Mostrando entradas con la etiqueta Egos Teatre. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Egos Teatre. Mostrar todas las entradas

AUTOR: RUBÈN MONTAÑÁ i TONI SANS
AUTOR MÚSICA: ARTHUR SULLIVAN
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: LALI CAMPS, ANNA ALBORCH, RUBEN MONTAÑÁ, ALBERT MORA, MARIA SANTALLUSIA, TONI SANS, FRANCESC MORA (piano)
DURADA: 1h 40 min
PRODUCCIÓ: EGOS PRODUCCIONS
CLUB CAPITOL

Ruddigore o la nissaga maleïda és un bon exemple de com fer un musical sense grans pressupostos però amb les idees força clares i amb unes bones interpretacions tot és possible. Després de passar per diversos teatres de Barcelona, fins al 4 de novembre s'ha instal·lat en el Club Capitol.

Sense escenografia, només parets negres, per allò d'anar a conjunt amb els seus terrorífics personatges i uns quadres i una catifa vermella a la segona part. Però no us penseu, no hem vingut a passar por, sinó a riure. Amb els seus divertits i rocambolescs gags que intercalen entre cançó i cançó.

Però això és un musical i la música i les lletres són el millor de l'espectacle. Meravellosament teixides en el conjunt del muntatge i amb unes veus de primera. 

Egos Teatre tornar a recrear un atmosfera pròpia només amb interpretacions i veus extraordinàries. No cal grans posades en escena, només talent, i d'això a aquesta companyia en sap. Felicitats!


Font: L. S. (ara.cat)
"Teníem ganes de treballar junts", diu com a tota justificació l'autor i director de Sé de un lugar , Iván Morales. La companyia Prisamata va agafar el primer text teatral que escrivia Morales i es van tancar a assajar a La Caldera. "Ens vam gastar 40 euros de producció", assegura. "Com que teníem ganes de seguir-la fent, perquè per a nosaltres encara és un misteri i ens emociona molt, vam anar a La Seca amb ganes de seguir trobant-hi més lectures", explica Morales. I allà Sé de un lugar va ser tota una revelació, la perla de la temporada. Tant que ara Julio Manrique els ha fitxat per al Romea. Com que és teatre low-cost (o "a l'argentina", que en diu Manrique) es poden adaptar a qualsevol lloc: l'han interpretat en una sala d'art diàfana i en una presó i avui instal·laran el seu menjador portàtil al vestíbul del Romea a l'hora dels troneres, a tres quarts d'onze de la nit.
La parella protagonista, dos vestits a mida per a Anna Alarcón i Xavier Sáez, són uns examants que intenten tornar a ser amics. I ho expliquen al públic, el toquen, li parlen a vint centímetres de distància, com si fossin amics. "He intentat fer una cosa personal, que em remogui a mi, i he descobert que també remou altra gent -explica el dramaturg-. És una obra generacional però gens complaent. Volíem implicar-hi el públic i oferir-li una cosa que el toqui, una experiència que no li permeti protegir-se, això no és un happening boig", explica Morales. És teatre des de la veritat.
Morales i companyia destil·len "fe i entusiasme", diu Manrique. En una època en què les converses fins i tot als teatres estan farcides de paraules com crisi iretallades , el director descriu Sé de un lugar com "una festa", "una orgia", "una cosa que ens dóna ganes de viure", "que ens fa ser millors persones". "És així de hippie ", afirma Morales.
Un musical mortal
És la mateixa passió que els EGOS Teatre tenen per seguir treballant en companyia i en projectes molt especials: musicals de creació aptes per a totes les edats. Ruddigore o la nissaga maleïda va ser el seu primer muntatge. El directror del Versus Teatre els va descobrir al taller de final de curs de l'Institut del Teatre el 2007 i els va fitxar. Després de prorrogar durant vuit mesos, d'allà van fer el salt directament al Teatre Nacional gràcies al primer encàrrec. "Ja vam muntar la tesina de final de carrera amb la idea que estigués a punt per anar a un teatre. Quan vam veure que hi havia possibilitat de fer bolos i encàrrecs, vam decidir constituir-nos com a companyia", explica l'actriu Lali Camps. Joan sense por , La casa sota la sorra i El crim de Lord Arthur Savile són els muntatges que han vingut després, tots estrenats amb èxit. "Fem el que ens agrada i ho fem junts -diu- però hi posem moltes hores i dedicació". Ara que al calendari hi tenen bolos comptats per culpa de la crisi, han decidit recuperar la seva primera obra, la pedra filosofal, i l'han reestrenat al Club Capitol. El muntatge explica la maledicció de la nissaga dels baronets de Ruddigore: si hereten el títol, han de cometre un assassinat al dia.


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Si hi ha hagut un sector cultural que els últims anys ha pogut treure pit és el de les arts escèniques. Les xifres parlen per si soles. El creixement del públic fins prop dels somiats 3 milions d'espectadors ha anat acompanyat de mèrits artístics: el sorgiment de noves fornades de dramaturgs brillants -Benet i Jornet, Belbel i Galceran ja no són els únics que venen fora-; l'aparició de companyies artístiques en quantitat i qualitat -la FEI, Egos Teatre, La Perla, FlyHard, la tropa Manrique, etc.-; la projecció de talents singulars com Calixto Bieito; la consolidació d'una xarxa formada per sales públiques, privades i alternatives, que a sobre tenen una relació exemplar entre elles; el paper de festivals punters com Temporada Alta; la promoció dels estudis escènics; el manteniment dels ajuts a la creació, i el creixement de les sales i els auditoris repartits per la geografia catalana.
No ha sigut una bombolla inflada artificialment: ha sigut un treball de formiga gradual i vocacional que per això ha resistit els primers anys de crisi. Fins a aquest 2011-12. A falta de xifres de final de temporada, hi ha fets consumats que auguren un futur tèrbol. La rebaixa dels ajuts públics als grans equipaments i fires, que arriba fins al 20%, ha fet caure el nombre d'espectacles que es programen a l'any i això condemna artistes i tècnics a l'atur. La davallada radical de la contractació de gires per culpa de la crisi dels ajuntaments -situació encara més greu a Espanya, on hi ha impagaments milionaris- deixa a l'estacada grans i petites productores o companyies "que tindran una subsistència difícil", avisa Anna Rosa Cisquella, de l'associació professional Ciatre. "Artísticament serà nefast", deia. El teixit cultural i el nivell artístic cauran inevitablement. La majoria de sales ja no poden coproduir muntatges propis i cedeixen l'espai a companyies que són les que han de córrer el risc de guanyar-se la taquilla per pagar des del tècnic fins a la publicitat.
Les sales alternatives no estan millor. La Generalitat no respon econòmicament al conveni signat i prorrogat des de fa un any, cosa que obliga projectes d'èxit com la Beckett a demanar un crèdit perquè no pot pagar els proveïdors. "La situació no és dramàtica, és tràgica. Les alternatives estan a punt de la desaparició", afirma Toni Casares.
L'increment de l'IVA, doncs, arriba per afectar l'únic element de l'equació que estava sa: el públic. La mesura obligarà a apujar el preu de les entrades i serà un atac directe al consumidor, com ha destacat Daniel Martínez, de l'associació empresarial Adetca. Una estocada mortal a l'augment del consum que no solucionarà el forat d'Hisenda i que suposarà el ser o no ser de tot un sector.


Abans de sorprendre els espectadors que el van veure a la Sala Petita del TNC el 2010, La casa sota la sorra , el musical de la companyia Egos Teatre, va començar deixant bocabadats els mateixos autors. Els membres de la companyia que dirigeix Joan Maria Segura no s'esperaven que Sergi Belbel, el director artístic del teatre, els truqués per fer-los un encàrrec, i Joaquim Carbó, l'autor de la novel·la en què està basat l'espectacle, va quedar desconcertat quan va saber que volien adaptar el seu llibre a l'escena. Passat l'ensurt inicial, el muntatge es va convertir en un èxit de públic i crítica a les sessions familiars del teatre de les Glòries. Ara el Teatre Borràs l'ha recuperat fins al 29 de juliol.
"Aquesta nova temporada ens l'hem pres com si es tractés d'una estrena en tota regla. Quan vam fer temporada al TNC va quedar molta gent fora i teníem moltes ganes de tornar a oferir l'espectacle al públic", afirma Anna Alborch, una de les actrius de la companyia. El TNC va presentar La casa sota la sorraposant l'accent en el públic juvenil, el de la franja dels 13 anys als 18, però als Egos aquesta distinció d'edat no els va tallar les ales a l'hora de recrear, damunt un escenari i amb cançons, les aventures de Pere Vidal, un jove barceloní que es troba perdut en un hotel del Caire preguntant-se per què va respondre al misteriós anunci que el va portar fins allí. "Quan comencem a treballar en una obra, no ens plantegem fer-la per a un tipus de públic determinat, tractem tot el públic com si fos adult. A la cinquantena de funcions que vam fer al TNC i a les Illes Balears van venir-hi espectadors de totes les edats", recorda l'actriu.
Joaquim Carbó, l'autor de la novel·la , també posa l'accent en el caràcter transversal de l'espectacle. "Als adults també els agrada. La companyia ha fet una adaptació de la novel·la molt sàvia. Està plena de detalls molt subtils que poden captar millor que els més petits. I no només han treballat amb La casa sota la sorra , sinó que també han agafat materials d'altres novel·les de la mateixa família i han recuperat el detectiu Felip Marlot, un dels meus personatges que m'estimo més", afirma l'escriptor, que està orgullós de la feina que ha fet la companyia amb els seus llibres. "Quan em van dir que de la meva novel·la en farien un musical vaig quedar molt desconcertat, però quan em van dir que el faria Egos Teatre em vaig tranquil·litzar. Havia vist el seu primer espectacle, Ruddigore o la nissaga maleïda , i m'havia agradat molt. I vaig dir: endavant, que facin el que vulguin", recorda.
De paper, i de carn i ossos
Carbó es va mantenir al marge de la feina que la companyia va fer amb el seu llibre: "Em va semblar que els hauria posat bastons a les rodes", afirma. Tot i això, no va poder evitar comentar l'obra quan va veure el resultat final. "Vaig tenir una emoció molt gran quan vaig veure com els meus personatges s'havien convertit en éssers de carns i ossos, però és que, a més, els intèrprets canten i ballen molt bé", assegura.
Com tots els espectacles que han fet Egos Teatre, La casa sota la sorra és un muntatge total que reflecteix la importància que donen a l'estètica i al treball minuciós en tots els detalls de la posada en escena. Al plató del rodatge d'una pel·lícula d'aventures on han ambientat l'obra, hi ha la feina de tots els membres de la companyia. "Tots fem de tot, tot té un sentit molt artesanal. Som una companyia petita que ha tingut la sort de treballar en escenaris molt grans", conclou Anna Alborch.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)


Després de l'èxit fa dues temporades a la Sala Gran del TNC de 'La casa sota la sorra' d'EGOS Teatre, basada en la novel·la homònima de Joaquim Carbó, la companyia torna a interpretar l'obra a Barcelona i ho farà ara al Teatre Borràs del 28 de juny al 29 de juliol.
L'espectacle va rebre en la seva presentació al TNC cinc nominacions als Premis Butaca 2010 i 4 més als Premios de Teatro Musical 2011. És una obra de teatre musical de sèrie negre, que parodia les pel·lícules d'aventures. La novel·la amb la qual es basa va ser publicada l'any 1966 i compta amb 72 reedicions i ha venut més de 180.000 exemplars.
El protagonista de la història és Pere Vidal, un jove barceloní perdut en un hotel d'El Caire que té ganes d'aventura i que ha creuat la mar Mediterrània responent un misteriós anunci al diari. Una atractiva i perillosa agent secreta li respondrà els seus dubtes i sota la identitat de l'arqueòleg Peter Whitel, Pere Vidal haurà d'emprendre un viatge a través d'Egipte i el Sudan transportant documents de gran valor, fins arribar a la casa sota la sorra, la seu d'una organització criminal comandada pel malèvol senyor Ti.
Font: ACN via www.ara.cat


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano


Llums de neó, un escenari giratori, taules i cortines que pugen i baixen, nou músics en directe i uns vestuaris victorians cridaners omplen l'escenari del TNC. El crim de Lord Arthur Savile és tot just la quarta producció de la companyia EGOS Teatre i és tan ambiciosa que "està a l'altura d'una obra del West End", s'estarrufa el director, Joan Maria Segura.
Fa quatre anys els EGOS sortien de l'Institut del Teatre amb un èxit esclatant sota el braç, el musical de butxaca Rudiggore o la nissaga maleïda(Versus Teatre, 2007), i ara ja ocupen la Sala Gran del Nacional. "En horariprime time i per Nadal!", destaquen. L'ascens meteòric ha anat acompanyat d'una expansió musical i escenogràfica insòlita. Des que els va veure, Sergi Belbel els va donar carta blanca per seguir madurant el seu teatre musical de creació fet "amb talent i rigor". El primer espectacle nacional va ser La casa sota la sorra, una adaptació de l'obra de Joaquim Carbó que van col·locar en horari familiar i amb molt bona acollida. Per a aquest segon muntatge, l'únic requisit de Belbel va ser que adaptessin un text de la literatura clàssica. Un relat d'Oscar Wilde els va servir l'argument per manipular-lo segons les necessitats de la companyia: han creuat arguments, hi han afegit aforismes, han fet créixer personatges secundaris i l'han farcit de música fins a superar les dues hores d'espectacle. Francesc Mora ha compost "música de l'època però amb màniga ampla, del romanticisme a l'impressionisme, amb temes de musical clàssic i jazz", concreta. Els EGOS Teatre són set actors, un músic i un director, i es reparteixen entre ells tots els papers de l'auca.
El seu segell és l'humor blanc (tot i que a El crim de Lord Arthur Savile és un pèl més àcid i cínic, per culpa de Wilde), l'aposta per un teatre lúdic pensat per a famílies amb fills adolescents, i un acurat detallisme visual i vocal. Ah, i també la mort els ha acompanyat en tots els muntatges. Lord Arthur Savile no se'n salvarà. Un quiromàntic confessa a l'aristòcrata que cometrà un crim dins de la seva família. Només li queden dos cosins insuportables, una tia vella i la seva futura muller. Per això, abans de casar-se, decideix treure's el mort de sobre com més aviat millor. "Es vol avançar al destí, però no compta que els seus familiars també tenen el seu i li serà més difícil del que es pensa", diu l'actor i coadaptador Rubèn Montañá.
Del West End a Las Vegas
L'altre títol estratosfèric que ja és a la cartellera, al Tívoli, és Splenda. Mag Lari ha llançat el copalta per la finestra i protagonitza una superproducció que ha costat més d'un milió d'euros i que "no s'ha vist mai a Catalunya, Espanya, Europa... Enlloc excepte a Las Vegas", segons el director, Àngel Llàcer. Realment, Lari va fer un parell de viatges a la ciutat del vici de Nevada "perquè volia fer una cosa que no s'hagués vist mai, que fos exclusivament per a un teatre i que no pogués fer-se en una tarima d'una festa major". Però va escapar-se-li la mà, confessa.
Per primer cop, el mag s'acompanya de sis ballarins que alhora fan d'ajudants i utilitza tècniques de màgia d'escena espectaculars i multitudinàries: aparicions, transformacions, objectes que volen, caixes, aparells, fins i tot tallarà per primer cop una persona del públic a trossos i no hi haurà ni un joc de cartes.
L'esperit de Michael Jackson, del qual Mag Lari és un fan declarat, es passeja per tot el muntatge. La seva música és el fil conductor del xou. "Però no dic ni una vegada el seu nom, perquè no és un musical d'homenatge, que ja n'hi ha molts. Volia agafar el que més m'interessa de Jackson per recrear-ho, com ara l'estètica, que es basa en diferents videoclips", diu el mag. Lari apareix en una caixa buida a la primera escena, vestit amb una jaqueta militar de miralls, a ritme de Gone too soon. Es canvia de roba 50 vegades en una hora i mitja. "L'objectiu era crear un espectacle gran respectant la figura i la personalitat de Lari, perquè el públic el vol veure a ell, el seu humor i la seva posada en escena -opina Llàcer-. Hi posa una cosa especial als trucs que pots veure per internet, perquè a la realitat segur que ningú ho ha vist mai".
Música, màgia, focs artificials i una bona notícia: tots dos muntatges faran temporada a Madrid.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)


Egos Teatre deu ser un dels grups més ben acompanyats per la direcció artística del TNC de Sergi Belbel. Ells sempre l'han atrapat. Ara s'atreveixen a entrar a la difícil Sala Gran del TNC. És la prova del cotó definitiva. S'han atrevit a versionar una novel·leta d'Oscar Wilde (El crim de Lord Arthur Saville) que, habitualment, funciona de torna o complement a El fantasma de Canterbury. Amb la seva desimboltura habitual s'han atrevit a desvestir la trama i construir-la perquè s'adapti bé al seu segell: hi continua havent morts i arguments sanguinaris, un cert aire gòtic (tot i que aquest cop abandonen el maquillatge blanc). Li han posat una música, que va del solo al cant coral efectista i no renuncien a l'humor al qual han afegit una dosi d'acidesa. El musical s'estrena dijous i estarà en cartell fins al 8 de gener.
És un espectacle popular amb morts cabareteres. Sang, sí, no pot ser d'una altra manera. Wilde va escriure que, en una festa a can Windermere, un mag prediu a Arthur Saville que es veurà abocat a matar un familiar seu. El noi, que ja prepara noces amb la seva estimada, decideix matar la tieta o alguns dels seus dos cosins llunyans per estalviar el tràngol a la seva dona: Creure, o no, en la fatalitat del destí és el moll de l'ós que exprimeix Wilde i també els d'Egos Teatre. En la proposta d'Egos, Arthur, rep la predicció en un espectacle teatral en què el mag Gran Septimus li fa la confessió. Aquest personatge que, pràcticament desapareix en la primera escena en Wilde, serà la clau per fer un joc metateatral i aporta una doble línia dramatúrgica sucosa. Amb partenaire del mag i vedet alhora.
Sota la direcció de Joan Maria Segura, la música de Francesc Mora i tots els membres actors d'Egos Teatre (ben acompanyats per vuit músics en directe a escena), reivindiquen, ja, la maduresa. S'han atrevit a construir una escenografia que es vegi efectista a la Sala Gran, però que els permeti moure el títol en gira. Per ara, ja tenen tancada temporada a Madrid (amb la versió de l'obra en castellà). Per Segura, l'espai escènic mereix comparar-se amb “el West End o Broadway”. Es tracta d'un treball coral en què no hi ha un personatge que destaqui per sobre dels altres. Cadascú reivindica la seva raó de ser. Amb sang i humor.
La companyia va néixer al 2005 a l'Institut del Teatre
Ha estat un creixement meteòric. Van sortir com a companys de promoció de l'Institut del Teatre el 2005. De seguida, es van donar a conèixer al Versus Teatre amb Rudiggore o la nissaga maleïda. Van fer més de 100 funcions en aquella petita sala que, tot seguit, els va permetre arrencar una gira interminable. Van trigar tres anys a fer temporada a Madrid. El 2007/08 van rebre el premi de la Crítica al millor musical.
Mentrestant, no han deixat de presentar treballs. El TNC ja els dóna la primera alternativa el 2008: fan un conte per a públic familiar amb el suport del Centre de Titelles de Lleida: En Joan sense por. I el 2009/10 reben un encàrrec comprometedor: fer una versió de la famosa novel·la juvenil La casa sota la sorra. El fan més entusiasta és el mateix autor, Joaquim Carbó. Aquesta companyia té una solvència contrastada i és que es mou bé per espais petits per la seva connexió amb el públic. Ara aspiren a fer-se grans. I no perdre l'espontaneïtat que tant els avala.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

Sang musical

by on 14:38
Egos Teatre deu ser un dels grups més ben acompanyats per la direcció artística del TNC de Sergi Belbel. Ells sempre l'han atrapat....