Mostrando entradas con la etiqueta Pau Miró. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Pau Miró. Mostrar todas las entradas


AUTORIA y DIRECCIÓN: PAU MIRÓ
INTERPRETACIÓN: EMMA VILARASAU, IMMA COLOMER y MAR ULLDEMOLINS
DURACIÓN: 80min
FOTOGRAFIA: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: GREC 2017 FESTIVAL DE BARCELONA y SALA BECKETT
SALA BECKETT

Si hubiera que poner un titular sería que Pau Miró abandona las historias del Raval después de una fallida Victòria. Su zona de confort, sus personajes anónimos son puestos en stand-by al menos por un tiempo, pero no hay que sufrir porque la jugada le ha salido redonda. Durante una hora y media me olvidé que estaba en Barcelona, que los personajes hablaban en catalán y me trasladé a un escenario anglosajón donde el hilo de las dramaturgias, en la mayoría de ocasiones, deja un bordado de oro. 

A Un tret al cap se le nota que su cocción ha sido lenta, las réplicas están bien tramadas, hay una coherencia de lenguajes, nada está porque sí, excepto al final, el cuento con el que acaba la obra, la última escena, queda un poco sinsentido, un intento de cierre más intelectual que el final abrupto que supondría la escena anterior, pero que le hubiera sentado al espectador como un tiro y hubiera sido “una caída de telón” magnífica.

Como periodista, Un tret al cap es una delicia. Una radiografía de la situación de la profesión, una enumeración de los dilemas a los que nos vemos sometidos y todas las consecuencias personales y profesionales que generan. Si alguien se pensaba que la profesión era intocable, que vaya quitándose la idea de la cabeza, es sin lugar a dudas un filón de ideas si se sabe aprovechar bien, como es el caso.

La historia de una periodista, interpretada por una comedida Emma Vilarasau, que es despedida del diario para el que lleva toda la vida trabajando. En medio de un cambio de sentido vital se encuentra con una ingeniera agrónoma, convincente y misteriosa Mar Ulldemolins, que también ha sido despedida por motivos éticos. La tercera en discordia es una escritora de cuentos, y hermana de la periodista, memorable Imma Colomer, que vuelve al hogar familiar a vivir con su hermana.

Si la dramaturgia y dirección de Pau Miró es sumblime (con la ayudantía de Alicía Gorina), aún lo es más la química y complicidad que destilan las interpretaciones. Delante de un texto tan sabiamente construido, verlo representado es un simple deleite. Las mejores réplicas se las llevan Imma Colomer y Emma Vilarasau, sus momentos de debate/discusión entre hermanas son magistrales. Un tret al cap es una drama, aunque alguna de las réplicas de Imma Colomer lo pongan en duda. Sin lugar a dudas el público de treinta y… se sentirá invocado en algunas de las frases del personaje de la Mar Ulldemolins, todo un discurso sobre la falta de relevo generacional para la llamada generación más preparada.

La escenografía de Sebastià Brosa funciona perfectamente como el escaparate de sentimientos que se translucen en toda la obra. Una simple pared y unos cuantos muebles para representar la sala de estar de una casa. Quizás está vez, Pau Miró haya abandonado los personajes anónimos, pero bien es cierto que aunque veamos la radiografía de una periodista reconocida, su historia es la historia de tantos otros miles con menos nombre.

Un tret al cap funciona como una gran orquesta afinada. Una partitura que roza la maestría y unos personajes con los que el espectador empatiza desde el primer minuto. Hubiera bastado con avanzar cinco minutos el 'The End' para estar delante de una obra de 10. De todas maneras el sobresaliente se lo ha ganado, y ser uno de los montajes imprescindibles de este Grec 2017 también. Bravo!

UN TRET AL CAP

by on 11:53
AUTORIA y DIRECCIÓN: PAU MIRÓ INTERPRETACIÓN: EMMA VILARASAU, IMMA COLOMER y MAR ULLDEMOLINS DURACIÓN: 80min FOTOGRAFIA: DAVID...



Texto: Elisa Díez (Butaques i Somnis) 
Foto: David Ruano

Pau Miró ha dejado de conformarse, ha abandonado el camino fácil y se ha lanzado a la piscina, según sus propias palabras “lo que empezó siendo un thriller, ya no lo es y ha dejado paso a un drama punzante sobre el periodismo, la ética profesional y el compromiso en nuestra sociedad”. Arriesgarse, ese parece ser el leitmotiv que comparten la Sala Beckett y el autor. El riesgo para la sala según Toni Casares es triple “programar, hoy en día, autoría catalana contemporánea con historias de aquí, que nos preocupan. También para las actrices es un riesgo, no es lo mismo interpretar un texto clásico que ya sabes cuál es la historia y conoces al personaje, que interpretar algo que no sabes qué es lo que es. Y también para los espectadores, que tienen que venir a ver algo que no saben lo que es.”

El riesgo esta vez va sobre seguro con tres actrices de renombre como Emma Vilarasau, que es la primera vez que actúa en la Beckett, Imma Colomer, que ya había actuado y dirigido en la antigua sala y Mar Ulldemolins, que comenzó su carrera en la sala, como bien ha recordado con Refugi dirigida por Oriol Broggi. “Quería que Emma e Imma recordaran los procesos en los procesos de ensayo su experiencia en los primeros años del Teatre Lliure, con un teatro más artesanal”, destaca Casares. Y como anécdota, también hemos descubierto que Pau Miró no ha sido sólo alumno y profesor de la Sala Beckett sino que también fue alumno en su día de la Cooperativa Pau i Justícia, uno de los antiguos inquilinos del edificio que actualmente ocupa la Sala Beckett.

Un tret al cap es una obra de once escenas y un cuento final que parte de la situación en la que una periodista, Emma Vilarasau, es despedida del periódico donde trabajaba y que supone el punto de partida para dar comienzo a la reflexión sobre el papel del periodismo en nuestra sociedad. Imma Colomer interpreta a la hermana de la protagonista y Mar Ulldemolins es una chica joven que quiere denunciar una situación injusta que ha sufrido y pide ayuda a la periodista.

Hay dos ámbitos bien diferenciados en la obra, el ámbito profesional y el ámbito privado, pero en ambos se cuestiona las decisiones y responsabilidades personales. Lo que sí es cierto es la voluntad de Pau Miró de reflexionar sobre la cada vez más presente importancia de vender periódicos buscando lo espectacular y a mentira, en vez de información contrastada.

Un tret al cap supone su lanzamiento a la piscina, a dejar de “poner lazos que hagan bonito las cosas”, a buscar el tono cómico para explicar la historia. “Era el momento de hacer este camino, es la obra más dura que he escrito nunca, dura en el sentido de cómo se dicen las cosas, de una manera directa sin artificios”, afirma Miró.

Uno de esos lazos que acostumbran a vestir un espectáculo es la puesta en escena, pero aquí el espectador tampoco encontrará ‘bondad’: “La escenografía y la iluminación están pensadas para que el drama funcione”, explica Pau Miró.

El punto de partida marcado por Pau Miró en los ensayos era “mostrarse”, tal y como el texto es una muestra del autor “yo me muestro, vosotras os mostráis”. Para Emma Vilarasau “es un gran texto, aparentemente sencillo pero que esconde muchas cosas, se tiene que degustar lentamente. Pero lo que destacaría de Pau es que, al igual que Pere Riera, escribe el texto y la manera de representarlo. En manos de otro director este mismo texto, no sería lo mismo.”

Imma Colomer nos desveló que en la primera semana de ensayos, Pau Miró cambió el texto tres veces, “pero cada nueva versión era mejor”. Sobre su personaje afirma que “son dos hermanas que se quieren pero que no se soportan, porque en la vida nadie te enseña cómo relacionarte.” En el texto como en la vida está “muy relacionado el no poder realizarse profesionalmente al mismo tiempo que a nivel personal”, sostiene Colomer.

El personaje más misterioso es el de Mar Ulldemolins pero la actriz confiesa que “las obras del Pau Miró son muy agradecidas para el actor porque los personajes tienen un recorrido y contradicciones, los personajes tienen un pasado, sabes de dónde vienen y a dónde van”.

Pero no nos engañemos, Pau Miró no pretende cuestionar el periodismo en general, ya que lo considera “pretencioso”, Un tret al cap cuestiona la ética profesional de una periodista en particular. A lo que Emma Vilarasau apostilla, “Cuando llegas a una cierta edad te tienes que prostituir para sobrevivir en una profesión a la que le has dedicado la vida”, obviamente no habla de ella, sino de su personaje, y de tantos otros con nombres y apellidos que han roto la cuarta pared y no sólo pertenecen a la ficción.

A una semana de estrenar, y a dos días de empezar las funciones previas, Pau Miró se muestra satisfecho con su trabajo, de hecho afirma “llevo más de una semana que pienso que es una lástima que el público no lo pueda ver todavía.” Del 30 de junio al 30 de julio, Un tret al cap será por y de los espectadores que acudan a la Sala Beckett.
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: David Ruano

En el último mes, hemos visto una serie de propuestas para la rentrée teatral que se producirá de aquí a unos días con la habitual gala de Aixeca el teló, aunque cada uno lo levantará en su justo momento. Hoy cerramos capítulo con las últimas recomendaciones, antes de volver a la dura realidad y empezar a deshacer las maletas y desenvolver las temporadas de los teatros que aún nos quedan por conocer.

Del 23 de septiembre al 25 de octubre- Terra Baixa- Teatre Borràs

El clásico catalán de Àngel Guimerà que el dúo Pau Miró y Lluís Homar convirtieron en un maravillosos monólogo y que, sin duda, se convirtió en en uno de los montajes de la temporada pasada, vuelve durante un mes, tras agotar entradas, a la cartelera del Teatro Boros  Después de esta versión para una sola voz, Terra Baixa formará parte para siempre de la figura de Lluís Homar. Viajaremos por todos los papeles de la obra concentrados en una misma figura: Manelic, Marta, Sebastià... Por fin puede decir: "He mort el llop, he mort el llop".

+CRÍTICAS

El Lliure abre (Gràcia) con dos monólogos de Stefano Massini sobre los conflictos Checheno y Palestino con dos mujeres de armas tomar: Rosa Maria Sardà y Míriam Iscla. Dirige Lluís Pasqual que se enamoró de ambos textos al instante.

Del 22 de septiembre al 11 de octubre- CrecEnUnSolDeu- Lliure de Gràcia

Como tantas veces, el teatro se plantea preguntas en voz alta sobre un tema que nos afecta, que nos conmueve día tras día y al que la mayoría de las veces no tenemos respuesta. ¿O alguien cree poseer las respuestas a las preguntas que explotan todos los días, en carne viva, en este pedazo de tierra milenaria denominada Franja de Gaza? ¿Alguien sabe qué más decir? O, simplemente, ¿qué decir?



Del 23 de septiembre al 3 de octubre- Dona no reeducable- Lliure de Gràcia

Segundo monólogo del italiano Stefano MassiniDona no reeducable, que trata de la periodista Anna Politkóvskaya, asesinada en el año 2006 por estar en contra del posicionamiento ruso en el conflicto checheno. El autor que ha deslumbrado a los espectadores esta temporada con Lehman Trilogy escribió hace tres años, en homenaje a la periodista rusa Anna Politkóvskaya, asesinada por el denominado terrorismo de estado, un texto: Mujer no reeducable. Teatro de urgencia. Urgentes. Necesarios.


Y más mujeres...

Un día antes de la Mercè levantará la persiana la Sala Atrium con El desvetllament d'una papallona nocturna, un espectáculo de Eles Alavedra a partir de textos de Virginia Woolf y con Anna Sabaté como única protagonista. El montaje recrea fragmentos de la obra literaria de Woolf donde el esfuerzo por mantenerse honesta en el oficio de escritora la lleva a cuestionarse la responsabilidad que tiene que asumir respecto a las cuestiones sociales, desde reclamar el acceso al democrático acceso a la enseñanza hasta una convivencia más poética. El tono del montaje oscila entre la intimidad susceptible al predominio de la violencia en su entorno a un humor que hace de espejo con una elegante ironía.



Ciara de David Harrower es el espectáculo escogido para abrir la temporada del Teatre Akadèmia. Muchos nombres aparecen en el cartel, dirigida por Andrés Lima y Martí Torras Mayneris y protagonizada por Àngels Bassas. Un inicio de temporada de altura a tenor de lo que está publicado en su web.
Ciara es todo un reto interpretativo, un verdadero ejercicio de virtuosismo actoral. Un thriller lleno de poética y brutalidad al mismo tiempo. Una mujer fuerte en un mundo de hombres. Hija de un reconocido criminal, una especie de Padrino a la escocesa. Refugiada en el mundo del arte, aislada de la delincuencia y del mundo de los gángsteres de su padre, pero finalmente... la herencia vital y familiar no la podrá evitar.

Fuente: EP via lavanguardia.com

La 24ª edición del festival de teatro Temporada Alta, que se celebrará entre octubre y diciembre en Girona y otras localidades de la provincia, apuesta por la producción propia, participando en 17 espectáculos según ha anunciado la organización en un comunicado este martes.

Entre los espectáculos coproducidos por el certámen destacan Bèsties de la compañía de circo Baro d'Evel, dirigida por Blai Matey Trias y Camille Decourtye, renovando el lenguaje del circo;la obra Please Continue (Hamlet) escrita por Roger Bernat, que por primera vez aterrizará en Catalunya.

Otra de las obras destacadas en la coproducción es la revisión del clásico Hedda Gabler, del autor noruego Henrick Ibsen, bajo la dirección de Pau Miró y guión de Aleix Aguilà con el titulo Hedda, filla del seu pare.

El último de los espectáculos que adelanta la organización es Patetisme Il.lustrat, 10 maneres de començar un espectacle, junto con el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), como formato de gran producción en la que el músico Carles Santos vuelca su obsesión con el piano a escena.

La programación completa del festival se presentará el próximo 31 de agosto y parte de las entradas a varios espectáculos están ya a la venta.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar fa 40 anys va fer el seu primer paper protagonista al Centre Parroquial d'Horta: era Manelic de Terra baixa. Aquella obra va ser el preàmbul de la seva entrada a la companyia del Teatre Lliure, on, el 1990, va repetir paper en la darrera direcció de Fabià Puigserver (en un espectacle mític programat al Mercat de les Flors). Fa un parell d'anys, Homar es va plantejar quin material podia oferir al públic per reflectir el seu agraïment. Va adonar-se que tornava a ser aquest Àngel Guimerà. L'obra s'estrena divendres i dissabte al Festival Temporada Alta (al Teatre Municipal de Girona), i a partir del 13 de novembre està programat al Teatre Borràs de Barcelona, on passarà les festes de Nadal. “Vaig fer la carta dels Reis i em van portar la bici i tot”, diu satisfet. Planteja un espectacle de quatre actors pensat per al gran públic amb l'única particularitat que només hi actua ell. A la satisfacció d'Homar d'haver persuadit tants còmplices com ha volgut, s'hi suma l'eufòria de Salvador Sunyer, que situa Homar com el primer actor de la seva generació i que el compara amb tot un Marlon Brando de l'època.
Res de monòlegs, ni de narradors.
Jo faig Terra baixa sol però no m'agrada dir-ne monòleg. Interpreto els tres papers del triangle amorós (la Marta, el Manelic i el Sebastià) i també el de la jove Nuri, que és un testimoni de la història. L'avantatge d'aquesta obra és que la trama no és gens complexa. Calia fer una adaptació que es fes entenedora. Per això tenia clar que la direcció havia de ser un autor. Va ser quan Aurora Rosales, adjunta de Lluís Pasqual al Lliure, em va presentar en Pau Miró. Vam anar fent un treball escena a escena, però ell insistia que tingués una unitat literària en conjunt. Al maig, vam fer una lectura dramatitzada i ja vam veure que se seguia, que era entenedora. No es tractava d'explicar els personatges, sinó de ser ells mateixos, de transitar per la seva ànima. A la representació, em presento com Lluís Homar amb la meva veu, sense fer cap transformisme, només transito per la seva ànima.
L'adaptació va a l'essencial.
Sí, dura uns 75 minuts. Hem mantingut els personatges centrals i la Nuri (el triangle amorós i algú que mira de fora aquesta relació malaltissa) però obviem trames paral·leles i personatges com els de la família Perdigons, el Xeixa o l'Avi Tomàs...
És una peça feta a mida?
És fruit d'un moment personal en què em trobo bé amb mi mateix i penso a través de quin material m'agradaria mostrar-me per ser útil als altres. Però ni el plantejament ni la interpretació pretén el lluïment d'actor que pugui ensenyar com fa una noia de 14 o una dona de 30... Jo no explico els personatges, sóc el personatge alhora que sóc jo. Parteixo de la meva veu i gestualitat, però el públic podrà veure en cada moment a quin personatge estic donant veu. El que perseguia era fer un exercici de persona, mostrar-me a l'escenari, però més amb una voluntat de donar, de generositat, que de lluïment. Buscàvem fer una mena de Guimerà de cambra entenent que les històries dels protagonistes, per si soles, ja eren molt potents. El procés ha estat apassionant fins a dur Guimerà als nostres dies, que parlés des de l'ara. Aquesta és la prova de foc dels grans autors. Canviar-li el marc d'espai i temps però comprovar que es mantenen les tensions ben potents, inalterables.
Fa uns dies es va poder veure una altra adaptació a través d'una actriu que interpretava el paper de Marta. Era ‘Quietud salvatge' al Círcol Maldà. El drama d'aquest personatge enganyat és encara major que el de Manelic, no?
Manelic és la potència en aquesta obra simbòlica de Guimerà. La Marta, en canvi, té una història personal. Sebastià enganya Marta perquè ella pensa que en Manelic està al cas de la jugada de casar-se per amagar la relació entre Sebastià i ella. Per això se sent manipulada. Manelic és un gran personatge, tot bondat i ingenuïtat, però el personatge més complex és el de Marta.
Sebastià només se'l pot veure com el dolent davant de la bondat de Manelic?
L'obra demostra el coneixement que Àngel Guimerà tenia de l'ésser humà. Terra baixa és la seva peça més traduïda, se'n van fer fins a dues òperes! Això demostra que té un altíssim nivell. Ensenya la part fosca però també la intel·ligent, l'opció mental quan tots mirem pels nostres interessos. Tots manipulem, en realitat. Guimerà, al final de l'obra, tria l'opció de “matar el llop”: opta per la part lluminosa de l'obra i no per la part més fosca, la de l'engany i l'abús de poder. La versió que nosaltres fem parteix del reconeixement que també participem de les manipulacions pel bé propi: jo sóc Terra baixa, amb els seus punts lluminosos i els seus punts foscos en aquesta mirada.
Què té d'especial ‘Terra baixa' en la seva biografia?
Aquesta adaptació és un homenatge al director Armand Calafell i a l'actriu Maria Rosa Bonany (que va fer de Marta en aquell primer muntatge) al Centre Parroquial d'Horta. Tots dos ens van deixar l'any passat. Terra baixa m'ha acompanyat tota la vida. Havia fet teatre d'aficionat des dels 6 anys, però no va ser fins al paper de Manelic que no vaig adonar-me de la seva importància. Terra baixa és una peça popular, una obra que comunica, un cant a l'amor, a la llibertat. Fa dos anys vaig pensar amb quina obra m'agradaria mostrar-me. I vaig veure que era aquesta. Hi trobo una connexió similar a la que tenen els anglesos amb Shakespeare o els castellans amb Lope. En aquestes obres, tens la sensació que comparteixes d'arrel. Que el que s'explica beu de la teva pròpia cultura i la teva llengua. Lamentablement, els catalans no tenim un material tan ampli com els anglesos...
La seva relació amb el Teatre Lliure és inequívoca. Per què traslladar la temporada al Teatre Borràs de Barcelona?
Va ser la primera opció: al Borràs i pel Nadal. Sempre he pensat que es tracta d'una obra popular i que demana un gran espai. Quan la vam fer al Mercat, amb en Puigserver, hi havia grada per a un miler de persones. No me la podia imaginar, per exemple, al Lliure de Gràcia. L'any passat vam haver d'endarrerir la producció perquè coincidia amb les funcions de Terra de ningú al TNC. Després m'he adonat que el Borràs es diu així en honor d'Enric Borràs un actor que es va fer popular, precisament, per interpretar el Manelic. Amb el primer que vaig contactar va ser amb Salvador Sunyer, que s'hi va apuntar des de la primera idea. També volia que Sílvia Pérez Cruz em fes una cançó especial. I la tenim. I que Xavier Albertí se'n cuidés de les llums. O Lluc Castells, de l'escenografia.
Parleu d'espectacle i no de monòleg, precisament, per aquest format més gran, més ambiciós. Com s'ha ideat, per exemple, l'espai escènic?
Des d'una simple conversa. Lluc Castells sap transformar el món simbòlic en un aspecte concret. Ja no em sé imaginar fer res sense ell. Volíem mostrar la contraposició de dos mons: el civilitzat i el primari: la terra baixa i la terra alta; el món malmès i el lluminós. Castells és un escenògraf contemporani que beu de la tradició familiar de construir escenografies. Es parteix d'un espai minimalista, una caixa blanca en què, quan s'obre la cortina, apareix la natura, el món salvatge, que anirà envaint aquest món civilitzat.
Pau Miró és un jove dramaturg i director. Com Guimerà, ara l'autoria catalana torna a tenir ressò més enllà de Catalunya.
És veritat que els autors d'ara són reconeguts aquí i a fora. S'ha produït un nou fenomen similar al que devia viure Guimerà en el seu temps. Ara, també són bons i grans autors contemporanis; ens n'hem de sentir orgullosos que se'ls tradueixi i representi arreu. Falta temps, potser encara, per determinar quin llegat serà per a la cultura contemporània. El teatre popular de Guimerà va ser substituït per Sagarra, però sembla que no va tenir la mateixa sort en les traduccions. A la dramatúrgia catalana li falta continuïtat encara per ser més valorada enllà de casa nostra.
Properament dirigireu al TNC un treball també sobre el sentit teatral...
El gran mestre Eduardo di Filippo es pregunta a L'art de la comèdia quin és el rol social del teatre. Jo defenso que el teatre és necessari i útil. Aquesta és una oportunitat per explicar-se des d'un equipament jove com és el TNC. L'expliquem també des del seu lloc físic. Filippo es pregunta per què entre els oficis útils trobem els dels metges o els fusters però no hi sigui el del teatre, com si no es considerés un bé de primera necessitat. L'obra serveix per reflexionar des d'on ens posem els actors. La soprano Montserrat Caballé ha dit algun cop que si un dia ella fa un gall en una òpera no matarà ningú. Però que l'error d'un metge sí que pot ferir una persona. O un arquitecte pot construir, per un mal càlcul, un edifici que no sigui segur. De Filippo confirma que el teatre és útil. De fet, la veritat teatral pot ser més interessant encara que la realitat.
Hi ha possibilitat que la peça es vegi més enllà del Borràs?
Hi ha programada una gira a patir del mes d'abril. Potser també podria arribar a Madrid, però caldria traduir-la abans. De fet, Guimerà va estrenar aquesta obra a Madrid abans que a Barcelona amb una traducció que li va fer José de Echegaray.
Com entén el teatre, avui?
El teatre és un punt de trobada amb les persones. En Salvador Sunyer em va acompanyar quan jo m'havia allunyat de l'escena i estava més interessat a fer cine. Ell em va escriure una carta animant-me. Per això vaig anar a ell quan vaig plantejar el projecte. Jo vinc d'una tradició en què és molt important treballar en equip. Treballo amb l'esperança que això es transmeti a l'espectador.

Fuente: Esther Alvarado (elmundo.es)
Cómo se comporta cada uno en una mesa de juego dice mucho de cómo somos en realidad. "Cuando aparece el juego surge algo muy primitivo del ser humano, las emociones, los instintos, las contradicciones...", dice el dramaturgo y director Pau Miró (Barcelona, 1974); aparecen las verdades de cada uno, el ser como somos detrás de nuestras máscaras sociales. Con esas premisas se sientan ante las cartas los cuatro personajes de 'Jugadores', la obra escrita y dirigida por Miró que se estrena en la sala verde de los Teatros del Canal.
Miguel Rellán, Ginés García Millán, Luis Bermejo y Jesús Castejón son los cuatro actores que dan vida a un profesor de matemáticas, un enterrador, un actor y un barbero que se reúnen en casa de uno de ellos para echar una partida de cartas. "Juegan al póquer, pero se hacen continuamente trampas entre ellos, aunque se necesitan mucho", explica Miró.
"En eso de las trampas puede que sí nos veamos reflejados, porque al principio de la crisis no sabíamos cómo ni por qué y ahora estamos descubriendo quiénes fueron los tramposos", añade.
Los cuatro se acercan a los 60 años y llevan a cuestas deudas, excesos, fracasos. "Con unas vidas de mierda enfocadas a aquellas milésimas de segundo en las que la carta que decide una partida se da la vuelta. Cada personaje tiene su historia, casi podríamos decir que cada personaje tiene un cuento por narrar", define el director. Son, en definitiva, hombres descolocados que han perdido el pulso del mundo y solo tienen una manera de recuperarlo. "Una manera desesperada".
La idea de escribir la función le surgió al dramaturgo catalán en 2010,cuando la crisis nos azotaba con la mano abierta y en España no se hablaba de otra cosa. "Reconozco que tenía la situación económica muy presente, pero no quería aburrir al público con más crisis económica", dice. Así que sus personajes se definen por la crisis personal por la que están pasando.
En una sociedad que desprecia la experiencia, "ellos se van quedando arrinconados; los dejan atrás". "Es una historia muy cotidiana -añade Pau Miró-, sin grandes discursos filosóficos, pero la idea es tratar de escudriñar el alma de cada personaje".
Sin ánimo de hacer spoiler, el director aclara que se trata de una "comedia negra" ("aquella en la que el sentido del humor no es muy amable") pero con personajes "muy amenos" y con cierto giro de suspense.
Aunque el estreno en castellano es en Madrid, esta función vivió días felices en catalán en 2011 y 2012 y en italiano. "La verdad es que me ha dado muchas alegrías y tenía muchas ganas de probarla en español. Me siento muy responsable de la puesta en escena", añade Miró.
"Piropos a mis actores te puedo decir los que quieras", comenta el director deslumbrado por los cuatro nombres con los que cuenta sobre las tablas, así como por el equipo artístico que le ha ayudado a montar esa pequeña ("y un poco cutre") cocina donde en la próxima mano de cartas cualquier cosa puede pasar.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una dècada llarga de la gestió de Focus. Sitjà, exdirector del Festival Grec, entre moltes altres direccions de risc, manté les accions paral·leles al vestíbul o en espais entorn de la sala (que es va inventar l'anterior director artístic, Julio Manrique); recupera el valor del teatre internacional (que va poder segellar Calixto Bieito durant el seu llarg mandat) després que l'operació Barcelona International Theater (BIT) naufragués a conseqüència de les retallades; també s'associa amb Viu el Teatre i Taller de Músics per recuperar la programació familiar dels anys 80 del Romea, que l'any passat va celebrar 150 anys i que és la sala no lírica degana de Barcelona.
El Romea prepara un cartell de profunda intensitat. Perquè les seves propostes són molt solvents o amb una notable capacitat de persuasió. Obrirà a mitjans de setembre amb Des de Berlín (L.R.), un sentit homenatge de Lou Reed que pareix del disc homònim i amb l'escriptura de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró. Andrés Lima dirigeix Pablo Derqui i Nathalie Poza, “el projecte més emocionant de la meva vida”, rematava ella.
Abel Folk proposa una versió teatral de la novel·la L'última trobada, de Sándor Marai. Es tracta d'una adaptació que, adverteix l'actor, director i coproductor, ha tingut clamorosos èxits “i clamorosos no èxits”. Pentación Espectáculos serà per Nadal amb En el estanque dorado, d'Ernest Thompson, amb Lola Herrera i Héctor Alterio liderant el repartiment. Sergi Belbel torna al Romea amb Fedra, protagonitzat per Emma Vilarasau (acompanyada de Lluís Soler i Jordi Banacolocha). Belbel va fer la tesina de filologia francesa traduint aquesta peça en alexandrins catalans.
El Romea també incita al debut teatral del director de cine Cesc Gay. Els veïns de dalt és una comèdia amb molta relació de parella, habitual en la filmografia de Gay però amb un ritme i un to molt diferent, cosa que li va fer veure que “era més apropiada per al teatre que per al cine”. Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico són els quatre actors d'una comèdia àcida. El darrer títol de la programació anunciat és Entremeses, breus relats de Cervantes que José Luis Gómez ja va utilitzar per inaugurar el Teatro de la Abadía i que ara reprèn amb un repartiment jove, novament.
Sitjà té clar que aconseguir la projecció internacional al Romea no és suficient programant espectacles més enllà de les fronteres de prestigi, “això es resol amb bon gust i un talonari”. Romea serà internacional perquè aconseguirà coproduir espectacles propis perquè viatgin més enllà. Sitjà vol que les estrenes al Romea estiguin marcades en vermell a les agendes dels principals programadors internacionals. Per això confia en crear una nova aliança amb teatres com l'Odeón de París, l'Stabile de Nàpols, La Abadía de Madrid o el Nationale de Brussel·les per guanyar un projecte europeu, afegint-se a un projecte similar al de Cities on Stage, en el qual van participar teatres d'una dimensió i concepció similar a la del Romea; “el teatre privat més públic”, segons paraules del mateix Sitjà. Per ara, hi ha previstos tres espectacles que es podran veure a partir del juny; probablement, Fiona Shaw representarà The rime of the Ancient Mariner, un títol que ha segellat èxits a Londres Epidaure i Nova York. També es portarà La nit de Helver, interpretada per una actriu habitual en els films de Kosturica, que coprodueix l'espectacle. Finalment, Patti Smith parlarà, cantarà i llegirà Virginia Woolf.
I els solos?
Probablement, la primera gran aportació de Sitjà en la programació del Romea sigui Solos, una sèrie de 20 vetllades, els dilluns, on actors, directors i escriptors (destaca Juan Villoro i el crític Marcos Ordóñez) comparteixin fins a 60 minuts per destapar-se en algun fet que mai havien presentat abans. Per exemple, Xavier Albertí diu que explicarà la seva aventura al servei militar acompanyat d'un piano! Sitjà reivindica que el teatre només és possible amb artistes i per això els cedeix l'espai. Seran accions que s'aniran alternant amb el que segueixi programant la Fundació Romea.
La marca Viu el Teatre ja va normalitzar el teatre familiar els dissabtes a la tarda a l'antic teatre del CCCB. Ara planteja un programa al Romea en què s'hi pot veure el musical Patatu (a partir d'un personatge creat per l'actriu Àngels Bassas, fa uns anys vinculada a la companyia Romea de Bieito). També hi haurà elPerduts a la Viquipèdia, un divertit viatge per dins d'Internet, que es va estrenar al Grec de l'any passat. Completen el programa Els secrets de mr. Stromboli (la versió sala de l'espectacle de carrer inaugurat a la Mostra d'Igualada)i El venedor d'històries, del cantaire i músic Ireneu Tranis. Per a la iniciació a la música, se signa un programa i un cicle escolar amb Taller de Músics.
Finalment, l'Offside. Sitjà confia que hi poden haver fins a quatre propostes. Arrencarà a l'octubre amb unMinimacbeth, que serà l'aportació al Festival Shakespeare, que torna al Raval a la tardor.

Martínez: “Cal un terratrèmol”

Daniel Martínez, president del grup Focus, apel·la al terratrèmol per recuperar els ànims en els espectadors. Tot i que el Romea sigui de les poques places que ha mantingut el tipus en la cartellera de Barcelona (1,4 milions de recaptació, 60% d'ocupació), ja es detecta que la temporada 13/14 no haurà pogut recuperar el mig milió d'espectadors
perduts del curs 12/13.
Daniel Martínez, que els darrers mesos s'ha desvinculat de la presidència d'Adetca (Associació d'empresaris de teatre de Catalunya i també de la Faeteda (l'entitat de productors estatal) admet
la seva derrota: no ha sabut convèncer el ministre d'Hisenda del mal que està infringint l'IVA cultural al 21%. Només aspira ara que sigui la gent la que s'adoni de qui és el responsable de la desfeta cultural. Els productors han hagut d'assumir l'IVA que no pagaven els espectadors i
això ha implicat que es redueixi la seva capacitat de producció. Focus, que habitualment produïa una dotzena d'espectacles per temporada, s'ha vist forçada a produir-ne fins a 15. No hi ha gires, però tampoc suficient producte de qualitat que giri.

El Romea refà ponts

by on 15:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una ...
A.R. |Actor, director, autor, dramaturg... I de gran què voldràs ser?
P.M. |M’agradaria ser novel·lista, treballar en un bufet estil Bartleby o ser Lluïsa Cunillé.
Com definiries els homes com tu?
Homes de poc pèl, d’idees poc clares, presumits, de fer servir poques etiquetes, exmacrobiòtics i molt sensibles.
Sincerament, ¿t’has sentit còmode assajant amb tanta dona?
He fet el paper de director exigent, mantenint la distància prudencial, però reconec que les pauses m’apassionaven, sortien temes impossibles…
Com combats els nervis previs a una estrena? ¿Xocolata, ioga, gintònics, ansiolítics, somnífers, dònuts, fumant... o ets un home tranquil?
Jo no sé fumar, però la setmana de l’estrena m’acabo paquets sencers de tabac. En una altra època feia ioga. I en algun moment he menjat compulsivament coses dolces. Actualment, barrejo les tres tendències.
Imagina que demà et truquen de Nova York oferint-te dirigirDones com jo amb les quatre actrius internacionals que tu vulguis... Com ho veus? Quines triaries?
A Nova York hi sobren autors, però si sonés la flauta, estic disposat a fer les maletes i a deixar-ho tot. Cate Blanchett, Julianne Moore, Susan Sarandon, Naomi Watts.
¿T’han dit alguna vegada que tens una sensibilitat molt femenina? T’agrada?
M’ho havien dit, sí, però tinc la sensació que amb el pas dels anys n’he perdut una mica. M’agrada perquè això dels gèneres no ho separo tan fàcilment, jo. Sóc més aviat partidari dels matisos.
M’han dit que has passat del barri del Raval a Sant Gervasi. ¿No podríem haver trobat un terme mitjà?
Em fas riure molt, Àgata… Com a exmacrobiòtic que sóc et diré que on visc ara hi trobo a faltar la inspiració, però com a contrapartida hi ha unes xarcuteries espectaculars.
Estàs en l’edat ideal per ser pare. ¿Et frena el moment que vivim?
La cantarella que no hi ha futur és empipadora i acaba incidint en el nostre estat d’ànim, però és ridícul, ens ofeguem en un got d’aigua. La nostra mirada cansada no serà la dels nostres fills.
Sigues sincer: ¿les dones, de vint, trenta, quaranta o cinquanta?
A partir de trenta tot em sembla raonable.
P.M. |Què vas pensar la primera vegada que vas llegir Dones com jo?
A.R. |Que tant de bo ens l’haguessis donat una mica abans per poder-la llegir millor, perquè en la primera lectura, davant teu i tot l’equip, t’agafen totes les inseguretats del món i penses: “Això no ho sabrem fer”.
Al personatge que interpretes, l’Arquitecta, hi volia extrapolar un estat d’ànim que em sembla palpar al carrer, una barreja de negativitat i baixa autoestima... Creus que és un lloc comú?
Crec que una cosa porta a l’altra. Sí, és cert, estem més negatius, no ens ho posen fàcil, i això finalment et porta a una sèrie de dubtes sobre la validesa d’un mateix, com si poséssim a prova les nostres possibilitats.
¿Creus que una part del públic es reconeix en el teu personatge? ¿I tu reconeixes aquest estat d’ànim al carrer?
Moltes persones, sobretot dones, s’hi han sentit malauradament identificades. Dic malauradament perquè la meva arquitecta es troba en un estat molt extrem, de voler amagar-se i fugir de tot, fruit d’una crisi profunda amb ella mateixa. Però no m’ho diuen tristes, hi ha com una mena d’emoció i de catarsi en veure que el seu moment és universal.
Els espectadors es passen el 70% de l’obra rient; malgrat això, ¿qualificaries Dones com jo com una comèdia?
Jo sempre la defineixo, amb el teu permís, com una muntanya russa. Un estat bastant propi de les dones, d’altra banda, que som capaces de passar del riure al plor en un segon. I això és bonic, no?
Hi ha un moment de l’obra en què balles Donna Summer i t’entregues molt a la coreografia... Quina relació tens amb la dansa?
És absolutament nefasta. Sóc més aviat arítmica i patosa però no et pots imaginar com disfruto. El meu pas per la dansa no havia sortit del Luz de Gas o del Biquini i ja ho veus, al Romea, ballant Donna Summer!
T de Teatre és una família que fa 22 anys que treballa en comú. ¿No se us acaben mai els temes de conversa?
És fort, eh? Jo també ho penso molt sovint. Però és que tenim tanta corda... Saps què passa? Pràcticament hem crescut juntes. Hem passat juntes l’eufòria dels vint anys, l’equilibri dels trenta, ens hem enamorat paral·lelament, hem tingut fills, hem viscut la plenitud dels quaranta… (I de moment deixem-ho aquí.) I això comporta en cada moment unes converses i anècdotes que es van renovant per l’edat i les experiències. És tan fantàstic que passi això!


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Pau Miró és el director i dramaturg que ha endreçat i netejat tanta voluntat d'explicar coses. se sent privilegiat d'haver assistit a com els dos personatges d'una Barcelona que ja no hi és són capaços de retratar en primera persona del singular una història entre hippy i canalla que anava del Zeleste a la parròquia. Del cantant galàctic a la decisió de no fer més de mossèn. Tan bé que anàvem... serveix per mirar el passat sense nostàlgia i espigolar la seva saviesa a base d'experiència i un punt de mala llet (“a vegades ni tan sols qui diu ‘t'estimo' n'és conscient de fins quant estima a l'altra”, comenta Flavià). L'obra fa temporada a La Seca fins al proper 14 d'abril. Prometen cantar i parlar. Sisa es dedica més al primer verb. Flavià, se centra en el segon. Ai, quins temps els del señor Dalmau i señor Viñas de la ràdio en blanc i negre i la beneficència.
Flavià se sorprèn de tots els temes que arriben a comentar. En realitat, són una màquina de sentenciar, en caire lúcid i també lúdic, dels temes més variats de la condició humana. Heus aquí una llista prou gràfica de quines són les dianes d'aquesta parella de fet escènica: la relació amb lesex. La ferreteria i les rentadores. Els toros, les subvencions i, tangencialment, la política. De la infància i la primera comunió. De la devoció per la música de Sisa. De l'entrada i sortida de la vocació de mossèn Flavià. Dels catalans. Dels diners. De Sisa en un supermercat. Dels passeigs amb el gos de Carles Flavià a les tres de la matinada. És una hora i mitja d'espectacle i en què es canten una desena de temes, que surten al pas del que estan parlant.
Miró confia que no variarà gaire el fil de la conversa escènica. Perquè, encara que semblin molt àcrates, en realitat són rigorosos en la representació. Tot i això sí que hi ha petits moments per a la improvisació, molt mesurats, d'entrada. El dramaturg se sent mol còmode en aquesta col·laboració perquè li agrada moure's pels “territoris marginals, no convencionals”. I la parella d'artistes saben combinar l'humor amb alguna dosi d'emoció. Per a Miró, “el teatre estandarditzant d'avui impossibilita habitualment petites joies com aquesta”. I per això la defensa i s'indigna si algun col·lega s'estranya perquè signa la direcció d'una obra signada per Flavià i Sisa. L'autor confessa que “cada cop m'interessa més el que ens diuen les persones que han superat la seixantena d'anys”. Han passat tres llargs anys fins que la idea de conversa de bar ha condensat en títol a la cartellera. Flavià admet que aquest temps ha estat beneficiós per al muntatge, “era molt pitjor abans”.
De novel·la premiada a espectacle
Aquest vespre s'estrena al teatre Aurora d'Igualada, Olor de gas. És l'adaptació a l'escena del text premiat amb el premi Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa 2010, de Pep Elias, que suposa la primera coproducció per a adults de la sala alternativa de l'Anoia. El muntatge estarà en cartell aquest cap de setmana. També ja hi ha tancada una gira per diferents sales de Catalunya: Kursaal de Manresa (28 de febrer), Sala Trono de Tarragona (1 i 2 de març), el Teatre de Ponent, de Granollers (8, 9 i 10 de març) i a La Planeta de Girona (16 i 17 de març).
L'Adam és un home feliç que comet l'error de creure que tot el que té durarà per sempre. En el moment més inesperat, però, tot se li'n va en orris i, amb la sensació que la vida l'ha estafat, decideix començar de nou tan lluny com sigui possible i acaba convertit en el primer ésser humà que arriba a Mart. Una crònica marciana amb poca ciència i molta ficció. L'actor Joan Valentí (que actualment interpreta el paper d'en Pau al Super3) és aquest Adam desenganyat que recomença la vida a Mart. Mirada lúcida, mirada lúdica.


Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
"Estar a la lluna és saludable, si no anéssim a la Lluna de tant en tant, no podríem baixar a la Terra a solucionar problemes", assegura Pau Miró. El dramaturg i director -que amb obres com Plou a BarcelonaEls jugadors Girafes ha demostrat que ni és previsible ni està ancorat en un sol gènere- s'estrena en el teatre familiar amb Viatge a la lluna. L'experiència li ha agradat. "Ha estat alliberador. Quan ens fem grans tenim vergonya de ser cursis. M'he tret aquest complex del damunt i m'he deixat anar", diu.
Viatge a la lluna reivindica el sa costum de fantasiejar. "L'obra té un contingut moral, que no vol dir moralista: reivindica la imaginació i la creativitat", explica Miró. L'espectacle, que es podrà veure fins al 6 de gener a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), reinterpreta un conte de Josep Maria Espinàs. L'escriptor va estrenar el 1966 Viatge a la lluna amb música de Xavier Montsalvatge. Aquell conte musicat explicava l'aventura d'una colla de nens, els Pesquis (es diuen així perquè sempre se n'empesquen alguna), obstinats a anar a la Lluna. Il·lusionats, els infants elaboren un coet per llançar-se a l'espai. Miró reprèn la història en aquest punt i hi afegeix una segona part, amb música d'Albert Guinovart, en què els espavilats Pesquis arriben a la Lluna i descobreixen l'univers lunar. "Parteixo del conte d'Espinàs per explicar una aventura al·lucinant en una Lluna que imagino com una gelateria gegant", relata el dramaturg.
Catorze músics a l'escenari
En aquesta odissea espacial també hi participen catorze músics de la formació Murtra Ensemble. Els músics toquen sobre l'escenari i juguen amb la colla dels Pesquis. Els personatges no són de carn i ossos sinó que són il·lustracions creades per Sebastià Serra. "Espinàs, en un moment del conte, descriu la Lluna com un immens gelat de nata. A partir d'aquí vaig imaginar com havien de ser les il·lustracions", explica Serra. L'il·lustrador combina les fotografies d'objectes reals (blocs de fusta, gespa, embuts metàl·lics, didals, boles de gelat...) amb les il·lustracions i els dibuixos.
Jordi Caba ha donat vida als personatges. A l'hora d'animar-los, s'ha inspirat en la música de la primera part del conte, la que va compondre Montsalvatge. "És molt descriptiva. Escoltant-la em podia imaginar com es movien els nens", diu.
En aquest joc escènic a múltiples bandes també hi participen dos actors-cantants: Ivan Labanda i Xènia Reguant. Guinovart, que es confessa deixeble de Montsalvatge -aquest any se celebra el centenari del seu naixement-, assegura que Viatge a la lluna és una "aposta arriscada". "Té una part més divertida i una altra de més lírica i més introspectiva", explica Guinovart.
Una beca efímera
Pau Miró confessa que, quan una tarda li van presentar el projecte a la llibreria Central del carrer Mallorca de Barcelona, va veure molt de talent i molta il·lusió. "De diners, però, n'hi havia pocs", diu. Viatge a la lluna es va finançar amb la beca Primer Acte de la Fundació Jaume Casademont. La beca, però, ha tingut una vida efímera. Convocada per primera vegada l'any passat, enguany ja no s'ha convocat.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ
INTÈRPRETS: ISAAC ALCAYDE, JOAN SOLÉ, ANDREA TREPAT, PETER VIVES, MARTA OSSÓ i JORDI LLOVET
DURADA: 1h 15min
PRODUCCIÓ: LA FANTASTICA S.L., SALA BECKETT i TEMPORADA ALTA
SALA BECKETT

Espero amb ganes cada nou text/projecte que signi en Pau Miró. La seva dramatúrgia és inconfundible. Els seus personatges, la majoria perdedors, desprenen una mena d'empatia particular. Els seus textos estan plens d'elements simbòlics, de metàfores, res està mastegat, l'espectador ha de posar de la seva part per desxifrar-los.

Després de l'èxit de Els Jugadors la temporada passada al Lliure, arriba ara Un refugi indie, la segona part de la seva nova trilogia. Al igual que passava allà, els personatges aquí són uns perdedors, però joves. Amb vint-i-pocs anys, la vida ja els ha tractat tan malament que no veuen sortida als seus problemes. Sense feina, estudiant filosofia, amb feina però amb una constant por de perdre-la, visquen amb els pares, però anhelant llibertat, aquests joves opten per camins difícils i sense aparent sortida.

Pau Miró ha optat per una nova companyia La Fantastica plena de noves cares, algunes conegudes com el Peter Vives per les seves aparicions televisives i amb l'Issac Alcayde, tot un veterà sobre els escenaris. Les interpretacions són irregulars, destaquen les dues nois, la Andrea Trepat i la Marta Ossó i també es descobreix un possible gran actor darrera de Jordi Llovet, un fugitiu més que convincent.

El refugi se'ns presenta escenogràficament dibuixat amb una habitació en el que es podia considerar una cabanya d'un bosc. Els diferents personatges entren i surten per l'armari o per la finestra, aqui no hi ha portes. Sempre de cara al públic els actors semblen estar dins d'un aparador. Malgrat aquesta sensació d'irrealitat el refugi funciona en les diferents escenes que s'entrecreuen.

El simbolisme de l'escriptura dramàtica del Pau Miró travessa tota l'obra, però per si algun es va quedar perdut, l'escena final en format audiovisual (prescindible i curt) recrea aquest simbolisme i fa que l'espectador es pregunti si és possible un final feliç o no per aquesta història. Masses qüestions que al finalitzar que deixen al públic ple de preguntes.

UN REFUGI INDIE

by on 18:00
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ INTÈRPRETS: ISAAC ALCAYDE, JOAN SOLÉ, ANDREA TREPAT, PETER VIVES, MARTA OSSÓ i JORDI LLOVET DURADA:...