Mostrando entradas con la etiqueta Calixto Bieito. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Calixto Bieito. Mostrar todas las entradas


Fuente: Rosalía Sánchez (elmundo.es)
El teatro Schiller, sede provisional de la Staasoper de Berlín, se ha puesto en pie esta noche para ovacionar la puesta en escena que Calixto Bieito ha ideado para 'Hanyo', de Toshio Hokosawa (Hiroshima, 1955). Un Bieito contenido, poético y sutil, que constituye sin duda un valor añadido a la partitura japonesa y que alcanza un gran nivel de profundidad en esta nueva coproducción del Festival Trienal del Ruhr y la Staatsoper de Berlín.
El argumento de 'Hanyo' se basa en una obra de teatro 'nô' de Yukio Mishima (1925-1970). Partiendo de un relato medieval, Mishima construyó una historia llena de erotismo y sofisticación emocional que capta mejor que nadie la relación entre Oriente y Occidente y la pulsión entre sexo y muerte. Narra la historia de una joven que espera eternamente a su amante, que prometió volver, y Bieito convierte la niebla en elemento onírico y confunde la perspectiva entre la lucidez y la demencia gracias a unas vías del tren que proceden del lejano fondo del escenario y atraviesan en una línea imaginaria el patio de butacas, directamente al subconsciente del espectador para situarlo en el centro del conflicto, en el límite entre la razón y la locura.
La acción transcurre en una estación de tren abandonada y el director de escena se empapa del minimalismo zen en sus elementos, en un equilibrio perfecto entre la música y la escena. Él mismo ha reconocido: "Es la primera vez que acepto dirigir una ópera tanto por la fuerza del libreto como por la belleza de la música". Bieito se ha lanzado al pozo de los sentimientos profundos y obsesivos del amor y la autodestrucción, ideando un contexto oscuro en el que la joven espera para siempre, como metáfora bellísima e intensa del desengaño y la trayectoria vital.
Sin duda han contribuido al éxito del estreno los tres exquisitos cantantes, Ingela Bohlin en el papel de la perdida Hanko; Ursula Hesse von den Steinen como la posesiva y desamada Jitusko y Georg Nigl como Yoshio, cuya llegada no rompe la línea eterna de la desesperación.
Dirigiendo la orquesta, que actuaba como personaje fantasmal y aparecía maquillada como tal, Günter Albers se centró en el contraste de matices desde el extremo de la suavidad a la dramaturgia expresionista, logrando una interpretación misteriosa y con gran sentido dramático de la refinada y dinámica partitura, que vuela desde la obra e teatro original para elevarse hacia los sentidos más exigentes.

Respeto por la trascendencia

La obra, por cierto, aparece publicada junto con otros cuatro textos en un libro de la editorial Gallimard francesa sobre teatro 'nô' moderno de Mishima, traducido y prologado por Marguerite Yourcenar. La escritora sale al paso del pensamiento de Claudel a propósito de las diferencias entre el teatro griego y el 'nô' afirmando que, por muy distintos que sean, "confluyen en los dos grandes resortes de la tragedia: el terror y la piedad".
Las piezas 'nô' de Mishima, como las antiguas de las que en cierto modo son herederas, participan de un carácter ritual, alusivo, ceremonioso y nostálgico. Bieito ha sabido situar el miedo y la compasión en primer plano y el público le ha agradecido su exquisito respeto por la trascendencia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Tot evoluciona. La consistència de les companyies estables vinculades a una sala és ja una entelèquia. Fins i tot, les vinculacions, habitualment més duradores entre els equips artístics i les sales són, avui, inestables. Ara, cada projecte busca el millor espai on situar-se. I això no casa amb la necessitat de mantenir fidelitats. Les sales i els seus directors entenen que aquests són anys de compartir creadors i projectes.
A teatres com el Lliure ja fa anys que es van desintegrar la companyia històrica (també en el nou intent d'Àlex Rigola durant els seus primers anys a la direcció del teatre). Calixto Bieito va construir una mena de companyia al Romea amb Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz i també Roser Camí, Lluís Villanueva, Victoria Pagés o Àngels Bassas, que també completava amb Joel Joan, Josep Maria Pou i, fins i tot, Juan Echanove. Però ja abans de l'últim any de Bieito al Romea la companyia ja estava desmembrada pràcticament. Ara, Julio Manrique manté la fidelitat dels actors que van treballar amb ell en les produccions de La Troca, però encara és d'hora per considerar que fan estada tot l'any en un teatre. Al TNC només hi ha hagut una companyia estable, per a brindar les últimes produccions del T6 però, tot i així, no para de variar. Hi ha excepcions notables: La Cubana manté històrics en la seva actual producció de Campanades de boda al Tívoli mentre que Dagoll Dagom es reserva llocs a la fitxa artística de La família irreal, al Victòria. Al Lliure, enguany han tancat un curs sencer amb l'actor Francesc Orella, tot un sudoku als repartiments.
També s'atomitza ara les relacions dels equips artístics amb les sales. De fet, exemples com la companyia Flyhard amb el seu espai del carrer Alpens, la Perla29 a la Biblioteca de Catalunya o, darrerament, Gataro a l'Almeria Teatre i l'equip de l'Atrium a la sala homònima, busquen l'oportunitat de fer el salt a sales comercials o, si més no, de major aforament per poder donar una vida més confortable als seus repartiments artístics.
La Perla 29, a hores d'ara, per exemple, mostra Natale in casa Cupiello a la Biblioteca de Catalunya, mentre, també fa funcions de la reposada i celebrada Incendis al Teatre Romea. I és més, també hi ha la producció de Cyrano (amb Pere Arquillué de cap de cartell) al Centro Dramático Nacional, a Madrid fins aquest diumenge. És una companyia, indubtablement, de moda que ha hagut de passar molt temps buscant un espai estable per a fer-se visible a Barcelona, fins que al 2004 els hi van deixar un espai a la Biblioteca de Catalunya.
La companyia Flyhard, abans d'obrir el local com a sala, va fer provatures a la Villarroel (amb l'apadrinatge de Javier Daulte), així com a la Sala Beckett i el Versus o, fins i tot, el Club Capitol. Ara, el seu camp de proves és Alpens. I quan una peça troba sortida es projecta a sales més o menys comercials (És el cas deBurundanga de Jordi Galceran o de Litus de Marta Buchaca, a l'Espai Lliure). En aquesta conjuntura també provaran el salt Raimon Molins i l'equip d'Atrium, fent una nova versió de Litoral de Wajdi Mouawad al Romea, un altres text sobre la tetralogia de la immigració escrit per l'autor canadenc d'origen palestí. També l'obertura de l'Almeria Teatre o recentment, la reobertura de Teatre Akademia és el resultat d'equips de creadros que es volen fer un lloc a l'aparador, per transcendir en sales més àmplies, més endavant.

Autors i obres es desplacen àgilment

Sempre s'havia dit que els empresaris de Barcelona són generosos i saben compartir èxits quan hi ha compromisos de la sala on s'ha acollit un èxit. Exemples gràfics són El mètode Grönholm i Mar i Cel (del TNC a Poliorama o Victòria, respectivament). Però també musicals com Siete novias para siete hermanos,oFama que saltava d'un empresari teatral a un altre. Enguany, el Poliorama ha acollit Pàtria,, de Jordi Casanovas, després de triomfar al Lliure de Gràcia. També s'havia parlat d'allargar temporada de La Bête, si el públic es quedava fora de les funcions del TNC, però ha estat una proposta que sembla descartada perquè el públic no ha respost tant com s'esperava i per les dificultats en la substitució d'anna Lizaran (que, de fet, ja va obligar a escurçar la gira).
Els autors, que fa una dècada en prou feines trobaven un refugi, ara viuen una feliç trobada amb els espectadors i programen en funció de la sala que serà més receptiva al seu treball, sigui compromès, còmic o indie. Aquest és l'any, per exemple, de Pau Miró que se l'ha protegit com autor resident del Lliure i, mentre ha aconseguit portar una peça a la Sala Beckett, Un refugi indie fins diumenge; o El viatge a la Lluna per a públic familiar que també estarà fins diumenge a la Sala Tallers del TNC. El cas de Casanovas també és simptomàtic. Ha fet temporada al Lliure i prepara la reposició al TNC d'Una història catalana.

Anys de compartir

by on 15:51
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Tot evoluciona. La consistència de les companyies estables vinculades a una sala és ja una entel...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Eva Ontiveros (ara.cat)
Els londinencs han combinat l'arribada del fred amb un desembarcament de la cultura catalana a la capital anglesa. Una de les ofertes més sorprenents per al públic britànic és l'obra teatral Forests, de Calixo Bieito, en cartellera al Barbican Theater durant aquesta setmana. Bieito ha produït un treball únic i original, que ha estat ben acollit pel públic i la crítica britànica. Fa un mes l'espectacle ja es va poder veure dos dies al Temporada Alta gironí i tornarà al Romea al gener.
Basat en textos i versos de Shakespeare, Bieito -amb el dramaturg Marc Rosich- ha extret fragments de diverses obres per fer la seva pròpia obra. Es tracta d'una obra "oberta", tal com la descriu ell mateix, i on el fil conductor no és un argument clàssic, sinó els boscos i paratges naturals que apareixen als treballs del gran bard, d'aquí el títol Forests. La coproducció entre el Birmingham Repertory Teatre i el Barcelona Internacional Teatre és un intens viatge (de vegades de somni, de vegades de malson) des del paradís a l'infern, amb un sojorn al purgatori. Segons Bieito, la intenció era crear un bosc de paraules, música i cossos, i se n'ha sortit en l'aventura de presentar Shakespeare als britànics com mai l'havien vist.
'Homage to Catalonia'
L'oferta musical ha estat molt variada. Els Pets van encetar la temporada amb un concert divertit i surrealista a la sala Cargo i Els Amics de les Arts ho van arrodonir amb un doblet de concerts a Glasgow. Tots dos grups no només es van limitar a tocar per a un públic engrescat, sinó que a més van participar en xerrades universitàties. Al Regne Unit es pot estudiar català en 21 universitats, i aquest novembre els alumnes han tingut l'oportunitat de practicar la seva nova llengua amb els components dels dos grups. Lluís Gavaldà, d'Els Pets, va visitar el King's College de Londres, on encara es recordaven del recital de Raimon al mes d'octubre, per explicar-los què significava per al grup fer música en la seva llengua, i també per donar-los consell a l'hora de triar nom en cas de muntar una banda: "Penseu-vos ho molt bé, fins i tot si teniu possibilitats que us vagi bé". Els Pets pot sonar molt simpàtic però fa de mal traduir.
La Guildhall School of Music and Drama va optar per la clàssica i va oferir una sèrie de recitals en què, sota el títol Homage to Catalonia, músics catalans i britànics van interpretar obres d'Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge.
En el camp de les arts plàstiques, Joan Barbarà presenta la col·lecció de gravats Mediterranean: works on Paper a la galeria 99 Mount Street de Mayfair i es pot veure art balear a l'exposició IsleArt de La Galleria del Pal Mall. A més, l'Arquitectural Association ha dedicat una retrospectiva al ceramista granollerí Antoni Cumella que continuarà oberta a la School of Architecture fins al desembre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Fuente: EFE vía abc.es
El "enfrentamiento entre erotismo y religión" será el eje central de la ópera "Pepita Jiménez", adelantó en Buenos Aires el director españolCalixto Bieito, que estrenará su versión de la obra de Isaac Albéniz en Argentina el próximo 28 de octubre.
Bieito reconoció que desde hacía tiempo quería llevar a escena "la España gris de los sesenta y setenta y ese enfrentamiento muy español entre el erotismo y la religión, la represión sexual" y encontró esa oportunidad en "Pepita Jiménez", su primera ópera española.
La obra es una revisión de la ópera que Albéniz estrenó en Praga en 1896 basada en la novela homónima de Juan Valera y será cantada en inglés, idioma en que fue escrito el libreto original de Money-Coutts.

Ambientación inspirada en Buñuel

Uno de los grandes retos del montaje es la escenografía, que incluye una gran construcción de nueve metros con 28 roperos que abren y cierran sus puertas.
"Es una metáfora de España, un armario cerrado que se abre y en él aparecen recuerdos", indicó Bieito, quien censuró que en España "se impongan leyes de silencio que no ayudan a casi nada".
El director burgalés adelantó que la ambientación está inspirada en las películas del director español Luis Buñuel y en el largometraje "La tía Tula", de Miguel Picazo.
El elenco está encabezado por la soprano de origen alemán Nicola Beller Carbone, en el papel de Pepita Jiménez, y el tenor madrileño Enrique Ferrer, que interpreta al joven seminarista don Luis de Vargas.
Se trata de su segundo trabajo en Argentina, tras el éxito cosechado en 2010 con su adaptación de "La vida es sueño", de Calderón de la Barca, en el Teatro San Martín de Buenos Aires.
Bieito, galardonado en 2009 con el Premio de Cultura Europeo por "su aportación innovadora a la cultura europea", es uno de los directores de escena más reconocidos internacionalmente.
Sus provocativos montajes, como los de "Don Giovanni" o "Un ballo in maschera", han despertado admiración y escándalo a partes iguales.
«Pepita Jiménez» es una coproducción entre el Teatro Argentino de la Plata y los Teatros del Canal de Madrid, donde se presentará el montaje el próximo mes de mayo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El repte era majúscul fins i tot per al director Calixto Bieito: dos coproductors anglesos de tant de prestigi com el Birmingham Repertory Theatre i la Royal Shakespeare Company li van encarregar que fes una obra de teatre de Shakespeare, òbviament en anglès, amb alguns actors anglesos, per incloure-la dins el Festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural de Londres. Bieito va agafar del seu dramaturg de capçalera, Marc Rosich, i tres actors de confiança (Josep Maria Pou, Roser Camí i la cantant Maika Makovski) i va capbussar-se en la literatura del bard.
El resultat és Forests , "un collage fet a partir de textos de Shakespeare que té com a leitmotiv els boscos que apareixen a les seves obres", explica Rosich, que és qui es va amarar de l'obra completa del gran dramaturg per escriure un text bilingüe, català i anglès. El muntatge es va estrenar el 4 de setembre a l'Old Rep de Birmingham i ara arriba a Catalunya, aquest dissabte al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta. Del 10 al 27 de gener del 2013 la segona producció del Barcelona Internacional Teatre (BIT) passarà pel Teatre Romea.
"Quan Shakespeare vol parlar de la naturalesa humana, fa al·legories i metàfores amb els arbres, els ocells i la natura", diu Rosich. Aquesta és la lectura que els interessava. Van despullar les paraules de Shakespeare de les trames i els personatges originals i van reconstruir-les en una obra nova juxtaposant fragments o frases soltes que prenen un nou sentit.
El camí de la 'Divina Comèdia'
L'esquelet de Forests segueix el viatge de la Divina Comèdia de Dant. El periple s'inicia al Paradís, al bosc d'Arden d' Al vostre gust , "un lloc lluminós on tot és possible, el bosc de la infantesa", explica el dramaturg. La segona parada, el Purgatori, "és un bosc més nocturn, el de Somni d'una nit d'estiu ,Titus Andrònic i sobretot l'arbreda violenta de Birnam, on la natura es rebel·la contra Macbeth". I l'Infern final és el paisatge devastat d'El Rei Lear , "els penya-segats de Dover, on Shakespeare escriu els textos més pessimistes de la naturalesa humana", afirma Rosich. "És un homenatge a la paraula de Shakespeare més que cap altra cosa", segons ell.
Els autors van partir més de 20 textos per cosir un patchwork on l'original és inidentificable fins i tot pel públic anglès més expert: "Hi ha quatre línies de Hamlet , quatre de La tempesta , tres línies d' Al vostre gust , quatre del Timó d'Atenes i tot casa perfectament", destaca Josep Maria Pou. Els actors anglesos estaven tan perduts com els catalans. "Hi ha fragments que ni ells no han vist mai, perquè hi ha des de textos molt famosos fins a obres menys conegudes, joies d' Enric VIII i Enric VI ", diu Rosich. La crítica del Guardianafirmava que a Forests, " un muntatge de sang calenta, anàrquic i turmentat per imatges de mort", "tens la sensació que Shakespeare pertany tant a Barcelona com a Stradfort-upon-Avon".
Una creació col·lectiva
Els brodats del muntatge s'han fet a la sala d'assaig, amb els actors abocats a una feina intensa (per la banda anglesa són Hayley Carmichael, George Costigan, Katy Stephens i Christopher Simpson). "Cada dia arribàvem i teníem un text nou, estripàvem l'antic, l'havíem de tornar a estudiar, a provar. Ha sigut la felicitat suprema. Acollonia moltíssim -confessa un actor tan bregat com Pou-, però han sigut els dos mesos més interessants de la meva carrera. És com un premi de final de carrera!" Signa el mateix respecte poruc, al seu costat, Maika Makovski, que interpreta amb veu, guitarra, piano i altres instruments vuit temes musicals a partir també del vers de Shakespeare o bé inspirats en la seva obra. Els actors anglesos també fan petites incursions al català. D'una Babel idíl·lica, però, es passa a un caos fosc amb fronteres lingüístiques més clares.
"El més difícil és que no interpretem uns personatges -explica Pou-. Per a un actor, el personatge és el camí per passar per totes les emocions, i aquí cadascú s'ha construït el seu amb frases que en l'original diuen persones molt diferents. Som com una simfonia a sis veus on tothom té la seva ària. Aquí jo tinc avantatge perquè jo sóc l'únic que ja és al bosc quan arriben els altres". L'espai és obra de l'escenògrafa habitual de Bieito, Rebecca Ringst.
Ahir van presentar l'espectacle actors i dramaturg -Bieito està muntant l'òperaPepita Jiménez d'Albéniz a Buenos Aires- en una visita fugaç després de la funció de Toledo i Avilés i a punt de marxar a Amsterdam, abans de passar per Girona, Vitòria, Madrid i Londres. "El BIT va endavant amb dificultats, com tot", deia Borja Sitjà.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Fuente: Jacinto Antón (www.elpais.com)
Como Malcolm y Macduff en Macbeth, Calixto Bieito puso anoche a andar los bosques. Su último espectáculo Forest, basado en los pasajes arbóreos que aparecen en las obras de Shakespeare, se estrenó no en Birman como querría la justicia poética sino en Birmingham, en el teatro The Old Rep. Forest es una obra singular: Bieito y su colaborador habitual, el dramaturgo Marc Rosich, han creado un “paisaje poético” compuesto por fragmentos de piezas de Shakespeare de todo tipo —tragedias, piezas históricas: hasta 21 obras— en los que los bosques y los árboles tienen protagonismo. Sobre ese enramado de textos,Forestbrota con un argumento propio que tiene mucho que ver con las obsesiones vitales del propio Bieito, que ha puesto su montaje bajo la advocación de una frase de Joseph Beuys: “Creo que el árbol es un elemento de regeneración que es en sí mismo un concepto de tiempo”.
El espectáculo, que hará gira por España (en octubre en Girona y Madrid y en enero en Barcelona, entre otros lugares) es una coproducción de la Birmingham Repertory Theatre Company y Barcelona Internacional Teatre (el proyecto internacional de Focus) con la colaboración de la Royal Shakespeare Company. “Me propusieron hacer un Shakespeare en Birmingham en el marco del World Shakespeare Festival de la olimpiada cultural de Londres, estudiamos varios títulos pero tras montar Lear no veía ninguno claro”, explica Bieito. “Me di tiempo, volví a leer todo Shakespeare y me vino la idea de esa visión transversal de los árboles, los bosques y la naturaleza en sus obras. Algo que me permitía no ser esclavo de un argumento concreto y sin embargo hacer Shakespeare, dando otra forma a sus palabras”.
Bieito explica que encontró muchísima información sobre el papel de los bosques en las obras de Shakespeare —benignos, mágicos, peligrosos y temibles— y cita especialmente un ensayo del especialista Aparna Basu, de la Universidad de Bombay, The forest in Shakespeare's plays.
Calixto Bieito compara Forest, que se representa en inglés (en un 70%) y catalán y cuenta con reparto mixto británico-catalán y una importante parte musical, obra de la compositora y cantante Maika Makovski (que también actúa), con un poema sinfónico.
Otro bosque, el oscuro de Dante, le ofreció una clave para la estructura del espectáculo, que se organiza en tres partes como la Divina Comedia, más un epílogo, Epitaph, que corresponderían al cielo, purgatorio e infierno.
El bosque de Arden, de Como gustéis, representa el primer estadio, la foresta luminosa, lugar del juego y del amor, de la inmortalidad de la juventud, donde todo es posible y hermoso. El bosque de Birnam deMacbeth, lugar siniestro y oscuro, remite al segundo: “Entramos en el descubrimiento del dolor y la violencia, la pérdida y la guerra”. La transición se produce con la caza de un ciervo, del juego a la muerte. La cueva de Timón de Atenas, es el último estadio, el infierno, “la desolación, el final”. La referencia es un bosque quemado, un desierto. En el epílogo, los actores recitan sonetos de Shakespeare relacionados con la muerte, “pero desde una actitud positiva, de aceptación, de algo que debe ser encarado”, y con música de Haendel.
En Forest no aparece un bosque real. Los bosques shakespearianos son evocados con la palabra. El escenario no es un decorado sino “una verdadera instalación artística” con un gran bloque de tierra coronado por un roble. Bieito recalca que en el espectáculo “no hay ni una palabra que no sea de Shakespeare, es completamente Shakespeare”. El director señala que ve al dramaturgo isabelino más en su dimensión humanista que política.
En el reparto destacan Josep Maria Pou, Roser Camí y George Costigan. Los actores no encarnan directamente personajes de Shakespeare. De los bosques, Bieito dice que los suyos son los del norte de España por los que corría cuando era niño y los de Noruega en los que se ha sumergido después y donde no le importaría encerrarse en una cabaña como Wittgenstein. Ama los árboles e incluso se ha comprado un olivo para su casa en Castelldefels, que no es el cedro deEnrique VI, ni el sicomoro de Trabajos de amor perdidos, pero crece y haciéndolo, dice, arroja, como sus hijos, una hermosa imagen de lo que debe ser la vida.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , ,


Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Al llarg de la seva trajectòria Calixto Bieito ha dirigit gairebé una desena d'obres de Shakespeare. L'última va ser El rei Lear , que es va estrenar al Teatre Romea el 2004. Després d'uns anys allunyat de l'univers del dramaturg anglès, l'any passat va tornar a submergir-s'hi arran de la invitació que li van fer el Birmingham Repertory Theatre i la Royal Shakespeare Company per participar en el World Shakespare Festival dels Jocs Olímpics de Londres, i aquest vespre es fa a Birmingham la primera funció del fruit d'aquest encàrrec shakespearià, Forests. "Tenia carta blanca per decidir, encara que al principi vam parlar de diverses obres. Feia temps que no el llegia, des d' El rei Lear , així que durant mesos vaig tornar a llegir tota la seva obra i, d'alguna manera, em vaig tornar a enamorar del geni", va dir Bieito ahir, encara immers en els últims preparatius del muntatge.
Forests és la segona producció del Barcelona Internacional Teatre. Després de l'estrena mundial, el 4 de setembre, al mateix Repertory Theatre, i de les primeres funcions de la gira internacional, arribarà a Catalunya a l'octubre. Es podrà veure a Girona dins el festival Temporada Alta i el gener del 2013 al Teatre Romea. L'equip artístic i l'espectacle són bilingües. Marc Rosich signa la dramatúrgia, i entre els intèrprets hi ha l'actor britànic George Costigan, que va fer el paper de Claudi al Hamlet que Bieito va dirigir el 2003; Josep Maria Pou, que es retroba amb el director després d' El rei Lear, i l'actriu Roser Camí. La música, un element cada vegada més important en els últims muntatges del director, porta el segell de la mallorquina Maika Makovski.
Anar a l'origen per mirar cap al futur
El punt de partida de Forests, com ja indica el mateix títol, són els boscos que apareixen en les obres de Shakespeare. "Tenia ganes d'endinsar-me en les branques i els arbres que conformen les paraules de Shakespeare. Però després d'haver posat en escena tantes obres de l'autor volia sentir-me més lliure i explorar el tòpic dels boscos i les diferents visions que apareixen a les seves obres. A més, hi ha un component emocional que és important per a mi: vaig passar la infància i el començament de l'adolescència entre arbres, en contacte amb la natura. I sóc un enamorat del romanticisme alemany, en què el bosc també és un tema fonamental", comenta el director.
La dramatúrgia s'inspira en la davallada als inferns de la Divina comèdia de Dant i parteix dels boscos feliços d'Arden que apareixen a Al vostre gust per desembocar en els paratges desolats d' El rei Lear . A més d'aquestes dues obres, el text conté fragments de Timó d'Atenes , Somni d'una nit d'estiu iMacbeth , entre d'altres. L'obra recorre des de la innocència de la infantesa fins a l'acceptació de la mort. L'escenografia, pròxima a una gran instal·lació artística, porta la firma de la britànica Rebecca Ringst: està composta per unes grans arrels que evoquen els arbres d'un bosc en què es troben els personatges, i la coberta és un cel de plàstic translúcid que va canviant al llarg de l'obra.
"L'espectacle no segueix cap trama estricta. És un homenatge a la paraula de Shakespeare, que és la protagonista. Hem despullat la paraula de qualsevol trama i hem bastit una nova peça basada en la força intrínseca de les paraules que va escriure Shakespeare, la força d'anàlisi poètica de la nostra existència", afirma el dramaturg Marc Rosich. "Parlant de la natura humana no es pot deixar de parlar de l'actualitat. De la bellesa, de la fragilitat o de la mesquinesa i crueltat l'ésser humà", afegeix Bieito.
" Forests és totalment diferent d'altres treballs de Shakespeare anteriors; és un acostament més abstracte. Al llarg dels anys la meva relació amb el dramaturg ha millorat estèticament i he anat entenent millor les seves paraules. Deixo que m'ajudi a conèixer-me millor, i també el món que m'envolta. La seva obra és un tot: el seu teatre és polític, poètic, d'intriga, violent, sanguinolent...", explica el director.
Una dramatúrgia radical
No és la primera vegada que Marc Rosich fa una dramatúrgia pròpia a partir de diferents obres de William Shakespeare. L'any passat ja va firmar la de l'espectacle Falstaff , però a Forests ha treballat amb un repertori molt més ampli de textos: més de vint.
"En els últims muntatges que he fet amb el Calixto, el nostre interès és bastir dramatúrgies que no es basin en la trama ni en l'argument. Són espectacles de poesia dramàtica en què els materials, textuals i musicals, es juxtaposen de manera violenta, sempre per parlar de la naturalesa humana, però mai des d'una teatralització convencional o realista, diu Rosich.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Si hi ha hagut un sector cultural que els últims anys ha pogut treure pit és el de les arts escèniques. Les xifres parlen per si soles. El creixement del públic fins prop dels somiats 3 milions d'espectadors ha anat acompanyat de mèrits artístics: el sorgiment de noves fornades de dramaturgs brillants -Benet i Jornet, Belbel i Galceran ja no són els únics que venen fora-; l'aparició de companyies artístiques en quantitat i qualitat -la FEI, Egos Teatre, La Perla, FlyHard, la tropa Manrique, etc.-; la projecció de talents singulars com Calixto Bieito; la consolidació d'una xarxa formada per sales públiques, privades i alternatives, que a sobre tenen una relació exemplar entre elles; el paper de festivals punters com Temporada Alta; la promoció dels estudis escènics; el manteniment dels ajuts a la creació, i el creixement de les sales i els auditoris repartits per la geografia catalana.
No ha sigut una bombolla inflada artificialment: ha sigut un treball de formiga gradual i vocacional que per això ha resistit els primers anys de crisi. Fins a aquest 2011-12. A falta de xifres de final de temporada, hi ha fets consumats que auguren un futur tèrbol. La rebaixa dels ajuts públics als grans equipaments i fires, que arriba fins al 20%, ha fet caure el nombre d'espectacles que es programen a l'any i això condemna artistes i tècnics a l'atur. La davallada radical de la contractació de gires per culpa de la crisi dels ajuntaments -situació encara més greu a Espanya, on hi ha impagaments milionaris- deixa a l'estacada grans i petites productores o companyies "que tindran una subsistència difícil", avisa Anna Rosa Cisquella, de l'associació professional Ciatre. "Artísticament serà nefast", deia. El teixit cultural i el nivell artístic cauran inevitablement. La majoria de sales ja no poden coproduir muntatges propis i cedeixen l'espai a companyies que són les que han de córrer el risc de guanyar-se la taquilla per pagar des del tècnic fins a la publicitat.
Les sales alternatives no estan millor. La Generalitat no respon econòmicament al conveni signat i prorrogat des de fa un any, cosa que obliga projectes d'èxit com la Beckett a demanar un crèdit perquè no pot pagar els proveïdors. "La situació no és dramàtica, és tràgica. Les alternatives estan a punt de la desaparició", afirma Toni Casares.
L'increment de l'IVA, doncs, arriba per afectar l'únic element de l'equació que estava sa: el públic. La mesura obligarà a apujar el preu de les entrades i serà un atac directe al consumidor, com ha destacat Daniel Martínez, de l'associació empresarial Adetca. Una estocada mortal a l'augment del consum que no solucionarà el forat d'Hisenda i que suposarà el ser o no ser de tot un sector.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

Calixto Bieito parla de Calderón de la Barca amb devoció, una cosa que li ve dels seus dies d'alumne en un col·legi de jesuïtes. El director més internacional de l'escena espanyola el considera «un autor de capçalera», «un precursor de l'art total com diria Wagner», i el situa al nivell de «Racine, Shakespeare o de les pintures de Velázquez i Rubens». Bieito deixarà demà mostra d'aquesta admiració al Lliure, dins del Grec, amb la presentació espanyola de la seva versió de l'acte sacramental El gran teatro del mundo. Estrenada al novembre amb gran èxit a la ciutat alemanya de Friburg, l'obra també va ser el baptisme del Barcelona Internacional Teatre (BIT), el projecte de col·laboració de l'empresa Focus amb una vintena de teatres internacionals.


«És un espectacle que tenia al cap des de fa molt temps», diu el director de Miranda de Ebro. Va ser allà on va tenir contacte amb els 1.500 versos del text a l'escola, «quan em van forçar a llegir-lo en veu alta». Per força i amb l'efecte de «commoció i una mica de por». La presència a El gran teatro del mundo del personatge del nen que neix mort encara li causa «un profund desassossec».
Bieito va adoptar la fórmula de la cantata experimental per acostar-se al seu segon calderón, després de la seva aclamada versió de La vida és sueño. La cantata es recolza en la música «incidental» de Carles Santos, un altre gran expert del barroc. I com explica el dramaturg Marc Rosich, l'obra respon al «tòpic barroc de la vida com a representació». És el personatge de l'Autor (Déu) qui li demana al del Món que els mortals representin un paper en «el teatre de la vida». Als tres de l'esfera divina (Autor, Món i Llei de Gràcia) els correspon la música vocal cantant en espanyol. El teatre de text, en alemany, és per als set mortals: el Rei, la Bellesa, la Discreció, el Ric, el Pobre, el Pagès i el Nen.
Sense moralina


Aquests personatges seran sotmesos, sense assaig previ, al judici de la vida en el ràpid trànsit entre el bressol i la sepultura, com diu el vers. Bieito i Rosich han aprofundit en el «rerefons pagà» d'una cantata de fort component catòlic. «Eliminem el to moralitzant i la publicitat eclesiàstica del final», diu el director. En la posada en escena, amb una escenografia de Rebecca Ringst a partir d'una gran instal·lació tubular inspirada en les grans catedrals, ha anat a l'essència de les escenes, carregant el nihilisme de Calderón, el seu existencialisme pessimista.
Bieito veu en aquest punt de vista un paral·lelisme amb aquests dies d'absoluta penombra. «Vivim un moment que té molt de barroc, amb l'home perdut en la foscor. Som titelles de no sabem què, encara que potser ho sabem i és millor ignorar-ho», sosté un artista els espectacles del qual «pròxims a la poesia, gens polítics i que volen commoure» són reclamats a mig món, de Londres a Buenos Aires. «Lamentablement no es veuran per aquí en els pròxims anys». El Grec solucionarà dos dies aquesta mancança.
Font: José Carlos Sorribes (www.elperiodico.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,
Els pròxims quatre o cinc anys, Calixto Bieito té l'agenda completa. Volarà molt. Ara marxa a Birmingham -on estrenarà Forests , dins el festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural-, després a Buenos Aires, després a Londres, després a Berlín. Calcula que l'últim any ha passat 20 dies a casa, a Castelldefels. "La meva feina no es veu aquí", diu com un lament. Per això, que el festival Grec programi dos dies la monumental cantata El gran teatro del mundo de Calderón és excepcional. Ramon Simó va ser a l'estrena a Friburg (Alemanya) el novembre passat i va decidir comprar-lo malgrat que havia perjurat que no faria clàssics. "No em vaig sentir gens al·ludit -deia ahir Bieito- perquè vaig entendre que el que no volia eren coses que ja es fan".


El que proposa Bieito no ho fa ningú més. Una dècada enrere els diaris internacionals destacaven els nus, les armes, el sexe, l'escatologia, les vísceres, la irreverència. I normalment era una crítica. Fa temps que s'ha guanyat l'admiració del món. S'han mogut els altres: Bieito ha continuat investigant i aprofundint en el teatre sensorial. "El que faig últimament són espectacles molt oberts on es combinen diferents disciplines, text i cant", diu. En l'últim article que li va dedicar The Wall Street Journal afirmava que els seus referents van d'El Bosch i El Greco a Walt Disney i Luis Buñuel. Per explicar El gran teatro del mundo , en comptes de citar Shakespeare quan deia que "el món és un escenari, i els homes i dones simples jugadors", Bieito ho compara amb Matrix i El xou de Truman .
L'obra d'art total
L'espurna inicial del muntatge la va posar el Teatre de Friburg i va servir per inaugurar el BIT (Barcelona Teatre Internacional), la branca internacional de la productora Focus. "Calderón de la Barca va patir un període d'ostracisme a Espanya i va ser redescobert a Alemanya als segles XVIII i XIX. Per mi, és un precursor del que Wagner anomenaria després l'obra d'art total. Fa un experiment formal, amb música i sense argument. Això li dóna una volada, una dimensió poètica, al·legòrica, filosòfica, amb moltes lectures. Per mi, Calderón està al nivell de Racine o Shakespeare, o al nivell d'una pintura de Rubens o Velázquez".
"A El gran teatro del mundo va ser la primera vegada que es va fer el tòpic barroc del món com una obra -explicava el dramaturg Marc Rosich-. Els mortals arriben despullats i hi ha l'Autor que els dóna eines per viure la vida. Els llança dins d'una obra molt curta, com la vida, sense possibilitat d'assaig i sense respostes". "L'obra és una reflexió de l'home, de si és lliure de prendre les seves decisions, de si està determinat", explicava Bieito. El text de Calderón hi és íntegrament destil·lat, excepte les diatribes moralitzants que estava obligat a posar-hi per alliçonar i que no anul·len el seu existencialisme pessimista. "Un acte sacramental era una obra propagandística", recorda Rosich.
Com passa en les últimes obres de Bieito, s'hi parlen diverses llengües. Els intèrprets principals -destaquen el contratenor Xavier Sabata i, aquí, la mezzoClaudia Schneider- són veus d'òpera que canten en espanyol i la resta són actors que reciten en alemany. La raó: que pertanyen a la companyia resident del Teatre de Friburg. De fet, han mantingut l'obra al repertori aquesta temporada i ho faran la que ve.
Carles Santos va compondre una vintena de números musicals nous per a l'espectacle. Rebecca Ringst ha instal·lat a l'escenari una gran estructura tubular que recorda els orgues de les catedrals, i que alhora serveix d'instrument de percussió i de connexió inútil dels mortals cap al cel. Els personatges són al·legories barroques. El component màgic, rítmic i musical del vers va més enllà del significat. "Entendre tot el text és impossible. Recomano no seguir-lo gaire i estar pel que passa a l'escenari. Calderón no escrivia per a intel·lectuals. Els seus actors eren analfabets", diu Bieito. El vers també pot entrar pels ulls.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


¿Qué tienen en común el controvertido director de escena Calixto Bieito con el escritor Ray Loriga? Que ambos participarán con sus obras en la próxima temporada de los Teatros del Canal. Su director Albert Boadella quiere convertir esta programación, bautizada Al canal con los ojos cerrados, en la “chispa de la vida”, logro que espera alcanzar con un presupuesto de 2,7 millones de euros. Teatro, danza, música, circo y lírica, todo cabe en los más de 80 espectáculos previstos para el curso 2012-2013 que se ha presentado hoy.
El teatro es sin duda el plato fuerte de la temporada y en especial las tres producciones propias. Bieito pondrá en pie la ópera Pepita Jiménez,de Isaac Albéniz, basada en la novela del mismo nombre de Juan Valera y Marina Bollaín la zarzuela Noche de verano en la verbena de la Paloma. El propio Boadella dirigirá el musical El pimiento Verdi, creado para conmemorar el bicentenario del nacimiento del compositor italiano Verdi y el alemán Wagner. El veneno en el teatro, de Rodolf Sirera dirigida por Mario Gas e interpretada por Miguel Angel Solá y Daniel Freire y el éxito teatral de Reino Unido Chicas de calendario a las órdenes de Antonio Calvo, son dos coproducciones del Canal con otras compañías. Loriga, autor de la novela Ya solo habla de amor, es el autor del libreto del musical El último jinete, con banda sonora de de Albert Hammond y John Cameron.
La sala de teatro independiente La Guindalera trae dos de sus producciones propias: La larga cena de Navidad de Thorton Wilder yOdio a Hamlet de Paul Rudnick, ambas dirigidas por Juan Pastor. Rafael Álvarez, El Brujo, propone una versión del clásico La Odisea que estrenará en el Festival de Teatro Clásico de Mérida el 1 de agosto.Enrique VIII de Shakespeare por la Fundación Siglo de Oro Rakatá recién llegados de las Olimpiadas Culturales de Londres y Carmen, la primera obra fruto de la colaboración entre el bailarín Antonio Gades y el director de cine Carlos Saura, son los encargados de abrir boca en pleno mes de agosto. Ron Lalá presentan su visión iconoclasta del teatro clásico con su Siglo de oro, siglo de ahora.
El Festival de Otoño en Primavera avanza parte de sus proyectos. La compañía británica Propeller vuelve con dos shakespeares, tras su éxito de la temporada pasada: Noche de reyes y La fierecilla domada. Y los suizos Zimmermann & De Perot con su nueva creación Hans Was Heiri.

Oferta musical

La música también ocupa un lugar predominante. Desde el pop y el rock nacional del ciclo los Conciertos retratos con Jorge Drexler, India Martínez y Rubén Pozo o el concierto benéfico de Los Madison, hasta las orquestas de la Comunidad de Madrid o el Brodsky Quartet que celebrará su 40 aniversario con un concierto extraordinario. Y festivales como el de Música Contemporánea, el Ensembles, el Ciclo de jóvenes intérpretes de la Fundación Scherzo, Operadhoy o Suma Flamenca abarcan todos los estilos musicales.
Además del montaje de Carmen que abre la temporada, la danza estará representada con los ballets internacionales de la Ópera de Leizpig, del Teatro Alla Scala, de la Opera del Rhin o el nacional de Victor Ullate que estrena Nexo/Y/ Jaleos. Si esto no fuera suficiente, en noviembre se celebra el Festival Madrid en Danza que completa la panorámica actual de la danza con compañías de Canadá, EE UU o Bélgica. El circo estará presente con Eolo de Cirque Style.
Y la novedad viene de la mano de Talent Madrid, una especie deoperación triunfo con la que se pretende descubrir nuevos talentos en los campos de la coreografía, la dramaturgia, el circo o el cabaré. Para ello los participantes pasarán diversas selecciones hasta llegar a la Gala Final en la que los ganadores obtendrán premios en metálico y oportunidades profesionales.
Fuente: Miluca Martín (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,
Els Jocs Olímpics de Londres convertiran el Regne Unit en "un escenari il·luminat", en paraules de Vicenç Villatoro, el director de l'Institut Ramon Llull. I sota de tots els focus internacionals hi volen col·locar la cultura catalana amb un segell d'identitat pròpia. Per això ahir van presentar, sota un paraigua únic, tots els catalans que formaran part de la programació cultural anglesa aquest estiu. Hi ha produccions que directament participaran en el festival oficial de les Olimpíades, el Showtime, i n'hi ha que formaran part d'altres festivals pròxims que hi coincideixen temporalment. En total, són 17 propostes que entre juny i setembre faran unes 50 representacions.


Dins el Showtime hi haurà dos espectacles de gran format que capitanegen dos grans noms del teatre català. En primer lloc, Calixto Bieito, que dirigiràForests , una obra que forma part del projecte BIT (Barcelona Teatre Internacional), de la productora Focus, i que ha estat convidat al Festival Mundial de Shakespeare, que tindrà lloc al Regne Unit al setembre. L'obra recorrerà tots els boscos que apareixen a les obres de Shakespeare -des deMacbeth a La tempestat passant per Somni d'una nit d'estiu - i la interpretaran quatre actors anglesos i tres de catalans: Josep Maria Pou, Roser Camí i Maika Makovski. L'espectacle s'estrenarà a Birmingham però es podrà veure a Catalunya al Fetsival Temporada Alta.
L'altra muntatge de gran format que han fitxat els anglesos és una obra de La Fura dels Baus, Prometheus awakes , una estrena mundial que es farà a finals de juny al festival de Greenwich & Docklands i que podria arribar als Jocs Paralímpics. Segons Pep Gatell, feia tres anys que La Fura volia participar en aquest festival -en què treballaran amb actors i voluntaris locals- i ho farà amb una obra sobre el mite de Prometeu, el déu que va robar el foc dels altars i el va donar als homes. Un gegant de foc serà el centre de l'espectacle, que en canvi no farà gira. Després la companyia marxarà a Tunísia, a crear un nou muntatge.
A l'Olimpíada Cultural de Londres també hi haurà les companyies del clown Leandre Ribera, el teatre de carrer de Ne me Titere Pas i d'Osadia i els jocs interactius de Guixot de 8.
Presència a sis festivals
Sis festivals més tindran participació catalana. El d'arts de carrer Greenwich & Docklands -que congrega 80.000 assistents cada any- és el que tindrà més quantitat de companyies: a banda de La Fura, Itinerània, Sarruga i Circ Pànic. A més, onze grups catalans (La Veronal, Obskené, Brodas Bros, TeatrodeCERCA o Enfila't) participaran en trobades amb 250 programadors internacionals en què intentaran vendre els seus projectes. Els altres festivals amb participació catalana seran el Watch This Space que munta el National Theater a Londres (amb vuit companyies), el festival multi disciplinari de Milton Keynes IF (hi aniran cinc propostes catalanobalears) i l'Stockton International Riverside Festival (amb tres catalans). A banda de la programació escènica, el 29 de juny la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona oferirà un concert i una ballada de sardanes dins el City of London Festival.
Font: L.S. (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,
Calixto Bieito ha obtingut el premi Franco Abbiati a la millor direcció escènica per la seva posada en escena de Carmen de Bizet. El premi Franco Abbiati, que atorguen anualment els crítics musicals italians, és un dels més prestigiosos d'Europa en l'àmbit de la lírica.

El muntatge de Calixto Bieito, que es va estrenar el 2010 al Gran Teatre del Liceu, situa l'acció en una caserna militar de l'Espanya dels anys 50-60 i s'allunya totalment dels tòpics andalusos. Bieito col·loca els personatges en una vella caserna amb una disciplina cruel i una virilitat primitiva i rude en què l'enamorament i la gelosia, la sexualitat i la marginació, adquireixen una violència emocional i física molt poderoses. Els personatges deambulen pel pati d'armes, per encreuaments de carreteres freqüentats per personatges marginals de la nit i contrabandistes, per acabar en un cos taurí, escenari del tràgic desenllaç de Carmen.

Font: EFE vía www.ara.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas:


Si els americans han sentit a parlar del director Calixto Bieito, probablement és per la brutal producció d'El rapte del serrall de Mozart (Berlín, 2004), en què els treballadors d'un bordell simulaven masturbacions i sexe oral a l'escenari. O per l'escena d'obertura d'Un ballo in maschera de Verdi al Liceu, amb una colla de conspiradors polítics asseguts en uns lavabos d'homes ronyosos. Ara hi ha una altra seqüència a afegir en aquest rodet dehits : el de la desconeguda i poètica Camino real de Tennessee Williams, obra que va estrenar al Goodman Theatre de Chicago dissabte passat i que estarà en cartellera fins al 8 d'abril.
Sona música. Una dona es balanceja i fa com qui cus la vagina de la seva filla quasi nua. El veterà actor André De Shields es passeja per davant seu i gruny: "T'he fet un encanteri". I comença una orgia. Aquests pocs minuts ofereixen prou sexe, violència i brutícia surrealista per justificar la reputació de Bieito de controvertit i provocador. Però just després ve una escena d'amor menys vistosa, menys gran, menys... Bieito. La tensió entre la incitació morbosa i la tendresa apassionada és un element crucial de l'estil Bieito, però fins ara el públic nord-americà només n'havia vist el vessant incendiari. Tot i que el català és un dels directors amb més requesta del món, als Estats Units només hi havia estrenat una producció salvatgement divertida de La vida es sueño de Calderón (a la Brooklyn Academy of Music el 1999). Camino real és, de fet, el seu debut.
En realitat, els moments contemplatius de l'obra són molt més inquietants que els de l'orgia cridanera. "No pots fer aquest text si no veus la foscor dins de Tennessee Williams -deia Bieito en un assaig-. Buscava sempre amor, llibertat, esperança. Jo a vegades sóc molt pessimista, estem vivint moments molt difícils. Penso en quin futur espera als meus fills i aquesta sensació és la que intento posar a l'escenari". "No vull fer una broma tonta -explicava el director als actors-, prefereixo que sigui molt emocional. És una fantasia. És un somni".
O més aviat un malson. "Penso que el xoc és una cosa molt bona -opinava el director artístic del Goodman Theatre, Robert Falls, recordant El rapte de Berlín- i la seva obra em va xocar. Durant la funció una persona del públic va cridar: «Pareu! Atureu aquesta porqueria!» Alguns van aplaudir, alguns vanbuar . Va ser una de les coses més excitants que he vist mai, veure gent que intervé amb la seva resposta en una obra".
Camino real de Williams (1953) és una al·legoria ambigua i ambiciosa que barreja personatges fantàstics amb personatges de la història i la literatura -Casanova, El Quixot, Lord Byron- en una ciutat frontera vagament llatinoamericana els habitants de la qual esperen ansiosos, incapaços d'escapar-ne. Va ser la segona col·laboració de Williams amb Elia Kazan, sis anys després de la producció de Broadway Un tramvia anomenat desig(1947), i la va fer just després de La rosa tatuada (1951). Però la posada en escena naturalista i impertorbable de Camino real va topar amb el lirisme al·lucinatori de Williams, i va confondre el públic. L'obra ha quedat fora del cànon tennessià. Bieito, braç a braç amb el seu dramaturg habitual, el brillant i prolífic Marc Rosich, ha tingut via lliura dels hereus de Williams per esborrar escenes senceres i afegir-hi altres materials com ara poesies i cançons de l'autor. En un passatge de les seves memòries, Williams defensa que la llibertat és l'objectiu final d'escriure, amb unes paraules que subscriu el director: "Si no pots ser tu mateix, quin sentit té ser?"
L'obra de Bieito és tan personal com política. Aquell sexe oral d'El rapte , per exemple, denunciava el tràfic d'éssers humans i els lavabos d'Un ballo in maschera mostraven la part fosca dels processos polítics. Aquests detalls, trets de context, poden semblar cridaners, però no grinyolen gens dins l'espectacle. Fins i tot a Camino real , en què hi ha oportunitats de sobres per clavar punyalades sarcàstiques a la societat americana, Bieito no ha optat per fer cops baixos. "No tinc aquest sentiment antiianqui. Molts europeus el tenen. Jo, al contrari: sento molta admiració per un país que és tan multicultural i obert", diu el director. Falta veure si el públic nord-americà li tornarà tanta admiració, però almenys s'ha guanyat el dret a tornar-hi perquè es facin una idea de la complexitat i la profunditat de la seva visió. L'obra acaba amb un moment intens, silenciós, emocional, amb Kilroy, el jove actor que interpreta les esperances perdudes d'Amèrica, mort, gairebé nu, amb sang brollant del seu cos. Un personatge l'elogia. Un altre, el Somiador, recita el passatge de les memòries de Williams.
Font: Zachary Woolfe (The New Tork Times via www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


El actor Juan Echanove y el director Calixto Bieito reinciden con nocturnidad en un encuentro escénico con sede en el teatro de La Latina. Ya se tomaron el pulso en Plataforma, una provocadora obra de Michael Houellevecq. Y ahora se lanzan con la reina del underground, la pianista, cantante y compositora Maika Makovski, al inquietante territorio de la literatura de Edgar Allan Poe con Desaparecer.
El actor es capaz de decirle a Bieito y a Lluís Pasqual un sí sin saber qué le van a pedir. “Es hacer algo a cambio de riesgo, hay determinados directores con los que se pueden hacer saltos mortales”. Con Bieito estrenó ayer. Con Pasqual hizo una intensa inmersión en García Lorca en varias ocasiones.
“Con Desaparecer se me ha hecho el regalo más grande que se le puede hacer a un actor, que es acceder a la belleza, algo que nunca pensé que ocurriría, porque lo imaginé como un espectáculo negro, pero estoy en un espectáculo blanco y enormemente bello en el que se habla de cosas terribles”, comenta Echanove.
Lo difícil es determinar cuándo y cómo ha tenido tiempo este ecléctico actor para poner en pie Desaparecer: “Lo he hecho levantándome a las cuatro de la mañana a estudiar, porque todo esto del escenario, de la serie en la que descubro la gastronomía española con mi amigo Imanol, de mi trabajo en Cuéntame…, todo es muy bonito, pero para hacerlo hay que ponerse el mono y subirse al andamio a currar. En muchos hoteles me levantaba a las cuatro de la madrugada, me subía una jarra con café y a estudiar”. Como él cuenta, lo ha hecho palabra por palabra, poema por poema, todo con una constancia necesaria e imprescindible: “Pero todo me ha empujado a pensar que estaba ante algo excepcional y tenía que darme caña y darle todo a este trabajo”.
Un trabajo en el que transita por textos como El cuervo, El gato negro,El demonio de la perversidad, Manuscrito hallado en una botella, poemas varios y fragmentos tomados de aquí y allá entre los textos de Poe. “Estamos ante un poema-concierto en la niebla sobre la atracción del abismo”, dice. “He llegado a la conclusión de que Poe no es un autor del terror, es un autor del miedo, del miedo a lo que podemos hacer, a lo que podemos sentir, muestra el vértigo que se puede tener por cruzar o no al otro lado”. Echanove pasa de la excitación, al hablar de su trabajo, a un susurro introspectivo: “En el ser humano hay una atracción a hacer las cosas mal, a traicionar, a violentar, a matar, y todo eso es el mundo de este tío, que era un enfermo autodestructivo, pero que lo utilizaba para escribir y vender libros”.
Lo que no se quita de la cabeza es esa extraña sensación inmaterial que vive cuando interpreta este montaje en medio de una densa niebla: “Es como si nadaras en la bruma, como si estuvieras muerto, y eso es mejor que un polvo y que dos, es una sensación sexual de un placer infinito… Es la atracción del abismo”.
Echanove es de los que no tiran la toalla ni por equivocación, aunque reconoce que el momento actual le desconcierta mucho: “Vivo en un mundo que no entiendo, tengo la sensación de que vamos en un tren que se dirige a un sitio chungo, que ha descarrilado y nos empeñamos en ponerlo en la vía para seguir a nuestro destino chungo; nos hemos metido en un túnel, y además estamos empeñados en cambiar nuestro destino al tiempo que queremos arreglar las cosas para seguir como siempre, y eso nos va a pasar factura”, sentencia.
“Mi misión en la vida es hacer teatro, lo que requiere un compromiso, una preparación, una manera de estar y de ser. Viviría muy cómodo no haciendo teatro, pero debo subir al escenario y arriesgar, yo voy a muerte, no puedo desmerecer. Mientras esté arriba nadie me va a decir que estoy por casualidad, sino porque es donde tengo que estar y donde estaré siempre”.
Fuente: Rosana Torres (www.elpais.com)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,