Butaques i somnis: Peter Vives

Mostrando entradas con la etiqueta Peter Vives. Mostrar todas las entradas

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL

MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES

INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PETER VIVES i JOAN VIVES

DURADA: 1h 30min

PRODUCCIÓ: ANEXA i GREC 2013 FESTIVAL DE BARCELONA

TEATRE POLIORAMA

Arriba un moment a la temporada que ja no serveix tot, has vist obres dolentes i molt dolentes, i de tant en tan una petita joia. Alguns hem vist més de cent i els nostres ulls, les nostres orelles necessiten experiències noves i no el mateix teatre de sempre. Som al juliol portem tota la temporada al darrera, portem un Grec 2013 força interessant, però acabem d'encallar-nos.

Puc entendre que s'hagi de fer teatre comercial, però si ben no recordo de la sessió d'ahir amb el Simó vol un teatre comercial que faci pensar que plantegi preguntes a la gent. Aquí l'única pregunta que se'm passa pel cap és: "Quan dius què falta?"

D'entrada Tots fem comèdia és la típica comèdia (musical) d'Oristrell cinematogràfica traslladada al teatre. Res més. Un homenatge als còmics i al cinema amb un "guió" ple de tòpics humans i cinematogràfics. Oristrell, però s'ha sabut rodejar de experts en aquestes lindes com el Jordi Bosch i el Ferran Rañé, que tiren de recursos de sempre. No sé sap si estan interpretant en Tots fem comèdia o en la popular teleserie Majoria Absoluta (també d'Oristrell).

Pel que fa als actors més joves, el Peter Vives millora damunt de l'escenari en comparació a altres muntatges que ha interpretat recentment, encara que segueix sobreinterpretant algunes escenes. Per contra, les tables li juguen a favor a la Nausicaa Bonín, la més natural dels quatre, amb papers desdoblats i que protagonitza el millor moment del muntatge en l'escena de recollida del Goya a millor actriu de repartiment.

A falta de pressupost per escenografia tot passa en una pantalla. Tendència que s'imposa amb força diga-li crisi, diga-li falta d'imaginació. Aquí sembla justificat per l'homenatge al cinema. Això si el que no està justificat són els errors de coordinació del playback del vídeo inicial.

Millor no parlem del moments musicals. La veu no es salva però guanya la partida algunes "coreografies" tretes de muntatges d'una altra època. Tots fem comèdia és un muntatge dels que fa quinze haguessin passat amb nota però que en el 2013 i a finals de temporada no arriba ni a l'aprovat.

TOTS FEM COMÈDIA

by Elisa Díez on 23:30

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: JOAQUIM ORISTRELL MÚSICA I LLETRES: JOAN VIVES INTERPRETACIÓ: JORDI BOSCH, FERRAN RAÑÉ, NAUSICAA BONNÍN, PET...

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PAU MIRÓ

INTÈRPRETS: ISAAC ALCAYDE, JOAN SOLÉ, ANDREA TREPAT, PETER VIVES, MARTA OSSÓ i JORDI LLOVET

DURADA: 1h 15min

PRODUCCIÓ: LA FANTASTICA S.L., SALA BECKETT i TEMPORADA ALTA

SALA BECKETT

Espero amb ganes cada nou text/projecte que signi en Pau Miró. La seva dramatúrgia és inconfundible. Els seus personatges, la majoria perdedors, desprenen una mena d'empatia particular. Els seus textos estan plens d'elements simbòlics, de metàfores, res està mastegat, l'espectador ha de posar de la seva part per desxifrar-los.

Després de l'èxit de Els Jugadors la temporada passada al Lliure, arriba ara Un refugi indie, la segona part de la seva nova trilogia. Al igual que passava allà, els personatges aquí són uns perdedors, però joves. Amb vint-i-pocs anys, la vida ja els ha tractat tan malament que no veuen sortida als seus problemes. Sense feina, estudiant filosofia, amb feina però amb una constant por de perdre-la, visquen amb els pares, però anhelant llibertat, aquests joves opten per camins difícils i sense aparent sortida.

Pau Miró ha optat per una nova companyia La Fantastica plena de noves cares, algunes conegudes com el Peter Vives per les seves aparicions televisives i amb l'Issac Alcayde, tot un veterà sobre els escenaris. Les interpretacions són irregulars, destaquen les dues nois, la Andrea Trepat i la Marta Ossó i també es descobreix un possible gran actor darrera de Jordi Llovet, un fugitiu més que convincent.

El refugi se'ns presenta escenogràficament dibuixat amb una habitació en el que es podia considerar una cabanya d'un bosc. Els diferents personatges entren i surten per l'armari o per la finestra, aqui no hi ha portes. Sempre de cara al públic els actors semblen estar dins d'un aparador. Malgrat aquesta sensació d'irrealitat el refugi funciona en les diferents escenes que s'entrecreuen.

El simbolisme de l'escriptura dramàtica del Pau Miró travessa tota l'obra, però per si algun es va quedar perdut, l'escena final en format audiovisual (prescindible i curt) recrea aquest simbolisme i fa que l'espectador es pregunti si és possible un final feliç o no per aquesta història. Masses qüestions que al finalitzar que deixen al públic ple de preguntes.