Pau Miró entrevista Àgata Roca

P.M. |Què vas pensar la primera vegada que vas llegir Dones com jo?
A.R. |Que tant de bo ens l’haguessis donat una mica abans per poder-la llegir millor, perquè en la primera lectura, davant teu i tot l’equip, t’agafen totes les inseguretats del món i penses: “Això no ho sabrem fer”.
Al personatge que interpretes, l’Arquitecta, hi volia extrapolar un estat d’ànim que em sembla palpar al carrer, una barreja de negativitat i baixa autoestima... Creus que és un lloc comú?
Crec que una cosa porta a l’altra. Sí, és cert, estem més negatius, no ens ho posen fàcil, i això finalment et porta a una sèrie de dubtes sobre la validesa d’un mateix, com si poséssim a prova les nostres possibilitats.
¿Creus que una part del públic es reconeix en el teu personatge? ¿I tu reconeixes aquest estat d’ànim al carrer?
Moltes persones, sobretot dones, s’hi han sentit malauradament identificades. Dic malauradament perquè la meva arquitecta es troba en un estat molt extrem, de voler amagar-se i fugir de tot, fruit d’una crisi profunda amb ella mateixa. Però no m’ho diuen tristes, hi ha com una mena d’emoció i de catarsi en veure que el seu moment és universal.
Els espectadors es passen el 70% de l’obra rient; malgrat això, ¿qualificaries Dones com jo com una comèdia?
Jo sempre la defineixo, amb el teu permís, com una muntanya russa. Un estat bastant propi de les dones, d’altra banda, que som capaces de passar del riure al plor en un segon. I això és bonic, no?
Hi ha un moment de l’obra en què balles Donna Summer i t’entregues molt a la coreografia... Quina relació tens amb la dansa?
És absolutament nefasta. Sóc més aviat arítmica i patosa però no et pots imaginar com disfruto. El meu pas per la dansa no havia sortit del Luz de Gas o del Biquini i ja ho veus, al Romea, ballant Donna Summer!
T de Teatre és una família que fa 22 anys que treballa en comú. ¿No se us acaben mai els temes de conversa?
És fort, eh? Jo també ho penso molt sovint. Però és que tenim tanta corda... Saps què passa? Pràcticament hem crescut juntes. Hem passat juntes l’eufòria dels vint anys, l’equilibri dels trenta, ens hem enamorat paral·lelament, hem tingut fills, hem viscut la plenitud dels quaranta… (I de moment deixem-ho aquí.) I això comporta en cada moment unes converses i anècdotes que es van renovant per l’edat i les experiències. És tan fantàstic que passi això!

No hay comentarios:

Publicar un comentario