Mostrando entradas con la etiqueta Pere Riera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pere Riera. Mostrar todas las entradas

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San Juan. Y otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat)
El que Pere Riera ha unit no ho separaran ni les bombes. Les actrius Emma Vilarasau i Míriam Iscla, protagonistes de Barcelona , no es coneixien abans d'estrenar l'espectacle, el maig passat, a la Sala Gran del Teatre Nacional. Ara són companyes, còmplices, s'admiren, s'abracen, s'estimen. Agraeixen al seu director que les unís sota el mateix sostre, el d'una família burgesa que resisteix els bombardejos sistemàtics sobre Barcelona el març del 1938. Iscla interpreta la mare de família viuda que s'entesta a quedar-se a dins de casa. Vilarasau és una actriu soltera i alliberada que va fugir de la guerra i torna anys després per endur-se la seva família postissa lluny del perill. Aquesta nit tornen a convidar el públic al menjador del seu palauet -atrotinat però amb un piano de cua-, situat ara al Teatre Goya.
El dramaturg i director Pere Riera (Desclassificats, Lluny de Nuuk) les va guiar amb la seva mestria aparentment dòcil per un text que es pot anar descabdellant en cercles concèntrics. Al nucli hi ha l'amistat de dues dones de caràcters oposats que mantenen un tête-a-tête que culmina en un tango seductor i violent. "El que ja no es poden dir amb paraules ho diran sense roba, sense enganys, amb l'essència del que són elles, ballant", diu Iscla. Vilarasau ho veu des de la perspectiva del seu personatge: "Quan se li acaben els arguments per convèncer-la, és l'última estratègia per fer-li recordar que abans no era així d'eixuta, li fa recordar que era sensual, que estimava la vida i que hi ha més coses". "Ens ho passem tan bé, en aquesta escena! La vam assajar poc i sempre té un punt de risc, ens la juguem cada nit", expliquen conjuntament.
Una família, una ciutat, un país
Fent zoom out, l'obra teixeix un altre cercle al voltant de la família protagonista: l'avi addicte als fàrmacs (Jordi Banacolocha), el fill adolescent (Carlos Cuevas), la filla que vol ser cantant (Anna Moliner), el seu xicot de dretes (Joan Negrié, que substitueix Joan Carreras), el pretendent d'esquerres (Pep Planas) i la discreta majordoma (Pepa López). Després de fer temporada, gira i vacances, la reestrena és un nou al·licient: "Quan has deixat dormir l'obra un temps, cada personatge guanya pòsit, és molt subtil. L'obra no està mecanitzada però en canvi té més veritat", diu Iscla. La família representa els fonaments i les arrels. Per això la Núria decideix que no correran al refugi quan sonin les sirenes, cada mitja hora, sinó que faran com si no passés res. O cantaran i ballaran. "És una manera de sobreviure davant de la situació", explica Iscla. Els paral·lelismes amb l'actualitat són fàcils de traçar, segons l'ex-T de Teatre: "Et minen l'esperança amb bombes, et quedes?, te'n vas?, insults socials, la indignitat... I la manera que tenim de lluitar ésfer l'indio , com diu l'obra". "Ara que el teatre té més sentit que mai, no ens en podem anar a casa", reflexiona Vilarasau. "És el que volen, que no sigui necessari", lamenta Iscla.
Els altres cercles concèntrics de l'obra són la ciutat -la Barcelona que hauria pogut ser i que va quedar arrasada- i finalment el país sencer. Riera concep l'espectacle com un acte d'amor a una gent que va perdre la vida injustament. L'obra té un vessant didàctic i alhora un posicionament polític. Un dels punts més emotius de Barcelona és quan la família entona junta La santa espina . "És una cançó que era popular a l'època. Com a actors, no hem de tenir pudor", defensa Iscla. I Vilarasau s'hi suma: "¿Els francesos canten La marsellesa a Els miserables i ens emociona i si ho fem nosaltres resulta que fem un melodrama?" "Tenim un gran complex amb nosaltres mateixos que ens hem de treure de sobre", opina Iscla. Això: ànimes bessones.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA, EMMA VILARASAU, JORDI BANACOLOCHA, ANNA MOLINER, PEP PLANAS, PEPA LÓPEZ, CARLOS CUEVAS i JOAN CARRERAS
DURADA: 1h 30min + 20 mins (entreacte) + 45 minuts
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Barcelona és el text que la Sala Gran del TNC necessitava com a revulsiu d'una temporada artística nefasta. Pere Riera agafa el timó d'un vaixell a la deriva i ens explica la història de dues dones durant el 17 de març de 1938 quan els Nacionals bombardejaven sense descans la Ciutat Comtal. Potser sí que Barcelona ens parla d'una família de la burgesia benestant i no s'embolica a explicar-nos la lluita de la classe obrera durant els bombardejos, però la por, el no saber si la casa aguantarà o si hauran de recollir les runes es troba molt present.

Entremitges una història d'amistat que amaga moltes coses, algunes s'expliquen, altres queden perquè cada espectador es faci la pròpia versió dels fets. Tres actes: matí, tarda i nit; més de dues hores i mitja i molts temes que han quedat pendents. Li sorprendrà potser a qui s'esperi un drama, no seria el cas. La ironia i el sarcasme inunden tot el text, el més important és la barreja d'incertidumbre amb la joie de vivre. I no és fàcil parlar d'un tema tan escabrós, de la manera que ho fa el Pere Riera, no molestant ningú, simplement és una història més, que podia o no haver-se viscut en aquella data.

Gran plantel d'actors entre els que destaquen una cada vegada més consolidada Anna Moliner com a Victòria; la Míriam Isla com a Núria, força allunyada dels seus papers més còmics i gran encert veure que pot meravellar fent riure que fent patir, com és el cas; l'Emma Vilarasau, que deixa fora la gran part dels seus clixés habituals i ens regala grans moments (escena del ball inclosa). Tot hi els grans noms, hi ha un, el Joan Carreras que deixa escapar (malgrat la millora del tercer entreacte) el que podia ser un interessant secundari.

Hi ha influències de tot tipus des de Txèkhov fins al mateix Haneke, però del que no podrà fugir mai el Pere Riera és del segell Josep Maria Benet i Jornet. Aquest cop el fill (Riera) ha superat clarament al pare (Benet) des del punt de vista dramatúrgic i de discurs. Però si que es troba a faltar, potser, una mica de risc, de sortir dels convencionalismes tradicionals i anar un pas més enllà. Tot i això, no em queda cap dubte que arribarà amb el temps.

Al col·loqui un espectador li va demanar al Pere Riera que escrivís un spin off de Barcelona centrant la trama en l'Elena i la Núria, agafant com a punt de partida vint anys enrere. Cap dramaturg escriu personatges femenins com ho fa el Pere Riera i crec que tots ens hem quedat una mica amb el dubte de que s'amagava darrere d'aquest meravellós tango. Potser en la llarga trajectòria que li espera a Pere Riera com a dramaturg tregui una estoneta per explicar-nos-ho. De moment, als seus peus, Pere. Tothom dempeus que això es mereix un gran: Bravo!

BARCELONA

by on 20:33
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA, EMMA VILARASAU, JORDI BANACOLOCHA, ANNA MOLINER, PEP PLANAS, PEPA LÓPEZ,...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,



Fuente: EFE via lavanguardia.com

El dramaturgo Pere Riera ocupará la Sala Gran del TNC a partir del próximo miércoles con la obra Barcelona, en la que dos mujeres, unas viejas amigas con cuentas pendientes, interpretadas por Emma Vilarasau y Míriam Iscla, se reencuentran en una ciudad rota y asediada por los bombardeos de la Guerra Civil.

Riera, que cumplirá cuarenta años en 2014, ha reconocido hoy en rueda de prensa que ha escrito este texto, que también dirige, desde la rabia que siente por todo lo que está ocurriendo actualmente y también como homenaje a aquellos que en otro momento de la historia supieron "sobreponerse a la sinrazón".

Ha advertido de que, aunque la obra transcurre durante un único día, el 17 de marzo de 1938, con la población de la capital catalana bombardeada, no tiene voluntad documental, ni hay proclamas o discursos muy ideologizados. "Es una obra de vida, vital, que quiero luminosa", ha precisado.

Además, ha indicado que aunque pinta un mapa del horror por los bombardeos que provocaron expertos aviadores que disparaban a civiles que caminaban por la calle, "la Barcelona de la Sala Gran es de vida, alegre y de fiesta".

Con toques de humor, en la obra también hay "ironía, mala leche, música, baile y canciones". "En definitiva -ha proseguido- el público verá tantas posiciones como pueda haber ante una situación tan horrorosa y cómo conviven todos los puntos de vista".

Aplaudido, especialmente por su drama Lluny de Nuuk, del año 2010, ahora Riera vuelve al TNC con otra historia de familia, con unos personajes, capitaneados por Emma Vilarasau y Míriam Iscla (Elena y Núria), para las que escribió los papeles principales.

Completan el elenco los actores Anna Moliner (Victòria), Jordi Banacolocha (Joan Vila), Pep Planas (Simó), Pepa López (Nati), Carlos Cuevas (Tinet) y Joan Carreras (Ramon), para los que el dramaturgo ha creado, asimismo, a su medida cada uno de los personajes.

A su juicio, Elena y Núria encarnan Barcelona, siendo la primera una mujer cosmopolita, actriz que decide marcharse de la ciudad con el estallido del conflicto bélico, mientras que Núria representa a alguien que, tras quedarse viuda y con dos hijos, prefiere permanecer en su casa de siempre y resistir.

Emma Vilarasau ha sostenido que Riera ha dibujado igualmente la historia de una amistad entre dos mujeres "que se reencuentran cuando la vida ya les ha pasado por encima, asumiendo todos sus errores y decidiendo no sentirse nunca más culpables por nada".

Para Míriam Iscla, que ha coincidido en que los actores de la obra han conseguido convertirse en una pequeña familia, ha opinado que todos los personajes acaban conformando un arco iris de muchos colores, demostrando que "detrás de las guerras, no sólo hay ideologías, hay personas".

Precisamente, el autor y director de la pieza no ha escondido que está viviendo todo lo que ocurre en los últimos meses "muy espantado" y pensando que no se está tan lejos de 1936 ni de la guerra que asoló la antigua Yugoslavia en los años noventa del siglo pasado.

Es por este motivo por el que también ha escrito Barcelona, para que "no nos vuelva a pasar todo eso".
La obra, cuyo estreno está previsto para el día 9, estará en el TNC hasta el 22 de junio.

Con motivo de la representación, la sala polivalente del vestíbulo del teatro acogerá una exposición sobre la Cataluña bombardeada, producida por el Memorial Democrático, y está previsto que el 11 de mayo haya un encuentro con dos mujeres que sobrevivieron a aquellos bombardeos.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
Abraçades entre els actors, una ullada a la maqueta de l'escenografia que farà Sebastià Brosa i una taula immensa plantada al mig de la sala d'assaig per començar a treballar. Ahir el director i actors de Barcelona -l'obra de Pere Riera que s'estrenarà el 8 de maig al Teatre Nacional- es van trobar per fer la primera lectura en grup de l'espectacle. El dia escollit, el 18 de març del 2013, era una casualitat molt simbòlica: just 75 anys després dels bombardejos que van arrasar la ciutat i van provocar un miler de morts. El setge sense precedents de l'aviació italiana és el marc de l'obra que ha escrit i dirigeix Pere Riera.
Barcelona retrata només un dia, el 17 de març del 1938. "És una història de família, d'afectes, en plena catàstrofe. Expliquem com vuit persones intenten no perdre la il·lusió de vida en una ciutat que havien conegut plena, lliure i rica. Sense frivolitzar el context, mirem les estratègies que impulsen la vida, el cant o el ball com a exorcismes contra l'horror", explicava ahir Pere Riera. La primera lectura és reveladora. Amb el paper après, la història i els personatges van agafant cos, ja sembla que apareguin a la sala d'assaig. Les protagonistes són el personatge que interpreta Míriam Iscla -una dona forta que capitaneja la família sense marit i ni tan sols s'aixopluga de les bombes- i la seva amiga de l'ànima, interpretada per Emma Vilarasau, una veterana actriu de revista, glamurosa i superficial, que el 1934 va marxar de casa per treballar a França i Europa. "Són dues amigues que en la preguerra se separen perquè prenen una posició política i ètica diferent", apunta Riera. És com si fossin dues cares d'una sola dona o dues cares d'una sola ciutat, Barcelona. "O podria ser l'esperit d'un país, amb la seva capacitat somiadora i la seva capacitat de conservació", diu l'autor.
Hereu de Sagarra i Guimerà
Quan s'estreni Barcelona, el 8 de maig, farà gairebé tres anys justos que Pere Riera va debutar al Teatre Nacional, amb Lluny de Nuuk, dins el projecte de nova autoria catalana de l'ara agonitzant T6. L'ascens podria semblar vertiginós -de promesa a prodigi-, però és que l'aparent simplicitat i l'ortodòxia amb grapa dels textos de Riera són garantia d'èxit, i ho ha demostrat, per exemple, a Desclassificats i a Red Pontiac(en cartell). Per això quan va plantejar el projecte de Barcelona a Sergi Belbel, el director del Nacional va apostar per ascendir-lo a la Sala Gran. " Barcelona serà una obra important, perquè ens reconcilia amb la tradició. Per primer cop un autor de menys de 40 anys agafa el toro per les banyes i no fa fàstics al teatre d'on venim. Després de la democràcia no ens atrevíem a enfrontar-nos a Guimerà, a Sagarra... i ell agafa aquests autors i Benet i Jornet i ho utilitza a favor seu, de cara al gran públic", alaba Belbel, convençut que l'obra acabarà traduint-se i representant-se a l'estranger. Riera, que a més d'escriure teatre és professor de dramatúrgia, confessa que si hi ha "el ressò del patrimoni dramatúrgic català" no ha sigut de manera conscient: "És un elogi i una casualitat que celebro -diu, humil-. Però és que sóc un autor català, que ha llegit el teatre català, l'ha sentit com a propi i no ha pogut evitar que això supurés".
Posats a buscar referents, Belbel cita les pel·lícules Riques i famoses de George Cukor i Somriures i llàgrimes, perquè mostren el conflicte bèl·lic des de dins d'una família. A Barcelona, són petitburgesos republicans expropiats "fins a la vora dels pantalons" pels anarquistes. Comencen el dia D discutint sobre com dinaran "pa amb fantasia", perquè no hi ha més queviures a la ciutat, que és un "cendrer". El noi de la casa fa 18 anys i vol passar d'observar els avions que fan giragonses sobre Barcelona a combatre'ls des del front. Hi ha ferits. I cauen les bombes.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboració amb el TEMPORADA ALTA 2012
TEATRE POLIORAMA

Si trobàvem a faltar al Pere Riera, aquest any tenim tres ocasions de gaudir de les seves dramatúrgies, Red Pontiac que encara està en cartell en el Poliorama és l'obra que va ser finalista a la primera edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. La Míriam Iscla i la Cristina Cervià van ser les dos actrius que la van llegir primer, i sembla uns papers escrits especialment per elles.

Una història aparentment senzilla de dos mares que es troben en un banc del parc i comencen a parlar mentres els seus fills juguen es converteix en una comèdia eixelebrada on les intencions marquen el camí i res pot ser el que ens havia semblat en un primer moment.

El text és precís i funciona com un rellotge suís gràcies a una direcció acurada i unes actrius brillants. Una magnífica Míriam Iscla que torna a la comèdia després d'uns anys més propera al drama i una Cristina Cervià que treu un punt tragicòmic per contrarrestar la força de riures que desprèn de la platea la seva companya de tablas.

Malgrat que el muntatge funcioni bé a l'escenari del Poliorama, en el cas dels muntatges petits sempre ens agrada tenir les actrius més a la vora, no pujades a l'escenari sino a ras de terra. En aquest cas és impossible, però les interpel·lacions de les actrius segur que guanyarien força.

Sigui com sigui, afanyeu-vos a riure que només teniu fins al 17 de març. Hi ha tot un món amagat darrera d'una patata Red Pontiac i Pere Riera ens ho ha descobert. Un muntatge imprescindible que deixa molt bon sabor de boca però que al mateix temps convida a reflexionar.

RED PONTIAC

by on 17:40
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ DURADA: 70min PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboraci...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,

TEXTO: PERE RIERA
DIRECCIÓN: NELSON VALENTE
INTÉRPRETES: MARIELA ROA, DIEGO BRIZUELA, JOAN NEGRIÉ, ROSER BATALLA
DURACIÓN: 75min
PRODUCCIÓN: SALA TRONO, BANFIELD TEATRO ENSAMBLE i IBERESCENA
SALA BECKETT

Malditos tiempos estos en los que una obra sólo nos acompaña apenas dos semanas. Llegas a ella po casualidad, casi en sus últimos días de representaciones. Ves la sala casi vacía, debido a mil factores, pero se ha hablado poco de ella, porque quizás no ha dado tiempo. Se estrena todo a la vez, hay demasiada oferta y un público disperso que antes de rascarse el bolsillo tiene que elegir. Pocas recomendaciones, los valientes, les suena el nombre de Pere Riera, sólo por eso ya vale la pena el riesgo.

El texto de Pere Riera sorprende, ya no sólo porque estamos acostumbrados a ver sus montajes en catalán. Y en este caso ya no sólo deja su lengua materna sino que experimenta en castellano, y dos de sus personajes son argentinos y hablan su español propio. Y la dramaturgia funciona, las palabras fluyen, en el idiomas que sean, y las acciones también. Eso sí, no se si a causa de la dramaturgia o de los actores hay momentos en que la acción se encalla, le falla el ritmo y se vuelve un poco complicada de digerir. Apenas diez, después el final lo soluciona todo.

Los dos personajes argentinos son fácilmente reconocibles, quizás cumplen demasiado con el tópico, ella no calla es analítica hasta la saciedad, él da protagonismo a su mujer, la aguanta y ambos dos cumplen el papel de terapeutas de su amigo. Una simple reunión, una cena, se convertirá en un ciclo de conversaciones y momentos absurdos. El texto deja un montón de frases/titulares como: "Hay que rajar el melón para saber si es dulce", "¿Vas a pasar lo que te queda de vida auto estimando?".

Un gran comedia necesita actores que la sepan llevar. Aquí quien se lleva la palma en la magia de las sonrisas del público es Joan Negrié, sensacional, agudo, sus muecas (con o sin palabras) despiertan las carcajadas más sonoras. Su personaje por diferentes factores es el más cercano, reconocible para el público. Magnífica Roser Batalla gestionando el misterio, el absurdo de su personaje. Y un descubrimiento, Mariela Roa que por momentos me recordó a la gran Fernanda Orazi, a la que el papel le hubiera venido que ni pintao.

El don de las sirenas ha tenido un paso fugaz por Barcelona. Espero que al menos que haya algunos bolos para que alguien más pueda disfrutar y reírse a gusto con esta historia que se merece más días de éxito.

EL DON DE LAS SIRENAS

by on 17:07
TEXTO: PERE RIERA DIRECCIÓN: NELSON VALENTE INTÉRPRETES: MARIELA ROA, DIEGO BRIZUELA, JOAN NEGRIÉ, ROSER BATALLA DURACIÓN: 75min ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)

 En els últims anys, les sirenes que tempten amb els seus cants els dramaturgs i actors catalans sempre tenen accent porteny. El teatre argentí cada vegada té més influència sobre el teatre que es fa a Catalunya: fins i tot l'austeritat que gasten allà connecta amb l'actual ecosistema teatral català. Per això, quan l'actor i director de la Sala Trono de Tarragona, Joan Negrié, va descobrir a prop de Buenos Aires la companyia Banfield Teatro Ensamble, que dirigeix Nelson Valente, va quedar enlluernat i va decidir que els havia de fer aterrar com fos a Catalunya.
Per això va idear un projecte catalano-argentí que alhora ha servit per celebrar els deu anys de la Sala Trono, un dels referents teatrals fora de Barcelona i que encara fa de centre de producció. De fet, coincidiran en cartell a Barcelona dos muntatges més amb el segell de la Trono: Red Pontiac, també de Pere Riera, al Poliorama, i Bilderberg, a la Sala Muntaner.
Negrié va encarregar a Pere Riera que escrivís una comèdia i va demanar a l'argentí Nelson Valente que la dirigís. El don de las sirenas compta amb un repartiment mixt: Joan Negrié i Roser Batalla juguen a casa i Diego Brizuela i Mariela Roa són els visitants. La companyia va començar els assajos a l'Argentina, va continuar-los per Skype i hauran acabat passant dos mesos junts a Catalunya per assajar i representar l'espectacle, que es va estrenar al gener a Tarragona i farà estada a la Sala Beckett del 20 de febrer al 3 de març. A finals d'any viatjarà a Buenos Aires.
La història que es va inventar Pere Riera estava condicionada per la singularitat de l'encàrrec. Es va imaginar un periodista argentí i la seva parella que vénen a Barcelona per motius laborals. Aquí es troben amb un amic català que, en un sopar, els demana un favor davant la seva imminent operació de cor. De sorpresa, apareix una veïna amb una petició estrambòtica que és el detonant del conflicte. "Fa plantejar alguns dilemes als personatges, com ara els límits de l'amor i l'amistat, i com afrontem grans decisions motivades per l'amor, l'amistat, el desig o l'atracció", explica Riera. El don de las sirenas fa referència als recursos que fan servir els personatges per engalipar "algú que estimes d'una manera o altra perquè no et deixi i, si fa falta, creui un oceà", diu l'autor.
Nelson Valente, dramaturg i director de la seva pròpia companyia en els últims dotze anys, va acceptar el desafiament d'aquest projecte trilingüe perquè hi reconeix molts paral·lelismes amb les històries que ell mateix escriu. "És una obra a temps real, una situació quotidiana que et porta a un conflicte que et toca, amb uns diàlegs brillants", diu Joan Negrié. I resumeix: "És una obra com l'expliquen els argentins i com l'escriu Pere Riera".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,

Font: Carina Filella (elpuntavui.cat)

Una comèdia sobre els límits entre l'amor i l'amistat, El don de las sirenas, escrita pel català Pere Riera i dirigida per l'argentí Nelson Valente, és la desena producció pròpia de la Sala Trono, que coincideix justament amb la celebració del desè aniversari d'aquesta sala de teatre de petit format de Tarragona. Però ara no ho fan sols, sinó en coproducció amb el Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires: “És una obra al 50% catalana i 50% argentina: autoria catalana, direcció argentina, dos actors catalans i dos d'argentins”, segons Joan Negrié, gerent de la Trono i també un dels quatre protagonistes, juntament amb Roser Batalla, Mariela Roa i Diego Brizuela. El don de las sirenas és la història d'un matrimoni argentí –ell periodista i ella biòloga– que per motius de feina es trasllada a viure a Barcelona. Aquí es retroben amb un amic català, també periodista, que els anuncia que l'han d'operar del cor. “És una comèdia molt contemporània, de caire realista, que aprofundeix en la frontera entre l'amistat i l'amor, en aquesta època de crisi”, va explicar ahir Nelson Valente. L'obra s'estrenarà dijous a la Trono, on s'han previst deu representacions, fins al 27 de gener. Després passarà per Granollers, Girona i Barcelona, i a l'estiu arribarà a Buenos Aires.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


Font: ara.cat
El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha presentat la resta de la seva temporada, amb la dramatúrgia més reivindicativa gràcies a l'estrena de l'anomenada "trilogia de la indignació", d'Esteve Soler. Les tres 'contres' del dramaturg manresà es veuran juntes per primera vegada el 6 d'abril al Teatre Alegria. Contra l'amor, dirigida per Carles Fernandez Giua, és la tercera entrega de la trilogia −i l'única estrena− i es representarà junt amb Contra el progrés i Contra la democràcia.
Aquesta i dues coproduccions –l'Afterplay de Brian Friel, dirigida per Imma Colomer, i l'Elixir, un esdeveniment de poesia emergent amb el qual Rosa Boladeras es proposa traçar la primera ruta del mapa poètic d'Ègara– complementaran els espectacles familiars i els èxits de la cartellera terrassenca.
La programació inclourà algunes de les propostes teatrals que han fet temporada, com Aventura!, d'Alfredo Sanzol i T de Teatre; el drama Dubte; Red Pontiac, de Pere Riera; El nom; 30-40 Livingstone, o el circ, teatre i rock&roll de Call me Maria.
En paral·lel, i de la mà de la Xarxa de Terrassa, el Teatre Principal oferirà als més petits Enchanté, de Petit Mag, i Ot, el Quixot, de Clownx Teatre.
Per acabar, el CAET obrirà les portes del teatre a una companyia de Terrassa per presentar el seu treball no professional. Així, el mes de juny la companyia Therkas Teatre estrenarà A porta tancada al Teatre Alegria.
Enguany el CAET ha volgut fer visible el treball fet per les creadores, directores, productores i actrius del país i s'ha adherit a la plataforma estatal 'Ellas crean', que contribuirà a la difusió i comunicació de les propostes fetes per dones professionals de les arts escèniques: T de Teatre ('Aventura!'), Imma Colomer i Fina Rius ('Afterplay'), i el diàleg de Míriam Iscla i Cristina Cervià ('Red Pontiac') en seran les protagonistes.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
"La Sala FlyHard és la més petita de Barcelona, però no fa un teatre petit. Fa un teatre que apel·la al gran públic", explica Guillem Clua, intentant regatejar l'etiqueta pejorativa de comercial. El dramaturg, que va estrenar l'última obra al Teatre Nacional, ara defensa Smiley en una sala de quaranta localitats al barri de Sants. La sala d'on han sortit èxits com Litus, Burundanga i Nit de ràdio 2.0, que després han saltat a altres teatres.
Les sales petites es disputen els autors catalans i, alhora, aquests dramaturgs -amb noms que més que promeses són realitats: Buchaca, Casanovas, Clemente, Riera, Miró- hi troben la complicitat i la cintura per poder-hi estrenar sense gaires problemes ni parafernàlies.
'Smiley': amor homosexual
Guillem Clua dirigeix a la Sala FlyHard una comèdia romàntica

Smiley és una de les obres de la temporada -juntament amb Red Pontiac i La nostra Champions particular- que va sorgir del Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Les condicions del concurs les fan idònies: són obres senzilles (dos actors i poca escenografia), s'arrelen a l'ara i aquí i, a més, han passat la prova de foc del públic. "És un dels punts en comú que tenim els autors de la meva generació: no parlem de coses abstractes i viatges interiors, sinó del que passa al carrer, del que ens preocupa". Per primera vegada Clua s'atrevia a escriure una comèdia, que, a sobre, és autobiogràfica, i a dirigir per primer cop. "L'amor està deixat de banda al teatre, i jo sóc dels que ploren al cine -confessa-. Volia explorar les relacions del món gai, com s'han pervertit i mecanitzat. S'ha perdut la seducció, tot és molt automàtic. Volia explicar com es viu l'afectivitat, la construcció d'una parella al segle XX. Però sense que sigui sectari ni apte només per a la nit a la sala Metro".
'Red Pontiac': amor matern
Pere Riera confronta dues maneres d'entendre la maternitat

Pere Riera és un altre autor Nacional que estrena en sala petita: dissabte va passar per La Planeta i del 14 al 16 anirà a la Trono de Tarragona. Red Pontiac(una marca de patates) compta amb les actrius que van llegir el text al Temporada Alta, Míriam Iscla i Cristina Cervià, i el dramaturg va fer créixer l'obra per al seu lluïment. "Són dues mares que es troben cada dia en un parc infantil i són dos extrems de la balança: una per massa i l'altra per massa poc", diu Riera. L'autor, que per edat està envoltat d'amics que es reprodueixen, ha agafat "estereotips" i els ha "electrificat" sense recórrer al traç gruixut.
'Navegants': amor virtual
Toni Cabré dubta de les relacions via Facebook al Teatre Gaudí

Noi coneix noia. Noia coneix noi. S'agraden i, per tant, es menteixen. Total, és Facebook. "Cometen la imprudència de començar a mentir i, quan es troben, es proposen continuar mentint -explica el dramaturg Toni Cabré-. Arriba un moment que aquesta perversió és una trampa que t'enxampa a tu mateix". Cabré va publicar Navegants el 1999 i va guanyar el premi Serra d'Or el 2000. Ara, amb lleugers retocs per adaptar-la al món de les xarxes socials, la jove companyia Factea, dirigida per Marc Molina ,la porta els dimarts i dimecres al Teatre Gaudí. "Les xarxes són grans avenços de la humanitat, però la humanitat no ha avançat tant!", opina Cabré.
'Victoria Falls': amor rebel
Sandra Simó munta el text guanyador del Premi Quim Masó

Titulada amb el nom d'una de les set meravelles del món, Victoria Falls es va estrenar dijous al festival Temporada Alta, i a l'estiu passarà pel festival Grec. És un text no convencional, perquè descriu l'amistat entre dos homes (un periodista d'èxit i un dramaturg perdedor, i també la seva dona i el seu fill) a través del text i la dansa. Està interpretada pels actors Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i els ballarins Jordi Cortés i Alícia Rodríguez, que hi aporten "la segona veu". "Si a Hamlet el dilema era ser o no ser, en l'obra la qüestió se situa a ser o tenir", diu Simó.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,
Fuente: EFE vía www.lavanguardia.es

 Las obras de autores contemporáneos autóctonos, como Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Marc Rosich, Jorge Picó, Alfredo Sanzol, Miguel del Arco y Albert Espinosa, protagonizan la primera mitad de una temporada teatral en Catalunya, marcada por los recortes presupuestarios.

El Teatre Lliure abrirá sus puertas el 13 de septiembre con la obra Litus, de Marta Buchaca, que salta de las 40 localidades de la Sala Flyhard a las 172 butacas del Espai Lliure, gracias al éxito de público que consiguió la pasada temporada.

La dramaturga catalana de 32 años Marta Buchaca, autora de obras tan bien acogidas por el público como El año que viene será mejor, narra en esta ocasión la historia de un grupo de amigos treintañeros, cada cual con sus particulares problemas existenciales, que se enfrentan a la trágica muerte de Litus, un amigo común.

No obstante, la nueva temporada oficial del Teatre Lliure se iniciará el mes de octubre, con el estreno en Montjuïc de Songs of wars I have seen, y el montaje Pàtria, de Jordi Casanovas, en la sala del barrio de Gracia. 

Casanovas, que forma parte de la misma generación de autores que Marta Buchaca, estrenará también en el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que este año apuesta por "autores vivos de alrededor de 40 años", tal como ha anunciado el director artístico Sergi Belbel, que se despide del cargo tras siete años al frente de este teatro público catalán.

Albert Espinosa, Marc Rosich y Pere Riera son algunos de los autores contemporáneos que en la temporada 2012-2013 estrenarán en la Sala Gran del teatro.

Frente a tal cantidad de obras de creadores jóvenes catalanes en las salas grandes de la ciudad de Barcelona, la Sala Becket, cuya razón de existir es la promoción de la dramaturgia contemporánea, ha optado por autores vivos, pero extranjeros.

Tres autores italianos ocuparán la Beckett este otoño: Davide Carnevali, Spiro Scimone y Antonio Tarantino.

Otra sala que tradicionalmente programa jóvenes autores autóctonos, como la Villarroel, mantiene el mismo criterio en su programación 2012-2013 e inicia temporada con la reposición de la obra de teatro-danza Dios Menguante de Mar Gómez.

Otra reposición, Luces de Bohemia, volverá a la Biblioteca de Catalunya el próximo 19 de septiembre de la mano de la compañía Laperla29, que dirige Oriol Broggi.

Este mismo autor también repondrá Incendis en el Teatro Romea en diciembre, en lo que parece una tendencia generalizada entre las salas teatrales, que capean la crisis como pueden y prefieren retomar obras que ya han demostrado su capacidad de atraer público en lugar de arriesgar con nuevas producciones.

La crisis es el elemento común de todas las programaciones, tal como ha reconocido el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, que ha reducido el número de espectáculos y ha prescindido de las compañías internacionales.

En la misma línea, el Fetival Temporada Alta de Girona y Salt, que abrirá Alex Rigola el próximo 4 de octubre, reducirá el número de montajes de los 94 del año pasado a 60 este año.

Este festival ya ha confirmado la presencia de obras ya estrenadas y de éxito asegurado como Dubte, L'habitación blava, Incendis, Forever young o Splenda, así como el estreno de Aventura!, la nueva obra de la compañía T de Teatre que ha escrito Alfredo Sanzol.

En la programación de todas las salas teatrales, se observa un incremento de las obras con pocos actores en escena, mientras que los grandes montajes viven horas bajas.

Asimismo, las comedias siguen siendo un buen antídoto contra la crisis, tal como defienden los programadores del Teatro Borras, que inician temporada con Toc Toc, o del Teatro Coliseum, que recibe el mes de septiembre con el humorista Carlos Latre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,
Són els escollits per a la glòria. Els quatre de Belbel. El quartet de la Gran. La selecció (del) Nacional. Els autors Albert Espinosa, Marc Rosich, Jordi Casanovas i Pere Riera formen l’operació llançada per normalitzar definitivament la dramatúrgia contemporània catalana donant-li visibilitat en la plataforma més gran del país: la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que fins ara només havia estat trepitjada, en 15 anys, per un escriptor català viu, Josep Maria Benet i Jornet. En una iniciativa sense precedents, el director Sergi Belbel, en l’última temporada (2012-13) al capdavant del transatlàntic del teatre català, ha encarregat a cada un d’aquests dramaturgs que ocupin la Sala Gran amb obres pròpies que a més dirigiran ells mateixos. Les quatres obres pertanyen a estils i gèneres diferents (del gran fresc històric al drama familiar passant pel musical per a nens), mostrant l’ampli ventall creatiu de l’escriptura teatral catalana. És, segons va expressar en presentar la temporada el conseller de Cultura Ferran Mascarell, l’“empenta” que “certifica la majoria d’edat de la nostra dramatúrgia”. En una entrevista amb aquest diari, els quatre autors es mostren molt il·lusionats amb el repte, i conscients de la responsabilitat.

“És increïble arribar a la Sala Gran!”, s’exclama Albert Espinosa (Barcelona, 1974). El recorregut teatral d’Espinosa, que avui està al cim per moltíssimes raons (si la Sala Gran li sembla gran, imaginin què li deu semblar Dreamworks, la productora de Spielberg, que ha comprat els drets de la seva sèrie Polseres vermelles per fer-ne la versió nord-americana), va començar, recorda ell mateix, en un indret tan petit com el Malic, el minúscul teatret del Born. “I un dimecres, en l’alternativa de l’alternativa! Després van venir altres teatres, el Tantarantana, el Lliure, el T6. “Però com a autor sempre he tingut ganes d’estrenar en una sala gran gran, i cap com la del TNC”.
Posats a pujar al gran escenari del teatre català, Espinosa ha decidit arrencar la seva obra sense complexos: amb un partit de futbol!, que apareixerà en tota la seva dimensió en escena. El que s’ha de veure: dels bedolls txèkhovians de Flotats a un camp amb les seves porteries i córners. “Sempre he pensat que aquell escenari tan immens es podria jugar al futbol, o sigui que això és el que farem. M’agrada molt visualment començar així. Serà un partit de debò, brutal”. Als càstings, assenyala, s’ha hagut de mostrar habilitat futbolística.
Els nostres tigres beuen llet (a partir del desembre) és, diu l’autor, una història familiar, de cinc germans, en què té un paper central de pare, interpretat per Andreu Benito, “un actor clau per a mi i que està en un moment absolutament dolç de la seva carrera”. Espinosa, amb una trajectòria i interessos —teatre, televisió, literatura, cinema— tan particulars, té una relativa sensació de pertinença a un grup. “Vaig estudiar Enginyeria, els enginyers em consideren un home del teatre, els del teatre de televisió,... i així tots”. Però “en el camí m’he anat trobant i coincidint amb molts companys amb qui hem compartit experiències similars”. Als qui seran a la Sala Gran com ell, els considera “germans”.
Espinosa ha rebut la notícia que Xavier Albertí serà el pròxim director del TNC amb especial emoció. “La meva obra preferida és la seva PPP, aquell espectacle sobre Pasolini és tot un referent per a mi”.
El dramaturg considera que la seva responsabilitat i la dels altres escriptors “és fer obres que toquin el públic”. Subratlla que cal dirigir-se a l’espectador adult però també a l’adolescent: “Si t’enamores d’una obra als 15 anys ja no deixes mai el teatre”.
Pere Riera (Canet de Mar, 1974) diu que ja se li ha passat l’ensurt i ha deixat pas a la il·lusió. “Per a un dramaturg estrenar a la Sala Gran és arribar a la cúspide, sóc conscient que potser és l’última vegada que tinc aquesta oportunitat”. Considera especialment bona aquesta consagració col·lectiva: “Imagina’t quin compromís ser només un l’escollit, treballant així tens una sensació de pertinença que ajuda”. Però, hi ha consciència de grup? “No ho sé, en sentit estilístic potser no, cadascú té la seva pròpia línia. Sembla que alguns compartim més el tema argumental. Però sens dubte com a fenomen tots som al mateix sac. Tots ens hem beneficiat del gran ascens de la dramatúrgia catalana i la seva consideració social els últims cinc o sis anys, i de la confiança dels exhibidors i productors”.
Riera mira amb respecte la Sala Gran i gairebé es pot sentir com empassa saliva. “És com el gran temple, el doctorat, impressiona per les dimensions i el significat que té. Allà només hi han estat els grans i els clàssics. Ja veurem com ens en sortim, d’aquesta. És una sorpresa”. L’autor assenyala que “els quatre genets de l’Apocalipsi”, com anomena humorísticament el grup, “compartim la premissa de dirigir-nos al màxim espectre d’espectadors, i som tots gent d’aquí que escrivim coses que tenen a veure amb el món pròxim”.
És divertit sentir-li dir a Riera que va pensar de la Sala Tallers (!) el que Belbel explica que va pensar de la Sala Gran quan la va veure per primera vegada: no estem preparats per a això. Arribar per fi al temple“és un símptoma de maduresa i normalitat cultural, no vol dir que siguem els millors del món però si no se’ns deixa confrontar-nos amb el nostre públic amb totes les de la llei no n’aprendrem mai”. Riera aprofita per retre homenatge a Josep Maria Benet i Jornet, “el gran lluitador contra vent i marea que no es va rendir mai i ens va obrir camí”.
La seva Barcelona (programada per al maig), que comptarà amb Emma Vilarasau i Míriam Iscla com a protagonistes, és la història de dues amigues durant els tres dies de bombardeigs massius de la ciutat per l’aviació feixista durant la Guerra Civil, el març de 1938. “No és teatre document ni una tesi política, sinó un artefacte teatral, un cant a la vida centrat en una família catalana com tantes d’aquell temps progressista però burgesa. No és un drama ni una comèdia; si se’m permet la picada d’ullet, és una barreja de Somriures i llàgrimes i Thelma i Louise. Dues dones, aquí Núria i Helena, fortes contra el destí enmig d’una guerra i en el pitjor episodi de bombardeig després del Guernica”.
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) deixa anar un “home, moltes ganes!”, en demanar-li que descrigui el que sent davant del desembarcament. “I una gran sensació de responsabilitat, no tant per nosaltres com pel que representem, una generació, un salt d’escala”. Casanovas confia que aquesta ocasió no sigui una última vegada, sinó la primera, i que “s’obri el camí perquè obres millors que les nostres arribin a la Sala Gran”.
Posarà en escena al febrer una peça reciclada. Riu davant la denominació. Una història catalana ja es va veure a la Sala Tallers al cicle T6 a la temporada 2010-11. Llavors Casanovas va aconseguir un gran èxit amb aquesta obra que enllaça una història de bruixeria en un poble pirinenc amb una altra d’ascens social a la Mina oferint un fresc del país. “La peça ja té vocació de gran història. Ara tinc l’oportunitat de reescriure-la i redimensionar-la, fer-la més vibrant. Això és molt comú entre els dramaturgs de la resta d’Europa, refer una obra perquè salta a un espai més gran, i és una feina que indica normalitat en l’àmbit de l’escriptura teatral. El mateix David Mamet ha readaptat algunes obres estrenades en espais petits per portar-les als grans teatres de Broadway. No s’ha de tenir por de revisar els textos i fer-hi retocs”.
Casanovas va més enllà i anima a recuperar algunes de les obres que històricament han funcionat bé en sales petites fent-les créixer en nous muntatges per posar-les a disposició del gran públic.
Per a Casanovas, disposar de la Sala Gran “donarà ales” a la dramatúrgia catalana, “sens dubte ens farà ser més ambiciosos”. Li pregunto si no falta una certa èpica en el teatre català contemporani. “Potser sí, ara ja tenim les eines per a empreses de més dimensió, estic segur que veurem fets grans els pròxims anys”.
Marc Rosich (Barcelona, 1973) és ben conegut, a part de per la seva faceta d’autor com a extraordinari adaptador al teatre de textos narratius i com a col·laborador de Calixto Bieito. “L’obra que presentaré al març a la Sala Gran és teatre musical per a nens”, adverteix, assenyalant amb humilitat que “la prova difícil és per als altres”. Això evidentment no és cert, fer bon teatre infantil a la Sala Gran és un repte important i demana, paradoxalment, una enorme maduresa d’escriptura. “És cert, has de dominar molt el ritme per tenir-los enganxats, saben quan els prens el pèl i són un públic molt exigent”. La dona vinguda del futur, que Rosich fa amb Guille Milkyway, músic a qui admira, és una obra que ironitza sobre el món de la publicitat i la televisió.
“Qui ho hauria dit”, diu Rosich de l’Operació Dramaturgs, deixant anar una de les seves rialles desconcertants. “Feia tant de respecte, la Sala Gran...”. I doncs, què ha passat? “S’ha format una sèrie de gent i s’ha cregut en ells, en nosaltres, gent tant de teatre comercial com de culte. Ha costat, no fa tant ningú no confiava en la dramatúrgia local. Però han anat arribant textos fabulosos, i ara tenim exemples com Els jugadorsde Pau Miró o el recentíssim El principi d’Arquímides de Josep Maria Miró. Van sortint obres, de molts tipus i estils. Això era impensable. Quan vaig començar a escriure senties amb prou feines alguns noms, David Plana, Pompermayer, Belbel, la Cunillé. I ara... la Sala Beckett, el T6, els encàrrecs del Lliure han fet que tot hagi anat canviant.” De la selecció de Belbel diu que “n’hi podrien haver molts més”. Rosich opina que el seu perfil és estrany. “M’agrada molt treballar amb música i sóc molt eclèctic, gairebé diria que esquizofrènic”.
Encara hi ha camí per recórrer? “I tant, no oblidis que estem en crisi, encara que els dramaturgs estem ben considerats, la situació és molt dura”. Li demano si la crisi pujarà a l’escenari aviat. “Bé, jo ja vaig fer una obra l’any passat, Car Wash, que hi tenia a veure. Tot el que ens passa, el resultat de les vides que vivim, acaba pujant a escena”.
Font: Jacinto Antón (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

Els dramaturgs catalans de la primera dècada del segle XXI han gaudit d’unes condicions més òptimes que els predecessors per fer-se conèixer. El seu camp d’acció s’ha ampliat. Algunes iniciatives institucionals, com el T6 del TNC; l’aposta pedagògica de l’Institut del Teatre; l’esforç de projectes artístics, com el de la Sala Beckett; el canvi de predisposició dels programadors teatrals o l’interès teoricocrític de l’acadèmia han jugat a favor de la dramatúrgia indígena. La successió d’autors revelació ha estat trepidant. El fetitxisme per la novetat i el culte a la joventut eterna s’han imposat, com arreu, en el sistema teatral. Els nous noms s’encavallen amb els que continuen escrivint teatre en llargues llistes de nàufrags i supervivents...
Malgrat els avenços, els dramaturgs continuen ocupant, en realitat, un espai més aviat marginal en el marc d’una indústria escènica molt condicionada per les instàncies públiques. La seva presència en les cartelleres de les capitals catalanes esdevé, en comparació amb altres teatres europeus, insuficient. No han superat tampoc l’enllaç natural amb el repertori clàssic, ni han atès la projecció social que convindria. La literatura dramàtica catalana ha aconseguit arribar a més espectadors d’aquí i de fora, però paradoxalment no s’ha situat en paràmetres d’igualtat i d’homologació respecte als altres gèneres.
Sigui com vulgui, tot un reguit-zell de dramaturgs ha pres el relleu al tan canonitzat duo Sergi Belbel-Lluïsa Cunillé i epígons, i ha irromput amb força en els escenaris. S’ha generat una autèntica inflació d’esperances blanques, que el temps confirmarà o refutarà sense pietat. Sota l’imperatiu de l’èxit, al voltant de diversos noms fa la sensació que s’ha bufat una bombolla amb un relat, ordit des de dins, retroalimentatiu, autocomplaent, endogàmic, que tendeix a sobredimensionar els propis ídols i mites. A tort i a dret, s’han dissenyat, fins i tot, preceptives hegemòniques o referents canònics internacionalitzables.
Estèticament, el fenomen més rellevant és la superació de l’atzucac a què havia conduït la dramatúrgia formulària dels anys vuitanta i noranta del segle XX. En lloc d’amagar-se darrere d’ambigüitats insolubles, la nova dramatúrgia sembla que s’obre a les problemàtiques del present. Aquesta virada cap a la realitat ha permès superar l’entotsolament de la dramatúrgia relativa i derivacions. El problema és que s’ha fet d’una manera massa tènue, sense la radicalitat que caldria. S’ha caigut en un reduccionisme superficial, frívol o banal, perfectament integrat en el mercantilisme i l’espectacularització mediambientals. La reflexió i el debat d’idees només és l’embolcall reclam de les històries: el culte excessiu a l’entreteniment, al presentisme, a l’emoció-xoc els ha deixat sovint en un molt discret segon terme.
Sigui quina sigui la tendència triada (teatre postdramàtic, vampirització audiovisual, melodrama enculebrotat, neonaturalisme surrealista argentinitzant, comèdia absurdodelirant...), la dramatúrgia d’aquesta darrera dècada té també, en general, un altre tret comú: ha fet cas als cants de sirena de la pretesa desideologització del teatre entonats pel discurs hegemònic. Com si la dramatúrgia pogués separar-se de la ideologia, i com si el teatre d’idees s’hagués aturat en el temps de Bertolt Brecht. O, encara més pervers, com si es pogués prendre com a mirall Thomas Bernhard, Harold Pinter o Bernard Marie Koltès, buidant-los prèviament de la càrrega ideològica que contenen.
Quedem-nos amb la bona nova que la dramatúrgia catalana ha superat la febrada del formulisme minimalista, tan apte per a l’exportació i tan innocu al poder. Curiosament, els dramaturgs hegemònics dels vuitanta i noranta han pres dreceres ben reveladores. Belbel ha passat de l’experimentació més refistolada a la comercialitat més cínica. Josep Maria Benet i Jornet s’ha refugiat en els gèneres o subgèneres més neopopulars (com el melodrama o el thriller). Cunillé ha injectat temes d’actualitat candent en les obres i hi ha concretat els referents espaciotemporals en una ciutat marca com Barcelona i en uns esdeveniments fundadors de pedigrí històric.
Afortunadament, el panorama és més ric i complex. Molts dels autors supervivents del segle XX han aportat textos de primera —o segona— categoria a la literatura dramàtica: Manuel Molins, Toni Cabré, Joan Cavallé, per citar-ne alguns. S’escapaven també de la tònica formulària amb propostes originals Gerard Vàzquez i Albert Mestres, per exemple. Dels més nous, que xifrem en una tria d’una trentena llarga, costa de fer-ne una selecció restrictiva que, aliena al soroll mediàtic i a la recerca de valors borsaris, atengui a criteris de qualitat literària i de gosadia estètica i de pensament. Molts potser són massa.

Més a prop de la realitat



La focalització cap a temàtiques més acostades a la realitat esdevé l’aspecte més remarcable de les noves fornades que han contribuït a enriquir la literatura dramàtica del segle XXI. Es tracta d’una inflexió que marca un canvi temàtic, però també d’enfocament i d’estètica respecte a les dècades precedents, i que entronca amb les dramatúrgies dissidents a l’hegemonia formulària.
Un dels dramaturgs que cal destacar, com a botó de mostra, és Jordi Faura (Sabadell, 1982), el qual, a més dels estudis teatrals, té una formació filosòfica que es fa notar en les obres. Del 2005 al 2010, Faura ha publicat cinc textos de valor desigual, inspirats en fets reals, que permeten d’aprehendre a manera de paràbola les patologies humanes del nou segle o abordar temes punyents en clau al·legòrica i metafòrica. No cal oblidar l’aportació del gènere teatral a allò que la novel·la ja fa temps que indaga: la reflexió sobre els “usos del passat” (Enzo Traverso), com demostren les peces de Joan Cavallé (Alcovere, 1958) o de Joan Carles Bellviure (Vinaròs, 1963).
Altres dramaturgs coincideixen a manifestar una preocupació més o menys conscient per la vida social. Enric Nolla (Caracas, 1966) ha explorat el fenomen migratori i de l’alteritat des de l’òptica dels més vulnerables. Guillem Clua (Barcelona, 1973) ha intentat escriure un teatre polític mundialitzat que sovint es queda en l’epidermis. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, 1977) ha maldat per superar el llast dels corrents formularis amb punts de mira més vitalistes. Pau Miró (Barcelona, 1974) ha inquirit, en forma d’al·legories, les zones sòrdides de les urbs contemporànies. Etcètera.
Tot un altre filó se situa en una òrbita més immanentista. Hi ha dramaturgs —Jordi Casanovas o Marc Rosich, per exemple— que presenten un grau de consciència literària baix, que escriuen a raja ploma textos fungibles i que s’adrecen a l’eficiència escènica més immediata. Proliferen, d’altra banda, fórmules còmiques molt filoamericanitzades que cerquen el gran èxit comercial amb una bona factura teatral —Jordi Galceran (Barcelona, 1964), Carles Alberola (Alzira, 1964)—. No hi falten tampoc un gavadal de peces estilísticament insubstancials i temàticament irrellevants, bona part de les quals pateixen la inoculació de guionatge televisiu, comèdia situacional nord-americana i/o patronatge estilístic de sèrie o de gènere —David Plana (Manlleu, 1969), Sergi Pompermayer (Barcelona, 1967), Mercè Sarrias (Barcelona, 1966), Albert Espinosa, Pere Riera..
El gran repte de la dramatúrgia catalana avui és doble i complementari. Un: elevar el llistó d’exigència en la qualitat estètica. Dos: obrir més el ventall cap a un teatre de pensament que tracti les problemàtiques contemporànies d’una manera apassionada i compromesa. En definitiva: prendre partit.

Font: Francesc Foguet I Boreu (www.elpais.com)

Trepidant succesió

by on 15:09
Els dramaturgs catalans de la primera dècada del segle XXI han gaudit d’unes condicions més òptimes que els predecessors per fer-se conèix...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,