Mostrando entradas con la etiqueta Grec2012. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Grec2012. Mostrar todas las entradas

TEXT: VICTORIA SZPUNBERG
DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA
INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUERA
DURADA: 1h 10 min
PRODUCCIÓ: TANTARANTANA TEATRE S.L. i FESTIVAL GREC 2012
TEATRE TANTARANTANA

Anar a veure una obra que no tens ni idea de que va i que resulti ser un puzle de peces que fins a gairebé el final no encaixen passa, i sortir amb totes les peces desencaixades i sense saber encara de què va també. Gairebé 24 hores més tard i havent-te explicat les històries, el puzle s'ha completat.

Boys don't cry és una obra sobre el poder. Dues vells amics, el Jordi (l'Armand Villén), un polític amb èxit i el Walter (el Francesc Garrido), un dramaturg/guionista fracassat protagonitzen una història plena de realitat, somnis, fracassos, guanyadors i perdedors, que es precipiten cap a una caiguda lliure.

La història amaga parts fosques de les personatges i l'escenografia tampoc és el que sembla. Una oficina, on només es seu la persona amb poder també és significatiu. Però el més soprenent de la posada en escena és la petita escena en la que els actors interpreten a les fosques. Desconcertant per al públic i poc útil ja que el valor del teatre és veure les expressions a les cares dels actors.

Les interpretacions comencen agafen més força sobretot en l'univers de somnis, on els tres actors principals es deixen portar per la seva imaginació i els seus personatges canvien completament i es converteixen en éssers sense preocupacions amb l'única premissa d'explicitar la seva bogeria.

A Boys don't cry li manca a estones una embranzida per un text que no s'acaba d'arrodonir i que deixa molt fils que l'espectador haurà d'anar cosint de camí a casa.

BOYS DON'T CRY

by on 19:21
TEXT: VICTORIA SZPUNBERG DIRECCIÓ: GLÒRIA BALAÑÀ i ALTIMIRA INTÈRPRETS: FRANCESC GARRIDO, ARMAND VILLÉN, MARI PAU PIGEM, DAVID ANGUE...


Font: Juan Carlos Olivares (www.ara.cat)
La publicitat d'aquest festival Grec de Barcelona es feia una pregunta amb la contundència visual d'un diari de successos: "Què hi ha darrere el Grec?" La resposta, l'any que ve. O el següent. En trenta-quatre anys de govern socialista municipal -com li agrada explicar i comptar a l'actual equip convergent de la Virreina- no van trobar la solució al misteri. Després de l'any 1 de Jaume Ciurana i Ramon Simó, la incògnita segueix aquí, tan irreductible com l'esfinx davant de les portes de Tebes. Fins que arribi l'esperat Èdip que trobi sentit, fons i forma a la festa cultural que organitza la ciutat per rebre l'estiu. De passada, que porti la fórmula màgica per fer arribar la bona nova als barcelonins. Si es va poder amb la reinvenció col·lectiva de la Mercè, segur que en un futur també es podrà amb el Grec.
Per començar, cal harmonitzar els discursos. És evident que Simó ha aconseguit confeccionar un primer Grec que s'assembla molt al festival que li agradaria dirigir. Un esbós d'on podria i voldria arribar. La qualitat artística mitjana ha estat notable, fins i tot sumant les inevitables decepcions. Menys realitzat s'ha de sentir Ciurana i la seva croada per convertir la cita en un esdeveniment més proper, còmplice, popular, estimat i integrat en l'imaginari dels ciutadans. Objectiu sagrat: acabar amb tres dècades d'elitisme i conquistar per fi per al poble la ciutadella de la cultura. Nota al marge: algun dia caldrà aprofundir sobre aquest mantra de la cultura popular i els seus paradigmes impostats.
Ni ben venut ni fàcil
Les xifres, en termes absoluts -i després de la necessària selecció de l'oferta gratuïta-, es resisteixen a assenyalar un canvi de tendència. Els barcelonins no s'han apuntat al nou relat. Motius? Molts. A més de la crisi, la calor, la pluja, la inèrcia, la progressiva aculturació de la societat, dos elements que necessiten una anàlisi menys complexa. Un: tota la campanya de comunicació s'ha basat a vendre marca, a fer atractiu un concepte. I si hi ha un festival sense marca és precisament el Grec. Un perill de no tenir personalitat és ser fagocitat per qui sí que en té. Calia estar molt atent per no confondre el màrqueting del Grec amb un avançament de la promoció de la BCNegra.
Dos: l'interessant cartell reunit pel director posseeix molts mèrits, però la recurrent etiqueta popular no n'és un. Al Grec 2012 hi havia algunes propostes comercials de gran qualitat (DubteSenyoreta Júlia), força qualitat de primera amb gran resposta comercial (The master and MargaritaLe grand CEl gran teatro del mundo), amagats bells dorments (El principi d'Arquimedes) i un llarg llistat d'espectacles que lamentablement no estan entre les primeres opcions d'un públic majoritari sense el gen educat de la curiositat i, per tant, reticent a deixar-se sorprendre pel que és desconegut o diferent. Minoritaris amb orgull són muntatges com Don Giovanni. Keine Pause -desconstrucció operística per nota-, Pallarina, poeta i puta, la doble tragèdia grega dels italians Motus i Testament, l'esglaiador psicodrama dels alemanys She She Pop, un intel·ligent retrat de les relacions paternofilials amb el rei Lear i la senectut foradant l'estómac del públic.
Tampoc al selecte programa de dansa s'han permès concessions fàcils a la galeria comercial. L'espectre anava des de l'antropologia de Walking next to our shoes, la reinterpretació de la dansa clàssica de Poppea//Poppea i Body Remix / Goldberg Variations, la metàfora onírica de Bombyx Mori, fins a la pura fascinació hipnòtica que provoquen els intèrprets de Peeping Tom i el seu conte de les neus (32 Rue Vandenbranden). Simó fins i tot s'ha permès el malbaratament que suposa contraprogramar-se amb els espectacles oblidats a l'Espai Lliure.
En resum, un Grec des del punt de vista artístic irreprotxable i molt coherent amb les declaracions, principis i propòsits del director. Però tornem al principi: ¿era això el que volia el polític que acompanya Ramon Simó? Com a mínim es constata certa paradoxa. Si a ells no els importa, molt menys als que gaudim del bon teatre, encara que només estimuli quatre gats en zel cultural. Potser caldria pensar en una direcció paral·lela dedicada només a la festa popular, la gresca i el sarau perquè tots estiguin contents. I que s'ocupi de posar guapa la carpa Hub, tan acollidora com un magatzem municipal.


Font: Laura Serra (www.ara.cat)
Aquesta nit el concert d'Els Amics de les Arts posarà punt final al festival Grec del 2012, però ahir el director Ramon Simó i el regidor de Cultura Jaume Ciurana ja en van fer el primer balanç. Els responsables del Grec van voler defensar el nou model de festival al marge de les xifres. "La raó del comptable està lluny de la raó artística", avisava Simó, argumentant que el seu Grec és substancialment diferent del que havia defensat els últims cinc anys Ricardo Szwarcer i, per tant, és difícil de comparar.
Les xifres fredes, però, indiquen que el certamen ha guanyat públic. L'Icub ha comptabilitzat que han participat en el Grec 127.000 espectadors. D'aquests, un de cada tres és gent que va assistir a alguna activitat gratuïta, com la inauguració al passeig Lluís Companys o al minifestival Dies de Dansa. Més de la meitat dels espectadors que ha tingut el Grec prové dels espectacles gratuïts o les activitats paral·leles, com les Nits d'Estiu al CaixaForum i el cinema a la fresca de la Sala Montjuïc.
Si ens cenyim als espectacles de pagament, el Grec ha venut 55.604 entrades, una xifra molt allunyada dels 98.400 espectadors que van pagar entrada el 2011, un 46% menys. L'ocupació ha caigut del 66% al 54%, tot i que aquesta última xifra és similar a la que aconsegueixen els teatres barcelonins durant la temporada. La davallada l'atribueixen a dos motius: tant a la crisi -"les notícies no ens han acompanyat gaire", deia Simó, referint-se a l'augment de l'IVA i a les amenaces de rescat- com sobretot a un canvi de model organitzatiu i artístic.
Amb un festival que s'ha concentrat en quatre setmanes i no set, que s'ha recollit a Montjuïc i que només ha inclòs en la programació quatre muntatges que han fet temporada, "sabíem que renunciàvem a una potencialitat d'espectadors", deia Simó. Tot i que s'han fet pràcticament els mateixos espectacles de sala que l'any passat, 59, l'aforament disponible ha passat de 163.957 a 114.265 localitats, un 30% menys que el 2011. "Si no fem un model de temporada i fem un model comprimit ens arrisquem a un joc: al fet de no fer espectacles comercials que rebentin la taquilla. Per vendre entrades, puc programar Julio Iglesias. Però si vols un model d'exigència artística has de renunciar a una programació comercial que justifiqui els números a última hora. És més fàcil fer un festival comercial que un festival exigent, però penso que nosaltres estem jugant a acostar el millor art teatral a la gent de Barcelona. La resta, ja es fa durant la temporada", va justificar el director.
El triomf dels internacionals
Més enllà de les xifres, tant Ciurana com Simó defensen la implantació del nou model, tot i definir-lo com a "any de transició", segons el regidor. La seva valoració global és molt positiva: "Hem fet un molt bon festival", opinava el director. Geogràficament, "la definició espacio-temporal del festival s'ha referendat amb el públic, els professionals i els programadors estrangers", assegurava. L'any que ve mantindrà la centralitat a Montjuïc, els espectacles itinerants i pocs muntatges fent temporada. Artísticament, s'ha fet "un programa que dibuixava un panorama extens del que és la creació contemporània al món". "Hem excitat la curiositat de la gent, hem acostat als espectadors el que passa a les arts escèniques internacionals i amb companyies de gran exigència i compromís artístic", deia Simó.
De cara a l'any que ve s'ha proposat afinar la programació familiar, millorar la implantació del circ, augmentar les activitats extres i situar-ne més a la carpa Hub de la plaça Margarida Xirgu, esponjar els espectacles en diferents franges horàries i avançar el tancament de la programació del Grec per adequar-se als festivals internacionals amb qui es volen teixir aliances.
De fet, els espectacles internacionals són dels que han tingut millors resultats. Muntatges com The master and Margarita , El gran teatro del mundo , Body Remix Le grand C demostren que el públic està assedegat de propostes estrangeres, ara que els teatres públics han retallat pressupost i no tenen muntatges convidats. El Grec és ja el gran aparadors internacional que queda a Barcelona.
Com és habitual, els concerts també han tingut una bona acollida, amb 15.536 entrades venudes i un 66% d'ocupació. Al marge de les figures internacionals que tenen el paper de "celebració d'una nit d'estiu", Simó destacava les coproduccions, com el cicle Off, els CaboSanRoque i el muntatge de música de Carles Santos. En total, el Grec ha coproduït 23 espectacles, entre els quals hi ha 4 concerts específics per al festival. Dels altres 19 muntatges, el director va destacar que entre 13 i 15 faran gira o s'explotaran durant la temporada teatral.
Font: Jordi Bordes (www.elpuntavui.cat)
Els actors de Teatre Nu s'atreveixen a això, a sortir sense quasi res, per explicar un conte de Pere Calders (de dues planes) en un espectacle de prop d'una hora de durada. Poc més que una maleta, alguna andròmina i un raspall. Són només dos actors però durant l'estona que s'allarga l'acció (que sembla trepidant i tot) hi ha lladres, pare i mare, fill, gos jardiner i retalls d'informatius que revelen la campanya de robatoris pel barri d'Antaviana. El codi és tan simple com eficaç. La canalla l'entén quasi abans que els pares. Hi ha un ADN en entendre i explicar una història que no està escrita però que circula més ràpidament que l'ADSL. Senzill i perfecte. Exportable més enllà dels Pirineus.
En el Festival Grec també s'han vist dues peces més adreçades al públic familiar i, per contra, la tecnologia hi tenia un paper predominant. Els italians de TPO mostren una Islàndia tota natura, però amb un joc interactiu que convida a moure mans i braços des de la butaca i pujar a l'escena per als privilegiats més menuts. Els actors donen la sensibilitat que les màquines (que capten moviments i reaccionen davant d'uns cors de llana amb un comandament intern). La nota negativa d'aquest Grec familiar és el treball benintencionat de La Nana Bunilda menja malsons. Lloable que unes filles recuperin un univers màgic del seu pare, Agustí Asensio (mort massa d'hora). Que pretenguin vincular l'atenció dels nens ingressats en hospitals perquè ajudin a resoldre el conflicte que es planteja a escena. Però tot i l'èxit de la connexió digital, no es produeix cap interacció entre els espectadors dels dos espais. Probablement, més que tecnologia, calia un treball a l'hospital per fer actius els espectadors més llunyans. Transformats en una imatge quasi estàtica, es revela la pitjor de les aparicions: la peça no roda. Cal revisar-la. I és que, abans d'embolicar-se en tecnologia, cal tenir clar que, d'entrada, és bona la màxima: menys és més. Tot i l'interès a incorporar públic familiar al Grec li cal oferir més funcions de caps de setmana (no tots els pares tenen vacances ni, sobretot, tots els nens van sols a teatre). No es pot penalitzar per culpa de la concentració del festival en dies i espai. Si s'acompanya a les propostes, els resultats són exponencialment millors.
Encara que semblava que no arribaríem vius a aquest punt després de totes les propostes que formaven part de la programació d'enguany del Festival Grec 2012, hem sobreviscut i podem fer una ullada enrera per salvar o no tot allò que hem vist. 

Davant de l'allau de propostes, jo m'he limitat a l'àmbit de teatre, no he assistit a cap espectacle de dansa ni de Circ, llavors res puc dir de la resta de àmbits.

Per això, puc afirmar que hi havia moltes expectatives al principi que arribat aquest punt no s'ha complert. La programació era molt ambiciosa, i aquells espectacles que en teoria feien pensar que podia ser grans, amb la pràctica s'han vist minvats. De fet, una cosa que caldria millor o potenciar per futurs anys seria ampliar els espectacles internacionals, ja que durant la temporada els teatres del nostre país, no consideren o no poden (pel motius que siguin) obri-nos una finestra amb el que s'està fent fora, un festival com el Grec hauria de poder potenciar aquest àmbit i oferir-nos alguna cosa més uns quants contats. 

Reconec que no sóc partidària de fer només un mes de festival i no mes i mig com fins ara. Es poden fer molts més espectacles, de dos o tres dies de duració, però no són operatius, més aviat sembla una mostra de teatre que un festival. I després vas de sala en sala i una i l'altra no tenen allò que han de tenir, públic.

Però a banda de les reflexions, es troben les obres:

Pedalejant cap al cel: Interessant la proposta d'inaugurar el festival amb una festa popular. No tinc gaire clar que la meitat de les persones que van assistir tingués clar qui organitzava tot plegat. Però com intent d'apropar el festival al públic és interessant. Ara tocaria analitzar l'impacte què ha tingut en els resultats finals, però aixì ja és un altre tema.

El principi d'Arquimedes: Sense dubte la millor obra de teatre del Grec 2012 i una de les millors de la temporada. Dramatúrgia catalana contemporània amb un estil que barreja gèneres i que deixa a l'espectador amb un munt de preguntes que serveixen per fer una estupenda #postfunció.

Metamorphosis: La primera obra internacional del meu llistat amb decepció inclosa. Impressionant escenografia que va omplir la Sala Puigserver el Teatre Lliure i impressionants també els moviments de circ del seu protagonista. Però més enllà faltava una mica més d'emoció. La companyia irlandesa Vesturpont ha escollit centrar-se en el drama familiar, fugint de l'angoixa que pateix Gregor Samsa al veure's convertit en un escarabat. També el fet de que la llengua materna dels intèrprets no sigui l'anglès sinó l'irlandés resta ritme a la funció. Malgrat tot, s'agraeix veure que hi ha fora de les fronteres peninsulars.


Senyoreta Júlia: Una proposta a la que li falta risc. Un text al que li ha fet una mala jugada la traducció, perquè hi ha certs vocables que no s'haurien dit en l'època en que està escrit i que el tret de gràcia s'ho donen els seus intèrprets. Aquesta vegada la fórmula Genebat-Manrique, no és suficient per treure'l tot el suc que se l'hauria pogut treure. 


Zero: Una de les sorpreses d'aquest any. Un muntatge que al principi semblava més aviat un experiment (que per una altra banda és pel que hauria de servir el Grec) i que en menys de vint minuts aconsegueix tota l'atenció de l'espectador, que es comença a qüestionar tota allò que està passant davant dels seus ulls. Sense dubte es mereix alguna cosa més enllà que els dos dies que es va representar a l'Espai Lliure.


El dubte: Sense veure la pel·lícula per deixar-me sorprendre pel text. I el cert, és que poques sorpreses, un Ramon Madaula esplèndid, s'ha d'aprofitar ara que porta uns anys regalant-nos grans interpretacions. I la criticada per uns i admirada per altres, Rosa Maria Sardà domina el seu personatge i encara que continguda, perquè el seu paper ho requereix, domina com ningú el savoir faire teatral un cop més. 


Viatges: Vaig escriure un #postfunció que deia: "Llàstima que el meu avió no va volar gaire". Doncs això el muntatge no despega, no té cap ni peus, i és fa pesat i avorrit. S'ha volgut fer teatre i barrejar-lo amb les xarxes socials, però hi ha opcions segurs més entretingudes que aquesta. Sense dubte, el més gran #fail del Festival.


À la ville de... Barcelona: Joan Ollé ha sorprés a tothom amb la seva darrera gamberrada, un homenatge a Barcelona des de l'estima. Ens trobem amb tots els principals fets històrics des del segle XIX fins ara. À la ville de... Barcelona emociona als autòctons i també a qui no ho som, però portem a la Ciutat Comtal al nostre cor. Un muntatge musical amb un ritme que no et dóna temps de passar de fet a fet.


The master and Margarita: Proposta final pel tancament del festival amb molta expectació després del seu pas pel Festival de Otoño de Madrid i per la bona rebuda també en el Festival d'Avinyó. I les expectatives s'han vist complertes. Una lliçó de teatre que poques vegades hem pogut presenciar i de les que ens agradaria tenir més oportunitats de gaudir-ne. No calen grans escenografies sinó saber com aprofitar els recursos que es tenen. Ni les 3 hores que dura l'espectacle han fet que estiguem davant del millor muntatge internacional que s'han pogut gaudir durant aquest Festival Grec 2012. 


Doncs, això ha estat tot pel que respecta al Grec 2012. Com sempre obres interessants, d'altres passables i algunes ni amb 'calzador'. Però per gustos sempre els colors. El Grec 2012 baixarà el teló el proper 31 de juliol i abans de que el torni a alçar, ens queden molts mesos de temporada convencional. 


Continuarà...

FESTIVAL GREC 2012

by on 17:06
Encara que semblava que no arribaríem vius a aquest punt després de totes les propostes que formaven part de la programació d'enguany...