Els ponts de l’amor arriben a Broadway


Font: X.C. (ara.cat)
Primer va ser una novel·la de Robert James Waller de vendes multimilionàries malgrat el rebuig unànime de la crítica. Després va ser un meravellós film de Clint Eastwood protagonitzat pel mateix director i per Meryl Streep. Ara, els amors impossibles d’ Els ponts de Madison arriben a escena per inundar Broadway amb el seu romanticisme sense embuts, en una temporada plena d’adaptacions de pel·lícules d’èxit, com ara RockyAladdin i Bullets over Broadway.
La parella protagonista al teatre és ostensiblement més jove que al film, però la química entre ells fa creïble aquesta trobada improbable entre una emigrant italiana, mestressa de casa en un poblet perdut d’Iowa a mitjans dels anys 60, i un fotògraf del National Geographic a la recerca dels famosos ponts coberts de la comarca. Per sobre de tot destaca la presència i veu lluminosa de Kelli O’Hara, una de les sopranos líriques més destacades del Broadway actual, que té en aquesta Francesca l’oportunitat de ser cap de cartell indiscutible, una oportunitat que aprofita a fons. Steven Pasquale aconsegueix evitar que el seu Robert caigui en el tòpic de l’adonis que posa en ebullició dones madures, gràcies a un cant no menys modulat i expressiu que el de la seva partenaire. Esclar que la partitura els ho posa fàcil.
Jason Robert Brown, un dels compositors més interessants de les últimes fornades del teatre novaiorquès ( 13The Last Five Years ), alterna de manera eficaç un llenguatge amarat del folk nord-americà per retratar l’entorn on se situa la història amb irrefrenables efusions líriques per als protagonistes, unes efusions que no és forassenyat definir com a quasi operístiques.
Von Trier com a referent
Més que cançons que puguin esdevenir hits fàcils de taral·lejar, Brown és especialment hàbil a l’hora de crear escenes en què la música i les lletres (també seves, Marsha Norman s’encarrega del llibret) aprofundeixen en les emocions dels personatges. És el cas del número inicial, To Build a Home, retrat precís del llarg viatge de la Francesca cap a una vida domèstica que no és el que ella somiava, o dels duos amb el Robert en què, de manera gradual, van aflorant els seus sentiments.
Citar Dogville, de Lars von Trier, com a referent visual per a una història d’ecos lacrimògens pot semblar un contrasentit. De fet, el director Bartlett Sher (un dels puntals del nou Met de Peter Gelb) i el dissenyador Michael Yeargan han agafat el mateix principi d’escenari buit per omplir-lo d’elements mòbils com l’enginyosa evocació del pont i un cor sempre present, observant les accions dels protagonistes. En el fons, tot i la bona feina del conjunt del cast, és el duo d’amants dissortats i l’apassionada música que els amara el que justifica aquestThe Bridges of Madison County.

No hay comentarios:

Publicar un comentario