Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Soler. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Lluís Soler. Mostrar todas las entradas



Aquest matí s'ha presentat "Els encantats", una obra que David Plana va escriure al 2013 i que ara edita l'Editorial Comanegra, gràcies en part a que va guanyar el premi Frederic Roda ex-aequo (el fet d'editar teatre en el nostre país és una 'rara avis'). Al vídeo trobareu uns fragments de la lectura dramatitzada que han fet Lluís Soler, Estel Solé i Edu Buch. Segons sembla la podrem veure representada l'any que ve. Mentrestant, la podeu comprar i llegir-la.


DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: DAVID PLANA
INTÉRPRETES: LLUÍS SOLER, TERESA VALLICROSA, GEORGINA LATRE y JAUME MADAULA
DURACIÓN: 90min
FOTOGRAFIA: PABLO RICCIARDULLI
PRODUCCIÓN: GREC 2016 FESTIVAL DE BARCELONA, BITÒ PRODUCCIONS y VANIA PRODUCCIONS SL
TEATRE  BORRÀS (GREC 2016)

David Plana vuelve al teatro ese es el titular que desde hace unos días llena las páginas de los diarios. Y si no recuerdo mal la última cosa que se había llevado a la salas, era aquel Dia de Partit que pasó con más pena que gloria en el Espai Lliure. Mucho más maduro dramatúrgicamente se nos presenta ahora con El bon pare, una comedia amable sobre la paternidad, los secretos de familia y como los ideales se pueden ver destruidos en un abrir y cerrar de ojos.

Una comedia urbana, donde un político socialista, alcalde de una ciudad de provincias, magníficamente interpretado por Lluís Soler ve como todo su mundo se desvanece y comienza a desaparecer el supuesto control que parecía tener sobre su família. Desde su casa en lo más alto de la ciudad, controla todo su territorio, mientras los miembros de su familia aparecen para romper en mil pedazos la armonía familiar. 

Ada, su hija, Georgina Latre, vuelve a casa por vacaciones y a partir de aquí los acontecimientos se desencadenan. Una divertidísima Teresa Vallicrosa, su ex y madre de Ada es el punto necesario para que la historia avance hacia un final que camina hacia la comedia negra con ciertos tintes chejovianos, no caminan hacia Moscú, pero bien podía ser Berlín. Una de las sorpresas del montaje es la interpretación de Jaume Madaula, al que últimamente le tenemos un tanto estancado en papeles más salvajes, de personalidades más de "malote", y en esta ocasión sorprende con un "niño bien", de buena familia y con una manera de hablar ciertamente peculiar, pero divertidísima su primera escena cara a cara con Lluís Soler.

Precisa dirección de David Plana que consigue que el puzzle de piezas encaje y el ritmo de la comedia no decaiga. Más que notable la escenografia de Sebastià Brosa que transporta a las torres de las familias adineradas de esta y otras ciudades. El bon pare es un buen montaje que busca espectadores que quieran pasar un buen rato y disfrutar de unas risas aseguradas.

EL BON PARE

by on 20:46
DRAMATURGIA y DIRECCIÓN: DAVID PLANA INTÉRPRETES: LLUÍS SOLER, TERESA VALLICROSA, GEORGINA LATRE y JAUME MADAULA DURACIÓN: 9...

AUTOR: DAVID LODGE
TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS
DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER
INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS
DURACIÓN: 1h 20min
PRODUCCIÓN: UTOPÍA GLOBAL
SALA MUNTANER

Hay muchas razones por las que acabas por ocupar una butaca de teatro, una de las más comunes es que conozcas poco o mucho la trayectoria de alguno/todos participantes de la obra. Este es el caso, la sola presencia de Àlex Casanovas ya me llevó hasta la Muntaner. Sabía que el cóctel de ciencia y amor era arriesgado pero entendí que sería más química y razón en todo caso.

De sobras es conocido que el escenario de la Muntaner no es el más adecuado para hacer obras de proximidad, en este caso le vuelve a pasar una flaca factura a la obra. Noto demasiada distancia entre el espectador y el escenario, me gustaría estar más cerca. En una ocasión he visto el escenario en medio de la sala, creo que simplemente esa elección hubiera creado un ambiente diferente y necesario al que el público se encuentra.

De todas maneras, el montaje empieza, y el engranaje al que le cuesta unos minutos arrancar, con una falta clara de naturalidad en la dicción y entonación de los personajes. Escuchamos mucha ciencia, en algunos casos sin venir a cuento, porque con palabras más directas y sin que nos vayamos por las ramas entenderíamos mejor lo que les pasa por la cabeza a los personajes. Una vez comenzada la relación, la obra llega a su cumbre, allá ya habremos caído en su red, por un momento nos tiene atrapados.

Primera dirección del actor Lluís Soler, que según cuentan ha dejado libertad a sus actores, aunque por exigencias del guión, los continuos cambios de escena y de escenografía, convierten a los personajes, a veces, en meras figuras estáticas, falta sentimiento, falta pasión, y sobran demasiadas palabras.

Àlex Casanovas y Mercè Pons interpretan de un modo muy científico los personajes, en algunos momentos les falta química y en otros simplemente te los crees sin más, pero echo de menos esa magia que buscamos encontrar siempre en el escenario y que en este caso brilla por su ausencia. Les falta algo que también le falta al texto, deja demasiado a la imaginación y juega poco con la comedia. Drama tampoco hay, simplemente es la vida que pasa, pero que no te atrapa.

PENSAMENTS SECRETS

by on 17:05
AUTOR: DAVID LODGE TRADUCCIÓN: LLORENÇ RAFECAS DIRECCIÓN y ADAPTACIÓN: LLUÍS SOLER INTÉRPRETES: ÀLEX CASANOVAS y MERCÈ PONS DURA...

Font: Borja Duñó (text) | Danide (Il·lustració) per ara.cat
Mercè Pons entrevista Àlex Casanovas
Com és Lluís Soler com a director?
Treballar amb ell ha sigut molt còmode i molt fàcil. Segurament perquè ha utilitzat totes aquelles coses que li agradaria trobar quan està fent un personatge. No hi ha hagut cap pressió, ni tensions, ni nervis… Ens ha deixat arribar a la nostra manera als llocs on ell volia que arribéssim, sense dir-nos què havíem de fer. Una altra cosa és si a ell li quedaran ganes de repetir. 
Què pot aportar un actor a la direcció?
El seu punt de vista del personatge, de l’espectacle, que bàsicament és la raó per la qual ha decidit fer aquella obra i aquell personatge. També pots limitar-te a ser el mitjà a través del qual el director explica la història, però sempre és més fàcil si s’arriba a un denominador comú. El que aportes són les teves vivències, la teva manera de ser, perquè al capdavall els personatges es mouen i parlen com tu els fas moure i els fas parlar. 
T’atreviries (potser ja ho has fet) a dirigir? 
No. Ser director és molt complicat. Has de treballar amb aquests éssers tan complicats que són els actors i les actrius, que cadascun és d’un pare i d’una mare diferent i, per funcionar, a cadascú ens va bé que ens diguin les coses d’una manera diferent. Hi ha gent que li agrada que li diguin què fa bé, altres el que fan malament, altres necessiten arribar a punts crítics per tirar endavant… I a més has de controlar quin tipus d’espectacle vols, la llum, el so, el vestuari… és un sarau. 
Què en penses dels secrets? ¿Se n’han de tenir? La sinceritat està sobrevalorada?
Crec que tothom té secrets, i per molt bé que estiguis amb una altra persona, hi ha coses que segurament no hem explicat mai. I això de la sinceritat, depèn. Perquè, ¿quantes persones diuen “Si mai passa res digue-m’ho, que jo ho entenc” i quan ho dius l’has cagat i ha petat tot? Crec més en les mentides pietoses, mira què et dic.
La Helen i el Ralph, els personatges de Pensaments secrets, són molt diferents. Ella pensa en l’esperit i ell en els àtoms. Què hi ha en tu de cadascun d’ells?
Sempre m’ha agradat saber d’on vénen les coses però sense oblidar la part animística. Una bona combinació és tenir la barreja dels dos, de la part científica i espiritual.
Com t’has preparat el personatge?
Jo sempre encaro els personatges de la mateixa manera, a partir de la primera impressió que en trec quan els llegeixo. I poques vegades se’n diferencien gaire. Aquí és on entra el director i sobretot els altres actors o actrius que comparteixen escenari amb tu. Moltes vegades modifiques coses en funció de qui tens al davant i de com et diu la rèplica que a tu et permet contestar. 
Àlex Casanovas entrevista Mercè Pons
Lluís Soler: quina veu! ¿I com a director què tal?
Molt bé, ha sigut una bassa d’oli, perquè et fa arribar al que ell vol d’una manera sempre tranquil·la, amb molta serenitat, i m’ha donat una llibertat a l’hora de crear el personatge que no m’havia trobat mai. M’ha donat un temps, m’ha deixat fer i m’he sentit amb un punt extra de llibertat.
I això t’ha fet estar més còmoda?
No, al principi no. No hi estic acostumada. Normalment no passa, però després ho he aprofitat i he pogut provar més coses. Hem trigat una mica més a prendre decisions però ha sigut molt agradable.
¿Has notat diferència amb directors que no hagin sigut actors?
Ja m’hi he trobat altres vegades i crec que sí que hi ha diferència. Són diferències petites, però hi ha una part de l’actor director que es posa a la teva pell en alguns moments delicats, en situacions en què potser saben llegir més la incomoditat i la problemàtica que et pot suposar, per exemple, un canvi d’últim moment, i és d’agrair.
T’ha passat pel cap dirigir alguna vegada?
Sí, vaig començar molt jove i a més a més vaig començar amb tu, perquè vaig fer una ajudantia de direcció en què tu hi eres. Tenia la inquietud de dirigir, però ho vaig veure tan difícil que ho vaig deixar. He de reconèixer que encara no m’ho he tret del cap, perquè tinc molta imaginació i quan llegeixo teatre sempre em passa que me l’imagino com seria muntat, amb els actors… 
I els secrets, què? S’han de tenir secrets? S’ha de ser sincer?
Tot en la seva mesura. Els secrets són bons en alguns casos i terriblement nocius en alguns altres, no es pot generalitzar. I les mentides també són necessàries, en molts casos són molt beneficioses. A algunes persones la mentida els ha salvat d’estar bé o malament.
Si no acabaríem com misantrops. “És que sempre he de dir la veritat…”, i acabes sol. 
Sí, ser sempre sincer no és intel·ligent, perquè et porta al desastre.
Has escrit mai algun diari?
No, mai de la vida. No m’ha interessat i li he tingut sempre com una tírria... Mai ho he entès i per tant aquesta part del meu personatge me l’he hagut de currar, perquè no la tinc. 
Per què teatre? 
M’hauria agradat ser corredora de ral·lis, però faig teatre. Té aquesta cosa del directe, de l’intercanvi amb el públic, i aquest acte que repetim cada dia però que és irrepetible. La repetició irrepetible de cada dia és molt atractiva.

Font: Sílvia Marimon (ara.cat)
L'any passat el Festival Shakespeare semblava que s'acomiadava per les dificultats econòmiques. Finalment però torna del 23 al 29 d'octubre a la Biblioteca de Catalunya. En la seva onzena edició, i amb un pressupost de 80.000 euros, la cita amb el dramaturg anglès està farcida de propostes de companyies molt joves. "És complicat fer coses amb un pressupost de festival de butxaca. I el pressupost és un problema perquè Shakespeare no només feia monòlegs", assegura el director i actor, David Selvas. Selvas dirigeix a Julio Manrique en una de les obres que s'estrenarà al festival: 'Timó d'Atenas'. De l'obra, que després es podrà veure a diferents ciutats catalanes, Selvas en destaca la "radicalitat": "Impressiona la contundència d'aquest home parlant d'un moment de canvi social". 
"Hem de créixer perquè encara no podem abastar projectes internacionals", assegura la directora artística del festival, Montse Vellvehí. "Ens hem de reinventar cada any. En aquesta edició concentrem tota la programació en set dies. I durant aquesta setmana, el Raval respirarà Shakespeare", afegeix.   
La manca de recursos no permetrà que cap companyia estrangera pugui venir a Barcelona. Vellvehí però confia que algunes de les propostes que es podran veure al festival puguin sortir a l'estranger. Al festival, la Cia. La Mandona estrenarà el seu primer espectacle: 'Desdèmona, a play about a handkerchief'. Aquesta obra de la nord-americana de Paula Vogel "és un joc": "Inspirada en 'Otel·lo' parla del desig de llibertat en un món orquestrat pels homes", explica el director Martí Torras. Els tres únics personatges són Desdèmona, Emília i Bianca. "Cap de les tres tenen cap importància a l'obra de Shakespeare, però aquí són les protagonistes", afegeix. 
Una altra companyia molt jove, Cia.Els McGregor, estrenarà 'A partir de Somni d'una nit d'estiu', una comèdia a l'entorn de l'amor. Cia. Els Pirates Teatre portarà a l'escenari de la Biblioteca de Catalunya 'Nit de reis'. Les Antonietes proposen al públic assistir a l'assaig de 'Shake-Spirit'. Un espectacle de creació multidisciplinar a partir d'un 'workshop'. El festival també proposa un cicle de lectures per donar a conèixer textos contemporanis catalans inspirats en el dramaturg anglès. Xavier Albertí llegirà 'El gos geomètric' d'Agustí Bartra. Lluís Soler serà l'encarregat de la lectura de 'Birnam' de Víctor Sunyol, i Mario Gas llegirà 'La caça de l'home' d'Albert Balasch. 

Font: Marta Cervera (elperiodico.cat)
A Lluís Soler no li ha faltat mai feina. L'actor de Manlleu, capaç d'omplir ell sol el Grec, s'enfronta ara a un nou repte. Avui viurà la seva primera estrena entre bastidors com a director de Pensaments secrets, una obra de l'anglès David Lodge protagonitzada per Àlex Casanovas i Mercè Pons. L'autor britànic anirà a la Muntaner per presenciar el seu debut. Una prova de foc per a Soler que intenta mantenir els nervis a ratlla.
Què l'ha portat a posar-se al capdavant d'aquesta producció?
Ha sigut un cúmul de coses. Llorenç Rafecas, el traductor de l'obra, m'ho va proposar. Primer en vam fer una lectura al Parc Científic de Barcelona, on abans, i també a través d'ell, que és científic, havíem fet una lectura de Copenhaguen, de Michael Frayn. Però aquesta vegada, després de la lectura ens hi vam animar. I hi va haver una bona reacció per part del públic, que va ajudar a finançar-la a través del microcrèdit.
L'ànima enfront del cervell. Els sentiments enfront de la raó és un dels debats que planteja l'obra. Pensaments secrets ho ajudarà a aclarir?
És una obra que planteja moltes preguntes a partir de l'oposició de dos personatges, un home i una dona molt diferents. Ell és un científic que considera que tot està al cervell, l'autèntic Deus ex machina. Ella, en canvi, és una escriptora i creu que a la vida hi ha alguna cosa més, hi ha un misteri, alguna cosa desconeguda que se'ns escapa. Per a ella no tot és matemàtic.
Guanya l'humanisme o la ciència?
Ni guanya ni perd ningú. Al final la relació que mantenen serà útil per a tots dos. Tots dos acaben marcats pel semestre de vida que comparteixen. A ella, que és més romàntica, la relació li serveix per superar la mort del seu marit. A ell, que a més de científic és un gran divulgador i un gran seductor, per afegir una altra conquista al seu currículum.
Llavors...
Tots dos són molt diferents. Per a ell, l'objectiu es compleix quan la porta al llit, per a ella en canvi tot comença llavors. Són dues visions.
Com ha preparat els assajos?
Amb molt temps. Si he portat a terme aquest projecte és perquè l'he pogut fer amb calma, sense pressa. Fa dos anys, el Llorenç em va animar a dirigir i tot ha anat rodat. L'autor ens va donar el seu permís per estrenar aquesta versió, els actors en què vaig pensar ho van acceptar, el microcrèdit va funcionar. M'ho van posar tot tan bé que vaig pensar: o ara o mai.
Vostè és més humanista que científic. Això ha influït en la seva direcció?
A mi sempre m'han interessat molt els temes relacionats amb la història de l'evolució de l'ésser humà, amb Darwin i amb el funcionament del nostre cervell. I tot això apareix a Pensaments secrets.
Quin mètode ha seguit a l'hora de dirigir?
He treballat una mica diferent de com mentalment m'imaginava. Ho tenia tot molt clar a la meva ment però he volgut donar canxa perquè sorgissin coses, estar obert a les propostes del meu equip, que és excel·lent, a nivell d'escenografia i vestuari, de so i de producció. He intentat deixar fer i coordinar-ho tot sense pressionar gaire. Això no va amb mi.
La seva experiència com a actor hi deu haver ajudat.
Intento dirigir els actors com a mi m'agradaria que em dirigissin. Per això intento facilitar les coses al màxim. Sempre. Ara bé, quan s'ha de prendre la decisió final, hi intervinc. És la meva responsabilitat com a director.
En aquesta obra hi ha molt monòleg interior. Com ho soluciona? Utilitza projeccions?
No. Tot és pur teatre. Els actors estan durant tota l'estona en escena, es canvien allà mateix i fan viure al públic la seva història amb els elements bàsics. El que és difícil és unir els dos vessants que té l'obra. Per una part hi ha la teatral, les escenes en què els dos personatges estan junts. Per una altra, els pensaments íntims que cada un aboca als seus respectius diaris.
Confessi-ho, es pateix més a dins o a fora de l'escenari?
És diferent. No estic més tranquil amb aquesta estrena que quan sóc jo qui està en escena. Però els que assumeixen més responsabilitat són els actors, els que estan a primera línia defensant el text. Com a director estic en segon pla.
Repetirà com a director?
Ja ho veurem. Per sort tinc molta feina com a actor. Seré Teseu a laFedra que dirigirà Sergi Belbel. També tinc un rol a Altamira, el film de Hugh Hudson que protagonitza Antonio Banderas.

Fuente: EFE via lavanguardia.com 

El suicidio de un jubilado ante el Parlamento griego es el punto de partida de Bartolomé encadenado, una obra escrita para el festival Grec que recurre al mito de Prometeo para hablar de la angustia que provoca la crisis.

El texto de José Sanchís Sinisterra se representará en el anfiteatro al aire libre del Grec del 18 al 20 de julio, dirigida por Antonio Simón e interpretada por Lluís Soler, Manel Barceló y otros cinco actores. Sanchís Sinisterra ha creado un personaje de ficción, llamado Bartolomé e interpretado por Lluís Soler, que sitúa durante toda la obra encima de una especie de columna de ocho metros de altura, según ha explicado el director teatral.

Bartolomé está encadenado en esa columna, a punto de romperse, que forma parte de la estructura que sostiene un puente de una plaza construido por un arquitecto a quien se le acabaron los recursos para construirlo como es debido, por lo que "se le suelen caer los puentes". Desde esa altura habla Bartolomé, un antiguo economista, colaborador del Fondo Monetario Internacional (FMI), que desde esta plaza pública amenaza con suicidarse a las doce del mediodía, ha avanzado Antonio Simón.

El autor recurre "vagamente al mito de Prometeo", según ha explicado el actor, quien ha señalado que, aunque la obra comienza como una comedia, con "ecos" de "¡Ay, Carmela!" -también de Sanchís Sinisterra-, "evoluciona de la farsa hacia el drama y la tragedia". El autor propone reflexionar sobre la necesidad de "cultivar la fraternidad y que la tecnología mal utilizada acaba con la comunicación humana y fraternal".

El público descubrirá paulatinamente que la persona sin hogar que parece ser Bartolomé es, en realidad, "un economista torticero que hizo algunas cosas mal hechas", ha añadido Simón, que se suicida para "provocar una crisis de conciencia". Uno de los retos de la obra, según el director, es el coro de catorce actores, estudiantes graduados en el Institut del Teatre de Barcelona, que para poder trabajar en este espectáculo han trabajado durante un mes con tres formadores. El coro representa, ha explicado Simón, una "pandilla de indignados, en una sátira de la que nadie sale bien parado".

El actor protagonista, Lluís Soler, ha considerado que esta propuesta teatral es "un regalo" de un autor y "maestro que escribe a mano, con un bolígrafo y una libreta" y que el lugar en donde se representa, el anfiteatro al aire libre del Grec, es "un lugar mágico".

El antagonista de Prometeo es Hermes (Manel Barceló), un dios menor cuya aparición "provoca un punto de tensión ya que entre los dos personajes ha habido "afecto y traición".

A través de diversas proyecciones y apariciones de personajes, el espectador descubre que el jubilado sin techo que va a suicidarse es el antiguo economista. En una de estas escenas tiene lugar un encuentro inesperado entre una periodista estrella de la televisión y Bartolomé que permite descubrir que ambos son padre e hija y que el gran intelectual no fue un buen padre. Simón ha explicado que en este espectáculo se da nombre y apellidos a empresas que, según el autor, han actuado de forma poco ética y también hay críticas para los medios de comunicación.

La obra se ha escrito "a fuego lento", durante dos años, según Simón, y es un encargo del Grec que pidió al autor un texto contemporáneo basado en un texto griego, por iniciativa del director artístico del festival, Ramon Simó.

TEXT: AMÉLIE NOTHOMB
DRAMATÚRGIA i TRADUCCIÓ: PABLO LEY
DIRECCIÓ: MAGDA PUYO
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER i XAVIER RIPOLL
DURADA: 1h 15min
SALA MUNTANER

Esperar fins als darrers dies. Anar-hi perquè tothom parla molt bé d'ella i quedar-te bocabadat. Sortir i no poder parar de pensar en ella. Cosmètica de l'enemic és una comèdia negra que parla de les pors a viure, de les veus internes, d'allò que recordem i d'altres coses que oblidem. Malgrat la violència verbal, que està força present durant tota la peça, hi ha moments en els que rius, malgrat que al final el somriure es congelarà i et deixarà una sensació de fredor interna, com si fos un estat de shock.

Trobo una magnífica idea haver posat l'escenari al mig de la sala. Apropar als intèrprets a l'espectador és l'element que text, direcció i interpretació necessitava per convertir totes les sensacions viscudes en esgarrifoses. Dos bancs blancs i dos actors brillants, cap tipus d'artifici més calen per convertir a una bona dramatúrgia en un brillantíssim muntatge.

El mestratge de Lluís Soler com intèrprets es força conegut, però sembla que a dia d'avui el Xavier Ripoll encara no ha tingut la seva gran eclosió, malgrat portar un bon grapat d'anys amb bons papers. A Cosmètica de l'enemic està sensacional de principi a fi. Ens regala moments sublims com el desconcertant principi i amb uns deu minuts finals superbs.

Grans cues per accedir a la sala els darrers dies de representació. Sala plena. El boca-orella sembla que ha funcionat. El teló ha caigut a la Muntaner. Aquest muntatge té alguns bolos per davant. Si podeu escapar-vos a a algun d'ells, no dubteu. Diuen que les grans essències venen en pots petits, aquesta és una mostra. Bravo!

COSMÈTICA DE L'ENEMIC

by on 17:41
TEXT: AMÉLIE NOTHOMB DRAMATÚRGIA i TRADUCCIÓ: PABLO LEY DIRECCIÓ: MAGDA PUYO INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER i XAVIER RIPOLL DURADA: 1h ...
Font: Vicky Navarro (ara.cat)

En els moments de silenci i espera és quan les veritats sobre un mateix afloren, i no sempre sorprenen positivament. Al contrari: sovint contribueixen a descobrir la bèstia que un porta a dins. La directora Magda Puyo ha volgut plasmar en escena aquesta dualitat entre el bé i el mal que tot ésser humà du a dins i que l'escriptora belga Amélie Nothomb va descriure a la novel·la Cosmètica de l'enemic.
En un aeroport, l'empresari Jérôme Angust sent l'anunci que el seu vol va amb retard. Durant l'espera li apareix un inesperat interlocutor que acabarà convertint-se en una abominable encarnació de tots els seus fantasmes. La Sala Muntaner acull avui l'estrena d'aquest espectacle, en què els actors Lluís Soler i Xavier Ripoll es veuen immersos en un combat entre dues víctimes. D'una banda, el Jérôme (Ripoll) és víctima d'una confessió que no vol escoltar i Textor Texel (Soler) es veu atrapat per un sentiment de culpabilitat que només podrà consolar amb la confessió. Mentre que "el Textor és pur discurs, el Jérôme és pura emoció", afirma la directora.
El dramaturg Pablo Ley ha adaptat el text respectant el llenguatge "extremadament oral" de Nothomb, i ha intentat concentrar en els 75 minuts que dura l'obra tota la seva essència, que aboca a una situació de "vertigen constant". Sobre l'escenari els dos personatges van construint un teixit d'idees que acaba sent molt complex. Les seves reflexions sobre coses de la vida acaben produint "empaties i xocs", apunta Soler, i en un "quadrilàter de 4x3 metres". Un espai escènic de ressons metafòrics.
L'espectacle manté la ironia i la frivolitat propis de Nothomb. L'obra passa de ser divertida a ser cruel: "Combina dos elements tan contradictoris com la comèdia i la tragèdia", explica Puyo.

TEXT: JOHN FORD
TRADUCCIÓ: JOSEP MARIA FIGUERAS
ADAPTACIÓ: LLUÍS SOLER i ANNA ESTRADA
INTÈRPRETS: PERE ANGLAS, RAMON BONVEHÍ, ENRIC CAMBRAY, QUERALT CASASAYAS, OLÍVIER DÉCRIAUD, LARA DÍEZ, IVAN PADILLA, MAGDA PUIG, BÀRBARA ROIG i LAVÍNIA VILA
PRODUCCIÓ: LA PELL i VÀNIA PRODUCCIONS
DURADA: 2H 30 MIN
TEATRE AKADÈMIA

Comencem la temporada celebrant que per fi s'hagi pogut tornar a obrir el Teatre Akadèmia, després de més dos anys tancat per problemes logístics. Encara que la reinauguració serà a finals d'octubre ara la sala acull a la nova Companyia La Pell que s'estrena amb una obra amb un text dens i força complicat d'interpretar.

La posada escena opta per la simplicitat, jocs de cortines que serveixen per aprofitar al màxim les dos pisos de l'escenari i una chaise longue poc discreta que entra i surt en diferents escenes. Però, sense dubte el que més sorprèn del muntatge és la gestualitat dels intèrprets, que el director de moviment, en Carles Sales ha sabut aprofitar i que aporta un ritme més intens a un text amb molts racons.

Malgrat la joventut de la majoria dels actors, la interpretació està força ben aconseguida. La experiència d'alguns a dalt d'un escenari els hi juga a favor. Aquest és el cas de l'Enric Cambray, al que el paper còmic li escau com anell al dit i serveix per trencar un dramatisme que extenua en certs moments. La Queralt Casasayas, una Annabella desesperada, tendra i brillant. I per últim, la Bàrbara Roig enlluerna amb els seus dos personatges i haurem de seguir-la de prop.

La Companyia La Pell ha començat la casa per la teulada, i han tingut la sort que no els hi ha caigut a sobre. Però han deixat el llistó ben alt pel proper espectacle. Ens tornaran a sorprendre? De moment podeu anar al Teatre Akademia i descobrir Llàstima que sigui una puta fins el 30 de setembre. 

TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS
DRAMATÚRGIA: PERE RIERA
DIRECCIÓ: TONI CASARES
INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIMET PLA, BORJA ESPINOSA, ENRIC ARQUIMBAU, CARLES ROMERO, PEP CRUZ, JEP BARCELÓ, ROSER CAMÍ, AINA RIPOL, MONTSE SAGUÉS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA PETITA (TNC)

Toca recuperar clàssics i de vegades sense cap ordre ni classificació possible. Un bon exemple el vam trobar amb aquest Rei i Senyor. La història de una noia, eternament enamorada del seu pretendent a qui el pare de la noia li agafa mania i la obliga a casar-se amb un altre. Història que en paper i muntada dóna per poc més de tres quarts d'hora, i la hora i un quart restant només hi ha palla i més palla sense res important que mostrar.

Molt ben ambientada amb un altra escenografia del genial Max Glaenzel, amb el menjador d'una casa de pagès, que fan que la Sala Petita es faci gran per acollir-la. Pere Riera, adapta el text, però la llarga duració del mateix impedeix degustar la poètica i l'èpica del text. 

Gran interpretació de la majoria del repartiment especialment el Pep Cruz, el Quimet Pla i la Sara Espígul, que torna un cop més a trepitjar la Sala Petita del Nacional on va conquistar a públic i crítica amb la seva interpretació de Una vella, coneguda olor. 

En Toni Casares considera necessari la recuperació d'aquest text com a nova dramatúrgia. Més aviat vella, d'aquelles que es troben en un calaix creant pols i que alguns voldríem que encara romangués allà, perquè de poc ha servit rescatar-la. Amb la gran fornada de dramatúrgia catalans que tenim actualment no cal rescatar velles glòries sinó donar l'oportunitat a les noves.

REI I SENYOR

by on 21:18
TEXT: JOSEP POUS I PAGÈS DRAMATÚRGIA: PERE RIERA DIRECCIÓ: TONI CASARES INTÈRPRETS: LLUÍS SOLER, SARA ESPÍGUL, MIQUEL BONET, QUIME...
Avui a La Planeta (21 h) es farà públic quin és el sisè projecte de muntatge teatral de la història del Premi Quim Masó que s'endurà els 30.000 euros, que haurà de destinar a la producció, la qual s'estrenarà en la propera edició del festival Temporada Alta. L'acte serà presentat per l'escriptor Josep Maria Fonalleras, i hi intervindrà l'actor Lluís Soler, que dirà alguns versos del poeta Joan Vinyoli. De fet, Soler té en el seu repertori un espectacle meravellós, basat en poemes de Vinyoli, Ens hi ha portat la paraula, en què fa parella amb el músic Eduard Iniesta. L'entrada és lliure, però l'aforament, limitat.
El Premi Quim Masó, que s'atorga amb periodicitat anual i és l'únic del país amb una retribució econòmica, té com a objectiu impulsar la producció i exhibició de muntatges de text en llengua catalana. El jurat del premi ha experimentat una profunda renovació, i està format per Andreu Gomila (periodista i escriptor), Jordi Casanovas (autor i director), Ramon Simó (director del Grec), Josep Domènech (Bitò Produccions), Pere Puig (director artístic de La Planeta) i Sergi Belbel (director del Teatre Nacional de Catalunya).
D'altra banda, la trajectòria de la Beca Primer Acte per a muntatges de teatre familiar, convocada per la Fundació Jaume Casademont, que seguia un camí paral·lel al del Premi Quim Masó des de fa un any, i que estava previst que es convoquessin i es fallessin al mateix temps, no es convocarà aquest any. Enric Sucarrats, director de la fundació, ha confirmat la no convocatòria, a causa de la retirada del projecte del TNC i la previsió de reducció de l'aportació que hi feia l'Ajuntament de Bescanó. Enric Sucarrats va afirmar ahir, però, que la intenció de la fundació és aconseguir el suport necessari per tornar-la a convocar en el futur.
Font: Dani Chicano (www.elpuntavui.cat)

El sisè muntatge

by on 14:22
Avui a La Planeta (21 h) es farà públic quin és el sisè projecte de muntatge teatral de la història del Premi Quim Masó que s'endurà ...


El 1918 l'obra encarregada d'obrir la temporada del Teatre Romea va ser la "tragèdia domèstica entres actes" de Josep Pous i Pagès Rei i senyor. La història narra un conflicte a tres bandes entre Andreu Reixac, un terratinent d'entre l'Empordà i la Garrotxa autoritari i tradicional; la seva filla Remei, a qui obliga a separar-se del seu enamorat per casar-se amb un altre home, i en Narcís, l'hereu i germà de la Remei, que torna a casa carregat d'idees noves després de passar quatre anys estudiant a l'estranger.
Malgrat que la crítica va destacar tant la qualitat del text com la feina de la companyia d'Enrique Jiménez, al llarg de gairebé un segle no es va fer cap més muntatge professional de l'obra. Fins avui. El Teatre Nacional estrena demà a la sala petita una nova posada en escena de Rei i senyor dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Lluís Soler, Pep Cruz, Carles Romero, Roser Camí, Quimet Pla i Sara Espígul. L'estrena coincideix amb el centenari de la publicació de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , l'obra més coneguda de Pous i Pagès.
"Hem volgut recuperar el batec que Rei i senyor tenia al seu temps, perquè si Pous i Pagès la veiés avui la reconegués", diu el dramaturg de l'obra, Pere Riera. "La meva feina ha consistit a passar inadvertit. L'estructura és molt eficaç, seria una pena sacrificar-la. M'he limitat a posar una mica d'ombra damunt la càrrega didàctica de l'obra en benefici de l'acció dramàtica. Només ha calgut treure-li la pols", afegeix. "És una obra escrita amb molta saviesa. Pous i Pagès va posar un gir a cadascuna de les escenes que fa que no et puguis moure de la butaca", subratlla Casares. Rei i senyor no és el primer clàssic que Casares puja als escenaris del TNC. El 2006 va dirigir Valentina , l'obra de Carles Soldevila en una versió de Jordi Galceran, i el 2007 va dur la batuta de la versió escènica que Josep Maria Benet i Jornet va fer de La plaça del Diamant. En aquesta ocasió es mostra especialment satisfet per la modernitat que ha trobat en Rei i senyor . "Durant els assajos parlàvem dels possibles referents de l'obra i ens venien al cap Shakespeare, Ibsen, Maeterlinck i García Lorca", recorda Casares, que assegura que la sorpresa per la qualitat del text, el respecte i, finalment, la veneració, han guiat el treball de tot l'equip.
Un drama rural universal
"No tinc la sensació d'estar fent un drama rural. Si em diuen que som a Elsinor -fent referència a Hamlet, de Shakespeare-, m'ho crec. Ens falta autoestima a l'hora de posar en valor les nostres obres", afirma l'actor Lluís Soler, encarregat de donar vida al patriarca Andreu Reixac. "És esgarrifós i a la vegada encoratjador que encara puguem trobar aquestes sorpreses en el teatre català", afegeix Pep Cruz. Per Sergi Belbel, el director del TNC "fer una obra com aquesta als anys 80 era impensable", i recorda que la tasca de normalització del repertori del teatre català la va començar Domènec Reixac, el seu predecessor al TNC, quan va dirigir el Teatre Romea els anys 80.
Rei senyor va tenir la sort de topar amb Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana contemporània a la Universitat de Girona i membre del comitè assessor del Teatre Nacional. Va ser Casacuberta qui va suggerir a Belbel que la recuperés. "L'estrena de l'obra va coincidir amb un moment de crisi del Noucentisme, que havia bandejat del seu programa cultural la novel·la i el teatre, els gèneres que tocaven la realitat. En aquell moment es va haver de tornar a potenciar aquests gèneres per recuperar el mercat de la cultura catalana i es va encetar una nova etapa en què es volia donar la màxima volada al teatre català", recorda Casacuberta, per qui Josep Pous i Pagès s'ha de reivindicar perquè és l'exponent d'una tradició intel·lectual catalanista d'esquerres que avui dia ha desaparegut.
Font: Antoni Ribas Tur (www.ara.cat)
Actors sobre un escenari, sense escenografia ni el vestuari de l'espectacle, en un espai relativament petit. A l'Ateneu Barcelonès s'ha pogut veure aquest divendres un assaig obert de 'Rei i senyor', de Josep Pous i Pagès, dirigit per Toni Casares, que es representarà del 21 de març al 29 d'abril a la Sala Petita del TNC. Rei i senyor tracta, com ha explicat el seu director, sobre "enfrontaments generacionals, d'un món que s'acaba i la necessitat d'escapar". 

Casares ha recalcat que fer aquests "experiments serveixen per adonar-se de la importància d'un bon espai, d'un bon vestuari i d'una bona il·luminació, que no és una qüestió merament estètica, sinó que veus que una bona escenografia i ben pensada t'ajuda a acabar-la d'explicar". Així mateix, el director teatral ha recalcat que amb aquest assaig s'ha vist a actors que coneixen molt bé els personatges que estan fent i les emocions per les quals passen.

El director de l'espectacle ha remarcat que l'obra tracta sobre "la duresa d'aquest món rural que es tancava en ell mateix i vivia com una contaminació l'arribada l'aire fresc de fora". En aquest sentit, el muntatge parla d'un fills que topen contra els usos i hàbits autoritaris d'un món gairebé feudal que s'ha mantingut segle rere segle i com l'única manera de trencar amb això és amb una actitud rebel de forma individual". En concret, es produeix el conflicte entre Andreu Reixac, un terratinent acostumat a manar, i la seva filla Remei, que desafia l'autoritat paterna quan el seu pare l'obliga a trencar el prometatge amb el seu enamorat. A l'obra hi apareixen Enric Arquimbau, Jep Barceló, Miquel Bonet, Roser Camí, Pep Cruz, Sara Espígul, Borja Espinosa, Montserrat Garcia Sagués, Quimet Pla, Aina Ripol, Carles Romero i Lluís Soler. La dramatúrgia és de Pere Riera.

Font: ACN via www.ara.cat



Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que estigui obert a la gent, un to imprescindible per a un aristòcrata i intel·lectual que va saber connectar amb la classe mitjana i popular. L'acte d'homenatge serà el 23 de gener al Palau de la Música amb un “passeig per la vida i l'obra de Sagarra”, en paraules del director del muntatge, Joan Ollé.
El Departament de Cultura també ha previst que es faci una actuació, adient al tipus de connexió que va tenir el poeta, dramaturg i periodista a Madrid: Es tracta d'una ponència a l'Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid que obrirà el coordinador Lluís Permanyer amb una ressenya biogràfica i que també comptarà amb una lectura de textos del director Mario Gas i i la participació del director de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, José Manuel Blecua, que repassarà passatges de les memòries de Sagarra que fan referència a l'estada a Madrid.
El conseller de Cultura Ferran Mascarell aclaria ahir que cal donar un tomb a la fórmula de la Generalitat d'organitzar homenatges als artistes. Han de ser “institucionals i populars” a partir d'ara. Cal que aquests actes fets per la Generalitat en nom de Catalunya siguin de fàcil accés per al públic. Mascarell insinua que l'acte per a Josep Maria de Sagarra obre una sèrie, “tindrà continuïtat pels pròxims anys”.
Sagarra torna al Palau de la Música. Ja que el 1931 el mateix autor va oferir un recital a partir del Poema de Nadal. Ollé aventura que serà una peça molt musicada. I és que, a més d'incloure els versos que Sagarra va escriure pels músics de l'època, també s'incorporen les peces que van compondre autors com Lluís Llach, Ramon Muntaner, Toti Soler o Ovidi Montllor, que van convertir en cançons alguns dels seus versos. Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català hi posaran la música.
Pel que fa als textos seleccionats, el director explica que s'han recollit fragments d'allò que va crear (poemes, novel·les, teatre, poemes satírics, correspondència o articles en premsa) i que es presenta, per regla general de manera cronològica. Els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa i Lluís Soler donaran veu als textos. És la manera més evident de narrar la vida d'aquest autor que, sovint és relacionat únicament amb les tertúlies a l'Ateneu Barcelonès. Per a Ollé, un dels encerts de Sagarra va ser no menystenir la relació amb la intel·lectualitat de Madrid. Del seu fet biogràfic revela els viatges de joventut per París i Itàlia promoguts pel seu pare i la sortida cap a l'Atlàntic, arran de les amenaces de mort d'alguns anarquistes per la publicació de poemes satírics a El be negre. El resultat d'aquest viatge és l'obra literària La ruta blava.
El mèrit més gran de Sagarra és que, sent un home d'enorme cultura va aconseguir ser popular, diu Ollé. En 20 anys va escriure 40 obres de teatre, algunes de tan populars com La corona d'espinesL'hostal de la GlòriaEl cafè de la Marina o La Rambla de les floristes. Són obres populars, de gran “habilitat poètica”.

I el TNC?
Joan de Sagarra, fill del poeta, va agrair la voluntat de la Generalitat d'homenatjar el pare, una efemèride que el Teatre Nacional de Catalunya ha obviat. Tampoc Joan Ollé no entén el descuit: “No entenc que en el recompte hagi quedat Maragall, 2 i Sagarra, 0.” Per contra, Ollé celebra que el Lliure, “que no li toca” pel parer del director, hagi programat Vida privada, amb dramatúrgia de Xavier Albertí, i programi per dos copsRosa Maria Sardà diu Sagarra. Pel conseller, cal valorar globalment la programació de Sergi Belbel al TNC, criticat per Joan de Sagarra. Mascarell considera que Belbel “ha fet molt bona feina en conjunt”.
Font: www.elpuntavui.cat

Una ‘ruta' per Sagarra

by on 14:18
Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que e...


La veu de Lluís Soler defensa tant personatges de telenovel·la com comèdies contemporànies, drames clàssics i, també, de manera rotunda, la veu dels poetes. Dijous estrena a l'Archipel de Perpinyà una versió de Canigó, que posteriorment representarà en el Temporada Alta (Salt, 10 de desembre) i el TNC (del 14 al 26 de desembre). Ho fa acompanyat del músic Eduard Iniesta, que es defineix com a “home de notes i de cordes” amb una partitura còmplice “que no emprenyi gaire l'espectador”. Soler interpreta el que podria ser l'últim actor que recita el Canigó de Verdaguer. Ho fa esperonat per unes notes que li fan revenir a la memòria els passatges, conscient que ja mai més ningú recordarà aquest vers èpic.
L'Archipel, dirigit per Domènec Reixach; el Temporada Alta, de Salvador Sunyer, i el TNC, dirigit per Sergi Belbel, són coproductors del projecte. Ho són convençuts que la feina de Soler és molt valuosa per recuperar i aproximar el vers al públic català. Dels prop de quatre mil versos del poema original, s'ha quedat amb un miler que permet a l'espectador seguir la trama i que no traeix les diferents formes mètriques amb què Verdaguer va voler construir el poema per dotar-lo d'un ritme per si sol. Efectivament, comenta Iniesta, “no li cal” la música, ja que té una àmplia gamma de colors.
Antonio Calvo és el director d'aquest nou treball dramatúrgic. Ja havia treballat amb Soler a El comte Arnau, de Maragall (2005); a ...Ens hi ha portat la paraula, Vinyoli (2009), i a l'Odissea, traduïda per Carles Riba i amb una nova adaptació de Marc Rosich (2010), també musicada per Iniesta. Calvo remarca que el compromís de Soler amb la llengua i la literatura catalanes no és només perquè les estima, “sinó que també les cuida fins a l'extrem”.
Tot i que estava prevista la participació de Perejaume en l'espai escènic, finalment se'n va haver de retirar perquè tenia massa compromisos artístics. L'espai escènic continua sent l'original: una austera posada en escena d'aquesta mena de conte que navega entre el que és terrenal i el que és més màgic de les fades. I la música (com els instruments) d'Iniesta no fa sinó reforçar aquests mons contraposats. No hi ha cap mirada biogràfica a Verdaguer, un personatge atractiu pels seus canvis de posició social de l'època. I és que Canigó, per sobre de Verdaguer, és un poema popular que té valor per si sol, diu Antonio Calvo. Ara, gairebé 125 anys després, Soler el reprèn i aconsegueix transmetre'l i fer-lo més atractiu a tot el públic contemporani.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)

L'últim ‘Canigó'?

by on 14:34
La veu de Lluís Soler defensa tant personatges de telenovel·la com comèdies contemporànies, drames clàssics i, també, de manera rotunda...


TEXT: MOLIÈRE
ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL
DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT
INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA MARCO, ANNA YCOBALZETA, ROSA NOVELL, CARLES MARTÍNEZ, JORDI MARTÍNEZ, RAMON GIRO i MIQUEL BONET. Criats: ANDREU BANÚS, IGNASI CAMPMANY, ÒSCAR GARCÍA, DAVID ORTEGA, XESCO PINTÓ, IRENEU TRANIS
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


Els espectadors que assisteixen a aquesta malaurada versió d' 'El Misantrop' de Molière han de cremar en el 'fuego fatuo'? Perquè jo ja començo a sentir les brases. Molt bones paraules sentides després de l'estrena, em van fer pensar que estàvem davant d'una versió del clàssic que deixaria emprenta. Encara m'hauré de menjar les meves pròpies paraules.

Dues hores d'espectacle concentrant l'obra però que malgrat tot és fa llarg i pesat. T'oblides totalment de que entre escena i escena sona música electrònica, que en una a més s'atreveixen a barrejar la chanson francesa amb aquesta música de fons, tot passa desapercebut per intentar concentrar-se en el text. Sergi Belbel ha optat per la prosa, traient tota la pols d'antiguitat que podia tenir la peça. La situa en una paisatge de ningú i aquí és on el clàssic comença a decaure i deixa pas a una grotesca caricatura del que un dia va ser.

Escasseja l'escenografia, una paret negra pel davant, que amaga un vestidor al darrera, una chaise longue molt francesa i glamourosa i un parell de cadires. Els personatges estan la majoria del temps a peu dret. Això si el pressupost en aquest cas s'ha anat en la passarel·la de llums que acompanyen a cada escena.

Interpretacions per a tots els gustos acompanyen al desnatat text. La majoria d'elles pequen de certs aires forçats i d'altres com el Lluís Soler i el Carles Martínez es mantenen en registres molt coneguts per públic i que repeteixen muntatge darrera muntatge. Jordi Boixaderas i la Marta Marco són els únics que de tant en tant fan mostres d'estar creient en el que fan.

El Teatre Nacional de Catalunya trenca així la bona temporada que havia fet a aquesta sala i els espectadors haurem d'esperar millors propostes per la propera tardor. De moment, encara ens queda una visita a la Sala Tallers, per tancar aquest cicle del T6. Continuarà...

EL MISANTROP

by on 13:11
TEXT: MOLIÈRE ADAPTACIÓ: SERGI BELBEL DIRECCIÓ: GEORGE LAVAUDANT INTÈRPRETS: JORDI BOIXADERAS, JORDI BOSCH, LLUÍS SOLER, MARTA ...

TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARLES MARTÍNEZ, LLUÍS SOLER, PEP ANTON MUÑOZ, XAVIER BOADA, SÍLVIA BEL, ALBERT AUSELLÉ, ISAAC ALCAYDE, MANEL SANS, SERGI MISAS, CONXITA SESÉ
PRODUCCIÓ: TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
SALA GRAN (TNC)


La Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya es converteix durant mes i mig en una platja. Un dels grans coneixedors d'aquesta sala, Josep Maria Mestres, es torna a aliar amb Alfons Flores, dissenyador escenogràfic, per transformar un espai inhumà com aquest en un teatre més proper i íntim.

Un altre cop Joan Sellent torna a traduir al català les paraules shakesperianes amb total mestratge i sense sortir-se del vers. Tot un expert en matèria, que signa amb brillantor una excel·lent adaptació.

Els perills d'aquesta sala són ben coneguts per tots els mortals que algun cop a la seva vida l'han trepitjada, però aquesta vegada el so és clar, i els miralls que conformen part de l'escenografia no deixen gaires espais on l'ull de l'espectador no arribi. Un impressionat espai escenogràfic, clar, sense gaires mobles, unes quantes cadires de xiringuito de platja per jugar i algun altre cop amagat, dintre de la mateixa escenografia, permeten que ho important sigui que els actors juguen amb la força paraula.

El millor d'aquest joc, Quimet Pla, que dintre de la seva obligada borratxera permanent, cuida al detall cadascuna de les seves intervencions. Li acompanyen en les seves marxes, un magnífic Carles Martínez i una notable Mercè Comes. Anna Ycobaltzeta mostra una cara diferent a la típica rossa maca i presumida dels seus últims treballs. Sílvia Bel dibuixa una transformació de dona que es converteix en home, sense histrionismes ni altres patologies estranyes i pròpies d'aquestes transformacions. Pep Anton Muñoz, Lluís Soler, Pep Planas i Isaac Alcayde fan allò que millor saben fer i ho fan molt bé, tots sota un meravellós guió.

Desprès de El ventall de Lady Windermere i La casa dels cors trencats, Josep Maria Mestres demostra amb Nit de Reis que avui en dia és el millor director per omplir de rialles de qualitat tota la immensa platea de la Sala Gran del TNC.

NIT DE REIS

by on 22:00
TEXT: WILLIAM SHAKESPEARE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT INTÈRPRETS: PEP PLANAS, JORDI VIDAL, JOAN VALENTÍ, ANNA YCOBALZETA, QUIMET PLA, CARL...