HEDDA GABLER

FITXA ARTÍTICA

TEXT: HENRIK IBSEN

DIRECCIÓ: PAU CARRIÓ

INTÈRPRET: Áurea Márquez, Jordi Rico, Anna Alarcón, Ivan Benet, Àngels Poch i Jordi Figueras.

PRODUCCIÓ: LA PERLA29

BIBLIOTECA DE CATALUNYA

“Viure vol dir combatre l’aparició de potències obscures dins d’un mateix; escriure, sotmetre a procés judicial el propi jo”

Hedda Gabler és, sense cap mena de dubte, una de les grans peces d’Ibsen. Una confrontació, un xoc constant entre el desig i les aspiracions més elevades, i el conformisme i l’acceptació de la mediocritat. Hedda vol una vida plena de gest heroics, de grans festes, de luxe... però té el valor suficient per trencar amb l’estabilitat que té assegurada? I que passa si aquesta estabilitat acaba resultant avorrida i mediocre?

Ibsen ens proposa un debat no resolt, tots els personatges viuen en aquest debat, cadascun d’ells representa un camí diferent i no sembla que cap condueixi a la satisfacció. Un camí ple d’eleccions, de tries. Si triem allò que fem, triem allò que som? Som responsables de les eleccions dels que ens acompanyen? Una peça d’actors. Una història trepidant que trenca el destí de tots els personatges en només 48 hores.

Gran petit i sorprenent muntatge el que es pot veure fins al 9 de març a la Biblioteca de Catalunya. Amb un espai amb personalitat pròpia com és la biblioteca, amb la proximitat del públic i amb una entrada i sortida d’escena on l’espectador ha de fixar-se en el joc de llums es narra l’obra.

Sobrietat i austeritat en la posada en escena, amb un escenari central amb grades a tres bandes i pocs mobles, una taula de menjador amb cadires, una butaca i poca cosa més amb un terra de fusta rodejada de la típica sorra de la Biblioteca.

Però de totes maneres, i sense voler pas menysprear la resta, ho més important d’aquesta obra és el text, un gran text que fa rumiar com totes les persones podem tenir dintre una certa maldat o destrucció, com la protagonista de la peça, Hedda Gabler.

Una gran interpretació de l’Áurea Márquez, que fa un “flaco favor” a la resta dels seus companys que estan molt bé, però al seu costat, fan interpretacions correctes, sense ser gaires espectaculars.

Ho més significatiu és veure com els intèrprets esperen asseguts dintre de l’espai destacat de l’escenari el seu torn per actuar, com si l’obra sencera només fos un assaig de la peça i no hi hagués cap persona a la sala. Al principi de la peça, l’espectador pot trobar estrany la distinció de les diferents escenes o plans de l’entrada i sortida de personatges, ja que no se’n van per bambolines sinó que s’asseuen un metre més enllà d’on estaven actuant.

Tot resulta perfecte, encara que el que menys quadra són els penitencials seients que omplen la sala i que fan que l’espectador no trobi la perspectiva o posició adequada per seguir amb una certa comoditat l’obra.

“Per Déu, això no és fa!”