Mostrando entradas con la etiqueta La Brutal. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Brutal. Mostrar todas las entradas
de OSCAR WILDE
traducción CRISTINA GENEBAT
versión DAVID SELVAS y CRISTINA GENEBAT
dirección DAVID SELVAS
intérpretes MIKI ESPARBÉ, DAVID VERDAGUER, NORBERT MARTÍNEZ, LAURA CONEJERO, PAULA MALIA, PAULA JORNET y MIA ESTEVE
duración 1h 45min
fotografías FELIPE MENA
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y LA BRUTAL
SALA PETITA (TNC)

Lleno absoluto en la sala, entradas agotadas antes de su estreno y temporada veraniega en el Poliorama. La Brutal lo ha vuelto a hacer, magia o lo que es lo mismo encontrar la fórmula perfecta que entusiasme a público y a crítica a partes iguales.

Partiendo de un clásico, en este caso de Oscar Wilde, sacarle el polvo, una comedia británica que mezcla los enredos amorosos con una dura crítica a la sociedad burguesa y que se convierte en todo un placer para los sentidos.

Jose Novoa ha diseñado una escenografía perfecta que lo mismo nos traslada a la sala de estar de una lujosa casa de Londres como nos hace viajar al pueblo, eso sí previo a un singular baile de plantas.



Hay ocho personajes en esta función, más allá de los siete originales de carne y hueso, la música compuesta por Paula Jornet bajo la dirección musical y arreglos de Pere Jou y Aurora Bauzà es una gran sorpresa en la función, le otorga una vitalidad, un ritmo vibrante y unas ganas imparables de bailar. No se puede decir que la obra se haya convertido en un musical, pero las piezas musicales están perfectamente integradas en la dramaturgia y son luz y descanso entre tanto enredo amoroso. De lo que no hay duda es que el buenrollismo se apodera de la escena y no lo abandonará hasta el final.



Aunque el drama amoroso se centra en los personajes de Miki Esparbé, John Worthing, David Verdaguer, Algernon Moncrieff, Paula Malia, Gwendolen Fairfax y Paula Jornet, Cecily Cardew, las miradas se centran en Lady Bracknell, una sensacional Laura Conejero, el personaje con las mejores réplicas cómicas y con un fuerte gusto por resaltar lo estrafalario de los gustos y costumbres de la alta sociedad inglesa. Después de unas temporadas excesivamente centrada en los roles dramáticos, la Conejero vuelve a ponerse el vestido que mejor le sienta, la comedia. Con un papel que lleva escrito su nombre, el recital interpretativo que despliega es de high level. Magistral.



Uno de los signos característicos de La Brutal es la creación de pequeñas familias teatrales en cada producción. En este caso, quizás por la naturaleza de la obra, esa sensación traspasa los límites del escenario y, desde platea se puede palpar que el buenrollismo de la obra ha calado fondo en sus intérpretes. Cuánto más disfrutan ellos, nosotros, como público, mejor nos lo pasamos.

Con julio a tocar, más de uno ya debería tener un pie puesto en el Poliorama. Si como dice el propio David Selvas al programa "Wilde escribió un obra con una gran sabiduría e inteligencia vital", la  versión del propio Selvas y Cristina Genebat bajo la batuta del primer ha acabado de rondear con gran maestría y acierto la pieza. 

Vete. No te la pierdas. No te arrepentirás. Bravo!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , ,


TEXTO ORIGINAL: NOËL COWARD
VERSIÓN: JUAN CAVESTANY
DIRECCIÓN: NORBERT MARTÍNEZ y DAVID SELVAS
INTÉRPRETES: MARTA MARCO, DAVID SELVAS, MIMA RIERA y JAVI BELTRAN
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL
TEATRE BORRÀS

No seré yo quien se queje de sacarle la naftalina a los textos que requieran una limpieza al ser sacados del fondo del cajón, pero hay algunos a los que sólo les han dejado los puntos y seguido. Es más o menos lo que le ha pasado a la versión de Vides Privades de Juan Cavestany. Se nos ha ido de las manos la contemporaneidad, el convertirlo en una comedia de parejas de la burguesía más simplona catalana que sólo se preocupa de su ego y de lo feliz que será cuanto más posesiones tenga. Pero bueno tampoco es que fuera al Borràs esperando que tras la cortina saliera Noël Coward, así que mejor dejemos la queja para otro día.

Comedia de salón, con dos parejas que esperas que les pase algo porque tanto amor no da para una hora y media. Y pasa, no lo explicaré, se hace bastante evidente en los primeros minutos de obra, quizás tampoco hayamos llegado hasta allí para que una historia nos sorprenda. Mientras tanto disfrutemos de la magnífica banda sonora, en algunos momentos, recurrente, que ya viene siendo marca de la casa, La Brutal y sus ambientes sonoros. Y en esto que sientes "A la mierda l'amor" y el reloj deja de contar y la acción se precipita. 

A parte de la banda sonora, lo que sabe hacer muy bien La Brutal es escoger repartos. Sensacional Marta Marco, la histeria de su personaje es lo mejor que sucede en el escenario durante la representación. Es de aquellas veces que sientes que la naturalidad que se desprende supera a la interpretación. Vides Privades es una obra de mujeres, porque Mima Riera se vuelve a reivindicar con un papel que podía haberse quedado en una simple joven medio tonta, pero ella lo da la vuelta y poco a poco le cambia el rumbo y acaba siendo más heroína que una simple inocente "niña rica".

Vides Privades es una comedia donde ríes de situaciones que en mayor o medida nos ha pasado a todos, pero no da para mucho más. Vas te ríes, y sales a continuar con tu vida, el poso ha quedado bastante diluido. Lo que sí que es cierto es que el giro tan comercial de los últimos proyectos no se si benificia al público más fidel de La Brutal, aquellos que vibramos con su trilogía a Lliure y que disfrutamos con su Don Juan al TNC y que nos quedamos indiferentes delante de un Coward-Cavestany. 

VIDES PRIVADES

by on 20:23
TEXTO ORIGINAL: NOËL COWARD VERSIÓN: JUAN CAVESTANY DIRECCIÓN: NORBERT MARTÍNEZ y DAVID SELVAS INTÉRPRETES: MARTA MARCO, DAVID ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,


TEXTO: DONALD MARGULIES
TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT
DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, RAMON MADAULA y MIMA RIERA
DURACIÓN: 1h 45min
FOTO: GUILLERMO A. CHAIA
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL, LA VILLARROEL y BITÒ
LA VILLARROEL

Hay pocas historias donde sean las mujeres las que muevan los hilos. Un personaje que parece hecho por y para el lucimiento, una vez más de Clara Segura. La Segura que entra renqueante en escena, pero que al mismo ritmo que su personaje consigue sobreponerse de los varapalos que le otorga un texto irregular y se vuelve a meter al público en el bolsillo. 

La otra delícia de personaje lo interpreta Mima Riera, que como nos quiere la cosa, dibuja una delicada, tierna y cómica Mandy Bloom. Con un punto de naïf que condimenta cada una de sus intervenciones, poco a poco su inocencia se hace estimar y deseas que vuelva a aparecer por la puerta. En La Treva los personajes masculinos son secundarios, están, son presentes, pero al compararlos con los femeninos llevan todas las de perder. 

Cesc Calafell ha construido una escenografia a dos bandas, un precioso loft donde vuelve una derrotada fotoperiodista de guerra después de ser abatida. Un impás, una tregua, en su carrera que le lleva a preguntarse porqué hace lo que hace. No hay respuesta, quien vive con las ganas de aventuras en la sangre poco le puede decir volver a su "aburrida" vida de Brooklyn. 

La Sarah dispara preguntas contra el público, algunas, no sin cierta controversia que desde el principio de los tiempos del fotoperiodismo se repiten, ¿hacer una foto les ayuda a salvarse? ¿Dejar la cámara o continuar disparando? Cuestiones con una cierta pátina ética que contrasta con la distendida comedia que nos había atrapado hasta entonces. Un cierta manera de intentar hacer profunda una historia, que quizás se tenía que haber quedado simplemente en la decidión de abandonar una pasión para hacer lo que la sociedad espera de ti cuando alcanzas cierta edad.

La Treva es una comedia que se digiere muy bien. A veces tan naïf como la Mandy, a veces que busca volar más alto que sus globos, pero se queda a medio camino, porque eso no era su verdadero fin y no le llegan los medios. Teatro comercial para pasar la tarde resguardada del frío o de la lluvia. A la salida, compruebas que la vida sigue su curso.

LA TREVA

by on 20:13
TEXTO: DONALD MARGULIES TRADUCCIÓN: CRISTINA GENEBAT DIRECCIÓN: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: CLARA SEGURA, DAVID SELVAS, ...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,

TEXTO: DAVID MAMET
TRADUCCIÓN: JULIO MANRIQUE y CRISTINA GENEBAT
DIRECCION: JULIO MANRIQUE
INTÉRPRETES: MIREIA AIXELÀ, JULIO MANRIQUE y DAVID SELVAS
DURACIÓN: 1h 30min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: TEMPORADA ALTA y LA BRUTAL
TEATRE BORRÀS

¿Qué fue del David Mamet de Un matrimonio de Boston? Creció y se disipó. Paso a ser este David Mamet. El "¡qué guais que somos, Johnny!" no acaba de convencerme, de hecho me cansa ir de guais por la vida tras 90minutos de espera a que pasa algo más allá de ese diálogo entrecortado "tan típico de Mamet" según algunos entendidos. 

Dos productores se encuentran ante la oportunidad de su vida, hacer una película con uno de esos actores revienta taquillas y hacerse ricos y famosos. Una joven sustituta de secretaria, "inocente" con ganas de cambiar el orden de cosas y de medrar será la piedra que en el camino hacia la fama tengan que saltar sin tropezar, ¿lo conseguirán?

Con una escenografía que se adapta muy bien a los tres actos, desde una oficina a medio montar hasta un apartamento, las interpretaciones van subiendo de intensidad pero el texto no acompaña. Es difícil valorar unas interpretaciones a las que les cuesta arrancar y que sólo se desentienden de su monotonía en la parte final, donde David Selvas le gana la partida a un Julio Manrique que no consigue salirse de su zona de confort. 

A Mireia Aixelà le ha tocado un papel poco grato, y aunque la duda de su inocencia pueda planear por unos segundos en la mente de los espectadores, será una sombra difusa. Sin embargo, Aixela protagonizará los mejores momentos del montaje, un segundo acto que hace salir de su ensoñación al público.  Aunque por desgracia, no será suficiente su aportación y volveremos a caer en el toma y daca de un texto falto de ideas para llenar sus noventa minutos.

UNA ALTRA PEL·LÍCULA

by on 18:56
TEXTO: DAVID MAMET TRADUCCIÓN: JULIO MANRIQUE y CRISTINA GENEBAT DIRECCION: JULIO MANRIQUE INTÉRPRETES: MIREIA AIXELÀ, JULIO MANRI...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Por Elisa Díez (Butaques i Somnis)

Cuando los focos se apagan, las plateas se vuelven desiertas y las persianas anuncian un "Cerrado por Vacaciones" es hora de hacer balance de la temporada teatral que ya ha terminado. Este año por circunstancias personales y laborales no he podido asistir con tanta regularidad a las salas, tan sólo en poco más de 100 ocasiones, contando la maratón que con mucho gusto me he pegado con el Festival Grec.

Esta ha sido una temporada floja, se presentó como la temporada de la recuperación y hemos acabado con ocupaciones tras la Semana Santa que a penas alcanzaban al 40%, es verdad que cuando sale el sol, la playa tira más que las salas teatrales, pero son números preocupantes para un sector ya de por sí afectado por diversas políticas culturales.

Pese a todo hay vencedores que se han llevado el gato al agua y que han visto sus plateas a rebosar. Comencemos con dos nombres y apellidos que por una u otra razón han destacado esta temporada. Ernesto Collado, que parecía que tenía vetado la exhibición de sus espectáculos en Barcelona, esta temporada ha conseguido que deseemos ver más tras Montaldo (La Seca) y Constructivo (Hiroshima). Nuevos lenguajes escénicos, una apuesta clara por incluir al público en la pieza escénica y una experiencia muy recomendable para aquellos que no se conforman con sentarse en una butaca y disfrutar. Volviendo al teatro más clásico y convencional, esta ha sido la temporada de Lluís Homar que ha maravillado con su Terra Baixa (que volverá al Borràs del 23 de septiembre al 25 de octubre tras agotar localidades en su primera temporada) y con la dirección de L'art de la comèdia de Eduardo de Filippo en la Sala Gran del TNC y que después pudimos ver "paso a paso" en el programa Teatral del Canal 33.

De los nombres y apellidos pasamos a las salas. Destacaré tres, una por su nacimiento, la otra porque aunque llevaba ya un tiempo entre nosotros, este año ha consolidado su presencia, quizás no tanto para el gran público que busca un teatro más comercial, pero sí para los teatreros que buscamos otro tipo de emociones y por último la consagración de una sala/compañía que el año pasado dejó el listón muy alto y éste ha vuelto a superarlo. 
Hace apenas cuatro meses nacía la Sala Hiroshima, venía a ocupar una parcela poco explorada en Barcelona como es el teatro experimental, la performance, la danza, los géneros híbridos... Pegadita al Paral·lel, cuna de los grandes teatros comerciales, este proyecto huía de los neones para mostrarnos otro tipo de propuestas, que poco a poco van ganando adeptos entre el público teatral. He podido asistir en dos ocasiones y tengo ganas de más. En unos días os explicaré una avanzadilla de su nueva temporada. Estad atentos! 
Y siguiendo en Poble Sec, en lo alto de la Montaña de Montjuïc nos encontramos con La Vilella, hervidero de pequeñas propuestas. En ella se horneó una de las joyitas de la temporada, Et vindré a tapar, que más tarde, ya en verano ha recalado en La Seca. Tanto una como otra han conseguido participar en el Festival Grec de este año, una buena señal de que dejan el anonimato para entrar en el circuito. 
Finalizamos en el centro, sorteando guiris, para refugiarnos en el anteriormente conocido como Círcol Maldà, que a partir de esta nueva temporada se llamará El Maldà. Entre los múltiples estrenos de esta temporada, dos montajes me han sorprendido. La producción de esta temporada de la compañía, Els Pirates Teatre, que han versionado con su estilo, Nit de Reis de Shakespeare. Disfrutada de obra donde la música volvió a tener protagonismo y El llarg dinar de Nadal, que agotó entradas y volvió fuera de Navidad, para regalarnos una ambiente cuidado con una puesta en escena sublime y unas interpretaciones que dejan la boca abierta. Esta Navidad vuelven. No se la pierdan.

En el último tramo de temporada nos aguardaba una de las sorpresas que nos ha tenido en vilo durante dos meses y con la que hemos disfrutado enormemente, tanto que nos hemos quedado con ganas de más. La responsable es la compañía La Brutal con David Selvas y Julio Manrique a la cabeza que han creado una especie de teatro seriado y con su ciclo Tot pels diners ha conseguido llenar el Espai Lliure de mentes despiertas con ganas de ver una serie de montajes diferentes. Mammon, Cleopatra y L'onzena plaga nos ha convencido y hecho adictos a montajes que no acaban en los aplausos.

Y acabamos con fuegos artificiales, para el que es sin duda el montaje de la temporada. Y aunque algunos digan que es un melodrama (si Shakespeare levantara la cabeza...), lo cierto es que tuvo las entradas agotadas antes de estrenarse y nos hizo soñar con lo que puede conseguir un director, Julio Manrique, con los recursos limitados, con algo más de imaginación. Sí, estoy hablando de El Curiós Incident del Gos a mitjanit que se pudo ver al Lliure de Gràcia y que la temporada que viene se podrá ver al Lliure de Montjuïc. Después de ver el de Barcelona fui a Londres, y vale que allá tienen más dinero y escenográficamente es espectacular pero les falta Pol López, inconmensurable la interpretación de unos de los grandes de la escena catalana actual. Las entradas volarán, de eso tampoco hay duda.

Y claro que hay cosas negativas, espectáculos que me han decepcionado, ha sido una temporada como muchas otras, donde sales corriendo de una sala porque si alguien te pregunta qué te ha parecido se te va a notar que no te ha gustado demasiado tirando para nada, pero eso en agosto se te olvida nada más poner un pie en la arena, ni te acuerdas de las listas que has podido hacer en una platea por estar aburrida o no conectar con el mensaje. En septiembre vuelves descansada, con un montón de kilos de más... en la maleta y con ganas de sumergirte en más historias, con nuevos personajes, mientras la página en blanco te sigue esperando para que la rellenes con una y mil reflexiones. Este agosto, el blog sigue, te esperan una serie de artículos para que la vuelta a la rutina sea más liviana porque estés deseoso de iniciar la temporada teatral con una y mil propuestas. Esto es tan sólo un punto y seguido... Continuará.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,

DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA
CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO BACCETTI, DALLAS BAYLEY, MARCEL BORRÀS, MICHAEL DILIGENT y KRISTINA WESTAD
COMPOSICIÓN MUSICAL: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS  a partir de las composiciones de BADBADNOTGOOD
DURACIÓN: 50min
FOTO: FELIPE MENA
PRODUCCIÓN: GREC 2015 FESTIVAL DE BARCELONA, LA BRUTAL, TEMPORADA ALTA y CCCB
TEATRE CCCB

En su búsqueda por acercarnos a nuevos mundos, nuevos lenguajes, nuevas maneras de contarlo lo mismo pero diferente, el dúo Nao Albet y Marcel Borràs han combinado el pensamiento ilustrado con el mundo del Skater. Diferentes, sí, no hay duda pero que al menos por 50 minutos parecen tener más cosas en común de las que parecía a simple vista.

El telón de fondo es la libertad definida a través de un sinfín de frases de escritores y filósofos como Platón, Molière... monólogos sobre qué papel juega la universidad en el aprendizaje humano y el eterno dilema si es el conocimiento quien otorga al hombre la libertad.

 Pero la parte más sorprendente es la coreografía dancística de los cuatro 'esqueiters', que no sólo actúan si no que ellos y sus tablas se mueven rítmicamente al compás de la música y junto con el juego de luces, protagonizan la que es sin duda la imagen más preciosista del espectáculo.

 El humor y la multiplicidad de idiomas: castellano, inglés, francés, italiano y noruego es otra de las señas de identidad habituales en los montajes de Nao Albet y Marcel Borràs que no pueden faltar. Y, aunque Los Esqueiters no van en la onda de Mammon, uno de los mejores montajes de la temporada y que ha dejado el listón creativo muy alto, Los Esqueiters es un agradable entretenimiento para las calurosas tardes de verano.

LOS ESQUITERS

by on 18:00
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: NAO ALBET y MARCEL BORRÀS con la colaboración de JUAN MIRANDA CREACIÓN e INTERPRETACIÓN: NAO ALBET, ALFREDO B...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo Rey, Medea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , ,
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | 
Fotos: Felipe Mena

Como aquel que dice hemos acabado la temporada teatral, queda el Grec pero por lo demás ya está todo el pescado vendido. Muchos altibajos en la programación, que desgranaré en el último artículo de la temporada, pero una gran sorpresa que me ha hecho fan de una especie de teatro “seriado”, el ciclo “Tot pels diners” de la productora La Brutal y el Teatre Lliure. Después de ver L’onzena plaga se me queda un vacío, no me puedo creer que no vaya a volver a ver a Dylan Bravo. ¿Ya está? ¿No hay nada más que contar? Después de los tres capítulos: Mammon, Cleopatra y L’onzena plaga necesito una segunda temporada!

Por falta de tiempo no he escrito ninguna de sus críticas, pero aprovechando la maratón del sábado 20 y el domingo 21 de junio he optado por hacer un artículo conjunto. El ciclo empezó fuerte, por todo lo alto con fuegos artificiales incluidos. La manera de hacer teatro del dúo Nao Albet & Marcel Borràs es hacer saltar por los aires todo lo previamente establecido, innovar, prueba y acierto. Living Las Vegas, sexo, drogas y rock&roll. Dinero ganado, dinero perdido. Dylan Bravo es la figura que les guía por un submundo donde es mejor salir de vez en cuando a ver la luz del día. Para ver Mammon y disfrutar de su esperpento tienes que dejarte llevar, no poner trabas a lo que están a punto de presenciar tus ojos. Quizás me equivoco pero creo que es lo mejor que he visto hasta la fecha de Albet/Borràs. Un subidón que te deja KO y que te dura días. Natural y sin efectos secundarios adversos.

Y sin prisa pero sin pausa, nos sumergimos en Cleopatra, una pieza más costumbrista. Volvemos a Barcelona, pero a la ciudad real no a la de los turistas, donde Dylan Bravo lucha por sobrevivir y se enamora mientras comparte piso con una prostituta y su hija. Lo mejor de cada casa en la suya y los problemas que no le dejan de perseguirle. En un ambiente más relajado donde afloran los sentimientos, la pieza de Iván Morales nos devuelve a una Barcelona donde las personas que han sufrido buscan una segunda oportunidad. 

El último capítulo de la saga, hasta ahora (no me resigno a pensar que esto tiene que continuar, que no puede acabar así), es L’onzena plaga de Victoria Szpunberg, con las ratas como metáfora desentrañará las miserias humanas que pasan del dinero a sumergirse en el YO. Como las posesiones materiales no son tan importantes al final si se pierde la esencia humana por el camino. Increíble puesta en escena que acentúa los dardos de la dramaturgia. No sé si a todos los espectadores les habrá pasado igual, pero al visualizar situaciones cotidianas, los dardos fueron haciendo diana. Es una lástima que Dylan Bravo se quede en una simple anécdota en la pieza final.

Aunque recordaremos ‘tot pels diners’ por Dylan Bravo, hay otra actriz de la Kompanyia que ha tenido un papel destacado en dos de las piezas (Mammon y L’onzena plaga) y cuya interpretación ha eclipsado en buena medida la de sus compañeros, Mima Riera. Quizás la más tímida de todo el elenco de la Kompanyia pero que el ciclo ha subido en un pedestal. En Mammon enamora y en L’onzena plaga está magistral de principio a fin.

Y mientras aún saboreamos a Dylan, en marzo Molière y Don Joan serán pasto de la llama de La Brutal y David Selvas al TNC. Yuhu!
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cristina Calderer
Què és L’onzena plaga?
És un text de Victora Szpunberg inserit dins la trilogia Tot pels diners, un cicle on es parla de la relació que tenim amb els diners. Mammón era una reflexió sobre els diners i l’art, Cleòpatra sobre els diners i les relacions, i L’onzena plaga és una reflexió sobre els diners i el model de societat que volem.
En quin context se situa?
És un futurible, podria passar perfectament l’any 2015. La crisi ja s’ha instaurat, i hi ha una parella protagonista que no pot separar-se pels condicionants econòmics.
La plaga del títol és real o metafòrica?
Hi ha una plaga real de rates. Els personatges viuen en una casa de la zona alta que està en decadència i que limita amb diferents parcs. A causa de la crisi, l’Ajuntament ha deixat d’invertir en el manteniment d’aquests espais, i les rates han prosperat.
Quins són els altres personatges?
Hi ha una noia a qui la parella protagonista té rellogada una habitació, i pràcticament viuen del que ella els paga; també el fill dels propietaris, a qui el seu pare ha encarregat que els faci fora però que s’acaba posant de part seva i vivint amb ells; hi ha també una dona d’una empresa privada que vol combatre les plagues, una científica boja que els acaba oferint una cúpula de vidre per tapar el jardí.
I hi ha també el Dylan, el personatge que surt a les tres obres.
Aquí el Dylan treballa dins de l’Ajuntament en el servei antiplagues. El seu personatge permet a la resta entendre que la invasió de rates en el fons és el menys important, que tenim al davant moltes merdes que no volem veure. L’obra parla també de com amb diners es poden comprar coses que semblava impensable poder adquirir.
Ets l’ideòleg del cicle i el vau impulsar amb La Brutal, la productora de la qual ets fundador i codirector amb Julio Manrique. ¿La idea de parlar dels diners també va ser teva?
No, el tema el vam decidir entre tots durant el procés de treball. A mi el que em semblava interessant era reunir uns dramaturgs que són un bon compendi de tres mons diferents. Perquè el món de la Victoria Szpunberg no té res a veure amb el del Nao Albet i el Marcel Borràs (Mammón) ni amb el de l’Iván Morales (autor de Cleòpatra).
Per què volies reunir aquestes veus tan contrastades?
La intenció és apel·lar a un públic jove que s’està a casa veient sèries de la HBO i atreure’l cap al teatre amb una història que li pugui interessar pel tractament i pel tema. I fer-ho amb tres veus completament diferents.
Quin és el to de l’obra?
Té un cert to de faula. I també hi ha elements de terror psicològic. La Victoria té un món que lliga molt amb el teatre argentí de Daulte i Spregelburd, amb una teatralitat molt potent, que li serveix per parlar de coses molt serioses, però amb una comicitat molt bèstia.
Tu ets actor i director de la peça. ¿Com es porta la duplicitat de tasques?
Sempre és complicat. Té alguna cosa de repte. I també té a veure amb la vocació d’experimentar. Som a l’Espai Lliure, i en un teatre públic t’has de poder arriscar. M’ha ajudat el fet que el meu paper és petit, només surto en tres de les onze escenes.
Quina vocació teniu amb la productora La Brutal?
Som una productora privada, però tenim una certa vocació pública. En el fons som generadors de continguts. Esclar que ens agradaria guanyar diners amb el que fem, però la nostra vocació no és fer pasta, el que ens mou és pensar què ens agradaria veure als escenaris i no veiem, a quin públic ens agradaria mobilitzar, amb qui voldríem treballar.
La productora us aixopluga de la crisi?
No, perquè fa molts anys que piquem pedra, i sense la productora també tenim accés a espais com el Lliure o el Nacional. El que ens permet La Brutal és muntar les nostres pròpies propostes.
Com concilies el teatre i la televisió?
Tinc molt clar que la possibilitat de perdre diners amb la productora, que és una possibilitat molt real, me la puc permetre perquè des de fa cinc anys tinc la seguretat de la tele. Els que no hem de patir per la feina som uns afortunats, i això ens dóna la responsabilitat de generar coses. |
'L’onzena plaga', de Victoria Szpunberg. Direcció: David Selvas. Amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López. Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona). Del 4 al 21 de juny
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)
La companyia La Brutal, que codirigeixen David Selvas i Julio Manrique, ha fet un Occupy Espai Lliure. Durant els pròxims tres mesos, tres espectacles de la seva factoria ocuparan la sala petita de Montjuïc. Es tracta d’un projecte insòlit, no només perquè Tot pels diners és un tríptic que aborda una mateixa temàtica des de tres mirades diferents -i això ja implica que s’han produït de cop tres espectacles de nova creació amb textos de dramaturgs catalans-, sinó perquè és una companyia privada la que ha projectat tot el cicle sencer que després acull i coprodueix un teatre públic. Nous temps, noves fórmules. 
La voluntat de trencar inèrcies i connectar amb nous temes i públics són precisament els puntals filosòfics de La Brutal. “Volem parlar del que està passant a la societat, de coses que ens toquen, i donar joc a veus que ens agraden i interessen. Volem teixir complicitats amb els públics que estan mirant les sèries de la HBO i els fa mandra anar al teatre, amb els quals ens sentim identificats”, explicava ahir Selvas. 
A Tot pels diners La Brutal han fet la funció de comissaris d’exposició. Van buscar un tema actual i provocador (els diners en relació amb l’art, amb l’estructura social i les relacions personals), van optar per llenguatges i formats diferents però sempre contemporanis (i d’aquí l’elecció dels tres autors a qui van encarregar les peces) i van imaginar maneres per fer que el públic visqui “una experiència” total: per això hi haurà videoinstal·lacions de Mürfila, activitats paral·leles i fins i tot estudien programar el tríptic sencer, com si fos una temporada sencera de House of cards (el Lliure ha creat un abonament especial de 12 euros per espectacle). 
Les obres són del tot independents en estètiques i arguments, però comparteixen un nexe temàtic, una caixa escenogràfica i un personatge que les creua totes tres, interpretat per l’actor Manel Sans. La resta d’actors són diferents en nombre i noms a cada peça. “Ell és com Batman, que a la història ha tingut diferents dibuixants però al final és el mateix personatge amb els mateixos poders”, deia Marcel Borràs. “Per a mi és un personatge que encarna la cultura del pelotazo però des del punt de vista del perdedor”, afegia Iván Morales. 
Una paràbola de la guerra a Síria
El tàndem creatiu de Marcel Borràs i Nao Albet encetarà el cicle amb Mammón -del 10 al 26 d’abril-, un títol que prové, diuen, d’“un mite fenici que significa riquesa i prosperitat”. En la història que Borràs assegura que li va explicar un arqueòleg quan va visitar Síria el 2011, Mammón és una divinitat que descendeix del cel i acaba portant pel pedregar tot el poble d’una vall que estava plena de riqueses naturals sense explotar i on no hi havia ni rastre d’odis, enveges i mals pensaments entre els habitants. “El mite té forts paral·lelismes amb la situació del país i es pot extrapolar a la condició de l’home en relació amb els diners, amb l’avarícia”, deia Albet. Alhora, a la ficció hi sumen la suposada creació d’una tragèdia teatral que té problemes de finançament. A Albet, Borràs i Sans els acompanyen en escena Javier Beltrán, Paula Blanco i Mima Riera. 
Dominar el món des del Poble-sec
Iván Morales també beu d’un mite antic, Cleòpatra -del 6 al 24 de maig a l’Espai Lliure-, per abordar diverses problemàtiques socials d’actualitat (la prostitució, la transformació de barris com el Poble-sec, el 15-M, la participació política) a través d’una història “de personatges que ens importen, perquè són els nostres veïns”, diu. Els interpreten Sans, Clàudia Benito i Anna Azcona. 
Rates per a un sistema podrit
A L’onzena plaga, de Victoria Szpunberg -del 4 al 21 de juny-, hi ha una veritable plaga de rates a casa d’una parella tan precària que no es poden ni separar per culpa dels diners, però les rates en el fons són símbol “d’una plaga sistèmica, invisible, que ho converteix tot en mercaderia”, diu l’autora. Els sis actors de la Kompanyia Lliure, Selvas i Sans viuran la “decadència de la burgesia, que s’ha d’acostumar a viure sense diners i a deixar activitats diàries com comprar”.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

Font: Imma Fernández (elperiodico.cat)
Per al seu debut com a dramaturga, l'actriu i traductora Cristina Genebat ha volgut traslladar la tradicional aventura d'Els Pastoretsals nostres dies. En clau de comèdia, relata a Santa Nit, una història de Nadal, les aventures de dos antiherois barcelonins -Rovelló i Lluquet- en una Nit de Nadal. La seva amiga Maria -soltera i embarassada per inseminació artificial- es posa de part i l'acompanyen en el seu periple des del Raval fins a l'avinguda del Tibidabo per donar a llum. Allà, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, es muntarà el pessebre, amb els senglars substituint el bou i la mula, i un Satanàs, reconvertit en un perseguidor de diners i el poder. «És com un d'aquests tipus del Club Bilderberg només interessats en les coses materials», anota l'autora.
Julio Manrique i Xavi Ricart dirigeixen un elenc amic -Ivan Benet, Marc Rodríguez, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Norbert Martínez i la mateixa Genebat, en el paper de la partera Maria- en una coproducció de Bitó i la companyia La Brutal que ha acollit el Club Capitol. I avisen, aquests Pastorets no són cosa de nens. «És una funció pensada per a adults, nens de menys de 10 anys no l'entendrien», adverteix Manrique, que la defineix com «una comèdia urbana contemporània».
Explica l'autora que va decidir furgar en aquest clàssic popular tan representat a Catalunya perquè li despertava molts interrogants. «Em preguntava per què atrau tant, i s'escenifica any rere any i quin sentit té, i vaig començar a plantejar-me què suposa el Nadal. Vaig voler tornar als orígens d'una festivitat que ara consisteix a rebentar centres comercials. Per a mi és la celebració de la vida, d'un naixement». Genebat defensa la recuperació de l'espiritualitat perduda, que, segons el seu parer, està lligada a «una religiositat sense adoctrinaments». La seva obra és un cant a l'amistat i la vida. «És una comèdia amb molta ànima, com aquelles pel·lícules de Frank Capra. Tendra, emocional, commovedora», subratlla Manrique.
MATERNITAT DIGNA / Benet i Rodríguez interpreten aquests pastorets del segle XXI: un astrònom i un dissenyador gràfic, tots dos en atur, mentre la resta del repartiment es multiplica en diversos personatges: llevadora, prostituta, doctor... En la seva libèrrima versió, Genebat aprofita per deixar anar una sentida condemna a les pràctiques en els parts. «Estan molt deshumanitzats. Hi ha massa cesàries. Reivindico el part natural, ser mare amb dignitat».
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , ,

TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA
DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS
DIRECCIÓN: DAVID SELVAS
INTÉRPRETES: JULIO MANRIQUE, MARTA MARCO, JORDI RICO, MIREIA AIXALÀ, ALBERT RIBALTA, ENRIC AUQUER, ÒSCAR RABADAN y FÈLIX PONS
DURADA: 1h 50min
PRODUCCIÓN: LA BRUTAL
BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Cada vez intento fiarme más por mi intuición y esta vez he acertado (no siempre lo consigo). Timó d’Atenes ha sido una experiencia del todo recomendable. No conocía la obra, ni siquiera había escuchado nada de ella hasta que el David Selvas comenzó a colgar fotos de ensayos. Vivimos una época donde las obras de Shakespeare nos salen por las orejas, y la verdad que lo que más me atrajo de la obra, es mi desconocimiento de ella. Quizás sea un pecado decirlo pero cuando ves tres, cuatro, cinco, etc. veces un Romeo y Julieta o Hamlet o es la octava maravilla o te puedes aburrir como una ostra en la platea. Pero no es el caso de Timó d’Atenes.

Es verdad que no veremos ni vestidos de época ni nada que nos recuerde a siglos atrás, pero ese es otro punto a favor. Abstraer lo mejor de la obra y situárnosla en nuestros días, acerca la obra al espectador y la empatía con Timó es absolutamente espeluznante. El tándem artístico Manrique-Selvas funciona a la perfección, dos espíritus con una manera muy similar de entender el concepto teatral. David Selvas dirige con gran precisión las piezas de una obra nada fácil de completar. 

Interpretativamente el peso cae sobre un soberbio Julio Manrique, en el que hasta hora es el mejor papel de su carrera. Impresionante segunda parte, donde si el público entra no querrá salir jamás. Le acompañan una sorprendente Marta Marco, ciertamente alejada de los papeles en los que estamos acostumbradas a verla y Mireia Aixalà, que parece que por fin ha perdido la ingenuidad de papeles anteriores y explota al máximo su parte más salvaje.

Bien es cierto que la Biblioteca ha perdido su arena característica, pero no habría mejor sala para iluminar una obra como esta, la iluminación de la segunda parte roza la matrícula de honor. Impresionante el ambiente que se crea.

Sólo un pero, se acaba el próximo domingo 30 de noviembre, así que tendréis que daros prisa para verla. Corred!

TIMÓ D'ATENES

by on 17:29
TEXTO: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓN: SALVADOR OLIVA DRAMATURGIA: SERGI POMPERMAYER y DAVID SELVAS DIRECCIÓN: DAVID SELVAS INT...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , ,
Font: Belén Ginart (ara.cat)
Hi ha col·legues que per matar el temps se’n van de festa, xategen amb altres col·legues, es desafien a la Wii, organitzen un partidet de futbol o surten a córrer. Però també n’hi ha, com el Nao Albet i el Marcel Borràs, que decideixen muntar una obra de teatre, la qual cosa, en el seu cas, implica filosofar sobre què és la llibertat, treure profit del grau d’estudis literaris que cursen actualment (tots dos són a segon), confrontar la intel·lectualitat amb la dimensió més física de l’ésser humà i arriscar-se portant a escena actors no professionals. 
Poseu-hi soroll de patinets, música en viu, dansa contemporània i vestuari del Segle d’Or i captareu una mica el perfum de Los esqueiters -“Un procés obert de creació”, el defineix el Marcel Borràs-, que estrenen avui al festival Temporada Alta en el marc de la Setmana de la Creació Contemporània, una programació basada en talents trencadors i l’ús de llenguatges contemporanis. 
“Ens vénen al cap moltes idees”, diu el Marcel. “I aquest cop teníem ganes de fer coses que no sabíem fer, és com una manera de dir que no passa res per atrevir-s’hi”, afegeix el Marcel. O potser és el Nao qui parla, perquè la sintonia que hi ha entre ells els porta a anar-se interrompent per explicar a dues veus una mateixa idea: la d’afavorir sobre l’escenari una trobada impossible entre uns intel·lectuals i un grup de skaters, posar-se i posar-los en tensió. “Intentant fer coses que no sabem fer”, diuen. Els dos creadors expliquen per què els skaters van ser el punt de partida de la peça: “Simplement perquè ens agraden”. I d’una manera també “molt lliure” han anat donant forma a un espectacle de fronteres flexibles entre diversos gèneres, però que s’apropa més a la performance que no pas al muntatge teatral convencional. 
I és que el Marcel Borràs i el Nao Albet tenien moltes ganes de desmarcar-se de la seva anterior trobada escènica, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach, una obra canònica en el sentit que partia d’una dramatúrgia molt tancada i uns personatges molt definits. L’experiència els va provocar patiment per un excés de responsabilitat. “El text era nostre i teníem la sensació que la creació depenia només de nosaltres”, recorda el Nao. Per tant, van decidir fer un treball de creació col·lectiva en què ells juguessin el paper de dinamitzadors (malgrat que també hagin acabat consignant la dramatúrgia i que signin la direcció de la peça) i la interpretació estigués en mans d’actors no professionals. 
Van fer treball de camp per escollir els companys d’aquest viatge, que, de moment, està resultant “menys estressant, més divertit”, que el seu anterior projecte. A la plaça del Macba i en altres llocs especialment estimats pels skaters de tot el món van reclutar els tres nois i la noia (del Canadà, els Estats Units, Noruega i Itàlia) que hi participen, cadascú en la seva llengua materna, amb sobretítols en català i anglès. Van haver de descartar altres candidats que no tenien cap interès a actuar en un teatre. I tot i que estan convençuts d’haver fet “un bon càsting” perquè han trobat “tipus i energies molt diferents”, han hagut de tenir molta paciència amb els finalment escollits. Perquè la sensació de llibertat que sovint reivindiquen els skaters per explicar la seva passió per la taula amb rodes pot comportar una certa anarquia i al·lèrgia al compromís. 
“Podien arribar una hora o dues hores tard als assajos, o directament podien no aparèixer i l’endemà donar-te tota mena d’excuses”, diu el Nao. I no hi havia manera de reemplaçar-los perquè tots han posat molt d’ells mateixos en un espectacle en què patinen molt poc. El que més fan és ballar. Estimulats per uns filòsofs occidentals del Segle d’Or (interpretats per Borràs i Albet, vestits amb robes de l’època), decideixen provar de sentir-se lliures no amb la taula, la zona de confort a què estan acostumats, sinó amb el ball, que és nou per a ells. 
I amb una caracterització d’època que contrasta clarament amb les robes actuals i desenfadades dels skaters, Borràs (a la bateria, amb una tècnica que ha millorat molt des dels inicis dels assajos) i Albet (al piano) serveixen en directe la banda sonora de l’espectacle. “Fem versions dels temes del grup canadenc BadBadNotGood”, expliquen els creadors, que voldrien poder comptar amb els músics de la banda original en alguna de les funcions de Los esqueiters. Confien que n’hi haurà moltes. A l’estiu seran al Grec (“Com que es tracta d’un espectacle viu, potser aleshores serà molt diferent de com és ara, també ho seria si en comptes d’avui l’estrenéssim d’aquí una setmana”), i esperen poder viatjar molt amb la peça i, fins i tot, anar-la adaptant al lloc on es faci amb skaters locals.
‘Los esqueiters’  (Setmana de la Creació Contemporània. Temporada Alta). Dir.: Nao Albet i Marcel Borràs. Amb Kristina Westad, Alfredo Baccetti, Michael Diligent, Dallas Bailey El Canal (Salt) Dv. 21. 18 h. 12 €
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , ,
Font: Laura Serra (ara.cat)

 L’escenografia de Cels encara està muntada per a la funció i la Biblioteca de Catalunya ja està a punt per acollir una nova revolució antisistema. Després del thriller de Wajdi Mouawad que plantejava la revolta violenta dels joves per construir un món nou, ara és Shakespeare qui farà ressonar la fúria dins la nau gòtica. David Selvas hi dirigirà un Timó d’Atenes que ha adaptat amb Sergi Pompermayer i que situen a l’Atenes actual, la de la crisi sistèmica i la pobresa límit. “És un text radical que parla d’un canvi de paradigma, de la necessitat de fer explosionar el sistema des de dins per canviar-lo”, explica el director, recordant alguns dels passatges del text. “Els que deveu diners, aguanteu fort i no els torneu; sortiu amb ganivets per tallar el coll als vostres creditors! Criats, robeu; els vostres amos són més lladres que vosaltres; roben a l’empara de la llei”, va escriure Shakespeare. “És tan punk que Ada Colau es queda curta!”, exclama Selvas. 
Timó d’Atenes (escrita el 1607 o 1608) és una obra estranya en la trajectòria de Shakespeare, potser experimental, potser inconclusa, amb llacunes i personatges sense fil argumental que, sovint, només li serveixen d’estereotips socials. Per Selvas, “la va escriure en un moment de molta ràbia, com un pus que necessitava treure” i, un cop enllestida, la va abandonar i “es va posar a fer La tempestat ”. Amb aquesta mateixa urgència rabiosa, i la mateixa llibertat, s’han encarat a un text original que han esporgat, embrutat i recosit amb noves acotacions i fins i tot frases d’altres obres com El rei Lear, Coriolà i El mercader de Venècia. 
De ser el més ‘cool’ a la misèria 
Julio Manrique interpreta Timó d’Atenes, un home amb una posició privilegiada i tants diners al banc que pot permetre’s dedicar-se a cultivar les relacions i promocionar la cultura. La seva cortsón artistes, polítics i gent de diners -interpretats per actors com Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà i Fèlix Pons-. Aquest entorn sembla que l’adora, i l’amor és recíproc. “És un idealista, un ric envoltat de gent cool a qui estima i que creu en l’amistat com a valor absolut. És un home molt excessiu, i per tant la baixada als inferns el porta a l’altre extrem”, explica Manrique, a veure el món com un lloc negre i corrupte en què només compten els diners i el profit. I creu que s’ha de fer foc nou.
El contrast escènic entre les dues parts també és extrem. El primer acte és “molt argentí, supernatural”, diu Selvas, i transcorre en una llarga festa esbojarrada. Però, com si despertés d’un somni, un dia Timó d’Atenes s’adonarà que la mala administració dels seus béns li ha fet perdre tot i que els amics li giren la cara. Llavors optarà per l’exili, però, en comptes d’anar al camp, en aquesta versió el situen en un abocador de deixalles. 
“És la història d’una decepció -resumeix l’actor, que aviat ho trasllada a la situació social general que els va motivar a posar en escena el muntatge-. Té a veure amb la decepció respecte a la classe política, els mecanismes que regeixen la societat, amb nosaltres mateixos perquè ens hem deixat prendre el pèl, i alhora amb les possibilitats de canviar-ho tot que sorgeixen, gent que recull la idea de desobediència. Tot això ho conté i, a sobre, no és un pamflet. És un mirall del món i de nosaltres”. 
La Brutal: una nova companyia
Timó d’Atenes s’estrenarà aquest diumenge a L’Atlàntida de Vic, encetarà el Festival Shakespeare els dies 23 i 24 -motiu pel qual van aixecar la producció- i després farà gira pel país. Aquest espectacle és l’inici també d’una nova aventura, La Brutal, una companyia que codirigeixen Selvas i Manrique i que coproduirà quatre espectacles més aquesta temporada: Los esqueiters, una idea de Nao Albet i Marcel Borràs; Santa Nit, uns Pastorets contemporanis de Cristina Genebat, i un cicle sobre els diners amb tres obres d’Iván Morales, Victòria Szpunberg i el duo Albet-Borràs.
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , ,