Mostrando entradas con la etiqueta Mia Esteve. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Mia Esteve. Mostrar todas las entradas
de OSCAR WILDE
traducción CRISTINA GENEBAT
versión DAVID SELVAS y CRISTINA GENEBAT
dirección DAVID SELVAS
intérpretes MIKI ESPARBÉ, DAVID VERDAGUER, NORBERT MARTÍNEZ, LAURA CONEJERO, PAULA MALIA, PAULA JORNET y MIA ESTEVE
duración 1h 45min
fotografías FELIPE MENA
producción TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA y LA BRUTAL
SALA PETITA (TNC)

Lleno absoluto en la sala, entradas agotadas antes de su estreno y temporada veraniega en el Poliorama. La Brutal lo ha vuelto a hacer, magia o lo que es lo mismo encontrar la fórmula perfecta que entusiasme a público y a crítica a partes iguales.

Partiendo de un clásico, en este caso de Oscar Wilde, sacarle el polvo, una comedia británica que mezcla los enredos amorosos con una dura crítica a la sociedad burguesa y que se convierte en todo un placer para los sentidos.

Jose Novoa ha diseñado una escenografía perfecta que lo mismo nos traslada a la sala de estar de una lujosa casa de Londres como nos hace viajar al pueblo, eso sí previo a un singular baile de plantas.



Hay ocho personajes en esta función, más allá de los siete originales de carne y hueso, la música compuesta por Paula Jornet bajo la dirección musical y arreglos de Pere Jou y Aurora Bauzà es una gran sorpresa en la función, le otorga una vitalidad, un ritmo vibrante y unas ganas imparables de bailar. No se puede decir que la obra se haya convertido en un musical, pero las piezas musicales están perfectamente integradas en la dramaturgia y son luz y descanso entre tanto enredo amoroso. De lo que no hay duda es que el buenrollismo se apodera de la escena y no lo abandonará hasta el final.



Aunque el drama amoroso se centra en los personajes de Miki Esparbé, John Worthing, David Verdaguer, Algernon Moncrieff, Paula Malia, Gwendolen Fairfax y Paula Jornet, Cecily Cardew, las miradas se centran en Lady Bracknell, una sensacional Laura Conejero, el personaje con las mejores réplicas cómicas y con un fuerte gusto por resaltar lo estrafalario de los gustos y costumbres de la alta sociedad inglesa. Después de unas temporadas excesivamente centrada en los roles dramáticos, la Conejero vuelve a ponerse el vestido que mejor le sienta, la comedia. Con un papel que lleva escrito su nombre, el recital interpretativo que despliega es de high level. Magistral.



Uno de los signos característicos de La Brutal es la creación de pequeñas familias teatrales en cada producción. En este caso, quizás por la naturaleza de la obra, esa sensación traspasa los límites del escenario y, desde platea se puede palpar que el buenrollismo de la obra ha calado fondo en sus intérpretes. Cuánto más disfrutan ellos, nosotros, como público, mejor nos lo pasamos.

Con julio a tocar, más de uno ya debería tener un pie puesto en el Poliorama. Si como dice el propio David Selvas al programa "Wilde escribió un obra con una gran sabiduría e inteligencia vital", la  versión del propio Selvas y Cristina Genebat bajo la batuta del primer ha acabado de rondear con gran maestría y acierto la pieza

Vete. No te la pierdas. No te arrepentirás. Bravo!


DRAMATURGIA Y DIRECCIÓN: TOMÀS AGARAY
INTÉRPRETES: SOFÍA ASENCIO, MIA ESTEVE y RAMON GIRÓ
DURACIÓN: 1h
PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE, SOCIETAT DOCTOR ALONSO, EL CONCELLO DEL FERROL per al cicle RADICALS LLIURE
LA SECA

Ir con los ojos cerrados aunque nada más comience la función tengas que abrirlos hasta el infinito. No saber ni de qué va, pero no dejar de escuchar cosas positivas. Querer participar en el juego de compartir, de poder opinar porque tu también la has sentido. Entramos en la sala Leopoldo Fregoli de La Seca a ver qué pasa.

No me gustaría aguar la fiesta a nadie, explicaré más bien poco de lo que sucede en escena. El Club Fernando Pessoa no es para todos los públicos, sino para aquellos espectadores intrépidos que buscan huir de los espectáculos tradicionales y se sientan en una silla a dejarse sorprender. Y os aseguro que la Societat Doctor Alonso lo consigue.

En medio de la alucinación, el flipe, las caras de sorpresa de los espectadores, el no saber qué pasa, que es lo que realmente está pasando en el escenario, surge aquello tan maravillosamente precioso que es el interés del espectador por descifrar lo que está viendo, escuchando, sintiendo.

Interpretación precisa, pausada, naturalista, ritmo vertiginoso, silencios atronadores, es imposible apartar la vista del escenario. Caras de incredulidad entre los espectadores, miles de preguntas que brotan en sus cerebros, seguro, como lo están haciendo en el mío. Y un deseo que las engloba todas, me hubiera encantado asistir al proceso de creación de la pieza.

Final, incluso más inesperado que el principio donde alguna preguntas encuentran su respuesta pero donde el espectáculo alcanza su clímax y todas las sensaciones que antes habías experimentado se intensifican sin límites.

Club Fernando Pessoa es una de aquellas joyitas que si no es por recomendación o por casualidad no descubres en una cartelera barcelonesa sumergida en un monotonía cíclica. Una magnífica oportunidad de sumergirte en un teatro cada vez más escaso pero que cuando se encuentran no se pueden dejar escapar. Hasta el 30 de marzo. Corred!

CLUB FERNANDO PESSOA

by on 14:00
DRAMATURGIA Y DIRECCIÓN: TOMÀS AGARAY INTÉRPRETES: SOFÍA ASENCIO, MIA ESTEVE y RAMON GIRÓ DURACIÓN: 1h PRODUCCIÓN: TEATRE LLIURE,...

TEXT: EDWARD ALBEE
TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT
DIRECCIÓ: MARIO GAS
INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT VIDAL i MERCÈ MONTALÀ
PRODUCCIÓ: EL CANAL- CENTRE D'ARTS ESCÈNIQUES SALT/GIRONA i TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC

Fora de casualitats de perquè dos textos de l'Albee al mateix temps a la cartellera de Barcelona, l'autor nord-americà dissecciona la clase burgesa mitja-alta parlant de l'ensorrament d'una família d'aquest estament que veu trontollar els seus valors, els seus eixos que feien surar el seu equilibri. Albee fa servir les mentides (/mitges veritats) dels mateixos protagonistes per esclatar totes les bombes que porten dins de les seves relacions familiars i personals.

Rosa Novell fa de capitana d'aquest vaixell a la deriva i reparteix joc a la resta de personatges. Novell, en un dels millors papers dels darrers temps, aprofita les parts més sarcàstiques de l'obra per regalar-nos una Agnes plena de matisos però sempre mantenint les formes. La seva germana, la Claire (brillant Rosa Renom) conviu amb la parella i malgasta les seves hores bevent i protagonitza les seves millors escenes borratxa que no alcohòlica. La Julia (Mia Esteve) arriba en mig de tot aquest circ, després del fracàs del seu quart matrimoni però no hi haurà pau, sinó que el seu comportament de filla malcriada de quaranta anys no farà sinó empitjorar les coses. Entremig, el matrimoni d'amics del Tobias (Albert Vidal) i l'Agnes, el Harry (Pep Ferrer) i l'Edna (Mercè Montalà) que arriba per instal·lar-se a casa perquè tenen por de quedar-se a casa seva.

Amb una escenografia a quatre bandes, trencat la quarta paret i fent endinsar a l'espectador totalment en l'acció, Mario Gas dirigeix amb enorme precisió aquest circ de veus i converteix el saló del Tobias i l'Agnes en el ring perfecte de totes les disputes. La mesura de Gas fa que cada rèplica i cada silenci et faci desitjar encara més la següent. Carles Lucena signa una il·luminació perfecta que accentua més la sensació de tensió que recorre a l'espectador cada segon de muntatge.

Un fràgil equilibri és un text brillant, meravellosament traduït pel Joan Sellent, que es serveix amb una cuidada elegància formal i que deixa el millor gust de boca possible com només les obres mestres ho saben fer. Fins al 27 de novembre teniu temps d'anar al Lliure i degustar-la.


UN FRÀGIL EQUILIBRI

by on 19:15
TEXT: EDWARD ALBEE TRADUCCIÓ: JOAN SELLENT DIRECCIÓ: MARIO GAS INTÈRPRETS: ROSA NOVELL, ROSA RENOM, MIA ESTEVE, PEP FERRER, ALBERT...

TEXT: ANTON TXÉKHOV
ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO, VICTOR PI, ALBA PUJOL, BERNAT QUINTANA, XAVIER RUANO, ANNA SAHUN i ERNEST VILLEGAS
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE MONTJUÏC


Carlota Subirós culmina la seva estada en el Lliure amb un Txékhov sense floritures. Ens trobem amb una escenografia molt nua, amb els mobles imprescindibles que requereix l'acció. Res de vestits d'època, tampoc moderns, els personatges vesteixen de manera simple perquè aquí ho més important és la paraula.

Subirós condensa en dues hores tota l'acció, lluny d'altres versions i el·liminant totes les parts i personatges superfluos. Tot el que hi ha és perquè ha d'estar, sense més. Una versió molt clàssica, amb els actes perfectamente delimitats amb la "caiguda" de teló inclosa però que malgrat tot agafa un ritme massa lent en algunes escenes.

Repartiment de luxe encapçalat per Mia Esteve, Roser Camí i Alba Pujol com les tres germanes, i amb uns secundaris excepcionals com Pepo Blasco, Eduard Farelo o Victor Pi. Petites però significatives actuacions de Bernat Quintana, Jordi Collet i Anna Sahun.

I entre ells, la música que acentua el desig de totes les germanes, però sobre tot la Irina (Alba Pujol), la més petita, de marxar cap a Moscou, el seu paradís, cap a una vida millor. Un text ple d'actualitat que per sort o per desgràcia s'ha complert, nosaltres som aquells que Txékhov veia com a esperança d'una vida millor i estem més o menys com fa 100 anys.

LES TRES GERMANES

by on 18:08
TEXT: ANTON TXÉKHOV ADAPTACIÓ i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS INTÈRPRETS: PEPO BLASCO, ROSER CAMÍ, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, EDUARD FARELO...

TEXT: LEWIS CARROLL
DRAMATÚRGIA i DIRECCIÓ: CARLOTA SUBIRÓS
INTÈRPRETS: FERRAN CARVAJAL, CRISTINA CERVIÀ, BABOU CHAM, JORDI COLLET, MIA ESTEVE, GUSTAVO LESGART, JORDI ORIOL, ALBA PUJOL, XAVIER RIPOLL, ANNA ROBLAS, LLUÍS SOLER, ÀLVAR TRIAY i amb la col·laboració especial de JANA CAMPS, LUARA MATEU, CARLA VIVES LLEIXA.
PRODUCCIÓ: TEATRE LLIURE
TEATRE LLIURE


El món d'Alícia no és fàcil d'entendre, és un llibre que llegim en la infantesa, però que té moltes lectures en diferents nivells. I mostra d'això era el pati de butaques, nens, joves i no tan joves es disposaven a veure l'espectacle. Molts d'ells puc assegurar que vam tenir un trauma al llegir Alícia, potser perquè no van entendre els seus mons, els resultava massa complicat d'imaginar, però he de dir que per a molts el muntatge de Carlota Subirós ens ha reconciliat amb l'Alícia i del trauma hem passat a tenir una espècie de saber més coses d'aquesta fantàstica nena.

Alícia (un viatge al país de les meravelles) era una aventura complicada que s'ha convertit en unespectacle bestialment meravellós. Carlota Subirós ens mostra un espectacle concebut des d'una òptica minimalista però que visualment resulta encertat a l'hora de crear una atmosfera propícia per a somiar i deixar-se transportar a un món imaginari.

Amb una escenografia plena de misteris, tants o més que els quals ens revela l'obra de Lewis Carroll, l'espectador se sent des del primer minut que s'eleva de la seva butaca i sense poder fer res per a impedir-lo és transportat a una altra dimensió.

Encara que el que més sorprengui d'aquest muntatge és la seva escenografia, no està de més destacar un excel·lent feina actoral, sobretot del seu protagonista, Alícia és Alba Pujol, que en el qual és fins ara el seu millor paper, ens fa que ens oblidem d'Alba i vegem tota l'estona a una meravellosa Alícia, que sense dubte serà difícil d'oblidar.

Teatre barrejat amb dansa per a representar el món dels somnis d'una nena que ni podia ni volia deixar de somiar. Un muntatge amb una clara petjada de la seva directora, Carlota Subirós, que és el més sorprenent i excitant que s'ha vist en la cartellera barcelonina del que duem de temporada. Alícia ha començat un viatge iniciàtic en les taules, ara una vegada baixat el teló per a sempre, ho seguirà fent en cadascun dels quals vam ser capaços de somiar amb ella.