Mostrando entradas con la etiqueta Iban Beltran. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Iban Beltran. Mostrar todas las entradas


de EUGENE O'NEILL
versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ
adaptación lingüística PERE NAVARRO
dirección JOAN OLLÉ
intérpretes PEP CRUZ, LAURA CONEJERO, IVAN BENET, PEPO BLASCO, SANTI RICART, ÀNGELA JOVE, CARLES ARQUIMBAU, EDUARD MUNTADA, LAURA PUJOLÀS, GAL·LA SABATÉ y NÖEL OLIVÉ. 
músicos ÀNGEL CERDANYA "EL SUECO", IBAN BELTRAN/CAROL DURAN y LLUÍS GÓMEZ.
duración 2h y 15min
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)

Se preguntaba Joan Ollé en la rueda de prensa de presentación de la obra porqué O'Neill no se representaba más a Catalunya y creo que después de volverme a dar de bruces contra él la respuesta es que el 'creador' del teatro americano moderno se ha quedado obsoleto. 

La obra estrenada en 1924, unos años antes del famoso crack'29 nos traslada a Nueva Inglaterra en plena fiebre del oro. Sus personajes viven y mueren por conseguir el precioso metal en sus múltiples fórmulas, unos se van a la soñada California en su búsqueda mientras otros se quedan soñando con su bien más preciado, poseer una casa, la misma que se erige como la gran protagonista de una imponente escenografía de Sebastià Brosa. 



Hay dos señas características de esta versión de Iban Beltran y Joan Ollé la excesiva y descomunal escenografía que va girando atrapando la atención del espectador y a sus protagonistas como si fuera una jaula de la que no pueden ni quieren escapar. Y un lenguaje que sirve de excusa para dejar el catalán central aparcado y pasarse a una especie de 'parla' de la Garrotxa. Al minuto dos este hecho pasa totalmente desapercibido y no deja de ser una mera anécdota que está como no podía estar. 

Desig sota els oms es un melodrama lleno de codicia, mentiras, pasión, amor donde cuyas bases se fundamentan en un mito de la Grecia clásica, Eurípides. Se abusa de la tragedia hasta límites inimaginables y la dirección ha optado por imprimir un ritmo donde la tensión de algunas escenas acaba desapareciendo e incluso se podría llegar a afirmar que cae en una comedia forzada.

La obsolescencia se deja notar en el trato que se da a los roles masculino/femenino y en frases como "a una casa li cal una dona i a una dona li cal una casa" ("a una casa le hace falta un mujer y a una mujer le hace falta una casa"), para echarse las manos a la cabeza. La cosificación del la mujer no se queda ahí sigue en amenazas de violación o en el uso de la seducción como arma para conseguir su voluntad.



Con una primera parte aceptable dentro de lo que cabe, la segunda se ha dejado en libre albedrío. Con un ausencia más que notable de dirección, el montaje cae en un melodrama que supera los límites máximos que cualquier serial de sobremesa. Con tal situación, y aún teniendo un reparto de primera división, las interpretaciones caen en la afectación y la sobreactuación es tal que nada resulta ya creíble. 

Las mejores escenas interpretativas son las protagonizadas por Abbie (Laura Conejero) y Eben (Ivan Benet) durante el proceso de seducción y de descubrimiento de la pasión. Son los únicos donde el ritmo y la interpretación van a la par, donde la química parece emanar del escenario.

Desempolvar por desempolvar obras sin un claro objetivo es loable pero puede pasar que el polvo estuviera escondiendo una joya de arte o simplemente una de las obras que se merecieran más quedarse como fondo de armario más que como objeto trendy de la temporada. 

DESIG SOTA ELS OMS

by on 18:53
de EUGENE O'NEILL versión IBAN BELTRAN y JOAN OLLÉ adaptación lingüística PERE NAVARRO dirección JOAN OLLÉ intérpretes PEP ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,
Sent la primera vegada que l'obra de Josep Pedrals s'adapta al teatre, l'atzar ha volgut que fos per partida doble; l'atzar i la complicitat del poeta i escriptor amb els joves directors Jordi Oriol i Iban Beltran, que dirigeixen En comptes de la lletera i El Furgatori , respectivament. Aprofitant que totes dues obres recreen l'univers lingüístic del poeta i escriptor, La Seca - Espai Brossa les ha englobat dins el Cicle Josep Pedrals.


Aquest dimecres la companyia IndiGest estrena En comptes de la lletera , que ja va passar per La Planeta de Girona en el marc del Festival Temporada Alta: és la història de quatre ornitòlegs a la recerca d'un ocell llegendari, la lletera (lactius lactius , segons el llenguatge científic particular de Pedrals). El text en vers de l'obra rellegeix el popular conte de la lletera amb música d'acompanyament, fent una mirada en clau d'humor a la tendència dels homes a "fer volar ocells". "És el llenguatge de Pedrals, que sempre m'ha fascinat, amanit amb escenografia i música", descriu Oriol, que ja ha exercitat un llenguatge poètic propi en obres com Home-Natja i OB-sessions . Josep Pedrals veu la història com un homenatge a Pitarra, "una astracanada, un despropòsit molt bonic, com la realitat que vivim". A part de l'autoria del text i la direcció de l'obra, Pedrals i Oriol també s'encarreguen d'interpretar dos dels protagonistes.
Pel que fa a El Furgatori , que es representarà al mateix espai del 30 de maig al 10 de juny, és l'adaptació d'un dels textos més reconeguts de l'autor. Es tracta del dietari de Quim Porta, un personatge que viatja a un poble imaginari de la Catalunya profunda i hi escriu una novel·la. Aquest indret inventat és Bolló, "un poble tropical de costums alegres i desenfadats que està situat sobre unes termes, un fet que provoca que tota una galeria de personatges vagin calents", afirma Pedrals. El mateix autor equipara aquest nou punt geogràfic del seu imaginari, Bolló, amb el Macondo de Gabriel García Márquez o la Mequinensa de Jesús Moncada. "És un viatge amb personatges prou estranys que només es podia representar a La Seca", segons el director Iban Beltran, que va rebre el premi de la Fira Mediterrània (Manresa, 2007) per l'obra Entremès de dos estudiants .
Les dues obres, que "no tenen res a veure", comparteixen una idea decadent de la realitat. "És el meu món estètic, entre barroc i decadent, sempre amb la lletjor humana present", en paraules de Pedrals.
Font: Pau Dachs (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , ,


Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis, L'espiadimonis, que la setmana vinent desembarcarà al Lliure de Gràcia, el mateix espai on el 1990 va estrenar Capvespre al jardí que, amb escenografia de Fabià Puigserver, direcció de Lluís Pasqual i un repartiment d'upa (Homar, Bosch, Lizaran) va ser una fita en la trajectòria de l'autor. Al Reus natal, Gomis havia fundat amb Pasqual el grup La Tartana i a començament dels setanta havia escrit ja una primera trilogia de peces breus i intenses. A principi dels noranta, rere l'embranzida de Capvespre... i en homenatge a Fabià, va escriure Al fil de la mar, publicat el 1994 però que no es va estrenar fins al 2006 al Versus Teatre dins del cicle L'alternativa dels 70. I, encara, El mercat de les delícies, un encàrrec del CDGC representat al Romea el 1993.
La dramatúrgia de Gomis, malgrat el recorregut ple de parèntesis, manté un estil propi molt marcat: són textos despullats, sense galindaines, que presenten una història d'aparença senzilla amb un desenvolupament sintètic i uns diàlegs escarits, però amb un rerefons que emergeix entre línies, que espunta pels racons d'una conversa sense estridències i que acaba provocant una flamarada enlluernadora que es consumeix amb la mateixa celeritat que s'ha encès.
Si en les peces dels setanta Gomis, fill del seu temps, plantejava qüestions més socials en implicacions més col·lectives, en les dels noranta i l'època actual se centra en les relacions més privades, en què els personatges són abocats a transitar el laberint de l'existència en la seva individualitat limitada, dependent, acoquinada. A L'espiadimonis Gomis sap copsar la crua realitat a què ens aboca el govern dels ineptes, tosques titelles entre els dits criminals del capital. Ho fa a través d'un doble triangle amorós amb base comuna. La protagonista, Ela de Bàthory, cognom que remet a una sagnant comtessa d'Hongria, és una jove i ambiciosa científica que arriba a Barcelona seguint la seva parella Verònika, una escriptora a qui el seu editor i amant ha muntat pis. Ela es presenta al doctor Pere Jové, professor emèrit i reputat investigador, per treballar al seu costat, sota la malfiada mirada d'Àngels, l'assistent i examant del científic que vigila gelosa el seu territori. El temps de l'acció és comprimit i passa volant, de l'estiu a l'hivern, mentre es cabdellen les relacions entre els personatges, espeteguen els estímuls, grinyola el frec i s'obren camí les incerteses. Se cita Txèkhov, es toca Bartók i es discuteix de ciència: la complexitat dels sistemes biològics i la tria dels rodadits com a model del caos. El vol aleatori de la libèl·lula (l'espiadimonis) esdevé metàfora de la complexitat del món i imatge de la jove generació que encarna el personatge d'Ela.
L'ajustada direcció d'Iban Beltran aconsegueix fer emergir de l'aparent simplicitat del drama, el dens pòsit de vivència que s'hi amaga. Alba Pujol ofereix una interpretació vívida i neta d'Ela: sap presentar-la amb la desimboltura i l'impuls de la joventut que s'ha de menjar el món, per després anar desvetllant el ram de dependències i els racons més profunds de les pors que l'assetgen, arrossegada per les forces emotives que l'estiregassen, abocada al dubte, col·lapsada d'inseguretats i, tanmateix, decidida a no mirar enrere. L'actriu matisa i il·lumina els perfils del personatge amb sorprenent naturalitat i expressiva emoció. Al seu costat Elena Fortuny dibuixa una Verónika que recorda la Petra von Kant de Fassbinder: sembla forta, decidida, segura del que vol, per recobrir una personalitat vulnerable. Muntsa Alcañiz sap conferir a l'Àngels la discreció pròpia d'una secretària eficaç, colrada per l'experiència, que esdevé la gran manipuladora de tots els fils: tot està en mans de la labor silenciosa dels subalterns. Joan Anguera no acaba de fer justícia amb el professor que sembla a mercè de les dones que l'envolten. La seva interpretació és freda i distant, i una mica ja ho és així el personatge, però és un home de talent que conserva el caliu del seductor que va ser. A Reus ha quedat distant i un pèl destrempat, però segur que el rodatge el posarà a lloc. Una molt bona ocasió per retrobar la penetrant dramatúrgia de Ramon Gomis.
Font: Francesc Massip (www.elpuntavui.cat)

Els rostres de la por

by on 17:27
Divendres es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus l'última obra de Ramon Gomis,  L'espiadimonis , que la setmana vinent desem...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,