Cristina Cervià: “David Fernàndez presidint la comissió Pujol sí que és teatre surrealista”

Font: Jordi Carreras (ara.cat)
Un tumor l’ha tornat a apartar dels escenaris, però ja està preparant el retorn. Cristina Cervià, una actriu de llarga trajectòria que ha viscut la professió des de diverses òptiques, creu que el teatre hauria de ser obligatori a les escoles perquè és una gran lliçó per anar per la vida i per reflexionar sobre la condició humana. El seu nom sona per dirigir El Canal, a Salt, però d’això no en vol parlar.
Com et trobes? 
Estic bastant bé, més bé que fa mig any. Per tant, bé. Aquesta vegada he tingut una cosa que té un nom molt lleig: condrosarcoma, un tumor maligne al cartílag. L’he tingut al fèmur, tocant al genoll. Era un tumor molt concentrat que es resolia extirpant un tros d’os, i és el que m’han fet: tallar-me 11 centímetres de fèmur, 1,5 centímetres de tíbia i substituir-ho per una cosa molt moderna i sofisticada que és una pròtesi de titani.
I com va?
M’ho van fer a finals de setembre i ara estic en fase de rehabilitació. Cada dia estic millor perquè la constància i el pas del temps ajuden. Aquest tumor és resistent a la químio i a la ràdio i, per tant, d’una banda, millor, perquè me les he estalviat, ja que, com saps, són molt atropelladores, però, de l’altra, sempre et queda el neguit de si no hagués estat tan concentrat què hauria passat. Ara ja no val la pena pensar-ho, suposem que ja està. 
No és la primera vegada que t’enfrontes a un tumor. 
Sí, no sé si és veritat que on n’hi ha dos n’hi ha tres, i potser això és el que m’ha fotut més aquesta vegada perquè jo vivia massa tranquil·la. L’altra vegada va ser ara fa deu anys, un limfoma, i vaig haver de fer químio i ràdio. Pensava que m’havia tocat una vegada i que ja estava. I tornar-hi és el que m’ha deixat més xof. Es pot tenir més d’un tumor a la vida; aleshores, què passa? ¿Em dedico a fabricar tumors? Aquesta vegada m’he quedat més alerta, i t’ho preguntes, però no tens resposta perquè en això de la salut no saps ben bé què hi intervé, si és el cap, si les emocions, els sentiments, l’alimentació... Són tants factors... És una loteria.
¿La Cristina Cervià que tornarà als escenaris en què haurà canviat?
[Somriu.] No ho sé, ja ho veurem. Sempre aprens coses quan et veus en situacions extremes, i almenys et vas alliberant de pesos i de manies, vas aprenent a ser més lliure. Intento enfrontar-me als personatges més neta, sense tenir prejudicis, que és com crec que s’ha d’anar al teatre, tant si s’és actor com si s’és espectador. Al teatre no hi intervé la moral, que no vol dir que se sigui immoral, sinó amoral.
El retorn als escenaris, ¿quan serà? 
Tinc una proposta per fer una cosa a la tardor i espero tornar. No sé si estaré al 100%, però segurament sí al 85%, i així ja em veig amb cor de fer-ho. De fet, és el que em van dir, un any per a la recuperació total, i és el calendari mental que m’he fet. I vaig fent coses. 
Com ara què? 
Doncs classes d’interpretació i de recitar en veu alta, audicions amb músics a les escoles i ara estic preparant una ruta literària per la Casa Masó. Va sortir d’una jornada noucentista que es va fer a la Universitat de Girona i m’han demanat refer-ho. La Casa Masó trobo que és un lloc màgic, és increïble que tot i ser al mig de Girona s’hagi conservat com s’ha conservat. Masó també era escriptor i amic dels literats de l’època. És una ruta maca de pensar, de preparar i de fer. 
Què és el que més t’agrada de l’escena catalana actual?
M’agraden molt totes les companyies joves que amb pocs recursos estan fent grans creacions, i també això que passa últimament, que les professions s’han barrejat. Quan vaig començar el director era el director, l’actor l’actor i el dramaturg el dramaturg. Ara hi ha vasos comunicants, com era el teatre en origen. Shakespeare era director, dramaturg, actor, empresari... ho era tot. Ara hi ha moltes companyies joves, Les Antonietes, Arcàdia Teatre, La Ruta 40, i me’n deixo moltíssimes, que totes fan de tot i s’hi atreveixen. El teatre és viu, suposo que també ho ha provocat la crisi, però la gent no està còmodament en departaments estancs sinó que fan, fan i fan, i això ho trobo molt enriquidor. 
I a Girona, com va?
Girona és com aquella illa que encara funciona. Hi ha el Temporada Alta, programacions excel·lents com el Teatre de Bescanó, el de Salt i La Planeta. Sóc una gran defensora del fenomen de La Planeta, que crec que és l’únic cas, no a Catalunya, sinó a Espanya, d’una sala privada que dóna suport a la creació i que no mira per l’enriquiment. Però la professió gironina és molt àmplia i va amb una sabata i una espardenya, o dues espardenyes. El Temporada Alta és un gran aparador, però només dura uns mesos i hi ha molts mesos que costa molt arribar a final de mes. 
D’altra banda, com veus el país? 
Fatal, horrorosament malament. La majoria absoluta del PP ens està destrossant cada dia. A més, m’ofèn molt el to d’aquesta gent, amb la seva prepotència. Espero que les majories absolutes desapareguin arreu de la Península.
Ara vénen diverses eleccions.
El que ha passat fins ara és brutal. Partits que havien sigut tan i tan potents com el PSC s’han diluït. En canvi estic molt contenta i sorpresa pel paper que ha jugat al Parlament la CUP. Estic absolutament fascinada per David Fernàndez. Em sembla admirable el que ha fet contra pronòstic, d’aquella manera com el rebien, mig enfotent-se del hippy de la samarreta i la sandàlia, i com ha acabat donant lliçons de bones maneres a tothom. Que acabi presidint la comissió Pujol! Hi ha imatges brutals. Si fos una obra de teatre o una pel·lícula diríem: “Com s’ha passat, el guionista!” Que el senyor de la samarreta presideixi la comissió d’aquell iaio que ens va governar 23 anys i a qui no li funciona l’audiòfon és surrealista. Però està bé perquè veus que les estructures no són fixes, que es poden canviar els rols.

No hay comentarios:

Publicar un comentario