Mostrando entradas con la etiqueta FEI. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta FEI. Mostrar todas las entradas


TEXTO: ABI MORGAN
TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA BENAGES y CARME CAMACHO PÉREZ
DIRECCIÓN: CARME PORTACELI
INTÉRPRETES: MÍRIAM ISCLA, LLUÏSA CASTELL, GABRIELA FLORES y LAURA AUBERT
FOTOGRAFIA: ARNAU ORIOL
DURACIÓN: 1h 45min
PRODUCCIÓ: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA y FEI FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL
TEATRE ROMEA

Inicio el Grec 2016 con una propuesta que sobre paper prometía un teatro de fuerza protagonitzada por mujeres. Cuatro mujeres esperan a un dictador en el salón de la mujer de este, fuera ha estallado la revolución. Cada una parece tener alguna cosa que esconder, diferentes personalidades y una tensión usual en este tipo de reunions comprometidas. 

La estructura dramática de añadidos y llena de flashbacks no ayuda a que el texto tenga una fluidez y el ritmo adecuados para que no caiga en la monotonía. Ya no es culpa de las continuar repeticiones de diálogo más los añadidos que en cada paso nos pueden animar a mantener la atención, sino que estamos a la espera de que pase algo, que de alguna manera resuelva la situación de estatismo dramático a la que nos somete la escena. Alguien podría compararlo con un teatro próximo a Chéjov, pero creo que incluso se podría afirmar sin equivocación que en Chéjov encontraríamos más acción.

Esta temporada hemos visto dos grandes interpretaciones de Míriam Iscla, Només són dones i Dona no reeducable, pero en esta ocasión no la veremos brillar, muy al contrario, está excesivamente sobreactuada y con una clara falta de naturalidad, se puede ser pija pero natural. Ella es la mujer del dictador, una mujer que ha dedicado la vida a acompañar a su marido y que cierra los ojos ante los acontecimientos que suceden de puertas para fuera. Mientras en su pequeño gran refugio todo se mantenga intacto, ella mantendrá las formas. 

Acompañan a Míriam Iscla, una efectiva Lluïsa Castell, no será uno de sus grandes papeles pero, al menos, en algún momento consigue que empatices con su personaje. Pocas pistas llegamos a tener de él pero al llegarnos de otra manera, se nos hace más cercano. Laura Aubert, la traductora de la periodista, tira de recursos cómicos, a veces demasiado remarcados por la dirección, que convierten a su personaje en un monito de feria, pero que lejos de la cercanía su personaje maneja una frialdad que no nos deja entrever si es más víctima o verdugo de la situación. Por último, Gabriela Flores dibuja la que quizás sea la mejor interpretación de la noche, una periodista que ha venido a fotografiar al dictador y que espera su "inminente" llegada. Ella desencadena toda la reunión, y es el punto de "suspense" de la obra. Quizás la más cercana al espectador ya que durante caso toda la obra parece que se mira la acción desde fuera, está en un plano más cercano al público que al resto de los personajes.

Reconozco que llevaba una idea diferente de lo que me encontré. Entré con una idea de un teatro femenino, feminista del que nos tiene acostumbrados Carme Portaceli, con personajes fuertes, luchadores y con un claro discursos que transmitir. Salí con la idea de haber visto cuatro mujeres, que supongo que tendrían una historia que contar pero que me he quedado con las ganas de escuchar. He visto retazos de lo que podría haver sido una buena obra, pero que tanto en discurso, como en interpretación y dirección se me han quedado a medias.

ESPLENDOR (GREC 2016)

by on 16:54
TEXTO: ABI MORGAN TRADUCCIÓN: NEUS BONILLA BENAGES y CARME CAMACHO PÉREZ DIRECCIÓN: CARME PORTACELI INTÉRPRETES: MÍRIAM I...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXTO: CARMEN DOMINGO
DIRECCIÓN: CARME PORTACELI
INTÉRPRETES: MÍRIAM ISCLA, XARO CAMPO y MAIKA MAKOWSKI
COREOGRAFIA: SOL PICÓ
DURACIÓN: 1h 20min
FOTO: DAVID RUANO
PRODUCCIÓN: FACTORIA ESCÉNICA INTERNACIONAL
SALA PETITA (TNC)

Soy mujer, optimista y visceral. Reconozco que muchos de mis actos están escritos bajo la segunda característica, y quizás fue ese feminismo, a veces rozando la radicalidad, el que hizo esperar más ruptura de Només són dones. No dudo de la necesidad de dar voz a aquellas olvidadas, que aún hoy siguen con un exceso de tierra encima que no les deja gritar, pero ese exceso hace que el grito necesite ser ensordecedor. Y mis oídos, aunque a alerta siguen intactos.

Carme Portaceli reconocida feminista ha suavizado el discurso buscando hacer un espectáculo apto para todos aquellos que les guste escuchar verdades pero que huyan de una violencia excesivamente dura. Y, aunque los hechos relatados nos son fáciles de digerir y la suma de lenguajes: interpretativo, danza y música, provocan una cierto desasosiego, la narración queda lejana, como si un velo de tiempo excesivo hubiera tapado lo más difícil.

Con los ovarios puestos o no encima de la mesa y después de ver una interpretación excelsa de Míriam Iscla en Dona no reeducable, aquí no acaba de sobresalir. Con uno de los personajes que interpreta, una mujer con pocos recursos físicos, intelectuales y emocionales, difícil tarea de interpretarlo de manera natural, por eso quizás fue más fácil caer en el estereotipo, quizás buscando más una de las pocas sonrisas de la noche, que una profundidad emocional y empática.

Lo más destacable del montaje es la parte coreografiada de la Sol Picó, que llega a su culmen con la danza entre las botellas, donde sólo por un momento el montaje consigue despegar y salir del letargo para comenzar a caminar, o a bailar como sería el caso. Maika Makowski, de la que ya habíamos podido disfrutar en otros montajes completa los puntos fuertes de un montaje que supone la primera piedra para dar voz a las que nunca la tuvieron, y a partir de ahora quizás recuperen el tiempo perdido. 

NOMÉS SÓN DONES

by on 17:06
TEXTO: CARMEN DOMINGO DIRECCIÓN: CARME PORTACELI INTÉRPRETES: MÍRIAM ISCLA, XARO CAMPO y MAIKA MAKOWSKI COREOGRAFIA: SOL PICÓ DU...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

Font: ara.cat
La Nau Ivanow i les seves tres companyies de teatre residents se sumen a la iniciativa internacional contra les retallades Theatre Uncut, nascuda a Londres i promoguda a Catalunya per la Sala Beckett. El proper dimarts 13 de novembre, la Factoria Escènica Internacional (FEI), la Companyia Arcàdia i el col·lectiu La Santa posaran en escena, a través de lectures dramatitzades, quatre de les peces breus que formen part del projecte.
Theatre Uncut va sorgir davant les retallades en la despesa pública del govern de David Cameron al Regne Unit l'any 2010 i el seu èxit el va portar a obrir-lo a participants d'arreu del món davant una problemàtica global. L'objectiu és posar a l'abast de tothom i a qualsevol lloc del món una sèrie de peces breus escrites per prestigiosos dramaturgs, lliures de drets durant la setmana del 12 al 18 de novembre.
Les tres companyies catalanes han seleccionat quatre dels textos per portar a escena: la FEI ha seleccionat el text El Preu, de Lena Kitsopoulou, que dirigirà Carme Portaceli amb David Bagés i Rosa Boladeras com a protagonistes; i Dalgety, de David Greig, que sota la direcció de Carles Fernandez Guia, interpretaran Laia Martí i Albert Pérez. La Companyia Arcàdia, amb direcció de Llàtzer Garcia, representarà Indulge, d'Andri Snaer Magnuson i Thorleifur Örn Arnarsson, amb interpretacions de Marta Aran, Guillem Motos, Víctor Múñoz i el mateix Llàtzer Garcia. Finalment, el col·lectiu La Santa ha seleccionat El naixement de la meva violència, de Marco Canale, dirigit per Thomas Sauerteig i protagonitzat per Adrià Olay.
Les quatre obres es representaran en quatre espais diferents de la Nau Ivanow i els espectadors que hi participin gaudiran d'aquestes peces breus en un recorregut per la Fàbrica de Creació guiats per la directora de teatre Ester Nadal.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Fuente: Rocío Huerta (www.elpais.com)
Las encuestas de hábitos de consumo, esas molestas llamadas telefónicas o irrupciones en mitad de la calle por parte de alguien interesado en conocer los hábitos y gustos personales de uno, no son otra cosa que la ruptura del muro que separa las relaciones íntimas y los diálogos entre desconocidos. A partir de este planteamiento el autor británico Martin Crimp (Kent, 1956), extrabajador de una empresa de estudios de mercado, se adentra en una historia que separa dos mundos, el de los que ven y el de los que son vistos. Dirigida por Carmen Portaceli, traducida por Joan Sellent, y protagonizada por Gabriela Flores, Francesc Garrido y Albert Pérez, Nadie verá este vídeose estrena hoy, jueves 13, en el Teatro Valle-Inclán de Madrid como una de las apuestas del arranque de temporada.
Pudiendo presumir de tener 56 espectáculos a sus espaldas, Portaceli cuenta que escogió esta comedia rabiosamente contemporánea de Martin Crimp “por la frescura del autor novato”. La pieza, escrita en 2006, cuenta con una estructura fragmentada, superando así el esquema clásico de planteamiento, nudo y desenlace. “Existe una distorsión, una manipulación que se refleja en la influencia de la locura que vivimos”, explica Portaceli.
Ambientada en 1991 con la caída del muro de Berlín latente (a pesar de que solo se hace referencia a este detalle en una ocasión), Nadie verá este vídeo cuenta la historia de tres personajes que casualmente, por una entrevista sobre pizzas congeladas, se cruzan en el camino. En palabras de su directora, “la obra habla de cuando algo comienza y no tiene freno, como el capitalismo que vivimos. Es una especie de retrato de Hopper de la realidad actual”.
Con claras influencias de Pinter y Beckett, y utilizando el recurso de actores desdoblados en dos y hasta tres papeles distintos (nueve personajes encarnados por seis actores), Crimp se sumerge en el eterno problema de la dialéctica y la sociedad: la verborrea, el exceso de la palabra, todo el mundo habla pero nadie comunica. La actriz Gabriela Flores destaca la dificultad energética de los personajes: “El caos interno de los protagonistas se refleja en el lenguaje veloz que generan, lo que requiere concentración y agilidad mental para tener muy claro cada uno de los personajes”.
La historia arranca cuando una mujer para a otra por la calle para hacerle un cuestionario sobre sus hábitos a la hora de comprar. A través de la aparente inocencia de la entrevistadora, las preguntas van poco a poco entrando en el terreno de la vida privada de la encuestada, que va descubriendo su historia, el reciente abandono por parte de su marido, su estado depresivo... A partir de esta escena los personajes, en un peligroso juego de palabras, desvelan involuntariamente aquello que no quieren decir ni saber. Eso sí, siempre bajo la advertencia de confidencialidad en las entrevistas que da título a la obra. “Es una comedia casi siniestra, cuyos personajes están invadidos por una tristeza y una soledad que ni siquiera conocen. Martin Crimp es un virtuoso de la palabra”, asegura Portaceli.
La escenografía, minimalista y conceptual, también se convierte en metáfora del coflicto que plantea el autor en torno a la ruptura del ámbito de lo público y de lo privado: Lo de fuera entra dentro, los decorados de exteriores se meten en los interiores, de manera que un paso de cebra o una cabina de teléfonos se cuelan en el salón de casa. Jordi Collet, responsable de música y espacio sonoro, recuerda las dificultades de ambientar esta obra, por un lado actual y cosmopolita, pero que por otro requiere una iconografía sonora anterior a los teléfonos móviles: “Hemos intentado circunscribir la música que forma parte de los lugares y bares en la Inglaterra de principios de los noventa”.
Coproducida por el Centro Dramático Nacional, la Factoría Escènica Internacional (FEI) y la compañía Grec de Barcelona, con Nadie verá este vídeo se levanta el telón de la primera programación confeccionada por Ernesto Caballero desde que se puso al frente del organismo público el pasado 1 de enero, y estará en cartel hasta el 14 de octubre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Si hi ha hagut un sector cultural que els últims anys ha pogut treure pit és el de les arts escèniques. Les xifres parlen per si soles. El creixement del públic fins prop dels somiats 3 milions d'espectadors ha anat acompanyat de mèrits artístics: el sorgiment de noves fornades de dramaturgs brillants -Benet i Jornet, Belbel i Galceran ja no són els únics que venen fora-; l'aparició de companyies artístiques en quantitat i qualitat -la FEI, Egos Teatre, La Perla, FlyHard, la tropa Manrique, etc.-; la projecció de talents singulars com Calixto Bieito; la consolidació d'una xarxa formada per sales públiques, privades i alternatives, que a sobre tenen una relació exemplar entre elles; el paper de festivals punters com Temporada Alta; la promoció dels estudis escènics; el manteniment dels ajuts a la creació, i el creixement de les sales i els auditoris repartits per la geografia catalana.
No ha sigut una bombolla inflada artificialment: ha sigut un treball de formiga gradual i vocacional que per això ha resistit els primers anys de crisi. Fins a aquest 2011-12. A falta de xifres de final de temporada, hi ha fets consumats que auguren un futur tèrbol. La rebaixa dels ajuts públics als grans equipaments i fires, que arriba fins al 20%, ha fet caure el nombre d'espectacles que es programen a l'any i això condemna artistes i tècnics a l'atur. La davallada radical de la contractació de gires per culpa de la crisi dels ajuntaments -situació encara més greu a Espanya, on hi ha impagaments milionaris- deixa a l'estacada grans i petites productores o companyies "que tindran una subsistència difícil", avisa Anna Rosa Cisquella, de l'associació professional Ciatre. "Artísticament serà nefast", deia. El teixit cultural i el nivell artístic cauran inevitablement. La majoria de sales ja no poden coproduir muntatges propis i cedeixen l'espai a companyies que són les que han de córrer el risc de guanyar-se la taquilla per pagar des del tècnic fins a la publicitat.
Les sales alternatives no estan millor. La Generalitat no respon econòmicament al conveni signat i prorrogat des de fa un any, cosa que obliga projectes d'èxit com la Beckett a demanar un crèdit perquè no pot pagar els proveïdors. "La situació no és dramàtica, és tràgica. Les alternatives estan a punt de la desaparició", afirma Toni Casares.
L'increment de l'IVA, doncs, arriba per afectar l'únic element de l'equació que estava sa: el públic. La mesura obligarà a apujar el preu de les entrades i serà un atac directe al consumidor, com ha destacat Daniel Martínez, de l'associació empresarial Adetca. Una estocada mortal a l'augment del consum que no solucionarà el forat d'Hisenda i que suposarà el ser o no ser de tot un sector.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,

TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET, FERRAN CARVAJAL, ROGER CASAMAJOR, LLUÏSA CASTELL, ISAK FERRIZ, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i XAVIER RIPOLL
PRODUCCIÓ: GREC 2011 FESTIVAL DE BARCELONA i FACTORIA ESCÈNICA INTERNACIONAL-FEI-
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Un altre muntatge d'aquests que et deixa sense paraules. En un silenci absolut, amb la platea patint cada paraula de cada protagonista i totalment colpit perquè allò que escoltes és real i malgrat que ho has sentit un munt de vegades segueixes sense poder creure el que és capaç de fer l'ésser humà a altres iguals a ell.

Precisa i acurada direcció de Carme Portaceli, tres hores i mitja de duració però l'engranatge fa que et quedis pegat a la butaca sense poder moure't. Molt més esfereïdora la primera part que la segona, però malgrat que aquí només funciona l'imaginació, es fa poc ús de la violència en directe, les paraules resulten tant o més convincents alhora de descriure els fets que si estiguéssim veient les imatges.

Excel·lents interpretacions de tot el repartiment, d'entre les millors interpretacions destaca la de Xavier Ripoll i Roger Casamajor i per posar un però l'escena on la Dora (Rosa Boladeras) relata la seva història li manca una mica més d'emotivitat, sense necessitat de caure en la llàgrima fàcil, però està massa continguda.

L'escenografia ens trasllada a una classe d'escola on comença tota la història i que serveix per explicar-la sencera. Però aquí els mobles són secundaris, ho important és el que és diu, com es diu i que allò que es diu causi el terror en les orelles de qui ho rep. Res més colpidor que això.

Amb totes les entrades exhaurides per aquesta segona oportunitat després del Grec 2011, La nostra classe és més que una lliçó de història, és una obligació històrica de recordar-nos que això no hauria de tornar a passar i muntatges com aquest són la perfecta excusa per fer-lo.

LA NOSTRA CLASSE

by on 18:01
TEXT: TADEUSZ SLOBODZIANEK TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGÉS, ROSA BOLADERAS, JORDI BRUNET...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,


La mirada de Carme Portaceli i el dramaturg Albert Tola és devastadorament esperançadora. No pot ser d'una altra manera. La directora és una convençuda que, malgrat totes les traves socials, econòmiques i de valors, l'ésser humà sempre busca la felicitat. En l'obra, es comprova que allò que Gorki va escriure a principi del segle XX, individus arraconats de la societat, es reprodueix avui, a les acaballes d'aquell mateix segle XX. Els baixos fons (1902) va ser el presagi d'una revolució, la del 1917, que va intentar retornar el poder al poble. Avui, ni tan sols s'albira un moviment contundent, decidit i radical, constata Portaceli. Tant per la directora com pel director artístic del TNC, Sergi Belbel, és “necessari” recuperar aquest muntatge des del teatre públic: donar veu i posar nom als desheretats. La posada en escena, situada en un passadís d'un metro (del 19 de gener al 26 de febrer a la Sala Petita), intenta evidenciar que tothom es pot trobar en aquest abisme, que la crisi de valors no ha fet més que incrementar-se en aquest segle de progrés i tecnologia.
La mateixa cruel jerarquia de la societat benestant es reprodueix en els baixos fons. Si n'hi ha que tenen la necessitat de refugiar-se en la dignitat de ser un home treballador que, simplement, els deutes l'han dut a dormir entre els indigents, n'hi ha d'altres que disposen d'aquells desgraciats per beneficiar-se. Fins i tot hi ha algun banquer (David Bages) que ha caigut en les trampes dels que han estat més voraços que ell. Es tracta d'“un director d'una sucursal, vaja”, il·lustra l'actor Manel Barceló. Ell, en canvi, interpreta el paper més pervers: el que s'aprofita dels desheretats amb una certa connivència amb el poder establert. Hi ha una corrupció que el protegeix per actuar impunement.
Si d'entrada l'adaptació s'allunyava molt del text de Gorki, cada cop s'hi ha anat acostant més. No calia distanciar-se'n perquè les rèpliques eren vàlides en la Barcelona postolímpica d'avui. Sí que posa un matís Albert Tola: avui els raonaments que han dut molts extreballadors membres de la classe mitjana, a la situació inestable actual són molt més ambigus.
En el text de Gorki, l'únic que tenia esperança era un avi. Portaceli ha volgut que sigui una dona, Sveta (Gabriela Flores), la que provoqui el canvi de paradigma entre aquell grup amorf, reivindicant que no es pot renunciar a l'esperança. La joventut d'Alioixka (Nao Albet) no evoca l'habitual esperança. Aquella és una societat trencada, amb trampes, i els seus membres no la poden fer funcionar. Tola ha incorporat algun text del lúcid Pier Paolo Pasolini, que aporta més buidor i desesperança a l'actitud dels joves.
Dani Nel·lo torna, com en la majoria de les produccions de Carme Portaceli. Companys de la FEI, Factoria Escènica Internacional. De fet, el gros del repartiment inclou els habituals d'aquestes produccions. La música il·lustra el somni, un altre antídot per superar la buidor d'aquells personatges. Aquell món desitjat ha de ser un motiu per viure. Nel·lo explicava ahir en la roda de premsa que tancava un cercle, recordant que el seu pare, Francesc Nel·lo, va dirigir el 1968 al Teatre de l'Aliança del Poble Nou la primera producció d'Els baixos fons a Catalunya, comptant amb la implicació d'un jove Fabià Puigserver.
Gorki era un dramaturg amb un discurs transgressor. Com Bertolt Brecht. no és agradable per a la societat benestant rebre crítiques des de l'escena. El treball de Portaceli amb els actors sempre busca la veritat, però superant els quadres realistes. Un dels al·licients d'Albert Tola per a l'adaptació de l'obra és imaginar-se que ell, en només sis mesos, podria ser un dels personatges que dibuixen l'escena. Efectivament, l'escenògraf Paco Azorín remarca que avui hi ha antiga classe mitjana, ben vestida, que dorm a les terminals dels aeroports, i que ha quedat sense casa.
A Els baixos fons no apareixen els culpables de la crisi, que ha causat el daltabaix pel qual ara molts malviuen. Només s'hi expliquen les relacions entre ells, que arriben, viuen i, fins i tot, moren. Portaceli augura que mai no s'anomenen els culpables. Insinua això sí, que ara algun d'aquests és ministre d'Economia de l'estat. Belbel rebla el clau: els culpables seran, en dues setmanes, al pis de dalt: s'interpretaEl mercader de Venècia a la Sala Gran. Una casualitat buscada.
Font: www.elpuntavui.cat
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la amb un grup estable. Un equip d'actors i director còmplices no és altra cosa que una companyia. És evident que el concepte ha anat evolucionant de manera dràstica, des que es van instaurar ara fa uns 40 anys. Joan Font, de Comediants (en cartell al Lliure amb l'espectacle Persèfone), ho expressa molt clarament. A l'inici, tots vivien sota d'un mateix sostre: “Ho compartíem tot: es podia anar a Itàlia per dues setmanes i no tornaves fins al cap de tres mesos.” Avui, evidentment, els calendaris són molt més complexos. I més inestables en la majoria dels casos, també. Si grups com ara La Brava, Buits i Nous i Projecte Nisu (que fan o han fet temporada aquests dies al Versus i al TGB) evoquen un retorn de la companyia, per superar millor la solitud dels que comencen, el que és cert és que pocs són els que mantenen els lligams artístics, generalment per culpa de la dinàmica centrifugadora de la feina escènica. El cervell insisteix, reflexiu, millor anar acompanyat.
Carme Portaceli, ànima de la Factoria Escènica Internacional (FEI), confessa que se sent privilegiada per poder mantenir un equip molt estable d'actors. D'entrada, han d'aconseguir coproduccions amb diferents teatres per garantir, si es pot, preveure temporades en cada sala. També és molt important que un muntatge progressi. Si té una bona resposta del públic, també podran aconseguir gires que els permetin cobrir els temps morts. Però no és una fórmula exacta. Fairy, amb molt bona resposta de públic i amb una producció econòmica, no va aconseguir vendre ni una sola actuació. Per últim, el mèrit de la FEI és saber alternar els assajos d'una funció amb la gira de l'anterior. És la situació d'ara: mentre preparen l'adaptació de Baixos fons, de Gorki, al TNC poden fer gira de la coproducció del Lliure i el Grec. Com que no es preveu una gira de Baixos fons, la temporada a la FEI començarà de zero, passat l'estiu. Per tercera temporada, el TNC té un equip estable per a les produccions del T6. Un model molt còmode per a actors i també per als propis autors. El Teatre Lliure de Lluís Pasqual també ha combinat dues produccions (Els jugadors i Quit) per garantir un repartiment notable.
Joan Font no és tan optimista. Afirma que la crisi ha destruït l'ecosistema del teatre al carrer. No hi ha res a fer. L'única alternativa, doncs, és encongir cinturons “i tornar a fer la companyia, a repensar-la”. La línia de la coproducció i reforçar els treballs per a teatres de sala i, sobretot, per a òperes és la sortida que, per ara, tenen present a Comediants.
La Sala Atrium, que tot just ha obert fa un any, batega amb el somni de ser una petita companyia. Les primeres produccions de la sala van ser seves. La seva voluntat és mostrar-se en el seu aparador per guanyar visibilitat i saltar a llocs més ambiciosos. El seu projecte, que com els de Gataro amb el Teatre Almeria i fins i tot els de Flyhard a la sala homònima preveu l'explotació d'una sala a més del vessant artístic, possibilita que hi hagi rotació a escena. En algunes obres, hi ha actors que descansen però es mantenen fidels al projecte gràcies al fet de tenir altres feines a les respectives sales. La companyia és un niu acollidor, “que combrega amb la nostra línia ideològica”, diuen fonts de Buits i Nous. Albert Pérez Hidalgo, que actua en Vamos a por Guti, afirma: “El nostre comportament de grup és un acte polític.” Per Marília Samper, l'autora de La Brava, cal diferenciar: “Què vull fer i com pago les factures. El valor de companyia és enriquidor. En una professió de lluita com aquesta, caminar sol és complicat.”

Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Millor, acompanyats

by on 13:46
Si ja és complicat per a un artista anar lligant produccions que garanteixin un sou durant una temporada, encara ho és més tenir-la am...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: CARME PORTACELI
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, NEUS BERNAUES, GABRIELA FLORES, ALBERT PÉREZ i MANEL SANS
MÚSICS: DANI NEL·LO i JORDI PRATS
PRODUCCIÓ: FEI-Factoria Escènica Internacional
TEATRE ROMEA


Portaceli torna a Shakespare però aquesta vegada adaptat. Aquest Conte d'Hivern reflecteix la seva fredor des del primer moment amb una atmosfera buida i amb uns personatges molt gèlids. Portaceli a més ha eliminat el final feliç de Shakespeare i deixa als protagonistes lliures i més reals que a la versió original.

David Bagués encarna a un genial Leontes al qui la seva gelosia infundada obliga a maltractar i castigar públicament a la seva esposa d'una manera desmesurada. Gabriela Flores, Hermione, accepta el repte i ens regala la millor interpretació de la seva carrera, fent front a la gelosia del seu marit, batalla per demostrar allò que tothom veu menys ell. Els acompanya un diplomàtic Albert Pérez que intenta intervenir entre la parella.

Aquest cop falla l'escenografia, no sabem quin paper volen jugar tantes pantalles televisives, si és per allò que l'adaptació vol semblar moderna. A part d'això i davant l'absència de la famosa passarel·la 'made in Portaceli' ara tenim una taula gegant de negocis amb rodes que serveix d'espectacle en moviment per als canvis d'acte. Però l'escenari segueix mostrant-se massa negre i buit, cosa que els actors han sabut omplert amb les seves interpretacions.

Potser no calia podar tant el text, deixant-lo en un poc més d'hora i mitja, i sense referències en les que agafar-se. L'embolcall és massa petit per a tota una lliçó shakesperiana i les branques es queden sense fulles davant una adaptació que li manca tot un context, que no trobem, al darrera.

CONTE D'HIVERN

by on 18:06
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE DIRECCIÓ i DRAMATÚRGIA: CARME PORTACELI TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: NAO ALBET, DAVID BAGÉS, NEUS B...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,


TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER
TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA
DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI
INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CASTELL, CARME ELIAS, GABRIELA FLORES, LLORENÇ GONZÁLEZ, PEPA LÓPEZ i ALBERT PÉREZ
MÚSICS: DANI NEL·LO, JORDI PRATS, ANTON JARL, MIQUEL ÀNGEL CORDERO
PRODUCCIÓ: GREC 2010 FESTIVAL DE BARCELONA, CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL i FACTORIA ESCÈNICA, INTERNACIONAL
TEATRE GREC


El Festival Grec d'enguany va obrir per primer cop les portes a una dona. Després de gairebé trenta cinc edicions això es considera una fet extraordinari. No obstant això, el Festival continua amb la seva maledicció de l'espectacle d'obertura any rere any. Aquest Prometeu prometia trencar-la, però no ha estat possible. Les crítiques "oficials" han acabat amb l'esperança que els seus creadors havien dipositat en ell.

El problema de Prometeu no s'ha de buscar fora del muntatge, és intrínsec a ell mateix. Una primera part on transcorre el que seria la acció dramàtica narrada a l'obra d'Èsquil, els personatges es mostren dèbils davant dels deus que els atemoreixen constantment durant cadascuna de les seves accions. El repartiment, encapçalat per una Carme Elias menys brillant del que ens té acostumats, nerviós i fred no convenç en cap moment i deixa que el text es quedi nu davant d'unes interpretacions plenes d'inseguretat dels que no saben com sortir-se d'embolic on s'han ficat.

La segona part de l'obra, un afegit signat per Pablo Ley i Carme Portaceli ens presenta als protagonistes d'una comèdia musical, tan popular a les nostres petites pantalles, cantant Over the rainbow i fent-nos creure, sense aconseguir-lo, que malgrat que els deus dominen les nostres accions, som tan fantàsticament capaços de per una estona oblidar totes les nostres preocupacions i cantar que tot és meravellós. El cant general era més si calia modernitzar un text amb la suficient força perquè no facin falta afegits sense sentit d'última hora per arribar al timing adequat.

Després de La Nora... i L'Auca del senyor Esteve, dos dels darrers muntatges de Carme Portaceli tothom s'esperava més d'aquest Prometeu, en una nit de diumenge de mitjans juny on no només ens va deixar freds l'aire de muntanya que bufava. Esperem que no es compleixi allò de "Qui mal comença, mal acaba" i després d'una ensopegada inicial, el Festival es vagi reconduint per camins més reeixits.

PROMETEU

by on 17:58
TEXT: ÈSQUIL /HEINER MÜLLER TRADUCCIÓ: FELIU FORMOSA DRAMATÚRGIA: PABLO LEY i CARME PORTACELI INTÈRPRETS: DAVID BAGES, LLUÏSA CAST...
Publicado por en 1 comentario:
Etiquetas: , , , , , ,