Mostrando entradas con la etiqueta Calixto Bieito. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Calixto Bieito. Mostrar todas las entradas


Fuente: Rosalía Sánchez (elmundo.es)
El teatro Schiller, sede provisional de la Staasoper de Berlín, se ha puesto en pie esta noche para ovacionar la puesta en escena que Calixto Bieito ha ideado para 'Hanyo', de Toshio Hokosawa (Hiroshima, 1955). Un Bieito contenido, poético y sutil, que constituye sin duda un valor añadido a la partitura japonesa y que alcanza un gran nivel de profundidad en esta nueva coproducción del Festival Trienal del Ruhr y la Staatsoper de Berlín.
El argumento de 'Hanyo' se basa en una obra de teatro 'nô' de Yukio Mishima (1925-1970). Partiendo de un relato medieval, Mishima construyó una historia llena de erotismo y sofisticación emocional que capta mejor que nadie la relación entre Oriente y Occidente y la pulsión entre sexo y muerte. Narra la historia de una joven que espera eternamente a su amante, que prometió volver, y Bieito convierte la niebla en elemento onírico y confunde la perspectiva entre la lucidez y la demencia gracias a unas vías del tren que proceden del lejano fondo del escenario y atraviesan en una línea imaginaria el patio de butacas, directamente al subconsciente del espectador para situarlo en el centro del conflicto, en el límite entre la razón y la locura.
La acción transcurre en una estación de tren abandonada y el director de escena se empapa del minimalismo zen en sus elementos, en un equilibrio perfecto entre la música y la escena. Él mismo ha reconocido: "Es la primera vez que acepto dirigir una ópera tanto por la fuerza del libreto como por la belleza de la música". Bieito se ha lanzado al pozo de los sentimientos profundos y obsesivos del amor y la autodestrucción, ideando un contexto oscuro en el que la joven espera para siempre, como metáfora bellísima e intensa del desengaño y la trayectoria vital.
Sin duda han contribuido al éxito del estreno los tres exquisitos cantantes, Ingela Bohlin en el papel de la perdida Hanko; Ursula Hesse von den Steinen como la posesiva y desamada Jitusko y Georg Nigl como Yoshio, cuya llegada no rompe la línea eterna de la desesperación.
Dirigiendo la orquesta, que actuaba como personaje fantasmal y aparecía maquillada como tal, Günter Albers se centró en el contraste de matices desde el extremo de la suavidad a la dramaturgia expresionista, logrando una interpretación misteriosa y con gran sentido dramático de la refinada y dinámica partitura, que vuela desde la obra e teatro original para elevarse hacia los sentidos más exigentes.

Respeto por la trascendencia

La obra, por cierto, aparece publicada junto con otros cuatro textos en un libro de la editorial Gallimard francesa sobre teatro 'nô' moderno de Mishima, traducido y prologado por Marguerite Yourcenar. La escritora sale al paso del pensamiento de Claudel a propósito de las diferencias entre el teatro griego y el 'nô' afirmando que, por muy distintos que sean, "confluyen en los dos grandes resortes de la tragedia: el terror y la piedad".
Las piezas 'nô' de Mishima, como las antiguas de las que en cierto modo son herederas, participan de un carácter ritual, alusivo, ceremonioso y nostálgico. Bieito ha sabido situar el miedo y la compasión en primer plano y el público le ha agradecido su exquisito respeto por la trascendencia.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Tot evoluciona. La consistència de les companyies estables vinculades a una sala és ja una entelèquia. Fins i tot, les vinculacions, habitualment més duradores entre els equips artístics i les sales són, avui, inestables. Ara, cada projecte busca el millor espai on situar-se. I això no casa amb la necessitat de mantenir fidelitats. Les sales i els seus directors entenen que aquests són anys de compartir creadors i projectes.
A teatres com el Lliure ja fa anys que es van desintegrar la companyia històrica (també en el nou intent d'Àlex Rigola durant els seus primers anys a la direcció del teatre). Calixto Bieito va construir una mena de companyia al Romea amb Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz i també Roser Camí, Lluís Villanueva, Victoria Pagés o Àngels Bassas, que també completava amb Joel Joan, Josep Maria Pou i, fins i tot, Juan Echanove. Però ja abans de l'últim any de Bieito al Romea la companyia ja estava desmembrada pràcticament. Ara, Julio Manrique manté la fidelitat dels actors que van treballar amb ell en les produccions de La Troca, però encara és d'hora per considerar que fan estada tot l'any en un teatre. Al TNC només hi ha hagut una companyia estable, per a brindar les últimes produccions del T6 però, tot i així, no para de variar. Hi ha excepcions notables: La Cubana manté històrics en la seva actual producció de Campanades de boda al Tívoli mentre que Dagoll Dagom es reserva llocs a la fitxa artística de La família irreal, al Victòria. Al Lliure, enguany han tancat un curs sencer amb l'actor Francesc Orella, tot un sudoku als repartiments.
També s'atomitza ara les relacions dels equips artístics amb les sales. De fet, exemples com la companyia Flyhard amb el seu espai del carrer Alpens, la Perla29 a la Biblioteca de Catalunya o, darrerament, Gataro a l'Almeria Teatre i l'equip de l'Atrium a la sala homònima, busquen l'oportunitat de fer el salt a sales comercials o, si més no, de major aforament per poder donar una vida més confortable als seus repartiments artístics.
La Perla 29, a hores d'ara, per exemple, mostra Natale in casa Cupiello a la Biblioteca de Catalunya, mentre, també fa funcions de la reposada i celebrada Incendis al Teatre Romea. I és més, també hi ha la producció de Cyrano (amb Pere Arquillué de cap de cartell) al Centro Dramático Nacional, a Madrid fins aquest diumenge. És una companyia, indubtablement, de moda que ha hagut de passar molt temps buscant un espai estable per a fer-se visible a Barcelona, fins que al 2004 els hi van deixar un espai a la Biblioteca de Catalunya.
La companyia Flyhard, abans d'obrir el local com a sala, va fer provatures a la Villarroel (amb l'apadrinatge de Javier Daulte), així com a la Sala Beckett i el Versus o, fins i tot, el Club Capitol. Ara, el seu camp de proves és Alpens. I quan una peça troba sortida es projecta a sales més o menys comercials (És el cas deBurundanga de Jordi Galceran o de Litus de Marta Buchaca, a l'Espai Lliure). En aquesta conjuntura també provaran el salt Raimon Molins i l'equip d'Atrium, fent una nova versió de Litoral de Wajdi Mouawad al Romea, un altres text sobre la tetralogia de la immigració escrit per l'autor canadenc d'origen palestí. També l'obertura de l'Almeria Teatre o recentment, la reobertura de Teatre Akademia és el resultat d'equips de creadros que es volen fer un lloc a l'aparador, per transcendir en sales més àmplies, més endavant.

Autors i obres es desplacen àgilment

Sempre s'havia dit que els empresaris de Barcelona són generosos i saben compartir èxits quan hi ha compromisos de la sala on s'ha acollit un èxit. Exemples gràfics són El mètode Grönholm i Mar i Cel (del TNC a Poliorama o Victòria, respectivament). Però també musicals com Siete novias para siete hermanos,oFama que saltava d'un empresari teatral a un altre. Enguany, el Poliorama ha acollit Pàtria,, de Jordi Casanovas, després de triomfar al Lliure de Gràcia. També s'havia parlat d'allargar temporada de La Bête, si el públic es quedava fora de les funcions del TNC, però ha estat una proposta que sembla descartada perquè el públic no ha respost tant com s'esperava i per les dificultats en la substitució d'anna Lizaran (que, de fet, ja va obligar a escurçar la gira).
Els autors, que fa una dècada en prou feines trobaven un refugi, ara viuen una feliç trobada amb els espectadors i programen en funció de la sala que serà més receptiva al seu treball, sigui compromès, còmic o indie. Aquest és l'any, per exemple, de Pau Miró que se l'ha protegit com autor resident del Lliure i, mentre ha aconseguit portar una peça a la Sala Beckett, Un refugi indie fins diumenge; o El viatge a la Lluna per a públic familiar que també estarà fins diumenge a la Sala Tallers del TNC. El cas de Casanovas també és simptomàtic. Ha fet temporada al Lliure i prepara la reposició al TNC d'Una història catalana.

Anys de compartir

by on 15:51
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat) Tot evoluciona. La consistència de les companyies estables vinculades a una sala és ja una entel...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,


Font: Eva Ontiveros (ara.cat)
Els londinencs han combinat l'arribada del fred amb un desembarcament de la cultura catalana a la capital anglesa. Una de les ofertes més sorprenents per al públic britànic és l'obra teatral Forests, de Calixo Bieito, en cartellera al Barbican Theater durant aquesta setmana. Bieito ha produït un treball únic i original, que ha estat ben acollit pel públic i la crítica britànica. Fa un mes l'espectacle ja es va poder veure dos dies al Temporada Alta gironí i tornarà al Romea al gener.
Basat en textos i versos de Shakespeare, Bieito -amb el dramaturg Marc Rosich- ha extret fragments de diverses obres per fer la seva pròpia obra. Es tracta d'una obra "oberta", tal com la descriu ell mateix, i on el fil conductor no és un argument clàssic, sinó els boscos i paratges naturals que apareixen als treballs del gran bard, d'aquí el títol Forests. La coproducció entre el Birmingham Repertory Teatre i el Barcelona Internacional Teatre és un intens viatge (de vegades de somni, de vegades de malson) des del paradís a l'infern, amb un sojorn al purgatori. Segons Bieito, la intenció era crear un bosc de paraules, música i cossos, i se n'ha sortit en l'aventura de presentar Shakespeare als britànics com mai l'havien vist.
'Homage to Catalonia'
L'oferta musical ha estat molt variada. Els Pets van encetar la temporada amb un concert divertit i surrealista a la sala Cargo i Els Amics de les Arts ho van arrodonir amb un doblet de concerts a Glasgow. Tots dos grups no només es van limitar a tocar per a un públic engrescat, sinó que a més van participar en xerrades universitàties. Al Regne Unit es pot estudiar català en 21 universitats, i aquest novembre els alumnes han tingut l'oportunitat de practicar la seva nova llengua amb els components dels dos grups. Lluís Gavaldà, d'Els Pets, va visitar el King's College de Londres, on encara es recordaven del recital de Raimon al mes d'octubre, per explicar-los què significava per al grup fer música en la seva llengua, i també per donar-los consell a l'hora de triar nom en cas de muntar una banda: "Penseu-vos ho molt bé, fins i tot si teniu possibilitats que us vagi bé". Els Pets pot sonar molt simpàtic però fa de mal traduir.
La Guildhall School of Music and Drama va optar per la clàssica i va oferir una sèrie de recitals en què, sota el títol Homage to Catalonia, músics catalans i britànics van interpretar obres d'Eduard Toldrà, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge.
En el camp de les arts plàstiques, Joan Barbarà presenta la col·lecció de gravats Mediterranean: works on Paper a la galeria 99 Mount Street de Mayfair i es pot veure art balear a l'exposició IsleArt de La Galleria del Pal Mall. A més, l'Arquitectural Association ha dedicat una retrospectiva al ceramista granollerí Antoni Cumella que continuarà oberta a la School of Architecture fins al desembre.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Fuente: EFE vía abc.es
El "enfrentamiento entre erotismo y religión" será el eje central de la ópera "Pepita Jiménez", adelantó en Buenos Aires el director españolCalixto Bieito, que estrenará su versión de la obra de Isaac Albéniz en Argentina el próximo 28 de octubre.
Bieito reconoció que desde hacía tiempo quería llevar a escena "la España gris de los sesenta y setenta y ese enfrentamiento muy español entre el erotismo y la religión, la represión sexual" y encontró esa oportunidad en "Pepita Jiménez", su primera ópera española.
La obra es una revisión de la ópera que Albéniz estrenó en Praga en 1896 basada en la novela homónima de Juan Valera y será cantada en inglés, idioma en que fue escrito el libreto original de Money-Coutts.

Ambientación inspirada en Buñuel

Uno de los grandes retos del montaje es la escenografía, que incluye una gran construcción de nueve metros con 28 roperos que abren y cierran sus puertas.
"Es una metáfora de España, un armario cerrado que se abre y en él aparecen recuerdos", indicó Bieito, quien censuró que en España "se impongan leyes de silencio que no ayudan a casi nada".
El director burgalés adelantó que la ambientación está inspirada en las películas del director español Luis Buñuel y en el largometraje "La tía Tula", de Miguel Picazo.
El elenco está encabezado por la soprano de origen alemán Nicola Beller Carbone, en el papel de Pepita Jiménez, y el tenor madrileño Enrique Ferrer, que interpreta al joven seminarista don Luis de Vargas.
Se trata de su segundo trabajo en Argentina, tras el éxito cosechado en 2010 con su adaptación de "La vida es sueño", de Calderón de la Barca, en el Teatro San Martín de Buenos Aires.
Bieito, galardonado en 2009 con el Premio de Cultura Europeo por "su aportación innovadora a la cultura europea", es uno de los directores de escena más reconocidos internacionalmente.
Sus provocativos montajes, como los de "Don Giovanni" o "Un ballo in maschera", han despertado admiración y escándalo a partes iguales.
«Pepita Jiménez» es una coproducción entre el Teatro Argentino de la Plata y los Teatros del Canal de Madrid, donde se presentará el montaje el próximo mes de mayo.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , ,


Font: Laura Serra (ara.cat)
El repte era majúscul fins i tot per al director Calixto Bieito: dos coproductors anglesos de tant de prestigi com el Birmingham Repertory Theatre i la Royal Shakespeare Company li van encarregar que fes una obra de teatre de Shakespeare, òbviament en anglès, amb alguns actors anglesos, per incloure-la dins el Festival Shakespeare de l'Olimpíada Cultural de Londres. Bieito va agafar del seu dramaturg de capçalera, Marc Rosich, i tres actors de confiança (Josep Maria Pou, Roser Camí i la cantant Maika Makovski) i va capbussar-se en la literatura del bard.
El resultat és Forests , "un collage fet a partir de textos de Shakespeare que té com a leitmotiv els boscos que apareixen a les seves obres", explica Rosich, que és qui es va amarar de l'obra completa del gran dramaturg per escriure un text bilingüe, català i anglès. El muntatge es va estrenar el 4 de setembre a l'Old Rep de Birmingham i ara arriba a Catalunya, aquest dissabte al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta. Del 10 al 27 de gener del 2013 la segona producció del Barcelona Internacional Teatre (BIT) passarà pel Teatre Romea.
"Quan Shakespeare vol parlar de la naturalesa humana, fa al·legories i metàfores amb els arbres, els ocells i la natura", diu Rosich. Aquesta és la lectura que els interessava. Van despullar les paraules de Shakespeare de les trames i els personatges originals i van reconstruir-les en una obra nova juxtaposant fragments o frases soltes que prenen un nou sentit.
El camí de la 'Divina Comèdia'
L'esquelet de Forests segueix el viatge de la Divina Comèdia de Dant. El periple s'inicia al Paradís, al bosc d'Arden d' Al vostre gust , "un lloc lluminós on tot és possible, el bosc de la infantesa", explica el dramaturg. La segona parada, el Purgatori, "és un bosc més nocturn, el de Somni d'una nit d'estiu ,Titus Andrònic i sobretot l'arbreda violenta de Birnam, on la natura es rebel·la contra Macbeth". I l'Infern final és el paisatge devastat d'El Rei Lear , "els penya-segats de Dover, on Shakespeare escriu els textos més pessimistes de la naturalesa humana", afirma Rosich. "És un homenatge a la paraula de Shakespeare més que cap altra cosa", segons ell.
Els autors van partir més de 20 textos per cosir un patchwork on l'original és inidentificable fins i tot pel públic anglès més expert: "Hi ha quatre línies de Hamlet , quatre de La tempesta , tres línies d' Al vostre gust , quatre del Timó d'Atenes i tot casa perfectament", destaca Josep Maria Pou. Els actors anglesos estaven tan perduts com els catalans. "Hi ha fragments que ni ells no han vist mai, perquè hi ha des de textos molt famosos fins a obres menys conegudes, joies d' Enric VIII i Enric VI ", diu Rosich. La crítica del Guardianafirmava que a Forests, " un muntatge de sang calenta, anàrquic i turmentat per imatges de mort", "tens la sensació que Shakespeare pertany tant a Barcelona com a Stradfort-upon-Avon".
Una creació col·lectiva
Els brodats del muntatge s'han fet a la sala d'assaig, amb els actors abocats a una feina intensa (per la banda anglesa són Hayley Carmichael, George Costigan, Katy Stephens i Christopher Simpson). "Cada dia arribàvem i teníem un text nou, estripàvem l'antic, l'havíem de tornar a estudiar, a provar. Ha sigut la felicitat suprema. Acollonia moltíssim -confessa un actor tan bregat com Pou-, però han sigut els dos mesos més interessants de la meva carrera. És com un premi de final de carrera!" Signa el mateix respecte poruc, al seu costat, Maika Makovski, que interpreta amb veu, guitarra, piano i altres instruments vuit temes musicals a partir també del vers de Shakespeare o bé inspirats en la seva obra. Els actors anglesos també fan petites incursions al català. D'una Babel idíl·lica, però, es passa a un caos fosc amb fronteres lingüístiques més clares.
"El més difícil és que no interpretem uns personatges -explica Pou-. Per a un actor, el personatge és el camí per passar per totes les emocions, i aquí cadascú s'ha construït el seu amb frases que en l'original diuen persones molt diferents. Som com una simfonia a sis veus on tothom té la seva ària. Aquí jo tinc avantatge perquè jo sóc l'únic que ja és al bosc quan arriben els altres". L'espai és obra de l'escenògrafa habitual de Bieito, Rebecca Ringst.
Ahir van presentar l'espectacle actors i dramaturg -Bieito està muntant l'òperaPepita Jiménez d'Albéniz a Buenos Aires- en una visita fugaç després de la funció de Toledo i Avilés i a punt de marxar a Amsterdam, abans de passar per Girona, Vitòria, Madrid i Londres. "El BIT va endavant amb dificultats, com tot", deia Borja Sitjà.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,