Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Villanueva. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Villanueva. Mostrar todas las entradas

BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN
TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA
INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA GLAENZEL, SANDRA MONCLÚS, MAR ULLDEMOLINS y LLUÍS VILLANUEVA
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: PROJECTE FONAMENTUM
PRODUCCIÓN: HEARTBREAK HOTEL, TEATRO DE LA ABADÍA, TRÀNSIT PROJECTES y FOCUS
LA VILLARROEL

Preparados para diseccionar parejas, relaciones sentimentales que se alargan en el tiempo y que el acomodo y la rutina pasan a formar parte de su día a día. Preparados para saber qué pasa después de el The End de cualquier película romántica, el "fueron felices y comieron perdices" lo desterraremos para mejor ocasión.

Quien haya visto la película, el argumento no será un misterio, para quienes no la hayan visto tampoco, quizás incluso lo hayan vivo en primera persona. Sea como fuere estamos delante de una comedia, no de aquellas que nos harán reír a carcajadas de cualquier locura que se la haya ocurrido escribir al dramaturgo de turno, sino de aquellas con poso, de las que te ríes de sus ingenios y te deja pensando lo que se esconde detrás de tu risa.

Magnífica puesta en escena a cuatro bandas la que nos presenta Àlex Rigola, quién ya dirigió su versión castellana en el Abadía hace unos años y que dirige la pieza con precisión milimétrica de sabérsela al dedillo. Un apunte, si en taquilla les ofrecen la posibilidad de sentarse en uno de los sofás que pueblan el escenario, sin miedo decir que sí, la experiencia sin duda será única y mucho más especial que presenciar los toros desde la barrera, es decir, verla como una espectador más desde platea.

Reparto de altura para unas interpretaciones magníficas. Desde un fanfarrón Andreu Benito pasando por las extraordinarias Sandra Monclús i Mònica Graenzel hasta a la precisión interpretativa que despliegan Mar Ulldemolins y Joan Carreras. Si te encuentras sentado en el sofá, como era mi caso, notarás las interpelaciones que los actores lanzan a este público más próximo, lejos de la interacción te acercan más a la obra, te sientes un poco arte y parte.

Àlex Rigola solventa con precisión, rigor y un ritmo sorprendente la difícil tarea de adaptar una película en teatro. Se veía venir que sería uno de los éxitos de este otoño y, aunque tienen todavía tres meses por delante de representaciones, no te duermas, las entradas están volando. ¡No te la pierdas!

MARITS i MULLERS

by on 11:56
BASADO EN UN GUIÓN DE WOODY ALLEN TRADUCCIÓN, ADAPTACIÓN y DIRECCIÓN: ÀLEX RIGOLA INTÉRPRETES: ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, MÒNICA ...


Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Hace un par de años conocíamos la versión teatral en castellano de la película de Woody Allen Husbands and Wives que Àlex Rigola había adaptado y dirigido en el Teatro La Abadía de Madrid, esta temporada llega su versión catalana, que comienza a rodar el 16 de septiembre en La Villarroel.

La película estrenada en 1992 es uno de los mejores guiones de Woody Allen, el mismo ha declarado en numerosas ocasiones que es una de sus películas favoritas. La temática gira alrededor de las relaciones de pareja, en que a través de los conflictos matrimoniales se esconden la inercia vital y las inseguridades. La película rodada cámara en mano, es en realidad un falso documental que permite transmitir de forma hiperrealista las tensiones que se producen entres sus personajes y da la impresión de colar una cámara oculta en medio de un matrimonio real, un puro ejercicio de voyeurismo.

Alex, escritor y profesor de literatura, y su mujer Carlota, que trabaja en una revista de arte, no se pueden creer que sus mejores amigos, Alícia y Josep Lluís, aparentemente una pareja perfecta, hayan decidido separarse. A partir de este hecho, la pareja comienza a plantearse si su matrimonio se basa en una relación realmente sólida.

Àlex Rigola segura que la obra es un retrato "crudo y obsceno" de las relaciones de pareja a través del humor, y que el texto, "más próximo a la literatura que al cine", ofrece "mucha posibilidades escénicas".

Marits i Mullers es una coproducción entre Heartbreak Hotel, La Villarroel, Teatro de La Abadía y Trànsit Projectes, adaptada y dirigida por Àlex Rigola y que cuenta con un reparto coral: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, Alba Pujol y Lluís Villanueva.
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura de construir un Terra baixa per a un públic popular ha tingut una càlida rebuda aquest Nadal, ara s'aventura amb la direcció –també hi intervé com a actor– de L'art de la comèdia, un teatre pensat per a les grans masses en què no es renuncia a exposar el compromís del teatre (i de l'art) amb la millora de la societat, amb el favor de l'administració o sense. La comèdia es representa del 12 de febrer al 12 d'abril a la Sala Gran.
L'obra s'estrena al TNC, quan fa poc més de 50 anys que es va estrenar aquest espectacle a Itàlia. El director artístic del TNC, Xavier Albertí (que també s'ha encarregat de la traducció i la dramatúrgia de la proposta escènica), reivindica la necessitat de recuperar una tradició teatral a Catalunya, massa maltractada per la història. Als anys seixanta, l'escena catalana estava pràcticament desapareguda, mentre que De Filippo era capaç de fer un artefacte teatral de fort impacte per a totes les capes socials i sense renunciar a un compromís ètic amb l'art. Albertí celebra que Homar hagi bastit la seva direcció a partir de la tradició que es va refundar amb el Teatre Lliure (al qual ell mateix es va afegir quan va arrencar, amb només 19 anys).
D'entrada, teatre buit
La peça proposa un teatre despullat, que s'anirà vestint a mesura que avanci la peça, amb la intervenció dels onze actors del repartiment (integrat per Homar, Pau Vinyals, Victòria Pagès, Joan Carreras, Lluís Villanueva, Roger Casamajor, Andreu Benito, Mar Ulldemolins, Oscar Valsecchi, Eduard Muntada i Quimet Pla). Joan Carreras és el preceptor rígid amb els artistes i poderós (responsable de gestionar els recursos del veïnat), però mai beneït: “Si fos així, l'obra no tindria interès”, remata Homar. La Sala Gran –el director admet que “és una eina traïdora” i considera un repte fer-hi un muntatge i fer-la pròxima: “Com quan vaig veure Doña Rosita la soltera l'any passat”, diu– apareixerà buida i els actors s'aniran vestint en vista del públic. Així es farà més evident aquest joc de veritat teatral: “La veritat suprema arriba de la suprema ficció.”
Homar interpreta el paper d'un director de companyia que pretén rebre l'ajuda d'un nou prefecte d'una ciutat de províncies. Aspira que l'ajudi per poder finançar la reconstrucció del seu teatre, cremat recentment. Aquest home poderós, amb una particular lectura de la dubtosa aportació de l'art a l'educació de la societat, haurà de suportar altres entrevistes amb els vilatans de la contrada, sense saber si es tracta d'actors de la companyia de pega que el volen enredar o de veïns que reclamen la seva atenció.

‘Del Paral·lel a Nàpols'


Ester Formosa farà possible un viatge pel temps i l'espai amb el concert Del Paral·lel a Nàpols. El 3 de març convoca l'ombra de La Cañí (que va interpretar durant molt de temps) i la presenta amb una altra tradició: la de la cançó popular napolitana. El director artístic del TNC, Xavier Albertí, valora que la cultura musical del cuplet coincideixi amb la tradició de la música napolitana.
Aquesta és una de les activitats paral·leles que s'organitzen a l'entorn d'aquest muntatge, “una obra de profunda celebració d'amor incondicional a les arts escèniques”. Com ja és habitual, també hi ha una mirada germana a la Filmoteca, on, coincidint amb L'art de la comèdia, fan un cicle de tres films històrics a partir dels textos teatrals de De Filippo. És el cas de Pane, amore e gelosia (dirigit per Luigi Comencini, el 1954), Matrimonio all'italiana (Vittorio da Sica, 1964) i Sabato, domenica e lunedi (Paolo Sorrentino, 2004), un títol que, per cert, és un dels èxits històrics de la Sala Gran del TNC. Finalment, l'escriptor Josep Maria Fonalleras (i col·laborador d'aquest diari) dirigeix un col·loqui el 20 de febrer després de la funció.

Filippo vist per Homar

by on 13:49
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Lluís Homar celebra una temporada pletòrica a partir dels impulsos teatrals. Si la seva aventura...

TEXT: MATTHIEU DELAPORTE i ALEXANDRE DE LA PATELLIÈRE
VERSIÓ: JORDI GALCERAN
DIRECCIÓ: JOEL JOAN
INTÈRPRETS: JOEL JOAN, LLUÍS VILLANUEVA, XAVI MIRA, SANDRA MONCLÚS, MIREIA PIFERRER
DURADA: 1h 30min
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE GOYA

Sorpresa majúscula al Teatre Goya. El nom és una gran comèdia i es pot convertir fàcilment en la comèdia de la temporada. Va tenir tant èxit a França que fa poc ha tingut la seva adaptació cinematogràfica. A casa nostra ens arriba la versió que ha fet Jordi Galceran, apropant les anècdotes a casa nostra sense que resulte singular a l'espectador.

El Nom és el primer muntatge que dirigeix el Joel Joan, que ha optat per deixar fer als actors i el text flueix i la comèdia també. Potser li manca uns segons d'espera en algunes ocasions per deixar al públic riure i que no es perdi res del que passa a escena. Però, el més important és la comicitat del text, i hi ha a dolls.

Un bon text necessita bons actors, i el repartiment de El Nom els té. Destaca el mateix Joel Joan, Vicenç, per qui el paper sembla fet a mida. Típic home que es creu perfecte, que està orgullós d'haver-se conegut i que li encanta fer brometes, de bon i mal gust, a la gent del seu voltant. 

La Sandra Monclús, Isabel, en un dels seus millors papers i interpretacions fins al moment, és la dona del Pere, que ofereix un de les millors estones de l'obra amb el discurs que li clava al seu marit que no li ajuda amb res (casa, fills...). El Pere, magníficament interpretat pel Xavi Mira, és un home pusil·lànime que només li preocupa la seva feina. Però un dels personatges que provoca més riallades és el Lluís Villanueva (que amb el cap rapat i aquesta caracterització sembla sortit de La Família Monster).

Escenografia que funciona a la perfecció i estàtica, amb gairebé tota l'obra l'atenció de l'espectador es concentra en aquest sofà del primer pla. Aquí l'important no és l'embolcall sinó el caramel, i aquest és més dolç del que podíem esperar. Jordi Galceran, mestre de comèdies, torna a regalar-nos un bombo ple de riures.

EL NOM

by on 18:58
TEXT: MATTHIEU DELAPORTE i ALEXANDRE DE LA PATELLIÈRE VERSIÓ: JORDI GALCERAN DIRECCIÓ: JOEL JOAN INTÈRPRETS: JOEL JOAN, LLUÍS VILL...


Font: Antoni Ribas / Laura Serra (ara.cat)
L'educació no es compra amb diners ni amb estudis. Malauradament no cal anar al teatre per adonar-se'n, però alguns dramaturgs tenen el talent de convertir les disputes de personatges aparentment exquisits en comèdies tan àcides com divertides. Després de les disputes de dos matrimonis per un conflicte infantil a Un déu salvatge, de Yasmina Reza, demà el Teatre Goya Codorniu torna a posar el dit a la nafra en la fragilitat de les amistats i els vincles familiars amb El nom, dels també francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. En aquesta ocasió també torna a haver-hi nens pel mig. El conflicte de l'obra, com ja indica el mateix títol, explota quan el Vicenç, el protagonista, explica quin nom ha decidit posar al seu fill durant un sopar en què, a més de la seva dona, hi la seva germana, el cunyat i un bon amic de la infància.
El director del muntatge, que s'estrenarà oficialment el dia 30, és Joel Joan. Durant la presentació va deixar el polèmic nom de la criatura en el terreny de les incògnites, però el que sí que es pot assegurar és que afronta un bon grapat de reptes: El nom suposa en el seu debut en la direcció teatral; l'obra va ser un fenomen quan es va estrenar a França, el 2010; la versió cinematogràfica, dirigida pels mateixos autors i protagonitzada pels mateixos intèrprets que al teatre, fa poques setmanes que va arribar a les pantalles catalanes, i el creador de Porca misèria també hi actua i es posa dins la pell del protagonista. Joel Joan, que fins ara havia dirigit dues sèries de televisió ( Plats bruts i Porca misèria ) i i dues pel·lícules ( Excuses! i Fènix 11-23 , pendent d'estrena), afirma que s'ha embarcat en aquesta aventura amb il·lusió, ganes i nervis -els autors assistiran a l'estrena- i amb el suport dels quatre intèrprets que l'acompanyen damunt l'escenari: Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer. "El 75% de la feina d'un director és seleccionar bé els actors. L'únic que m'agrada és treballar amb ells, passar de la lletra impresa a l'escenari", diu Joan.
De París a Barcelona
Quan la va llegir, Joel Joan la va trobar "brillant i impossible d'adaptar". El nom és una comèdia urbana molt parisenca, però en un món globalitzat ja no es pot amagar que a París, a Barcelona o a Madrid hi ha personatges semblants i que pateixen els mateixos mals, encara que els intentin amagar sota innombrables capes de maquillatge emocional. "Són uns personatges molt d'aquí, reconeixibles, i els espectadors s'hi poden identificar", diu. Els protagonistes són els típicsprogres intel·lectuals de classe mitjana-alta. I poden recordar els personatges de Yasmina Reza i els de Woody Allen. "L'obra també es fixa en un esnobisme europeu conjuntural que es porta molt", diu el dramaturg Jordi Galceran, l'encarregat de traduir el text al català i anar al moll de l'os dels personatges per portar-los a Barcelona. En aquest viatge l'autor d'El mètode Grönholm ha trobat l'espai per posar en joc la seva creativitat.
"És molt bona, i la dificultat era traslladar aquí una història que sona molt francesa", afirma Galceran. La seva tasca ha consistit a fer genuïnament catalans els jocs de paraules i els gags de l'original. "La decisió de portar l'obra aquí i buscar la genuïnitat et dóna espai per inventar. Amb una adaptació faig el que voldria que em fessin a mi. Em costa molt canviar alguna cosa i només ho faig quan no hi ha més remei. Si hi ha un gag que és espectacular en francès, ha de ser espectacular en l'adaptació, encara que no sigui literal", comenta. A més de la catalana, també n'ha fet la versió castellana, tot i que encara no hi ha tancades funcions en altres llocs de l'Estat.
La profunditat de la comèdia
A Barcelona l'acció d' El nom ,que es desenvolupa en temps real, està situada en un pis del Born. L'argument "parteix d'una anècdota senzilla per tractar assumptes molt profunds". "Les bones comèdies parlen del mateix que els bons drames, del dolor. Parlen de coses profundes sense ser pretensioses", afirma Galceran.
La decisió sobre el nom del fill que ha pres el Vicenç fa esclatar la relació conflictiva que té amb el seu cunyat, a qui sempre li agrada posar en evidència. L'un és un agent immobiliari sense escrúpols i l'altre un paio acomplexat que amaga les seves mancances darrere els llibres. "Són personatges coberts per una capa d'ironia i de civisme. Són intel·lectuals, i l'obra està plena de referències literàries que també hem portat cap aquí", comenta el dramaturg. A la fi, les màscares cauen, i "la seguretat i les certeses dels personatges es trenquen i es despullen davant els altres d'una manera tràgica". I la víctima de la relació autodestructiva entre els dos acaba sent la Isabel, la germana del Vicenç.


Políticament incorrecte (Noise off), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté El sopar dels idiotes,Pel davant i pel darrere i Els 39 esglaons i fa poc va presentar per primer cop Un fantasma a casa. L'obra que torna al Teatre Condal, quinze anys després que debutés a Catalunya, juntament amb El sopar... i Pel davant..., és un dels èxits que es repeteixen. Un fons d'armari de luxe que, com a mínim, té la garantia d'espectacle contrastat que, habitualment, aconsegueix recollir bones recaptacions. Gairebé tot l'equip artístic és nou. Només Pep Ferrer continua del repartiment original. Ha prosperat: de secretari ha passat a ministre. Ara, aquell paper que fa la rèplica còmica l'interpreta Lluís Villanueva. El repartiment es completa amb Josep M. Gimeno, Montse Puga, Noèlia Pérez, Pere Ventura, Pep Miràs, Eli Iranzo i Marta Vila. L'obra s'estrena dilluns vinent. Aquesta setmana, però, ja es pot veure, en període de prèvies, per ajustar ritmes, i assegurar els riures en cada gag. Paco Mir garanteix que la peça passa més àgilment i que, de fet, és previsible que sigui més curta que la del seu debut “en la direcció de primera divisió”, comenta. Els anys aporten fluïdesa a l'execució de les accions per fer més cronometrada aquesta obra, en què les entrades i sortides per portes i finestres són clau per mantenir el tremp.
Políticament incorrecte imagina un embolic de faldilles entre un ministre del Partit Popular i una diputada del PSOE. No ha calgut variar gaire la lletra. Només s'ha incorporat una rèplica que es repeteix advertint que la possible caiguda de govern abocarà a un increment de la prima de risc i a la necessària sortida de l'euro. Mir descarta que sigui una crítica a la política. Sí que posa en qüestió el poder. Els protagonistes podrien ser banquers. Casualitat o no, però la decoració de l'escenografia està inspirada en l'hotel Villa Real, que és al davant mateix del Congrés i on s'allotgen alguns polítics.Des de Vania Produccions, que també celebren els 15 anys invertint en teatre, calculen que només calen 3 minuts per anar de l'hotel a l'hemicicle.
Font: www.elpuntavui.cat

Comèdia de fons d'armari

by on 14:41
Políticament incorrecte  ( Noise off ), de Ray Cooney, és una nova comèdia anglesa clàssica. La cartellera de Barcelona manté  El sopar...


TEXTO y DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS
INTÉRPRETES: LLUÍS VILLANUEVA, MARCEL BORRÀS, ÁLVARO CERVANTES e IRENE ESCOLAR
PRODUCCIÓN: FOCUS
LA VILLARROEL


Àlex Mañas ha puesto toda la carne en el asador y se le ha quemado un poquito. Íncubo es una gran apuesta, un gran experimento al que le faltan algunos elementos por añadir. No se le puede negar la gran expectativa que ha levantado su estreno, por parte de los medios de comunicación tradicionales y por las redes sociales, al haber sido la primera obra de teatro 2.0 durante toda una función.

Más allá de las estrategias de venta y de promoción, Íncubo se nos presenta como una obra de vampiros, tan de moda últimamente, que deja atrás la estructura clásica de 'presentación-nudo-desenlace' para que a través de un 'macguffin' se vaya descubriendo los planes reales de los protagonistas. Auspiciados por una meta común, los personajes intentan confundir al espectador con una y mil vueltas de tuerca. Nada nuevo sobre la mesa, quizás un género y un tema no demasiado manido en teatro, pero no acabamos de inventar la pólvora.

Dentro del reparto, plagado de nuevas promesas interpretativas, destaca Marcel Borràs, que algunos recordarán por Germanes y que en Íncubo resulta el más convincente de los tres jóvenes protagonistas. Irene Escolar está en pleno proceso de aprendizaje, sin duda más segura que la última vez que pisó escenarios barceloneses con Días Mejores (Àlex Rigola, Lliure) y Álvaro Cervantes, que en su estreno teatral se muestra inseguro, pero que enseña maneras para superarlo cuando adquiera más experiencia. A esto les gana a todos, Lluís Villanueva, para quien las tablas no son una novedad y esta vez firma otra notable actuación que añadir a su larga y fructífera trayectoria.

Una de las mejores armas con las que cuenta el montaje es su escenografía, firmada por Silvia Delagneu y la iluminación de Mingo Albir que intentan dar a la obra ese ambiente oscuro y terrorífico que el texto no consigue. Àlex Mañas ha errado en la dirección del texto, utilizando trucos poco efectistas para conseguir la atención del público con un terror psicológico que no aparece en ningún momento.

Un experimento fallido, que presentado con fuegos artificiales, podrá satisfacer al joven público que es la gran baza de este tipo de teatro. El resto nos conformaremos con disfrutar simplemente de los fuegos artificiales.

ÍNCUBO

by on 16:46
TEXTO y DIRECCIÓ: ÀLEX MAÑAS INTÉRPRETES: LLUÍS VILLANUEVA, MARCEL BORRÀS, ÁLVARO CERVANTES e IRENE ESCOLAR PRODUCCIÓN: FOCUS LA V...


TEXT i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: JORDI BANACOLOCHA, ROSA BOLADERAS, ÓSCAR CASTELLVÍ, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, JOAN NEGRIÉ, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, LLUÍS VILLANUEVA
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


La darrera proposta de la temporada del Projecte T6 gira entorn a la família. A les mitges veritats i als secrets que tots amaguen. Una família catalana es reuneix per celebrar un casament. Falten dues hores per la cerimònia i tots esperen que arribi l'hora mentres conversen i mengen caramels. Com la vida mateixa, de vegades, aquest tipus de reunions amaguen més que mostren i acaben sent una veritable drama.

Una tragicomèdia bé filada que dóna en petites dosi l'acció necessària per a mantenir un ritme adequat fins al final de la trama. Tot es mou en consonància i res queda a l'atzar. Cada personatge gaudeix del seu moment de glòria i ningú és menys protagonista que la resta. La justa mesura protagonitza tot l'espectacle.

Un text que pot ferir algunes sensibilitats que es vegin reflectides en les accions dels personatges, però que la seva versemblança es troba en haver aconseguit un perfecte teixit de personatges i de temps. Aquest cop tots els actors es situen al mateix nivell d'excel·lència interpretativa, tots els aproven amb una notable presència escènica.

El T6 tanca la seva primera temporada d'una nova era amb un espectacle que es mereix més vida fora de les quatre parets de la Sala Tallers i d'un autor/director ha tenir en compte a partir d'ara. Esperem que la propera temporada el nivell de les propostes es mantingui al menys a l'alçada d'espectacles com aquest.

LLUNY DE NUUK

by on 16:58
TEXT i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: JORDI BANACOLOCHA, ROSA BOLADERAS, ÓSCAR CASTELLVÍ, MÍRIAM ISCLA, ANNA MOLINER, JOAN NEGRIÉ, À...


TEXT i DIRECCIÓ: CARLES MALLOL
INTÈRPRETS: LLUÍS VILLANUEVA, ROSA BOLADERAS, MÍRIAM ISCLA, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, JOAN NEGRIÉ, JORDI BANACOLOCHA, ÒSCAR CASTELLVÍ i ANNA MOLINER
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)


Què pensarien si un bon dia la vostra parella us confesa que és immortal? Com es sentirien si endevinen que són immortals? Potser aquest fet els resulti de bon començament un simple paradoxa d'un autor boig, però només és un pretext per exposar-nos problemes més comuns entre mortals.

La nova companyia fixa T-6 engega motors amb aquesta agridolça comèdia de Carles Mallol. Nous autors per una companyia estable d'actors i tota la màquina del Teatre Nacional de Catalunya a la seva disposició.

M de Mortal ens apropa a un món de superherois, si ben és cert, que torna ser això un altre pretext per parlar-nos del món de la parella, dels amics, de l'egoisme, de les esperances, dels somnis. Disfressar-se de papallona i tenir com responsabilitat salvar al món dels perills dels qual es veu amenaçada, ser immortal i no haver de patir per la pròpia vida, no fa que s'hagi de patir per altres problemes que afecten de igual manera a mortals i a immortals.

Lluís Villanueva ens torna a regalar un d'aquestos personatges, Marc, que ens entendreixen, que durant l'hora i mitja alhora que riem de les seves situacions surrealistes, patim la seva situació de pobre mortal. Una meravellosa Míriam Iscla, la superheroïna d'aquest conte, deixa de banda tota la seva vida mortal, per responsabilitzar-se de la salvaguarda del món. Enmig dels dos, Rosa Boladeras, amiga de la parella que ens regala un de les seves millors interpretacions fins ara.

Carles Mallol no tan sols ha construït un gran text, ple d'evocacions a d'altres dramaturgs, tant la seva posada en escena com bona part dels diàlegs ens recorden subtilment a les primeres pel·lícules de Woody Allen. Només caldria desitjar llarga vida per a aquesta nova companyia.

M DE MORTAL

by on 17:50
TEXT i DIRECCIÓ: CARLES MALLOL INTÈRPRETS: LLUÍS VILLANUEVA, ROSA BOLADERAS, MÍRIAM ISCLA, ÀNGELS POCH, DAVID VERT, JOAN NEGRIÉ, JORDI...


FITXA ARTÍTICA
TEXT: TOM LANOYE
TRADUCCIÓ: FERRAN BACH
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CARLES CANUT, VICTORIA PAGÈS, BORIS RUIZ, ÀNGELS BASSAS, JOAN NEGRIÉ, DAFNIS BALDUZ, BORIS CUCALÓN/ALBERT SALAZAR, PAULA MARTÍNEZ/ CLÀUDIA PONS.
PRODUCCIÓ: FOCUS
TEATRE ROMEA

Fa uns mesos, Puyo estrenava en el mateix escenari, ‘Espectres’ i era criticada per haver dilapidat la memòria d’Ibsen. Ara se’ns presenta amb una revisió del mite de ‘Mama Medea’ d’Eurípides, escrit per Tom Lanoye, i la crítica l’ha possat en un altar. Què ha canviat? Doncs res, perquè de la mancaça de l’espectacle d’Ibsen també aquest emmalalteix.
Una direcció caòtica, com he vist poques. L’innovació per l’innovació de vegades es troba amb una paret que no és capaç d’aguantar-la i cau pel seu propi pes, com és el cas. Els personatges que ha dirigit Puyo apareixen i desapareixen en l’escenari sense que hi hagi cap punt d’inflexió per als ulls de l’espectador que ajudi a situar-lo dintre de la història i no fer-lo divagar pel seu propi jo.
La Mama Medea de Puyo, interpretada per Roser Camí, que encara el seu primer protagonista amb més pena que glòria, és increïble, l’espectador està veient Mama Medea però podia veure qualsevol altre personatge.
L’escenografia ja mereix un punt i a part. Un escenari giratori, ambientat en l’antiga Grècia que no aporta res de nou a l’espectacle i que només fa que la revisió del clàssic quedi situat en l’espoca que li correspond. Si que és cert que en la segona part necessita un canvi escenògrafic i que no s’hauria de produïr en el mateix que es desenvolupa la primera.
El temps converteix aquesta obra en insoportable, llarga i tediosa, si ben és cert que la segona part és més agraïda que la primera, no aconsegueix que el públic oblidi la primera.
Ho millor de l’obra sense dubte el Joan Negrié, que durant la segona part interpreta una dona de fer feines antologica. La resta s’ho havien pogut estalviar.

MAMA MEDEA

by on 17:23
FITXA ARTÍTICA TEXT: TOM LANOYE TRADUCCIÓ: FERRAN BACH DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: ROSER CAMÍ, LLUÍS VILLANUEVA, CAR...



FITXA ARTÍTICA

TEXT: JOANOT MARTORELL

DIRECCIÓ: CALIXTO BIEITO

INTÈRPRETS: Joan Negrié, Lluís Villanueva, Mingo Ràfols, Nao Albet, Josep Ferrer, Carles Canut, Beth Rodergas, Roser Camí, Victòria Pagès, Begoña Alberdi, Marta Domingo, Belén Fabra, Alina Furman, Alícia Ferrer.

PRODUCCIÓ: INSTITUT RAMON LLULL, ROMEA, AJUNTAMENT DE VILADECANS

TEATRE ROMEA



Tirant lo Blanc, la primera i més important novel·la de la literatura catalana, ha estat considerada per acadèmics i aferrissats defensors un dels pilars fonamentals de la novel·la total en la literatura universal, pedra elemental per a entendre la narrativa en majúscules tal com la coneixem avui en dia. Hereva de sagues artúriques com de cavalleries, Cervantes la va salvar de les flames en la famosa escena del Quixot.

En Tirant es narren les gestes èpiques i amoroses del cavaller protagonista de l’heroica missió d’alliberar Costantinoble de l’amenaça de l’Imperi turc, es dibuixa una panoràmica acurada i humana de l’ordre social i moral de l’edat mitjana en una aproximació que està a cavall de la crònica històrica més crua i de la ficció.

Aquesta obra podria tenir un subtítol “Com es pot espatllar un clàssic volen adaptar-ho als temps moderns”. Per endinsar-se en l’obra l’espectador necessita realitzar un poderós esforç mental, perquè tota l’obra podria passar per qualsevol altre si no s’escolta les poques vegades a les que s’esmenta al Tirant.

No se li pot restar mèrits per la posada en escena, massa pesada en certes ocasions, massa sense venir a compte en altres, massa no sé sap perquè. Per resumir l’obra es pot dir què és l’obra dels perquès. Per què fan ara això? Per què ara surten tots vestits així? Per què han d’esquarterar dos conills damunt de l’escenari per explicar-nos què? Moltes preguntes que es queden sense resposta després de les tres hores i quart amb entreacte inclòs.

Moltes efectes, música, cançons operístiques en directe, parts fastigoses, millor anar a veure-la amb l’estomac ple de fa temps o directament buit, però molt poc argument visible. Calixto fa servir el clàssic català per criticar la societat actual, de despropòsit rere despropòsit, fer les coses perquè si, sense una raó determinada i no posar límits a la ment i als actes humans.

No brilla cap interpretació, la majoria estan molt fluixos, també perquè es fa difícil veure’s representat en cap d’ells. Belen Fabra, Marta Domingo i Victòria Pagès, es troben un punt per damunt dels seus companys, però sense gaire parenceries.

El Calixto Bieito ha volgut tornar a inventar i donar un altre aire a un clàssic però qui vagi al teatre a trobar el mític cavaller es quedarà decebut amb aquesta versió, la qual només fa servir alguns elements de la novel·la. El Calixto ha volgut fer una festa teatral on es barregen l’home en tota la seva esplendor però alhora en tota la seva brutalitat i decadència.



TIRANT LO BLANC

by on 1:30
FITXA ARTÍTICA TEXT: JOANOT MARTORELL DIRECCIÓ: CALIXTO BIEITO INTÈRPRETS: Joan Negrié, Lluís Villanu...