Mostrando entradas con la etiqueta Rosa María Sardà. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rosa María Sardà. Mostrar todas las entradas

TEXTO: STEFANO MASSINI
DIRECCIÓN: LLUÍS PASQUAL
INTÉRPRETE: ROSA MARIA SARDÀ
DURACIÓN: 1h 10min
FOTO: ROS RIBAS
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE
LLIURE GRÀCIA

Creo que lo planifiqué erroneamente, primero debería haber asistido al monólogo de la Sardà y luego al de la Iscla, por aquello de la impresión, porque al dejar Crec en un sol Deu para el final la ha convertido en uno más. No sé si le ha pasado a alguien a parte de una servidora, pero creo que no ha estado a la altura de mis expectativas. Me explico.

La interpretación de Miríam Iscla arrolla, es magnífica y en este caso la de Rosa Mª Sardà se queda en un segundo plano. Las historias que nos explica son las de nuestro pan de cada día, y si además de las noticias nuestras mentes curiosas han indagado un poco más allá con documentales o películas, nada de lo que nos cuente les resultará extraño a nuestros oídos.

La simplicidad de la puesta en escena juega, esta vez, una mala pasada al montaje. Una recreación de una conferencia, donde se mezcla el texto aprendido con la lectura y donde sólo luces de diferentes colores nos hacen distinguir quién de las tres mujeres está hablando, Shirin, la estudiante islámica, palestina de 20 años; Edén, la profesora de historia judía de 50 años o Mina, la militar norteamericana de 40 años destinada a la Franja de Gaza.

¿Cuántos años de conflicto llevamos? No hay día que no nos ametrallen con una noticia que haga referencia a su conflicto. Lo vivimos desde la lejanía del primer mundo, donde todos los nombres nos suenan igual, independientemente de sí son judíos o palestinos, los tiros vienen de un lado y de otro. El texto no da respuestas sino visiones de los tres bandos en conflicto, pero hay algunas frases que sí que resuenan en la cabeza del espectador, la seguridad que alegan los judíos para bombardear posiciones palestinas y cómo un médico se cuestiona curar o no a un paciente por ser del otro bando. Humanidad poca, intolerancia toda.

Pero la vida sigue y la noticia ya ha pasado, ya has dado la vuelta a la página del diario. Si el relato de  Anna Politkóvskaia se me quedó dentro durante días, las tres mujeres luchadoras de Crec en un sol Deu, han pasado casi sin tocarme. ¿Por qué? Quizás sea la cotidianidad en la que se ha convertido este conflicto para mis ojos, la puesta en escena que no me ha ayudado a entrar en la obra. Una interpretación mucho más irregular de la que nos tiene acostumbrados Rosa Maria Sardà... Sea como fuere, he salido decepcionada de la sala, pondré las noticias, que mañana será otro día.
Fuente: Elisa Díez (Butaques i Somnis) | Foto: David Ruano

En el último mes, hemos visto una serie de propuestas para la rentrée teatral que se producirá de aquí a unos días con la habitual gala de Aixeca el teló, aunque cada uno lo levantará en su justo momento. Hoy cerramos capítulo con las últimas recomendaciones, antes de volver a la dura realidad y empezar a deshacer las maletas y desenvolver las temporadas de los teatros que aún nos quedan por conocer.

Del 23 de septiembre al 25 de octubre- Terra Baixa- Teatre Borràs

El clásico catalán de Àngel Guimerà que el dúo Pau Miró y Lluís Homar convirtieron en un maravillosos monólogo y que, sin duda, se convirtió en en uno de los montajes de la temporada pasada, vuelve durante un mes, tras agotar entradas, a la cartelera del Teatro Boros  Después de esta versión para una sola voz, Terra Baixa formará parte para siempre de la figura de Lluís Homar. Viajaremos por todos los papeles de la obra concentrados en una misma figura: Manelic, Marta, Sebastià... Por fin puede decir: "He mort el llop, he mort el llop".

+CRÍTICAS

El Lliure abre (Gràcia) con dos monólogos de Stefano Massini sobre los conflictos Checheno y Palestino con dos mujeres de armas tomar: Rosa Maria Sardà y Míriam Iscla. Dirige Lluís Pasqual que se enamoró de ambos textos al instante.

Del 22 de septiembre al 11 de octubre- CrecEnUnSolDeu- Lliure de Gràcia

Como tantas veces, el teatro se plantea preguntas en voz alta sobre un tema que nos afecta, que nos conmueve día tras día y al que la mayoría de las veces no tenemos respuesta. ¿O alguien cree poseer las respuestas a las preguntas que explotan todos los días, en carne viva, en este pedazo de tierra milenaria denominada Franja de Gaza? ¿Alguien sabe qué más decir? O, simplemente, ¿qué decir?



Del 23 de septiembre al 3 de octubre- Dona no reeducable- Lliure de Gràcia

Segundo monólogo del italiano Stefano MassiniDona no reeducable, que trata de la periodista Anna Politkóvskaya, asesinada en el año 2006 por estar en contra del posicionamiento ruso en el conflicto checheno. El autor que ha deslumbrado a los espectadores esta temporada con Lehman Trilogy escribió hace tres años, en homenaje a la periodista rusa Anna Politkóvskaya, asesinada por el denominado terrorismo de estado, un texto: Mujer no reeducable. Teatro de urgencia. Urgentes. Necesarios.


Y más mujeres...

Un día antes de la Mercè levantará la persiana la Sala Atrium con El desvetllament d'una papallona nocturna, un espectáculo de Eles Alavedra a partir de textos de Virginia Woolf y con Anna Sabaté como única protagonista. El montaje recrea fragmentos de la obra literaria de Woolf donde el esfuerzo por mantenerse honesta en el oficio de escritora la lleva a cuestionarse la responsabilidad que tiene que asumir respecto a las cuestiones sociales, desde reclamar el acceso al democrático acceso a la enseñanza hasta una convivencia más poética. El tono del montaje oscila entre la intimidad susceptible al predominio de la violencia en su entorno a un humor que hace de espejo con una elegante ironía.



Ciara de David Harrower es el espectáculo escogido para abrir la temporada del Teatre Akadèmia. Muchos nombres aparecen en el cartel, dirigida por Andrés Lima y Martí Torras Mayneris y protagonizada por Àngels Bassas. Un inicio de temporada de altura a tenor de lo que está publicado en su web.
Ciara es todo un reto interpretativo, un verdadero ejercicio de virtuosismo actoral. Un thriller lleno de poética y brutalidad al mismo tiempo. Una mujer fuerte en un mundo de hombres. Hija de un reconocido criminal, una especie de Padrino a la escocesa. Refugiada en el mundo del arte, aislada de la delincuencia y del mundo de los gángsteres de su padre, pero finalmente... la herencia vital y familiar no la podrá evitar.


Font: Laura Serra (ara.cat) | Foto: R. Marigot
A l’encíclica de Lluís Pasqual que obre el programa de la temporada 2015/16 hi ha la clau per entendre’n els continguts. D’una banda, celebra que “una part del poder hagi tornat a les mans de l’esquerra”, i especifica: “Una esquerra més humanista”. I, de l’altra, diu que després de quatre temporades “d’economia de guerra” té la sensació d’haver tocat sostre en activitat (526 funcions). Ara toca gratar cap a la profunditat. “Ha arribat el moment de pensar”, acaba dient. I d’aquí les 32 obres escollides, que aborden el poder, les ideologies i les identitats. En el seu 40è aniversari el Lliure es posa seriós i obre un nou espai anomenat Mirador per reflexionar tant amb el públic com amb els professionals. Aquí se seleccionarà la nova Kompanyia jove i se’ls farà un training. Aquestes són 5 claus de l’any que ve. 
La Sardà i les dones fortes
Les grans actrius tindran gran protagonisme. Obren temporada Rosa Maria Sardà i Míriam Iscla amb dos monòlegs de l’autor italià Stefano Massini: una se n’anirà a la franja de Gaza i l’altra encarnarà la periodista assassinada Anna Politkóvskaia. Hi haurà dos monòlegs més amb veu femenina: Laia Marull interpretarà una dona obsessionada amb La llista -producció de La Brutal, text canadenc dirigit per una actriu canadenca, Allegra Fulton- i Marc Martínez dirigirà la superwomanquotidiana Clara Segura a Conillet, de la barcelonina Marta Galán. 
Madrid, els reis i la nova política
“Ha existit sempre un diàleg d’anada i tornada”, deia Pasqual sobre el fet que sis espectacles del cartell siguin produccions madrilenyes. Les escollides sorgeixen de projectes singulars: un és el Teatro de la Ciudad, en el qual tres dramaturgs de moda (Alfredo Sanzol, Andrés Lima i Miguel del Arco) revisiten amb ulls contemporanis textos clàssics - Edipo ReyMedea i Antígona, i aquí també amb protagonistes femenines potents com Aitana Sánchez-Gijón i Carmen Machi-, i l’altre ve de l’alternatiu, crític i cooperatiu Teatro de Barrio i és El rey, l’esventrament de la figura de Joan Carles I a càrrec dels ex-Animalario. A més, també hi haurà El alcalde de Zalamea de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i l’ Invernadero de Harold Pinter dirigit per Mario Gas. 
‘Hamlet’ i els clàssics
Les tragèdies clàssiques, però, tindran el seu cim en el Hamletshakespearià que protagonitzarà Pol López i dirigirà Pau Carrió -tàndem guanyador del Victòria d’Enric V estrenat el 2014- amb Eduard Farelo, Rosa Renom, Xicu Masó i Maria Rodríguez. Sergi Belbel dirigirà Maria Estuard, la batalla de reines de Von Schiller que protagonitzaran Míriam Alamany i Sílvia Bel. També hi haurà la relectura contemporània a càrrec de Marc Montserrat de Relato de un náufrago basada en l’obra de García Márquez que el va obligar a exiliar-se. 
De Filippo i els contemporanis
Lluís Pasqual aportarà la dosi d’humor imprescindible per oxigenar la temporada amb el díptic A teatro con Eduardo, d’Eduardo De Filippo, i un repartiment extraordinari (Jordi Bosch, Boris Ruiz, Ramon Madaula, Mercè Sampietro, etc.). Oferirà una mirada còmica sobre el teatre -cridada a ser Els feréstecs del 2016- que es complementarà amb Premis i càstigs, obra de l’argentí Ciro Zorzoli creada amb una companyia T de Teatre ampliada. 
Si bé la hibernació de la Kompanyia jove durant un any farà pujar la mitjana d’edat dels repartiments, la dramatúrgia contemporània serà majoritària. Josep M. Flotats tornarà al Lliure de Gràcia amb Ser-ho o no (per acabar amb la qüestió jueva),teatre polític en clau de comèdia de Jean-Claude Grumberg. En veu baixa,d’Owen McCafferty, abordarà la vida després de deixar les armes, arran del cas nord-irlandès. I L’inframón,de Jennifer Haley, es qüestionarà la moral en l’era digital a partir d’un Andreu Benito pederasta.
També hi haurà dos muntatges internacionals: el monòleg 887, de Robert Lepage, i La parola canta, dels germans Servillo. D’autors catalans, a més de Galán, es veuran dos finals de trilogies: la família de Vilafranca de Jordi Casanovas (vist ja en gira) i la família de Sota la ciutat de la companyia Arcàdia. 
Lear, èxits i reposicions
Tres espectacles que han fregat el 100% d’ocupació aquesta temporada tornaran la vinent: El rei Lear amb Núria Espert, l’aquelarre de pallassos Rhum i El curiós incident del gos a mitjanit, que salta de Gràcia a Montjuïc. El Teatre Lliure ha tornat a fer un nou rècord: preveu arribar als 110.000 espectadors (1.500 més que un 2013/14 “de miracle”) i obté un 81% d’ocupació mitjana.

Font: EFE via ara.cat | Foto: Ros Ribas
Rosa Maria Sardà (1941) ha estat guardonada avui amb el Premi Max d'Honor 2015 "per ser una figura clau" de les arts escèniques, segons el veredicte unànime del comitè organitzador, que donarà a conèixer la resta de guanyadors en una gala el 18 de maig a Barcelona. L'actriu barcelonina rebrà el guardó en la cerimònia en què es coneixeran els 22 premiats de la XVIII edició dels Max de les Arts Escèniques, que organitza la Fundació SGAE des del 1998. 
Sardà es una actriu vocacional i autodidacte que amb 24 anys va decidir no tornar a baixar-se de l'escenari després de debutar a l'obra 'Cena de matrimonios', d'Alfonso Passo. El desig d'explorar territoris nous l'ha portat a alternar la televisió, el cinema i el teatre. El director Ventura Pons li va donar el seu primer paper protagonista el 1969 a 'Knack'. A Barcelona va protagonitzar 'Sopa de pollastre amb oli' i 'Rosa i Maria' i a Madrid 'Esperando a Godot' i 'Madre Coraje y sus hijos' .
Entre molts altres, ha participat a obres com 'Love for Shakespeare', de Lluís Pascual, 'El caballero de Olmedo', de Lope de Vega, 'Dubte', de John Patrick Shanley, o 'Sagarra dit per Rosa Maria Sardà', de Carme Canè. Encara que va començar com una actriu còmica amb La Trinca en els anys 70, Rosa María Sardà ha interpretat papers de tall dramàtic, com "Wit", obra per la qual va obtenir el Max a la Millor Actriu Protagonista, el Fotogrames de Plata i el Premi Ercilla, o el de "La casa de Bernarda Alba", pel qual va guanyar el Premi de la Unió d'Actors.
En la dècada dels 80 va saltar al cel·luloide sota la batuta de Fernando Trueba, Fernando Colomo, Ventura Pons i Pedro Almodóvar. La seva llarga carrera cinematogràfica ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen dos Goya com a Millor Actriu de Repartiment per 'Sin vergüenza', de Joaquim Oristrell i '¿Por qué le llaman amor cuando quieren decir sexo?', de Manuel Gómez Pereira, i la Medalla d'Or de l'Acadèmia de Cinema. A la televisió també ha tingut un gran èxit com a presentadora des dels seus començaments a "Festa amb Rosa Maria Sardà' i 'Las noches de la tía Rosa', fins a 'Vídeos de primera' i 'Ahí te quiero ver'.

Font: Carles Capdevilla (www.ara.cat)

Rosa Maria Sardà farà 71 anys el 30 de juliol, i fins al dia abans la podem veure al Teatre Poliorama, dins el marc del Festival Grec, com a esplèndida protagonista de Dubte. Ella és la monja que va interpretar Meryl Streep al cinema en aquesta obra sobre un presumpte cas de pederàstia, a les ordres de Sílvia Munt i al costat de Ramon Madaula, Mar Ulldemolins i Nora Navas. L’excusa de la promoció em regala el privilegi (incòmode, això sí) de compartir una horeta amb una actriu a qui no agraden les entrevistes i a qui li costa encara més parlar d’ella sense fumar, de manera que la conversa serà interrompuda per una cigarreta d’emergència amb efectes inspiradors i tranquil·litzadors, si exceptuem que, intentant ajudar-la a trobar la finestra, em carrego una cortina. Cinquanta anys després del seu debut en el teatre professional, i un cop ha rebut tots els premis i reconeixements dels companys, Rosa Maria Sardà es mostra entre enfadada i trista per la situació actual i per la falta de reacció que observa. La manera de vegades brusca de respondre i el neguit perquè s’acabi el tràmit de la gravació i les fotos em fa deduir que potser aquesta dona enrabiada i nerviosa, amagada darrere les ulleres de sol, és el seu personatge públic en les entrevistes. L’hi dic així mateix, buscant la complicitat, i em respon que ella no és cap personatge, que és una persona. I s’abaixa el teló.


T'atabala la promoció, que et portin, que et diguin què has de fer?
Sempre he fet el que m'han dit que he de fer, en el meu ofici sempre fas el que et manen.
Però algun cop t'he sentit dir que la teva màxima aspiració és ser lliure...
És l'aspiració de qualsevol ésser humà. Ho intento en la mesura que es pot, però ja veus en quin país vivim.
En quin país vivim?
Un país on les llibertats estan qüestionades per a tothom. Si et volies casar amb un noi aviat ja no podràs. No ho entenen, això.
Tens la sensació que anem enrere?
I tant! Ja hi hem anat. No és una sensació, és una certesa. Econòmicament i en tot. Reculem en drets socials, el dret a l'educació, el dret a l'assistència mèdica... O només m'ho sembla a mi?
I, ara, les retallades per la intervenció.
Però això ja se sabia. Jo no tinc una bola de vidre ni res d'això, però què es pensaven, que els regalarien uns diners perquè són molt simpàtics i toquen la pandereta i ballen sevillanes? No!
Ho dius perquè el govern Rajoy ho ha volgut vendre com una bona notícia?
Hi ha coses que es poden fer veure: jo a vegades intento fer veure coses que tampoc se les creuen, i mira que és el meu ofici. L'ofici dels que manen no és fer veure coses sinó realitzar-les i servir el poble.
Parlem de l'obra de teatre que fas, Dubte . És el primer cop que fas de monja?
Sí, em sembla que sí. Afortunadament no hi ha tants papers de monja, no són prou interessants.
I com ho vius?
Bé, perquè vaig abrigada. Hi ha molta refrigeració i em poso l'hàbit més contenta que un gínjol.
Però no sembla que sigui un col·lectiu que t'inspiri simpatia.
No gens, en absolut. Les monges són com les minyones a l'Església, són com les dones de fer feines que no tenen cap dret. Vaig llegir al diari que les monges dels Estats Units, les catòliques, estan fent una revolta contra la dictadura, la cosa dictatorial i piramidal de l'Església, que també es toca en aquesta obra. No són lliures de fer res, han d'obeir, sota l'obediència del Papa, del bisbe, del monsenyor que els toqui. No tenen dret a fer un ofici sagrat, no tenen dret a res, ni a opinar. Ara, això és voluntari! És com si jo em queixés dels inconvenients de ser actriu en aquest país, doncs mira, t'haguessis dedicat a una altra cosa.
Havies vist la pel·lícula quan et van oferir el paper?
Sí. La vaig veure a la tele a casa i, francament, no em va cridar gaire l'atenció. Però em va convèncer l'entusiasme de la Sílvia Munt -som amigues des de fa un munt d'anys-, perquè la Sílvia treballa des del cor, des de la intel·ligència i té una gran sensibilitat, ho ha demostrat a bastament. No havíem treballat mai, ella dirigint i jo fent d'actriu, i em va semblar que era ara o mai perquè una, que sóc jo, ja té una edat. La vaig veure tan convençuda i ho tenia tan assumit que li vaig dir que endavant.
Alguna descoberta al repertori?
Amb la Nora Navas hi havia treballat, amb la Mar Ulldemolins i amb el Ramon Madaula no havíem coincidit mai. Un bon director el millor que pot fer és un bon repartiment, sabent que aquella simfonia ha de sonar d'una manera determinada i triant quins instruments hi posa. Quan la Sílvia ha reunit aquest grup humà ho ha fet a consciència.
L'obra t'ha aclarit dubtes sobre el que penses?
No, a mi no. El que passa és que jo sóc una mica radical, amb els anys t'hi vas tornant una mica més. L'obra es diu Dubte, una paràbola, i una paràbola explica un fet volent-ne explicar un altre, i jo crec que cadascú en pot treure la seva conclusió. No es tracta de saber qui és l'assassí. No es tracta només de la pederàstia o de la possible pederàstia, o de la possible intransigència.
És un gran tema.
L'autor posa a la palestra un capellà i una monja. Nosaltres sabem de la intransigència i de la Inquisició de l'Església al costat del poder i sempre al costat del diner. El poder fàctic, vull dir; després hi ha gent que se'n va a les missions, però fixa't que de seguida els renyen si volen fer canvis de veritat.
Fer el paper que al cinema feia Meryl Streep condiciona?
No. Sempre m'agrada més fer coses que no hagi fet ningú, i així ho he fet. Les comparacions em semblen absurdes. A part, el teatre és una mitjà molt diferent del cinema. Jo tinc la fortuna de poder fer teatre i cinema i tot el que et serveix al teatre no et serveix al cinema i al revés. En teatre és un pla general tot seguit, has de treballar d'una manera diferent, amb tot el cos i amb els peus, si convé.
No t'impressiona que t'hi comparin?
M'impressionen altres coses, per exemple això de l'accelerador de partícules, això sí que em té subjugada de debò.
Ho has entès?
Entendre-ho crec que no ho entendré mai, però em fa molta il·lusió saber que algú ho entendrà i que d'aquí molts anys -jo ja no hi seré- sabran coses molt interessants. Penso que estem a les beceroles d'un fet molt important, que és saber on som i per què.
També fa il·lusió pel senyor Higgs, que trobin el bosó.
Jo el senyor Higgs no tinc el gust de coneixe'l però és una de les poques coses gratificants que he llegit últimament als diaris. Més que quan parlem de nosaltres. És que som molt poc interessants aquests quatre cucs que poblem el planeta. Som una espècie molt estranya, molt depredadora i molt poc interessant.
Professionalment en quina fase estàs?
La jubilació. No puc estar en una altra fase. Ara, quan em surt una ocasió com aquesta, no puc dir que no.
Costarà cada vegada més que et veiem fent coses?
És probable. Primer, perquè sóc gran. Fixa't que les actrius a partir d'una certa edat es queixen que no hi ha papers, doncs imagina't si, a sobre que no hi ha papers, vivim en un país on la cultura importa un rave als que se n'han de cuidar. I a sobre estem en una època de crisi, no és muy halagüeño, que diuen els espanyols.
Creus que també el veurem anar enrere el teatre per la crisi?
El teatre és difícil que vagi més enrere. Jo crec que el teatre sempre ha estat una cosa d'esforçats, de gent vocacional, en això som com les monges. De vegades el talent no necessita grans dinerals, vés fixant-t'hi i repassa els últims anys i mira les coses brillants que han sortit, gent amb molt talent, gent amb... Ara no em surten altres adjectius perquè aquí no puc fumar.
Fumar t'ajuda a pensar?
Josep Pla deia que fumava perquè així pensava els adjectius; no em voldria comparar amb ell però la frase em va quedar.
Parlàvem sobre el futur del teatre.
El teatre existeix quan hi ha algú que té necessitat d'explicar una història i quan hi ha gent que pot pensar que té la necessitat d'escoltar-la. A partir d'aquí, el teatre existirà sempre.
Dius que el teatre és la teva parella i el cinema el teu amant. ¿I la televisió?
La televisió en el seu moment ens va servir moltíssim a mi i a la meva família, era un mitjà a l'abast de tothom, molt nou, en vaig fer quan n'havia de fer i ja està.
Et recordo a Ahí te quiero ver.
Hi havia poques cadenes i no s'havia fet el que se'n diu talk show, i menys una dona, i que pogués entrevistar gent tan fantàstica, perquè encara no estava tot tan cremat, i vaig tenir uns convidats extraordinaris sempre i una música internacional magnífica. I jo em posava a fer el préssec per allà, en aquells esquetxos... Això sí que no estava vist i després ho ha fet molta gent. És trist, perquè quan ets tan pioner vol dir que ja tens una edat.
I quan et donen premis com la Medalla d'Or de l'Acadèmia...?
Jo em quedo parada. Recordo que quan em va trucar el director de l'Acadèmia, Álex de la Iglesia, per dir-me que em donaven la Medalla d'Or. Li vaig dir: "Creia que em trucaves per fer una pel·lícula!" I ara encara riu... També tinc la del mèrit a les belles arts. De llorer en tinc tant com en que vulguis, tinc tot el llorer del món.
Una dada encara més impressionant és que fa 50 anys que vas començar a fer teatre professional.
Sí, amb Cena de matrimonios, amb Dora Santacreu i Carlos Lucena. Vaig anar-hi a fer una substitució, perquè jo feia teatre d'aficionats al meu barri, a Sant Andreu. Allà vam començar a patir. Allà vam començar a haver d'anar a una oficina, haver d'anar a vendre llibres fins que tingués un paper, perquè m'havia de guanyar la vida.
Recordes les primeres vegades? La primera pel·lícula?
Tinc una memòria que em protegeix molt. No sóc gens mítica, sóc molt decebedora perquè no sóc gens interessant. Sóc molt poc artista. Sóc una treballadora artesana, una persona que ha de treballar molt, necessito treballar el triple que els altres. No tinc gaires dots.
L'adjectiu que et posaries és treballadora?
No, a casa meva sóc molt gandula, a mi no m'agrada gaire treballar, el que passa és que quan em donen una feina treballo com un burro.
Una persona que es dirigeix a ella mateixa s'ha de conèixer...
Jo crec que els actors han d'aprendre a dirigir-se a ells mateixos per saber percebre quan el director els està ensenyant una cosa que ells sols no farien i quan els està conduint per uns llocs que ells desconeixen. És com si un músic no sabés llegir la solfa i s'hagués de refiar només del de la batuta. Has de saber la simfonia i l'has de saber entendre, i dirigit d'una manera o una altra sonarà la mateixa simfonia millor o pitjor, però el músic ha de saber tocar el seu instrument.
Et deixes dirigir dòcilment?
I tant! Pregunta-ho als directors, pregunta-ho al Lluís Pascual i a la Sílvia Munt. Sóc una actriu bastant obedient. Sóc discutidora i no callo perquè pot passar que et diguin: "I per què no ho vas dir això l'altre dia?" Jo dic tot el que em passa pel cap, i si em diuen que no, doncs no. Un director es defineix quan sap escoltar. Ells són els que porten la batuta i han d'escoltar tant el primer violí com el que toca el triangle.
T'ho passes bé treballant?
M'ho passava bé. Ara pateixo. Sortir a l'escenari ara m'emmalalteix molt perquè trobo que és una responsabilitat molt gran demanar a les bones persones que surtin i et dediquin temps i es gastin els diners pensant que els oferiràs alguna cosa. A vegades penso: "Què es pensen que faré?" I això a mi em fa tremolar les cames, i molt. I més ara perquè fa 10 o 20 anys tens menys coneixement: els nens petits posen la mà al foc, però tu no l'hi posaràs...
Jo m'imaginava que hi ha d'haver una edat que ja no pateixes.
És quan comences a patir més, perquè aleshores tens lesions i és quan se t'espatlla el carromato ...
No ets una actriu que mitifiqui especialment el teatre, el contacte amb el públic...
A mi em fa molt de respecte el públic, però m'agrada molt desmitificar la meva feina en general, perquè crec que no té sentit la mitificació. No faig res més que un servei públic com pugui fer un altre. Som una gent que ens estem examinant cada dia, i a més no hi ha cum laude .
Per a tu és molt diferent cada vegada?
És diferent cada vegada la feina que faig, intento ser diferent i servir a la peça. M'interessa la globalitat de la peça, no si tinc un bon paper. A mi m'agrada que la simfonia tingui el sentit que ha de tenir, que l'escoltin. Jo donaria el que fos perquè algú que és al pati de butaques, durant uns segons, s'oblidés que és al teatre. Això seria...
Et passa com a espectadora?
A vegades sí, veient segons qui. No gaire, però em passa. Amb el senyor Sean Penn, per exemple. Oblido que és un actor que està interpretant. Aquest senyor es converteix en Harvey Milk, no l'interpreta, i això ho tenen molt pocs en aquest món.
Tu ho has sentit mai?
No, jo sóc una intèrpret. Ja t'he dit que no estic gaire dotada.
T'agrada parlar dels teus germans?
No. I de mi tampoc. No sóc ningú per parlar d'ells. Som persones que no hem treballat juntes, no hem ajuntat mai els baguls, i en canvi som una pinya perquè la vida va fer que així fos. Tot el que ha anat passant al llarg de la nostra vida des que ens coneixem podria haver estat una diàspora i en canvi va ser un aglutinador. A part de germans som grans amics i ens respectem. El Xavier és un periodista meravellós, i el Fede és un home de la nit, i el Santi és un home polivalent que fa moltes coses sempre precioses. Hem pensat que si cadascú ja s'espavilava pel seu compte, per què havíem d'esvalotar el galliner i fer coses junts?
Com veus la relació de Catalunya i Espanya?
Això és una cosa molt complicada perquè fa molts anys que Catalunya, el País Basc, Andalusia i Galícia són països conquerits. La cosa espanyola de la conquesta no se la poden treure, i estem colonitzats fa massa anys. Jo creuria en l'independentisme si algú m'expliqués ben explicat, amb cara i ulls, que això és possible avui en dia davant d'una Europa com la que tenim. És més complicat del que sembla. Em sento molt catalana però tampoc estic d'acord amb tots els catalans. Hi ha una dreta catalana tremenda, no només és la dreta espanyola la que ens ha fotut a tots, per tant ja veurem si un dia es produeix aquest fet i si és possible. Estaria bé, però a mi em sembla que la UE el que vol és que tots els països europeus estiguin unificats però que cadascú conservi la seva idiosincràsia, la seva manera de ser, la seva manera de funcionar i de parlar, i d'entendre l'art i la cultura. Això em sembla molt bé.
Segueixes l'actualitat?
M'agrada llegir els diaris de paper, deu ser l'edat també, però si llegís tots els diaris no faria altra cosa, perquè me'n llegeixo fins i tot el copyright .
Veus esperança al final de la crisi?
Aquesta vegada és una patacada forta, hi ha moltes coses que han de canviar i ja se n'adonaran, si no canvien algú les farà canviar. Aquestes crisis que provoquen les grans fortunes, els especuladors, els grans bancs, les borses i tot això, qui les paga no són mai ells, i ara és obvi que és així. Hi ha més rics dels que et penses, i hi ha molts pobres. En un món devastat com aquest, estem veient cada dia coses sagnants, i la gent encara s'està preocupant del Barça. El poble saharaui està oblidat pel món, en terra de ningú, i és aquí al costat, i era una colònia espanyola, i la gent es queda tan tranquil·la. Ho veig tot molt difícil.
Ets una persona optimista?
Jo diria que sóc una supervivent de la vida.


Tot i que va estudiar deu anys als Salesians de Sabadell, Ramon Madaula mai havia interpretat un capellà. A Dubte serà la primera vegada que fa de mossèn, però encarnarà un home sota sospita: el religiós està acusat de pederàstia. Sílvia Munt va descobrir aquest text de John Patrick Shanley fa anys. Es va estrenar el 2004 i el seu èxit va ser devastador: l'autor va guanyar el Pulitzer i l'obra es va endur un premi Tony, entre d'altres. El toc de gràcia va ser, el 2008, l'adaptació cinematogràfica dirigida pel mateix autor, amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman, que va estar nominada a cinc Oscars. Després d'anys "enamorada com mai" del text, Sílvia Munt el portarà a escena al Teatre Poliorama -a partir de demà i fins al 29 de juliol dins el festival Grec- amb "quatre monstres de l'escena": Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà, Nora Navas i Mar Ulldemolins.
L'espectacle se situa en una escola catòlica del Bronx novaiorquès als anys 60. És l'època posterior al renovador Concili Vaticà II. Un dels capellans de l'escola defensa aquesta Església no dogmàtica, que no sigui emissària de Roma, una Església progressista. I precisament ell és qui és acusat d'apreciar en excés precisament el primer nen negre que entra a estudiar a l'escola. Navas interpreta la mare del nen, Sardà és la monja que dirigeix amb mà de ferro l'escola i Ulldemolins és la monja jove i innocent que encarna el dubte: és una dona bona a qui aconsellen ser més desconfiada i que, quan obre els ulls, no sap què pensar. És el mateix que li ha de passar a l'espectador. "L'obra no parla de la pederàstia ni de l'Església -diu Munt-. És una excusa per explicar que la realitat té mil cares, tantes com personatges hi ha a l'obra. Tots poden ser bons i dolents. L'obra és un text intel·ligent, fi, arriscat, difícil... Una bateria de preguntes sense respostes. Com deia Josep Pla, el més fàcil és tenir una opinió, però el més difícil és descriure la veritat. L'obra deixa l'espectador en una subjectivitat insòlita perquè prengui la seva decisió".
Sardà, amb la seva sornegueria habitual -"a mi tant me fot tot en aquesta vida, per lògica natural osteoporòsica", deixa anar-, fa un avís als espectadors encara més explícit: no es tracta d'una obra sobre monges i capellans, ni anticlerical ni espiritual. "L'obra és una paràbola. No m'interessa el que diu, sinó el que vol dir. Hem d'anar amb compte de no confondre. Per mi, la gent que es disfressa, que té una vida antinatural, que vol tenir la raó i que ens diuen com hem de viure, sempre seran sospitosos. Són personatges foscos", va afirmar. Ella tampoc havia fet mai de monja, en 50 anys de carrera.
L'obra es basa en una escola i uns personatges reals. Fins i tot John Patrick Shanley dedica el text a les monges del seu col·legi del Bronx, del qual té un gran record. "Just al contrari del que podríem pensar. Una mostra més de l'ambigüitat de l'ànima humana. És difícil parlar del bé i del mal", apunta Munt. I Madaula ho firma: "Per mi, l'autor el que vol dir és que quan un ésser humà dubta, és quan és més persona. Quan tenim certeses és quan som menys intel·ligents. Que la pederàstia és reprovable és evident, es condemna sola. L'autor parteix d'un cas i mostra com els éssers humans ens posicionem al respecte d'això. Mai no sabrem la veritat, però la gent sortirà del teatre sent més persona", promet.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

FICHA ARTÍSTICA

TEXTO: FEDERICO GARCÍA LORCA
DIRECCION: LLUÍS PASQUAL
INTÉRPRETES: NÚRIA ESPERT, TERESA LOZANO, ROSA VILA, MARTA MARCO, NORA NAVAS, REBECA VALLS, ALMUDENA LOMBA, ROSA MARIA SARDÀ, TILDA ESPLUGA, MARTA MARTORELL, MONTSE MORILLO, BÀRBARA MESTANZA
PRODUCCIÓN: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA Y TEATRO ESPAÑOL
SALA PEQUEÑA (TNC)


Bienvenidos a una Bernarda Alba sin Bernarda. Si no han leído mal, Bernarda ha desaparecido, y tras la hora y cuarenta minutos del montaje aún no la hemos encontrado. Y es triste, muy triste que en una obra de esta envergadura sea la protagonista quien falle.

Bienvenido sea Lorca al Teatro Nacional de Cataluña, que cierra la temporada de la Sala Pequeña con el listón tan alto como la abrió.

No está Bernarda pero sí está Poncia, una maravillosa Rosa Mª Sardà que nos muestra una vez mas su impresionante versatilidad. La mujer de las mil caras, del drama a la comedia pasando por la burla, la picaresca, el dolor, la amargura, nada más y nada menos que su ‘savoir faire’ en estado puro.

A su altura y sin desmerecer del resto del reparto, una gran Teresa Lozano brilla con luz propia. La madre de Bernarda, también sujeta el yugo de su hija, lucha con uñas y dientes por su libertad, regalándonos momentos inolvidables de locura transitoria, de ternura y de optimismo al no rendirse a los designios de Bernarda.

Las hijas, Marta Marco, Nora Navas, Rosa Vila, Rebeca Valls y Almudena Lomba sobresalientes todas ellas, con grandes momentos, sobre todo cuando se revelan contra la autoridad materna de no dejarlas vivir la vida que quieren sino la que su madre quiere que vivan.

Y si, falla Bernarda, vuelve a fallar Núria Espert, le falta fuerza, brío, poderío y voz, sobre todo voz. Tiene que imponer su fuerza, sus decisiones mediante la palabra a un mayor o menor volumen, pero ¿qué pasa? ¿Por qué no se la oye? ¿Por qué gimotea como una niña en vez de mostrar los lloros rabiosos de una mujer? No tiene fuerza, sus pasos no imponen, ni siquiera su presencia en el escenario, no vemos lo que deberíamos ver, la Bernarda que Lorca nos regaló.

Y todo es una verdadera lástima, porque el montaje es impecable, con una escenografía a dos bandas blanca en contraste con la negritud de la vestimenta, con un juego de luces que refleja impecablemente los ambientes y con una estudiada dirección de Lluís Pasqual en tempos, silencios y dolor.

Una Bernarda Alba sin Bernarda es como una café descafeinado, pero a pesar de ello la obra es y será uno de los mejores montajes de la temporada. Sólo por ver a esta gran Poncia ya merece la pena. Nadie ni nada es perfecto. Abran los ojos y disfruten.




FITXA ARTÍTICA
TEXT: ÀNGEL BURGAS
DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ
INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES
PRODUCCIÓ: MENTIDERA TEATRE, SALA MUNTANER i EL CANAL- CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA MUNTANER
Petó públic és una critica voraç contra els mitjans de comunicació. Contra aquells que manipulen un fet fins que no s’assembla gens a l’original. Els treuen tot el suc i després el llencen quan ja no els hi serveix. Això sí des de dues punts de vista, des dels que treuen profit com des dels qui ven el fet.
Falta d’escrúpols, manipulació, irrealitat, morbo, tot i més això és la realitat per a milers de personatges que dia rere dia treuen el cap a les nostres pantalles. Teatre dintre de teatre, aquest joc tan de moda als últims anys. Tres actrius assagen una obra. La realitat sempre és ficció, sigui dintre de l’obra o dins de l’escenari.
Un text amb alts i baixos, amb moments gaire lúcids, de riallada general i d’altres que semblen agafats amb pinces. Un escenari que amaga més del que mostra. I amb unes actrius que salven una obra amb gran mestratge. La pinzellada de la direcció sense direcció de la Rosa Maria Sardà resta lluminositat al muntatge, que de vegades naufraga i d’altres sembla que desperti d’un gran somni.
Un comèdia, perquè al cap i a la fi més val riure que plorar. Però el tot no es salva del naufragi, sempre cal alguna cosa més que unes bons interpretacions per salvaguardar de la ferotge mossegada dels crítics la resta. Qui vagi que m’ho expliqui.

PETÓ PÚBLIC

by on 17:34
FITXA ARTÍTICA TEXT: ÀNGEL BURGAS DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES PR...