Mostrando entradas con la etiqueta Enric Majó. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Enric Majó. Mostrar todas las entradas
Font: Jordi Bordes (elpuntavui.cat)
Després de La rosa tatuada a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència sigui Doña rosita la soltera. No és cap casualitat. Si Tennesse Williams va desplaçar-se a Barcelona per imbuir-se de la poètica de Lorca (a la ciutat adoptiva, que amb el padrinatge de Margarida Xirgu el va acollir amb els braços oberts), el poeta granadí va trobar en les floristes de la Rambla unes còmplices inesperades. La setmana passada el director de la producció, Joan Ollé, i el director artístic del TNC, Xavier Albertí, ho van voler recordar fent una visita a Carolina Pallés, la néta de la florista que tindria per Lorca un respecte profund. El drama lorquià, el darrer que va poder veure estrenar, arrenca temporada aquest vespre a la Sala Gran del TNC i estarà en cartell fins al 6 d'abril.
Joan Ollé s'ha convertit en un autor expert a traslladar poetes a escena. Ja ho va fer amb Vicent Andrés Estellés (Coral romput) o Salvador Espriu (El jardí dels cinc arbres). Ara té l'oportunitat de presentar el món poètic, però pensat per a l'escena, de Lorca. L'obra, escrita en plena efervescència de la República, es remunta a una època grisa anterior. La Granada més tradicional en les etapes de 1890, 1900 i 1910. És un passatge d'una noia òrfena, que viu amb els oncles i que espera amb confiança (i aquests també hi confien) el retorn del cosí per casar-s'hi; una dona que, cap al final de l'obra, ja s'acosta a la cinquantena i fa anys que té l'aixovar complet, i un oncle que s'ha arruïnat per pagar-li un llit de matrimoni. Lorca retrata, com també feia a La casa de Bernarda Alba (Sala Petita, 2009) o a Yerma(actualment, al Teatre Tívoli amb Sílvia Marsó de protagonista) una societat tancada, empresonada per uns hàbits caducs. Lorca manté fins al final la seva voluntat de fer pedagogia a través del teatre adreçant-se a les classes més populars.De fet, li van respondre.
Doña Rosita la soltera es va estrenar al Teatre Principal el 1935, amb la musa Xirgu de protagonista. Ara és Nora Navas l'actriu que interpreta aquella dona que està esperant el retorn del seu xicot de l'Argentina, davant de la incredulitat del veïnat. Tot i que és poc habitual que una actriu es vulgui influenciar per altres artistes que han interpretat el paper, Navas celebra la generositat de Núria Espert, que li va donar algunes claus per dur Rosita a escena: el seu personatge “és ple de vida”. És una peça coral, insistia la setmana passada la protagonista, que es completa amb Joan Anguera, Mercè Arànega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat i Albert Triola.
Cada vespre Margarida Xirgu rebia un misteriós ram de flors d'un anònim. L'equip artístic va esbrinar que, en realitat, eren les floristes de la Rambla les que li feien l'homenatge diari. Per aquest motiu, Lorca va decidir fer una funció dedicada a les floristes, d'ara fa quasi 80 anys, tot recitant “con el cariño con que os saludo bajo los árboles como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí, como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera”.

Rosita s'espera

by on 15:14
Font: Jordi Bordes ( elpuntavui.cat ) Després de  La rosa tatuada  a la Sala Gran del TNC, és molt coherent que la següent referència s...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , , , , ,
Font: Elisenda Roca (www.ara.cat)

 La casa d'Enric Majó, a Ciutat Vella, traspua vida, una vida intensa, plena de pintures que, com una segona pell, omplen les parets. Quadres que li van regalar amics ("Aquesta Moreneta i aquest Sant Sebastià són de l'Ocaña i aquest me'l va regalar i dedicar Vicente Escudero") i quadres seus de diferents èpoques. Emmarcat, el poema escrit amb lletra polida i menuda que li va regalar Salvador Espriu. És l'inici de l' Assaig de càntic en el temple, que Majó recita de memòria fins als últims versos: "I estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Ben aviat, el fotògraf Jordi Pizarro i jo observem alguna cosa que no rutlla i que no té res a veure amb cap instal·lació artística: cales al sostre i la cuina apuntalada. Les entranyes de l'edifici on viu estan malaltes i necessiten una actuació urgent. "Mireu com està tot. És un trasbals", es queixa Majó. Sobre una taula hi ha una petita verge amb un casc groc i un mall a la mà. "Quan l'artista Guinovart va saber que la casa tenia problemes i s'havien de fer obres urgents, va tunejaraquesta marededéu, i me la va regalar. «És la Mare de Déu dels paletes -em va dir-, us ajudarà»", recorda i riu. "No ha servit de gaire. Hem hagut d'esperar set anys perquè l'Ajuntament apuntalés els pisos i donés permís per començar. Ara hem de fer-ho a corre-cuita i amb la crisi hi ha gent gran que no s'ho pot permetre. És terrible pensar que haurem de marxar, com ja ha fet el meu veí".
Sobre una calaixera de ditada catalana, una sèrie de pintures d'estil naïf expliquen la seva infantesa a Rubí. "Són part de la primera exposició que vaig fer l'any 1971. La infantesa és el més interessant: és el període que et marca, que et defineix i, a vegades, contra el que lluites".
Sant Mus i els 'hammam'
Hi ha també un sant ben curiós amb nom de joc de cartes. "No el coneixeu? És sant Mus, el dels miracles, un sant molt apreciat a Rubí: si tenies angines a qui li duies un ciri era a sant Mus, per coses més gruixudes anaves a Montserrat!" Presidint el menjador, un Bacus impressionant -"Aquest em va quedar molt teatral"- i al passadís una sèrie de quadres inspirats en els hammam, els banys orientals.
"Néstor Almendros em va dir: «A tu que t'agrada tant Egipte, no has anat mai a un hammam?» «No», li vaig respondre. «Vés-hi havent dinat, hi ha una llum magnífica». Ho vaig fer. Quan vaig tornar a l'hotel vaig començar a dibuixar sense parar. És meravellós, et trasllades a una altra època. Els d'Egipte són molt pobres i les seves parets tenen diverses capes de blauets i roses que, amb la humitat, queden al descobert, i fan una barreja molt atractiva".
Els primers hammam són els que més el van impactar, però els més impressionants per ell són els d'Istanbul. "Aquest quadre amb textures blaves, també inspirat en un hammam , era el preferit de Gil de Biedma".
A Enric Majó, la pintura li va canviar la vida. Potser per això mai no ha deixat de pintar. "Quan tenia dotze anys vaig dir a casa que volia estudiar. El pare era pastor i la mare treballava a casa. Com que em veien tan decidit a fer batxillerat, sempre em van fer costat. Van anar a parlar amb el professor, però els va desanimar dient: «L'Enric prou feina té a seguir estudiant». I, amb dotze anys, vaig decidir que si prou feina tenia, deixava aquell col·legi. Vaig començar a anar a classes nocturnes. A les vigílies de Nadal, un nou professor, el senyor Ribera, ens va proposar fer un pessebre d'argila i em va tocar la Mare de Déu. Quan la va veure, em va preguntar: «Qui t'ha ensenyat a fer això?» «Ningú», vaig respondre. «I quan treballes el fang?» «Quan plou, al carrer», vaig dir. «Doncs aquesta figura té moviment, què penses fer?» «M'han dit que no serveixo per estudiar». I em va preguntar: «Puc parlar amb els teus pares?» Aquell dia em va tocar la grossa! Un bon professor et pot canviar la vida".
Aquell mestre el va introduir en la cultura a l'antiga, diu, es va convertir en aprenent de pintor. Amb ell va aprendre tota la tècnica, retaules, pergamí, oli, aquarel·la, tot menys el que va aprendre als museus: "l'art en majúscules".
Figurant per a Marsillach
Al teatre hi va arribar per casualitat. "Amb divuit anys em guanyava la vida dibuixant: feia dibuix comercial. Vaig conèixer un grup de l'Institut del Teatre i m'hi vaig apuntar. Era el curs 64/65 i em va veure l'Adolf Marsillach, que em va contractar per fer de figurant amb frase a la seva companyia. Des d'aleshores no he parat".
Aquest estiu ha estat un dels intèrprets de l'espectacle À la ville de... Barcelona, al Teatre Grec, una sàtira poètica dirigida per Joan Ollé. "Esperem fer temporada a Barcelona a la tardor".
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: ,


À la ville de... Barcelona és el títol olímpic de l'homenatge que Joan Ollé i companyia brinden a Barcelona. Animal del ciment declarat, amant crític de la ciutat, el director ha reunit en un cafè-concert tant els personatges singulars com els més quotidians de la història de Barcelona, des dels romans de Barcino alsllauners de les Rambles. "Posarem en escena la dona dolenta , que deia Maragall", deia Ollé. I ho faran a través del que en van escriure autors com Mercè Rodoreda, Jean Genet, George Orwell, Salvat-Papasseit, Vázquez Montalbán, Eduardo Mendoza i el mateix Ollé, que s'estrena com a autor escènic.
"Barcelona ha estat molt escrita, però poques vegades ha sigut teatre", opina Ollé. À la ville de... Barcelona la ciutat és el decorat on es passegen el Floquet de Neu, Millet, la Casita Blanca, Johnson del Molino, Bernardo el cantant de la Barceloneta i Ulisses, tots sense cap fil lògic. Joan Alavedra dirigirà el grup Lisboa Zentral Cafe, que posarà la banda sonora a l'espectacle, un reguitzell de cançons que parlen de Barcelona i temes típics de cada època (el hit de l'espectacle és la Pepeta). "Barcelona no té qui la canti en català", es queixava Ollé. Les cançons més populars deuen ser Princesa de Barcelona de Gaietà Renom i Barcelona i jo de Serrat, però hi han afegit temes de Dean Martin, Tino Rossi i Boris Vian, entre d'altres. "Quan vaig saber que Martin cantava sobre Barcelona i ningú no m'ho havia dit, em vaig sentir estafat!"
Del teatre poètic al gamberro
La companyia que ha seguit a Ollé en els últims espectacles dóna vida a aquesta galeria de personatges (Joan Anguera, Victòria Pagès, Oriol Genís, Ivan Benet, Enric Majó, entre d'altres), que se citaran al Teatre Grec de demà a dissabte. Andrés Corchero n'ha coreografiat el moviment. "És una barreja del que s'ha viscut i del que s'ha imaginat. Invoca moltes generacions diferents. Em recorda l'almanac d'estiu del TBO. Voldria que l'espectacle li agradés a Francisco Ibáñez, i l'hi dedico a l'exregidora de Ciutat Vella Itziar Castro", deia el director. Els referents van del TBO al Cafe Müller de Pina Bausch. "Manolo Escobar pot seguir una emoció de Salvat-Papasseit i no xoca -exemplifica Ollé-. Barcelona té aquesta gràcia, que hi conviu el tortell del diumenge amb la comunitat pakistanesa".
Va ser el director del Grec, Ramon Simó, qui va demanar a Ollé que es deixés del "teatre de gent quieta" -per les posades en escena de textos d'Espriu, Pla o Maragall- i evoqués la seva Barcelona. El resultat és "una gamberrada poètica amb moments de sàtira i moments petarderos , com quan matem Companys o quan Samaranch anuncia: « À la ville de... Barcelona »".
Font: L.S. (www.ara.cat)
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , ,


Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que estigui obert a la gent, un to imprescindible per a un aristòcrata i intel·lectual que va saber connectar amb la classe mitjana i popular. L'acte d'homenatge serà el 23 de gener al Palau de la Música amb un “passeig per la vida i l'obra de Sagarra”, en paraules del director del muntatge, Joan Ollé.
El Departament de Cultura també ha previst que es faci una actuació, adient al tipus de connexió que va tenir el poeta, dramaturg i periodista a Madrid: Es tracta d'una ponència a l'Ateneo Científico, Literario y Artístico de Madrid que obrirà el coordinador Lluís Permanyer amb una ressenya biogràfica i que també comptarà amb una lectura de textos del director Mario Gas i i la participació del director de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, José Manuel Blecua, que repassarà passatges de les memòries de Sagarra que fan referència a l'estada a Madrid.
El conseller de Cultura Ferran Mascarell aclaria ahir que cal donar un tomb a la fórmula de la Generalitat d'organitzar homenatges als artistes. Han de ser “institucionals i populars” a partir d'ara. Cal que aquests actes fets per la Generalitat en nom de Catalunya siguin de fàcil accés per al públic. Mascarell insinua que l'acte per a Josep Maria de Sagarra obre una sèrie, “tindrà continuïtat pels pròxims anys”.
Sagarra torna al Palau de la Música. Ja que el 1931 el mateix autor va oferir un recital a partir del Poema de Nadal. Ollé aventura que serà una peça molt musicada. I és que, a més d'incloure els versos que Sagarra va escriure pels músics de l'època, també s'incorporen les peces que van compondre autors com Lluís Llach, Ramon Muntaner, Toti Soler o Ovidi Montllor, que van convertir en cançons alguns dels seus versos. Ester Formosa, Roger Mas, Sílvia Pérez Cruz, Marina Rossell, Toti Soler, Maurici Villavecchia i el Cor Jove de l'Orfeó Català hi posaran la música.
Pel que fa als textos seleccionats, el director explica que s'han recollit fragments d'allò que va crear (poemes, novel·les, teatre, poemes satírics, correspondència o articles en premsa) i que es presenta, per regla general de manera cronològica. Els actors Joan Anguera, Pere Arquillué, Sílvia Bel, Ivan Benet, Montserrat Carulla, Enric Majó, Rosa Novell, Josep Maria Pou, Carme Sansa i Lluís Soler donaran veu als textos. És la manera més evident de narrar la vida d'aquest autor que, sovint és relacionat únicament amb les tertúlies a l'Ateneu Barcelonès. Per a Ollé, un dels encerts de Sagarra va ser no menystenir la relació amb la intel·lectualitat de Madrid. Del seu fet biogràfic revela els viatges de joventut per París i Itàlia promoguts pel seu pare i la sortida cap a l'Atlàntic, arran de les amenaces de mort d'alguns anarquistes per la publicació de poemes satírics a El be negre. El resultat d'aquest viatge és l'obra literària La ruta blava.
El mèrit més gran de Sagarra és que, sent un home d'enorme cultura va aconseguir ser popular, diu Ollé. En 20 anys va escriure 40 obres de teatre, algunes de tan populars com La corona d'espines, L'hostal de la Glòria, El cafè de la Marina o La Rambla de les floristes. Són obres populars, de gran “habilitat poètica”.

I el TNC?
Joan de Sagarra, fill del poeta, va agrair la voluntat de la Generalitat d'homenatjar el pare, una efemèride que el Teatre Nacional de Catalunya ha obviat. Tampoc Joan Ollé no entén el descuit: “No entenc que en el recompte hagi quedat Maragall, 2 i Sagarra, 0.” Per contra, Ollé celebra que el Lliure, “que no li toca” pel parer del director, hagi programat Vida privada, amb dramatúrgia de Xavier Albertí, i programi per dos copsRosa Maria Sardà diu Sagarra. Pel conseller, cal valorar globalment la programació de Sergi Belbel al TNC, criticat per Joan de Sagarra. Mascarell considera que Belbel “ha fet molt bona feina en conjunt”.
Font: www.elpuntavui.cat

Una ‘ruta' per Sagarra

by on 14:18
Catalunya recordarà Josep Maria de Sagarra quan fa uns mesos dels 50 anys de la mort del poeta. Ho farà amb un acte institucional que e...
Publicado por en No hay comentarios:
Etiquetas: , , , , , , , , , , ,