Mostrando entradas con la etiqueta Daniel Martínez. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Daniel Martínez. Mostrar todas las entradas

Font: Laura Serra (ara.cat)
El Grup Focus ha anunciat les novetats de tota la temporada 2015 per als quatre teatres que gestiona. La productora de teatre més important de Catalunya ha anunciat que aquest any destinarà 2 milions d'euros a la producció (200.000 euros més que l'any anterior) d'11 espectacles propis i 7 coproduccions.
Els quatre teatres de Focus han sumat 338.600 espectadors el 2014 (respecte els 325.000 del 2013) i el president, Daniel Martínez, mostra un "moderat optimisme" de cara a aquest 2015, que esperen que remunti en públic un 7-8%. El grup va fer el 2014 un total de 1.700 representacions.
El més vistós de l'anunci d'avui són els noms propis. Aquestes són les principals novetats.
  • 'Sócrates' serà Josep Maria Pou, dirigit per Mario Gas. La producció s'estrenarà a Mérida i obrirà temporada del Teatre Romea.
  • Woody Allen en versió catalana a La Villarroel. Àlex Rigola farà una versió catalana de l'adaptació de 'Marits i mullers'. Joan Carreras i Andreu Benito estan confirmats.
  • Concha Velasco tornarà al Teatre Goya amb 'Olivia y Eugenia, després de superar un càncer, una producció estrenada ja a Madrid.
  • El Mag Lari portarà la seva nova producció 'Ozom' al Teatre Condal, un espectacle de gran format.
  • Lolita Flores passarà pel Goya amb 'La plaza del Diamante', amb versió direcció de Joan Ollé, que també prepara un espectacle pel Romea sobre l'art de principis del segle XX a Espanya, i que es titularà 'Poemas para antes de una guerra'.
  • Guillem Clua és autor del llibret, amb música de Jordi Cornudella, del primer musical de producció pròpia que farà el Teatre Goya. '73 raons per deixar-te' el dirigirà Elisenda Roca.
  • Marília Samper escriu i dirigeix 'Petits monstres', que es podrà veure després d''El crèdit' a La Villarroel. Pere Riera i Emma Vilarasau seran una de les parelles de fet que tornaran a aquest teatre amb un projecte encara indefinit.

Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una dècada llarga de la gestió de Focus. Sitjà, exdirector del Festival Grec, entre moltes altres direccions de risc, manté les accions paral·leles al vestíbul o en espais entorn de la sala (que es va inventar l'anterior director artístic, Julio Manrique); recupera el valor del teatre internacional (que va poder segellar Calixto Bieito durant el seu llarg mandat) després que l'operació Barcelona International Theater (BIT) naufragués a conseqüència de les retallades; també s'associa amb Viu el Teatre i Taller de Músics per recuperar la programació familiar dels anys 80 del Romea, que l'any passat va celebrar 150 anys i que és la sala no lírica degana de Barcelona.
El Romea prepara un cartell de profunda intensitat. Perquè les seves propostes són molt solvents o amb una notable capacitat de persuasió. Obrirà a mitjans de setembre amb Des de Berlín (L.R.), un sentit homenatge de Lou Reed que pareix del disc homònim i amb l'escriptura de Juan Villoro, Juan Cabestany i Pau Miró. Andrés Lima dirigeix Pablo Derqui i Nathalie Poza, “el projecte més emocionant de la meva vida”, rematava ella.
Abel Folk proposa una versió teatral de la novel·la L'última trobada, de Sándor Marai. Es tracta d'una adaptació que, adverteix l'actor, director i coproductor, ha tingut clamorosos èxits “i clamorosos no èxits”. Pentación Espectáculos serà per Nadal amb En el estanque dorado, d'Ernest Thompson, amb Lola Herrera i Héctor Alterio liderant el repartiment. Sergi Belbel torna al Romea amb Fedra, protagonitzat per Emma Vilarasau (acompanyada de Lluís Soler i Jordi Banacolocha). Belbel va fer la tesina de filologia francesa traduint aquesta peça en alexandrins catalans.
El Romea també incita al debut teatral del director de cine Cesc Gay. Els veïns de dalt és una comèdia amb molta relació de parella, habitual en la filmografia de Gay però amb un ritme i un to molt diferent, cosa que li va fer veure que “era més apropiada per al teatre que per al cine”. Àgata Roca, Pere Arquillué, Nora Navas i Jordi Rico són els quatre actors d'una comèdia àcida. El darrer títol de la programació anunciat és Entremeses, breus relats de Cervantes que José Luis Gómez ja va utilitzar per inaugurar el Teatro de la Abadía i que ara reprèn amb un repartiment jove, novament.
Sitjà té clar que aconseguir la projecció internacional al Romea no és suficient programant espectacles més enllà de les fronteres de prestigi, “això es resol amb bon gust i un talonari”. Romea serà internacional perquè aconseguirà coproduir espectacles propis perquè viatgin més enllà. Sitjà vol que les estrenes al Romea estiguin marcades en vermell a les agendes dels principals programadors internacionals. Per això confia en crear una nova aliança amb teatres com l'Odeón de París, l'Stabile de Nàpols, La Abadía de Madrid o el Nationale de Brussel·les per guanyar un projecte europeu, afegint-se a un projecte similar al de Cities on Stage, en el qual van participar teatres d'una dimensió i concepció similar a la del Romea; “el teatre privat més públic”, segons paraules del mateix Sitjà. Per ara, hi ha previstos tres espectacles que es podran veure a partir del juny; probablement, Fiona Shaw representarà The rime of the Ancient Mariner, un títol que ha segellat èxits a Londres Epidaure i Nova York. També es portarà La nit de Helver, interpretada per una actriu habitual en els films de Kosturica, que coprodueix l'espectacle. Finalment, Patti Smith parlarà, cantarà i llegirà Virginia Woolf.
I els solos?
Probablement, la primera gran aportació de Sitjà en la programació del Romea sigui Solos, una sèrie de 20 vetllades, els dilluns, on actors, directors i escriptors (destaca Juan Villoro i el crític Marcos Ordóñez) comparteixin fins a 60 minuts per destapar-se en algun fet que mai havien presentat abans. Per exemple, Xavier Albertí diu que explicarà la seva aventura al servei militar acompanyat d'un piano! Sitjà reivindica que el teatre només és possible amb artistes i per això els cedeix l'espai. Seran accions que s'aniran alternant amb el que segueixi programant la Fundació Romea.
La marca Viu el Teatre ja va normalitzar el teatre familiar els dissabtes a la tarda a l'antic teatre del CCCB. Ara planteja un programa al Romea en què s'hi pot veure el musical Patatu (a partir d'un personatge creat per l'actriu Àngels Bassas, fa uns anys vinculada a la companyia Romea de Bieito). També hi haurà elPerduts a la Viquipèdia, un divertit viatge per dins d'Internet, que es va estrenar al Grec de l'any passat. Completen el programa Els secrets de mr. Stromboli (la versió sala de l'espectacle de carrer inaugurat a la Mostra d'Igualada)i El venedor d'històries, del cantaire i músic Ireneu Tranis. Per a la iniciació a la música, se signa un programa i un cicle escolar amb Taller de Músics.
Finalment, l'Offside. Sitjà confia que hi poden haver fins a quatre propostes. Arrencarà a l'octubre amb unMinimacbeth, que serà l'aportació al Festival Shakespeare, que torna al Raval a la tardor.

Martínez: “Cal un terratrèmol”

Daniel Martínez, president del grup Focus, apel·la al terratrèmol per recuperar els ànims en els espectadors. Tot i que el Romea sigui de les poques places que ha mantingut el tipus en la cartellera de Barcelona (1,4 milions de recaptació, 60% d'ocupació), ja es detecta que la temporada 13/14 no haurà pogut recuperar el mig milió d'espectadors
perduts del curs 12/13.
Daniel Martínez, que els darrers mesos s'ha desvinculat de la presidència d'Adetca (Associació d'empresaris de teatre de Catalunya i també de la Faeteda (l'entitat de productors estatal) admet
la seva derrota: no ha sabut convèncer el ministre d'Hisenda del mal que està infringint l'IVA cultural al 21%. Només aspira ara que sigui la gent la que s'adoni de qui és el responsable de la desfeta cultural. Els productors han hagut d'assumir l'IVA que no pagaven els espectadors i
això ha implicat que es redueixi la seva capacitat de producció. Focus, que habitualment produïa una dotzena d'espectacles per temporada, s'ha vist forçada a produir-ne fins a 15. No hi ha gires, però tampoc suficient producte de qualitat que giri.

El Romea refà ponts

by on 15:42
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Borja Sitjà és el primer gestor cultural que assumeix la direcció del Romea, després d'una ...
Font: Laura Serra (ara.cat)
Daniel Martínez es retira de la patronal del teatre Adetca (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) després de 22 anys, 17 dels quals com a president. Considera que el més important del seu llegat és el consens i la cohesió del sector. Seguirà capitanejant Focus, la productora teatral més gran de l’Estat, però té al cap un relleu a mitjà termini. Assegura que seguirà vinculat a l’empresa que va cofundar i al teatre mentre les forces l’hi permetin.
Per què deixa Adetca?
És l’hora de saba nova, jove, preparada. Faig un pas enrere voluntàriament i amb alegria. Hi ha un esgotament, la sospita que fas de tap i quan tens la sensació que pots actuar com si allò fos teu, has de retirar-te. La sensació patrimonial és negativa i poc democràtica. Ha arribat l’hora de no fer cap nosa.
El substitueix Xavier Marcé, el vicepresident de Focus. Això diu molt de l’empresa: és la més important o la que té més poder? O totes dues coses?
Van votar-lo. Normalment ja passa en tots els gremis perquè l’empresa més important és la que té més capacitat de lideratge i fàcil interlocució amb les administracions.
Fa dues dècades des que es va fundar Adetca. Quins són els tres canvis essencials que ha viscut el sector?
Que ara és un sector organitzat; de la lluita individual s’ha passat a la visió global, i s’ha viscut un creixement ininterromput que només ha estroncat l’augment de l’IVA. Veníem de 713.000 espectadors el 1993 i hem passat als prop dels 3 milions d’espectadors el 2012. A més, la consideració del teatre ha passat a ocupar un lloc preferent en el lleure del ciutadà. És una de les coses que van bé i de les que se sent orgullós. Ara bé, el creixement ha quedat tocat, en un 64% per culpa de l’IVA i la resta per culpa de la caiguda del consum, però es recuperarà.
Sempre que es rebaixi l’IVA. ¿Té esperances que passi aviat?
Sí, m’han donat indicacions que es farà aviat. Però no està fet. Aquesta temporada ja hem frenat la caiguda del sector. Fins i tot hi ha un lleu repunt del 4%. Però fins que l’IVA no canviï, és un greu atac a la línia de flotació de les empreses del sector cultural. Esgotaran les reserves i es quedaran sense pulmó per poder encarar la recuperació.
L’he vist emocionar-se explicant com pateixen les companyies i empreses per aquest motiu.
Ha sigut una autèntica punyalada, sense justificació i amb unes motivacions que no m’atreveixo ni a pensar perquè participo en les negociacions. Costa de creure que es fes, tal com es va fer i que no s’hagi rectificat. Està fora de lloc. Fins i tot el president de França ha dit que és un error! No recordo, i sóc un gran lector de política i història, que mai un president d’un país hagi cridat l’atenció a un altre país per un fet tan concret.
L’aterratge de les productores en el sector, que fins llavors havia sigut gestionat bàsicament per l’administració, es va veure com una ingerència.
Sens dubte. L’acció pública va salvar l’activitat teatral entesa com un bé públic, no com un camp d’entreteniment, juntament amb unes companyies històriques, que també tenien vocació de servei públic. I les productores es van veure com una ingerència en aquest escenari que tenien apamat. Des de Focus ens va costar que es comprengués. Van anar desapareixent les reticències amb el progrés del sector. La praxi es va carregar el tòpic i va demostrar la possibilitat de convivència.
A vegades ha passat al revés: els privats han criticat que el teatre públic fes obres massa comercials.
Jo sempre he pensat que no creixeríem per atacar el teatre públic. El teatre privat ha de ser model d’optimització i el públic ha de ser model d’excel·lència artística.
Esmentava la vocació de servei.
Aquesta és una de les grans virtuts i diferències del teatre que es fa a Catalunya: empreses i companyies surten del propi sector i entenen el teatre de manera vocacional. Fer negoci és imprescindible però alhora es pot fer pensar la gent, fer millors ciutadans. Tots aspirem a crear la gran obra teatral i no la que hagi recaptat més diners. Tenim un mercat domesticat, educat, i això ha creat un sistema teatral consensuat. Això és nou, únic i el meu principal orgull d’aquests anys.
El teatre privat també obté ajuts públics.
La nostra activitat té incidència en la formació cívica del ciutadà i una clara transcendència en el sector econòmic. Això justifica i exigeix l’aportació de recursos públics, en la mesura que correspongui, per promoure el creixement del sector. Per això defenso que no es poden retallar més recursos per l’activitat teatral -no parlo d’estructures.
¿Barcelona i Madrid són dues capitals teatrals que viuen d’esquena?
Radicalment fals. La sensació la va propiciar que els grans diaris estatals fessin un quadern separat per a Catalunya i Madrid. La distància va ser informativa. Amb els nous mitjans, això ha canviat, i la relació empresarial i creativa s’ha consolidat. És que el comportament del públic és el mateix! Un èxit a Madrid és un èxit a Barcelona, i al revés. El que ens diferencia és l’escola artística perquè Catalunya va prendre un camí al marge de les grans figures estatals i va potenciar el valor de companyia. Allà s’hi anava a veure la gran estrella i aquí una obra d’un gran grup. Això ens ha afavorit i ens ha donat un gran prestigi a l’Estat. Ara és fàcil que vinguin les estrelles.
¿Ens podem emmirallar amb altres capitals? Buenos Aires, Nova York, París, Londres...
Són una altra dimensió. De la nostra mida, no hem d’envejar cap ciutat del món... excepte Viena, que és inabastable, amb set teatres d’òpera oberts cada dia.
Què cal fer per créixer més?
Recuperar l’IVA i recuperar els recursos públics, no per reforçar només les empreses i teatres sinó també les xarxes territorials. Tot això presidit per una raó que mouria el món teatral, escènic i cultural: que la cultura ocupés el lloc que li correspon en l’acció de govern. La cultura ha de ser central, no l’últim pressupost d’un país o un estat. Si fos així, el sector té una capacitat, un talent i una voluntat que el farien imparable.

Fuente: Elsa Fernández-Santos (elpais.com)
Entre los célebres diálogos de Eva al desnudo, la película que mejor ha descrito las entretelas de la aristocracia del mundo del escenario, hay un breve y emocionante monólogo que podría servir para ilustrar la explosión creativa del teatro alternativo en la España de la crisis. Esa capacidad de este viejo arte para revivir y manifestar su naturaleza más profunda en cualquier acera. “¿Dónde pone que el teatro exista solo en los feos edificios apiñados en dos kilómetros cuadrados de Nueva York, Londres, París o Viena?”, se pregunta un encendido y coqueto Gary Merrill ante la joven y servil arpía Anne Baxter. “¿Quieres saber qué es el teatro? Un circo de pulgas, ópera, y rodeos, carnavales, ballets, danzas tribales indias, guiñol, un hombre orquesta... El Pato Donald, Ibsen, y el Llanero Solitario, Sarah Bernhardt y Poodles Hannefor, Lunt y Fontaine, Betty Grable, Rexel caballo salvaje, Eleonora Duse. Eso es teatro. No los entiendes todos. No te gustan todos. Así que no lo apruebes, ni desapruebes. Quizá no sea tu tipo de teatro, pero, en algún sitio, para alguien lo es”.
Esa cualidad libérrima, al servicio de los poderes de la imaginación, donde caben por igual reyes y vagabundos, un solo actor o un millar de ellos, está detrás de su eterna capacidad de supervivencia (ante la crisis de ahora y las de siempre) y de la eclosión en los últimos meses de espacios alternativos surgidos al albur de la caída del sector y de la consiguiente desesperación de muchos de sus creadores. Teatro off que ha conquistado porterías y peluquerías de Madrid, azoteas de Sevilla y salones de Málaga, miniespacios de Barcelona, rincones montados en cooperativa o en solitario, salas hasta hace poco marginales que por fin alcanzan el eco que merecen, microteatros, monólogos… Una efervescencia independiente, a pie de calle, que ha encontrado su público en una sociedad sedienta de una historia que se quiere abrir paso al margen de la oficial.
En Barcelona, concentradas en el barrio de El Raval y dedicadas en exclusiva al teatro emergente, abrieron en primavera tres propuestas cuyos espacios se mueven entre los 9 y los 90 metros cuadrados, informa Jacinto Antón. Àtic 22 (sala alternativa nacida, a su vez, de una sala alternativa consolidada, Teatre Tantarantana) ha logrado en apenas seis meses programar ocho obras para 2.000 espectadores. Mini Teatros ofrece obras de 15 minutos en salas para 16 personas y la sala Fènix Teatre, montada por un colectivo capaz de arreglar las luces y salir a escena, está dedicada al cabaré, las marionetas y las máscaras. En enero lanzan Los jueves de la Fènix, un cabaré revista basado en la literatura fantástica del siglo XIX.
En Madrid, las propuestas se multiplican: del Teatro de la Ciudad, proyecto de creación viva —y política— impulsado por tres nombres indiscutibles de la nueva escena nacional, Alfredo Sanzol, Miguel del Arco y Andrés Lima, a otros hervideros como la sala Mirador que programa Juan Diego Botto o el recién nacido Teatro del Barrio, que pretende aunar la cuestión política con la experiencia lúdica. “La eclosión de nuevos espacios teatrales es como la eclosión de nuevos medios de comunicación o de cooperativas alimentarias”, explica Alberto San Juan, uno de los gestores del Teatro del Barrio. “En la medida en la que el sistema vigente se hunde, los ciudadanos comienzan a construir otra forma de organizarse para convivir. Este proceso pasa por conseguir que los propios ciudadanos sean en medida suficiente propietarios y gestores de los medios de producción”.
Lejos de propuestas asamblearias y echando mano de una cita de Victor Hugo propuesta por el colectivo del Barrio (“No hay nada más poderoso que una idea a la que le ha llegado su momento”) muchos otros simplemente han encontrado eso, su momento: la manera de canalizar sus ideas lejos del escenario italiano tradicional. Olga Induran lanzó con su socia Susana Pérez Bermejo este año su proyecto Teatro Efímero en una peluquería del barrio de Chamberí, “algo así como unpop up teatro, ya que está tan de moda”, bromea ella. Garret Salón de Belleza albergó la obra Tú no, princesa, tragicomedia en tres actos sobre el fracaso de tres mujeres en tres décadas diferentes: los ochenta, los noventa y los 2000. Escritora de webseries y teatro alternativo, la autora se curtió en la hoy popularMicroteatro por dinero. “Todo es posible cuando dan igual los medios, la materia prima es la imaginación. Como cuando de pequeña juegas a indios y vaqueros con tapones de champú y dos barriguitas tuertas. Tú sacas una barra de labios y le dices al espectador que se haga a la idea de que es un cohete, y el espectador y tú hacéis ese pacto y ves a la barra de labios echando humo”.
Pero de todos esos pactos espactador-espacio uno de los fenómeno indiscutibles fue el de La Casa de la Portera, peculiar espacio madrileño nacido hace casi dos años para 25 espectadores y creado en la casa donde vivió la portera de un viejo edificio. El director y dramaturgo José Martret y el director de arte y escenógrafo Alberto Puraenvidia abrieron las puertas con Ivan-Off, versión alternativa del Ivanov, de Chéjov, y en pocos meses se convirtieron en todo un fenómeno. En el reducido aforo empezaron a verse caras conocidas, actores famosos y algún premio Nobel, atraídos por una experiencia —como poco— distinta. El éxito de la propuesta ha sido tal que hace unos meses el mismo equipo abrió La pensión de las pulgas, un salón en un piso de Huertas con ese aire pop sofisticado de finales de los años cincuenta que, con un aforo de 35 personas, se atrevió con un Macbeth (MBIG) interpretado por 10 actores como primer estreno. “Nosotros llenamos siempre, pero el teatro alternativo, ni ahora ni antes, da para vivir. Es solo una manera de estar activo y de darte a conocer. Para poder vivir mejor espera a que llamen del María Guerrero”, explica Martret, quien al preguntarle por el futuro de este tipo de espacios suelta una carcajada. “¿El futuro? Solo me preocupa el mañana”.
¿Qué quedará en limpio de toda esta innegable avalancha de propuestas y estrenos? Daniel Martínez, responsable de la Federación Estatal de Asociaciones de Empresas de Teatro y Danza (Faeteda), delimita esta erupción de espacios off a las grandes núcleos urbanos y la califica de “espejismos” y “subterfugios” que esconden la realidad del futuro: “No solucionan la viabilidad del sector solo la de los creadores, que lógicamente no se conforman con quedarse en casa. En realidad no es una salida, sino una forma más de protestar ante la situación”.
“El bombazo de la escena off es fascinante pero, finalmente, falta industria y se trabaja con mínimos laborales”, apunta el actor Jorge Suquet (La mula, Crematorio), que ha encontrado en el teatro alternativo una fuente de nuevos estímulos que muchas veces se quedan en nada. Según su experiencia, la financiación solo llega cuando el éxito está garantizado y esa dependencia de la taquilla hace caer la balanza en favor de las propuestas más comerciales. “Así que el off en realidad funciona como mero muestrario, muchas veces más interesante que otras propuestas de grandes salas, pero finalmente condenado por la falta de una estructura profesional y laboral”.
“Cuando hay una pulsión creativa poderosa tiene que salir por cualquier lado, como esas hierbas que nacen por las grietas del asfalto”, asegura Ernesto Caballero, director del CDN. “La gente tiene ganas de escuchar un relato de la realidad distinto a las unívocas explicaciones oficiales. Los profesionales y la sociedad se están organizando y está demostrando que son capaces de ir a cualquier agujero con tal de escuchar otra historia. Y la implicación de los artistas en ese nuevo discurso es total. ¿Pero en que acabará todo esto? Yo creo que tiene que ir acompañado de reflexión y de autocrítica para construir, reconstruir o reformar una nueva estructura profesional sólida que permita sobrevivir a este sector”, afirma Caballero, que apunta el peligro de las modas. “Todo este movimiento no debe ser providencialista, ya no es el tiempo de la inocencia. Somos piezas de un entramado que para poder ser requiere una determinada estructura. Para todo esto necesitamos ciertas facilidades del Estado, que ayude a un nuevo desarrollo sin dirigirlo ni diseñarlo. En el tejado del Estado debe estar poner en valor el teatro, saber que es un patrimonio único, eso que llaman Marca España, somos una entre las cuatro o cinco naciones que pueden presumir de poseer un Everest teatral”.
Un Everest que, hoy día, escalan decenas de cómicos, autores, directores y técnicos dejados a su suerte aunque cargados como sherpascon sus ideas para el teatro del futuro, o del mañana.

Mapa para un vuelco dramático

Un referente. La experiencia de la compañía argentina Timbre 4, situada desde hace una década en el 640 de la avenida de Boedo de Buenos Aires, e impulsada por el dramaturgo Claudio Tolcachir, ha estado muy presente para muchos creadores españoles. Timbre 4, una casa abierta a nuevos lenguajes teatrales, funcionó como revulsivo en plena crisis argentina. El proyecto acabó en compañía estable de éxito internacional.
Una sala. Juan Diego Botto ha sabido canalizar en la sala Mirador la explosión creativa del momento. Programador desde el verano del espacio de Lavapiés, atrae a sus 170 butacas el espíritu rebelde y político de muchos creadores que están encontrando cobijo en este espacio alternativo. “El espíritu de la programación será un teatro a pie de calle”, señaló el actor el día de la presentación. “Un teatro que abra las puertas para mostrar y mostrarnos esos rincones que se escapan a las versiones oficiales, que se atreva a desvelarnos secretos del corazón humano o miradas sobre la crudeza de una crisis que está devorando a una generación entera”.
Un dramaturgo. José Padilla (Tenerife, 1976), premio Ojo Crítico de Radio Nacional 2013, impactó en La Casa de la Portera con Sagrado Corazón 45. La obra, escrita por él y codirigida con Eduardo Mayo, colapsó la sala, y su lista de espera. Estrenará en el María Guerrero Haz clic aquí, dentro de un proyecto de creación auspiciado por el Centro Dramático Nacional.

Unos veteranos. Estrenada en la sala Nasa de Santiago de Compostela,Citizen se programó tan solo unos días en Madrid dentro del Festival Escena Contemporánea. Para algunos críticos se trata de la gran obra del año. A cargo de la veterana compañía gallega de vanguardia Chévere, Citizen lleva la historia de Amancio Ortega, fundador de Zara, al terreno de Shakespeare. Drama, globalización, economía: la construcción de un imperio económico desde la periferia. La cara no oficial de la historia.


Un nombre. Es el hombre orquesta. Actor, director, dramaturgo, Pablo Mesiezz (Buenos Aires, 1974) se trasladó a Madrid en 2010. Daniel Veronese lo califica de “rara avis” del teatro argentino: “Encantador de espectadores, abre mundos, los arma oscuros, pero a la vez luminosos. Es muy particular, no copia, no sigue modas”. Ensaya La palabra verde, obra sobre algunos de los textos que Federico García Lorca escribiera en su viaje a Nueva York.

Un refugio. Los grandes también ayudan a los pequeños. El Teatro Lliure ha acondicionado un espacio, Aixopluc, para dar refugio a todos los que no encuentran una sala en Barcelona para estrenar. Este centro destinado a los desheredados de la crisis ha generado mucha vida y, además, está reportando buenos resultados creativos para la institución.


Un musical. Al principio se programó un solo día de la semana en el hall del teatro Lara de Madrid. Pero el éxito de La llamada convirtió este pequeño musical situado en un decadente campamento de monjas en uno de los fenómenos off de la temporada, que ha acabado conquistando la sala grande, con patrocinio, publicidad, mucho eco mediático y plenos de taquilla.


Font: Laura Serra (ara.cat)
El teatre ha sigut l'últim sector que ha notat la crisi, però finalment no se n'ha pogut escapar. Tot i que al setembre la patronal Adetca anunciava un nou rècord d'espectadors -la temporada passada van fregar els 2,9 milions-, la patacada dels últims quatre mesos del 2012 és escandalosa. Falten pocs dies perquè es faci públic el balanç oficial de tots els teatres de Barcelona, però ahir la principal empresa privada del sector, Focus, va avançar les seves xifres i va confirmar els pitjors pronòstics. La productora, però, va assegurar que la davallada no servirà d'excusa per trair el seu ideari i va detallar les línies previstes per capejar la crisi "amb la màxima dignitat i les mínimes pèrdues".
Combatre les males xifres
El públic cau un 25% i les gires baixen al 50%
El punt de partida del 2013 són uns números indiscutiblement dolents. El públic de Focus -que el 2012 han xifrat en 488.000 espectadors- ha caigut un 20-25% respecte a l'any anterior, una davallada que s'ha centrat en els últims quatre mesos de l'any. L'empresa ho atribueix a la crisi, però també a l'augment del preu de les entrades per culpa d'un IVA al 21%. El sector continuarà reivindicant que govern espanyol faci marxa enrere: "La batalla de l'IVA no s'ha acabat", avisava Daniel Martínez, president de Focus i també de la patronal catalana Adetca i de la federació estatal Faeteda.
En el capítol de mals resultats, s'hi ha d'afegir la davallada de les gires a la meitat -una situació que és encara més greu a Espanya que a Catalunya- i els impagaments de les administracions. La Generalitat no ha abonat les subvencions del 2012 (que ja estaven retallades un 10% i que calculen que el 2013 ho estaran al 20%) però, a més, les altres administracions tampoc no han abonat la majoria de bolos i serveis realitzats. "Gairebé totes les factures que hem emès durant el 2012 a l'administració estan sense pagar", ha dit Martínez. "La morositat és un problema encara més greu perquè les entitats bancàries no concedeixen crèdits a les empreses amb deutes amb l'administració", ha afegit.
Mantenir la inversió
Focus invertirà 1,8 milions d'euros a produir obres
L'anunci de les males xifres d'ahir, però, va anar acompanyat d'un missatge netament positiu: "No estem desmoralitzats, estem cabrejats. Les passem putes, però volem donar una nota optimista: ens hem preparat per al 2013", deia Martínez. L'empresa s'ha conjurat per resistir el 2013 i "mantenir totes les línies de producció i exhibició, per assegurar la personalitat i esperit dels teatres". A més, aposten per "reforçar els criteris de qualitat i no caure en la banalització", que donaria "més rendiment econòmic però destruiria l'essència del projecte", segons Martínez. Per això ajustaran costos estructurals amb el compromís doble de "mantenir el capital humà" -hi haurà rebaixes de salaris però no acomiadaments- i "salvaguardar la producció teatral".
Això vol dir que Focus mantindrà la inversió d'1,8 milions d'euros per al 2013 destinats a produccions pròpies dels seus teatres: el Romea, el Goya Condorniu, La Villarroel i el Condal. Només hi haurà retallada de pressupost en les activitats de la Fundació Romea. L'objectiu és "recuperar el públic", segons el president de Focus, que destacava que els teatres amb més bons resultats han sigut els que tenen un compromís artístic més exigent. "No malmetrem nosaltres un públic tradicionalment més exigent que a Madrid fent un teatre més fàcil", afirmava.
Relleus en les direccions
Carol López deixa La Villarroel i Calixto Bieito abandona el BIT
Els canvis més visibles externament del 2013, que ja són efectius, són el relleu de Carol López al capdavant de La Villarroel i de Calixto Bieito en la direcció artística del BIT (el Barcelona Internacional Teatre, el projecte internacional de Focus). López tanca una etapa de tres anys en la direcció de La Villarroel de mutu acord amb Focus, amb qui seguirà col·laborant. Bieito deixa el BIT perquè no ho pot compaginar amb la seva intensa agenda. Borja Sitjà, que s'ocupa dels projectes internacionals de la productora, assumirà els dos projectes: de director artístic de La Villarroel i de director del BIT.
Projectes internacionals
Exportar produccions pròpies i buscar coproductors
La internacionalització, de fet, és un dels balons d'oxigen en què confia Focus. Les converses amb teatres estrangers són, en un context de crisi general, molt fàcils. D'una banda, el BIT seguirà coproduint una obra internacional per any: el 2013 serà Llull , un espectacle basat en El llibre del gentil i els tres savis, de Ramon Llull, que faran amb el National Theatre of Scotland. El director, que serà diferent en cada muntatge, encara no està tancat. També s'organitzaran unes jornades europees i interdisciplinàries de debat biennals.
A més, Focus ja té emparaulada l'exportació de tres obres a Mèxic, París i a l'Extrem Orient. Això, a banda de les set produccions que es faran a Madrid, tant al seu teatre, La Latina, com en d'altres. Les coproduccions seran a l'ordre del dia: Focus passarà d'11 produccions pròpies a 9 i, en canvi, de 2 coproduccions a 7. "No podem evitar un cert replegament", deia Martínez.


Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
"Demanem al públic que ens doni una treva respecte al preu confiant que ho arreglarem, perquè ells no ho arreglaran. Necessitem el públic. El contrari és un drama". Daniel Martínez, el president del Grup Focus, va acabar ahir la presentació de la pròxima temporada del Teatre Romea amb aquest prec de fidelitat als espectadors.
El teatre del carrer Hospital, i també La Villarroel, van acabar la temporada passada amb un augment d'espectadors d'un 31% i un 10%, respectivament, però no hi ha hagut temps de gaudir de l'èxit. Les declaracions recents del ministre Luis de Guindos, en què qualificava algunes activitats culturals d'entreteniment, han atiat encara més el malestar dels professionals del teatre i la dansa arran de la pujada de l'IVA de la cultura. Martínez, que a més és el president de Faeteda, la Federació Estatal d'Associacions d'Empreses de Teatre i Dansa, va anunciar que tots els agents implicats es reuniran el 6 de setembre per adoptar mesures de màxima pressió davant l'administració.
Els dos directors artístics de les dues sales, Julio Manrique i Carol López, no han perdut de vista les circumstàncies actuals a l'hora de fer les programacions del seus espais. Manrique aposta pel risc. "Ara més que mai hem de ser valents i generosos, i regalar entusiasme i risc", va dir el director del Romea al matí. López va afirmar al vespre que a la pròxima temporada de La Villarroel hi ha "humor, reflexió, i mala baba".
Manrique reivindica el risc i ell mateix jugarà amb foc. Al febrer estrenarà la seva versió de Roberto Zucco , de Bernard-Marie Koltès. Després d'anys jugant amb la idea de muntar aquesta història d'un assassí en sèrie, finalment s'ha atrevit a endinsar-se en aquest text cabdal de les lletres franceses contemporànies.
L'actor i director David Selvas ja està assajant un altre dels plats forts de la temporada del Romea: Oleanna , de David Mamet. Aquest espectacle sobre la controvertida relació de poder que mantenen un professor universitari (Ramon Madaula) i una de les seves estudiants (Carlota Olcina) després que ella l'acusi d'assetjament sexual obrirà temporada a l'octubre.
L'origen d''Incendis'
Al desembre el Romea tornarà a acollir Incendis , el text de Wajdi Mouawad que la temporada passada va exhaurir les entrades. Aquesta obra és la segona part de la tetralogia La sang de les promeses , i a l'abril Ramon Molins, el director de la Sala Atrium, muntarà al mateix teatre la primera part del cicle,Litoral . Abans, al gener, Calixto Bieito arribarà amb Forests , el seu muntatge catalanobritànic sobre els boscos de les obres de Shakespeare.
A La Villarroel, Carol López torna a reivindicar els muntatges d'autoria col·lectiva. Després de l'èxit que L'any que ve serà millor va assolir la temporada passada, ara Cristina Clemente, David Plana, Llàtzer García i Mar Monegal signen un altre text còmic sobre la crisi econòmica, Supervivents . El dirigeix Jordi Prat i Coll i arribarà a la cartellera el gener del 2013.
L'humor que destil·la aquesta proposta ajudarà a pair les emocions fortes que promet Poder absoluto , el thriller polític de Roger Peña que es podrà veure a la sala aquest novembre. L'autor afirma que el text obrirà ferides i que en els temps actuals és necessari airejar els draps bruts de la política i treure a la llum els fils que controlen als polítics que a la vegada ens governen. Els protagonistes són dos pesos pesants de l'escena catalana i espanyola: Eduard Farelo i Emilio Gutiérrez Caba.
'Primer amor', de Samuel Beckett
Un altre dels grans actors catalans, Pere Arquillué, tancarà la temporada al maig amb la reposició de Primer amor , el monòleg de Samuel Beckett amb què va arrasar al Grec del 2010 i que el va fer mereixedor del premi Ciutat de Barcelona. Just abans, a l'abril, Carol López també apostarà per un dels gran èxits de l'edició passada del festival, El principi d'Arquimedes , del dramaturg i director Josep Maria Miró.