TIRANT LO BLANC




FITXA ARTÍTICA

TEXT: JOANOT MARTORELL

DIRECCIÓ: CALIXTO BIEITO

INTÈRPRETS: Joan Negrié, Lluís Villanueva, Mingo Ràfols, Nao Albet, Josep Ferrer, Carles Canut, Beth Rodergas, Roser Camí, Victòria Pagès, Begoña Alberdi, Marta Domingo, Belén Fabra, Alina Furman, Alícia Ferrer.

PRODUCCIÓ: INSTITUT RAMON LLULL, ROMEA, AJUNTAMENT DE VILADECANS

TEATRE ROMEA



Tirant lo Blanc, la primera i més important novel·la de la literatura catalana, ha estat considerada per acadèmics i aferrissats defensors un dels pilars fonamentals de la novel·la total en la literatura universal, pedra elemental per a entendre la narrativa en majúscules tal com la coneixem avui en dia. Hereva de sagues artúriques com de cavalleries, Cervantes la va salvar de les flames en la famosa escena del Quixot.

En Tirant es narren les gestes èpiques i amoroses del cavaller protagonista de l’heroica missió d’alliberar Costantinoble de l’amenaça de l’Imperi turc, es dibuixa una panoràmica acurada i humana de l’ordre social i moral de l’edat mitjana en una aproximació que està a cavall de la crònica històrica més crua i de la ficció.

Aquesta obra podria tenir un subtítol “Com es pot espatllar un clàssic volen adaptar-ho als temps moderns”. Per endinsar-se en l’obra l’espectador necessita realitzar un poderós esforç mental, perquè tota l’obra podria passar per qualsevol altre si no s’escolta les poques vegades a les que s’esmenta al Tirant.

No se li pot restar mèrits per la posada en escena, massa pesada en certes ocasions, massa sense venir a compte en altres, massa no sé sap perquè. Per resumir l’obra es pot dir què és l’obra dels perquès. Per què fan ara això? Per què ara surten tots vestits així? Per què han d’esquarterar dos conills damunt de l’escenari per explicar-nos què? Moltes preguntes que es queden sense resposta després de les tres hores i quart amb entreacte inclòs.

Moltes efectes, música, cançons operístiques en directe, parts fastigoses, millor anar a veure-la amb l’estomac ple de fa temps o directament buit, però molt poc argument visible. Calixto fa servir el clàssic català per criticar la societat actual, de despropòsit rere despropòsit, fer les coses perquè si, sense una raó determinada i no posar límits a la ment i als actes humans.

No brilla cap interpretació, la majoria estan molt fluixos, també perquè es fa difícil veure’s representat en cap d’ells. Belen Fabra, Marta Domingo i Victòria Pagès, es troben un punt per damunt dels seus companys, però sense gaire parenceries.

El Calixto Bieito ha volgut tornar a inventar i donar un altre aire a un clàssic però qui vagi al teatre a trobar el mític cavaller es quedarà decebut amb aquesta versió, la qual només fa servir alguns elements de la novel·la. El Calixto ha volgut fer una festa teatral on es barregen l’home en tota la seva esplendor però alhora en tota la seva brutalitat i decadència.



No hay comentarios:

Publicar un comentario