Mostrando entradas con la etiqueta Santi Ricart. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Santi Ricart. Mostrar todas las entradas


de EUGENE O'NEILL
versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ
adaptación lingüística PERE NAVARRO
dirección JOAN OLLÉ
intérpretes PEP CRUZ, LAURA CONEJERO, IVAN BENET, PEPO BLASCO, SANTI RICART, ÀNGELA JOVE, CARLES ARQUIMBAU, EDUARD MUNTADA, LAURA PUJOLÀS, GAL·LA SABATÉ y NÖEL OLIVÉ. 
músicos ÀNGEL CERDANYA "EL SUECO", IBAN BELTRAN/CAROL DURAN y LLUÍS GÓMEZ.
duración 2h y 15min
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Se preguntaba Joan Ollé en la rueda de prensa de presentación de la obra porqué O'Neill no se representaba más a Catalunya y creo que después de volverme a dar de bruces contra él la respuesta es que el 'creador' del teatro americano moderno se ha quedado obsoleto

La obra estrenada en 1924, unos años antes del famoso crack'29 nos traslada a Nueva Inglaterra en plena fiebre del oro. Sus personajes viven y mueren por conseguir el precioso metal en sus múltiples fórmulas, unos se van a la soñada California en su búsqueda mientras otros se quedan soñando con su bien más preciado, poseer una casa, la misma que se erige como la gran protagonista de una imponente escenografía de Sebastià Brosa



Hay dos señas características de esta versión de Iban Beltran y Joan Ollé la excesiva y descomunal escenografía que va girando atrapando la atención del espectador y a sus protagonistas como si fuera una jaula de la que no pueden ni quieren escapar. Y un lenguaje que sirve de excusa para dejar el catalán central aparcado y pasarse a una especie de 'parla' de la Garrotxa. Al minuto dos este hecho pasa totalmente desapercibido y no deja de ser una mera anécdota que está como no podía estar. 

Desig sota els oms es un melodrama lleno de codicia, mentiras, pasión, amor donde cuyas bases se fundamentan en un mito de la Grecia clásica, Eurípides. Se abusa de la tragedia hasta límites inimaginables y la dirección ha optado por imprimir un ritmo donde la tensión de algunas escenas acaba desapareciendo e incluso se podría llegar a afirmar que cae en una comedia forzada.

La obsolescencia se deja notar en el trato que se da a los roles masculino/femenino y en frases como "a una casa li cal una dona i a una dona li cal una casa" ("a una casa le hace falta un mujer y a una mujer le hace falta una casa"), para echarse las manos a la cabeza. La cosificación del la mujer no se queda ahí sigue en amenazas de violación o en el uso de la seducción como arma para conseguir su voluntad.



Con una primera parte aceptable dentro de lo que cabe, la segunda se ha dejado en libre albedrío. Con un ausencia más que notable de dirección, el montaje cae en un melodrama que supera los límites máximos que cualquier serial de sobremesa. Con tal situación, y aún teniendo un reparto de primera división, las interpretaciones caen en la afectación y la sobreactuación es tal que nada resulta ya creíble. 

Las mejores escenas interpretativas son las protagonizadas por Abbie (Laura Conejero) y Eben (Ivan Benet) durante el proceso de seducción y de descubrimiento de la pasión. Son los únicos donde el ritmo y la interpretación van a la par, donde la química parece emanar del escenario.

Desempolvar por desempolvar obras sin un claro objetivo es loable pero puede pasar que el polvo estuviera escondiendo una joya de arte o simplemente una de las obras que se merecieran más quedarse como fondo de armario más que como objeto trendy de la temporada


DESIG SOTA ELS OMS

by on 18:53
de EUGENE O'NEILL versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ adaptación lingüística PERE NAVARRO dirección JOAN OLLÉ intérpretes PEP ...

TEXTO: MARC ARTIGAU
DIRECCIÓN: MONTSE RODRÍGUEZ
INTÉRPRETES: RUBEN DE EGUÍA, MERITXELL CALVO, SANTI RICART y AINA CALPE
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: ROSER BLANCH
PRODUCCIÓN: FLYHARD PRODUCCIONS S.L.
SALA FLYHARD

Iniciamos la temporada de la Sala Flyhard, de mudanza y no porque la sala se haya trasladado de lugar, sino porque la obra lo requiere. Dos parejas se trasladan al mismo edificio y los de la mudanza intercambian sus enseres. De la mera anécdota que eso supone, Marc Artigau ha construido una obra de teatro.

Nos encontramos con la vicisitud de que no es el propio Artigau quien dirige la pieza, como bien suele suceder en la dramatúrgia actual, sino que la dirección recae en Montse Rodríguez. A la dirección hay que premiarla por sus cada vez más comunes giros cinematográficos, pero al mismo tiempo también se le puede recriminar el ritmo que ha otorgado a la pieza. Una comedia con un punto más que evidente de misterio debería optar por un ritmo mucho más rápido y fresco del que tiene, porque entre tantas piezas, tendidos a negro, el espectador empieza a mirar el reloj para comprobar, muy a su desgracia, que tan sólo a pasado una hora.

A nivel interpretativo, y pese a que el hilo conductor parezca el personaje del Ruben de Eguía, los personajes femeninos de Meritxell Calvo y Aina Calpe están mucho más definidos y brillan más que sus compañeros masculinos, que permanecen más en un segundo plano, como si no quisieran molestar.

Las cajas tienen su protagonismo en la puesta en escena. A medio camino entre salón, recibidor, portal de casa, ¡hay qué ver lo que dan de sí las 4 cajas que conforman la escenografía! Sin duda uno de los aciertos del montaje es sorprender al espectador, escena tras escena, con un mínimo cambio en la escenografía, para que su imaginación juegue con el resto.

La Sala Flyhard hasta los topes como siempre sea o no una comedia irregular, su público fiel sigue asistiendo obra tras obra a dejarse sorprender. Y, eso en los tiempos que corren, es de agradecer. 

CAIXES

by on 20:14
TEXTO: MARC ARTIGAU DIRECCIÓN: MONTSE RODRÍGUEZ INTÉRPRETES: RUBEN DE EGUÍA, MERITXELL CALVO, SANTI RICART y AINA CALPE DURACIÓN: ...

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: Ros Ribas
Tornar a encendre la foguera d’ Incendis no és tan fàcil. I no només perquè hagin passat tres anys des de l’estrena de l’obra de Wajdi Mouawad al Teatre Romea, sinó perquè en aquesta ocasió canviarà d’espai i s’haurà d’adaptar a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya: hi haurà menys aire però més proximitat. Oriol Broggi i companyia estan reassajant per trobar de nou la fórmula justa per a un espectacle que el 2012 va colpir el públic i es va convertir en fenomen.
“Tots ho afrontem amb respecte, perquè aquesta obra és com un monstre tancat en una gàbia, com el d’ El retorn del Jedi, i el dia de l’estrena el deixen anar i comença la lluita per explicar la història -diu la protagonista, Clara Segura-. Saps que abans ja l’has guanyat, però et requereix entrenament i concentració”. “Serà una oportunitat per agafar més seguretat en els moments que t’agradaven i donar una volta més als que potser grinyolaven -continua Màrcia Cisteró-. Han passat anys, ara t’ho mires amb certa distància, i això fa que descobreixis noves coses, més matisos”. “És com si es quedés l’essència de les coses i en canvi la forma la qüestiones més”, apunta Segura.
L’oportunitat de millorar 
Nina: “Quan ets dins l’obra els arbres no et deixen veure el bosc” 
“Tornar a interpretar un personatge que ja has fet és una de les coses fantàstiques que li poden passar a un actor. Perquè quan ets dins una obra, els arbres no et deixen veure el bosc. I al cap d’un temps, tens una perspectiva més àmplia. Potser et pots veure en vídeo i pots millorar coses que des de dins no veies. És una oportunitat d’or”, admet la Nina, que a la tardor tornarà a posar-se a la pell de la protagonista de Mamma mia! i es convertirà en l’actriu de tot el món que l’ha interpretat més vegades -fins ara hi ha dedicat 7 anys i la nova producció s’allargarà fins al març del 2017-. Pere Arquillué, que de nou és Un enemic del poble al Teatre Lliure, no hi coincideix: “Jo no sóc un actor que busqui la perfecció, sinó que intento portar el personatge en el moment que estic ara, disfrutar-ho com un joc des de l’ara i l’aquí”.
Emma Vilarasau no ha recuperat cap gravació abans de tornar a enterrar-se a l’escenari del Lliure per reviure Els dies feliços, perquè en té el record molt fresc: “Si canvies algunes coses és per buscar més profunditat, més sentit, més colors, més contrastos. Hi vas posant capes i capes”. “Sí que tens la sensació que es fa un pòsit. Que és un vi reserva que si el tastes jove és bo, però millora si va madurant amb el temps”, afirma Santi Ricart, que ha tingut entre mans El principi d’Arquimedes des del 2012 al 2015, entre reposicions, gira, temporada a Madrid i pel·lícula. El vi anyenc: els actors coincideixen en la mateixa metàfora.
L’efecte del pas del temps 
Carlos Gramaje: “El cos no és igual, l’energia i la ment tampoc” 
Fa una setmana es va anunciar que el vaixell de Mar i cel tornarà a salpar a la tardor, i Carlos Gramaje serà de nou a bord. Fa 27 anys, el mateix actor va estrenar l’espectacle i el va remuntar també el 2004. Porta prop de 1.100 funcions, i és l’actor que més bolos ha fet amb Dagoll Dagom. “El cos no és igual, l’energia tampoc i la mentalitat és del tot diferent -reconeix Gramaje-. Als 24 anys era un tipus introvertit, als 40 estava en crisi i als 50 vaig més sobrat, i li dono més importància al vessant intel·lectual que a l’emocional. I això afecta a com perceps la feina. El 1988 veia el Saïd com pura passió i gaudia de la zona romàntica. La segona vegada la vaig encarar com un repte tècnic: volia posar en pràctica el que havia après. I ara ho afronto de manera pràctica, vital i laboral, gaudeixo del contingut sociopolític i històric de l’obra i em plantejo els perquès de com actua el Saïd”.
A la Nina, l’oferta de tornar a Mamma mia! li arriba més de deu anys després de la primera vegada. “Com a persona has crescut i com a actriu estàs molt més preparada. Per tant encaro el personatge d’una manera totalment diferent. Tot el que has viscut a nivell personal fa que estiguis en una altra talaia”, explica la cantant i actriu, que manté una autoexigència física i vocal de “triatleta”. També pot haver canviat l’entorn. Això és important en el cas d’ Incendis : “El tema de Síria ha esclatat més. Has vist més imatges i veus la naturalitat amb què viuen i expliquen la guerra. És terrible. Hi ha paraules que no et desmunten, si estàs avesat a la guerra”, diu Segura.
Retrobar un vell amic
Arquillué: “Com més temps xopa el teu cos un personatge, millor” 
Per a Vilarasau, revisitar la Winnie d’ Els dies feliços “és com retrobar-te amb algú que ja coneixies però que sempre t’acaba de sorprendre, perquè amb el temps que ha passat, la feina que has fet entremig i el que has viscut, de cop li trobes més coses i ella es mostra més”. La profunditat del text hi ajuda: “Beckett és un pou sense fons, perquè parla de la vida i els seus aspectes gairebé infinits, la mort, la soledat, les relacions, el record, el present, la pèrdua... La faria d’aquí deu anys i hi trobaria encara més coses que ara”, aventura Vilarasau, que va viure aquest cas amb la reposició de La infanticida (1992-2009). “Hi ha obres que podries anar fent perquè no te les acabaries mai”, diu.
Exactament això, amb les mateixes paraules, és el que va pensar Pere Arquillué quan va estrenar Primer amor (2010) amb la idea que l’acompanyés la resta de la seva carrera. “Tres anys després el personatge ja havia crescut molt. Nosaltres també creixem, jo no sóc el de l’any passat. I com més temps deixes xopar el cos del personatge, millor, sobretot si són tan amples com el doctor Stockmann, el Cyrano o el Ricard III”, diu.
Com mantenir-lo viu? 
Santi Ricart: “Com en el futbol, el públic és el dotzè jugador” 
“La repetició és el repte del teatre. Per a mi, es tracta de ser capaç de mantenir el que vas crear a partir del que et deia el director a l’assaig, i no traspassar cap línia per voler fer riure més o plorar més”, diu la Nina. “Vaig fer 2.083 funcions amb el personatge de Mamma mia! i l’assajaré per quarta vegada. Però el meu objectiu és començar el primer dia com si mai hagués pronunciat una frase de les que diré ni hagués cantat una nota de les que cantaré. Perquè vull descobrir coses noves i perquè tindré uns directors excepcionals i vull aprofitar l’oportunitat”, explica. Tot i que en el seu cas es tracta d’una franquícia internacional que copia un patró estàndard, diu que té “total llibertat per crear el personatge”, i això que Mamma mia! porta més de 50 produccions.
Qui sí que s’ha hagut d’adaptar a una màquina en funcionament és Santi Ricart, que actua a la reposició d’ Un enemic del poble, però amb un personatge diferent que la primera vegada. Va estudiar el text sol i va aprendre els moviments d’un vídeo. Però als assajos va haver d’encaixar dues realitats: “No vols imitar el que feia l’altre actor, perquè vols construir el teu personatge, amb la teva visió, però alhora has d’entrar en un engranatge sense ser una distorsió”, explica.
La clau per no mecanitzar l’acció en reposicions llargues és “fer el recorregut intern del personatge: no concentrar-te en el que diu sinó en el perquè ho diu - explica Emma Vilarasau-. Aquesta és la gran feina de l’actor, i per això el teatre vol una energia que la televisió no requereix”. Màrcia Cisteró recorre al text de Mouawad: “Té aquesta poètica, aquesta volada, que no et permet fer altra cosa que agafar el toro per les banyes cada dia”. “La paraula és la xarxa -coincideix Segura-. Quan les paraules ocupen l’espai, t’eleves una mica. És com la música en l’òpera”.
Santi Ricart defensa que la creativitat de l’actor no s’acaba amb els assajos: “És com dir-li a un jugador de futbol si s’ho passa més bé entrenant o jugant. Són dos processos diferents. La creació és fragmentada i, quan tens el tot, és quan comença el partit i has de sortir a jugar. I, com en el futbol, el públic és el dotzè jugador”. Arquillué encara va més enllà: “Tot i que encara tinc pors, m’agrada deixar camins oberts als assajos per acabar d’afinar davant del públic, en funció de com respira. Perquè el més important de tot és que el teatre sigui viu”.
El retorn dels èxits, una nova constant
És inevitable lligar el nou hàbit de fer reposicions dels èxits de la temporada de manera sistemàtica a la crisi de públic que ha patit el teatre des de la temporada 2012-13. Però, d’altra banda, és una manera de treure el màxim rendiment de les produccions. “Té sentit reposar coses que han sigut importants i a les quals el públic i la crítica s’ha abocat”, diu Màrcia Cisteró. Ja s’han anunciat algunes reposicions per a la temporada que ve: tornen Mar i cel a l’octubre al Victòria i Mamma Mia! el 26 de novembre al Tívoli. Llavors Els veïns de dalt s’instal·laran dos mesos al Romea, mentre que al Lliure torna El rei Lear i El curiós incident del gos a mitjanit.

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: David Ruano
Quan el director Ramon Simó ha de parlar de Purga -obra que dirigeix al TNC del 10 d'abril al 3 de maig- comença inevitablement per desgranar l’argument enrevessat, fragmentari i tràgic que ressegueix la vida de la protagonista de l’obra de Sofi Oksanen. La brutal història de l’Aliide és resultat indestriable de l’època que li va tocar viure, l’ocupació russa d’Estònia. La política marcarà la pell d’aquesta dona, que es veu obligada a prendre decisions vitals, qüestionables i censurables, per poder sobreviure i mantenir l’esperança de l’amor.
Les ferides d’una ja vella Aliide es reobren quan apareix al pati de casa seva la Zara, una jove maltractada que fuig de les màfies de proxenetes (Andrea Portella). És el 1992, després de la independència d’Estònia, i resulta que aquella noia que està sent carn de canó és la néta de la germana de l’Aliide. S’obre el bagul dels records. Un gran flash-back conduirà l’espectador als sis anys fatídics que van del 1947 al 1953: de la primera tortura que va patir la dona a mans del poder soviètic -que el 1944 havia envaït, militaritzat i russificat el país després de l’ocupació nazi- fins a la mort de Stalin i les posteriors mesures de desestalinització implantades per Nikita Khrusxov.
Carme Elias interpreta l’Aliide vella que rememora el martiri que va viure en el passat. Maria Molins és aquella Aliide jove que no només va ser torturada i obligada a torturar -unes imatges que apareixeran projectades de manera poètica o bé seran narrades en passat per les víctimes- sinó que va haver de casar-se amb un antic comunista que li garantís la seguretat (Santi Ricart) i, a sobre, la va empènyer a declarar perquè deportessin la seva germana amb la seva filla a Sibèria. Ho va fer per “treure’s el dolor i la vergonya del davant”, explica Simó, per “tornar-se a sentir una persona normal” i perquè “es pensava que l’amor la salvaria”, afegeix. L’Aliide estimava el seu cunyat, un guerriller de la milícia anomenada Germans del Bosc que combatia contra l’Exèrcit Roig i que mantenien ocult en un zulo (Ernest Villegas). Quan la persecució es tornarà més dura, però, la història d’amor també tindrà un final tràgic. I, amb tot això, Molins planteja la gran pregunta: “Com pot sobreviure al dia a dia algú que ha viscut el terror, que té l’infern a dins?”
El mirall de totes les guerres
Sofi Oksanen, de pare finès i mare estoniana, va ficar el dit a totes les llagues, amb Purga, que va ser un text teatral abans de convertir-se en una novel·la de gran èxit a tot Europa a partir del 2008 (aquí editada per La Magrana el 2011), després en pel·lícula i en òpera. L’obra obliga a revisar el passat del continent, però també els fonaments sobre els quals s’ha construït la democràcia actual a Europa. “La Zara arriba a l’únic racó del món on creu que la poden ajudar”, afirma Simó, perquè la persegueixen dos mafiosos que simbolitzen tant la vella Rússia (un veterà agent del KGB interpretat per Jordi Martínez) com els sequaços que pretenen fer negoci amb la democràcia (Pep Ambrós). “El tràfic de persones de l’URSS és una realitat i una metàfora dura de la seva desintegració”, diu el director, que adverteix que l’obra té un final diferent del llibre, per decisió de l’autora. “És més dur i conseqüent, menys efectista i heroic”.
Per Ramon Simó l’obra ha de servir per rellegir “des d’un punt de vista crític la segona meitat del segle XX, perquè hi ha coses que encara no les hem estudiat, i aquest text n’és una interpretació possible”. A tot l’equip de l’obra, el text els ha remès a la situació que han viscut més de prop: la Guerra Civil. “És una obra sobre la violència exercida contra les dones però també és una obra sobre com el poder et fa fer coses que no faries. Hi ha una frase a la peça que diu: «Només qui té el poder et farà sentir segur». Si l’apliquem a la nostra societat, entenem que es voti segons què. La por fa prendre decisions estranyes i que ens acomodem a certes situacions”, adverteix el director.


Font: Laura Serra (ara.cat)
Cada festival Grec ofereix algunes obres per emmarcar. El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró va ser un d'aquests èxits memorables, petit en volum però gran pel ressò popular que va esgarrapar. Després d'omplir durant un mes d'estiu la Sala Beckett (el boca-orella va atreure 2.000 espectadors), ara La Villarroel recupera l'espectacle amb el mateix text i equip originals. Des del juliol, l'obra s'ha llegit a Moscou i a Normandia, i segueix tocant una temàtica candent: "La pederàstia és una anècdota, una excusa per parlar d'una problemàtica que s'ha incorporat en els últims anys a l'escola i és la pèrdua de l'afectivitat en el camp educatiu".
El protagonista de l'espectacle és un monitor de piscina (Rubén de Eguia) que fa un petó a un dels seus alumnes més porucs. La interpretació d'aquest gest (inofensiu i excessiu?) que en fan els pares dels alumnes, la directora del centre i un altre professor dóna l'oportunitat a l'espectador de posicionar-se a favor d'uns o altres -o de tots ells, segons el moment-. "No m'agrada el teatre resolutiu, sinó el que obre interrogants; volia obrir el debat", diu el dramaturg.
"Es nota que Miró és periodista per l'interès que té de trobar un tema del qual té molt sentit de parlar. Planteja un dilema moral, ideològic, filosòfic. T'obliga a enfrontar-te amb els teus propis dubtes i problemes", opina Toni Casares, director de la Sala Beckett, coproductora del muntatge junt amb el festival Grec. Aquesta temàtica s'acobla amb una arquitectura dramatúrgica complexa, que juga amb el raccord escenogràfic per fer avançar i retrocedir l'acció. La informació arriba a l'espectador de manera comprensible però fragmentada, igual que ho fa la informació a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.
"Els protagonistes són quatre persones excel·lents que es troben en una situació que els desborda -diu Josep Maria Miró-. El món va més de pressa que la capacitat que tenim les persones per gestionar-lo". L'efecte nociu que poden tenir les xarxes sumat a la paranoia per la seguretat dóna com a resultat una societat asèptica. "S'ha transmès el virus de la por, i això ha obligat a modificar conductes", explica l'autor. Ell ho associa a "l'arribada del corrent puritanista que ve dels Estats Units".
Tot i que a l'obra només arribi a plantejar una problemàtica complexa, en el fons la decisió d'abordar aquest tema ja diu molt del posicionament de l'autor: "M'agradaria pensar que encara podem fer les coses d'una altra manera", afirma.

TEXT: RAMON VINYES
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ
INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NAO ALBET, PEP JOVÉ, ESTHER BOVÉ, JORDI MARTÍNEZ, PEP FERRER, CARME POLL, JORDI BANACOLOCHA, BERTA JUNYENT, ITZÍAR CASTRO, SANTI RICART, ALINE VINCENT, FRANCESCA PIÑÓN i ÒSCAR RABADAN
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

No discutiré pas que ha de ser el teatre públic qui rescati textos com aquest, però s'hauria de reflexionar si s'han de portar tal i com el dramaturg el va concebre el seu dia o s'ha de fer un treball dramatúrgic important abans. Reflexiono sobre tot això, pensant que a principis del segle XX seria tot un escàndol situar l'obra en un bordell però a dia d'avui ja no resulta ni tan sols graciós.

El text ens arriba en la versió de Ramon Vinyes sense polir, massa mastegat, tot és molt explícit des del principi. L'espectador des dels primers instants de l'obra sap què passarà, no hi ha cap emoció. A estones es entretinguda pels diferents embolics que perpetren els personatges, d'altres es fa pesada. Gairebé dues hores on passa més ben poc a escena i el subtext de l'obra queda explicat amb els primers minuts.

Interpretativament irregular. Massa noms que auguren més del que després demostren. El més encertat és el Nao Albet, força convincent en el seu paper d'àngel innocent al que la vida li passa per damunt i el destrueix. La resta de personatges es mouen entre les ganes de viure, la falsa moral, la cobdícia, el què diran...

Per la quantitat de personatges i per l'escenografia demostren que aquesta obra només es podia representar en el TNC. L'escenografia és majestuosa, massa ampulosa i li sobren adorns. Però sobretot crec que no calien els àngels secundaris, tot un dispendi de mitjans que podien haver estat millor invertits en fer un bon treball dramatúrgic. El teatre també es pot llegir, i potser hi ha obres que s'haurien de recuperar en format editorial, més que no pas muntar-les. 

BALL DE TITELLES

by on 14:18
TEXT: RAMON VINYES DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: RAMON SIMÓ INTÈRPRETS: MERCÈ PONS, ROSA CADAFALCH, FERRAN VILAJOSANA, DANIELA FREIXAS, NA...

Fuente: EFE vía lavanguardia.com

El TNC será el escenario a partir del próximo día 13 de la ácida comedia Ball de titelles, de Ramon Vinyes, un autor semidesconocido en Catalunya, pero muy valorado en Colombia, donde residió muchos años, y al que Gabriel García Márquez homenajeó como "el sabio catalán" en Cien años de soledad.

El director artístico del TNC, Sergi Belbel, ha reivindicado hoy la figura de Vinyes, a quien también ha tildado como el Valle Inclán catalán, por la vigencia de sus textos, que, en este caso, incide en criticar a la clase política y al estamento religioso.

Estrenada en el año 1936, Ball de titelles narra la aparición en un burdel de una ciudad de montaña, regentado por la señora Remei, de un hombre con alas durante la noche de Navidad, mientras las mujeres devotas se encuentran en misa y los próceres del lugar están encerrados en el prostíbulo en búsqueda de mundanos placeres.

El director de esta propuesta, Ramon Simó, en la misma línea que Belbel, ha alabado la manera de trabajar de Vinyes (Berga, 1882-Barcelona, 1952) y la presentación en esta obra de un friso de la Catalunya republicana, con una fuerte crítica a los políticos, sin obviar ni la corrupción, ni la falta de ideales, ni el oportunismo, aunque tampoco salen bien parados el estamento religioso y los medios de comunicación de la época.

Para Simó, "Vinyes se carga todo lo que le sale al paso, si puede, quedando muy pocos sin recibir una caricia suya".

Para el montaje de la obra, que nunca antes se había representado profesionalmente en Catalunya, ha optado por un elenco de 19 actores, todos de primer nivel, encabezados por Mercè Pons, que dará vida a la señora Remei, propietaria del prostíbulo, y entre los que también se encuentran Nao Albet, Jordi Martínez, Jordi Banacolocha, Francesc Lucchetti, Santi Ricart, Pep Ferrer, Francesca Piñón o Rosa Cadafalch.

Ramon Simó ha recordado que Ramon Vinyes fue siempre un hombre comprometido con el teatro y con el arte, uno de los grandes teóricos del denominado "teatro de orientación", que tenía en mente los parámetros europeos del momento, defendiendo que la Cultura "no puede ser considerada sólo como un entretenimiento".

Asimismo, ha dado a conocer que en los años treinta derivó hacia postulados antiburgueses y anarquizantes, que quedan reflejados en sus textos.

A su juicio, este hecho es, en parte, lo que explica que sus obras hayan sido muy poco representadas en Catalunya, a pesar de que una pieza como Ball de titelles tiene "muchas conexiones con la realidad actual".

Respecto a la utilización de un burdel como lugar en el que se desarrolla la acción, Simó defiende que "como metáfora del mundo da mucho de sí".

En este vodevil con trasfondo dramático, que podrá verse en la Sala Petita del TNC hasta el 20 de enero, también aparece una "curiosa reivindicación del amor" y del humanismo, visto como la posibilidad de cambiar las cosas, aunque en ocasiones esto parezca imposible.
Con muchas escenas en las que aparecen hasta 17 de los 19 actores participantes, lo que remite a El camarote de los Hermanos Marx, también tiene su peso en el espectáculo la música de Joan Alavedra.

Por otra parte, para la obra, en la que asimismo intervienen Daniela Feixas, Esther Bové, Carme Poll, Diana Torné, Itzíar Castro, Òscar Rabadan, Ferran Vilajosana, Pep Jové, Berta Junyent y Aline Vincent, se ha contado con la colaboración de la Central del Circ.

Sergi Belbel, dirigiéndose especialmente a los políticos, ha considerado que textos como Ball de titelles sería "triste" que dejaran de programarse en el futuro en el TNC, mientras que el actor Francesc Lucchetti ha lamentado el incremento del IVA del 8 al 21% en las entradas de los teatros porque, en su opinión, ello comporta "el fin del teatro en el país".

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CRISTINA CLEMENTE
INTÈRPRETS: ALÍCIA PUERTAS i SANTI RICART
DURADA: 1h
PRODUCCIÓ: LA TROCA
TEATRE GAUDI

Quan fa gairebé un any va quedar finalista, medalla de plata, del Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta ja es parlava de que el text de la Cristina Clemente tenia entitat suficient per ser muntat i representat professionalment. La Troca ha decidit muntar-lo i ara arriba al Teatre Gaudi de Barcelona.

La història, amb un fort component autobiogràfic, explica la vida d'una parella des de que es plantegen tenir el primer primer fill fins al darrer dels seus dies. Però sempre amb aquell plantejament de tragicomèdia que la Cristina Clemente tan bé maneja.

La veu cantant la té el personatge de la mare, l'Alícia Puertas, brillant, ella condueix tota la història. Santi Ricart, té un paper secundari, però malgrat tot aconsegueix donar-li el seu particular to, amb un humor i unes ganyotes que fan despertar les riallades del públic.

Una escenografia simplista però que amb quatre coses sap aprofitar l'essència del text. Aquí els veritables protagonistes no és on siguin els personatges, sinó que els intèrprets sàpiguen què diuen i com ho diuen. Aquí és on la direcció de la mateixa Clemente sap recollir i encunbrar el seu text als altars on només resideixen uns poc escollits.

Torneig a banda, Cristina Clemente ja s'ha consolidat com una de les millors dramaturgues de Catalunya. L'autora de Nit de ràdio dos punt zero ja té successor amb La nostra Champions Particular. Cristina Clemente ha guanyat la seva Champions Particular per golejada i ara ens ha compartit el seu trofeu amb el públic. Esperarem el proper torneig amb delit. Enhorabona!


Font: Laura Serra (ara.cat)
Tard o d'hora, a la majoria de parelles els arriba el dilema: és l'hora de tenir fills? L'Aina i el Bernat noten que s'acosta el dia de la gran decisió perquè l'entorn els ho demana a crits. Ells, però, fan el ronso: no volen tenir canalla perquè es perdran els partits del Barça. La dramaturga culer que s'ha inventat aquesta excusa és Cristina Clemente -guionista, autora d'espectacles com Vimbodí vs. Praga i Nit de ràdio 2.0 i coautora de la pel·lícula Eva-. "Quan vaig escriureLa nostra Champions particular estava embarassada i necessitava escriure un text per entendre què passaria a partir de llavors -explica-. Jugo a inventar-me un futur del qual no en tinc ni idea".
Va estrenar l'espectacle al Festival Temporada Alta del 2011 dins el Torneig de Dramatúrgia Catalana i va quedar finalista per davant de primeres espases com Sergi Belbel (considerat el seu mestre), Josep M. Benet i Jornet, Pau Miró, Guillem Clua, Pere Riera i Llàtzer Garcia. Només la va batre un pes pesant com Jordi Galceran. Així que aquella comèdia, que havia condensat en poc més de 30 minuts i per a només dos actors, es va convertir en l'embrió d'un nou espectacle que s'estrena aquest vespre al Teatre Gaudí Barcelona.
La nostra Champions particular manté la senzillesa escènica: només dos actors i alguns objectes com a attrezzo. Però han canviat alguns elements de la realitat perquè "no ha passat el que havia previst", diu Clemente. L'espectacle comença el 2012 i va avançant al llarg de tota la vida d'aquesta parella reconvertida en família. "És una història d'herois quotidians", defensa, pensant en l'atreviment de dur un nou ésser humà en un món en plena crisi. Són tan normals que ell té una botiga de mobles i ella és cantant d'una orquestra de patxanga.
"Per mi és una història d'amor tot i que no diuen mai «t'estimo». És un repte que m'havia imposat", explica la dramaturga. En el fons, és un calc del que passa a moltes famílies convencionals, en què es viu amb sobreentesos i gestos més que amb grans declaracions. Els dos personatges, de fet, no parlen entre si. L'Aina i el Bernat (interpretats per Alícia Puertas i Santi Ricart) s'alternen els papers en un monòleg dividit o dos monòlegs. "És una lluita d'ells contra les adversitats que vénen de l'exterior. Estimar-se és ser una sola persona i pràcticament és com si fos un sol personatge explicant la mateixa història", diu Clemente.
"És una comèdia, però al final potser no tant", apunta. En els diferents roundsdel Torneig de Dramatúrgia, l'autora va anar accentuant les anècdotes i els gags -que donen millors resultats si es té menys temps al ring - i també va canviar el final, que no defuig l'emoció i certa tristesa. Fins i tot un toc de ciència-ficció: el gran perill que hem de témer com a societat és el bad wifi.


Font: Xavier Castillón (elpuntavui.cat)
“Quan parlem d'herois, sempre pensem en personatges com ara Indiana Jones. I moltes vegades no ens adonem del sacrifici que representa per a una parella tenir un fill: és tota una heroïcitat, i més encara en aquest moment de crisi. Per això, Cristina Clemente afirma que aquesta és una història d'herois quotidians”, diu l'actor Santi Ricart, que interpreta juntament amb Alícia Puertas la parella formada per en Bernat i l'Aina que protagonitza La nostra Champions particular. Amb una versió esbossada d'aquesta obra, la dramaturga i directora Cristina Clemente va quedar finalista ara fa un any de la primera edició del Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta, del qual justament ahir va començar la segona edició, a la sala La Planeta de Girona. I dissabte vinent, La nostra Champions particular torna a Temporada Alta per estrenar-se al Teatre de Bescanó, en una versió més llarga i completa, d'una hora i escaig, que segons Ricart no serà tampoc la definitiva: “Des del torneig, la Cristina ha anat treballant en l'obra, afegint i canviant coses, perquè aquesta també és una obra que ho permet molt i, de fet, crec que serà un canvi constant.” Per començar, des del torneig han canviat dues coses fonamentals: els actors.
La nostra Champions particular narra la història d'una parella que, un dia qualsevol, decideix tenir un fill. Així de senzill, i així de convuls. “El moment en què es plantegen ser pares és el punt de partida de tota una sèrie de canvis en la seva relació, com si fos la gota que fa vessar el got. És una comèdia, però amb un final més aviat de comèdia negra”, afirma Santi Ricart, actor de llarga trajectòria que, des de finals dels vuitanta, ha participat en nombroses produccions del Lliure, el Teatre Nacional, etc. L'estiu passat va estrenar al Grec El principi d'Arquímedes i, en televisió, ha treballat en diverses sèries, com araInfidels. Al desembre actuarà a Ball de titelles, al Nacional.
Abans d'arribar a Bescanó, s'han fet prèvies de La nostra Champions particular, el 21 de setembre a Badalona i, la setmana següent, a la sala Trono de Tarragona. “Havíem de provar-lo abans de l'estrena perquè aquest és un espectacle que necessita molt del públic perquè funcioni. De fet, estem parlant d'un parella que està explicant directament la seva vida a la gent que té al davant. I hem pogut comprovar que la gent s'ho passa molt bé, segurament perquè se sent molt identificada amb la història: segur que un setanta o un vuitanta per cent de la platea s'ha platejat en algun moment tenir un fill.”
Aquesta producció de La Troca es podrà veure al Teatre Gaudí, de Barcelona, de l'1 de novembre al 2 de desembre, abans de començar a fer sortides, amb un muntatge escenogràfic senzill que ho facilita.
El dramaturg Josep Maria Miró no concep el teatre si no és des del compromís ètic i polític, encara que això li hagi comportat tràngols, com en l'última estrena al TNC de la polèmica Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Àngelus) . "El 2012 a la cultura li hem de reclamar un paper", defensa l'autor. En la seva pròxima estrena, torna a incomodar l'espectador amb un altre conflicte, aquest cop plantejat des d'un vessant íntim, trivial i fàcilment identificable per tots els públics. El principi d'Arquimedes arrenca amb una anècdota: ha arribat el dia que els nens de la classe dels Cavallets es treguin la bombolleta i nedin sense flotador. Un dels petits, espantat, plora. Una nena explica als seus pares que ha vist que el monitor l'abraçava i li feia un petó per consolar-lo. Alguns pares, però, no ho veuen així: potser el noi s'ha excedit, potser tenia intencions lascives. La paraula pederasta plana sobre l'obra sense que s'arribi a pronunciar mai.


"En els últims 15 anys han canviat les nostres pautes de relació humana. Jo dic que hi ha hagut una americanització de la vida. Hem assumit la política de la por. Qualsevol persona, un amic, un veí, pot delatar-nos si no li agrada el que fem", explica Miró. L'obra, més que el fet en si -ni tan sols hi apareixen els nens del curs de natació-, exposa el conflicte des de quatre mirades adultes que defensen quatre postures: el monitor acusat (Rubén de Eguia), un company (Albert Ausellé), la directora de la piscina (Roser Batalla) i un pare (Santi Ricart). "És una obra que reclama un espectador actiu. El text va guanyar el premi Born 2011 i la gent que l'ha llegit veia de manera diferent la culpabilitat o la defensa del monitor. Depèn del model de relació social que cadascú defensi", explicava ahir Miró. El director i dramaturg no es mulla per una tesi: "Sóc poc resolutiu, però si escric sobre això, ja és evident que és una qüestió de principis".
La teoria de la por
El debat que serveix en safata aquesta obra per a les tertúlies post-teatre és quin tipus de societat volem. L'anècdota és traslladable a tots els àmbits, també a la política. "El discurs de la por i de la seguretat es ven molt bé aquest 2012", opina Miró. Toni Casares, director de la Sala Beckett -on s'estrenarà el muntatge dimecres vinent, dins el Grec-, celebrava ahir que per fi una obra plantegi una qüestió que el toca de ple: "M'indigna profundament quan a l'escola o a la guarderia de les meves filles els professors em demanen permís per fer-los fotos. És escandalós. Hem arribat a un extrem dels comportaments socials en què l'espontaneïtat és castigada".
Casares també destaca la sàvia construcció temporal i estructural del text, a més de la "necessitat estomacal d'enfrontar-se a aquest tema". La narració no té una estructura lògica, com tampoc la solen tenir els inputs que rebem de fets i notícies, que sabem per fases, desordenades, a partir de fonts diferents i amb una credibilitat desigual.
Facebook, xarxa de distorsió
El principi d'Arquimedes -una teoria física que té a veure tant amb la pressió feta sobre l'aigua com amb la flotació dels cossos- exposa un conflicte indissociable del món contemporani, "on tot va més ràpid que la capacitat que tenen els personatges per solucionar els problemes". I en aquesta voràgine, les xarxes socials hi tenen un pes crucial. "Facebook és una xarxa de difusió i de distorsió fantàstica. És un mitjà ràpid però no del tot fiable", opinava Miró.
Les xarxes són les que aixequen la llebre i posen en marxa la piconadora de crítics i malfiats. El noi s'adonarà que un fet anodí pot convertir-se en un problema gegantí. Quan li cauen les ulleres de la innocència, veu les mirades acusadores d'una societat contaminada.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, ALÍCIA PÉREZ, JORDI PUIG "KAI", SANTI RICART i MARC RODRÍGUEZ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE, EL CANAL-CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

Expectació merescuda davant del nou muntatge de l'Àlex Rigola. Ens rep una sala buida, en lletres blanques enormes "democracy", tota una declaració d'intencions. De Shakespeare queda l'essència. Un text totalment actual al que s'han eliminat personatges fins a reduir-lo a només vuit, de dolents i de no tant dolents. 

La no escenografia permet centrar-se en la paraula, Rigola encerta en fer que l'espectador pari tota la seva atenció en ell. I malgrat les retallades de text i de personatges, la seva versió s'entén, cada protagonista té la seva justificació i fa servir les paraules adequades per fer-la veure al públic, fins i tot l'heroi que acaba convertint-se en tirà i que es creu mereixedor de tots els honors per la seva fita.

Joan Carreras encapçala el repartiment juntament amb la Mercè Arànega, amb una paper massa petit però contundent. Destacats també l'Alícia Pérez, l'Oriol Guinart i el Santi Ricart. La paraula s'atura i deixa pas a la violència, no física, sinó representada amb guants de boxa i contra un poder que no es pot combatre, l'impotència que provoca queda reflectida en aquesta escena per emmarcar. Perquè quan un no és capaç de lluitar contra els poderosos, es dedica a fer-lo contra persones similars a ell.

L'Àlex Rigola segueix el seu imparable camí cap un teatre essencial, on la paraula i les interpretacions d'un bon grapat d'actors són el més important fora de necessitar que surten focs artificials de l'escenari. I som molts els que ens sembla el camí correcte.

CORIOLÀ

by on 17:40
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT ADAPTACIÓ LLIURE i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: MERCÈ ARÀNEGA, AINA CALPE, ...


TEXT: TENNESSEE WILLIAMS
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, MUNTSA ALCAÑIZ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ESTER CORT, SANTI RICART i RAFFEL PLANA (músic)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE i CENTRO DRAMÁTICO NACIONAL
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA


Per als puristes o els seguidors fidels del 100% de l'original de Tennessee Williams, aquesta revisió els semblarà escassa, però Rigola ha escollit donar la seva pròpia versió sobre Gata sobre teulada de zinc calenta, ni més ni menys. Segurament que hi haurà pros i contres, però ningú va dir que arriscar-se fos fàcil.

Escenogràficament impecable (sobria, freda i inerte), Max Glaenzel recrea la plantació de cotó que ha servit per a que la família faci diners. Un escenari excessivament llarg amb el qual la platea, tant llarga com ell, surt mal parada. Els espectadors que han escollit asseure'ns del mig cap a l'esquerra no agraeixen la il·luminació de Xavier Clot, els hi sembla injusta que ells hàgin de lluitar durant tota la funció contra un joc de llums i ombres, mentrestant la part dreta gaudeix de l'obra amb tots els seus matisos.

Interpretativament, l'Andreu Benito (imponent 'Big Daddy') es duu la funció de carrer. La representació creix i pren una dimensió diferent quan ell apareix a escena. El seu duel físic-dialèctic amb Joan Carreras (Brick) és la millor part de l'obra. Chantal Aimée (Maggie), aquesta Gata que es passa tota la funció anhelant una vida millor, suplicant afectes, que òbviament no arriben, miula sense la força escènica requerida. Algú hauria d'advertir-la que aquesta força que l'espectador troba a faltar des de la seva butaca no s'aconsegueix foten quatre crits al covard del seu marit, Brick. No és qüestió de qui crida més alt, sinó de qui, amb la seva presencia damunt l'escenari aconsegueix captivar el públic.

Muntsa Alcañiz (l'àvia) i Ester Cort (Mae) resulten personatges dibuixats amb àureas massa etèries, amb una presencia sobrehumana i que passa per damunt del bé i del mal, en certs moments es pot pensar que són éssers d'un altre món i que digui el que digui la resta, elles seguiran amb el guió pautat.

L'etern, impecable, secundari, Santi Ricart, perfecte Gooper, maniobra amb les seves línies qual contorsionista en el trapezi i aconsegueix una més que notable interpretació, sobre tot quan li pertoca departir amb l'Andreu Benito.

Àlex Rigola estrena Lliure abans del seu adéu, deixant la seva petjada personal al teatre, a la sala i a l'obra. I potser el millor comiat sigui perquè ens costa tant parlar del final. Esperarem al The End definitiu.



TEXT: PETER MORGAN
TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL
DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA
INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BAQUÉ, ANDREU BENITO, JOAN CARRERAS, ORIOL GUINART, LLUÍS MARCO, JOSÉ NOVOA, JORDI PUIG MARPONS, ÓSCAR RABADAN, SANTI RICART, NINA UYÀ i NEUS BALLBÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE



Un duel de caire cinematogràfic obre la temporada del Teatre Lliure. Però no ens obliden que això és teatre i que no ens hem de fixar en els primers plans. En un imaginari ring es troben a Joan Carreras o David Frost i a Lluís Marco o Richard Nixon. L'objectiu, aconseguir que el ex president dels Estats Units s'esfonsi davant la càmera i admeti els errors comesos durant el seu mandat.

Amb un precedent cinematogràfic encara recent per a molts, Àlex Rigola gossa a enfrontar-se a un text que guanya punts acompanyat d'una impressionant escenografia de Max Graenzel i dels vídeos que van passant en una pantalla gegant damunt dels caps dels protagonistes.

Lluís Marco aconsegueix recrear un Richard Nixon incapaç de controlar la relació entre ell i els mitjans de comunicació, com ja havia quedat demostrat en els debats que havien mantingut amb Kennedy durant les presidencial. Un Nixon imponent, de pocs gestos i que basa tota la seva força en mantenir-se inalterable a les preguntes de Frost fins al final. Joan Carreras es mostra menys espontani que el seu interlocutor, però aconsegueix mantenir-se a l'altura del seu partenaire. La resta de repartiment es manté discretament en un segon pla.

Gairebé dues hores d'espera, de preparatius de quatre entrevistes, on només és vol aconseguir el gran assalt final que Nixon admeti la seva culpabilitat en el cas Watergate. Una proposta molt visual, on es combinin diferents espais escènics i amb un gran protagonisme de l'il·luminació i els elements visuals i sonors.

No estem davant d'una obra política, ni tan sols busca remoure les consciencia dels espectadors sinó més bé és un exercici per veure els inicis de l'opinió pública, el màrketing i l'importància dels mitjans de comunicació de masses, sobre tot de l'imatge, en la política i en la societat.

Un excel·lent muntatge, dels millors que es poden veure a la cartellera teatral barcelonina actual. Val la pena no perdre's aquest duel de titans. I no s'adormin que només hi són fins al 18 d'octubre.

NIXON-FROST

by on 19:55
TEXT: PETER MORGAN TRADUCCIÓ: MARGARIDA ARAYA i VICTOR MUÑOZ i CALAFELL DIRECCIÓ: ÀLEX RIGOLA INTÈRPRETS: CHANTAL AIMÉE, AMANDA BA...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: BERNARD SHAW
ADAPTACIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: CARME ELÍAS, PEP CRUZ, SÍLVIA BEL, ABEL FOLK, ANNA YCOLBALZETA, CARME FORTUNY, ARTUR TRIAS, PEP ANTÓN MUÑOZ, SANTI RICART i CARLES SALES
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La casa dels cors trencats és una de les grans obres de Bernard Shaw. Fa dues temporades el mateix Mestres ja ens va sorprendre amb l’adaptació de El ventall de Lady Windermere d’Óscar Wilde. Entre Chejov i Wilde s’emmarca aquest Shaw. Amb reminiscències chejovianes (però amb la ideologia que li faltava als drames de Chejov) de l’aristocràcia decadent que ja perdut bona part de la seva llum i ara es dedica a veure passar el temps i a preguntar-se què serà de la seva vida a partir d’ara.

Els personatges de la casa dels cors trencats són paranoics, fantasiosos, bojos però plenament conscients de la seva bogeria, o simplement com és el cas del Pep Cruz, la bogeria només li representa un escut contra el món que ja fa temps que ha deixat d’aportar-li alguna cosa de profit.

Sensacional direcció de Josep Maria Mestres, que torna a omplir la Sala Gran del TNC, després d’aquell inoblidable El ventall de Lady Windermere. Ningú com ell per a dirigir uns personatges que es riuen de la vida abans de que la vida es rigui d’ells.

La casa dels cors trencats compta amb un cartell d’absolut luxe. Un gran Pep Cruz, immesurable, fent de capità, en un intent infructuós de comandar la família, el seu particular vaixell cap a allò que van ser i ja no són. Una esplèndida Carme Elías, la seva filla gran, la llum que desprenen els seus gestos, les seves mirades de tan alt nivell que només ‘mostres’ d’escena com ella ho poden fer. Sílvia Bel, la filla petita del capità, aborda amb gran mestratge aquest paper i ens regala una de les seves millors interpretacions de la seva carrera. Pep Antón Muñoz i la seva vis còmica que aquí porta fins a l’extrem, capaç de despertar la riallada de tota la platea. Superb de principi a fi.

L’única que es queda fora entre tanta lucidesa escènica és l’Anna Ycolbalzeta. La seva veu resulta una mica estrident sobre tot quan plora i crida, desllueix algunes de les escenes d’aquest meravellós muntatge, que compta amb una impressionant escenografia, sobre tot a les dues primeres parts.

Malgrat que la Sala Gran aquesta temporada no ha aconseguit l’èxit que s’esperava, aquest muntatge pot ser un bon revulsiu per acabar de tancar la temporada amb dignitat.