Mostrando entradas con la etiqueta Victoria Szpunberg. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Victoria Szpunberg. Mostrar todas las entradas
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | 
Fotos: Felipe Mena

Como aquel que dice hemos acabado la temporada teatral, queda el Grec pero por lo demás ya está todo el pescado vendido. Muchos altibajos en la programación, que desgranaré en el último artículo de la temporada, pero una gran sorpresa que me ha hecho fan de una especie de teatro “seriado”, el ciclo “Tot pels diners” de la productora La Brutal y el Teatre Lliure. Después de ver L’onzena plaga se me queda un vacío, no me puedo creer que no vaya a volver a ver a Dylan Bravo. ¿Ya está? ¿No hay nada más que contar? Después de los tres capítulos: Mammon, Cleopatra y L’onzena plaga necesito una segunda temporada!

Por falta de tiempo no he escrito ninguna de sus críticas, pero aprovechando la maratón del sábado 20 y el domingo 21 de junio he optado por hacer un artículo conjunto. El ciclo empezó fuerte, por todo lo alto con fuegos artificiales incluidos. La manera de hacer teatro del dúo Nao Albet & Marcel Borràs es hacer saltar por los aires todo lo previamente establecido, innovar, prueba y acierto. Living Las Vegas, sexo, drogas y rock&roll. Dinero ganado, dinero perdido. Dylan Bravo es la figura que les guía por un submundo donde es mejor salir de vez en cuando a ver la luz del día. Para ver Mammon y disfrutar de su esperpento tienes que dejarte llevar, no poner trabas a lo que están a punto de presenciar tus ojos. Quizás me equivoco pero creo que es lo mejor que he visto hasta la fecha de Albet/Borràs. Un subidón que te deja KO y que te dura días. Natural y sin efectos secundarios adversos.

Y sin prisa pero sin pausa, nos sumergimos en Cleopatra, una pieza más costumbrista. Volvemos a Barcelona, pero a la ciudad real no a la de los turistas, donde Dylan Bravo lucha por sobrevivir y se enamora mientras comparte piso con una prostituta y su hija. Lo mejor de cada casa en la suya y los problemas que no le dejan de perseguirle. En un ambiente más relajado donde afloran los sentimientos, la pieza de Iván Morales nos devuelve a una Barcelona donde las personas que han sufrido buscan una segunda oportunidad. 

El último capítulo de la saga, hasta ahora (no me resigno a pensar que esto tiene que continuar, que no puede acabar así), es L’onzena plaga de Victoria Szpunberg, con las ratas como metáfora desentrañará las miserias humanas que pasan del dinero a sumergirse en el YO. Como las posesiones materiales no son tan importantes al final si se pierde la esencia humana por el camino. Increíble puesta en escena que acentúa los dardos de la dramaturgia. No sé si a todos los espectadores les habrá pasado igual, pero al visualizar situaciones cotidianas, los dardos fueron haciendo diana. Es una lástima que Dylan Bravo se quede en una simple anécdota en la pieza final.

Aunque recordaremos ‘tot pels diners’ por Dylan Bravo, hay otra actriz de la Kompanyia que ha tenido un papel destacado en dos de las piezas (Mammon y L’onzena plaga) y cuya interpretación ha eclipsado en buena medida la de sus compañeros, Mima Riera. Quizás la más tímida de todo el elenco de la Kompanyia pero que el ciclo ha subido en un pedestal. En Mammon enamora y en L’onzena plaga está magistral de principio a fin.

Y mientras aún saboreamos a Dylan, en marzo Molière y Don Joan serán pasto de la llama de La Brutal y David Selvas al TNC. Yuhu!

Font: Belén Ginart (ara.cat) | Foto: Cristina Calderer
Què és L’onzena plaga?
És un text de Victora Szpunberg inserit dins la trilogia Tot pels diners, un cicle on es parla de la relació que tenim amb els diners. Mammón era una reflexió sobre els diners i l’art, Cleòpatra sobre els diners i les relacions, i L’onzena plaga és una reflexió sobre els diners i el model de societat que volem.
En quin context se situa?
És un futurible, podria passar perfectament l’any 2015. La crisi ja s’ha instaurat, i hi ha una parella protagonista que no pot separar-se pels condicionants econòmics.
La plaga del títol és real o metafòrica?
Hi ha una plaga real de rates. Els personatges viuen en una casa de la zona alta que està en decadència i que limita amb diferents parcs. A causa de la crisi, l’Ajuntament ha deixat d’invertir en el manteniment d’aquests espais, i les rates han prosperat.
Quins són els altres personatges?
Hi ha una noia a qui la parella protagonista té rellogada una habitació, i pràcticament viuen del que ella els paga; també el fill dels propietaris, a qui el seu pare ha encarregat que els faci fora però que s’acaba posant de part seva i vivint amb ells; hi ha també una dona d’una empresa privada que vol combatre les plagues, una científica boja que els acaba oferint una cúpula de vidre per tapar el jardí.
I hi ha també el Dylan, el personatge que surt a les tres obres.
Aquí el Dylan treballa dins de l’Ajuntament en el servei antiplagues. El seu personatge permet a la resta entendre que la invasió de rates en el fons és el menys important, que tenim al davant moltes merdes que no volem veure. L’obra parla també de com amb diners es poden comprar coses que semblava impensable poder adquirir.
Ets l’ideòleg del cicle i el vau impulsar amb La Brutal, la productora de la qual ets fundador i codirector amb Julio Manrique. ¿La idea de parlar dels diners també va ser teva?
No, el tema el vam decidir entre tots durant el procés de treball. A mi el que em semblava interessant era reunir uns dramaturgs que són un bon compendi de tres mons diferents. Perquè el món de la Victoria Szpunberg no té res a veure amb el del Nao Albet i el Marcel Borràs (Mammón) ni amb el de l’Iván Morales (autor de Cleòpatra).
Per què volies reunir aquestes veus tan contrastades?
La intenció és apel·lar a un públic jove que s’està a casa veient sèries de la HBO i atreure’l cap al teatre amb una història que li pugui interessar pel tractament i pel tema. I fer-ho amb tres veus completament diferents.
Quin és el to de l’obra?
Té un cert to de faula. I també hi ha elements de terror psicològic. La Victoria té un món que lliga molt amb el teatre argentí de Daulte i Spregelburd, amb una teatralitat molt potent, que li serveix per parlar de coses molt serioses, però amb una comicitat molt bèstia.
Tu ets actor i director de la peça. ¿Com es porta la duplicitat de tasques?
Sempre és complicat. Té alguna cosa de repte. I també té a veure amb la vocació d’experimentar. Som a l’Espai Lliure, i en un teatre públic t’has de poder arriscar. M’ha ajudat el fet que el meu paper és petit, només surto en tres de les onze escenes.
Quina vocació teniu amb la productora La Brutal?
Som una productora privada, però tenim una certa vocació pública. En el fons som generadors de continguts. Esclar que ens agradaria guanyar diners amb el que fem, però la nostra vocació no és fer pasta, el que ens mou és pensar què ens agradaria veure als escenaris i no veiem, a quin públic ens agradaria mobilitzar, amb qui voldríem treballar.
La productora us aixopluga de la crisi?
No, perquè fa molts anys que piquem pedra, i sense la productora també tenim accés a espais com el Lliure o el Nacional. El que ens permet La Brutal és muntar les nostres pròpies propostes.
Com concilies el teatre i la televisió?
Tinc molt clar que la possibilitat de perdre diners amb la productora, que és una possibilitat molt real, me la puc permetre perquè des de fa cinc anys tinc la seguretat de la tele. Els que no hem de patir per la feina som uns afortunats, i això ens dóna la responsabilitat de generar coses. |
'L’onzena plaga', de Victoria Szpunberg. Direcció: David Selvas. Amb Laura Aubert, Javier Beltrán, Paula Blanco, Pol López. Teatre Lliure de Montjuïc (Barcelona). Del 4 al 21 de juny

TEXT: VICTORIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUERA
DURADA: 1h 10 min
PRODUCCIÓ: TANTARANTANA TEATRE S.L. i FESTIVAL GREC 2012
TEATRE TANTARANTANA

Anar a veure una obra que no tens ni idea de que va i que resulti ser un puzle de peces que fins a gairebé el final no encaixen passa, i sortir amb totes les peces desencaixades i sense saber encara de què va també. Gairebé 24 hores més tard i havent-te explicat les històries, el puzle s'ha completat.

Boys don't cry és una obra sobre el poder. Dues vells amics, el Jordi (l'Armand Villén), un polític amb èxit i el Walter (el Francesc Garrido), un dramaturg/guionista fracassat protagonitzen una història plena de realitat, somnis, fracassos, guanyadors i perdedors, que es precipiten cap a una caiguda lliure.

La història amaga parts fosques de les personatges i l'escenografia tampoc és el que sembla. Una oficina, on només es seu la persona amb poder també és significatiu. Però el més soprenent de la posada en escena és la petita escena en la que els actors interpreten a les fosques. Desconcertant per al públic i poc útil ja que el valor del teatre és veure les expressions a les cares dels actors.

Les interpretacions comencen agafen més força sobretot en l'univers de somnis, on els tres actors principals es deixen portar per la seva imaginació i els seus personatges canvien completament i es converteixen en éssers sense preocupacions amb l'única premissa d'explicitar la seva bogeria.

A Boys don't cry li manca a estones una embranzida per un text que no s'acaba d'arrodonir i que deixa molt fils que l'espectador haurà d'anar cosint de camí a casa.

BOYS DON'T CRY

by on 19:21
TEXT: VICTORIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUE...
Font: J.B. (elpuntavui.cat)
Victòria Szpunberg i Glòria Balañà van aconseguir un èxit notable al Tantarantana amb La marca preferida de las hermanas Clausman. Des d'avui hi tornen amb un treball antagònic (el protagonisme és de dos homes madurs, abans eren dues noies) però que també circula per la fulla d'un ganivet.Boys don't cry, que remet al tema musical dels The Cure dels vuitanta (quan els dos amics es volien menjar el món, desinhibits), explica com es retroben els dos protagonistes: l'un no ha deixat de ser artista; l'altre hi ha renunciat i ha consolidat el seu vessant pragmàtic. Però, d'amagat, somnia encara un futur impossible, que beu dels ideals de joventut. Francesc Garrido és l'artista que no ha volgut renunciar al seu compromís irrenunciable. Armand Villén és l'intel·lectual que ha prosperat, ben parapetat amb estructures institucionals i polítiques. Al costat de tots dos hi ha Maria Pau Pigem, que substitueix Alícia González Laá (quan es va estrenar al juliol ja estava embarassada i ara és a punt de ser mare, feliçment) en el paper de la dona del qui ha triomfat socialment. La directora prefereix parlar de nou viatge entre tots tres actors, ja que l'obra ha continuat creixent després de les quatre úniques funcions del Festival Grec.
Szpunberg es qüestiona quin és el paper de l'artista: seguir fidel als ideals, o bé acomodar-se en les institucions i guardar els somnis per a la fantasia. L'obra, que alterna de la situació absurda i còmica a la tràgica, té una escapada a la fantasia. L'acció es desenvolupa en un pis que té una mena d'airbag: quan una persona es vol suïcidar tirant-se des de la finestra, el terra expulsa un coixí que el protegeix. Farts d'aquesta vida, el joc és llançar-se al buit.


L'any que ve serà millor, una comèdia 'patchwork' amb textos còmics sobre la quotidianitat de la crisi, es va estrenar el setembre passat a la Villarroel i ja la van prorrogar fins al 8 de gener. L'obra, dirigida per Mercè Vila Godoy, va acabar sent representada a Madrid de nou amb èxit i ara la tornaran a recuperar a Barcelona. El Teatre Condal l'estrenarà a partir del pròxim dissabte 26 de maig. 
La comèdia L'any que ve serà millor va ser escrita per quatre dramaturgues catalanes –Carol López, Marta Buchaca, Mercè Sàrrias i Victòria Szpunberg– i interpretat per quatre joves actrius, Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura. La directora explicava que amb el rerefons de la crisi, la precarietat i la insatisfacció "es tracta d'un espectacle d'humor; no una obra de teatre, sinó un collage d'escenes, monòlegs i números musicals".
Font: ACN via www.ara.cat