Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Cervià. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Cristina Cervià. Mostrar todas las entradas

creación de LA SUECA a partir de Chéjov
dirección CRISTINA CERVIÀ
intérpretes MAR CASAS, CLARA GARCÉS y MIREIA VALLÈS
duración 1h 10min
fotografía IGNASI R. RENOM
producción LA SUECA
TEATRE AKADÈMIA

Sobre el papel una obra protagonizada y dirigida por mujeres que retratan a las antiheroínas de Chéjov parece cuanto menos interesante. Revisar a personajes como Nina, Irina, Arkadina, Olga, Maixa, Sonia, Elena, Liubov, Varia, Anina... y trasladarlas a la realidad de las mujeres de hoy en día es sin duda una de los más aspectos más atrayentes del proyecto.

La manera de trabajar de la compañía de La Sueca es extraer el jugo, la esencia de los textos y jugar con ellos, con sus personajes, con los dilemas que proponen. Ese juego queda reflejado desde el inicio en escena. Las actrices/personajes salen y entran de escena. Se dirigen al público. No hay un lugar, más allá de los cambio de luz, que indique al espectador los límites de tanto juego.

Sin límites, sin nombres más allá de los mismos que las actrices, es entonces trabajo del espectador ir recomponiendo piezas, tomar al azar cada pedazo de texto y adjudicárselo mentalmente al personaje adecuado. High level.



Es bien cierto que los trazos característicos de las obras de Chéjov están presentes y quedan bien remarcados en el texto: objetivo Moscú, síndrome de posesión por los objetos materiales, sueños rotos, deseos incumplidos e imposibles, la crítica del teatro contemporáneo, el paso del tiempo, la falta de juventud, el trabajo visto como una obligación. A pesar de tanto drama, el montaje opta por tomarse la vida con filosofía y mirar el lado positivo de las cosas.

Desde su estreno el pasado otoño en el festival Temporada Alta, el montaje ha cambiado a una de sus actrices. Hecho que no sería relevante si no denotara una descompensación en las interpretaciones. En el inicio, la interpretación de Mar Casas, al jugar con el humor, está más controlada pero al profundizar en el montaje se ve abocada a forzar al límite y eso descomponga en exceso el conjunto. Por el contrario, Mireia Vallès, a la que le han tocado los papeles más duros consigue controlar el tono y gana en credibilidad. La luminosidad interpretativa corre a cargo de Clara Garcés, que quizás lo tenía más fácil ya que, por ejemplo, en el caso Irina, la luz vive en ella.



De la puesta en escena lo más sorprendente es el mosaico colorido del suelo que contrasta perfectamente con la tendencia a la oscuridad que desprenden los textos de Chéjov. Estos colores tan vivos le da una luminosidad al montaje y le quitan hierro al asunto. Es imposible dejar de mirarlo.

Els dies que vindran basa buena parte de su fuerza en el texto y deja más de lado la acción, cosa que se echa de menos. No hay duda que las palabras de Chéjov, aún hoy, siguen vigentes, pero el montaje necesita algo más que buenas palabras. Si podemos "deconstruir" el texto, adaptándolo a la dramaturgia actual, también podemos hacerlo con la puesta en escena, con el ritmo, con la acción...

El "egocentrismo" del texto pasa factura al montaje. A veces no hace falta incluir palabras y sólo basta con actuar. Un claro ejemplo, dentro del mismo montaje, es la escena donde las actrices enmudecen y la música y unos leves movimientos las convierten en "bailarinas de una caja de música". Es una pena que la música deje de sonar.  

ELS DIES QUE VINDRAN

by on 18:00
creación de LA SUECA a partir de Chéjov dirección CRISTINA CERVIÀ intérpretes MAR CASAS, CLARA GARCÉS y MIREIA VALLÈS duración 1h ...
Font: Jordi Carreras (ara.cat)
Un tumor l’ha tornat a apartar dels escenaris, però ja està preparant el retorn. Cristina Cervià, una actriu de llarga trajectòria que ha viscut la professió des de diverses òptiques, creu que el teatre hauria de ser obligatori a les escoles perquè és una gran lliçó per anar per la vida i per reflexionar sobre la condició humana. El seu nom sona per dirigir El Canal, a Salt, però d’això no en vol parlar.
Com et trobes? 
Estic bastant bé, més bé que fa mig any. Per tant, bé. Aquesta vegada he tingut una cosa que té un nom molt lleig: condrosarcoma, un tumor maligne al cartílag. L’he tingut al fèmur, tocant al genoll. Era un tumor molt concentrat que es resolia extirpant un tros d’os, i és el que m’han fet: tallar-me 11 centímetres de fèmur, 1,5 centímetres de tíbia i substituir-ho per una cosa molt moderna i sofisticada que és una pròtesi de titani.
I com va?
M’ho van fer a finals de setembre i ara estic en fase de rehabilitació. Cada dia estic millor perquè la constància i el pas del temps ajuden. Aquest tumor és resistent a la químio i a la ràdio i, per tant, d’una banda, millor, perquè me les he estalviat, ja que, com saps, són molt atropelladores, però, de l’altra, sempre et queda el neguit de si no hagués estat tan concentrat què hauria passat. Ara ja no val la pena pensar-ho, suposem que ja està. 
No és la primera vegada que t’enfrontes a un tumor. 
Sí, no sé si és veritat que on n’hi ha dos n’hi ha tres, i potser això és el que m’ha fotut més aquesta vegada perquè jo vivia massa tranquil·la. L’altra vegada va ser ara fa deu anys, un limfoma, i vaig haver de fer químio i ràdio. Pensava que m’havia tocat una vegada i que ja estava. I tornar-hi és el que m’ha deixat més xof. Es pot tenir més d’un tumor a la vida; aleshores, què passa? ¿Em dedico a fabricar tumors? Aquesta vegada m’he quedat més alerta, i t’ho preguntes, però no tens resposta perquè en això de la salut no saps ben bé què hi intervé, si és el cap, si les emocions, els sentiments, l’alimentació... Són tants factors... És una loteria.
¿La Cristina Cervià que tornarà als escenaris en què haurà canviat?
[Somriu.] No ho sé, ja ho veurem. Sempre aprens coses quan et veus en situacions extremes, i almenys et vas alliberant de pesos i de manies, vas aprenent a ser més lliure. Intento enfrontar-me als personatges més neta, sense tenir prejudicis, que és com crec que s’ha d’anar al teatre, tant si s’és actor com si s’és espectador. Al teatre no hi intervé la moral, que no vol dir que se sigui immoral, sinó amoral.
El retorn als escenaris, ¿quan serà? 
Tinc una proposta per fer una cosa a la tardor i espero tornar. No sé si estaré al 100%, però segurament sí al 85%, i així ja em veig amb cor de fer-ho. De fet, és el que em van dir, un any per a la recuperació total, i és el calendari mental que m’he fet. I vaig fent coses. 
Com ara què? 
Doncs classes d’interpretació i de recitar en veu alta, audicions amb músics a les escoles i ara estic preparant una ruta literària per la Casa Masó. Va sortir d’una jornada noucentista que es va fer a la Universitat de Girona i m’han demanat refer-ho. La Casa Masó trobo que és un lloc màgic, és increïble que tot i ser al mig de Girona s’hagi conservat com s’ha conservat. Masó també era escriptor i amic dels literats de l’època. És una ruta maca de pensar, de preparar i de fer. 
Què és el que més t’agrada de l’escena catalana actual?
M’agraden molt totes les companyies joves que amb pocs recursos estan fent grans creacions, i també això que passa últimament, que les professions s’han barrejat. Quan vaig començar el director era el director, l’actor l’actor i el dramaturg el dramaturg. Ara hi ha vasos comunicants, com era el teatre en origen. Shakespeare era director, dramaturg, actor, empresari... ho era tot. Ara hi ha moltes companyies joves, Les Antonietes, Arcàdia Teatre, La Ruta 40, i me’n deixo moltíssimes, que totes fan de tot i s’hi atreveixen. El teatre és viu, suposo que també ho ha provocat la crisi, però la gent no està còmodament en departaments estancs sinó que fan, fan i fan, i això ho trobo molt enriquidor. 
I a Girona, com va?
Girona és com aquella illa que encara funciona. Hi ha el Temporada Alta, programacions excel·lents com el Teatre de Bescanó, el de Salt i La Planeta. Sóc una gran defensora del fenomen de La Planeta, que crec que és l’únic cas, no a Catalunya, sinó a Espanya, d’una sala privada que dóna suport a la creació i que no mira per l’enriquiment. Però la professió gironina és molt àmplia i va amb una sabata i una espardenya, o dues espardenyes. El Temporada Alta és un gran aparador, però només dura uns mesos i hi ha molts mesos que costa molt arribar a final de mes. 
D’altra banda, com veus el país? 
Fatal, horrorosament malament. La majoria absoluta del PP ens està destrossant cada dia. A més, m’ofèn molt el to d’aquesta gent, amb la seva prepotència. Espero que les majories absolutes desapareguin arreu de la Península.
Ara vénen diverses eleccions.
El que ha passat fins ara és brutal. Partits que havien sigut tan i tan potents com el PSC s’han diluït. En canvi estic molt contenta i sorpresa pel paper que ha jugat al Parlament la CUP. Estic absolutament fascinada per David Fernàndez. Em sembla admirable el que ha fet contra pronòstic, d’aquella manera com el rebien, mig enfotent-se del hippy de la samarreta i la sandàlia, i com ha acabat donant lliçons de bones maneres a tothom. Que acabi presidint la comissió Pujol! Hi ha imatges brutals. Si fos una obra de teatre o una pel·lícula diríem: “Com s’ha passat, el guionista!” Que el senyor de la samarreta presideixi la comissió d’aquell iaio que ens va governar 23 anys i a qui no li funciona l’audiòfon és surrealista. Però està bé perquè veus que les estructures no són fixes, que es poden canviar els rols.

DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA
INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ
DURADA: 70min
PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboració amb el TEMPORADA ALTA 2012
TEATRE POLIORAMA

Si trobàvem a faltar al Pere Riera, aquest any tenim tres ocasions de gaudir de les seves dramatúrgies, Red Pontiac que encara està en cartell en el Poliorama és l'obra que va ser finalista a la primera edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. La Míriam Iscla i la Cristina Cervià van ser les dos actrius que la van llegir primer, i sembla uns papers escrits especialment per elles.

Una història aparentment senzilla de dos mares que es troben en un banc del parc i comencen a parlar mentres els seus fills juguen es converteix en una comèdia eixelebrada on les intencions marquen el camí i res pot ser el que ens havia semblat en un primer moment.

El text és precís i funciona com un rellotge suís gràcies a una direcció acurada i unes actrius brillants. Una magnífica Míriam Iscla que torna a la comèdia després d'uns anys més propera al drama i una Cristina Cervià que treu un punt tragicòmic per contrarrestar la força de riures que desprèn de la platea la seva companya de tablas.

Malgrat que el muntatge funcioni bé a l'escenari del Poliorama, en el cas dels muntatges petits sempre ens agrada tenir les actrius més a la vora, no pujades a l'escenari sino a ras de terra. En aquest cas és impossible, però les interpel·lacions de les actrius segur que guanyarien força.

Sigui com sigui, afanyeu-vos a riure que només teniu fins al 17 de març. Hi ha tot un món amagat darrera d'una patata Red Pontiac i Pere Riera ens ho ha descobert. Un muntatge imprescindible que deixa molt bon sabor de boca però que al mateix temps convida a reflexionar.

RED PONTIAC

by on 17:40
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: PERE RIERA INTÈRPRETS: MÍRIAM ISCLA i CRISTINA CERVIÀ DURADA: 70min PRODUCCIÓ: SALA TRONO amb col·laboraci...


Font: ara.cat
El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha presentat la resta de la seva temporada, amb la dramatúrgia més reivindicativa gràcies a l'estrena de l'anomenada "trilogia de la indignació", d'Esteve Soler. Les tres 'contres' del dramaturg manresà es veuran juntes per primera vegada el 6 d'abril al Teatre Alegria. Contra l'amor, dirigida per Carles Fernandez Giua, és la tercera entrega de la trilogia −i l'única estrena− i es representarà junt amb Contra el progrés i Contra la democràcia.
Aquesta i dues coproduccions –l'Afterplay de Brian Friel, dirigida per Imma Colomer, i l'Elixir, un esdeveniment de poesia emergent amb el qual Rosa Boladeras es proposa traçar la primera ruta del mapa poètic d'Ègara– complementaran els espectacles familiars i els èxits de la cartellera terrassenca.
La programació inclourà algunes de les propostes teatrals que han fet temporada, com Aventura!, d'Alfredo Sanzol i T de Teatre; el drama Dubte; Red Pontiac, de Pere Riera; El nom; 30-40 Livingstone, o el circ, teatre i rock&roll de Call me Maria.
En paral·lel, i de la mà de la Xarxa de Terrassa, el Teatre Principal oferirà als més petits Enchanté, de Petit Mag, i Ot, el Quixot, de Clownx Teatre.
Per acabar, el CAET obrirà les portes del teatre a una companyia de Terrassa per presentar el seu treball no professional. Així, el mes de juny la companyia Therkas Teatre estrenarà A porta tancada al Teatre Alegria.
Enguany el CAET ha volgut fer visible el treball fet per les creadores, directores, productores i actrius del país i s'ha adherit a la plataforma estatal 'Ellas crean', que contribuirà a la difusió i comunicació de les propostes fetes per dones professionals de les arts escèniques: T de Teatre ('Aventura!'), Imma Colomer i Fina Rius ('Afterplay'), i el diàleg de Míriam Iscla i Cristina Cervià ('Red Pontiac') en seran les protagonistes.

TEXT: FERRAN JOANMIQUEL
DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA
INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAURA PUJOLÀS i PAU VINYALS
PRODUCCIÓ: SALA LA PLANETA, MITHISTÒRIA PRODUCCIONS, EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT-GIRONA
SALA BECKETT

Cesc, un noi de dinou anys viu obsessionat amb tornar a veure al seu pare que treballava a una agència espacial i va morir en un accident de cotxe. Per això, Cesc vol seguir els passos del seu progenitor i demostrar que és possible viatjar en el temps.

Viure de somnis que s'acostuma a dir, aquest drama de teatre juvenil, juga amb la força d'un text i amb les anades d'olla del Cesc que com tot adolescent somnia amb impossibles i s'acaba per adonar que la vida es viu aquí i ara i que no podem canviar el passat ni tornar a ell.

Amb un repartiment força juvenil, amb noms que ja sonen amb força a diversos escenaris catalans com són l'Albert Carbó (Cesc) i el Pau Vinyals i d'altres més consolidats en el terreny interpretatiu com la Cristina Cervià que interpreta meravellosament a un mare, que ha perdut al seu marit i ha de criar als meus dos fills ella soleta. 

Interessant i necessari el cicle de teatre juvenil que ha proposat aquesta temporada la Sala Beckett com intent de formar part d'un circuit massa petit, però amb un gran potencial, encara sense conèixer.

DINOU

by on 20:34
TEXT: FERRAN JOANMIQUEL DIRECCIÓ: CARLES FERNÁNDEZ GIUA INTÈRPRETS: ALBERT CARBÓ, NIL CARDONER, CRISTINA CERVIÀ, JASMINA GARCÍA, LAU...

CREACIÓN Y DIRECCIÓN: RAFAEL SPREGELBURD
TRADUCCIÓN: MARC ROSICH
INTÉRPRETES: CRISTINA CERVIÀ, TONI GOMILLA, DAVID PLANAS, ALBERT PRAT y MERITXELL YANES
PRODUCCIÓN: EL CANAL-Centre d'Arts Escèniques de Salt/Girona, PREMI QUIM MASÓ, PREMI PROJECTES ESCÈNICS DE L'AJUNTAMENT DE PALMA, MENTIDERA TEATRE y PRODUCCIONS DE FERRO
TEATRE LLIURE GRÀCIA


Querer explicarlo Tot tiene sus inconvenientes. Ya lo explica el refranero popular que quien mucho abarca poco aprieta y este dicho define a la perfección esta obra. Proyecto arriesgado el de Rafael Spregelburd que en dos horas corridas y en tres actos ha querido mostrar, a través de fábulas los principales dilemas/problemas que la sociedad actual atraviesa.

En la primera fábula nos enfrentamos a la burocracia estatal, al más puro estilo de 'Vuelva usted mañana' de Larra. Argumento complicado pero que gracias a unos diálogos bastantes bien trabados incluso despierta la carcajada a más de uno de la sala. En la segunda fábula nos enfrentamos al poderoso caballero don dinero, y nos incita a pensar que todo lo que nos rodea es un negocio. La atención decae, al igual que el ingenio de sus diálogos, demasiadas ida y venidas, preguntas sin respuesta y intento de hacer avanzar una acción que se ha estancado por los siglos de los siglos. Pero para rematar el empacho, la tercera fábula mezcla la religión con las supersticiones para traer a colación que, (oh novedad!) la religión o las diferentes religiones es una superstición más de los hombres.

Spregelburd vuelve a contar con la compañía Mentidera Teatre, con la que ya cosechó un gran éxito en su obra Lúcid, pero que esta vez ni los mismo intérpretes de la obra han encontrado el rumbo de sus personajes y sus intentos por llegar a buen puerto fracasan en todo momento. El vacío escenográfico tampoco les ayuda mucho, tres cambios de atrezzo que sirven de bien poco ante un texto escasamente maquillado.

Tot podía haber sido una gran obra y un buen montaje, pero el resultado nos deja un ejercicio pretencioso y sinsentido. Una lástima para un autor del que esperábamos más que un simple viaje por la superficialidad. Quizás encontremos en Buenos Aires la parte Lúcida que esperábamos encontrar en Tot.

TOT

by on 17:02
CREACIÓN Y DIRECCIÓN: RAFAEL SPREGELBURD TRADUCCIÓN: MARC ROSICH INTÉRPRETES: CRISTINA CERVIÀ, TONI GOMILLA, DAVID PLANAS, ALBERT PRAT...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.



FITXA ARTÍTICA
TEXT: ÀNGEL BURGAS
DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ
INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES
PRODUCCIÓ: MENTIDERA TEATRE, SALA MUNTANER i EL CANAL- CENTRE D’ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA
SALA MUNTANER
Petó públic és una critica voraç contra els mitjans de comunicació. Contra aquells que manipulen un fet fins que no s’assembla gens a l’original. Els treuen tot el suc i després el llencen quan ja no els hi serveix. Això sí des de dues punts de vista, des dels que treuen profit com des dels qui ven el fet.
Falta d’escrúpols, manipulació, irrealitat, morbo, tot i més això és la realitat per a milers de personatges que dia rere dia treuen el cap a les nostres pantalles. Teatre dintre de teatre, aquest joc tan de moda als últims anys. Tres actrius assagen una obra. La realitat sempre és ficció, sigui dintre de l’obra o dins de l’escenari.
Un text amb alts i baixos, amb moments gaire lúcids, de riallada general i d’altres que semblen agafats amb pinces. Un escenari que amaga més del que mostra. I amb unes actrius que salven una obra amb gran mestratge. La pinzellada de la direcció sense direcció de la Rosa Maria Sardà resta lluminositat al muntatge, que de vegades naufraga i d’altres sembla que desperti d’un gran somni.
Un comèdia, perquè al cap i a la fi més val riure que plorar. Però el tot no es salva del naufragi, sempre cal alguna cosa més que unes bons interpretacions per salvaguardar de la ferotge mossegada dels crítics la resta. Qui vagi que m’ho expliqui.

PETÓ PÚBLIC

by on 17:34
FITXA ARTÍTICA TEXT: ÀNGEL BURGAS DIRECCIÓ: ROSA MARIA SARDÀ INTÈRPRETS: ISABEL ROCATTI, CRISTINA CERVIÀ i MERITXELL YANES PR...


FITXA ARTÍSTICA
TEXT: RAFAEL SPREGELBURD
DIRECCIÓ: RAFAEL SPREGELBURD
INTÈRPRETS: Cristina Cervià, Oriol Guinart, Meritxell Yanes, David Planes.
PRODUCCIÓ: MITHISTÒRIA PRODUCCIONS (SALA LA PLANETA)
SALA BECKETT

“Només em queda el refugi dels somnis lúcids”

Una nena dóna un ronyó al seu germà petit que agonitza. Tots dos sobreviuen, però a un preu molt elevat. Pocs anys més tard, la germana torna i reclama el què és seu. No és sobrer dir que la negociació és un malson i que la lucidesa és esporàdica. Caldrà trobar un ordre on no n’hi ha.
Les grans coses arriben en petits pots i aquest és el cas. Les sales alternatives de teatre amb un pressupost reduït continuen apostant per la qualitat dels muntatges. Això és Lúcid, una extraordinària obra tant pel seu text com per la seva interpretació.
Lúcid és un tragicomèdia, un joc constant entre el seu autor i l’espectador que ha d’estar pendent de cadascuna de les seves paraules per adonar-se de que el que semblava realment no ho és. La realitat i els somnis, per no dir malsons, es barregen per a donar forma a un cercle que al final de la hora i mitja llarga es complerta.
Durant tota l’obra es juga amb una ambigüitat espaciotemporal a partir d’una història que ens mostra com la ment es divideix segons diferents fets o situacions i les seqüeles d’una societat completament desestructurada.
L’espectador s’endinsa en aquest somni lúcid i va poc a poc posant-se en el lloc de cadascú dels personatges, en David Planas, un tennista i el cambrer de la Pierrade; la Meritxell Yanes, una dona d’avui en dia; l’Oriol Guinart, un complet adicte a la teràpia des de que va voler morir i no el van deixar i la Cristina Cervià, una esbojarrada mare de família.
Les interpretacions sobre tots les de Cristina Cervià, l’Oriol Guinart i la Meritxell Yanes són brillants. Veure les poses de l’Oriol vestit de dona i els gestos desesperats d’una filla mai compresa, la Meritxell Yanes. Cristina Cervià, premi a la millor interpretació femenina per la Crítica de Barcelona broda el seu paper de mare amantíssima sempre massa preocupada i sobre protectora del seu fill.
L’escenari dividit mentalment per l’espectador en dues estàncies, resulta de vegades una mica kitsch. Tot ple d’objectes inservibles a primera vista pel públic però que fa que ens puguem endinsar en una família totalment desestructurada.
El text ha sigut traduït i adaptat per Pere Puig d’una manera sàvia, apropant-ho a la realitat catalana per donar-li una correcta versemblança i amb grans tocs hilarants que ens serveixen per a riure’ns de certs convencionalismes de la nostra societat.
“La meva mare és d’una forma i que jo sóc una altra. Tu ets tu; jo no”.



LÚCID

by on 0:16
FITXA ARTÍSTICA TEXT: RAFAEL SPREGELBURD DIRECCIÓ: RAFAEL SPREGELBURD INTÈRPRETS: Cristina Cervià, Oriol Guinart, Meritxell Yanes,...