Mostrando entradas con la etiqueta Mar Casas. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mar Casas. Mostrar todas las entradas

creación de LA SUECA a partir de Chéjov
dirección CRISTINA CERVIÀ
intérpretes MAR CASAS, CLARA GARCÉS y MIREIA VALLÈS
duración 1h 10min
fotografía IGNASI R. RENOM
producción LA SUECA
TEATRE AKADÈMIA

Sobre el papel una obra protagonizada y dirigida por mujeres que retratan a las antiheroínas de Chéjov parece cuanto menos interesante. Revisar a personajes como Nina, Irina, Arkadina, Olga, Maixa, Sonia, Elena, Liubov, Varia, Anina... y trasladarlas a la realidad de las mujeres de hoy en día es sin duda una de los más aspectos más atrayentes del proyecto.

La manera de trabajar de la compañía de La Sueca es extraer el jugo, la esencia de los textos y jugar con ellos, con sus personajes, con los dilemas que proponen. Ese juego queda reflejado desde el inicio en escena. Las actrices/personajes salen y entran de escena. Se dirigen al público. No hay un lugar, más allá de los cambio de luz, que indique al espectador los límites de tanto juego.

Sin límites, sin nombres más allá de los mismos que las actrices, es entonces trabajo del espectador ir recomponiendo piezas, tomar al azar cada pedazo de texto y adjudicárselo mentalmente al personaje adecuado. High level.



Es bien cierto que los trazos característicos de las obras de Chéjov están presentes y quedan bien remarcados en el texto: objetivo Moscú, síndrome de posesión por los objetos materiales, sueños rotos, deseos incumplidos e imposibles, la crítica del teatro contemporáneo, el paso del tiempo, la falta de juventud, el trabajo visto como una obligación. A pesar de tanto drama, el montaje opta por tomarse la vida con filosofía y mirar el lado positivo de las cosas.

Desde su estreno el pasado otoño en el festival Temporada Alta, el montaje ha cambiado a una de sus actrices. Hecho que no sería relevante si no denotara una descompensación en las interpretaciones. En el inicio, la interpretación de Mar Casas, al jugar con el humor, está más controlada pero al profundizar en el montaje se ve abocada a forzar al límite y eso descomponga en exceso el conjunto. Por el contrario, Mireia Vallès, a la que le han tocado los papeles más duros consigue controlar el tono y gana en credibilidad. La luminosidad interpretativa corre a cargo de Clara Garcés, que quizás lo tenía más fácil ya que, por ejemplo, en el caso Irina, la luz vive en ella.



De la puesta en escena lo más sorprendente es el mosaico colorido del suelo que contrasta perfectamente con la tendencia a la oscuridad que desprenden los textos de Chéjov. Estos colores tan vivos le da una luminosidad al montaje y le quitan hierro al asunto. Es imposible dejar de mirarlo.

Els dies que vindran basa buena parte de su fuerza en el texto y deja más de lado la acción, cosa que se echa de menos. No hay duda que las palabras de Chéjov, aún hoy, siguen vigentes, pero el montaje necesita algo más que buenas palabras. Si podemos "deconstruir" el texto, adaptándolo a la dramaturgia actual, también podemos hacerlo con la puesta en escena, con el ritmo, con la acción...

El "egocentrismo" del texto pasa factura al montaje. A veces no hace falta incluir palabras y sólo basta con actuar. Un claro ejemplo, dentro del mismo montaje, es la escena donde las actrices enmudecen y la música y unos leves movimientos las convierten en "bailarinas de una caja de música". Es una pena que la música deje de sonar.  

ELS DIES QUE VINDRAN

by on 18:00
creación de LA SUECA a partir de Chéjov dirección CRISTINA CERVIÀ intérpretes MAR CASAS, CLARA GARCÉS y MIREIA VALLÈS duración 1h ...


TEXT: MARK RAVENHILL
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: JOSEP MARIA MESTRES
INTÈRPRETS: SÍLVIA BEL, BORE BUIKA, ROGER CASAMAJOR, ÀLEX CASANOVAS, MAR CASAS, GONZALO CUNILL, MÒNICA LÓPEZ, CARMEN MACHI, ÀUREA MÁRQUEZ i ADRIÀ ROCA/ ORIOL SANS
DURADA: 1h 30 (primera part) + 15min (entreacte) + 1h 15min (segona part)
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE (MONTJUÏC)

De veritats incòmodes, d'aquestes que no s'expliquen i que s'amaguen darrera d'una popular frase de "Nosaltres som bones persones, però ells són l'enemic". Tot això salta pels aires i es transforma en un combat contra l'ètica. Set històries de guerra, set trets contra la consciència occidental, contra la democràcia, la llibertat i una suposada justícia de pensar que s'està fent el bé, quan és ben bé tot el contrari.

La posada en escena no pot ser més efectivista. Les pantalles que projecten imatge rere imatge de guerra, combats, la caiguda de les Torres Bessones, del Sadam Huseim busquen impactar a l'espectador entre història i història més que situar-lo en un context particular. Els textos ja són per si sols suficientment impactants que no necessitarien pas una ajuda externa. Però la posada en escena no es limita a unes quantes pantalles, les diferents escenografies són força contundents, potser la que més, la segona on els personatges viuen en gàbies de protecció contra les persones dolentes de l'exterior.

La primera història Les troianes fica a l'espectador dins l'obra d'una manera brutal. Culpabilitzant-lo, convertint-lo en el dolent de la pel·lícula, fes que es senti primer una víctima i després el botxí de tot l'espectacle. A Terror i misèria es busca la seguretat per damunt de tot, des dels aparells més innovadors fins a viure en una urbanització semblant a una fortalesa, cap persona està fora de perill, l'obsessió per la seguretat és màxima. El Crepuscle dels deus, la història més commovedora, d'extrems, i amb una gran càrrega d'humor negre, que ens fa replantejar-nos quines són les necessitats humanes més bàsiques que estan per damunt de tot. La Madre, amb un llenguatge groller, carregat d'humor negre ens qüestiona el paper de l'exèrcit. El paradís perdut ens demostra que tots portem un mostre a dins. Crim i càstig ens fa caure la careta de la democràcia i ens demostra que no tot en què s'escuda la democràcia és un comportament democràtic. Guerra i pau, finalitza l'espectacle en format somni infantil, per mi la pitjor història de totes.

Amb un repartiment plagat de grans noms i on el protagonisme recau especialment en les dones, la gran sorpresa interpretativa la posa una, fins ara, desconeguda Mar Casas que en la història El Crepuscle dels deus interpreta a una dona d'una país conquerit per una gran potencia, que havia estat professora d'universitat i que ara no té ni què menjar. La seva batalla per aconseguir un tros de pa que portar-se a la boca amb la seva contrincant (la Sílvia Bel) que només vol interrogar-la per fer el bé i portar la manera occidental plena de bondats al país conquerit. Impressionant la seva actuació, al igual que d'altres més coneguts com l'Àlex Casanovas, cada vegada millor; la Sílvia Bel increïble el seu paper de dona àrab maltractada per la guerra i per l'exèrcit; la Mònica López genial en El paradís perdut i la Carmen Machi, a la que li importa ben poc l'idioma, ella brilla per les seves interpretacions.

Fora de qualsevol embolcall que el Josep Maria Mestres hagi pensat per l'obra, el que està clar que cadascú dels textos tenen una força per si mateixos que es podia representar perfectament sense cap escenografia que l'impacte seria igual. El risc més gran resideix en trobar als actors més adequats per interpretar les paraules del Mark Ravenhill, sense dubte això s'ha aconseguit amb nota. I el que està clar que la humanitat és víctima de si mateixa.  

Font: Belen Ginart (ara.cat)

Una parella benestant pateix pel somni recurrent del seu fill sobre un soldat decapitat. Decideixen mudar-se a una urbanització tancada i amb seguretat permanent, amb l'esperança inútil que el fet de sentir de prop la vigilància tranquil·litzi les nits del noi, sacsejades per una imatge bèl·lica vista per televisió. Els efectes de la guerra sobre les persones són al moll de l'os de Dispara, agafa tresor, repeteix, un retaule amb peces breus de Mark Ravenhill dirigit per Josep Maria Mestres al Lliure de Montjuïc.
El repartiment, de luxe en termes de solvència i quantitat d'intèrprets, afegeix atractiu a un muntatge que, sense renunciar a un humor trastocat i satíric, promet remoure l'estómac i el cap de l'espectador.
"Ravenhill és un autor d'una animalitat salvatge", opina Carmen Machi, una de les intèrprets de l'obra, a tall d'introducció sobre la dramatúrgia d'un dels noms imprescindibles del teatre britànic actual. "Té un codi molt particular, fa una barreja brutal de violència i humor, de tal manera que el resultat produeix uns efectes terribles en l'espectador i, tanmateix, genera un morbo que fa impossible no seguir mirant", resumeix. L'obra suposa la seva estrena en català, una llengua que comprèn però que com que no és la seva l'obliga a buscar nous recursos interpretatius. "I això sempre és engrescador".
Sílvia Bel, Mònica López, Àurea Márquez, Mar Casas, Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Roger Casamajor, Boré Buika, Adrià Roca i Oriol Sans completen la nòmina d'actors. "Són el millor de cada casa", diu Josep Maria Mestres en relació a l'eclecticisme del grup.
NINGÚ EN SURT BEN PARAT
El director va conèixer aquesta obra de Ravenhill per recomanació de Lluís Pasqual. El retaule íntegre està format per 17 peces breus, escrites per encàrrec del Festival d'Edimburg. Són textos independents, però l'oïda atenta hi descobrirà subtils connexions entre ells. I, per sobre de tot, estan íntimament vinculats perquè conformen un al·legat contra la guerra. Ningú en surt gaire ben parat. Però hi resulta especialment ferit el món occidental, per la seva obsessió per combatre el terrorisme islàmic amb bombes i bales.
El títol de cadascuna de les peces fa referència a una gran obra de la literatura, el teatre o el cinema. De vegades hi ha una ressonància temàtica evident, però en d'altres no és així. Les troianes -que reuneix totes les actrius del repartiment-, La mare , El crepuscle dels déus i Guerra i pau són alguns dels títols. "Són textos brillants, i en tots hi apareixen la por, el terror, la misèria i la necesssitat de ser estimat", explica Sílvia Bel.
I destaca també els efectes del contrast entre la descarnada violència d'alguns dels quadres i l'emotivitat, la bellesa i la càrrega filosòfica d'altres. Moltes de les escenes "són molt físiques, t'obliguen a rebolcar-te per terra", diu Bel. I conclou: "Acabes fet pols, però també és molt agraït com a actriu". Com agraït és per a Mònica López poder fer una obra com aquesta, amb tant contingut i tanta reflexió. "És una obra molt política. Planteja que al poder sempre li convé que el poble tingui por per poder-lo dominar. I ens posa un mirall al davant per dir-nos que tots tenim part de responsabilitat".