Mostrando entradas con la etiqueta La Villarroel. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Villarroel. Mostrar todas las entradas

 


dirección y dramaturgia NELSON VALENTE
intérpretes MAYRA HOMAR, ROSER BATALLA, JULIA DORTO, LIDE URANGA, GUIDO BOTTO FIORA, GONZALO SÁEZ y JUAN PABLO KEXEL
duración 1h 20min
LA VILLARROEL

Me han robado el corazón. Un pedacito de él se ha quedado a vivir en ese living room con la familia de Patricia, sí, aunque parezca que viva en un apartamento a medio camino entre el arca de Noé y la casa de los locos, desde fuera no son más que otra familia convencional con sus problemas a cuestas.

Patricia tiene instalados en casa, a su hermana, sus dos hijos mellizos, a la novia de uno de ellos y a su madre y no consigue que nadie abandone el barco. Ella como cabeza de familia, y única que aporta dinero y que hace algo con su vida, lucha por dejar el nido vacío, pero es una lucha en vano sobre todo cuando se convive con auténticas garrapatas que lo único que aspiran es a seguir chupando de la teta.

Nelson Valente gestiona sublimente lor ritmos de la comedia, dibujando a personajes odiosos pero tiernos a la vez y con los que resulta muy fácil empatizar. Mayra Homar es Patricia, una madre abnegada, cansada hasta decir basta de la vida que le ha tocado vivir y que sólo quiere salir de su burbuja y que la dejen vivir en paz. Roser Batalla, Maricel, su hermana, brillante personaje de mil caras, siempre dispuesta a no aplicarse el mejor consejo que da. Desternillantemente divertida, Lide Uranga, como Toti, la madre de Patricia que a pesar de sus años se niega a seguir los condicionamientos sociales que le corresponde a su edad y nos seduce con un monólogo memorable.

Escenario central con público a dos bandas, en escena única sin apenas cambio de luz ni de situación hasta el final de la obra, los espectadores quedamos como ávidos e incansables consumidores de esta historia. La llamada con la que se inicia la obra es la gasolina que la hoguera necesitaba para que la aparente calma diaria mostrara su cara más verdadera.

Las mejores interpretaciones siempre son aquellas que no lo parecen, que la naturalidad es tal que no ves al personaje que se encuentra detrás y Solo llamé para decirte que te amo es un máster de este tipo de interpretación. Los actores están sublimes, no hay un pero, ni cambiarías una coma. De esos días que cuando se apagan las luces, te hubieras quedado una vida en ese salón.




de MARTIN MCDONAGH
traducción y adaptación de PAU GENER sobre la idea de IVAN MORALES
dirección IVAN MORALES
intérpretes POL LÓPEZ, MARTA MILLÀ, ORIOL PLA y XAVI SÁEZ
duración 1h 35min
fotografías DAVID RUANO
producción FOCUS
LA VILLARROEL

Entro en la sala con el pie cambiado, ya que pensaba que venía a ver un drama y minutos antes me entero que es una comedia. Gajes del oficio, no querer saber demasiado antes de verla para no ser contaminada. 

La calavera de Connemara nos translada a la Irlanda (oeste) verde, apática y alcohólica donde la vida es lo que pasa entre trago y trago. En el dossier de prensa, Ivan Morales la describe como una comedia negra de amor y huesos. Humor hay, a radaules, amor poco y huesos muchos, algunos todavía conservan su abrigo de piel.

Ivan Morales ha jugado con amplificar la comedia, tanto que a veces el espectador puede pensar que le están poniendo (excesivamente) en bandeja. Está claro que el protagonismo recae en los dos magos de la nueva generación cómica del país, Pol López y Oriol Pla.



Aunque los momentos más cómicos los protagoniza Mairtin Hanlon (Oriol Pla), ha llevado su personaje tan al límite que en muchos casos ha superado la delgada línea roja del histrionismo. Hay algo de su interpretación que chirría, sus momentos de "garrulo" por ejemplo son cansinos y repetitivos.

Todo lo contrario que Mick Dowd (Pol López) que ha sabido jugar con la justa medida de sus movimientos y gestualidad. Los momentos donde podía estar más pasado de vueltas, como por ejemplo en sus estados de ebriedad nos regala una interpretación contenida y llena de matices pero sin sobrepasar ninguna línea.



Justamente es Mick Dowd quien nos regala los mejores momentos de la noche cuando aparece acompañado de Maryjohnny Rafferty (Marta Milà), una brillante secundaria, cuyas apariciones en escena son como un soplo de aire nuevo entre tanta miseria humana. Completa el reparto Thomas Hanlon (Xavi Sáez) un detective que aspira a triunfar.

El diseño de movimiento de David Climent (Los Corderos) es una pieza clave en la obra, sobre todo en un momento mágico protagonizado por el Nothing compares to you de Sinead O'Connor. Sin duda el momento más mágico y quizás, el que dentro de un tiempo recordaremos de la obra.



Otro de los puntos fuerte es la escenografía firmada por Marc Salicrú, que por fin ha salido de su espiral de burbujas y esta vez nos sumerge en la campiña irlandesa con una puesta en escena magnífica.

La  trama de La calavera de Connemara no da para mucho, pero Ivan Morales, con algún que otro pero, ha sabido conseguir sacar oro entre tanto calcio. Eso sí, es una oportunidad, esperemos que no única, para ver a un reparto magnífico en escena.

PS. Un último apunte en forma de deseo. Durante buena parte de la obra estaba pensando lo genial que sería una obra sin texto protagonizada por Pol López y Oriol Pla. Como se ha demostrado en La Calavera de Connemara, el texto es secundario, su magia se puede sentir en mute. 




AUTORIA: JORDI GALCERÁN
DIRECCIÓN: SERGI BELBEL
INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA
DURACIÓN: 105min
FOTOGRAFIA: IVAN MORENO
PRODUCCIÓN: BITÒ
LA VILLARROEL (GREC 2017)

Hace más o menos una década cuando el boom de la dramaturgia catalana estalló (más de diez años después de que se escribiera Paraules Encadenades) preguntándole a sus protagonista por si escribían sus textos con el afán de que perduraran, la respuesta general era un ‘no’ rotundo. Eran textos para el consumo de hoy, actual, que si cuando pasen veinte años alguien los sacaba del cajón, quizás no entendería nada.

En mayor o menor medida es lo que le pasa a Paraules Encadenades, veintitrés años después hay muchas cosas que chirrían en nuestros oídos, y si eres mujer más. Mientras veía la obra me preguntaba qué sentido tenía haberla recuperado del fondo del cajón, si no hay textos en el mundo para recuperar, de autores catalanes o extranjeros, y no fui capaz de darme respuesta. 

Quizás a mediados de los noventa, cuando fue escrito y estrenado, el discurso machista, misógino y homófobo que desprende el texto no se concibiera como tal, y los oídos de los espectadores de entonces no estuvieran acostumbrados a escuchar las ‘lindezas’ que salen por boca de los protagonistas, sin excepción de género. Pero en el 2017 produce cuanto menos un sentimiento de repulsa y asco.

Lo que sí ha perdurado en el tiempo es el dibujo de la personalidad del psicópata, los libros no engañan y Jordi Galceran siguió en su momento la teoría palabra por palabra: obsesión con la figura de la madre, creerse una persona normal que ha enloquecido momentáneamente a partir de un determinado suceso en la vida… Pero, incluso en este punto el paso del tiempo también ha hecho mella. El paso del tiempo y la cantidad de series de televisión protagonizadas por psicópatas que hemos visto, quien más quien menos, en las últimas dos décadas. 

Gracias a las grandes interpretaciones de Mima Riera, por la que hemos sufrido durante todo el espectáculo y David Bagés, que ya no es la primera vez que borda el personaje de malo malísimo, el espectáculo tiene un bote salvavidas en el que guarecerse del vendaval. La puesta en escena con la escenografía de Max Graenzel, el diseño de iluminación de Kiko Planas nos regala una atmósfera de absoluto thriller. Al igual que el espectacular diseño sonoro de Jordi Bonet, que helará la sangre a más de uno.

Sin haber visto el espectáculo de estreno hace veinte años, tuve la curiosidad de leer el texto hace algunos años y siempre había imaginado que si se volvía a representar habría que modificar algunos aspectos en la dramaturgia. No ha sido el caso, simplemente se ha añadido un par de frases sobre la independencia de Catalunya, de lo más superfluo. Si se hubieran invertido los mismos recursos que se han utilizado en la puesta en escena en la adecuación de la dramaturgia al 2017 estaríamos hablando, probablemente, de uno de los mejores montajes del Grec 2017, pero viendo el resultado final se tendrá que conformar con el aprobado.

PARAULES ENCADENADES

by on 13:16
AUTORIA: JORDI GALCERÁN DIRECCIÓN: SERGI BELBEL INTERPRETACIÓN: DAVID BAGÉS y MIMA RIERA DURACIÓN: 105min FOTOGRAFIA: IVAN MO...


TEXTO: DONALD MARGULIES
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, RAMON MADAULA y MIMA RIERA
DURACIÓN: 1h 45min
FOTO: GUILLERMO A. CHAIA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL, LA VILLARROEL y BITÒ
LA VILLARROEL

Hay pocas historias donde sean las mujeres las que muevan los hilos. Un personaje que parece hecho por y para el lucimiento, una vez más de Clara Segura. La Segura que entra renqueante en escena, pero que al mismo ritmo que su personaje consigue sobreponerse de los varapalos que le otorga un texto irregular y se vuelve a meter al público en el bolsillo. 

La otra delícia de personaje lo interpreta Mima Riera, que como nos quiere la cosa, dibuja una delicada, tierna y cómica Mandy Bloom. Con un punto de naïf que condimenta cada una de sus intervenciones, poco a poco su inocencia se hace estimar y deseas que vuelva a aparecer por la puerta. En La Treva los personajes masculinos son secundarios, están, son presentes, pero al compararlos con los femeninos llevan todas las de perder. 

Cesc Calafell ha construido una escenografia a dos bandas, un precioso loft donde vuelve una derrotada fotoperiodista de guerra después de ser abatida. Un impás, una tregua, en su carrera que le lleva a preguntarse porqué hace lo que hace. No hay respuesta, quien vive con las ganas de aventuras en la sangre poco le puede decir volver a su "aburrida" vida de Brooklyn. 

La Sarah dispara preguntas contra el público, algunas, no sin cierta controversia que desde el principio de los tiempos del fotoperiodismo se repiten, ¿hacer una foto les ayuda a salvarse? ¿Dejar la cámara o continuar disparando? Cuestiones con una cierta pátina ética que contrasta con la distendida comedia que nos había atrapado hasta entonces. Un cierta manera de intentar hacer profunda una historia, que quizás se tenía que haber quedado simplemente en la decidión de abandonar una pasión para hacer lo que la sociedad espera de ti cuando alcanzas cierta edad.

La Treva es una comedia que se digiere muy bien. A veces tan naïf como la Mandy, a veces que busca volar más alto que sus globos, pero se queda a medio camino, porque eso no era su verdadero fin y no le llegan los medios. Teatro comercial para pasar la tarde resguardada del frío o de la lluvia. A la salida, compruebas que la vida sigue su curso.

LA TREVA

by on 20:13
TEXTO: DONALD MARGULIES TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, ...

BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN
TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA GLAENZEL, SANDRA MONCLÚS, MAR ULLDEMOLINS y LLUÍS VILLANUEVA
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: PROJECTE FONAMENTUM
PRODUCCIÓN: HEARTBREAK HOTEL, TEATRO DE LA ABADÍA, TRÀNSIT PROJECTES y FOCUS
LA VILLARROEL

Preparados para diseccionar parejas, relaciones sentimentales que se alargan en el tiempo y que el acomodo y la rutina pasan a formar parte de su día a día. Preparados para saber qué pasa después de el The End de cualquier película romántica, el "fueron felices y comieron perdices" lo desterraremos para mejor ocasión.

Quien haya visto la película, el argumento no será un misterio, para quienes no la hayan visto tampoco, quizás incluso lo hayan vivo en primera persona. Sea como fuere estamos delante de una comedia, no de aquellas que nos harán reír a carcajadas de cualquier locura que se la haya ocurrido escribir al dramaturgo de turno, sino de aquellas con poso, de las que te ríes de sus ingenios y te deja pensando lo que se esconde detrás de tu risa.

Magnífica puesta en escena a cuatro bandas la que nos presenta Àlex Rigola, quién ya dirigió su versión castellana en el Abadía hace unos años y que dirige la pieza con precisión milimétrica de sabérsela al dedillo. Un apunte, si en taquilla les ofrecen la posibilidad de sentarse en uno de los sofás que pueblan el escenario, sin miedo decir que sí, la experiencia sin duda será única y mucho más especial que presenciar los toros desde la barrera, es decir, verla como una espectador más desde platea.

Reparto de altura para unas interpretaciones magníficas. Desde un fanfarrón Andreu Benito pasando por las extraordinarias Sandra Monclús i Mònica Graenzel hasta a la precisión interpretativa que despliegan Mar Ulldemolins y Joan Carreras. Si te encuentras sentado en el sofá, como era mi caso, notarás las interpelaciones que los actores lanzan a este público más próximo, lejos de la interacción te acercan más a la obra, te sientes un poco arte y parte.

Àlex Rigola solventa con precisión, rigor y un ritmo sorprendente la difícil tarea de adaptar una película en teatro. Se veía venir que sería uno de los éxitos de este otoño y, aunque tienen todavía tres meses por delante de representaciones, no te duermas, las entradas están volando. ¡No te la pierdas!

MARITS i MULLERS

by on 11:56
BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA ...

Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

¡Es la guerra! O al menos lo ha sido durante las últimas tres temporadas para el Grupo Focus: Condal, Goya, Romea y La Villarroel. Y una guerra, que como bien afirmaba su presidente, Daniel Martínez, ha sido muy dura, y que no han acabado de ganar. Al ya consabido 21% de IVA, que no baja y el que le quita el sueño a más de uno, incluido Martínez, que afirma que no sólo afecta al bolsillo sino psicológicamente, hay que unirlo la falta de interés por el teatro (la cultura en general) del público. El Conseller de Cultura Ferran Mascarell cerraba con su parlamento la rueda de prensa afirmando que en los últimos cuatro años el consumo cultural ha bajado un 20%. Tanto desde Focus como desde la consejera afirman que la temporada 15-16 será la temporada del cambio, de la recuperación, pero lo cierto es que llevamos dos temporadas con las misma cantinela, y la temporada del cambio de momento sigue ausente.

Pero bueno mejor mantener el optimismo y entrar en materia, teatro por teatro, nombre tras nombre. Consulta, compara, compra tu entrada, pero sobre todo no te quedes en casa. Ellos (21%) no pierden, perdemos todos. 

TEATRE ROMEA

Como bien comenté hace unas semanas, iniciará temporada con un montaje esperado, El Grito en el Cielo de la compañía andaluza, La Zaranda. Un imperdible que lleva unos cuantos meses de gira recibiendo alabanzas a diestro y siniestro y que todavía no habíamos podido disfrutar en Barcelona. Del 8 al 20 de septiembre.

Después la primera reposición, Sócrates de Mario Gas e interpretado por Josep Maria Pou, que llenó el Romea en julio y que es un éxito seguro del 24 de septiembre al 18 de octubre.

A finales de octubre nos llega El Largo viaje del día hacía la noche de Eugene O'Neill con Mario Gas y Vicky Peña, que llenó la temporada pasada en Madrid, dejando a espectadores en la calle y con buenas críticas.

Otros que llenaron y arrasaron fueron Els Veïns de dalt, la ópera prima teatral del cineasta Cesc Gay, que esta temporada repite escenario y reparto de 11 de noviembre al 24 de enero.

Noticias frescas nos esperan a finales de enero con Panorama des del pont de Arthur Miller, dirigida por Georges Lavaudant y con un reparto de lujo: Eduard Fernández, Jordi Martínez, Mercè Pons, Marina Salas, Marcel Borràs y Pep Ambrós. Del 30 de enero al 10 de abril.

A mediados abril Mérida se instalará un poco más de 15 días en Barcelona, hablo del espectáculo César & Cleopatra protagonizado por Ángela Molina y Emilio Gutiérrez Caba. Del 13 de abril al 1 de mayo.

¡Vuelve Oriol Broggi al Romea! con Els cors purs, basada en el relato Mary de Cork de Joseph Kessel con dramatúrgia del propio Broggi y Marc Artigau en el reparto Pablo Derqui, Miranda Gas y Borja Espinosa. Mes de mayo y junio.

A falta de concretar el espetáculo del Grec 2016, la temporada del Romea, se completa con Teatro Familiar, los Solos (Mario Gas, Juan Echanove, Emma Vilarasau, Lluís Soler, Josep Maria Pou y Vicky Peña) y el OFF SIDE con La revolta dels Àngels de Enzo Corman protagonizada por Xavi Sáez, Guillem Motos y David Menéndez del 25 de septiembre al 18 de octubre y Plató ha mort de Manuel Dueso.

TEATRE GOYA

Como también comenté, la temporada del Goya comienza con Allegro de Paco Mir y el Cor del Teatre del 12 de septiembre al 4 de octubre. Del 6 al 11 de octubre vuelve a Barcelona, Autorretrato de un joven capitalista español protagonizado por Alberto San JuanY otra gran vuelta a su teatro, tal y como afirma Josep Maria Pou es la de Concha Velasco con Olivia y Eugenio del 15 de octubre al 15 de noviembre.

Uno de los platos fuertes de la temporada es el musical de pequeño-mediano formato, pero producido cuidando los detalles, según explica el mismo Pou, 73 raons per deixar-te de Guillem Clua y Jordi Cornudella con la dirección de Elisenda Roca y la dirección musical de Andreu Gallén, y un reparto que quita el hipo: Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel, Marc Pujol. Del 1 de diciembre al 10 de enero.

En febrero llega la gran sorpresa del Goya, Joan Pera protagonizará L'Avar, la comedia de Molière revisionada por el actor catalán y para lo que Pou anuncia que es un cambio de registro en lo que habitualmente estamos acostumbrados a ver en Joan Pera. ¿Seguirá siendo una comedia, L'avar? Del 7 de febrero al 1 de mayo lo descubriremos.

Y seguimos con los retornos, Lolita Flores se volverá a subir a las tablas del Goya para dejar volar a su Colometa en la versión del Joan Ollé de La Plaza del Diamante que ya pudimos degustar la temporada pasada. Del 4 al 28 de mayo.

Y falta un espectáculo que es del Grec 2016, así que colgaremos el cartel del "To be continued".

LA VILLARROEL

Abre fuego el duo Àlex Rigola- Woody Allen con Marits i Mullers con Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Graenzel, Sandra Monclús, Mar Ulldemolins (que substituye a Alba Pujol) y Lluís Villanueva. Del 16 de septiembre al 18 de octubre. Durante estos días habrá OFF SIDE con la obra de la compañía mexicana Vaca 35 que se estrenará en Fira Tàrrega, Cuando todos pensábamos que habíamos desaparecido.

En enero llega la joya de la corona, Infamia de Pere Riera, acompañado de su musa Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Anna Moliner y Francesc Ferrer, una obra sobre la vida, los deseos, las elecciones vitales y los caminos de decidimos seguir. Del 16 de enero al 14 de febrero.

El abril se presenta con aires madrileños, con La Estupidez de Rafael Spregelbrud protagonizada por Fran Perea, Toni Acosta, Ainhoa Santamaria, Javi Coll y Javier Márquez. Del 12 de abril al 1 de mayo.

Y acabando la temporada y antes de que empiece el Grec 2016 con la versión teatral de la película Smoking Room de J.D. Wallovits y Roger Gual con Abel Folk, Pau Roca y Joan Carreras... todo bajo el sello de Sixto Paz Teatre durante mayo y junio.

TEATRE CONDAL

Y para acabar seguimos con Emma Vilarasau y el mejor cómico del país, Jordi Bosch, como afirmó Jordi González, director de contenidos de Focus, en Caiguts del Cel dirigidos por Sergi Belbel y acompañados por Anna Barrachina y Carles Martínez. Del 4 de septiembre al 25 de octubre.

El resto de temporada la protagonizará el nuevo show del Mag Lari, OZOM del 1 de diciembre al 31 de enero. Taxi de y con Josema Yuste del 24 de febrero al 24 de abril. Y en mayo Reload 4.0, un coro gospel.


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Hace un par de años conocíamos la versión teatral en castellano de la película de Woody Allen Husbands and Wives que Àlex Rigola había adaptado y dirigido en el Teatro La Abadía de Madrid, esta temporada llega su versión catalana, que comienza a rodar el 16 de septiembre en La Villarroel.

La película estrenada en 1992 es uno de los mejores guiones de Woody Allen, el mismo ha declarado en numerosas ocasiones que es una de sus películas favoritas. La temática gira alrededor de las relaciones de pareja, en que a través de los conflictos matrimoniales se esconden la inercia vital y las inseguridades. La película rodada cámara en mano, es en realidad un falso documental que permite transmitir de forma hiperrealista las tensiones que se producen entres sus personajes y da la impresión de colar una cámara oculta en medio de un matrimonio real, un puro ejercicio de voyeurismo.

Alex, escritor y profesor de literatura, y su mujer Carlota, que trabaja en una revista de arte, no se pueden creer que sus mejores amigos, Alícia y Josep Lluís, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de este hecho, la pareja comienza a plantearse si su matrimonio se basa en una relación realmente sólida.

Àlex Rigola segura que la obra es un retrato "crudo y obsceno" de las relaciones de pareja a través del humor, y que el texto, "más próximo a la literatura que al cine", ofrece "mucha posibilidades escénicas".

Marits i Mullers es una coproducción entre Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía y Trànsit Projectes, adaptada y dirigida por Àlex Rigola y que cuenta con un reparto coral: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Alba Pujol y Lluís Villanueva.

Font: ACN via ara.cat
La companyia catalana Titzina Teatre presenta a Barcelona la seva última obra, 'Distancia siete minutos', després d'una gira internacional que l'ha dut a 150 teatres d'Europa i Amèrica. La Villarroel, on fan tres anys van presentar 'Exitus', acull un muntatge que nascut a partir de la idea de la recerca de la felicitat, i que com sol fer la companyia "persegueix la universalitat d'allò quotidià". Els dos dramaturgs, directors i actors, Pako Merino i Diego Lorca, encarnen respectivament un jutge que ha de tornar al domicili familiar i el pare d'aquest.
Poder desxifrar "la distància que separa les persones" és la clau d'aquesta obra, que va requerir mesos de documentació: van fer una estada de dos mesos a la presó Model de Barcelona, on van treballar amb els reclusos "per veure com en situacions molt limitades pot sorgir la felicitat"; van visitar durant dos mesos més un jutjat de Cerdanyola del Vallès per veure la quotidianitat dels processos judicials i de com els jutges arbitren "la distància" entre persones; finalment van assistir a una sèrie de conferències d'antropòlegs i psicòlegs sobre la felicitat, dirigides per Eduard Punset.
El protagonista de l'obra és un jutge que ronda els 40 anys i que per una plaga de tèrmits es veu obligat a tornar temporalment a casa dels seus pares. Allà es troba cara a cara amb el seu passat, vivint el dia a dia amb la seva família, i es produeix un enfrontament amb el seu pare. "És un viatge a través de l'emoció per comprendre qui som, durant el qual s'intenta desvetllar una gran incògnita que ha amagat la família des de fa temps i que no els permet mirar al futur".
'Siete minutos de distancia' s'estrena aquest dijous a la Sala Villarroel, després d'haver passat per 150 teatres del món i d'haver estat vista per 30.000 espectadors. En correspondència amb aquella gent que ha col·laborat per fer possible l'obra, la companyia ha organitzat tres xerrades (dijous, divendres i dissabte), col·loquis sobre la justícia, sobre el dol i la pèrdua de familiars i sobre el món de l'enginyeria espacial. L'obra s'estarà en aquest teatre barceloní fins el 21 de juny.
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Com vas començar a escriure teatre?
Sempre m’havia agradat escriure coses meves, sense una finalitat concreta. Tenia traça amb els diàlegs i vaig començar a fer guions, però no me’n sortia amb la part tècnica. Als 18 o 19 anys vaig començar a estudiar interpretació i després vaig veure que escrivint teatre era com em sentia més còmode.
Vas trigar a tenir clara la vocació?
No era gens teatrer, vaig començar a estudiar interpretació perquè treballava de cambrer i alguns companys de feina eren actors. En la part de dramatúrgia sóc més aviat autodidacte. Vaig anar a algun curs a la Beckett i a l’Institut del Teatre. Però n’he après sobretot llegint, principalment els autors americans: Arthur Miller, Tennessee Williams...
Com has anat trobant la teva veu?
Vaig començar escrivint comèdies, que m’agraden molt. Els meus referents eren de cinema dels anys 30, 40, 50, però em vaig adonar que era una altra època. Fent La terra oblidada em vaig deixar portar pel que em sortia de dins, sense tant de referent, i em va sortir un text molt dramàtic. Ara he trobat un equilibri entre el drama i la comèdia i m’hi sento més a gust.
Tens colla de dramaturgs?
Sí, sóc molt amic de Marilia Samper, Jordi Casanovas, Marta Buchaca, m’agrada mfolt el teatre de Josep Maria Miró i Ivan Morales. Tenim una confraria de dramaturgs i ens anem trobant.
Veus punts en comú entre vosaltres?
Ara es beu molt de la televisió i a mi no em tira gaire. Sóc molt de cinema, intento llegir molt, però el món de la sèrie em costa. Només he vist The wire, que és fabulosa però em va costar molt perquè a mi m’agraden les coses sintètiques i m’avorreixo si s’allargassen molt.
L’any 2009, amb un grup d’actors, vau crear companyia pròpia, Arcàdia. Com ha influït en la teva trajectòria?
Amb els actors havíem coincidit en la desapareguda Àrea Tangent. Quan jo veia espectacles en aquesta sala o a la FlyHard, que s’acabava d’obrir, pensava que tenien una entitat diferent de la de les obres que es feien en teatres com el Nacional, i ho volia experimentar.
En quin sentit?
La meva idea del teatre és la d’un grup d’amics, una família, que expliquen junts una història. Em costa treballar amb gent que no conec.
I quines dificultats comporta tenir companyia pròpia?
Moltes, perquè és molt difícil tirar-la endavant. No em refereixo a qüestions creatives, sinó als temes relacionats amb la gestió, que són molt cansats, i això és el que realment crema.
És difícil quadrar els números?
Nosaltres tenim la sort que som companyia resident a la Nau Ivanow, com a mínim no hem de pagar el local. I ja fa temps que vam decidir que no volíem treballar més sense cobrar, així que busquem algú que ens produeixi els espectacles.
La pols forma part d’una trilogia que vas començar amb La terra oblidada, i totes dues giren al voltant dels membres d’una família.
No va ser una decisió premeditada. En tot cas, crec que no parlo tant de la família com de tot el que generen les persones en el nucli de la família. A més, les famílies de les quals parlo estan desestructurades. És una trilogia sobre gent que no té família.
I quin és el tema concret de La pols?
Crec que parla de l’abandonament. Tothom d’alguna manera se sent abandonat i no sap com sortir del dolor que li provoca aquest fet.
T’ha sorprès l’èxit de La pols?
Sí. Per primera vegada tenia la impressió que havia fet alguna cosa que estava bé, però no tenia clar com ho rebria el públic, perquè hi ha molt text i poca acció. I als actors els passava el mateix.
La pel·lícula és fidel a l’obra de teatre?
Sí. No volia fer teatre filmat, però sí mantenir-ne l’esperit, i penso que ho estem aconseguint.
En la pròxima obra tancaràs la trilogia?
No. De fet, l’obra que queda per fer és la primera part de la trilogia, la primera que se’m va acudir, sobre una secta religiosa. Però és més complicada de muntar i haurem d’esperar. La peça que estic escrivint és la segona producció que fem per a La Planeta, s’estrenarà al Temporada Alta i parla de la relació que tenim amb la ciutat i de les il·lusions i els somnis perduts. 
’La pols’. Autor i direcció: Llàtzer Garcia. Amb Marta Aran, Laura López, Guillem Motos. Música: The New Raemon. Escenografia i vestuari: Marta Soto La Villarroel (BCN) Del 4 al 24 de març

Font: Xènia Pérez Fisas (ara.cat)
La Villarroel obre la temporada amb dues obres que ajauen al divan les relacions entre germans i que, a més, combinen la comèdia i el drama: 'Petits monstres', de Marilia Samper, i 'La pols', de Llàtzer Garcia.
L'Anna (Vanessa Segura), la protagonista de 'Petits monstres', de Marilia Samper, és una artista conceptual a l'atur i en plena 'crisi dels 40'. Viu a casa dels pares i exposa les seves pors més íntimes. Quan la seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer s'alternen en el paper) es planteja tornar al niu després de la ruptura amb la seva parella, la guerra esclata entre les dues germanes. "Més que la crisi dels 40, l'Anna té una crisi existencial. No ha encaixat mai en aquest món ni ho farà mai", explica Vanessa Segura. Samper reconeix que tant l'Anna com la Marta les va crear a imatge seva, tot i que, entre bromes, els actors asseguren que és més com l'Anna. "La Marta té una visió més pragmàtica de la vida mentre que l'Anna la considera conformista, és una discussió que tinc amb mi mateixa", afirma la dramaturga i directora.
'Petits Monstres' és una crítica a les convencions socials, al pragmatisme de la vida de parella i a l'ideal femení, que la protagonista trenca amb ironia i mordacitat. Samper presenta l'Anna com un personatge que ha decidit viure sense autoenganyar-se i coexistir amb les seves pors, els seus "petits monstres", que comparteix quan ho necessita, encara que es guanyi la fama d'una persona antisocial i políticament incorrecta.
'La pols' es trasllada de la Sala Flyhard a La Villarroel
Marilia Samper va comptar amb la col·laboració del dramaturg Llàtzer Garcia, pel vessant còmic del seu teatre, un terreny que la dramaturga no sol transitar. Ja havien treballat junts a 'Dos punkis y un vespino' i ara, a més, comparteixen la cartellera de La Villarroel. 'La pols' arriba a aquesta sala després de l'èxit que va assolir a la Sala Flyhard. A més, Llàtzer Garcia està dirigint la versió cinematogràfica de la seva obra.
'La pols' és un retrat dramàtic de les relacions familiars a partir de tres personatges, una parella de germans, el Jacob i la Ruth, i l'Alba, la parella d'un altre germà que no apareix a l'obra. El Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López) s'enfronten arran de la mort del pare. L'Alba (Marta Aran) intentarà posar pau entre ells. Samper va expressar la seva admiració per l'obra de Garcia i va dir que és "una funció que et traspassa, amb moltes coses importants i diferents per dir".
'Petits monstres' es podrà veure de dimarts a diumenge a La Villarroel i 'La pols', els dimarts i els dimecres. Serà un mes intens per a l'actriu Marta Aran, ja que forma part del repartiment de les dues peces.


Font: Begoña Barrena (elpais.com)
Després de passar-se anys sobre la taula del director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) esperant que li toqués el torn per ser representada a la Sala Gran, Llibertat!, una de les peces menys conegudes però més ben valorades de Santiago Rusiñol, s’estrena avui mateix a la Sala Petita del teatre en versió i direcció de Josep Maria Mestres. Una vintena d’intèrprets donaran vida a aquesta obra sobre la tolerància, el racisme i la hipocresia que comença com una comèdia coral i es va endurint fins que acaba com si fos un drama d’Ibsen. Llibertat! TNC. De l’1 de maig al 9 de juny.
A partir d’avui també es pot veure al Tantarantana el primer gran èxit del dramaturg i director britànic Mark Ravenhill: Shopping & Fucking, un retrat desinhibit i provocador de la generació post-Thatcher que, des que el vam veure en la versió alemanya de la Schaubühne el 2003, diria que no s’ha tornat a representar a casa nostra. Oriol Rovira, traductor i director del muntatge, situa l’acció a Barcelona i la deixa en mans del veterà Mingo Ràfols i de quatre joves actors televisius. Shopping & Fucking. Teatre Tantarantana. Del 2 al 19 de maig.
El portuguès Hélder Costa, inspirat en els Diàlegs dels morts de Llucià de Samòsata del segle II i en els de Fontenelle del XVII, ha ideat unes trobades extraordinàries, per impossibles, entre personatges històrics que estan tenint molt d’èxit a Lisboa. El Círcol Maldà presenta set d’aquestes trobades sota la direcció de Sílvia Ferrando. La primera, aquest diumenge, serà entre Cervantes (Xavier Albertí), Rasputin (Pep Tosar) i Chaplin (Oriol Genís). 7 encontros. Círcol Maldà. Des del 5 de maig al 16 de juny, només els diumenges.
La companyia Les Antonietes presenta, en la seva línia directa, fresca i sense complexos, una versió lliure d’Un enemic del poble, la sempre oportuna peça d’Ibsen, amb la voluntat de fer remoure la moral del públic. Oriol Tarrasón, el director, ha volgut que tot el pes de l’obra recaigui sobre el personatge del doctor Stockmann, per ressaltar la seva defensa de la veritat. Stockmann. Sala Muntaner. Del 8 de maig al 13 de juny.
La Villarroel continua de repesca i ara torna a programar un dels èxits del Grec 2010: el primer text en francès de Beckett, Primer amor, una història antiromàntica protagonitzada en solitari per Pere Arquillué sota la direcció d’Àlex Ollé i Miquel Górriz. Per aquesta interpretació, la d’un individu tímid i maldestre que és expulsat de la llar familiar i que comença una nova vida en el banc d’un parc, Arquillué va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2011. Primer amor. La Villarroel. Del 7 de maig al 9 de juny.
Els Accidents Polipoètics estrenen un nou recital de poesia, aforismes i accions. Baby Bum reflexiona sobre la crisi permanent que assota les vides dels fills del baby boom, amb la lògica explosiva d’un globus punxat en un parc d’atraccions que caracteritza les propostes escèniques dels seus artífexs: Xavier Theros i Rafael Metlikovez. Baby Bum. La Seca-Espai Brossa. Del 9 al 26 de maig.
I tornem al TNC (Sala Gran), on Pere Riera (l’autor i director de Lluny de Nuuk i Desclassificats) estrena Barcelona, la història de dues amigues, interpretades per Míriam Iscla i Emma Vilarasau, que, separades per l’amor d’un home i la Guerra Civil, es retroben i posen en ordre els seus comptes pendents. Barcelona. TNC. Del 8 de maig al 22 de juny.

Reivindicacions teatrals

by on 19:29
Font: Begoña Barrena ( elpais.com ) Després de passar-se anys sobre la taula del director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (...


Font: Laura Serra (ara.cat)
Cada festival Grec ofereix algunes obres per emmarcar. El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró va ser un d'aquests èxits memorables, petit en volum però gran pel ressò popular que va esgarrapar. Després d'omplir durant un mes d'estiu la Sala Beckett (el boca-orella va atreure 2.000 espectadors), ara La Villarroel recupera l'espectacle amb el mateix text i equip originals. Des del juliol, l'obra s'ha llegit a Moscou i a Normandia, i segueix tocant una temàtica candent: "La pederàstia és una anècdota, una excusa per parlar d'una problemàtica que s'ha incorporat en els últims anys a l'escola i és la pèrdua de l'afectivitat en el camp educatiu".
El protagonista de l'espectacle és un monitor de piscina (Rubén de Eguia) que fa un petó a un dels seus alumnes més porucs. La interpretació d'aquest gest (inofensiu i excessiu?) que en fan els pares dels alumnes, la directora del centre i un altre professor dóna l'oportunitat a l'espectador de posicionar-se a favor d'uns o altres -o de tots ells, segons el moment-. "No m'agrada el teatre resolutiu, sinó el que obre interrogants; volia obrir el debat", diu el dramaturg.
"Es nota que Miró és periodista per l'interès que té de trobar un tema del qual té molt sentit de parlar. Planteja un dilema moral, ideològic, filosòfic. T'obliga a enfrontar-te amb els teus propis dubtes i problemes", opina Toni Casares, director de la Sala Beckett, coproductora del muntatge junt amb el festival Grec. Aquesta temàtica s'acobla amb una arquitectura dramatúrgica complexa, que juga amb el raccord escenogràfic per fer avançar i retrocedir l'acció. La informació arriba a l'espectador de manera comprensible però fragmentada, igual que ho fa la informació a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
"Els protagonistes són quatre persones excel·lents que es troben en una situació que els desborda -diu Josep Maria Miró-. El món va més de pressa que la capacitat que tenim les persones per gestionar-lo". L'efecte nociu que poden tenir les xarxes sumat a la paranoia per la seguretat dóna com a resultat una societat asèptica. "S'ha transmès el virus de la por, i això ha obligat a modificar conductes", explica l'autor. Ell ho associa a "l'arribada del corrent puritanista que ve dels Estats Units".
Tot i que a l'obra només arribi a plantejar una problemàtica complexa, en el fons la decisió d'abordar aquest tema ja diu molt del posicionament de l'autor: "M'agradaria pensar que encara podem fer les coses d'una altra manera", afirma.

Fuente: Carles Capdevilla (ara.cat)


¿És incòmode per a tu que estiguem fent l'entrevista dues hores abans de començar l'obra Adreça desconeguda a La Villarroel, aquí mateix on som ara?
Normalment no m'agrada gens fer entrevistes abans d'actuar. Amb aquesta obra no em sembla tan malament, però he procurat que hi hagi una hora entre que acabem l'entrevista i l'inici de la funció.
I quan et deixi lliure, en aquesta hora què faràs?
Me n'aniré amb l'Eduard Fernández al bar del costat. Tenim el nostre ritual: ell es pren una aigua de Vichy, jo una infusió, i demanem una ració de seitons. N'hi ha quatre, dos per a cadascun, amb dues llesquetes de pa amb tomàquet. Un dia paga l'un i un altre dia paga l'altre. Avui li toca a ell.
Quina parella més ben avinguda, no? ¿I quan acabeu sopeu?
Molts dies sí. Tornem al mateix bar. I els dies que hi ha partit del Barça, el veiem junts. Quan has acabat l'obra és un moment fantàstic. És el gran moment, com deia l'amic Ariel García Valdés. Durant la funció no t'ho pots passar bé. Quan m'ho passo bé és quan em prenc la cervesa de després, i llavors et ve la gana, et descontroles amb el menjar i al final te'n vas a dormir i penses: "Demà, res de pa".
Us coneixíeu molt, amb l'Eduard?
Havíem treballat junts dues vegades. La primera va ser fa molts anys en teatre, en una obra en què també hi havia l'Anna Lizaran: Lear o el somni d'una actriu. I fa dos anys vam participar junts en la pel·lícula Los Pelayos. L'admiro molt com a actor i com a persona. És un luxe.
Vas pensar de seguida en ell?
Sí. El Borja Sitjà, que ara és director de La Villarroel, em va proposar dirigir i interpretar Adreça desconeguda. En 24 hores me la vaig llegir i li vaig dir que sí, i vaig veure clar que la volia fer amb l'Eduard. I hem tingut la sort que li encaixava.
Et sents còmode dirigint-te?
Dirigir m'imposa molt. Però que sigui una obra de petit format em va ajudar a veure'm capaç de fer-ho. Després vam tenir els nostres moments de crisi per donar-li una forma teatral. Hi havia les cartes, un text fantàstic, però s'havia de crear alguna cosa per interactuar entre nosaltres. I això, que sembla molt senzill, no va ser fàcil. Ho vam passar bé, però fèiem la broma que si algun altre dia ens proposessin fer una obra epistolar ens ho pensaríem.
És una obra curta, contundent, dura.
Hi ha una cosa que a mi em dóna confiança, que és la partitura. El text per ell mateix és tan precís, tan ben fet, que em dóna tranquil·litat. Ho notes en les cares de la gent quan hem acabat. Commou, regira i convida a una reflexió sobre la condició humana. És una cosa molt simple, dura una hora, i a la vegada et deixa molt pòsit, t'omple molt.
En les cares del públic es nota l'estrany consol de la venjança.
El públic també fa la seva catarsi. La venjança és molt humana, però no estic segur que sigui la millor alternativa. I en aquest text t'ho acabes plantejant. Si ho trasllades, el poble jueu està carregat de raó, perquè no hi ha barbaritat més gran que la que ells han patit. Però a vegades això no pot justificar segons quines conductes. Si et poses en el paper de víctima, sembla que et doni una raó que et permet entrar en aquest comportament una mica monstruós, aquesta part de l'ésser humà. L'altra cosa que m'agradava d'aquest text és el fet que són dos homes que tenen una amistat veritable, bonica, i es converteixen en monstres, per raons diferents deixen de ser persones. És l'essència de la guerra, dels enfrontaments.
¿Et veurem més al teatre, fent d'actor, ara que ho has tornat a provar?
Aquest és un any de teatre. Estic parlant amb el meu amic i gran home de teatre Xavier Albertí i m'agradaria estar al seu costat en el moment que ell posi la seva primera pedra al TNC. Estic col·laborant en una sèrie a Madrid, Gran Hotel, del mateix equip que va fer Hispania, i faig teatre aquí de dimecres a diumenge.
Hi has viscut mai, a Madrid?
No. M'han posat apartament, hotel o he estat a casa d'un amic, però mai hi he tingut casa. Casa meva ha sigut sempre a Canet. Fes el que fes, el cap de setmana és sagrat i sempre he pogut estar amb els nens. En tinc un de dotze anys i un que en farà nou.
T'han vingut a veure els teus fills?
Encara no. Però vindran. Van venir un dia a un assaig i ens passaven lletra a l'Eduard i a mi. "Ja us ho sabeu?", ens preguntaven. "Si no us ho sabeu, improviseu", ens deien.
Vas ser fundador del Lliure, sent el jove, amb 19 anys. Com has viscut l'adéu de la Lizaran?
És una pèrdua immensa, van ser 20 anys de compartir el dia a dia a l'escenari, assajant i amb tota l'aventura del Lliure. De seguida vaig pensar: "Ara sí que no podrem treballar mai més junts". L'Anna tenia molt recorregut per fer i era única, no s'assemblava a ningú, en tot cas hi havia gent que es volia assemblar a ella. Era adorada per tothom. El seu moment principal és l'any 76. És el moment de la instauració de la democràcia, la normalització d'un teatre en català. Ella n'és la primera gran actriu, i està molt clar: aquella Bella Helena és un referent, hi ha un abans i un després de l'Anna, pel seu sentit del joc, per la picardia... Ja és patrimoni del teatre català.
Vas dirigir el Lliure. Ho tornaries a fer?
Aquesta és una faceta que crec que difícilment tornaré a fer. Sóc una persona en constant moviment intern i sempre m'imagino coses, però dirigir un teatre no m'ho sé imaginar. Allò va anar lligat a unes determinades circumstàncies, en uns moments complicats, no va ser fàcil. Van ser 6 anys, com estudiar una carrera. A més, sempre seré un director de teatre peculiar, em sembla que el meu ofici és el d'actor. Aspiro a tenir el meu projecte de teatre, que és un projecte de vida, però sempre penso més en un miniprojecte.
Vols que sigui més teu.
Si no tinc una implicació amb el que estic fent m'és molt difícil, no sé fer el teatre amb el qual no em senti molt implicat. Potser ho puc fer en algun personatge de televisió o de cinema... però al teatre necessito creure-m'ho molt.
"Jo era dels que em considerava joancarlista. Ara ja no. Ara no sóc res que tingui a veure amb la casa reial"
¿Ja has superat això d'haver fet de rei d'Espanya a la TV movie més vista de la història?
Sóc republicà, no entenc la monarquia, em sembla una cosa totalment anacrònica, i és insostenible en els anys que estem, però jo era dels que em considerava joancarlista. Ara ja no. Ara no sóc res que tingui a veure amb la casa reial.
Pateix molt el teu sector?
És una pena molt gran, ho veig al Lliure i ho veig al Nacional, amb el meu amic Xavier, que hi està al capdavant amb les retallades. És un forat molt gran, un abisme. Però tocarà reinventar-se, replantejar-se coses. Als inicis del Lliure la falta de mitjans podia ser un incentiu per a la creativitat. Però quan això és resultat de la falta de sensibilitat, de falta de saber donar el valor real a les coses, quan els responsables del govern fan aquestes animalades amb l'IVA, desanima. Vinc d'aquella escola per a la qual la sanitat té la mateixa importància que la cultura, perquè l'entén com a part de la salut de la gent. Veure que tot això no és compartit resulta bastant descoratjador. Hi havia una frase que jo deia en un personatge: "Tinc una gran dosi d'entusiasme en reserva", i penso que això va ser el motor per a molta gent després de molts anys de dictadura, l'entusiasme per fer que passessin moltes coses. I en les circumstàncies actuals correm el perill que se'ns mori l'entusiasme, i això no ens ho podem permetre.
Trobes a faltar l'època Almodóvar?
L'Almodóvar no el trobo a faltar gens. Va ser un aparador fantàstic, i treballar en aquella casa és treballar en primera especial. Vaig fer dues pel·lícules amb ell. Amb La mala educación vaig ser molt feliç, i amb Los abrazos rotos no ho vaig ser. A aquestes coses sempre hi estem exposats.
Però va disparar el teu reconeixement.
Sembla que quan treballes amb l'Almodóvar passes de no ser a ser. Això també és una cosa relativa, perquè al final el que és realment és ell. El mateix apel·latiu de noi o noia Almodóvar és molt definitori del que suposa.
Tens cinema a la vista?
El cinema està fatal. Hi ha la possibilitat de fer una cosa de cara al mes de juny, però no és segur. Realment es compleix la profecia que quan guanyes un Goya estàs un temps sense treballar.
"Crec que està molt bé el dret a decidir, considero que nosaltres hem de triar. M'agradaria pensar que la solució no ha de ser la ruptura"
Com vius la situació política catalana?
Crec que està molt bé el dret a decidir, considero que nosaltres hem de triar. M'agradaria pensar que la solució no ha de ser la ruptura, que es pot trobar una fórmula que satisfaci les dues parts. També sé que parlar així sona una mica utòpic. A mi em fa la sensació, parlo en un sentit global, que això és una mica difícil, que potser aquí s'estaria més disposat a fer marxa enrere, però veig que hi ha més feina a l'altre costat. Hi ha molta distància i no sé com es podria fer aquest apropament. No em considero independentista. Avui dia jo crec que és mala peça al teler. Em fa por perquè em sembla que tot això el que farà és augmentar la tensió i no sé com es podrà resoldre. Jo crec que s'hauria de trobar una tercera via.
Estàs content de com fas de pare?
És un dels regals més importants que m'ha donat la vida. El que explica més bé el que sento pels meus fills és l'enamorament. A més, és un enamorament constant que no té oscil·lació. M'ha humanitzat.
Què fas que no sigui treballar i que puguem saber?
M'agradaria acabar vivint al camp. M'agrada molt el silenci, la natura, sóc un enamorat dels arbres. L'estat ideal seria agafar un TGV i de cop i volta plantar-me a Madrid o Barcelona. També m'agradaria fer cinema internacional pel que suposa en si, els viatges. El contrast amb això és el silenci.
No necessites cobertura per viure, no ets a Facebook ni a Twitter.
No he entrat mai a Facebook i no he fet res de tot això... Tinc correu i ja em va costar, tinc mòbil, faig servir el WhatsApp, però a les xarxes socials no hi he entrat mai. Ho faria pels meus fills o per la nostra feina, però no perquè personalment en tingui una necessitat.
Recordes l'última carta que has escrit?
Fa molt de temps, de l'última. El moment que recordo haver estat escrivint cartes d'una manera més continuada va ser quan era a Nova York, quan tenia 30 anys.
Per lligar no has fet cartes?
No, mai he sigut gaire de lligar. És que jo sóc molt tímid.