Clàudia Cedó: “El teatre és com un gimnàs de les emocions, un espai de llibertat”

Font: Belén Ginart (ara.cat)
Vius i treballes a Banyoles. Com vas arribar a la Flyhard?
Els responsables de la sala van venir a veure un espectacle d’una companyia banyolina amb la qual treballo, El Vol del Pollastre, i em van fer l’encàrrec d’escriure una obra per a la Flyhard.
Havies estrenat abans a Barcelona?
S’hi havia presentat algun espectacle de la companyia, però mai hi havia fet cap estrena. I a la Flyhard s’hi treballa molt bé, m’ho han posat molt fàcil.
L’obra es va estrenar amb gran èxit fa uns mesos i per això ara torna a la programació. T’ho esperaves?
És una producció molt petita, per a nosaltres l’acollida ha sigut una sorpresa. Moltes vegades no saps com passen aquestes coses. Potser es deu al to de comèdia amb un punt fantàstic, és un cop d’aire fresc i tothom surt del teatre amb un somriure.
Quina va ser l’espurna de la història?
Feia temps que tenia ganes de parlar sobre persones que van a velocitats diferents a la vida. Perquè la vida te la pots prendre de forma relaxada o estressada. El Joan i la Marta s’han traslladat al camp perquè ell, sempre apressat, miri d’alentir el seu ritme.
I l’altra parella?
Són l’Àgata i l’Òscar, dos científics que viuen a tota velocitat i estan a punt de descobrir una substància capaç d’alentir el creixement cel·lular i, per tant, frenar el ritme vital de les persones. El seu descobriment serà molt important en la cura de malalties com el càncer.
Com convergeixen les vides dels quatre personatges?
Les dues parelles comparteixen el mateix espai, però en moments diferents. L’Àgata i l’Òscar lloguen casa seva al Joan i la Marta, i es dediquen a observar-los amb interès científic. Però, esclar, quan mires des de fora una relació aliena et planteges coses de la teva.
Quines coses?
En realitat és una gran història d’amor, de les coses que arribem a fer per amor. Té un pòsit de tendresa, parla del fet de voler el que no tenim, en una relació o en nosaltres mateixos. Tot i que el to és còmic, en el fons els personatges són una mica tristos, o potser una mica incompresos. Se senten diferents.
Sempre assumeixes el doble rol d’autora i directora, com fas aquí?
Sí, i m’agrada arrodonir els textos amb els actors, escoltar-los per veure què cal modificar. Des de fa 10 anys tinc un projecte, Escenaris Especials, en què utilitzem el teatre com a teràpia per a persones autistes i amb altres dificultats. Estic molt avesada a treballar així.
Teràpia a través del teatre?
Sí, amb les eines del teatre: amb una dramatúrgia ben feta, escenografia, il·luminació. Un espectacle de qualitat acaba sent educatiu i terapèutic per si mateix. No es tracta de fer que els participants utilitzin l’escenari per parlar del que els va passar de petits, per exemple. És teatre terapèutic, no teràpia teatralitzada. És un projecte on ho he abocat tot i estic molt contenta de com està funcionant. El teatre és com un gimnàs de les emocions, un espai de llibertat que tothom hauria de tenir.
En quin sentit?
Podem plorar o cridar sense vincular-ho a l’expressió d’una emoció, sinó per mobilitzar la màquina emocional. Els actors ens porten molta distància en el treball amb les emocions.
Com se’t va acudir teatre i psicologia?
Vaig estudiar psicologia i després em vaig graduar en art dramàtic al Centre de Formació Teatral El Galliner. Vaig entendre que el teatre utilitza eines de la psicologia, que són dos àmbits que estan molt a prop. També el psicodrama o el teatre de l’oprimit fan aquesta vinculació.
Penalitza ser a Banyoles, a certa distància de Barcelona?
A Barcelona hi passen moltes coses i si ets a Banyoles et miren menys, esclar. Però crec que això és un punt a favor. Jo he anat a Barcelona, he fet una obra, ha anat bé i he tornat a Banyoles. Hi ha una distància de seguretat que et permet viure el procés de creació d’una forma més lliure.
Ja estàs treballant en la pròxima obra?
Sí, estic escrivint una nova obra per a la companyia El Vol del Pollastre. Va sobre les relacions amoroses i la botànica, i encara no té títol. 
‘Tortugues. La desacceleració de les partícules’ Text i direcció: Clàudia Cedó. Amb Dani Arrebola, Àlex Brull, Carla Cols i Alícia Puertas. Sala Flyhard (Barcelona). A partir del 2 d’abril

No hay comentarios:

Publicar un comentario