L'ombra de la pederàstia sobre el capellà Madaula



Tot i que va estudiar deu anys als Salesians de Sabadell, Ramon Madaula mai havia interpretat un capellà. A Dubte serà la primera vegada que fa de mossèn, però encarnarà un home sota sospita: el religiós està acusat de pederàstia. Sílvia Munt va descobrir aquest text de John Patrick Shanley fa anys. Es va estrenar el 2004 i el seu èxit va ser devastador: l'autor va guanyar el Pulitzer i l'obra es va endur un premi Tony, entre d'altres. El toc de gràcia va ser, el 2008, l'adaptació cinematogràfica dirigida pel mateix autor, amb Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman, que va estar nominada a cinc Oscars. Després d'anys "enamorada com mai" del text, Sílvia Munt el portarà a escena al Teatre Poliorama -a partir de demà i fins al 29 de juliol dins el festival Grec- amb "quatre monstres de l'escena": Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà, Nora Navas i Mar Ulldemolins.
L'espectacle se situa en una escola catòlica del Bronx novaiorquès als anys 60. És l'època posterior al renovador Concili Vaticà II. Un dels capellans de l'escola defensa aquesta Església no dogmàtica, que no sigui emissària de Roma, una Església progressista. I precisament ell és qui és acusat d'apreciar en excés precisament el primer nen negre que entra a estudiar a l'escola. Navas interpreta la mare del nen, Sardà és la monja que dirigeix amb mà de ferro l'escola i Ulldemolins és la monja jove i innocent que encarna el dubte: és una dona bona a qui aconsellen ser més desconfiada i que, quan obre els ulls, no sap què pensar. És el mateix que li ha de passar a l'espectador. "L'obra no parla de la pederàstia ni de l'Església -diu Munt-. És una excusa per explicar que la realitat té mil cares, tantes com personatges hi ha a l'obra. Tots poden ser bons i dolents. L'obra és un text intel·ligent, fi, arriscat, difícil... Una bateria de preguntes sense respostes. Com deia Josep Pla, el més fàcil és tenir una opinió, però el més difícil és descriure la veritat. L'obra deixa l'espectador en una subjectivitat insòlita perquè prengui la seva decisió".
Sardà, amb la seva sornegueria habitual -"a mi tant me fot tot en aquesta vida, per lògica natural osteoporòsica", deixa anar-, fa un avís als espectadors encara més explícit: no es tracta d'una obra sobre monges i capellans, ni anticlerical ni espiritual. "L'obra és una paràbola. No m'interessa el que diu, sinó el que vol dir. Hem d'anar amb compte de no confondre. Per mi, la gent que es disfressa, que té una vida antinatural, que vol tenir la raó i que ens diuen com hem de viure, sempre seran sospitosos. Són personatges foscos", va afirmar. Ella tampoc havia fet mai de monja, en 50 anys de carrera.
L'obra es basa en una escola i uns personatges reals. Fins i tot John Patrick Shanley dedica el text a les monges del seu col·legi del Bronx, del qual té un gran record. "Just al contrari del que podríem pensar. Una mostra més de l'ambigüitat de l'ànima humana. És difícil parlar del bé i del mal", apunta Munt. I Madaula ho firma: "Per mi, l'autor el que vol dir és que quan un ésser humà dubta, és quan és més persona. Quan tenim certeses és quan som menys intel·ligents. Que la pederàstia és reprovable és evident, es condemna sola. L'autor parteix d'un cas i mostra com els éssers humans ens posicionem al respecte d'això. Mai no sabrem la veritat, però la gent sortirà del teatre sent més persona", promet.
Font: Laura Serra (www.ara.cat)

No hay comentarios:

Publicar un comentario