, la presència de vida extraterrestre suscitava interès, en especial després d'haver-se rebut l'única comunicació de l'espai que podia tenir origen alienígena, el conegut senyal WOW!


«L'obra parla de la construcció d'un missatge», comenta Angelet. «Es nodreix un 80% de material real i un 20% és imaginari». Comèdia, drama i ciència-ficció es combinen en una trama amb aire de documental. Mostra al públic el que va passar a la sala on es va gestar aquest missatge interestel·lar amb un equip científic liderat per l'astrònom Carl Sagan. «L'obra incideix en la manera com circumstàncies personals afecten les decisions que es van prendre, i en les tensions que va generar la selecció d'informació», explica Angelet. La relació entre Carl Sagan (David Vert), la seva dona Linda i la que seria la seva amant i després la seva dona, Ann Druyan (Sandra Monclús), és un dels eixos del muntatge.
Viatge al passat
Aquell any, el 1977, encara existia el mur de Berlín, es mantenia la guerra espacial entre Rússia i els EUA, un país que sortia del Vietnam.... Tot allò va influir a l'hora d'elaborar el missatge que transportaria el Voyager. «Hi ha un gran paral·lelisme entre aquell equip de científics i la gent del teatre com nosaltres: per a tots dos és vital comunicar i comprendre'ns per viure una mica millor», diu David Vert, que ha vist la sèrie Cosmos per encarnar el seu creador, Carl Sagan. «M'he amarat de la seva gestualitat i la seva cadència al parlar», destaca, «però no he intentat fer una interpretació mimètica».
La trama transcorre a la Univerditat de Cornell. S'estructura a base de flashbacks amb els records de Tim Ferrys (Òscar Castellví de jove i Reg Wilson, d'adult), un estudiant que es va entregar amb passió a aquella excitant aventura. Oriol Genís (Frank Drake, astrònom) i Paul Berrondo (Jon Lomberg) i Alberto Díaz (Mr. Crawford, censor enviat per Washington), entre altres, completen el repartiment.
Font: Marta Cervera (www.elperiodico.cat)


La Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya acollirà de l'1 al 25 de març l'obra 'Voyager' del director Marc Angelet. A l'escenari, concebut com un planetari amb tres taules, nou cadires i amb un espai per a projeccions, les escenes se succeeixen amb rapidesa i es barreja la historia real del 1977 amb el present, amb un to cinematogràfic.
L'any 1977, la NASA va encarregar a l'astrònom Carl Sagan la creació d'un missatge interestel·lar per comunicar a possibles cultures alienígenes l'existència de vida i cultura a la Terra. Dos discs d'or, plens d'imatges i música, adherits a la sonda Voyager, és el procés de creació del missatge dins l'ampolla que la humanitat va llançar a l'oceà còsmic. L'obra està inspirada en la sonda Voyager 1 i explica quin va ser el procés per escollir la música, les fotografies, els sons i tota la informació que des d'aleshores es troba a l'espai. 
La posada en escena és de la companyia T6 –el projecte de promoció de la dramatúrgia catalana del TNC– L'actor David Vert dóna la vida a Carl Sagan. L'actriu Anna Moliner és Linda Sagan, Sandra Monclus interpreta Ann Druyna, l'amant i col·laboradora de Sagan. També hi participen Oscar Castellví, Reg Wilson, Àngels Poch, Paul Berrondo i Alberto Díaz, que interpreten de científics. 
Font: EFE vía www.ara.cat

TEXT i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL
INTÈRPRETS: ÀNGELS POCH, ORIOL GENÍS, DAVID VERT, ANNA MOLINER, ÒSCAR CASTELLVÍ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI SANTANACH
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Partint de la base de que el projecte T6 és un laboratori escènic, aquest experiment anomenat T-ERROR ha fallat. Jordi Oriol ha volgut reflectir el que ell mateix va patir quan se li va encarregar el text i es va encallar davant del full en blanc. A partir d'aquí ha vestit la trama amb tintes vampírics, ja sabem que aquest tema està de moda, envoltant al dramaturg d'una família un tant peculiar.

El text fa aigües des del principi però s'enfonsa en un mar d'anades i vingudes sense sentit abans de la mitja hora de funció. La metratealitat de convertir els personatges en actors és un recurs fàcil però que no aconsegueix arrodonir una obra que sobrada de peròs. Jordi Oriol presenta el muntatge com un joc de personatges condemnats al fracàs i allí és on viuran l'hora i mitja de representació.

Entre els actors, d'una direcció erràtica i insegura, destaca el protagonista David Vert, que aprofita els moments de comèdia (singlot inclòs) per despertar un públic submergit en un somni gens plàcid. La posada en escena com si entressin en la cova del terror és la millor part de l'espectacle.

No hi ha dubte de que Jordi Oriol volia arriscar-se i ell mateix admet que no li importa fracassar. Obrirem la porta del darrera perquè la seva sortida no serà el més recordat d'aquest projecte de dramatúrgia. Què li farem! Una altra vegada serà.

T-ERROR

by on 22:13
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI ORIOL INTÈRPRETS: ÀNGELS POCH, ORIOL GENÍS, DAVID VERT, ANNA MOLINER, ÒSCAR CASTELLVÍ, CARLES PEDRAGOSA i JORDI...


TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS
INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, ÀNGELS POCH i DAVID VERT.
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


No hi ha repte que se li resisteixi a Jordi Casanovas, no importa que sigui al seu petit espai, la SALAFlyHard o la Sala Tallers del TNC, tot sembla que se li quedi petit davant de la seva gran versatilitat i originalitat. Aquesta vegada li toca reflexionar sobre què significa ser català, partint des de l'època de la postguerra.

Dues històries, una situada al Pallars on els veïns que volen vendre'ns mitja muntanya a un promotor de pistes d'esquí es troben a l'oposició de Maria i Núria Farràs, mare i filla que aconseguiran el seu propòsit, amagant-se darrera de la seva llegenda de bruixes. D'un altra banda, la segona història ens porta a la Mina, el barri més violent de la Barcelona dels setanta on Luis Martínez Calanda, El Cala i Pedro Sánchez "El moro" intenten aconseguir sortir-se de la vida que porten, entre atracaments i narcotràfic, aprofitant el boom immobiliari pre-olímpic.

A l'equip habitual del T-6 aquest cop se li afegix un majestuós i arrollador Andres Herrera (El Cala), que juntament amb Míriam Iscla (Núria Farràs) són els dos pesos pesats de la funció. Pep Cruz deixa la seva faceta irònica i ens sorprèn a la segona part amb un punt de pistoler macarra tendre. Àngels Poch signa una altra brillant actuació fent de mare tradicional, que Maria Farràs, que defensa per damunt de tot a la seva família. L'únic però del repartiment són els crits histèrics dels personatges de la Rosa Boladeras, Marta Verdeny i Mercedes Amat.

Dramatúrgicament impecable gairebé fins al final on entra en una espècie d'absurda màquina del temps, on el ritme es para i els minuts es converteixen en interminables. Malgrat això aconsegueix portar totes dues històries al gènere del western, no massa utilitzat en teatre i el conjunt aprovi amb nota.

Un mes ha estat poc recorregut per Una historia catalana, que fa dies que va penjar el cartell de "entrades esgotades" i que ha demostrat que es mereix un segon assalt a la cartellera barcelonina. Ho estarem esperant.

UNA HISTÒRIA CATALANA

by on 19:45
TEXT i DIRECCIÓ: JORDI CASANOVAS INTÈRPRETS: ROSA BOLADERAS, ÒSCAR CASTELLVÍ, PEP CRUZ, BORJA ESPINOSA, ANDRÉS HERRERA, MÍRIAM ISCL...


TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, ANNA MILNER, MERCÈ BOHER, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, ROSA BOLADERAS, DAVID VERT, ÀNGELS POCH i JOAN NEGRIÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Alcem de nou el teló per donar pas a una altra edició del T-6 del Teatre Nacional de Catalunya. Obre foc Cristina Clemente amb Vimbodí vs. Praga una comèdia sobre les festes de Gràcia. La història explica com dos carrers Vimbodí i Praga preparen els guardiments per guanyar el proper concurs. Entremig una nova veïna que, malalta terminal de càncer, vol engalanar el seu carrer com l'últim desig a la seva vida.

Potser s'esperava més de Cristina Clemente que al 2009 va guanyar el Premi de la Critica de Barcelona amb Volem anar al Tibidabo. No hi cap dubte que a l'obra li falta ritme i li sobra costumbrisme i algunes escenes carregades sucre sentimentaloide. Però les interpretacions, la salven.

Recordem que això és un taller d'escriptura i que el seu premi final és la representació professional de l'obra. La història, força propera per a tots els espectadors, aconsegueix el que es proposa, emociona a estones, fa riure a unes altres, però no té un pes suficient que et deixi completament satisfet i es que falten elements que facin capgirar la història.

Maria Molins i Anna Moliner sobresurten de la resta dels seus companys. Elles porten el timó de la història i ho fan amb una saviesa i amb un excel·lent gust artístic. Àngels Poch i Oriol Genís obtenen una notable actuació.

Haurem d'esperar al seu proper estrena (a la Sala FlyHard) per veure els progressos d'aquesta jove autora. De moment, el T-6 continua a finals de mes amb Gang Bang de Josep Maria Miró.

VÍMBODÍ VS. PRAGA

by on 18:28
TEXT i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE INTÈRPRETS: MARIA MOLINS, ANNA MILNER, MERCÈ BOHER, ORIOL GENÍS, ÒSCAR CASTELLVÍ, ROSA BOLADERAS, D...


TEXT: JOAN MARAGALL
ADAPTACIÓ: CARLES GUILLÉN i JOAN OLLÉ
DIRECCIÓ: JOAN OLLÉ
INTÈRPRETS: JOAN ANGUERA, PAULA BLANCO, MONTSERRAT CARULLA, ROSA MUÑOZ, VICTÒRIA PAGÈS, ALBERT PÉREZ, ÀNGELS POCH i FÈLIX PONS
PRODUCCIÓ: TNC i EL CANAL CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE SALT/GIRONA
SALA GRAN (TNC)


El teatre públic català ha volgut commemorar els 150 anys del naixement i el centenari de la mort de Joan Maragall amb un muntatge commemoratiu. Com ja va fer la temporada passada amb Espriu, Joan Ollé dirigeix un muntatge on les paraules de l'escriptor català són les veritables protagonistes.

Amb una escenografia sòbria, amb cert toc de fredor, els actors reciten els diferents textos de l'autor. No hi ha pausa, entre escena i escena el Cor Lieder Càmera ens transporta pel lirisme tradicional català. Mai els textos de Joan Maragall han sonat amb tanta força damunt d'un escenari.

Durant la primera part, trobem un Maragall jove, centrat més als sentiments, a la descripció de la natura i del amor. La segona, la més sentida, la pàtria és la protagonista. Un retrat d'una Catalunya que hauríem de tenir oblidada, però que malgrat la distància dels anys la trobem massa propera. Just després de l'entreacte, escoltarem una de les seves poesies més famoses, la mítica Oda a Espanya, escrita fa més de cent anys, i més present que mai en l'actualitat política catalana.

Emotiu homenatge a una de les figures literàries més importants i un gran muntatge a ulls del teatre. Dues setmanes de representació a la Sala Gran, després d'haver-se estrenant al Temporada Alta, que ben es mereixen els cinc bisos d'aplaudiments amb el que el públic va obsequiar als actors després d'una hora i mitja de "disfrute" poètic.



TEXT i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: JORDI BANACOLOCHA, ROSA BOLADERAS, ÓSCAR CASTELLVÍ, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, JOAN NEGRIÉ, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, LLUÍS VILLANUEVA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


La darrera proposta de la temporada del Projecte T6 gira entorn a la família. A les mitges veritats i als secrets que tots amaguen. Una família catalana es reuneix per celebrar un casament. Falten dues hores per la cerimònia i tots esperen que arribi l'hora mentres conversen i mengen caramels. Com la vida mateixa, de vegades, aquest tipus de reunions amaguen més que mostren i acaben sent una veritable drama.

Una tragicomèdia bé filada que dóna en petites dosi l'acció necessària per a mantenir un ritme adequat fins al final de la trama. Tot es mou en consonància i res queda a l'atzar. Cada personatge gaudeix del seu moment de glòria i ningú és menys protagonista que la resta. La justa mesura protagonitza tot l'espectacle.

Un text que pot ferir algunes sensibilitats que es vegin reflectides en les accions dels personatges, però que la seva versemblança es troba en haver aconseguit un perfecte teixit de personatges i de temps. Aquest cop tots els actors es situen al mateix nivell d'excel·lència interpretativa, tots els aproven amb una notable presència escènica.

El T6 tanca la seva primera temporada d'una nova era amb un espectacle que es mereix més vida fora de les quatre parets de la Sala Tallers i d'un autor/director ha tenir en compte a partir d'ara. Esperem que la propera temporada el nivell de les propostes es mantingui al menys a l'alçada d'espectacles com aquest.

LLUNY DE NUUK

by on 16:58
TEXT i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: JORDI BANACOLOCHA, ROSA BOLADERAS, ÓSCAR CASTELLVÍ, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, JOAN NEGRIÉ, À...


TEXT i DIRECCIÓ: CARLES MALLOL
INTÈRPRETS: LLUÍS VILLANUEVA, ROSA BOLADERAS, MÍRIAM ISCLA, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, JOAN NEGRIÉ, JORDI BANACOLOCHA, ÒSCAR CASTELLVÍ i ANNA MOLINER
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Què pensarien si un bon dia la vostra parella us confesa que és immortal? Com es sentirien si endevinen que són immortals? Potser aquest fet els resulti de bon començament un simple paradoxa d'un autor boig, però només és un pretext per exposar-nos problemes més comuns entre mortals.

La nova companyia fixa T-6 engega motors amb aquesta agridolça comèdia de Carles Mallol. Nous autors per una companyia estable d'actors i tota la màquina del Teatre Nacional de Catalunya a la seva disposició.

M de Mortal ens apropa a un món de superherois, si ben és cert, que torna ser això un altre pretext per parlar-nos del món de la parella, dels amics, de l'egoisme, de les esperances, dels somnis. Disfressar-se de papallona i tenir com responsabilitat salvar al món dels perills dels qual es veu amenaçada, ser immortal i no haver de patir per la pròpia vida, no fa que s'hagi de patir per altres problemes que afecten de igual manera a mortals i a immortals.

Lluís Villanueva ens torna a regalar un d'aquestos personatges, Marc, que ens entendreixen, que durant l'hora i mitja alhora que riem de les seves situacions surrealistes, patim la seva situació de pobre mortal. Una meravellosa Míriam Iscla, la superheroïna d'aquest conte, deixa de banda tota la seva vida mortal, per responsabilitzar-se de la salvaguarda del món. Enmig dels dos, Rosa Boladeras, amiga de la parella que ens regala un de les seves millors interpretacions fins ara.

Carles Mallol no tan sols ha construït un gran text, ple d'evocacions a d'altres dramaturgs, tant la seva posada en escena com bona part dels diàlegs ens recorden subtilment a les primeres pel·lícules de Woody Allen. Només caldria desitjar llarga vida per a aquesta nova companyia.

M DE MORTAL

by on 17:50
TEXT i DIRECCIÓ: CARLES MALLOL INTÈRPRETS: LLUÍS VILLANUEVA, ROSA BOLADERAS, MÍRIAM ISCLA, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, JOAN NEGRIÉ, JORDI...