Mostrando entradas con la etiqueta Marilia Samper. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Marilia Samper. Mostrar todas las entradas


IDEA ORIGINAL: MERITXELL YANES y MARILIA SAMPER
DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: MARILIA SAMPER
INTÉRPRETES: MERITXELL YANES
DURACIÓN: 70min
FOTOGRAFÍA: MARCEL ASSO y BERNAT CASERO
PRODUCCIÓN: MERIYANES PRODUCCIONS
SALA BECKETT

Con el corazón en un puño y los pelos de punta es el resultado de cuando un espectáculo te toca más allá de la piel, se te mete dentro y ahí sigue porque no, después de una semana, aún no ha salido. Recuerdos de dos familias que seguro que a más de uno le puede traer a la memoria la suya, que con distinto nombre pudo pasar o está pasando por lo mismo. Universalidad compartida en un montaje donde la intimidad se ve, se toca, se siente.

Ficción desde la realidad de la propia familia de Meritxell Yanes, la de nacimiento y la política. Los últimos recuerdos de su abuela han inspirado un montaje precioso. Sí, hay más obras que se inspiran en recuerdos familiares, con la Guerra Civil entremedio, ¿y qué le hace especial? Quizás al ser contada en primera persona, la historia resulta más cercana, la empatía es total, es como si dejaras de estar en una sala de teatro y el espacio-tiempo cambiará por completo, la immersión de la historia es tan enorme que es la Historia lo que importa, esta Historia.

En una historia tan personal resulta difícil valorar la interpretación de Meritxell Yanes, ya que lejos de interpretar un personaje, no hay caretas, sino una "invasión" del espectador en la intimidad de la actriz. Todo el montaje se basa en una potente dramaturgia que reconstruye los recuerdos y los dota de un ritmo y del tempo adecuado para que en la infinidad de personajes no resulte una avalancha para nuestros oídos. 

Reglón aparte necesita la puesta en escena, de Judith Torres, con un espacio escénico que a simple vista puede parecer excesivamente minimalista pero que poco a poco va desplegando una fuerza, que sumado al relato te atrapa, y sin duda le confiere una fuerza y una magia escénica que pone los pelos de punta, incluso al ser humano más insensible. 

Dos últimas funciones este fin de semana en la sala pequeña de la nueva Sala Beckett. Pero el viaje de sentimientos no puede acabar aquí, todavía les quedan muchos Kilòmetres que caminar y vivir. Gràcies.  

KILÒMETRES

by on 18:49
IDEA ORIGINAL: MERITXELL YANES y MARILIA SAMPER DIRECCIÓN y DRAMATURGIA: MARILIA SAMPER INTÉRPRETES: MERITXELL YANES DURA...

Font: Xènia Pérez Fisas (ara.cat)
La Villarroel obre la temporada amb dues obres que ajauen al divan les relacions entre germans i que, a més, combinen la comèdia i el drama: 'Petits monstres', de Marilia Samper, i 'La pols', de Llàtzer Garcia.
L'Anna (Vanessa Segura), la protagonista de 'Petits monstres', de Marilia Samper, és una artista conceptual a l'atur i en plena 'crisi dels 40'. Viu a casa dels pares i exposa les seves pors més íntimes. Quan la seva germana Marta (Marta Aran i Mireia Piferrer s'alternen en el paper) es planteja tornar al niu després de la ruptura amb la seva parella, la guerra esclata entre les dues germanes. "Més que la crisi dels 40, l'Anna té una crisi existencial. No ha encaixat mai en aquest món ni ho farà mai", explica Vanessa Segura. Samper reconeix que tant l'Anna com la Marta les va crear a imatge seva, tot i que, entre bromes, els actors asseguren que és més com l'Anna. "La Marta té una visió més pragmàtica de la vida mentre que l'Anna la considera conformista, és una discussió que tinc amb mi mateixa", afirma la dramaturga i directora.
'Petits Monstres' és una crítica a les convencions socials, al pragmatisme de la vida de parella i a l'ideal femení, que la protagonista trenca amb ironia i mordacitat. Samper presenta l'Anna com un personatge que ha decidit viure sense autoenganyar-se i coexistir amb les seves pors, els seus "petits monstres", que comparteix quan ho necessita, encara que es guanyi la fama d'una persona antisocial i políticament incorrecta.
'La pols' es trasllada de la Sala Flyhard a La Villarroel
Marilia Samper va comptar amb la col·laboració del dramaturg Llàtzer Garcia, pel vessant còmic del seu teatre, un terreny que la dramaturga no sol transitar. Ja havien treballat junts a 'Dos punkis y un vespino' i ara, a més, comparteixen la cartellera de La Villarroel. 'La pols' arriba a aquesta sala després de l'èxit que va assolir a la Sala Flyhard. A més, Llàtzer Garcia està dirigint la versió cinematogràfica de la seva obra.
'La pols' és un retrat dramàtic de les relacions familiars a partir de tres personatges, una parella de germans, el Jacob i la Ruth, i l'Alba, la parella d'un altre germà que no apareix a l'obra. El Jacob (Guillem Motos) i la Ruth (Laura López) s'enfronten arran de la mort del pare. L'Alba (Marta Aran) intentarà posar pau entre ells. Samper va expressar la seva admiració per l'obra de Garcia i va dir que és "una funció que et traspassa, amb moltes coses importants i diferents per dir".
'Petits monstres' es podrà veure de dimarts a diumenge a La Villarroel i 'La pols', els dimarts i els dimecres. Serà un mes intens per a l'actriu Marta Aran, ja que forma part del repartiment de les dues peces.

Font: Laura Serra (ara.cat)
El Grup Focus ha anunciat les novetats de tota la temporada 2015 per als quatre teatres que gestiona. La productora de teatre més important de Catalunya ha anunciat que aquest any destinarà 2 milions d'euros a la producció (200.000 euros més que l'any anterior) d'11 espectacles propis i 7 coproduccions.
Els quatre teatres de Focus han sumat 338.600 espectadors el 2014 (respecte els 325.000 del 2013) i el president, Daniel Martínez, mostra un "moderat optimisme" de cara a aquest 2015, que esperen que remunti en públic un 7-8%. El grup va fer el 2014 un total de 1.700 representacions.
El més vistós de l'anunci d'avui són els noms propis. Aquestes són les principals novetats.
  • 'Sócrates' serà Josep Maria Pou, dirigit per Mario Gas. La producció s'estrenarà a Mérida i obrirà temporada del Teatre Romea.
  • Woody Allen en versió catalana a La Villarroel. Àlex Rigola farà una versió catalana de l'adaptació de 'Marits i mullers'. Joan Carreras i Andreu Benito estan confirmats.
  • Concha Velasco tornarà al Teatre Goya amb 'Olivia y Eugenia, després de superar un càncer, una producció estrenada ja a Madrid.
  • El Mag Lari portarà la seva nova producció 'Ozom' al Teatre Condal, un espectacle de gran format.
  • Lolita Flores passarà pel Goya amb 'La plaza del Diamante', amb versió direcció de Joan Ollé, que també prepara un espectacle pel Romea sobre l'art de principis del segle XX a Espanya, i que es titularà 'Poemas para antes de una guerra'.
  • Guillem Clua és autor del llibret, amb música de Jordi Cornudella, del primer musical de producció pròpia que farà el Teatre Goya. '73 raons per deixar-te' el dirigirà Elisenda Roca.
  • Marília Samper escriu i dirigeix 'Petits monstres', que es podrà veure després d''El crèdit' a La Villarroel. Pere Riera i Emma Vilarasau seran una de les parelles de fet que tornaran a aquest teatre amb un projecte encara indefinit.

L'etiqueta de bohemis, en el teatre, va a la baixa. Els "fills de la crisi", com en diu l'actriu i poeta Estel Solé, han de jugar la carta d'emprenedors si volen tenir oportunitat de treballar. A falta de propostes per actuar en un teatre, van decidir inventar-se el seu propi projecte. I a falta de teatre per presentar-lo, van optar per buscar cases particulars per testar l'obra entre amics. Aquest és el recorregut que enceta ara l'espectacle Animals de companyia , la primera dramatúrgia d'Estel Solé, dirigida per Marilia Samper (L'ombra al meu costat).
Després d'un primer cap de setmana d'èxit de representacions -al menjador de casa d'una amiga, interiorista, on van encabir unes trenta persones per funció- aquest cap de setmana és la periodista Elisenda Roca qui obre les portes de casa seva en tres sessions més -amb entrades ja exhaurides-. Del 12 al 15 de desembre faran parada a la Nau Ivanow. I, després, la companyia iniciarà gira per Catalunya, fent el salt de casa en casa, amb un nou circuit de programació alternatiu i underground que és, precisament, una de les singularitats de la proposta. Programadors i particulars ja s'han interessat a acollir l'obra, un teatre low cost que connecta amb un públic àvid de viure una experiència teatral no convencional.
L'origen de la proposta es remunta a un any i mig enrere. Estel Solé és autora de dos poemaris i una actriu que ha sovintejat la televisió (La Riera) i el cinema ( V.O.S. ), però pràcticament no ha tingut oportunitats al teatre. Ella i quatre actors més (Eduard Buch, Míriam Tortosa, Martina Tresserra, Juanma Falcón) van decidir arremangar-se i fabricar la seva obra. Van reunir-se per assajar i crear situacions, sense cap apunt previ, com un exercici actoral, seguint els sistemes de treball que proposen autors com Rafael Spregelburd i Alfredo Sanzol. Així van néixer els cinc personatges protagonistes, sobre els quals l'autora va escriure una història. Després de presentar el text a tres sales sense rebre resposta positiva, mig any després van optar per estrenar-la al marge, aprofitant una escenografia natural, i esperar el boca-orella.
Els racons de l'amistat
Animals de companyia quatre amics esperen, amb un sopar sorpresa, una altra amiga que torna a casa després d'un ingrés en un psiquiàtric. Just abans que arribi, un dels amics confessa un secret que ha tingut lloc durant aquest temps. L'obra reflexiona "sobre el valor de la sinceritat, de l'amistat, de què passa quan una persona propera té un problema, de com actuem davant de situacions que ens incomoden", diu Solé. "Quan algú es presenta amb un problema de veritat, greu, davant teu, la incomoditat et pot bloquejar i fer que siguis incapaç de preocupar-te realment per l'altre", opina l'autora. El retrat de personatges se suma al retrat generacional i social d'una època de crisi. Una reflexió quotidiana, un sopar que podria passar a casa vostra. Només necessiten cerveses fredes.

Divendres 12 de juliol
Apadrinem: Marilia Samper i Marc Angelet
Directors: Carles Fernández Giua, Víctor Muñoz i Calafell, Jordi Prat i Coll i Ferran Utzet
Intèrprets: Vanessa Segura, Marta Aran, Maria Casellas, Oriol Guinart, Guillem Motos i David Vert
Mestres de cerimònies: Llàtzer Garcia i Marc Rosich
Nau Ivanow (Dins del Grec2013)

Som convocats a un ritual, a una experiència, a tota una nova aventura. Els mestres de cerimònia se'ns presenten vestits com els antics mecenes: perruques, trajes d'època i unes malles, ja comença l'espectacle. El guió de presentació d'aquest ritual està escrit com estremès del que vindrà més tard. Durant 15 minuts s'explica el procediment d'apadrinament amb dinamisme i comicitat. Marc Rosich té un do innat pel monòleg còmic que fa partir-se de riure als presents. Assajat o no ha estat el primer encert.

Després els padrins ens dividim en dos grups i a l'estil de Pentateatre Atòmic veient les dos obres a la vegada, primer un grup i després un altre. Obres: curtes, de 30 minuts, per a tres actors i només assajades una setmana. El grup A primer veu 0,86 de Marc Angelet on la ficció es dóna la mà amb la creixent realitat de ser cada vegada éssers 2.0, més virtuals que reals. Interessant punt de partida i sorprenent final que deixa al públic ple de preguntes de si això pot convertir-se en realitat. Passem doncs a la terrassa de la Nau Ivanow per gaudir de Pequeños Monstruos de Marilia Samper, una comèdia que tracta sobre les relacions d'una parella però sobre tot entre dos germanes, amb una bèstia de la comèdia com és la Vanessa Segura.

Una vegada finalitzades les representacions tornem a la sala per decidir a qui dels dos volem apadrinar. Cada dramaturg tindrà un padrí i una padrina. Això no és un torneig, tots dos guanyem, tothom guanyem. Això sí, si ets amic dels dos has de vigilar a qui votes, no vagis a sortir escollit i tinguis un conflicte personal. És un joc però sempre pot haver perills...

Una proposta jove per donar suport a la dramatúrgia catalana cada vegada més popular, però que no ens enganyem igual de precària que la resta del sector. No sé si pot ser una proposta exportable més enllà del Grec2013, però les dos hores de having fun, això no ens les treurà ningú. Divendres 19 de juliol a les 21h nova i última oportunitat d'apadrinar un dramaturg, en aquest cas a l'Helena Tornero i al Marc Artigau. Encara que jo proposaria com fi de festa poder apadrinar al Llàtzer Garcia i al Marc Rosich i a les seves malles.

TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS TEATRE
DIRECCIÓ: JOAN MARIA SEGURA
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, MIQUEL BARCELONA i PAU SOLER
DURADA: 70 min
PRODUCCIÓ: CAET, CAER i FESTIVAL GREC DE BARCELONA
LA SECA-ESPAI BROSSA

Si per una cosa destaquen els espectacles de Q-ars Teatre és perquè no són convencionals. Et poden agradar o no, però sempre tenen un punt, una característica que els farà diferent de la resta de propostes que es representen a la cartellera barcelonina.

En aquesta ocasió tornen a comptar amb una de les dramaturgues de moda, la Marilia Samper, que ja va escriure F3dra la temporada passada amb gran èxit de crítica i públic. Ara l'univers és completament diferent, un núvol de fum ens rep només entrar en la sala. Durant una mica més d'un hora veurem passar per davant dels nostres ulls la gran majoria de disciplines artístiques: teatre, música, dansa, pintura, escultura, poesía, literatura... Tot englobat en una companyia que va buscant l'escenari perfecte per mostrar al món les seves habilitats.

Diferents personatges, diferents micro històries però totes amb un comú denominador: l'art. A l'Anna Güell, fantàstica amb un punt de vis còmica (que feia temps que no mostrava i hauria d'ensenyar més) i la Mercè Anglès, se li suma en aquest espectacle el Miquel Barcelona, que brilla en el seu solo de dansa i Pau Soler que posa la música real i fictícia al muntatge.

En un moment on les arts i la cultura estan veient minvats els seus recursos per aquells que les menyspreen amb les seves polítiques, Udol vol començar a posar les pedres i proclamar ben alt que la lluita està en marxa, que som i serem. Cal seguir reflexionant, però no hi ha dubte que ja és hora de passar a la lluita, pel que som, pel que volem ser i pel que serem.

UDOL

by on 15:42
TEXT: MARILIA SAMPER, ANDRIENNE RICH, ANNE SEXTON, entre d'altres TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU DRAMATÚRGIA: JOAN MARIA SEGURA i Q-ARS...
Un viatge de suggeriments que s'inspiren en lectures de Rilke, coreografies de Pina Bausch o la musica de Patty Smith. Marília Samper repeteix col·laboració amb la companyia Q-Ars (de Mercè Anglès i Anna Güell) presentant un treball que té principi i final però que supera la necessitat d'una història tancada. Udol és un viatge iniciàtic en què els espectadors tindran via lliure per establir relació entre la música, el moviment, la interpretació i la llum, comenta el director, Joan Maria Segura. Es tracta d'un passeig, també amb joc i humor, “perquè en el món de l'art també hi ha ganes de passar-s'ho bé”, relativitza Güell. L'obra es podrà veure dos únics dies al cartell del Grec (avui i demà) a l'Espai Lliure. La temporada vinent farà estada a La Seca.
Udol remet a la lluna, la nit, el moment que tot és possible. En la recerca, les dues actrius constaten que hi ha moltes coincidències en el procés de creació, amb la disciplina que sigui. L'obra es tanca amb el motiu pel qual va començar el treball dramatúrgic, un poema d'Allen Ginsberg. Tot i que no es reciti, el text de Samper coincideix amb el cant d'alerta del poeta: l'art és necessari i9 ens fa més lliures, més oberts, ens fa créixer, diu Anglés.
En aquest sentit, la peça és un homenatge als espectadors: “els ho agraïm perquè gràcies a ells existim”. És una evident reacció al pragmatisme de les retallades que avantposa sempre el què és tangible davant de l'esperit.
La temporada de Marilia Samper va començar amb una adaptació contemporània d'una història grega,F3dra. Ara, després de la bona rebuda que ha tingut l'emocionant i continguda L'ombra al meu costat (TNC), torna amb Q Ars. L'espectacle s'ha acabat de cuinar en els assaigs.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU
INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR CASTELLVÍ, ORIOL GENÍS, ÀNGELS POCH i ALBERT PRAT
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA TALLERS (TNC)

Història d'una absència, una història d'amor en majúscules i com superar la tragèdia, tot això barrejat és L'ombra al meu costat. Deu minuts de felicitat que sembla fictícia ens endinsa en un món de cop ple d'angoixa. Una família ídil·lica que es veu sacsejada per un fet horrible, i com cadascú dels seus membres aconsegueix o no superar-la.

Marilia Samper torna a construir un món màgic, amb una forma d'escriure única i una mica d'esperança fent veure que la salvació és possible. Realitats, somnis i ombres es donen cita en una escenografia que de l'Enric Planas i la il·luminació de l'Elisenda Rodríguez que compleixen fill per randa amb els desitjos de l'autora de barrejar la realitat i la ficció en un mateix espai. 

Meravellosa tornada als escenaris de la Cristina Plazas fent una mare que no entenc el que li han fet a la seva filla i perquè i és incapaç d'assumir tot aquell dolor. La Cristina Plazas torna a demostrar la seva força escènica que el seu partenaire l'Àlex Casanovas sap aprofitar i convertir la seva interpretació en una representació mesurada del dolor. I juntament amb la parella un altre dels papers estel·lars, l'interpreta el David Vert, que després dels T6 d'aquest any queda provada la seva versatilitat tant pel drama com per la comèdia.

Marilia Samper ha aconseguit amb la seva forma poètica d'escriure regalar-nos el millor T6 de la temporada i un dels millors que han passat per la Sala Tallers. Sense dubte aquesta temporada portarà gravat el seu nom i espero que no sigui l'única. Bravo.

L'OMBRA AL MEU COSTAT

by on 12:13
TEXT i DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER TRADUCCIÓ: MARC ARTIGAU INTÈRPRETS: ANNA MOLINER, CRISTINA PLAZAS, ÀLEX CASANOVAS, DAVID VERT, ÒSCAR...


Desde que ví Fedra (Sala Beckett) a inicios de la temporada, tenía ganas de entrevistar a esta dramaturga. Después de aquel montaje, vino Dos punkis y un vespino al Teatre Gaudí y ahora recala en la Sala Tallers del TNC con su T6, L’ombra al meu costat, un texto sorprendente, lleno de juegos teatrales, de tensión dramática y con una gran poética. Esta temporada lleva grabada su nombre y esperemos que a partir de aquí, vengan muchas más. Marilia Samper, recordad su nombre.

Te propusieron hacer un T6 y pensaste “Voy a hacer un dramón” o ¿cuál fue el proceso?

Me propusieron hacer un T6 y me entró un miedo atroz. Me cogió tan de sorpresa que me empecé a plantear primer porqué yo, cosa que le tengo que agradecer al Sergi (Belbel) porque ya desde el Institut del Teatre me animaba para que escribiese. Yo escribo poco porque escribo cuando me apetece contar algo, me cuesta trabajar por encargo. Por ejemplo Fedra de Q-arts de Teatre fue un encargo pero tardé un año en escribirla. No quiero escribir por escribir. Aquí era por encargo, con unos plazos y condiciones fijas, pero tuve que empezar a buscar qué cosas me motivaban. No sabía, tampoco qué género escoger, sí es verdad que me siento más afín al drama que a la comedia. Pensé varias cosas pero al final me decanté por esta historia sobre la desaparición que ya hacía tiempo que quería escribir pero que había dejado de lado porque no encontraba la forma. Quería escribir sobre cómo se vive en el seno de una familia una desaparición.

Dices que escribes sobre lo que te conmueve, sobre lo que te hace sufrir, pero que no escribes grandes historias, ¿ésta no es grande?

Realmente es la primera vez que he construido una trama un poco más compleja porque mis textos siempre son viajes personales, no pasan muchas cosas. Una de las críticas más duras que he recibido sobre L’ombra al meu costat es debido a que no queda resuelta la historia, pero para mí no era lo importante.

¿Es una historia real ficcionada o todo es ficción?

Son partes de diferentes noticias que yo había leído hacía tiempo. Quería reflejar cómo se dirigiere ya no sólo la desaparición sino además cuando se da el caso de tortura y ensañamiento con la víctima, cómo lo lleva su familia.  Me he arrepentido durante el proceso un montón de veces porque me ha costado bastante escribir el texto, tuve dificultades para encontrar una estructura válida, la imposición de un reparto fijo con sus características de edad también influyó. Incluso a mitad de proceso estuve a punto de dar marcha atrás, y no lo hice porque pensé que no tendría tiempo de empezar otra cosa. Sino lo hubiera hecho. Sé que es una apuesta arriesgada, pero era sobre lo que quería hablar. Creo que cuando conseguí desligarme sobre lo que estará bien y no lo que no, lo que la gente pensará, es cuando pude encarrilar el texto y terminarlo.

Has centrado la historia en dos personajes, la chica que desaparece (Anna Moliner) y uno de sus amigos (Òscar Castellví), sobre todo la segunda parte, dejando de lado el dolor de los padres, ante la nueva situación, ¿por qué?

Primero para no caer excesivamente en el dramatismo. Es un punto que discutí bastante con Cristina (Plazas) e incluso Sergi (Belbel) me sugirió que mencionara algo sobre la madre al final, pero me parecía una vulgaridad tener que incluir dos o tres frases que explicaran la situación de la madre. Prefería que la gente lo entendiera o no, o se preguntara porqué ese personaje toma la decisión que toma. Y esa decisión queda reflejada en Alba y en el personaje de Óscar durante el resto de la obra y vemos cómo les afecta.

El montaje está lleno de sorpresas que mantienen al espectador con la atención al 100%, ¿en el proceso de escritura ya piensas en la reacción que puede tener el espectador?

Sí y no. Quizás más en la puesta en escena, pero sin duda no me esperaba determinadas reacciones del público. Por ejemplo, me sorprende que hay gente que dice que es un texto muy duro y que sale bastante afectada. Este hecho me sorprende porque para mí nunca lo ha sido. De hecho, mi gran temor es que fuera un melodrama ñoño. Cuando acabé de escribir el texto, empecé a peinarlo porque pensé que sería un culebrón insufrible.
Con respecto a la sorpresa final, pretendía jugarlo así, dejando pistas pero no para que todo el público lo viera, simplemente como permitiendo que el que viera todos los niveles de la obra lo pudiera averiguar.

La obra empieza muy feliz, con una felicidad casi irreal, pero en menos de diez minutos comienza el sufrimiento y casi hasta el final dura el drama, pero has decidido acabarla con un final feliz, ¿por alguna razón en especial?

Quería presentar a una familia con una relación deliciosa, al principio para que luego también viéramos cómo se iba desintegrando esa relación. A mi me gustaba esa elipsis temporal de contar inmediatamente, de pasar de ese momento dulce al desasosiego de la desaparición de Alba. Porque en realidad, en la vida te pasa, en un segundo te cambia todo.

Una de las sorpresas es la introducción de un personaje extraño (Albert Prat), que nada tiene que ver con la familia, ni con Alba. ¿Qué papel representa?

En todo el proceso de documentación que hice para escribir la obra, totalmente anárquico, entre las cosas de prensa que utilicé, usé una historia que creo que sucedía por la zona de Tarragona hace unos años, un par de magrebíes fueron detenidos por unos asaltos con violación y más tarde se descubrió que eran inocentes. Estuvieron muchos años en la cárcel, todas las víctimas en ruedas de reconocimiento, los acusaron. Finalmente, los psicólogos explicaron que cuando una persona sufre un ataque así, sólo busca un culpable y si tiene algo parecido al de verdad dirá que es él por la necesidad de justicia. Es muy difícil culpar a una persona de tu propia familia o entorno, que suele ser los culpables que a uno de fuera. Este personaje es el cabeza de turco, pero a la vez es tan evidente que es inocente que hasta duele acusarlo.

¿Le acusan todos menos la madre?

Por eso también quería que existiese ese personaje. Cuando una persona lo ha perdido todo, como es el caso de la madre (Cristina Plazas), de pronto se crean vínculos inesperados con gente que se puede encontrar en la misma posición que tú. Es una historia de “amor” paralela, de dos seres que no tienen nada y que juntos se pueden ayudar de alguna manera. Para mí, son las escenas que fueron más fáciles de escribir y las que más me gustaron de montar. Además el trabajo que ha hecho Albert (Prat) es increíble, que después con la distancia del escenario no se visualiza del todo, pero en la sala de ensayo, la mirada de Albert era brutal.

A pesar de todo el sufrimiento has decidido que tenga un final feliz, por qué razón?

En el fondo cuando tu escribes algo, aunque no escribas sobre ti, de alguna manera lo haces o muestras la visión que tienes de la vida. El final feliz apareció sin querer, yo escribí el texto para hablar de otra cosa, quería hablar de la salvación, sobre la capacidad de rehacerse y por mi experiencia vital era necesario porque la capacidad de superación está en cada uno de nosotros y es necesario para seguir viviendo, aunque sea difícil de creer después de que te haya pasado una cosa así. El día de la primera lectura, llevé como referente el caso de Sabine Dardenne, una chica belga que fue secuestrada a los ocho años y sometida a abusos sexuales y que ha relatado su experiencia un libro cómo ha conseguido llevar una vida normal, incluso su familia fue la quien recibió atención psicológica, pero ella no.

Además de los actores que pertenecen a la compañía del T6 (Oriol Genís, Àngels Poch, Anna Moliner y Òscar Castellví), has escogido a dos pesos pesados como Álex Casanovas y Cristina Plazas, ¿por alguna razón especial ellos y no otros?

Cristina Plazas fue mi primera opción desde el principio. Además, recuerdo que cuando lo propuse desde el Nacional me dijeron que sería muy difícil porque estaba trabajando el televisión en Madrid y, para sorpresa de todos, fue que sí inmediatamente. Ella tuvo fe en el proyecto desde el principio, sin ni siquiera haber leído el texto, sólo con mis explicaciones de lo que quería escribir. Y a partir de ahí comenzamos a buscar su partenaire, el personaje masculino. Fue bastante difícil por el tipo de hombre que buscaba, la edad, están trabajando todos, y sobre todo tenía que ser un actor potente para estar al lado de Cristina porque es brutal, tenía que ser un actor que la acompañara, que ella no se lo comiera. Y fue el Nacional el que me propuso al Álex porque ya estaba haciendo El mercader de Venècia, le pasé el texto y aceptó. Y el caso de Albert Prat fue distinto, porque yo quería que su personaje lo interpretara un inmigrante frágil como los magrebíes que venden bolsos por las calles. Y un día ví a Albert y comencé a imaginarme que podría ser el ideal para interpretar a este personaje, y creo que ha sido un gran acierto por su dulzura y la extrema debilidad que ha aportado al personaje.

Particularmente me encanta la escenografía, sobre todo la metáfora del bosque, ¿Cómo se te ocurrió esta puesta en escena?

Tenía la idea desde el principio de que el bosque invadiera la casa. Pero claro sabia que quería tener esa presencia allí, pero a la hora de montarla no sabía cómo conseguirla. Y al escribir la escena del sueño, ya menciono como de repente aparece un bosque. Entonces Enric Planas, el escenógrafo, empezó a sufrir para intentar llevarlo a cabo porque en la Sala Tallers no lo puedes hacer todo por las condiciones técnicas que hay, no puedes subir y bajar cosas, se tiene que montar. Me hubiera gustado que el techo también desapareciera, pero no era viable. Pero Enric encontró una solución, con los mismos pilares de la casa se construye la idea del bosque. Además, me ayuda a crear el juego de luces y sombras, ese punto tenebrista que adquiere la obra, como si estuviera entre la pesadilla y la realidad. Porque es un espectáculo básicamente emocional y sensorial, es decir, la función del tiempo y la acción está guiada por el recorrido emocional de los personajes.

Escribes en castellano y después te lo traducen al catalán (Marc Artigau), ¿pero no se pierde nada por el camino? ¿No te has planteado montarlas en castellano o es porque tendrías un circuito más cerrado?

No es necesario. Aquí el teatro se hace en catalán y está bien. No tengo ninguna necesidad de cambiarlo, a no ser que algún día me dé por escribir en verso, que no es el caso. No me lo he planteado. Con Dos punkis i un vespino si hay la opción de hacer bolos fuera, por supuesto la haríamos en castellano, pero aquí es necesario hacerlas en catalán. De hecho me encanta como las traducciones que hace Marc Artigau, que es también poeta y sabe interpretar perfectamente mis textos.

Hace dos meses entrevistaba a Llàtzer García y le decía que esta era su temporada y él me respondía que era la temporada de Marilia Samper. ¿Te queda algún proyecto o después del T6 coges vacaciones?

Estoy escribiendo unos textos para Q-Arts de Teatre para el Grec, que se representará dos días al Espai Lliure, Udol, el título viene de un poema de Alan Greenberg Howl. Es un espectáculo muy visual dirigido por el Joan Maria Segura de Egos Teatre, básicamente de movimiento y música y hay algunos textos que yo les he escrito para que les sirvan de camino. Es un espectáculo que trata sobre el arte, la visión que tenemos de él o como nos gustaría, cómo se vive desde dentro un proceso creativo. Son textos de diferente índole, hay textos que son de humor, otros más poéticos. Y además dirijo a Parking Shakespeare Trabajos de amor perdidos. Éste será mi año pero el que viene no lo es porque de momento no tengo nada. Pero bueno, todo viene cuando viene.

Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) Fotos: David Ruano


L'ombra al meu costat podria ser el conte de La caputxeta vermella , però en una versió sinistra en què el llop es poleix la nena directament al bosc. Per això Marilia Samper ha situat a l'escenari de la Sala Tallers del TNC una casa amb columnes de fusta que es va transformant en bosc inhòspit a mesura que l'absència d'una filla es fa més dura i insuportable, i la seva ombra, més allargada.
L'Alba, filla única, viu en una família impol·lutament feliç. Fins que desapareix. No deixa cap senyal físic, però sí un rastre d'amargor, retrets i silenci entre els seus pares. Marilia Samper tracta des del dolor més íntim un cas dels que podrien aparèixer a les pàgines de successos dels diaris. De fet, la va inspirar el fet de llegir una notícia real d'una noia violada i morta, i va pensar: "¿Se'n pot dir vida del que et queda després d'una cosa així?" "Escric perquè m'agrada fer-me hipòtesis sobre coses. No escric sobre mi, tot i que sempre tingui un punt de vista personal, però m'agrada posar-me en un altre lloc, en una altra pell. És com jugar a les nines, una diversió". Només que en aquest cas es tracta d'un joc macabre. "És un drama amb pinzellades de poesia importants, entre David Lynch i García Lorca", deia el director del Nacional, Sergi Belbel.
El tema és l'absència, però Samper s'hi acosta des de tres històries que s'acaben trobant: la de la família que perd la filla (interpretada per Àlex Casanovas, Cristina Plazas i Anna Moliner), la relació tirànica d'un pare amb el seu fill en absència de la mare (David Vert i Òscar Castellví) i la relació optimista d'una parella de vellets (Oriol Genís i Àngels Poch), els únics a aportar llum i un missatge vitalista a L'ombra al meu costat , un bosc per on també es passeja un estrany (Albert Prat). El paper dels dos vells, que gaudeixen de la petitesa de tenir-se, malgrat les desgràcies viscudes, és el quid de l'obra, la catarsi final, segons Samper: "La superació és possible. Però viure ancorat en el passat i en els nostres dolors i ferides obertes impedeix arribar a la felicitat", diu. Però aquesta és la seva lectura. Sobre l'escenari, el drama és implacable.
Cristina Plazas reconeix que des de la primera lectura la pena se li va ficar als ossos. "T'has de tirar a la piscina. Jo encara no entenc del tot el meu personatge, perquè la parella és molt animal, molt poc reflexiva. No tothom pot superar el dolor", opina l'actriu. Casanovas ho veu com una baixada als inferns en una hora i quaranta minuts. "Cada personatge funciona d'una manera diferent a l'hora d'encarar el dolor", destaca Àngels Poch.
Una companyia que creix
Aquesta és la tercera temporada -i encara en vindrà una quarta- que el cicle T6 compta amb un equip d'actors fix per a totes les obres de nova autoria. En certa manera, és una companyia estable de facto , una idea que Sergi Belbel va voler provar per demostrar que seria rendible econòmicament i estèticament d'aplicar, en format gran, al Nacional. Ja ho farà el seu successor, si pot i vol.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

DRAMATÚRGIA: MARILIA SAMPER i LLÀTZER GARCÍA
DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER
INTÈRPRETS: JAVIER BELTRÁN, ORIOL CASALS, MUGUET FRANC i XAVI FRANCÈS
TGB

Aquí es compleix allò de que la bona confitura en pot petit. Dos punkis i un vespino té un embolcall de comèdia/muntatge sense gaires pretensions, però si obriu el caramel hi ha molt de suc a dins. El Nadal com a teló de fons perquè és l'època ideal per explicar solituds, insatisfaccions, desitjos no complerts i d'altres que hem de fer tots els possibles perquè es compleixin. 

Quatre personatges, dos punkis amb vespino incorporada, el noi que treballa a la gasolinera on es desenvolupa tota la trama i una noia que ha fugit de casa, de la seva família i del seu promès. A partir d'aquí un munt de confessions es posaran damunt la taula i serviran perquè l'espectador es vagi fent la seva idea de com acabarà tot. Malgrat de durant l'hora i quart que dura la funció el text dóna moltes voltes, el final es bastant previsible, no es deixa res a l'interpretació.

No caldria posar 'peròs' a la feina de cap dels quatre actors, però si que sobresurt el Xavi Francès que interpreta al noi que treballa a la gasolinera, potser el personatge més indefens quan veu el seu establiment okupat per tres individus que no tenen cap intenció de marxar-se i que pretenen passar la nit. I també és el personatge amb més parts còmiques de tots.

Dos punkis i un vespino és un conte de Nadal diferent, sense els clixés habituals i que qüestiona perquè hem de ser obligatòriament feliços en aquestes dates. Sense dubte aquesta és la temporada de Marilia Samper, que ja ens va meravellar amb F3dra (Pleasure and Pain) al començament de temporada i que esperem ansiosos el su T6. La segona mà, la del Llatzer García, tampoc cal perdre-la de vista.

La dramatúrgia catalana ha agafat volada i això ja no hi ha qui ho aturi, esperem.

DOS PUNKIS I UN VESPINO

by on 16:24
DRAMATÚRGIA: MARILIA SAMPER i LLÀTZER GARCÍA DIRECCIÓ: MARILIA SAMPER INTÈRPRETS: JAVIER BELTRÁN, ORIOL CASALS, MUGUET FRANC i XAVI ...

El Teatre Gaudí Barcelona (TGB) y el Versus ponen el foco en la juventud actual invitando a tres compañías catalanas de reciente creación. Sus montajes reflejan el desasosiego de una generación que no ve nada claro el futuro. «De pequeños nos lo han dado todo y, ante la dificultad de interpretar lo que soñábamos, hemos creado una compañía para intentar salir adelante y exponer nuestra visión de las cosas», dice Oriol Casals, que participa como actor en Dos punkis i un vespino. la obra de Marilia Samper y Llàtzer Garcia que esta noche abre el ciclo Ens fascina el present en el TGB.

Los tres montajes tienen en común dos cosas: muestran el desencanto de los jóvenes ante un mundo que se desmorona y lo hacen con un humor ácido. «Hace 10 años tenía un sueldo y pensaba que hoy sería más rico aún. Pero cuando te quedas en pelotas, sin trabajo, te das cuenta de que eres un mediocre o un punki», comenta Albert Boronat Herreros, autor de Vamos a por Guti, de la compañía Projecte Nisu nacida en el 2010. La pieza, que mañana recala en el Versus, relata como un grupo de amigos planean secuestrar al jugador del Real Madrid para hacerse ricos.

Mediocres, que se presentará en el Versus a partir del día 15, «es un retrato de nuestra generación con un tono lúdico y cómico», afirma Núria Vizcarro Boix, actriz y autora del texto. La obra bebe de las experiencias y sentimientos de todos los miembros de la compañía. Cada uno de ellos interpreta una vertiente distinta de un mismo personaje, como sucedía en La cabeza de Herman.

Fuente: Marta Cervera (www.elperiodico.com)

TEXT: MARILIA SAMPER
DIRECCIÓ: PEP PLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, JAUME MADAULA i MONTSE MORILLO
PRODUCCIÓ: Q-ARS TEATRE i CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES DE TERRASSA (CAET)
SALA BECKETT

Q-Ars Teatre volia revisar el mite de Fedra i se'n va anar a buscar a Marilia Samper que només amb tres requisits ha construït un text molt punyent que et deixa sense respiració des del primer minut. Hi ha dos Fedras actualitzades: Freddy (Mercè Anglès), una dona casada i maltractada pel seu marit al que ama però no de la mateixa manera que al seu cunyat amb el que treballa en una taverna. Vera (Anna Güell), una actriu que ha viscut l'èxit però que ara viu d'aquells moments i de l'amor per una professió que no la retorna tot el que ella dóna. 

El triangle femení el completa Sarah Kane (Montse Morillo), l'autora anglesa que després de tota la polèmica que van suscitar les seves obres, es va suicidar quan tenia només 28 anys. Per últim, Jaume Madaula representa els tres papers masculins: Billy, el cunyat de Freddy; l'infermer que tracta a Sarah quan es internada per intent de suïcidi; i un jove actor que increpa el mal comportament de Vera.

Anna Güell i Mercè Anglès és una parella que funciona damunt de l'escenari, malgrat que en aquesta ocasió no comparteixen escenes. Montse Morillo, a la que fins ara només coneixíem per la tele, demostra que pot ficar-se en papers extrems, això sí ha de vigilar alguns tics per diferenciar personatges. Jaume Madaula resulta tot un showman, que al mateix temps canta, balla i/o interpreta. Tot un diamant encara per tallar.

Montse Amenós signa una escenografia d'autodestrucció física. Tres espais, tots tres construïts sobre llits de manicomi: la taverna, el psiquiàtric i el camerino on es passa el temps Vera, lamentant-se de la seva vida. La il·luminació de Sylvia Kuchinow i l'espai sonor i la composició musical de Bárbara Granados encara dóna a l'espai un toc més aterridor tota l'estona.

Marilia Samper dibuixa unes Fedras colpidores, punyents, esfereïdores, sorprenents, però sobretot molt realistes. Un muntatge que arriba, et toca i no et deixa indiferent. Marilia Samper farà doblet aquesta temporada al maig a la Tallers del TNC dintre del T6. Sense dubte una autora per seguir la pista a partir d'ara.

F3DRA (PLEASURE & PAIN)

by on 14:30
TEXT: MARILIA SAMPER DIRECCIÓ: PEP PLA INTÈRPRETS: MERCÈ ANGLÈS, ANNA GÜELL, JAUME MADAULA i MONTSE MORILLO PRODUCCIÓ: Q-ARS TEATR...