Hermann Bonnín fa pocs dies que ha tornat d'un rodatge a Tetuan. “Faig de dolent”, diu maliciós. Bonnín és, en realitat, un venerat i entranyable home de teatre. La setmana passada el guardonaven amb el Premi Nacional i aquest vespre rebrà un homenatge a l'Institut del Teatre, coincidint amb el centenari de l'entitat. Ell insisteix que, tot i la reiteració de distincions, es troba molt bé de salut, lúcid. Sempre curiós, mira de resseguir amb la memòria personal (que també ho és, en part, la del teatre català de les últimes dècades) l'evolució d'un art que, sembla, comença a rebre més reconeixement social.
Fa pocs mesos, Benet i Jornet va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Era el primer d'algú reconegut com a autor teatral. Quina salut té el teatre, avui?
Els actors de teatre, durant segles (des de la Inquisició fins ben entrat el segle XIX)no es podien enterrar en cristià (en un cementiri) perquè es considerava gent de mal viure. Encara avui, els carnets del sindicat d'actors espanyols estan relacionats en l'epígraf teatre, circ, varietats i toreros. Hem estat vinculats a aquest submón, fins a la segona meitat del segle XIX. Ara, la reflexió és més culta. La pedagogia ha evolucionat substancialment. Vull dir que ja li toca ser respectat socialment. A Catalunya, es produeix una mica més tard que en altres països perquè tenien una tradició molt més arrelada i acceptada. Altres arts, en canvi, com ara la música i la plàstica, sempre han tingut aquest reconeixement.
Als seixanta, qui es volia dedicar al teatre, marxava a Madrid.
La majoria del teatre que es feia a Barcelona en català (que defensaven dignes companyies privades al Romea) era del repertori del teatre romàntic, generalment melodrames, de gran qualitat, això sí. Les companyies partien de primers actors com ara Núria Espert i Pau Garsaball. Al Teatre Comedia, o al Calderón, feien Arthur Miller i Tennessee Williams, però es representaven en castellà. En l'època hi havia un gran enlluernament per Madrid, que ja tenia un teatre públic, amb les obres que aixecava, per exemple, en Tamayo o José Luis Alonso. A Barcelona, en canvi, era molt més difícil veure peces de Beckett, Pedrolo, Ionesco, que estaven vinculats gairebé sempre a l'ADB, o l'Adrià Gual del Ricard Salvat. Eren muntatges vinculats a la realitat europea del moment que, com deia Unamuno, eren “espectáculos de noche y basta”, d'una sola funció. Amb Salvat, als setanta, ja s'irromp en la generació del realisme social i políticament el trobem també amb autors de casa com ara Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Alexandre Ballester. És a partir de llavors que la nostra consciència de teatre independent comença a expressar-se als llocs d'exhibició més naturals.
Ha tornat d'un rodatge. A més de director, també ha fet d'actor a escena. Com viu cada cas?
Per al públic, no és diferent actuar en un escenari que davant d'una càmera. Hi ha la diferència evident de l'àmbit viu. També al teatre, a més són necessaris molts mecanismes de preparació dels personatges que són molt valuosos. En cine, per raons d'empresa, els rodatges són molt curts i els temps de preparació també; s'ha d'anar treballant sobre la marxa. Però el cine manté un element màgic, el primer pla, que no capta la televisió, tampoc.
La polèmica dels premis nacionals ve pel reconeixement a un novel·lista que publica habitualment en castellà.
El Conca ha fet un tomb molt positiu. Considera que tots els premiats són premis nacionals, sense fer distincions en categories; no hi ha fronteres. Pel que fa a Eduardo Mendoza, és un home que, tot i que ha viscut molts anys a Nova York, exerceix de barceloní 100% com a persona i també en la seva obra literària. Cal dir que també ha escrit obres de teatre en català. Des de la Fira de Frankfurt, el debat de la literatura castellana escrita a Catalunya està obert. Pel nostre passat (recordo de petit que els metres em deien: “Habla en cristiano!”) hem llegit en castellà, i el nostre patrimoni també és castellà. Federico García Lorca deia que era més ben entès a Barcelona que a Madrid (el 1927 va estrenar al Principal, i el 1931, al Goya).
La Barcelona dels setanta va ser molt potent creativament parlant. La crisi sembla que ha esperonat, novament, l'inconformisme.
Ha millorat molt des del punt de vista artístic i, aquests últims anys, s'ha accentuat. Sense recursos, els joves estan reinventant el teatre. Es mouen molt. No podem justificar gens la crisi, però sí que és cert que ha actuat de revulsiu. Als anys setanta, el nostre món estava en ebullició perquè crèiem que el podíem canviar. Ara hi ha un matís diferent. A diferència de fa uns anys, els joves no esperen la trucada del director perquè els contractin; s'ho busquen ells mateixos.
Va ser durant anys president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya. Avui pesa més el valor de ser un professional que el de ser un associat...
La consciència sindical està sota mínims en tots els àmbits. Per culpa de la decrepitud de les ideologies. Els sindicats no són capaços de canviar les coses; el món liberal ha guanyat. Les noves promocions, avui, estan molt ben formades, però dediquen la seva energia a fer el producte, no tant a la solidaritat sindical. Això no està bé ni malament; és un canvi. També cal dir que en aquests anys hi ha hagut la irrupció del teatre públic i del privat amb responsabilitat de servei públic. Hi ha un món empresarial a Catalunya digne i conscient.
El Macba ha acollit el fons de Brossa. És perquè La Seca no tenia prou capacitat?
No, és el seu lloc natural. Ara esperem que es compleixin els compromisos: el material estarà molt ben cuidat i la gran exposició que es preparava per al 2014 ha hagut de saltar al 2015. A més, amb Arola Edicions, publicarem tres volums l'any d'uns textos que ara no hi ha manera de localitzar. També es fa una feina de traducció de Brossa a altres llengües.
Quan el van nomenar membre numerari de l'Acadèmia de Belles Arts, citava Palau i Fabre, Brossa i Joan Maragall.
Són els meus Tres Reis d'Orient. Ja ho havia dit Brossa citant els seus: Houdin, Frégoli i Mélies. Per mi, tots tres són referents vitals i humans, i també literaris.
Nausicaa Bonnín, la seva filla, va debutar en la comèdia musical Tots fem comèdia. Què en diu?
Crec que va ser una bona experiència professional, estava molt fresca. Venia de participar amb José Luis Gómez al Teatro de la Abadía, que era radicalment diferent. Anuncio que en el meu proper espectacle ella tindrà un paper protagonista. Ara, no vull dir encara de quina obra es tracta.
Va tancar la temporada de La Seca amb un vodevil, La meva Ismènia.
La vaig fer per seguir la veu del desaparegut Jaume Melendres, que reivindicava els codis d'un teatre de vodevil. Volia fer un Labiche amb els codis de la seva època.
